–Vostè reivindica des de fa molts anys que la societat ha d’escoltar el feminisme per avançar.
–Què podem esperar d’un nen que de petit mira els seus herois de futbol en una pàgina d’internet quan, just al costat, posen una noia amb les mamelles a l’aire? Aquest nen aprèn que la dona és un objecte d’ús i abús des que és molt petit. D’alguna manera això, després, despertarà, sigui amb més violència o menys. Ser feminista és una qüestió de sentit comú.
Entrevista d’Albert Lladó a Carme Portaceli, directora de teatre, Cultura/s, 11 febrer 2017
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris feminisme. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris feminisme. Mostrar tots els missatges
dissabte, 11 de febrer del 2017
dijous, 6 d’agost del 2015
Perles (161): Escandalitzar-se davant les reivindicacions
Violenta Demonte, El País, 16 juliol 2015. Demonte és catedràtica emèrita de llengua espanyola i va ser codirectora de la Gramàtica descriptiva de la lengua española, publicada per la RAE l’any 1999
diumenge, 23 de novembre del 2014
Sortir al carrer
»No és qüestió de si anem amb minifaldilla o amb bui-bui. Hi ha dones que porten hijab que també pateixen abusos d’homes. N’hi ha una que ens va explicar que l’havien magrejat dins un autobús i, quan va mirar, un home se li havia ejaculat al damunt! O sigui que no és qüestió de com vestim ni de com actuem.»
(Declaracions de Rita M. Muia, pseudònim d’una de les Kilimani Mums [recollides per Gemma Solés i Coll, El País, 21 novembre 2014])
Les Kilimani Mums són una associació kenyana sorgida de les Mummy Tales, i han posat en marxa a Nairobi tot un seguit d’accions públiques per manifestar-se contra la violència masclista, que a Kenya arriba a nivells altíssims i es considera gairebé un costum social. No és infreqüent que hi hagi violacions enmig del carrer.
La visibilització i les protestes davant aquest fenomen han provocat les últimes setmanes reaccions també públiques molt violentes contra les dones, com les que explicava Rita Muia. Aquestes violències han estat condemnades pel govern, per fi, i les condemnes han anat seguides d’arrestos. Caldrà veure com acaben els arrestos, però de moment s’han produït reaccions oficials.
I, per fi també, el fenomen ha arribat a l’opinió pública mundial. Tothom n’ha parlat aquests dies, a tot arreu, i potser aquest crit d’auxili internacional faci, almenys, que les autoritats kenyanes s’hi posin de debò i prestin atenció a l’assumpte.
Hi ha molts altres països on les dones encara no se senten capaces de sortir al carrer. Els fa massa por. Però els fets de Nairobi poden ajudar també que organitzacions no governamentals parin més atenció a aquesta mena de delictes.
Tant de bo algun dia les dones violentades del món segueixin els passos de les Kilimani Mums, que no pensen rendir-se encara que el seu exèrcit pacífic tingui baixes en forma de represàlies. Potser a casa seva mateix.
La guerra serà dura a Nairobi, però ara ja són al carrer i ningú les aturarà. Són moltes i cada dia seran més.
dissabte, 11 de juny del 2011
Que no parlin en nom de tants
La Caseta Blanca original, la de debò, era un restaurantet amb terrassa que hi havia fa un segle davant de la Mare de Déu del Coll
Aquest article no va contra les prostitutes, perquè tinc sempre molt present allò que «els cobradors d’impostos i les meretrius us precediran al regne del cel».
Però entre poc i massa.
Em va indignar un llarg article signat per Alfred Rexach i publicat al diari La Vanguardia el 6 juny 2011, amb el títol «Aquesta, Hereu, aquesta no te la perdono», i amb un destacat que deia «Sense la Casita Blanca Barcelona és ara una ciutat més pobra, més trista, més carca, més avorrida».
El periodista deixava anar perles com aquestes:
«Estic convençut que Barcelona no tornarà a ser el mateix sense la seva Casita Blanca, com ho estic que són milers els ciutadans, homes i dones [sic], que en lamentaran la desaparició, enderrocada, cruelment i lentament, pels picots municipals. [...]
»No havíem quedat, estimat Hereu, que és necessari preservar la memòria històrica? [...] Per què, doncs, vas prendre la decisió d’arrasar la Casita Blanca, sense deixar pedra sobre pedra, quan a les habitacions habita la memòria de tants moments feliços que van viure els qui van tenir la fortuna de passar-hi moments extraordinaris [...]?
»Tinc amics, i també amigues, sens dubte [sic], que avui viuen lluny d’aquesta ciutat i que em van expressar la pena i la tristesa que sentien quan els vaig comunicar la notícia lamentable. Gent que alguna vegada van passar per Barcelona i, ben orientats i més ben informats, van buscar empara per als amors més tendres, les aventures més glorioses i les passions més alliberades a la Casita Blanca. [...]
»Home, alcalde, ja que no vas tenir sensibilitat per evitar-ne l’enderrocament, tingues la gallardia, almenys, de fer que col·loquin una placa informativa que allà hi va haver la Casita Blanca, temple del sexe, del plaer i de l’amor, esplèndid i respectuós. [...] Per mi, quedaràs no com l’alcalde que va perdre l’hegemonia socialista a Barcelona, sinó com l’alcalde que es va carregar la Casita Blanca. Per això [...] t’he de dir ben clar que aquesta, Hereu, aquesta no te la perdono.»
No crec que hi hagi moltes dones a Barcelona que estiguin dolgudes per l’enderroc d’un prostíbul. I les dones a Barcelona són, com a mínim, el cinquanta per cent de la població. M’agradaria conèixer encara que només fos una sola de les «amigues, sens dubte» del senyor Rexach que estan tan «tristes» per l’enderrocament d’aquest establiment.
Ara bé, per què ningú no es queixa d’articles com el de Rexach? Les dones tenen por de ser titllades de «poc comprensives»? O potser n’hi ha que han protestat i han estat censurades?
I, a més de les dones, en realitat estic segur, diguin el que diguin els corifeus de la prostitució organitzada –que en deuen ser clients habituals, suposo, o directament explotadors del negoci–, que tampoc hi ha tants homes que lamentin l’enderroc d’un símbol com aquest. El que passa és que els que en són partidaris... en són ferotgement partidaris –hi devien anar molt sovint. I s’excusen amb el «tothom ho fa».
No, no m’escandalitza que hi hagi prostíbuls, ni clients ni prostitutes –que aquestes darreres, com deia, aniran al cel per davant meu, segur–, i no cal ser expert en l’assumpte per saber que queden molts locals similars a Barcelona en els quals els amics del senyor Rexach podran resoldre les seves mancances sentimentals i solucionar les seves urgències compulsives, ja que no deuen tenir ningú que els estimi. No me n’escandalitzo.
Però deploro que l’any 2011 encara hi hagi qui, com el periodista Rexach –que si llegeix això segur que riurà per sota el nas amb la suficiència amb què l’expert acull l’amonestació d’un pipioli–, escrigui aquesta mena d’articles i utilitzi aquesta mena d’arguments.
I almenys en els moments actuals, que encara no fa gaire teníem aquí una tirania i els cossos dels qui la van patir encara són calents en el record de filles i nétes, de fills i néts, defensar un vell prostíbul fent servir els arguments dels qui volen preservar la memòria històrica del país és un insult directe a totes les víctimes del dictador i de la guerra que ell va encetar.
«Els cobradors d’impostos i les meretrius.» ¿Us imagineu que quan arribarà la independència algun antic beneficiari de l’espoliació –no parlo de funcionariat i altre personal subaltern– volgués «conservar» la seu d’Hisenda de plaça Letamendi o la del Banc d’Espanya* de plaça Catalunya al·legant que allò havia estat l’escenari de «tants moments feliços que van viure els qui van tenir la fortuna de passar-hi moments extraordinaris» (quina frase tan estranya) i de «les aventures més glorioses i les passions més alliberades», el «temple dels diners, del plaer i de l’amor, esplèndid i respectuós»?
* Ja que hi som, amb independència o no, aniria bé enderrocar algun dia aquesta baluerna i la del costat simplement per motius estètics, a veure si per fi els barcelonins de naixença o d’adopció tenim l’oportunitat de poder admirar amb una mica de perspectiva la majestuosa fàbrica de l’edifici de Santa Anna, que ha de ser impressionant i que malauradament cap persona avui viva no l’ha poguda veure.
dissabte, 8 de maig del 2010
Ideologia de gènere i perspectiva de gènere
La ideologia de gènere, tal com es formula actualment com a substitutiu de la diferenciació sexual –si l’he acabada d’entendre, que també podria ser que no–, no la comparteixo, perquè em fa l’efecte que menysté massa allò que abans se’n deia la natura, que es manifesta de maneres diferents en les femelles i els mascles humans.Només tenint en compte el fet que «quedar-se embarassat» sigui un impossible, un oxímoron, ja n’hauríem de tenir prou. Perquè un embaràs –jo no ho sé, per allò de l’oxímoron– em sembla que et canvia tota la vida, o almenys canvia tota la vida –fins a la mort– de la majoria de les dones.
També ens hauria de canviar la vida als homes i de fet cada cop és més així, però mai arribarem a la fondària de la transformació psicològica femenina en un embaràs i un part. Mai. Pretendre-ho és utòpic. En aquest punt, doncs, podem mirar de ser solidaris amb elles, i que la nostra solidaritat sigui feta de Loctite Super Glue™, però no les podem substituir. Si ni tan sols tenim glàndules de Skene, la nostra es diu de Cowper, pobreta.
A més, la complementarietat i l’especificitat dels dos sexes no és, per mi, només una qüestió física, és també psicològica.
En resum, no crec que les peculiaritats del gènere femení i les del masculí es puguin explicar només amb raons pedagògiques, costums ancestrals, transmissió de rols i totes aquestes coses.
Que cap mascle no entengui aquestes afirmacions, si pot ser, com una excusa per no esforçar-se a incorporar cada cop amb més fondària en la seva vida de cada dia el fenomen humà integral i les obligacions que comporta, a no fugir d’estudi, a comprometre-s’hi.
En canvi la perspectiva de gènere sí que l’entenc, i la comparteixo –o m’esforço per fer-ho–, crec que és un gran avenç de la humanitat que cresquem en aquest punt.
Per exemple, el llenguatge no sexista, del qual vaig parlar fa temps –per sort, la feina grossa ja estava feta– és un fruit de la perspectiva de gènere. En canvi la ideologia de gènere, ficada en aquest terreny, em penso que més aviat produeix monstres, o almenys bunyols lingüístics.
Darrere la perspectiva de gènere –de gènere femení sobretot, ho aclareixo per si calia fer-ho, perquè és aquesta la perspectiva que ha estat menystinguda fins ara, posposada– no cal que hi hagi ideologia ni creences. Només és seny, sentit comú, potser instint de supervivència i prou.
(M’han renyat amablement perquè feia els paràgrafs massa llargs, «il·legibles». Avui, almenys, procuro esmenar-me. A veure si el propòsit dura més d’un dia. Dono les gràcies a la persona que m’ha fet el suggeriment... i jo la renyo també, apa, per haver trigat tant a dir-m’ho sent com és una de les persones que em consta que segueixen aquest bloc d’estrassa des de gairebé el començament, ara fa sis anys.)
dissabte, 24 d’abril del 2010
Sí o no al vel
Em sembla clar, per començar, que prohibir que les nenes vagin a escola amb hijab (vel) és protegir-les d’una possible imposició familiar, i que no hi fa res que la imposició sigui explícita o tàcita: si és una imposició és una imposició...Però el que passa és que llavors no veig clar que altres imposicions familiars –o socials– sí que es puguin manifestar a l’escola i la del hijab, justament la del hijab, no. Em direu que a l’escola potser no es pot anar amb gorra, però us contestaré que segurament sí que s’hi pot anar amb arracades i altres pírcings, mocadorets de coll, postissos i metxes als cabells, ulleres, pinces, agulles de ganxo, passadors, sivelles, diademes, penjolls i collarets, maquillatge, ombra d’ulls, rímel i màscares de pestanya, colorets, afaits i cosmètics, tatuatges... I només parlem del cap.
Em sembla bé, en principi, que les imposicions discriminatòries a les dones o a les nenes es combatin en una societat moderna, però també em sembla clar que hi ha una frontera entre el que els pares poden «imposar» als seus fills i filles i el que la societat pot o ha d’impedir que els imposin. I, en aquest context, que l’única imposició que s’eviti sigui la del vel...
Montserrat Coll, directora general d’Afers Religiosos: «Em pregunto per què molesta tant que una persona porti un mocador al cap, i crec que la resposta és que encara no som prou tolerants amb els costums dels altres. No hem de tractar els immigrants com a menors d’edat que porten el mocador per imposició, sinó deixar que se situïn, vegin i decideixin per ells mateixos.»
Marta Selva, directora de l’Institut Català de les Dones: «No es pot pressuposar que s’utilitza el mocador de manera forçada. En qualsevol cas, també tenim pressions estètiques les dones occidentals, i el mocador es pot portar per religió, però també per cultura.»
María Teresa Fernández de la Vega, vicepresidenta d’un govern superamic que hi ha per allà a ponent: «L’ús de símbols religiosos no constitueix cap problema social en el nostre país. No és el mateix l’aconfesionalitat en les institucions públiques que els drets individuals, que si s’exerceixen amb respecte cal garantir-los.»
Em semblen reflexions prou ponderades. Ja ho veieu, en aquest punt estic a favor dels polítics que ens mal governen en tantes altres qüestions.
Fins i tot estic d’acord amb aquesta periodista: «I si ens poséssim d’acord en les línies vermelles abans de voler abastar la resta? Se m’acut que una cosa és no transigir amb l’ablació del clítoris, la poligàmia o el burca, i una altra de molt diferent entrar en terrenys difusos. Perquè, quin valor de la tradició occidental estem ensenyant a una adolescent a la qual no permetem que es cobreixi el cap perquè, si ho feia, la pressuposem un titella?» (Montserrat Domínguez, La Vanguardia, 23 abril 2010)
I aquesta dèria que ha agafat a la dreta ara, justament ara, sobre el «respecte de les normes del centre» em fa l’efecte que només funciona quan les «normes del centre» van a favor de les seves idees (en aquest cas, idees de fons racista). Ara no em diran els de CiU i els del PP que no han clamat mai pel «respecte als drets dels pares». Cal que en recordem exemples? Doncs, com diuen a Alcoi, o tots moros o tots cristians. Mai més ben dit.
En resum, la meva opinió és que en cas de dubte cal optar per la llibertat. I la llibertat, en aquest cas, és la de portar vel. Amb dubtes, sí, però in dubio... pro libertate.
Afegitó del 24 abril, 17.55 h. Refermo que la meva opinió no devia anar gaire desencaminada després de llegir el que diu justament avui Pilar Rahola: «El tema del vel no és una simple qüestió personal, sinó la porta d’entrada d’un autèntic repte als valors occidentals. I per valors occidentals em refereixo als que conformen la civilització moderna...», etcètera (La Vanguardia, 24 abril 2010). Quan aquesta noia (li dic noia perquè té exactament la meva edat) es posa d’aquesta manera tan estupenda i autoritària, com si fos una bisbessa amb conferència episcopal pròpia, diguéssim, gairebé sempre arribo a la conclusió que les coses són exactament a l’inrevés de com les diu ella. O almenys que són relatives, com gairebé tot en aquest món de Déu. I perquè ho sàpigues, estimada Pilar, els palestins d’avui (2010) tenen més raó que els israelians (que aquest és el fons de la qüestió sempre que fas aquests pronunciaments d’estil quasi catedralici). Et conec, herbeta, que et dius marduix. I si et cou t’aguantes, apa.
divendres, 9 d’octubre del 2009
No més crisis primitives
L’altre dia, al Congrés Anual Europeu de l’Insol-Europe (Estocolm, 2 d’octubre), el guru suec del management* Kjell Nordström va fer una conferència brillant –també estèticament: és un geni dels recursos audiovisuals– de la qual he vist i sentit un bon resum. Nordström és l’inventor de conceptes enginyosos com el Funky Business (2000) o el Karaoke Capitalism (2003). L’any 2005 va ser considerat el número u dels teòrics (suposo que en el bon sentit) de la gestió estratègica a Europa. És un dels grans apòstols de l’economia del coneixement i un defensor de les ciutats com a tractors econòmics, per damunt dels estats.Em va interessar sobretot la seva manera d’explicar la pròxima crisi econòmica global. Diu que no sap quan serà, però assegura que serà diferent, que segurament no hi haurà més crisis com l’actual, ni com la dels anys 90, ni com la del petroli, ni com la del 1929 (si no és que hi ha un daltabaix a la Terra, provocat o no per l’home, i cal tornar a començar, els que sobrevisquin, de zero).
I com és que tot serà diferent? Doncs, diu que al món més desenvolupat ja és imparable l’accés immediat de les dones als llocs de comandament, en molts casos molt més ben preparades que els homes que les han precedit. Ja és un fet, des de fa uns anys, que a la universitat les dones són la immensa majoria, i això és general arreu del món occidental. Sens dubte hi haurà resistències, però la demografia de l’elit intel·lectual s’imposarà.
Nordström assegura que la majoria dels homes corren més riscos innecessaris, només per afany de competència, que les dones. També hi ha Thatchers i Gandhis, no cal dir-ho, però la mitjana de les dones asseguren cada jugada molt més que la mitjana dels homes, tant a petita escala com a gran escala, quan fan un pas endavant. Les dones són més conservadores en les estratègies i en les inversions... però quan s’hi fiquin de debò seran més productives i guanyaran al final més diners, perquè hi ha homes que fan fortunes i produeixen qui-sap-lo... però molts ho perden tot.
Com que això és una tendència mundial, i afecta la política, l’economia, les relacions socials, els negocis privats, la cultura, etcètera –gairebé tot tret de l’àmbit tècnic, en el qual els homes de moment continuaran sent majoria, però és un àmbit generalment no decisori, sinó subordinat–, la pròxima crisi mundial segurament ja serà d’una altra mena.
S’ha acabat el joc, diu Nordström, ara conduiran elles. Més a poc a poc? Serà menys emocionant? Potser sí. Però anirem més segurs.
(Dic jo que segons com evolucioni tot plegat potser no hi haurà gaires dones que vulguin viure amb homes –ja passa, cada cop més–, i això pot ser un problema per a la supervivència de l’espècie. Però com que no crec que siguem tan idiotes, establirem un nou equilibri de forces, una nova civilització, però creada des de la igualtat radical, des de la complicitat. Tots dos hauran de renunciar a alguna cosa, però tots dos hi han de sortir guanyant.)
*Qüestió de llengua. Crec que cal un terme més ajustat que els de gestió, maneig, administració, tractament, direcció, gerència... per traduir management. Per mi, gestió i companyia fan curt, no s’ajusten prou al que vol dir l’anglès quan diu management. En el cas de Nordström potser no, perquè ell és, concretament, un expert en strategic management i això, com he fet abans, ho podem traduir amb ‘gestió estratègica’ i segur que ens entenem. Però si ens parlen, com passa sovint, d’un expert en management, sense més precisions, ho podrem traduir per expert en gestió o en direcció o en maneig? Gestió o direcció o maneig de què? D’una gestoria? D’una orquestra? De casa seva? De l’automòbil? De l’agenda? Del matrimoni? De tot plegat? Crec que no, que si l’expressió no inclou l’àmbit de la gestió del qual es parla, no n’hi ha prou amb gestió, direcció i companyia, perquè en català gestió i direcció jo diria que són massa genèrics si no s’especifica res més, mentre que management és força precís, perquè vol dir una cosa com ‘gestió d’afers amb transcendència pública’, i aquesta especialització no la recullen els mots gestió, direcció, maneig, administració...
El diccionari Webster, per exemple, defineix management
així: «Management characterises the process of leading and directing all or part of an organization, often a business one, through the deployment and manipulation of resources (human, financial, material, intellectual or intangible).» Tot això ho tenim dins de direcció, de gestió, de maneig?
Insisteixo que he fet abans aquella definició aproximada del mot management (‘gestió d’afers amb transcendència pública’) quan el mot no va acompanyat de cap més precisió. Perquè physical management, information management, management accounting, management studies, product marketing management, traffic management, asset management, cash management, etc., tots aquests managements es poden traslladar perfectament al català amb la nostra gestió o la nostra direcció acompanyades en cada cas dels complements que les precisin. Parlo del management solt, quan va pel seu compte.
El mateix Webster (algú ha arribat fins al final de la pàgina que he enllaçat abans?, quan tindrem un diccionari que s’assembli una mica a aquest?) dóna sis àmbits en els quals aquest mot funciona habitualment: informàtica, negocis, economia, assegurances, medicina i administració pública. Em sembla evident que les nostres gestió, direcció i companyia són d’àmbits més generals, no tan específics. Aquest diccionari dóna també com a sinònim parcial direction, però management només coincideix amb direction en un dels àmbits semàntics que he dit abans, el de l’economia. De fet, només una de les vuit definicions de direction és paral·lela a management. Però nosaltres, almogàvers valents com som, pretenem traduir management per direcció.
I doncs, mentre no trobem un terme que sigui realment adequat (i que satisfaci els professionals i experts de la majoria dels àmbits esmentats, incòmodes fins ara amb les alternatives que els hem donat), jo m’inclino per deixar que el management continuï fent la viu-viu entre nosaltres, en qualitat de préstec.
(Afegitó de l’11 d'octubre. Potser té raó l’amable comunicant que em diu que el terme més acostat és maneig, especialment en l’ús que se’n fa a Mallorca amb el sentit de ‘govern, direcció d’assumptes’. «Tenir maneig» és tenir dots de govern, saber-se regir. I el maneig és també el conjunt de coses que s’han de regir en un assumpte: Una possessió amb tant de maneig demana un amo jove. / Els arrendaren una possessió perhom; los donaren es maneig corresponent i diners per córrer [cf. DCVB, entrada «maneig»]. Aconseguirem introduir aquesta solució, que seria perfecta, en l’àmbit de les finances, de l’economia, del comerç i, en general, en els mitjans de comunicació? Tant de bo, però em fa por que a molts els passarà el que em passa a mi, que si sento parlar de «en Tal, expert en maneig», el primer acudit que em vindrà al cap és un senyor que sap fer molt ben fets els millets [mecenes exemplar lloat per tothom] o els de-la-rosas [empresari model] o els gürtels [PP] o les fileses [PSOE] o altres tripijocs similars. I el management no és exactament el mateix, em fa l’efecte.)
dimarts, 16 de setembre del 2008
A la democràcia pel sentimentalisme
Potser és veritat el que deia l’altre dia, fa uns mesos, sobre l’evolució del món islàmic a través de les històries d’amor. La sèrie turca Nur, difosa per la cadena MBC des de Dubai (Emirats Àrabs Units) als 22 països de la zona, fa estralls en tot el món àrab. Emesa via satèl·lit des de fa només quatre mesos, Nur relata les aventures sentimentals de la protagonista que dóna nom a la sèrie (l’actriu turca Songül Öden) per guanyar-se l’amor de Muhannad (Kivan ç Tatlituğ), amb el qual es casa inicialment forçada. Ell tampoc arriba al matrimoni gaire convençut, perquè és vidu d’una altra dona morta d’accident, i encara l’enyora. Però de seguida Nur aconsegueix que ell li faci costat com un veritable company, en igualtat de condicions. A partir d’aquest moment, altres persones, gent poderosa i també familiars, miraran d’enterbolir les relacions idíl·liques de la parella.
L’èxit de Nur se suma al que també han aconseguit títols com Els anys perduts o Pom de flors, igualment turcs, la irrupció dels quals en el mercat àrab amenaça l’hegemonia que mantenien en aquest sector els fulletons mexicans, egipcis i libanesos, molt més païbles per a l’islamisme fonamentalista perquè tracten les qüestions amoroses des d’una perspectiva allunyada de la sensibilitat islàmica i, per tant, no interpel·len directament les consciències ni les actituds socials i familiars d’aquestes societats: es veuen com sèries totalment de ficció. En canvi, aquestes produccions turques han desfermat una revolució en moltes llars àrabs, ja que les dones han començat a exigir als seus marits que es comportin d’acord amb el que es veu a la televisió. O sigui, és una sèrie realista, i això cou.
Curiosament, la MBC va decidir doblar la sèrie (del turc a l’àrab) després que a Turquia passés gairebé desapercebuda. I és que les dones turques, molt més avançades socialment, no se sentien identificades amb les aventures de la parella protagonista. Per a elles sembla que és força més natural allò a què aspiren les dones dels països àrabs. Nur conté els elements típics de qualsevol fulletó televisiu, però el que més atrau al públic –sobretot femení– són els rols del matrimoni protagonista: ella és una dissenyadora ambiciosa i el marit un home formós, sentimental i ric que al cap de poc de casar-se comença a tractar-la amb afecte i li dóna suport en els seus afanys professionals. Dues figures ben poc comunes en molts països àrabs.
La MBC emet la sèrie en prime time. Davant l’èxit assolit, ara ha posat en marxa un canal temàtic en el qual es poden veure durant les 24 hores capítols endarrerits i altres extres de la sèrie.
A l’Aràbia Saudita, el gran muftí Abdul Aziz al-Xeij va dictar fa uns dies una resolució en la qual prohibia veure la telenovel·la, perquè atemptava contra els valors musulmans. El Ministeri de Comerç del mateix país ha prohibit la venda de samarretes de la sèrie perquè les considera «ofensives per a la moral». Alguns líders de Hamàs, a Palestina, també s’hi han pronunciat en contra: «La sèrie atempta contra la nostra religió, els valors i les tradicions islàmiques», ha afirmat Hamed Bitawim, diputat de l’organització i predicador en una mesquita de Nablús. També el gran muftí de Bahrein, Isa Qasim, l’ha prohibida.
Però les prohibicions no afecten la popularitat de la sèrie. Segons dades de la cadena MBC, entre tres i quatre milions d’espectadors saudites la segueixen cada dia, d’una població de 28 milions. L’Aràbia Saudita, l’aliada tradicional dels Estats Units a la zona, és justament un dels països en què les dones tenen menys drets i on els personatges de la sèrie constitueixen un contrast més fort davant la rutina del dia a dia. Les dones saudites, per exemple, no poden conduir i necessiten l’autorització del seu protector (és a dir, del marit, o d’un familiar masculí les solteres) per poder acceptar una feina, per viatjar, etc.
També a Gaza i Cisjordània els carrers es buiden a l’hora que s’emet el serial. Als barris àrabs de Jerusalem hi ha força botigues amb pòsters de Nur i Muhannad, al costat de Iàsser Arafat i altres líders palestins i àrabs. I al voltant de la sèrie s’ha creat ja un marxandatge sucós: caramels, bosses de creïlles fregides amb imatges dels personatges, etc. A la ciutat d’Hebron asseguren que els darrers mesos és moda posar als nounats els noms de Nur i Muhannad.
L’èxit de Nur mostra també la incapacitat dels règims àrabs, acostumats a la censura i al control dels mitjans oficials, per limitar l’actuació de les televisions que emeten via satèl·lit a tot l’Orient Mitjà. A començament d’any, l’Egipte i l’Aràbia Saudita ja van presentar a la Lliga Àrab un esborrany de resolució perquè es pogués retirar la llicència d’emissió per als seus països a les emissores que anessin «contra els interessos àrabs, els valors tradicionals o els símbols religiosos». La proposta anava adreçada sobretot contra les emissores de notícies al-Jazira i al-Arabiya, fortament crítiques amb les cúpules de diversos països de la zona i que han dut al món àrab un nivell inimaginable fins fa pocs anys de llibertat informativa. Però la iniciativa no va entrar en vigor per l’oposició de Qatar, seu d’al-Jazira, i el Líban, des d’on emeten moltes cadenes privades.
L’èxit de Nur se suma al que també han aconseguit títols com Els anys perduts o Pom de flors, igualment turcs, la irrupció dels quals en el mercat àrab amenaça l’hegemonia que mantenien en aquest sector els fulletons mexicans, egipcis i libanesos, molt més païbles per a l’islamisme fonamentalista perquè tracten les qüestions amoroses des d’una perspectiva allunyada de la sensibilitat islàmica i, per tant, no interpel·len directament les consciències ni les actituds socials i familiars d’aquestes societats: es veuen com sèries totalment de ficció. En canvi, aquestes produccions turques han desfermat una revolució en moltes llars àrabs, ja que les dones han començat a exigir als seus marits que es comportin d’acord amb el que es veu a la televisió. O sigui, és una sèrie realista, i això cou.
Curiosament, la MBC va decidir doblar la sèrie (del turc a l’àrab) després que a Turquia passés gairebé desapercebuda. I és que les dones turques, molt més avançades socialment, no se sentien identificades amb les aventures de la parella protagonista. Per a elles sembla que és força més natural allò a què aspiren les dones dels països àrabs. Nur conté els elements típics de qualsevol fulletó televisiu, però el que més atrau al públic –sobretot femení– són els rols del matrimoni protagonista: ella és una dissenyadora ambiciosa i el marit un home formós, sentimental i ric que al cap de poc de casar-se comença a tractar-la amb afecte i li dóna suport en els seus afanys professionals. Dues figures ben poc comunes en molts països àrabs.
La MBC emet la sèrie en prime time. Davant l’èxit assolit, ara ha posat en marxa un canal temàtic en el qual es poden veure durant les 24 hores capítols endarrerits i altres extres de la sèrie.
A l’Aràbia Saudita, el gran muftí Abdul Aziz al-Xeij va dictar fa uns dies una resolució en la qual prohibia veure la telenovel·la, perquè atemptava contra els valors musulmans. El Ministeri de Comerç del mateix país ha prohibit la venda de samarretes de la sèrie perquè les considera «ofensives per a la moral». Alguns líders de Hamàs, a Palestina, també s’hi han pronunciat en contra: «La sèrie atempta contra la nostra religió, els valors i les tradicions islàmiques», ha afirmat Hamed Bitawim, diputat de l’organització i predicador en una mesquita de Nablús. També el gran muftí de Bahrein, Isa Qasim, l’ha prohibida.
Però les prohibicions no afecten la popularitat de la sèrie. Segons dades de la cadena MBC, entre tres i quatre milions d’espectadors saudites la segueixen cada dia, d’una població de 28 milions. L’Aràbia Saudita, l’aliada tradicional dels Estats Units a la zona, és justament un dels països en què les dones tenen menys drets i on els personatges de la sèrie constitueixen un contrast més fort davant la rutina del dia a dia. Les dones saudites, per exemple, no poden conduir i necessiten l’autorització del seu protector (és a dir, del marit, o d’un familiar masculí les solteres) per poder acceptar una feina, per viatjar, etc.
També a Gaza i Cisjordània els carrers es buiden a l’hora que s’emet el serial. Als barris àrabs de Jerusalem hi ha força botigues amb pòsters de Nur i Muhannad, al costat de Iàsser Arafat i altres líders palestins i àrabs. I al voltant de la sèrie s’ha creat ja un marxandatge sucós: caramels, bosses de creïlles fregides amb imatges dels personatges, etc. A la ciutat d’Hebron asseguren que els darrers mesos és moda posar als nounats els noms de Nur i Muhannad.
L’èxit de Nur mostra també la incapacitat dels règims àrabs, acostumats a la censura i al control dels mitjans oficials, per limitar l’actuació de les televisions que emeten via satèl·lit a tot l’Orient Mitjà. A començament d’any, l’Egipte i l’Aràbia Saudita ja van presentar a la Lliga Àrab un esborrany de resolució perquè es pogués retirar la llicència d’emissió per als seus països a les emissores que anessin «contra els interessos àrabs, els valors tradicionals o els símbols religiosos». La proposta anava adreçada sobretot contra les emissores de notícies al-Jazira i al-Arabiya, fortament crítiques amb les cúpules de diversos països de la zona i que han dut al món àrab un nivell inimaginable fins fa pocs anys de llibertat informativa. Però la iniciativa no va entrar en vigor per l’oposició de Qatar, seu d’al-Jazira, i el Líban, des d’on emeten moltes cadenes privades.
dissabte, 19 d’abril del 2008
Ministra de la guerra
Ho escric aquí a veure si algú m’ho explica, que jo no ho entenc. El Gran Fetiller ha nomenat com a ministra de Defensa del govern espanyol una dona i en les files de l’esquerra hi ha hagut gairebé unanimitat: ja era hora. (A les files de la dreta hi ha hagut divisió de parers, amb majoria d’opinadors que s’hi han manifestat en contra, perquè al capdavant de l’exèrcit hi ha d’haver «un paio amb dos dallonses ben posats, i no una tia guapeta» [sic], però amb aquesta reacció –mai més ben dit– ja s’hi podia comptar, és normal en aquesta gent.) Un dibuixant de còmics porno ha fet a tota pàgina en un dels diaris més progovernamentals del món una vinyeta d’una dona supersexi, marca de la casa, vestida de militar, amb una arma automàtica a la mà i ensenyant una panxa embarassada. I la flamant ministra ha aplaudit la idea i ha agraït el detall amb «un milió de gràcies» (sic).
I jo tot això no ho entenc. Això és l’esquerra? Això és el pacifisme? Això és el feminisme? La cosa aquella de la igualtat consistia a aconseguir que les dones agafessin les armes i comencessin a disparar i a fatxendejar, també elles, a veure qui la té més llarga?
No sé si els exèrcits han de continuar existint, ara mateix no m’ho plantejo –potser sí que té sentit una mena de policia internacional, o uns equips especialitzats per dur a terme determinades operacions d’urgència, per assistir la població o per restablir transitòriament un servei bàsic–, però sí que tinc dues coses clares. Els exèrcits, si han de continuar existint, no poden tenir res a veure des d’una perspectiva moderna amb el que han demostrat fins ara que eren, màquines de matar. Per tant, l’arma de la ministra supersexi sobra. I dues, no té cap sentit que els exèrcits, si han d’existir, tinguin un estatut especial dins dels governs. Per què hi ha d’haver un ministeri dedicat a aquests tipus de funcionaris? Que hi ha ministeri de correus? Oi que no hi ha cap ministeri de neteja? I ministeri de pregoners de les festes majors?
Els exèrcits, si han de continuar existint, han de dependre dels ministeris –o de les conselleries, algun dia– d’afers exteriors, o d’interior, o de governació...
Per tant, aplaudir que al capdavant del ministeri de la guerra d’un país hi hagi ara una dona és tan patètic com ho seria fa uns anys alegrar-se si les dones i les criatures fossin obligades a fer el servei militar com els barons de 18 anys. Un retrocés, clarament un retrocés. La igualtat no és una meta a aconseguir en les coses perverses. La igualtat, en aquest cas, consisteix a suprimir allò que és alienant per a l’ésser humà i que fins ara, encara sort, embrutia només els mascles.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
I jo tot això no ho entenc. Això és l’esquerra? Això és el pacifisme? Això és el feminisme? La cosa aquella de la igualtat consistia a aconseguir que les dones agafessin les armes i comencessin a disparar i a fatxendejar, també elles, a veure qui la té més llarga?
No sé si els exèrcits han de continuar existint, ara mateix no m’ho plantejo –potser sí que té sentit una mena de policia internacional, o uns equips especialitzats per dur a terme determinades operacions d’urgència, per assistir la població o per restablir transitòriament un servei bàsic–, però sí que tinc dues coses clares. Els exèrcits, si han de continuar existint, no poden tenir res a veure des d’una perspectiva moderna amb el que han demostrat fins ara que eren, màquines de matar. Per tant, l’arma de la ministra supersexi sobra. I dues, no té cap sentit que els exèrcits, si han d’existir, tinguin un estatut especial dins dels governs. Per què hi ha d’haver un ministeri dedicat a aquests tipus de funcionaris? Que hi ha ministeri de correus? Oi que no hi ha cap ministeri de neteja? I ministeri de pregoners de les festes majors?
Els exèrcits, si han de continuar existint, han de dependre dels ministeris –o de les conselleries, algun dia– d’afers exteriors, o d’interior, o de governació...
Per tant, aplaudir que al capdavant del ministeri de la guerra d’un país hi hagi ara una dona és tan patètic com ho seria fa uns anys alegrar-se si les dones i les criatures fossin obligades a fer el servei militar com els barons de 18 anys. Un retrocés, clarament un retrocés. La igualtat no és una meta a aconseguir en les coses perverses. La igualtat, en aquest cas, consisteix a suprimir allò que és alienant per a l’ésser humà i que fins ara, encara sort, embrutia només els mascles.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dilluns, 7 de gener del 2008
Hillary i Barack
Esper que hàgiu tingut una bona entrada d’any.
No em puc estar d’opinar sobre el/la qui podria decidir en bona part el destí del món a partir del 2009 durant almenys quatre anys. No sé si el candidat demòcrata tindrà possibilitats de derrotar el republicà. Ara bé, entre els demòcrates m’estimo més Obama que Clinton. I segons sembla, serà Obama i no Clinton –demà es podria ajustar força el pronòstic– qui s’adjudicarà la candidatura demòcrata. O sigui que estic mig content.
Per què no m’agrada Hillary? Perquè és una dona? Ni de bon tros. Tant de bo hagués arribat l’hora que una dona com cal agafés les regnes del (encara) primer imperi de l’univers, perquè estic convençut que en principi elles ho farien millor. Però és molt important aquest «en principi», que no vol dir el mateix ni que «a tot preu» ni que «sens dubte». Hillary no m’agrada perquè:
1) Ha explotat més del compte el fet de ser dona –una presumpta mulier fortis, en concret, com la Thatcher–, i se’m fa sospitosa tanta explotació del que és obvi biològicament parlant. Em sembla gairebé un aprofundiment, indirecte, de la secular discriminació per raó de sexe: «M’heu de votar perquè sóc dona.» No sé si m’explico.
2) Ha estat sempre massa calculadora i poc fiable en referir-se a la guerra de l’Iraq, tant ara com abans.
3) Va comportar-se de manera indigna en no marxar immediatament de la Casa Blanca quan el seu marit es va entendre amb una becària, quan ell va enganyar-la dient que no ho havia fet i quan a la fi va humiliar-la en haver de reconèixer en públic els càrrecs durant el procés parajudicial que hi va haver. I si algú em diu que llavors no el va plantar per «responsabilitat», el fet és que tampoc no ho va fer quan el seu marit se’n va anar de la Casa Blanca, i crec que no ho va fer perquè li va semblar que amb ell al costat faria més carrera que ella tota sola o ella amb un altre.
4) Quan el seu home va arribar a la Casa Blanca ella feia servir tot sovint el cognom de soltera, Rodham, i ara no el fa servir mai.
5) Es vanta d’independència de judici, de ser una dona amb idees pròpies i altres coses similars, però a l’hora de la veritat no dubta a posar-se constantment el seu marit al costat en els mítings, com a garant i aval de la seva experiència de «governanta».
O sigui, tant de bo guanyi Obama a Clinton. I posats a demanar, tant de bo Barack Obama guanyi després Giuliani, McCain o Romney, que segons els actuals sondejos podrien ser els candidats republicans el novembre vinent. Giuliani m’ha semblat sempre més pallasso del compte, molt artificial. Dels altres no en sé gairebé res, però tal com respiren els republicans en l’actualitat, en tinc prou amb la seva bel·ligerància internacional per descartar-los com a preferits meus, ni com a hipòtesi.
Bé, ja ho sé, tots ells –i ella–, són productes del màrqueting, encara que Obama de moment sembli una altra cosa. (Els discursos d’Obama em semblen bons, molt bons, estan molt ben pensats –els segueixo des de fa unes quantes setmanes. Però també reconec que a mi em convencien força, almenys durant 24 hores, els discursos de gent tan impresentable com l’Anguita in illo tempore, i els d’altres. I doncs, no sóc gens fiable pel que fa al pesquis sobre l’autenticitat o la versemblança dels discursos polítics.) La veritat la sabrem en qualsevol cas quan arribin al poder i ja no hagin de desplegar les plomes per entabanar els votants dient-los que amb ells canviarà tot –o no canviarà res. Sempre ha estat així, tant allà com aquí (quin rodolí tan maco).
I ja veurem si durarà la parella Hillary-Bill si ella no ix triada com a candidata. Si continuen junts sense que hi hagi pel mig cap nou projecte polític, llavors retiraré el punt 3 de l’argumentari anterior.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
No em puc estar d’opinar sobre el/la qui podria decidir en bona part el destí del món a partir del 2009 durant almenys quatre anys. No sé si el candidat demòcrata tindrà possibilitats de derrotar el republicà. Ara bé, entre els demòcrates m’estimo més Obama que Clinton. I segons sembla, serà Obama i no Clinton –demà es podria ajustar força el pronòstic– qui s’adjudicarà la candidatura demòcrata. O sigui que estic mig content.
Per què no m’agrada Hillary? Perquè és una dona? Ni de bon tros. Tant de bo hagués arribat l’hora que una dona com cal agafés les regnes del (encara) primer imperi de l’univers, perquè estic convençut que en principi elles ho farien millor. Però és molt important aquest «en principi», que no vol dir el mateix ni que «a tot preu» ni que «sens dubte». Hillary no m’agrada perquè:
1) Ha explotat més del compte el fet de ser dona –una presumpta mulier fortis, en concret, com la Thatcher–, i se’m fa sospitosa tanta explotació del que és obvi biològicament parlant. Em sembla gairebé un aprofundiment, indirecte, de la secular discriminació per raó de sexe: «M’heu de votar perquè sóc dona.» No sé si m’explico.
2) Ha estat sempre massa calculadora i poc fiable en referir-se a la guerra de l’Iraq, tant ara com abans.
3) Va comportar-se de manera indigna en no marxar immediatament de la Casa Blanca quan el seu marit es va entendre amb una becària, quan ell va enganyar-la dient que no ho havia fet i quan a la fi va humiliar-la en haver de reconèixer en públic els càrrecs durant el procés parajudicial que hi va haver. I si algú em diu que llavors no el va plantar per «responsabilitat», el fet és que tampoc no ho va fer quan el seu marit se’n va anar de la Casa Blanca, i crec que no ho va fer perquè li va semblar que amb ell al costat faria més carrera que ella tota sola o ella amb un altre.
4) Quan el seu home va arribar a la Casa Blanca ella feia servir tot sovint el cognom de soltera, Rodham, i ara no el fa servir mai.
5) Es vanta d’independència de judici, de ser una dona amb idees pròpies i altres coses similars, però a l’hora de la veritat no dubta a posar-se constantment el seu marit al costat en els mítings, com a garant i aval de la seva experiència de «governanta».
O sigui, tant de bo guanyi Obama a Clinton. I posats a demanar, tant de bo Barack Obama guanyi després Giuliani, McCain o Romney, que segons els actuals sondejos podrien ser els candidats republicans el novembre vinent. Giuliani m’ha semblat sempre més pallasso del compte, molt artificial. Dels altres no en sé gairebé res, però tal com respiren els republicans en l’actualitat, en tinc prou amb la seva bel·ligerància internacional per descartar-los com a preferits meus, ni com a hipòtesi.
Bé, ja ho sé, tots ells –i ella–, són productes del màrqueting, encara que Obama de moment sembli una altra cosa. (Els discursos d’Obama em semblen bons, molt bons, estan molt ben pensats –els segueixo des de fa unes quantes setmanes. Però també reconec que a mi em convencien força, almenys durant 24 hores, els discursos de gent tan impresentable com l’Anguita in illo tempore, i els d’altres. I doncs, no sóc gens fiable pel que fa al pesquis sobre l’autenticitat o la versemblança dels discursos polítics.) La veritat la sabrem en qualsevol cas quan arribin al poder i ja no hagin de desplegar les plomes per entabanar els votants dient-los que amb ells canviarà tot –o no canviarà res. Sempre ha estat així, tant allà com aquí (quin rodolí tan maco).
I ja veurem si durarà la parella Hillary-Bill si ella no ix triada com a candidata. Si continuen junts sense que hi hagi pel mig cap nou projecte polític, llavors retiraré el punt 3 de l’argumentari anterior.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
divendres, 9 de març del 2007
Dies internacionals
Abans me’n reia una mica, ho confesso, dels dies internacionals. Em semblava que era una manera hipòcrita de tapar la manca d’atenció durant 364 dies de l’any –365 els anys de traspàs– de «la gent normal» envers uns éssers humans necessitats d’algun tipus d’atenció específica. Ara no me’n ric. Reconec que és una manera d’organitzar-se dels humans, que també celebrem normalment un cop l’any el nostre dia –el dia del sant o del nom, el dia de l’aniversari–, cosa que no deixa de ser, com l’altra, una convenció com una altra. Per què celebrar els anys de la Terra i no les llunes? Per què no comptar el pas del temps només pels eclipsis de sol? Però bé, la humanitat ens hem posat d’acord amb aquesta qüestió i ja està bé.
Jo dedico aquesta nota a les mares de família, que per mi són les treballadores més importants que hi ha, tant si tenen altres feines com si no (també em sembla que la feina dels pares de família hauria de ser la més important d’ells); a totes les altres dones que treballen o que voldrien treballar i no poden, a les que cerquen i potser no troben una feina que s’adigui amb les seves capacitats, temps, ganes i il·lusió professional; a les dones que sense ser mares porten el pes real d’una família; a les dones, mares o no, que són ambicioses i volen ser presidentes de govern o ministres o conselleres, i presidentes o conselleres delegades o executives d’upa de grans empreses, i que tant de bo que se’n surtin, perquè llavors el món serà, segur, una mica més humà (o almenys una mica més equilibrat).
Però bé, la veritat és que només volia aprofitar l’avinentesa –i ho faig l’endemà del dia que tocava, que així allarguem almenys una mica la cosa i ja només en quedaran 363– per enllaçar amb el bloc de la meva amiga Cristina, que avui fa just un any que va escriure la darrera nota del seu bloc i que després, per motius diversos, ha hagut de dedicar-se a feines més profitoses. Que tot et vagi bé, Tina! Que t'acompanyin els ocells, que t'acaronin els estels... i tot això.
(Afegitó de dilluns 12. Dissabte vaig rebre un missatge d’una lectora que em sembla prou interessant com per reproduir-lo íntegrament [amb el seu permís, per descomptat, que no vull tenir problemes de drets d'autor... ;-) ni trair la confiança dels qui m'escriviu amb la idea que només ho llegeixi jo]:
«Amb tots els meus respectes. Des de dijous al matí que, mentre vaig fent el milió de coses que fem alhora totes les dones, tinc aquesta atzagaiada al cap. Ara la deixo anar. No sé on més fer-ho. Disculpa’m.
»Me’n ric, del dia internacional de la dona. Me’n ric, de les emissores de ràdio i televisió que hi dediquen un espai. Me’n ric, dels homes que aquell dia parlen de la dona. Me’n ric, de les dones que aquell dia aprofiten per sortir a la palestra.
»Teniu la dèria de classificar les dones. Jo sóc dona, dona mare, dona filla, dona esposa, dona treballadora, mare treballadora, no sé si he trobat la feina que vull però la busco, segurament voldria treballar més, sóc ambiciosa (qualitat o defecte segons convingui que té molt valor per als homes) perquè vull ser dona (no presidenta de res) i tard o d’hora portaré el pes de tota la família.
»No ho enteneu? Totes les dones som tot això en un moment o altre de la nostra vida.
»El discurs falla, els homes fallen estrepitosament i es refugien en allò que l’home està despistat, ha perdut els papers i qui dia passa any empeny. Les dones callen perquè quan no parles el mateix idioma no hi ha comunicació, perquè són sàvies, no perquè siguin imbècils.
»No sé si faríem el món més humà; el cert és que les dones tirem endavant la humanitat.
»Escoltava una tertúlia a la ràdio on se suposava que ens afalagaven. Saps què deien, poc o molt? Ara la dona pensa i té opinió, l’hauríem d’escoltar més. És l’insult més gran que m’han dit mai.
»Uf!
»Gràcies.»)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Jo dedico aquesta nota a les mares de família, que per mi són les treballadores més importants que hi ha, tant si tenen altres feines com si no (també em sembla que la feina dels pares de família hauria de ser la més important d’ells); a totes les altres dones que treballen o que voldrien treballar i no poden, a les que cerquen i potser no troben una feina que s’adigui amb les seves capacitats, temps, ganes i il·lusió professional; a les dones que sense ser mares porten el pes real d’una família; a les dones, mares o no, que són ambicioses i volen ser presidentes de govern o ministres o conselleres, i presidentes o conselleres delegades o executives d’upa de grans empreses, i que tant de bo que se’n surtin, perquè llavors el món serà, segur, una mica més humà (o almenys una mica més equilibrat).
Però bé, la veritat és que només volia aprofitar l’avinentesa –i ho faig l’endemà del dia que tocava, que així allarguem almenys una mica la cosa i ja només en quedaran 363– per enllaçar amb el bloc de la meva amiga Cristina, que avui fa just un any que va escriure la darrera nota del seu bloc i que després, per motius diversos, ha hagut de dedicar-se a feines més profitoses. Que tot et vagi bé, Tina! Que t'acompanyin els ocells, que t'acaronin els estels... i tot això.
(Afegitó de dilluns 12. Dissabte vaig rebre un missatge d’una lectora que em sembla prou interessant com per reproduir-lo íntegrament [amb el seu permís, per descomptat, que no vull tenir problemes de drets d'autor... ;-) ni trair la confiança dels qui m'escriviu amb la idea que només ho llegeixi jo]:
«Amb tots els meus respectes. Des de dijous al matí que, mentre vaig fent el milió de coses que fem alhora totes les dones, tinc aquesta atzagaiada al cap. Ara la deixo anar. No sé on més fer-ho. Disculpa’m.
»Me’n ric, del dia internacional de la dona. Me’n ric, de les emissores de ràdio i televisió que hi dediquen un espai. Me’n ric, dels homes que aquell dia parlen de la dona. Me’n ric, de les dones que aquell dia aprofiten per sortir a la palestra.
»Teniu la dèria de classificar les dones. Jo sóc dona, dona mare, dona filla, dona esposa, dona treballadora, mare treballadora, no sé si he trobat la feina que vull però la busco, segurament voldria treballar més, sóc ambiciosa (qualitat o defecte segons convingui que té molt valor per als homes) perquè vull ser dona (no presidenta de res) i tard o d’hora portaré el pes de tota la família.
»No ho enteneu? Totes les dones som tot això en un moment o altre de la nostra vida.
»El discurs falla, els homes fallen estrepitosament i es refugien en allò que l’home està despistat, ha perdut els papers i qui dia passa any empeny. Les dones callen perquè quan no parles el mateix idioma no hi ha comunicació, perquè són sàvies, no perquè siguin imbècils.
»No sé si faríem el món més humà; el cert és que les dones tirem endavant la humanitat.
»Escoltava una tertúlia a la ràdio on se suposava que ens afalagaven. Saps què deien, poc o molt? Ara la dona pensa i té opinió, l’hauríem d’escoltar més. És l’insult més gran que m’han dit mai.
»Uf!
»Gràcies.»)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dissabte, 3 de març del 2007
Concursos de cossos (i 2)
A veure, aclarim conceptes sobre el que deia l’altre dia, que ningú no s’esveri ni prengui mal.
Jo no parlava de prohibir res, només expressava un desideràtum, com faig moltes vegades: m’agradaria que el món no fos com és, però ni de lluny m’ha passat pel cap que s’hagin de prohibir aquestes coses, ni per pensament.
Tampoc no comparava –o no pretenia comparar– els concursos de senyoretes amb els toros ni encara menys amb les guerres. Deia que eren coses, totes tres –i altres que em vaig deixar– que em semblaven d’altres èpoques, però això no vol dir que les compari o que les consideri igual de dolentes. Ni de bon tros. Encara hi ha graus en la maldat, i mentre en un cas parlem com a màxim de la salut mental de la gent, en l’altre parlem de violència i de vides humanes. No hi ha comparació.
Sobre els toros, si em diguessin que ara faran correbous per TV3 en català, quin disgust tindria! A mi, tot això dels bous, deia, m’és igual la tradició que tinguin a casa nostra: crec que són manifestacions de bestialitat, d’una cultura antiga, que no té cap sentit conservar. Encara que els bous enraonin català. Em parlen de la catalanitat dels bous i jo sempre dic: i què?
I també vaig parlar dels almogàvers. Doncs, això, eren gent d’una altra època. Jo no els jutjo, si voleu, perquè no sóc d’aquella altra època i seria un anacronisme ficar-se en la seva pell, però sí que jutjo, i molt negativament, que hi hagi gent que defensi aquestes coses avui, l'any 2007. És com allò de fer les guerres més humanes, que les bombes matin «més netament»... Absurd.
No, no comparo les guerres amb els concursos estúpids de senyoretes. Hi ha un salt qualitatiu molt important entre els dos fenòmens: al cap i a la fi, en els concursos aquests idiotes normalment no hi mor ningú. Però sí que es poden posar en paral·lel els dos fenòmens atenent a la mentalitat de l’època: els concursos de senyoretes ens retrotrauen a l’esclavisme, quan la dignitat dels éssers humans inferiors potser valia «un tant», però no tant com la d'una vida humana normal. I les guerres ens transporten igualment a una mentalitat en què les vides dels que estan a primera fila de la batalla –no pas les dels dirigents, normalment– només valen en tant que part d’una quantitat que cal sacrificar al déu Mart per guanyar l’enemic.
Jo, quan veig aquestes desfilades de carn humana –les veig un segon, el temps just d’agafar el comandament a distància, que a casa hem arribat al pacte que «no és de ningú» i, per tant, ha d’estar sempre «en terra de ningú», o sigui, al bell mig de la taula de la sala d’estar–, quan veig això no em puc estar de recordar aquells contes de P.G. Wodehouse sobre l’Emperadriu de Blandings, una enorme truja propietat del novè comte d’Emsworth, amb la qual porca bonica i lluenta el comte guanyava tots els concursos de bestiar de la rodalia.
Acabo amb una citació de Juanjo Millás, sobre el tema col·lateral amb el qual acabava també jo l’altre dia: «Fins ara, només el gratuït 20 Minutos ha atès el prec de les autoritats. Ni tan sols aquells que en els editorials condemnen el comerç del sexe [La Vanguardia, El País, El Periódico, l’Avui*, El Punt... tots] han renunciat als beneficis de la prostitució. Tampoc els que editen suplements religiosos [suposo que es refereix a l’ABC i/o La Razón i companyia, però no ho sé perquè no conec gens aquests diaris i ni tan sols em ve de gust vincular-los ací amb un hiperenllaç] i els columnistes dels quals parlen de Déu amb la confiança amb la qual vostè i jo parlem del cunyat. Tots els editors continuen a la cantonada, amb la bossa de pell marró, remenant el vano.» (El País, 2 març 2007).
I ara, no em vingueu a renyar dient que com és que he rectificat, si tot era claríssim, i que a més a més hi ha noies d’aquestes dels concursos que acaben anorèctiques i es moren i que això també és com una guerra, etc. El que he escrit, ja és escrit, tant el d’avui com el l’altre dia. No puc matisar-ho més: fer-hi més matisos ja seria hipocresia, ganes de quedar bé amb tothom per quedar bé.
* El diari Avui ha decidit també suprimir la publicitat de «contactes» dins les seves pàgines (febrer del 2008)
Jo no parlava de prohibir res, només expressava un desideràtum, com faig moltes vegades: m’agradaria que el món no fos com és, però ni de lluny m’ha passat pel cap que s’hagin de prohibir aquestes coses, ni per pensament.
Tampoc no comparava –o no pretenia comparar– els concursos de senyoretes amb els toros ni encara menys amb les guerres. Deia que eren coses, totes tres –i altres que em vaig deixar– que em semblaven d’altres èpoques, però això no vol dir que les compari o que les consideri igual de dolentes. Ni de bon tros. Encara hi ha graus en la maldat, i mentre en un cas parlem com a màxim de la salut mental de la gent, en l’altre parlem de violència i de vides humanes. No hi ha comparació.
Sobre els toros, si em diguessin que ara faran correbous per TV3 en català, quin disgust tindria! A mi, tot això dels bous, deia, m’és igual la tradició que tinguin a casa nostra: crec que són manifestacions de bestialitat, d’una cultura antiga, que no té cap sentit conservar. Encara que els bous enraonin català. Em parlen de la catalanitat dels bous i jo sempre dic: i què?
I també vaig parlar dels almogàvers. Doncs, això, eren gent d’una altra època. Jo no els jutjo, si voleu, perquè no sóc d’aquella altra època i seria un anacronisme ficar-se en la seva pell, però sí que jutjo, i molt negativament, que hi hagi gent que defensi aquestes coses avui, l'any 2007. És com allò de fer les guerres més humanes, que les bombes matin «més netament»... Absurd.
No, no comparo les guerres amb els concursos estúpids de senyoretes. Hi ha un salt qualitatiu molt important entre els dos fenòmens: al cap i a la fi, en els concursos aquests idiotes normalment no hi mor ningú. Però sí que es poden posar en paral·lel els dos fenòmens atenent a la mentalitat de l’època: els concursos de senyoretes ens retrotrauen a l’esclavisme, quan la dignitat dels éssers humans inferiors potser valia «un tant», però no tant com la d'una vida humana normal. I les guerres ens transporten igualment a una mentalitat en què les vides dels que estan a primera fila de la batalla –no pas les dels dirigents, normalment– només valen en tant que part d’una quantitat que cal sacrificar al déu Mart per guanyar l’enemic.
Jo, quan veig aquestes desfilades de carn humana –les veig un segon, el temps just d’agafar el comandament a distància, que a casa hem arribat al pacte que «no és de ningú» i, per tant, ha d’estar sempre «en terra de ningú», o sigui, al bell mig de la taula de la sala d’estar–, quan veig això no em puc estar de recordar aquells contes de P.G. Wodehouse sobre l’Emperadriu de Blandings, una enorme truja propietat del novè comte d’Emsworth, amb la qual porca bonica i lluenta el comte guanyava tots els concursos de bestiar de la rodalia.
Acabo amb una citació de Juanjo Millás, sobre el tema col·lateral amb el qual acabava també jo l’altre dia: «Fins ara, només el gratuït 20 Minutos ha atès el prec de les autoritats. Ni tan sols aquells que en els editorials condemnen el comerç del sexe [La Vanguardia, El País, El Periódico, l’Avui*, El Punt... tots] han renunciat als beneficis de la prostitució. Tampoc els que editen suplements religiosos [suposo que es refereix a l’ABC i/o La Razón i companyia, però no ho sé perquè no conec gens aquests diaris i ni tan sols em ve de gust vincular-los ací amb un hiperenllaç] i els columnistes dels quals parlen de Déu amb la confiança amb la qual vostè i jo parlem del cunyat. Tots els editors continuen a la cantonada, amb la bossa de pell marró, remenant el vano.» (El País, 2 març 2007).
I ara, no em vingueu a renyar dient que com és que he rectificat, si tot era claríssim, i que a més a més hi ha noies d’aquestes dels concursos que acaben anorèctiques i es moren i que això també és com una guerra, etc. El que he escrit, ja és escrit, tant el d’avui com el l’altre dia. No puc matisar-ho més: fer-hi més matisos ja seria hipocresia, ganes de quedar bé amb tothom per quedar bé.
* El diari Avui ha decidit també suprimir la publicitat de «contactes» dins les seves pàgines (febrer del 2008)
dissabte, 24 de febrer del 2007
Concursos de cossos (1)
Dues notícies d’aquests dies em porten al tema dels concursos de senyoretes. Qui ho havia de dir, que un dia hauria de parlar d’aquest assumpte? Però és clar, passa el temps, vaig esgotant el rebost d’idees i haig de dedicar l’atenció a coses insòlites. Aquesta d’avui, en concret, és una temàtica que no m’havia interessat mai.
Considero que els concursos de senyoretes que han de desfilar en banyador (o menys, que ara és moda anar conills) no per mostrar la roba que porten sinó per ensenyar el cos, simplement i senzillament i cruament el cos, són un pas enrere en la civilització –o una prolongació d’una civilització antiga, com vulgueu. És un fenomen que aquí va néixer en la situació galdosa del franquisme –«con Salgado, todo tapado, con Fraga, hasta la braga»– per calmar les feres, i en països que no han viscut el que hem viscut aquí –o sigui, països sense fragas ni salgados al seu historial recent de cappares de la pàtria– deu ser un fenomen per a entretenir el populòrum, el «panem et circenses» en aquest cas d’iniciativa privada –hi ha gent per a tot–, però segur que és un populòrum, el que hi és aficionat, d’un nivell una mica més baix que el populòrum general, si parlant d’éssers humans es poden distingir nivells. Aquí, la veritat és que tot plegat sembla com si fos la cosa més natural del món, que les noies es dediquin a ensenyar cuixes, malucs, culs estrets i pits d’avellana, i els nois –en realitat, els concursos de nois són un complement prescindible i molt més minoritari, només per fer veure que hi ha igualtat de tractament, això tothom ho sap– a jugar a veure qui la té més llarga i a veure qui marca més bé els diversos paquets.
Dues notícies, deia, la de la dona aquella de Cantàbria que va guanyar un d’aquests concursos de bestiar humà i que es veu que l’han desqualificada perquè tenia un fill –en aquestes fires irracionals de folcat hi ha regles com aquesta, sí, és clar, per què no, com hi ha concursos de cavalls sanats per veure quin és el més valent–, i la d’unes noies i nois de Perpinyà que participaven en un concurs local de la mateixa temàtica i que es veu que l’alcalde els ha proporcionat unes classes de català de franc, «per fomentar la normalització lingüística entre el jovent». Doncs, què voleu que us digui, jo gairebé m’estimo més que aquesta selecció de jovent de les fires de ramaderia humana continuï parlant en francès, no fos cas que la gent normal, que suposo que deuen ser majoria, es creguessin que allò de parlar català és un complement estrambòtic de les dones objecte per cridar més l’atenció.
Com ha escrit Maria de la Pau Janer, que sembla que alguna vegada és capaç de formular idees i no blederies, «no puc evitar preguntar-me com pot existir, en ple segle XXI, un concurs tan obsolet i ridícul» (Avui, 22 febrer 2007). Doncs això: com els toros, ni que siguin catalans –els correbous– i com les guerres, ni que siguin fetes per almogàvers, els concursos de bestiar humà són fenòmens d’altres èpoques. Són com les fires d’esclaus. Per això no m’afanyaré a defensar la mare de Cantàbria. Com rebla la Janer: «Quan els fonaments fallen, no val la pena intentar apedaçar les parets ni dels edificis ni de les persones.» Tant de bo s’acabin aquestes mostres de cossos. Bé, no cal que s’acabin: simplement que es recloguin dins els seus caus especialitzats o en les discoteques més animades. I tant de bo algú més comenci a dir-ho amb veu forta, a més d’unes quantes dones assenyades i valentes que ja fa temps que ho proclamen i que són acusades injustament de feministes ràncies.
I que ningú no es pensi ara que no m’agraden les noies, eh? M’agraden, ja ho crec –ho vaig voler deixar escrit explícitament aquí a la dreta per estalviar-me equívocs: «per elles, mua» (heterosexual)–, però m’agrada sobretot que tinguin el cap ben moblat. I em fa llàstima que les explotin sexualment d’aquesta manera, per descomptat amb el seu consentiment, no cal dir-ho (i sovint de les seves mares, ai). També hi havia esclaus voluntaris temps era temps. I també hi ha ara prostitutes orgulloses de la seva professió. Encara sort que en aquest darrer camp anem fent passes en la bona direcció (vull dir la notícia aquesta: «El diari 20 minutos retira els anuncis de prostitució», VilaWeb 23 febrer 2007). Potser un dia veurem també aquest titular: «Els mitjans de comunicació es posen d’acord a no informar més sobre els concursos de cossos.»
Continua aquí.
Considero que els concursos de senyoretes que han de desfilar en banyador (o menys, que ara és moda anar conills) no per mostrar la roba que porten sinó per ensenyar el cos, simplement i senzillament i cruament el cos, són un pas enrere en la civilització –o una prolongació d’una civilització antiga, com vulgueu. És un fenomen que aquí va néixer en la situació galdosa del franquisme –«con Salgado, todo tapado, con Fraga, hasta la braga»– per calmar les feres, i en països que no han viscut el que hem viscut aquí –o sigui, països sense fragas ni salgados al seu historial recent de cappares de la pàtria– deu ser un fenomen per a entretenir el populòrum, el «panem et circenses» en aquest cas d’iniciativa privada –hi ha gent per a tot–, però segur que és un populòrum, el que hi és aficionat, d’un nivell una mica més baix que el populòrum general, si parlant d’éssers humans es poden distingir nivells. Aquí, la veritat és que tot plegat sembla com si fos la cosa més natural del món, que les noies es dediquin a ensenyar cuixes, malucs, culs estrets i pits d’avellana, i els nois –en realitat, els concursos de nois són un complement prescindible i molt més minoritari, només per fer veure que hi ha igualtat de tractament, això tothom ho sap– a jugar a veure qui la té més llarga i a veure qui marca més bé els diversos paquets.
Dues notícies, deia, la de la dona aquella de Cantàbria que va guanyar un d’aquests concursos de bestiar humà i que es veu que l’han desqualificada perquè tenia un fill –en aquestes fires irracionals de folcat hi ha regles com aquesta, sí, és clar, per què no, com hi ha concursos de cavalls sanats per veure quin és el més valent–, i la d’unes noies i nois de Perpinyà que participaven en un concurs local de la mateixa temàtica i que es veu que l’alcalde els ha proporcionat unes classes de català de franc, «per fomentar la normalització lingüística entre el jovent». Doncs, què voleu que us digui, jo gairebé m’estimo més que aquesta selecció de jovent de les fires de ramaderia humana continuï parlant en francès, no fos cas que la gent normal, que suposo que deuen ser majoria, es creguessin que allò de parlar català és un complement estrambòtic de les dones objecte per cridar més l’atenció.
Com ha escrit Maria de la Pau Janer, que sembla que alguna vegada és capaç de formular idees i no blederies, «no puc evitar preguntar-me com pot existir, en ple segle XXI, un concurs tan obsolet i ridícul» (Avui, 22 febrer 2007). Doncs això: com els toros, ni que siguin catalans –els correbous– i com les guerres, ni que siguin fetes per almogàvers, els concursos de bestiar humà són fenòmens d’altres èpoques. Són com les fires d’esclaus. Per això no m’afanyaré a defensar la mare de Cantàbria. Com rebla la Janer: «Quan els fonaments fallen, no val la pena intentar apedaçar les parets ni dels edificis ni de les persones.» Tant de bo s’acabin aquestes mostres de cossos. Bé, no cal que s’acabin: simplement que es recloguin dins els seus caus especialitzats o en les discoteques més animades. I tant de bo algú més comenci a dir-ho amb veu forta, a més d’unes quantes dones assenyades i valentes que ja fa temps que ho proclamen i que són acusades injustament de feministes ràncies.
I que ningú no es pensi ara que no m’agraden les noies, eh? M’agraden, ja ho crec –ho vaig voler deixar escrit explícitament aquí a la dreta per estalviar-me equívocs: «per elles, mua» (heterosexual)–, però m’agrada sobretot que tinguin el cap ben moblat. I em fa llàstima que les explotin sexualment d’aquesta manera, per descomptat amb el seu consentiment, no cal dir-ho (i sovint de les seves mares, ai). També hi havia esclaus voluntaris temps era temps. I també hi ha ara prostitutes orgulloses de la seva professió. Encara sort que en aquest darrer camp anem fent passes en la bona direcció (vull dir la notícia aquesta: «El diari 20 minutos retira els anuncis de prostitució», VilaWeb 23 febrer 2007). Potser un dia veurem també aquest titular: «Els mitjans de comunicació es posen d’acord a no informar més sobre els concursos de cossos.»
Continua aquí.
dissabte, 10 de juny del 2006
L’ou i la gallina
Va passar força despercebuda (sic, crec que caldria escriure-ho així, perquè si dius desapercebuda hi ha un doble prefix negatiu, des i a) a casa nostra una notícia de l’agència Efe de fa uns dies, presa del diari –aquí, com mana el cànon, sempre cal precisar: el prestigiós diari– The Times, que duia el títol següent: “Un científic, un filòsof i un avicultor resolen el dilema de l'ou i la gallina”.
Us resumeixo la informació: un científic, un filòsof i un avicultor –sembla un acudit... i potser ho és– es van aplegar un bon dia i no van parar de rumiar i de treure fum del cap fins que van eixir de la reunió i van assegurar que havien resolt, per fi, una de les més velles i populars endevinalles de la humanitat, la de què va ser abans, l'ou o la gallina. La resposta inequívoca donada pels dos pensadors i el granger és que va ser abans l'ou. En resum, l’argument és: el material genètic no es transforma durant la vida de l'animal, i per això la primera au que en el transcurs de l'evolució es va convertir en el que avui anomenem una gallina va existir primer com a embrió a l'interior d'un ou. El professor John Brookfield, especialista de genètica de l'evolució de la Universitat de Nottingham, va declarar: “La primera cosa viva que podem qualificar sense por d'equívocs membre d'aquesta espècie és el primer ou”. David Papineau, especialista en filosofia de la ciència del King's College de Londres, deia: “Si un cangur pongués un ou i en sortís un estruç, l'ou seria d'estruç i no de cangur.” Charles Bourns, president d'un organisme del sector avícola, assegurava: “Els ous ja existien abans que naixés el primer pollet. El que no sabem és quin aspecte tenien.”.
Sembla de broma, no? Doncs es veu que a la Gran Bretanya s’ho han pres molt i molt seriosament. Ja veieu el titular concloent de la notícia, que deixa clar que és un “tema resolt”. Resolt? I no podien haver arribat exactament a la conclusió contrària si els haguessin demanat: d’on va eixir l’ou? I encara més punyent: qui va fecundar l'ou? O sigui, hi havia l'ou, però al mateix temps que l'ou hi havia d'haver un gall, no? I això sí, d'aquell ou, evidentment, n'havia de néixer una polleta, perquè pogués continuar la història. Aquests científics són uns masclistes, aprofiten qualsevol excusa per deixar les dones al marge, com si només fossin necessàries en segona instància. És clar, tots tres són homes.
Us resumeixo la informació: un científic, un filòsof i un avicultor –sembla un acudit... i potser ho és– es van aplegar un bon dia i no van parar de rumiar i de treure fum del cap fins que van eixir de la reunió i van assegurar que havien resolt, per fi, una de les més velles i populars endevinalles de la humanitat, la de què va ser abans, l'ou o la gallina. La resposta inequívoca donada pels dos pensadors i el granger és que va ser abans l'ou. En resum, l’argument és: el material genètic no es transforma durant la vida de l'animal, i per això la primera au que en el transcurs de l'evolució es va convertir en el que avui anomenem una gallina va existir primer com a embrió a l'interior d'un ou. El professor John Brookfield, especialista de genètica de l'evolució de la Universitat de Nottingham, va declarar: “La primera cosa viva que podem qualificar sense por d'equívocs membre d'aquesta espècie és el primer ou”. David Papineau, especialista en filosofia de la ciència del King's College de Londres, deia: “Si un cangur pongués un ou i en sortís un estruç, l'ou seria d'estruç i no de cangur.” Charles Bourns, president d'un organisme del sector avícola, assegurava: “Els ous ja existien abans que naixés el primer pollet. El que no sabem és quin aspecte tenien.”.
Sembla de broma, no? Doncs es veu que a la Gran Bretanya s’ho han pres molt i molt seriosament. Ja veieu el titular concloent de la notícia, que deixa clar que és un “tema resolt”. Resolt? I no podien haver arribat exactament a la conclusió contrària si els haguessin demanat: d’on va eixir l’ou? I encara més punyent: qui va fecundar l'ou? O sigui, hi havia l'ou, però al mateix temps que l'ou hi havia d'haver un gall, no? I això sí, d'aquell ou, evidentment, n'havia de néixer una polleta, perquè pogués continuar la història. Aquests científics són uns masclistes, aprofiten qualsevol excusa per deixar les dones al marge, com si només fossin necessàries en segona instància. És clar, tots tres són homes.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
