Alemanya i el nazisme: em sembla que ho he entès

He llegit un llibre que m’ha donat molta llum sobre el que va passar a Alemanya durant la primera meitat del segle XX. Fins ara no ho entenia prou –la pregunta tòpica: com és possible que un poble culte com l’alemany caigués en aquella aberració?– i ara em sembla que ho he copsat força.

El llibre és aquest: Wolfgang Martynkewicz, Salon Deutschland. Geist und Macht 1900-1945 (Aufbau Verlag, Berlín 2009). Com que no conec l’alemany, n’he llegit la versió en castellà de Silvia Villegas (Salón Deutschland. Intelectuales, poder y nazismo en Alemania (1900-1945), Edhasa, Barcelona 2013), i a partir d’aquesta versió m’he fet una traducció pròpia d’alguns fragments per guardar-los en format digital, dels quals fragments en reproduiré tot seguit uns quants paràgrafs.

La lectura d’aquesta obra densa i documentadíssima (618 pàgines en la versió espanyola, lletra de cos 10) requereix coneixements previs de literatura –l’autor dona per descomptat que el lector ja sap qui són Rilke, Von Hofmannsthal, Stefan George, Thomas Mann..., per descomptat Hölderlin o Goethe–, història d’Alemanya i del nazisme, ciència política i filosofia. Més que res, perquè tot sovint hi apareixen personatges que gairebé no són presentats, conceptes que ni tan sols s’introdueixen, o es fa referència a fets històrics que se suposen ben coneguts.

El llenguatge i la sintaxi no m’han semblat bons, però no sé si és per l’original –em penso que sí– o per una traducció deficient. Un punt a favor: els capítols són breus i porten cadascun el seu propi aparat bibliogràfic. De fet, alguns capítols es podrien llegir gairebé com si fossin petites obres aïllades i segurament s’entendrien bé.

Us en reprodueixo uns quants paràgrafs, com deia, relacionats concretament amb la vivència alemanya del començament de la Primera Guerra Mundial, a manera de tast. Subratllo «començament» perquè em penso que és força habitual que les explicacions del nazisme es retrotraguin al final de la Gran Guerra, i poques vegades vagin al començament d’aquesta guerra o més enrere. Aquest llibre és cabdal per entendre que cal anar més enrere, sens dubte.

«[L’escriptor Karl] Wolfskehl va destacar després que les invitacions, els fulls i els temes del ball de carnaval anticipaven modes i esdeveniments, de manera que a partir d’aquells materials era possible “molt sovint intuir el que vindria”. Això es fa palès especialment a les festes del mateix Wolfskehl: el 1913, amics i coneguts van ser convidats a un ball a la Torre Xinesa del Jardí Anglès [de Munic]; el tema era “El regne de mil anys”. I també al “Hexensabbat” [aquelarre] del febrer de 1914 s’hi imposen les analogies amb la guerra que esclataria poc després. No era potser també una mena de “Hexensabbat”, un brollar d’instints reprimits, un allunyar-se temporalment del jo burgés, una catarsi en què el món es desprenia de les velles pressions i s’atrevia a un nou començament? Era el carnestoltes, a la fi, un preludi del que s’esdevindria després a l’escena política?

»Si ho concretem més del compte les analogies no són suficients, sens dubte. Però crida l’atenció que l’atmosfera vitalista generalitzada que, cap al 1910, amarava tota la cultura tingués punts en comú amb l’entusiasme per la guerra. Es pot observar llavors una força integradora de la societat tant en el carnestoltes com en la mobilització [de voluntaris per a la guerra]. Precisament els inteŀlectuals havien descrit amb una fascinació enorme el fenomen de la massa, en què se superaven els límits de la persona i s’enderrocaven tots els obstacles. L’entusiasme dels dies de la mobilització va ser, per la unanimitat amb què va obrir-se i es va mantenir durant tant de temps en les cròniques de l’època, una projecció de desigs, especialment en les elits culturals. Amb termes com “alliberament”, “catarsi”, “alçament”, “vivència” i “unitat” celebraven una eliminació coŀlectiva dels límits; el fet que fos una batalla massiva va romandre molt de temps en un segon pla. Max Scheler va escriure al seu assaig Genius des Krieges (Geni de la guerra), publicat el 1914, que “les distàncies entre els individus, les classes socials, l’alt i el baix, el ric i el pobre, disminueixen tot d’una”. I l’historiador Ernst Troeltsch va destacar a Ideen von 1914 (Idees de 1914) que “en la tasca de lliurar la guerra s’hi barreja tothom, alts i baixos, educats i incultes”. Per Thomas Mann, el veritable sentit de la guerra es trobava en una síntesi cultural d’aquesta naturalesa: “Era la unió, no sentida mai, potent i entusiasta, de tota la nació”.»

(Wolfgang Martynkewicz, Salon Deutschland. Geist und Macht 1900-1945, Aufbau Verlag 2009; traducció meva a partir de la versió en castellà de Silvia Villegas, Edhasa 2013, p. 234-235)

* * *

«Molts inteŀlectuals de la generació expressionista van percebre la mobilització [per a la guerra del 1914] com una catarsi. “Guerra”, “catàstrofe”, “decadència”, “mort” eren termes que ja havien incorporat a la seva poesia com a metàfores poètiques abans de l’agost del 1914. El 1911, amb la impressió que li va fer la segona crisi del Marroc, Georg Heym havia escrit el seu famós poema “La guerra”, en què la demonitzava convertint-la en una catàstrofe major, una orgia de destrucció. No es desprèn directament del poema un entusiasme per la guerra, però sí que s’hi percep ja un cert plaer pel joc estètic amb la idea de ruïna. Tanmateix, Heym s’imaginava aquest escenari apocalíptic –i aquí torna a entrar en joc el carnestoltes– com una gran descàrrega: la guerra, que havia estat inactiva molt de temps (“S’ha desvetllat després d’un llarg son”), alliberava les energies acumulades en una “dansa” extàtica: “Ja s’aixeca a dansar a les muntanyes”.

»Abans de l’“any mundial” del 1914, el carnestoltes va esdevenir vehicle d’expressió d’una cultura que anhelava renovació, vitalisme i experiències coŀlectives. Feia temps que els historiadors havien descrit l’era imperial com un entumiment polític i cultural, i que havien interpretat la guerra com un moviment que enderrocava aquestes estructures estancades i enquistades. Si s’observa la “nova” burgesia, i en particular les elits cultes, la concepció que tenien d’elles mateixes era si més no ben diferent. Abans del 1914, t’enfrontaves a una societat que s’havia ancorat en totes les formes i valors fixos, que aparentment mancava d’objectius coŀlectius i que aïllava cada cop més l’individu. A la seva Filosofia dels diners, Georg Simmel va descriure aquest fenomen com contradictori. La modernitat era moviment i acceleració, la recerca de coses noves, però així com el moviment era important per a l’ésser, “percebem [...] la calma, la substancialitat, la fermesa interior del contingut de les nostres vides com a valors veritablement valuosos, com el que és definitiu davant del que canvia, del que inquieta, de l’exterior”. La dinàmica mancada d’objectius i la creixent falta de qualitats eren una perpètua causa de malestar entre la gent culta. La civilització tècnica havia posposat els interessos artisticointeŀlectuals. La pau, després de més de quatre decennis de prosperitat, ja no tenia bona reputació. [...]

»La guerra no es va reconèixer aleshores com una catàstrofe política, sinó que per molta gent culta, anant més lluny i tot de l’entusiasme bèŀlic nacionalista, era l’esperança d’un punt d’inflexió històric, una nova comunió del poble, que semblava que s’anunciava els primers dies d’agost de l’any 1914.»

(Ibídem, p. 236-237)

* * *

«El començament de la Primera Guerra Mundial va ser –no sols a Alemanya– un esdeveniment mediàtic. Ja al novembre de 1914 es van registrar al mercat alemany dels llibres set mil títols relacionats amb la guerra. Amb prou feines una quarta part corresponia a obres literàries, i la majoria d’aquestes eren volums de poesia i antologies. Al començament del 1916, l’allau de títols que feien l’apologia de la guerra havia assolit la xifra de més de 17.000 obres noves. Es van fer servir en una mesura sense precedents les múltiples formes de propaganda de la guerra fins que es van esgotar. Però aquesta aplicació de la literatura al “front mediàtic” també va demostrar que la guerra havia de tenir primer un objectiu versemblant tant com una imatge apropiada de l’enemic. Es van cercar escriptors, erudits i artistes com a intèrprets del fenomen, que van elaborar – cadascú amb totes les seves particularitats– la tesi d’una guerra cultural. En aquesta “batalla” no hi havia en joc interessos estratègics ni econòmics, sinó la defensa de la cultura alemanya. Els poders occidentals, com va explicar Thomas Mann de manera tan gràfica, s’hi havien fet presents per “civilitzar” Alemanya per força imposant-li una determinada mentalitat. La guerra era un atac llargament preparat contra la cultura alemanya i, en sentit literal, contra “l’ànima alemanya”. L’enfrontament es desplegava, segons Mann, entre la civilització occidental –democràcia parlamentària, raó, Iŀlustració, inteŀlecte, tècnica– i la cultura alemanya, és a dir, profunditat, interioritat, conducta, estil, moral heroica.»

(Ibídem, p. 239)

* * *

«“El poble va acceptar la guerra amb el cor oprimit, la va acceptar en nits d’insomni com un fantasma gegantí i trasbalsador, i la convicció amb què es va incorporar a la guerra no va ser producte de l’alegria, sinó d’un profund sentiment del deure. Van ser només uns quants els que van parlar de la ‘guerra refrescant i alegre’; van ser també uns quants dins la gran massa del poble, només uns quants, els que després de l’ultimàtum austríac van marxar pels carrers amb banderes que van fer aparèixer tot d’un plegat i es van manifestar davant les façanes de les ambaixades amigues, incloent-hi la italiana, i del palau del canceller imperial, cridant fins a quedar roncs.” [Theodor Wolff, article al Berliner Tageblatt, citat a Peter Sprengel, Geschichte der deutschsprachigen Literatur: 1900-1918, p. 776]»

(Ibídem, p. 241)

* * *

«“Per què no n’hi ha dos, tres, cinc, deu, que es reuneixin a les places i cridin: prou! I els disparin i almenys hauran donat la vida perquè n’hi hagi prou, mentre que els que hi ha allà fora només moren perquè l’espant continuï i continuï i no es desisteixi de la ruïna. Per què no n’hi ha un que no ho toleri més, que no vulgui continuar tolerant-ho, que cridi tota una nit enmig de la ciutat falsa, plena de banderes, que cridi i cridi i no es deixi silenciar. Qui podrà dir-li mentider per això? Quants no s’esforcen per reprimir aquest crit! O potser no és així, m’equivoco i no n’hi ha tants que podrien cridar així? Llavors no comprenc els éssers humans i no ho soc, i no vull tenir res en comú amb ells.”»

(Rainer Maria Rilke, carta a Ellen Delp, octubre 2015, dins Briefe zur Politik, p. 124; cit. per Wolfgang Martynkewicz, Salon Deutschland...., cit., p. 255)

Qüestions de llengua (70): El rojalsià

Antoni Riera deia que voldria escriure com ella, a propòsit d’un llibre, em penso que era el primer, de l’arquitecta palmenca. Jo ja ni m’ho plantejo. I ni tan sols parlo de llibres, em conformo amb els articles on cada dos o tres dies ara aquí ara allà deixa anar les seves cagaradetes delicioses, com un tió puntual però de tot l’any –us demano perdó per la comparació, però és que just ara que se m’ha acudit fer-ne recull hi som molt a prop. Doncs això, que no em plantejo ni escriure com ella, només tinc el repte de no deixar-me perdre el que escriu i de prendre’n nota mental i de repetir-m’ho, a veure si em queda res. No vull dir res textual, perquè no la pensava copiar –si mai ho faig serà citant-la–, sinó si em queda a dins algun rastre de neurona amb inventiva que em pugui espavilar una mica les meves, que van una mica amb pedals.

I res, que és una gran... Una gran, deixem-ho aquí. He repassat els últims dos mesos, pel damunt. És impossible no somriure –almenys– i és impossible no acabar-s’ho tot un cop començat. Mireu, mireu:


Substantius, adjectius i verbs
- piulítica (“experts en piulítica internacional”)
- piulada-cunyada (‘piulada pretensiosa’?; context: “les xarxes ens permeten opinar de tot: no en va, la nostra piulada-cunyada tindrà el mateix espai que un titular de France Presse”)
- la podemia (el món de Podem)
- els pronomfeblistes (els catalans de la ceba)
- la independentor (el món independentista)
- catalanor (catalanitat)
- peixalcovisme (estratègia atribuïda a Jordi Pujol i la seva gent respecte a la política que feien a Madrid: aconseguir avantatges temporals per a Catalunya a canvi de suport al govern espanyol); peixalcovista
- policia del dolor (“les xarxes han generat una espècie de policia del dolor que crida l'atenció als qui erren”)
- fractura al quadrat (doble divisió, en sentit figurat)
- “el Frankenstein de Junts pel Sí” (l'invent d'aquesta coalició política)
- aire tribunerista (“es respira un cert aire tribunerista, en el sentit que no ens considerem –encara– dignes de la nostra victòria”)
- sagrada causa Loctite
- sobiranissisme
- dretadecidisme
- entrenador de sofà (persona asseguda al sofà, davant la tele, que té solucions per a tots els problemes)
- “la independència mai-no-es-farà-al-teu-gust-princesa-del-pèsol” ('la independència impossible al gust de cadascú')
- els sí-però-no-istes (els de la tercera via)
- valoració malaia (“aquesta valoració malaia, gota a gota” ['valoració repetida fins a cansar-se, a partir de l'expressió “gota malaia”']); malaiament (com una gota malaia)
- 'homo wifi'
- el fons molt refons de la meua consciència
- ciutadot (ciutat gran)
- migcolor (ambivalència, ni carn ni peix)
- benpensat (ser benpensat)
- “compañera del metal” (valoració de l'autenticitat, marca de genuïnitat: “una de les seues!, 'compañera del metal'”)
- fotetisme (de “foteta”)
- colàuer (partidari d'Ada Colau)
- comúner (partidari dels moviments anomenats “En Comú”, associats al partit polític Podemos-Podem)
- intramerdes (intimitats més aviat galdoses d'algú)
- els espanyacanvistes (els que asseguren que Espanya canviarà)
- certesa incogombrable (del castellà impepinable)
- els pompeufabres
- recontramasterclass (“una recontramasterclass de tres parells”)
- pedecàter (del PDECat)
- “els divans dels independentistes treuen fum”
- el Cortinglés
- despornificar, despornificació
- boladevidristes
- xarxosfera
- kumbaiar-se
- l'ultimahorisme informatiu
- el cadirisme polític (l'adhesió als càrrecs, a les cadires)
- les giragonses biodramíniques
- pagafantisme català, catalans pagafàntics
- independentistes enclaveguerats
- masclistada
- zombificat
- sushi-guai ("aquesta esquerra sushi-guai que atorga i retira la solidaritat obrera en funció de la llengua vehicular")
- a peu de cadàver ("'S’ha estat lax', va ser la confessió a peu de cadàver de l’últim conseller")
- llenguatge polític giragònsic
- col·leguejar amb la Guàrdia Civil

 
Adverbis
- hispanocèntricament (“consumir tele hispanocèntricament”)
- gònadament (“aferrar-se masculinament, gònadament”)
- saharianament (“suar saharianament”)
- “seduir molt fort”, “l’alarma que Espanya es torna a trencar molt fort”, etc.

Locucions i frases fetes
- per mentrestant (‘per passar l’estona’)
- minut i resultat (“voler saber-ho tot a l’instant, minut i resultat”)
- amagar el cap sota l’estelada
- ser d’esquerres no practicant
- estar en la fase blè (‘passar del tema’)
- estar en la fase pse (‘potser sí, potser no’)
- trobar-se un què et pensaves
- faltar mans per posar-se-les al cap
- no quedar estómac per digerir
- baixar Twitter avall (“riuades de piulades que baixen Twitter avall”)
- fer caure el dòmino de les responsabilitats
- acabar sense ungles (de rosegar-se-les d’impaciència)
- posar el primer gomet vermell (‘retreure una conducta’: “qui estigui lliure de pecat, que els posi el primer gomet vermell”)
- estar fins als trons (‘fins al capdamunt’)
- fer-se-li (a algú) teranyines als timpans (“només de sentir la combinació ‘reforma’ i ‘constitución’ ja se’m fan teranyines als timpans”)
- ésser com barrejar muntés i durans (‘no tenir punt de comparació’ [fa referència a dos polítics, Neus Munté i Josep Antoni Duran i Lleida, que durant un temps van compartir coalició parlamentària però que s’assemblaven com un ou a una castanya])
- tenir (una cosa) en xifres i colors (‘tenir-ho representat gràficament’)
- per aquí m’han preguntat per allà m’han contestat (‘no voler saber-ne res, no mullar-se’)
- on vaig dir dic, dic Frederic
- a tu, a mi o a ta tia la guenya

 
Rojalsià-popular (matxembrat)
- “Mira que et fumbré un cop de bolso!”
- ‘Aaah, amigooo!’, que deia aquell

Altres expressions enginyoses
- “l’unionisme no necessita gaire més que uns serveis mínims per a mantenir les constants”
- “catorze-hòmens-catorze [i cap dona]”
- desesclatar unes bombes
- riure asseguts a les xarxes socials
- ser a missa per la independència i repicar campanes al país veí
- “3D, 4D, o la D que toqui”
- fotocopiar el dossier de demanar referèndums
- bavejar com una presa hidràulica
- llegir-llibres-de-llegir
- coneixements que et valdran per a viure (per a pagar-te tot el que s’endolla)
- “tothom opina que blablablà, i servidora que bliblibí”
- “mireu, la que havia dit que nyènyenyè, ara diu que nyínyinyí!”
- assaltador de cels (màxim utopista)
- “tota la Pantonera de pressions a les quals es troba sotmesa una dona” (a partir de la gamma de colors Pantone)
-tenir preguntes fins demà passat


Em direu: hi ha altra gent que escriu així! Per exempNo!, no cal que em digueu noms, ja me’ls sé. Però hi ha almenys un fet diferencial. I aquí entraríem en allò tan suat de les comparacions odioses, o sigui que no continuo. Un dia, al voltant d’una mesa camilla, us explico com ho veig, però sense deixar rastre.


Aquí us deixo aquest primer tast de rojalsià. Aniré incorporant-hi cosetes, a mesura que ens en vagi regalant.


I gràcies, eh?, per ser tiona.

Perles (141): La literatura i la vida

«La vida és la matèria primera de la literatura, i per això és absurda tota aquesta xerrameca acadèmica que ens vol convéncer que per llegir un text hem de prescindir del tot de qualsevol conjectura sobre la vida de l’autor. La literatura sempre l’escriu algú, i si aquest algú no prova de dir-nos el més profund i verdader d’ell mateix d’una forma o d’una altra per mitjà –això sí– del traïdorenc instrument de les paraules, no val la pena que perdem el temps llegint-lo. Els exercicis de camuflatge solen ser passatemps molt poc entretinguts.»

Enric Sòria, Quadern, El País 23 octubre 2013

No hi ha respostes fàcils

–Creu en la possibilitat de Déu?
–Sí, absolutament.

–Per què?
–No ho analitzo, perquè quan et vas fent gran el món no es més traduïble, sinó ben al contrari: cada cop es fa més indesxifrable; i la vida no se simplifica, al revés: es va complicant, i no hi ha respostes fàcils a aquestes complicacions.

–Vaja.
–Si tinguéssim la resposta de per què Déu permet els horrors d’aquest món, llavors nosaltres seríem els déus.

–Ja li està bé viure sense respostes?
–Tot art és una recerca de la confirmació de les nostres creences. Tota obra és part de la pregunta sobre la mortalitat o la immortalitat, que, al final, són el mateix.

–Què és el que ha valgut la pena?
–Jo estic molt agraït de cada talent que tinc. Agraeixo poder escriure poesia, perquè la poesia no és només artesania, és una benedicció.

–El segle XX ha sigut el seu escenari.
–Probablement el més horrible per a la humanitat, començant per l’holocaust i fins avui: el fet que els països més rics del món permetin que milions de persones es morin de fam, quan aquí es llença el menjar o es crema panís perquè els preus es mantinguin alts, no té cap mena de sentit.

(Entrevista d’Ima Sanchís a Derek Walcott, premi Nobel de Literatura 1992, La Vanguardia 30 maig 2009)

Perles (134): Crítics poc crítics

«Sempre, o quasi, tinc la sensació que els nostres crítics –a València, a Barcelona i a Madrid– tenen pànic d’ofendre, de dir simplement que tal llibre (com ara alguns dels meus) és dolent, mal escrit, sense cap interés, un fracàs, un no res literari.»

Joan F. Mira, fragment d’un article publicat en memòria del crític Marcel Reich-Ranicki, fa poc traspassat, Quadern, El País, 25 setembre 2013 (Reich-Ranicki no es caracteritzava precisament per ser un crític com els que defineix Mira; és just per aquest motiu que Mira diu això, per fer palès el contrast).

Perles (132): Hitler i la Viquipèdia

«La Viquipèdia té límits terribles. És com un club, un club molt provincià. Qui guanya no és qui té raó, sinó qui té més drets com a administrador i qui hi és més actiu. No es contrasta la informació. A la meva entrada hi ha dos errors i no he pogut fer res per corregir-ho.»

Timur Vermes, autor de Ha tornat, que noveŀla un “retorn de Hitler” a l’actualitat. Entrevistat per Sílvia Marimon per al diari Ara, 6 octubre 2013. Hitler “plora d’emoció” quan descobreix l’existència de la Viquipèdia.

El cànon de Rafael Tasis

El que podríem anomenar «cànon de Tasis», o sigui, els referents literaris de Rafael Tasis (1906-1966), l’he extret espigolant el seu llibre Una visió de conjunt de la noveŀla catalana, Barcelona 1935, 154 pàgines, 4 pessetes.

Són aquests autors, per ordre alfabètic:

Andersen, Balzac, Barrie, Baum, Benoît, Carrol, Cervantes, Chamisso, Chesterton, Conan Doyle (específicament Sherlock Holmes), Defoe (específicament Robinson Crusoe), Dickens (específicament Little Dorrit), Dostoievski, Duhamel, Dumas pare, Dumas fill (específicament La Dama de les Camèlies), Feval, Flaubert (específicament Madame Bovary), Galsworthy, Gide, Goethe (específicament Werther), Harlowe, Hoffmann, Hormung, Huxley, Joyce, Lagerlof, Lawrence, Clive Lewis, Sinclair Lewis, Longus (Dafnis i Cloe), Thomas Mann, Joanot Martorell, Mauriac, Morhange, Poe, Ponson du Terrail, Prévost (específicament Manon Lescaut), Proust, Rabelais (específicament Gargantua i Pantagruel), Samuel Richardson, Saint-Avit, Saint Pierre (específicament Pau i Virgínia), Schnitzler, Scott, Simenon, Stendhal (específicament El roig i el negre), Stevenson, Swift, Tolstoi, Twain, Van Dyne, Verne, Lewis Wallace, Wells (específicament L’illa del Doctor Moreau), Wilde, Zweig.

Sobta trobar una selecció de fa vuitanta anys tan semblant a la que farien avui segurament una bona part d’aficionats a la bona literatura.


(La imatge està presa de Lletra, revista literària de la UOC)

Perles (128): Fills iguals i/o diferents

«Sempre s’ha dit que els pares estimen igual a tots els fills, però ¿és veritat? La quantitat d’estimació és la mateixa, potser sí, però no les afinitats i, encara que mai no ho hagi dit a ningú, al pare li sembla que tenir fills i estimar-los a tots de la mateixa manera no té gaire sentit, precisament perquè són diferents. Per ajudar-se a trobar una resposta convincent, i sense transgredir les regles del joc que ell mateix s’ha imposat, els mira: el petit mastega una massa de xiclet amb una intensitat maxiŀlofacial perseverant, la mitjana es mossega les ungles prèviament pintades de negre i el gran badalla, mostrant una dentadura asimètrica i una ortodòncia pagada a terminis. El pensament del pare se submergeix en el mar dels records. Tria i garbella, divertit pels estímuls de l’especulació.»

Sergi Pàmies, fragment del relat «Mister Trujillo», dins La bicicleta estàtica, Quaderns Crema, 2010; la iŀlustració està presa de Degree of Thought, del Tetso College de Dimapur, Nagaland, Índia

Perles (123): Diàlegs fallits i converses plàcides

«Amb Dostoievski, la conversa és encara possible, fins i tot entre l’aristòcrata i el pidolaire, perquè tots dos són capaços d’escoltar. Tanmateix, avui ja no s’escolta com abans, sinó de manera obliqua, i això determina un tipus de comunicació que en molts casos és fallida, i que necessita altres elements, com els gestos o el sexe. En la literatura contemporània, fins i tot als contes més dialògics, els personatges no s’escolten, es volen fer sentir, no pas sentir. Caldria inventar una altra paraula, perquè continuem xerrant però ja no mantenim converses, que requerien una placidesa i disponibilitat que s’han perdut. Avui tot són diàlegs fallits, i respostes que no es corresponen amb les preguntes.»

Fabio Morábito, contista mexicà [notablement optimista, com es veu aquí], entrevistat a La Vanguardia per Xavi Ayén, 19 maig 2013

Perles (96): Escriure esborrant

«N’hi ha que escriuen sumant i n’hi ha que escriuen restant. O, dit d’una altra manera, hi ha escriptors per als quals el treball fonamental consisteix a posar una paraula darrere l’altra, mentre que per a d’altres consisteix a esborrar una paraula darrere l’altra. [...] Sóc dels segons: retallar caràcters fins arribar a la mesura exacta és la meva creu, i a aquest objectiu dedico tots els esforços. Calculo que, de mitjana, entre dubtar, pensar-hi, seleccionar i triar, aconsegueixo suprimir deu caràcters cada dos minuts, de manera que mil caràcters de menys em suposen dos mil minuts de més: ¡Més de tres hores suplementàries de feina a la setmana!... Seria just que m’augmentessin l’estipendi, però Déu em guardi de pensar a cometre una falta tan gran de solidaritat. Només vull deixar clar que un escriptor esborrador treballa més com menys frases hagi d’escriure. De fet, el gran desig d’un escriptor esborrador és escriure un microrelat a l’estil Monterroso: sap que li costarà molts anys i molts afanys, però que serà feliç si ho aconsegueix. Ara bé, el seu desig més preuat és aconseguir la pàgina en blanc, la pàgina completament esborrada.»

(Imma Monsó, La Vanguardia, 5-6 abril 2012)

Joan Maragall no té biografia?

Em penso que he llegit totes les biografies que s’han fet de Joan Maragall. Quan dic totes vull dir totes. Però no és tan difícil, perquè no n’hi ha gaires. Més: jo diria que no n’hi ha cap. Perquè la que s’acosta més a descriure qui era Maragall no és una biografia sinó una tesi doctoral, la de Moreta. I no tracta, en teoria, de la vida de Maragall sinó del seu pensament filosòfic i religiós. Doncs és la que retrata més bé qui era, com era i què va fer el poeta al llarg de la seva vida. I, no cal dir-ho, què pensava, com pensava.

La resta d’obres que tracten sobre la vida de Maragall són semblances, esbossos, aproximacions, perfils, descripcions col·laterals. No és que no donin informacions valuoses sobre Maragall, però són clarament insuficients, parcials, superficials o del tot acrítiques.

O sigui, no hi ha biografies, ni una, de qui és considerat un dels màxims exponents de la literatura catalana des de la Renaixença, el primer poeta del Modernisme –el primer poeta modern, podríem dir–, un dels primers assagistes catalans, un gran polemista, la consciència crítica de la burgesia de Catalunya, un introductor a casa nostra de tants autors estrangers imprescindibles: des d’Homer i Píndar fins a Goethe, però també Nietzsche i Schopenhauer, passant per autors tan diversos com Novalis, Carlyle o Ruskin...

No hi ha biografies de Maragall, mira que és trist.

Abans que s’apagui la flama dels últims que en van sentir a parlar de primera mà i dels quals encara es podria obtenir un testimoni de segona mà, potser alguna editorial s’hi haurà de posar. O, més ben dit, alguna institució pública, perquè parlem de patrimoni general. O alguna entitat privada que es vulgui gastar els quartos i fer aquest servei a la comunitat. Però algú s’hi hauria de posar, i de seguida. Em sembla, vaja. Ni que sigui per recuperar documents que, fins i tot en casos com aquest, a partir de la tercera generació poden deixar de tenir interès per als descendents i, doncs, poden desaparèixer.

Em consta que hi ha documents, papers, matèria primera. Però s’han de demanar, aplegar i ordenar. I això vol temps.

A mi no em busqueu, encara que tindria una bona part de la feina feta. No em busqueu perquè no vull saber res d’editorials. Paguen malament i no et deixen fer la feina amb tranquil·litat. I així no es pot treballar amb pau. No es pot treballar bé. No es pot treballar.

Fer una biografia de Maragall requereix temps i vocació. Ignasi Moreta –al qual només conec de vista, i fa tants anys que ens vam veure que segur que ell no em pot recordar– potser tindria vocació per fer-ho. El que no crec que tingui són massa diners. Però potser algú n’hi podria facilitar. Si és que li interessa entomar el repte, que no ho sé.

Bé, queda dit.

(Aquí vaig parlar també de Maragall i de la seva vida, fa un temps, de manera col·lateral.)

Afegitó 14 abril: aquí Ignasi Moreta contesta.

El meu cànon literari (novel·la)

Aquesta llista serà força tòpica, però potser també un pèl original, suposo, i com que algú me l’ha demanada, ací la teniu.

Hi incloc només narrativa de ficció més o menys moderna i occidental, no d’altres cultures que no conec, ni d’altres èpoques, ni d’altres gèneres com la poesia –que tampoc he cultivat gaire–, el teatre (Sòfocles, Èsquil, Sèneca, Shakespeare, Lope de Vega, Molière, Beckett, Brecht, Ibsen, Valle-Inclán, Ionescu, Guimerà, Rusiñol...), el conte (Isop, La Fontaine, Carroll, Andersen, els Grimm, C.S. Lewis, Poe, Bécquer, Borges, Folch i Torres, Monzó, Calders...), o la protonovel·la (Homer, Appuleu, Virgili, Dant, Ariosto, De Troyes, Monmouth, Martorell, Cervantes o Sirvent o com es digués qui va escriure el Don Quixot, l’autor desconegut de l’Amadís de Gaula...).

O sigui, aquí hi ha només novel·la a partir del segle XIX, amb l’excepció dels dos primers títols, que són del XVIII.

Marco amb un asterisc les deu obres –per dir un número, i ho faig també com un joc, per si hi ha algú que hi vulgui participar– que crec que m’han produït un impacte més fort.

- Daniel Defoe: Robinson Crusoe (1719)
- Johann W. von Goethe: Els patiments del jove Werther (1774) *
- Jane Austen: Orgull i prejudici (1813) *
- Walter Scott: Quentin Durward (1823)
- Honoré de Balzac: Eugénie Grandet (1833)
- Alessandro Manzoni: Els promesos (1841)
- Alexandre Dumas (pare) i Auguste Maquet: El comte de Montecristo (1845)
- Emily Brontë: Cims borrascosos (1847) *
- Charlotte Brontë: Jane Eyre (1847)
- Charles Dickens: David Copperfield (1850)
- Harriet B. Stowe: La cabana de l’oncle Tom (1852)
- Victor Hugo: Els miserables (1862)
- Fiodor Dostoievski: Crim i càstig (1866) *
- Louisa May Alcott: Donetes (1869)
- Jules Verne: Michel Strogoff (1876)
- Henry James: Retrat d’una dama (1881)
- Mark Twain: Les aventures de Huckleberry Finn (1885)
- Oscar Wilde: El retrat de Dorian Gray (1891)
- Karl May: Winnetou (1893)
- Rudyard Kipling: El llibre de la selva (1894)
- Thomas Mann: Els Buddenbrook (1901)
- J. M. Barrie: Peter Pan (1904)
- Zane Grey: Riders of the Purple Sage (1912)
- Miguel de Unamuno: Abel Sánchez (1917)
- Edith Wharton: L’edat de la innocència (1920)
- Sigrid Undset: Kristin Lavransdatter (1922) *
- P. C. Wren: Beau geste (1924)
- Franz Kafka: El procés (1925)
- Gertrud von le Fort: Das Schweisstuch der Veronika (1928)
- Robert Graves: Jo, Claudi (1934)
- John Steinbeck: El raïm de la ira (1939) *
- Antoine de Saint-Exupéry: Terra dels homes (1939)
- Carson McCullers: El cor és un caçador solitari (1940)
- Graham Greene: El poder i la glòria (1940)
- William Saroyan: La comèdia humana (1942) *
- Maxence van der Meersch: Cossos i ànimes (1943)
- Evelyn Waugh: Retorn a Brideshead (1945)
- George Orwell: La revolta dels animals (1945)
- J.D. Salinger: El vigilant en el camp de sègol (1951)
- Marguerite Yourcernar: Memòries d’Adrià (1951)
- Marcel Proust: Contra Sainte-Beuve - Records d’una matinada (1954)
- J.R.R. Tolkien: El senyor dels anells (1955)
- Joan Sales: Incerta glòria (1956)
- Giuseppe T. di Lampedusa: El Gattopardo (1958)
- Françoise Sagan: Aimez-vous Brahms... (1959)
- Italo Calvino: Els nostres avantpassats (1960)
- Truman Capote: A sang freda (1966) *
- Miguel Delibes: Cinco horas con Mario (1971) *
- Gabriel García Márquez: Crónica de una muerte anunciada (1981)
- Tom Wolfe: La foguera de les vanitats (1987)
- Susanna Tamaro: Anima mundi (1997) *
- Mario Vargas Llosa: La fiesta del Chivo (2000)
- Kazuo Ishiguro: No em deixis mai (2005)
- Lluïsa Forrellad: Foc latent (2006)


Naturalment, quan fas una selecció d’aquestes sempre has de deixar gent fora, i d’alguns autors o autores només poses una obra a la llista però en realitat hi inclouries opera omnia o gairebé –d’altres, en canvi, hi posaries només la que has especificat, i no em refereixo sols a Salinger o Lampedusa–, i la selecció la fas molts cops amb llàgrimes als ulls, com una mare que l’obliguen a triar entre les criatures que ha parit etcètera.

Reconec, a més, que la llista és tendenciosa. I tant. És que no és un cànon de consens, ni políticament correcte: és el meu cànon, tal com diu el títol de l’article. I encara més, podria ser en algun cas que el fet d’incloure aquí algun llibre hagi estat influït per les pel·lícules que se n’han fet després.

Veig que em surten una quarantena llarga d’autors i una quinzena si fa no fa d’autores. No descarto que més endavant hi pugui afegir algun altre nom que ara hagi omès sense voler.

Com ja he explicat algun cop, en general –ací hi ha dues excepcions– compleixo el propòsit que vaig fer de no llegir obres de ficció (novel·les) fins que no han passat almenys deu anys des que han estat escrites, sempre que continuïn venent-se i que consideri, per les crítiques que se n’han fet o que m’han transmès, que m’aportaran alguna cosa important de debò sobre el coneixement de la humanitat.

He escrit els títols de les obres en català si em constava que estaven traduïdes. Si no, les he consignades en la llengua original. Ja deveu haver vist que en algun cas són obres pòstumes (Kafka, Proust, no sé si algú més), o sia, que l'autor ja era mort quan es van publicar.

Rilke novel·lista

Sembla mentida que hagi hagut de passar un segle sencer fins que no he descobert Rilke novel·lista. Novel·lista o dietarista o assagista o introspectista o el que sigui.

Rilke és sobretot poeta. I la poesia, ja ho he dit algun cop, no l’entenc gaire, no acabo de veure clar que una persona que té coses a dintre les hagi de dir forçant les paraules perquè encaixin en una mena de tetris o en un sudoku, encara que sigui de rima, ritme i sil·labificació lliures.

Una altra cosa és escriure

simplement

fent frases curtes i deixant molts espais.
Però no sé si això és

exactament

poesia.

Perdoneu la simplificació.

M’agradaven les poesies quan era adolescent, i em bevia Bécquer, mossèn Cinto, Espriu, Machado, López Picó. Fins i tot Maragall. També em vaig atrevir amb Yeats, Byron i el Dant, que ara fa poc els aficionats han tornat a assaborir en la versió impagable que Joan Francesc Mira ha fet de la Divina comèdia. I després molts altres, tastats perquè no sigui dit –«llegeix això, segur que t’agradarà, és increïble»–, però gairebé sempre he acabat amb la mateixa sensació. Era Paul Valéry qui deia que «un poema que no tingui la precisió de la prosa no val res». La meva tesi és que tal pretensió és impossible.

Sí que em sembla, la poesia, una bona manera de memoritzar idees boniques o suggeridores i de transmetre-les, i de repetir-te-les quan et ve de gust tornar a assaborir-les. Una finalitat que també acompleixen els refranys, tinguin o no tinguin rima. I les cançons, és clar. I tants costums populars.

Ara, si no m’agrada del tot o no entenc prou la poesia, en general sí que m’agrada escoltar la gent que fa poesia, perquè molts cops són persones amb una enorme sensibilitat i una gran capacitat de copsar l’ànima humana. Segurament les millors converses de la meva vida les he tingudes amb poetes. «Converses» és una manera de dir-ho: sobretot pares l’orella i només enraones quan et sembla que el monòleg se li comença a fer incòmode i et fa l’efecte que si no dius res s’aturarà el brollador. O bé quan penses que, maldestre i tot com ets, has de proposar alguna idea nova en la conversa per poder continuar escoltant amb atenció. I per això quan trobo un/a poeta de categoria que escriu en prosa, molts cops em llanço de cap a fer un cop d’ull a l’obra. Penso: quines meravelles deu haver sigut capaç de dir aquest/a si escriu sense cotilles?

I això m’ha passat amb Rilke i els seus Quaderns de Malte... fins a la pàgina 150 aproximadament, que ha deixat d’interessar-me no sé encara ben bé per què. De fet, a algun crític reconegut li ha agradat més el final que el començament. Bé, com que ja quedava poc l’he acabat –una mica esgotadet–, tot i que generalment m’obligo a no acabar de llegir un llibre si ja no em convenç. Però com que no sabia si em tornaria a enganxar...

El començament pareix el diari genial d’un neuròtic extremament lúcid. Si alguna pàgina no l’entens, potser perquè et falten referents de l’època i del lloc, sí que t’arriba molt endins el que em sembla el punt cabdal, que resumeixo així: el protagonista se sent interpel·lat per qualsevol cosa que faci qualsevol persona que passi al seu costat. I, a més de la gent i les coses que passen al seu costat, hi ha un univers riquíssim, molt poblat, de persones i fets que no passen més que dins la seva imaginació, però que l’afecten igual.

I ja no us explico res més perquè us tiraria la barraca a terra, si voleu llegir aquests Quaderns. Els trobareu a la col·lecció «El Cercle de Viena», de Viena Edicions. La versió catalana, de Jordi Llovet, m’ha semblat excel·lent.

Perles (54): Saber escriure una frase

«Per fer un sol vers cal haver vist moltes ciutats, homes i coses, cal conèixer els animals, s’ha d’haver sentit com volen els ocells i saber els moviments que fan les flors al matí, quan s’obren. Cal poder pensar enrere en camins per contrades desconegudes; en trobades inesperades i en comiats que es van veure venir de temps abans... en dies d’infantesa que romanen foscos; en els pares, que patien quan ens donaven una alegria i no l’enteníem (era una alegria feta a la mida d’un altre); en les malalties dels nens, que esclaten d’una manera tan estranya, amb tan profundes i difícils transformacions; en dies passats en habitacions calmes i recollides, i en matins a la vora del mar; en el mar sobretot, en mars; en nits de viatge que corrien cel enllà i volaven al costat de les estrelles... i encara no n’hi ha prou, de pensar en totes aquestes coses.»

Rainer Maria Rilke, Els quaderns de Malte, 1910 (traducció de l’alemany de Jordi Llovet, col. «El Cercle de Viena», Viena Edicions, Barcelona 2010, p. 21)

Perles (51): Proves d’universitat

«Una prova per a l’ingrés a la universitat, ha de preocupar-se de si un alumne ha llegit o no una obra? No seria més revelador que l’estudiant sabés analitzar el llenguatge naturalista d’Oller abans que memoritzar el nom de la dona del protagonista de La bogeria? En resum, no seria més selectiu que les proves estiguessin encaminades a discernir si l’aspirant està capacitat per cursar una carrera?

»I després ens queixem del nivell dels nostres professionals, de la fuga de cervells i de la falta de responsabilitat general. Això sí, ningú no n’ix traumatitzat, gràcies a Déu.»

Magí Camps, La Vanguardia, 10 juny 2010

(La il·lustració prové del bloc d’Isaac Peraire, 9 juny 2008)

Perles (43): Què és un poema

«La T., de quatre anys, filla única per una estona:
—Pare, què llegeixes?
El pare:
—Un poema...
—I què és un poema?
—Mira, un poema és com una..., com un... Vols que te’n llegeixi un?
—Sí...
El pare llegeix tan bé com pot, vocalitzant, etcètera, una benaurança de Miquel Àngel Riera. La T. l’escolta amb atenció.
—Ara ho entenc, un poema és un conte que no s’entén...»

Quim Roig, L’efecte Jauss 2.0, 12 maig 2010

Els llibres dels famosos

Ja ho van fer l’any passat i em va semblar una molt bona idea. Enguany hi han tornat. La Vanguardia va explicar el dia de Sant Jordi quins llibres llegien o recomanaven ara alguns famosos. Us en faig el resum per ordre alfabètic d’autors (entre parèntesis, el nom del personatge que fa la recomanació; tradueixo el títol dels que tenen versió catalana; les consideracions que feia fa un any serveixen també ara):

- Yasser Abdel-Latif, Herències del Caire (Ariadne Arpa, directora Intermón-Oxfam)
- Muriel Barbery, Rapsòdia Gourmet (Santi Santamaria, cuiner)
- Alan Bennet, Una lectora poc corrent * (Carme Chacón, ministra defensa Espanya)
- Silvio Berlusconi, L’amore vince sempre sull’invidia e sull’odio (Silvio Berlusconi, primer ministre d’Itàlia)
- Lolita Bosch, Elisa Kiseljak (Judith Colell, cineasta)
- Jaume Cabré, Les veus del Pamano (J.A. Duran i Lleida, president UDC)
- Francesc Canosa, República TV (Artur Mas, president CiU)
- John Carlin, El factor humà + (Mariano Rajoy, president PP; Albert Agustí, Reial Club Tennis BCN)
- Màrius Carol, L’home dels pijames de seda (Enrique Lacalle, president BCN Meeting Point)
- Carlos Castaneda, Viaje a Itzlán (Ester Formosa, actriu)
- Camilo J. Cela, Viaje al Pirineo de Lérida (Àngel Ros, alcalde Lleida)
- C.W. Ceram, Déus, tombes i savis * (Benedetta Tagliabue, arquitecte)
- Winston Churchill, Memòries * (Josep Pont, Borges)
- Julio Cortázar, Rayuela (Vicenç Pagès, escriptor)
- Norman Davies, Europa en guerra, 1939-1945 (Helena Guardans, Sellbytel Group)
- Miguel Delibes, Señora de rojo sobre fondo gris (Alicia Sánchez Camacho, president PPC)
- Fiodor Dostoievski, Crim i càstig * (Pius Alibek, escriptor)
- Jean Echenoz, Me’n vaig (Pepe Serra, director Museu Picasso)
- Manuel Estiarte, Todos mis hermanos * (Josep Oliu, Banc Sabadell)
- Pau Faner, El cant de l’alosa (Guillem López Casasnovas, Economia UPF)
- Raquel Franco, Ocho años de silencio (Pedro L. Yúfera, Col·legi Advocats BCN)
- Eugenio Fuentes, Contrarreloj (Juan Antonio Flecha, ciclista)
- Eduardo Galeano, Espejos, una historia casi universal (Hugo Chávez, president de Veneçuela)
- Mahatma Gandhi, Autobiografia + (Víctor Valdés, futbolista)
- Alan Grenspan, The age of turbulency (Gordon Brown, primer ministre britànic)
- Arnaldur Idridason, La veu (José Montilla, president Generalitat Catalunya)
- Joseph Joubert, Sobre art i literatura (Àngels Margarit, coreògrafa)
- Enric Juliana, La deriva de España (Antoni Trilla, hospital Clínic BCN)
- Hiromi Kawakami, El cel és blau, la terra blanca (Joan Carles Gallego, CCOO)
- Guy Kawasaki, The art of start (Dídac Lee, Inspirit)
- Jhumpa Lahiri, Una terra estranya (Isabel Coixet, cineasta)
- Stieg Larsson, Millennium (Alberto Contador, ciclista)
- Clarice Lispector, L’hora de l’estrella (Flavia Company, escriptora)
- José Carlos Llop, En la ciudad sumergida (Enrique Vila-Matas, escriptor)
- Henning Mankell, L’home inquiet (Miguel Ángel Remacha, director Rodalies)
- Sándor Márai, La dona justa (Laura Mañá, cineasta)
- Guy de Maupassant, Pierre et Jean (Nicolas Sarkozy, president de França)
- Herman Melville, Moby Dick * (Ángel Gabilondo, ministre educació Espanya)
- Haruki Murakami, De què parlo quan parlo de córrer (J.L. Rodríguez Zapatero, primer ministre d’Espanya)
- Patrick O’Brien, Capità de mar i guerra (Ileana Bladé, investigadora clima UB)
- Barack Obama, Els somnis del meu pare (Fidel Castro, president d’honor de Cuba)
- Marcos Ocaña, Bruce Lee, el guerrero de bambú (Jorge Lorenzo, pilot de motos)
- Andrés Oppenheimer, Cuentos chinos (Álvaro Uribe, president de Colòmbia)
- Miquel de Palol, Girona i jo (Anna Pagans, alcalde Girona)
- Viktor Pelevin, T (Dmitri Medvèdev, president de Rússia)
- Pere Antoni Pons, Sis dies de conversa amb Joan F. Mira + (Joan Font, Bon Preu)
- Richard Price, La vida fàcil (Javier Cercas, escriptor)
- Eduard Punset, El viatge al poder de la ment (Maria Lluïsa Pérez, mare de futbolista famós, i Manel Adell, Desigual)
- Isaac Rosa, El país del miedo (Juan Manuel Lillo, entrenador futbol)
- Philip Roth, La humiliació (Jordi Villacampa, president Joventut Badalona)
- Amartya Sen, La idea de la justícia (Agustín Cordón, Fira BCN)
- Ramón J. Sender, Crónica del alba (Ian Gibson, historiador)
- William Shakespeare, Hamlet, El rei Lear * (Barack Obama, president dels EUA)
- William Shakespeare, Obres completes * (Vicente Molina Foix, escriptor)
- Lorenzo Silva, La estrategia del agua (M. Dolores de Cospedal, secretària PP)
- Adam Smith, La teoria dels sentiments morals (Wen Jiabao, primer ministre de la Xina)
- Sergi Sol, Carpe diem (Joan Puigcercós, president Esquerra)
- Lev Tòlstoi, Anna Karènina * (Angela Merkel, canceller d’Alemanya)
- Steve Toltz, Una part del tot (Santi Balmes, músic)
- Bonaventura Ubach, Dietari d’un viatge per les regions de l’Iraq (Josep M. Soler, abat Montserrat)
- Manuel Vicent, Son de mar (Fernando Echegaray, director aeroport del Prat)
- Enrique Vila-Matas, Dublinesca (Josep M. Ayala, president ICO)
- Max Weber, El polític i el científic (Pilar Almagro, Vertisub)
- Josef Winkler, Friedhof der bitteren Orangen (José Luis Pardo, filòsof)
- Don Winslow, The Power of the Dog (Cristina Manresa, Mossos d’Esquadra)
- Monica Zgustova, Contes de la lluna absent (Joan Herrera, secretari ICV)
- Diversos autors, Apòcrifs de l’Antic Testament (Joseph Ratzinger)
- Diversos autors, El timo de la superwoman (Sita Murt, dissenyadora moda)
- Diversos autors, Lideratge Guardiola (Mohamed Iqbal, Camí de la Pau)
- Diversos autors, Tocats del bolet (Josep Fèlix Ballesteros, alcalde TGN)

He posat un * en els llibres que he llegit i que també recomano, i un + en els que no he llegit però m’agradaria llegir.

(La il·lustració de dalt, de Sandra Pirie-St.Amour, és presa del bloc Bibliopoemes.)

Perles (26): El que fan els escriptors

«Tens una idea errònia de què és el que fan els escriptors. No entenen res més que els altres. Només inventen arguments que poden resoldre. Fan preguntes que poden respondre. El que surt als llibres no són persones reals, són invencions. Novel·les o biografies, no hi ha cap diferència.»

(Wallace Stegner, En lloc segur, versió catalana de Dolors Udina, Libros del Asteroide, Barcelona 2008 [t.o.: Crossing to safety, 1987])

Llibres que llegeixen els que compten

La Vanguardia va fer una cosa interessant el dia de Sant Jordi, si més no original. Va encapçalar gairebé totes les pàgines del diari de paper amb els llibres que recomanen els mateixos protagonistes habituals de les notícies –o que odien, com és el cas del senyor president de França. Això requereix una preparació important, perquè has d’acumular tot de dades a la rebotiga i tenir-la ben proveïda, i al final no tot el que has aplegat et farà servei.

Ara he ajuntat totes aquestes dades, per conservar-les. I ací teniu la llista dels llibres més destacats, i entre parèntesis la gent que mana (o que compta per al diari esmentat) i que diu que els ha llegit:

- Nelson Mandela’s Favorite African Folktales (Nelson Mandela, heroi mundial)
- La princesa de Clèves, de Madame de La Fayette (l’odia el xicot de la Carla Bruni)
- Estrela solitária, de Ruy Castro (Luiz I. Lula da Silva, extreballador del Brasil)
- Elogi de la follia,* d’Erasme de Rotterdam (Silvio Berlusconi, pallasso molt ric)
- Sunset Song, de Lewis Grassic Gibbon (Gordon Brown, escuder de l’emperador)
- Bíblia,* d’autors diversos (George W. Bush, exemperador del món més aviat curtet)
- Team of Rivals, de Doris Kearns Goodwin (Barack Obama, emperador i profeta a qui se li comencen a veure els trucs)
- Las armas de ayer, de Max Marambio (Fidel Castro, encara, Cuba)
- Meditacions, de Marc Aureli (Wen Jia-bao, cappare xinès)
- Poesia, d’Omar Jayyam (Vladimir Putin, cappare rus)
- Anatomía de un instante, de Javier Cercas (José Luis Rodríguez Zapatero, fetiller sud-europeu)
- El caballero de Alcántara, de Jesús Sánchez Adalid (Mariano Rajoy, aspirant a fetiller sud-europeu)
- Incerta glòria,* de Joan Sales (Josep Antoni Duran i Lleida, ministrable, i Àlex Rigola, teatrer)
- Misteriosament feliç, de Joan Margarit (José Montilla, president de la cosa)
- El silenci, de Gaspar Hernàndez (Artur Mas, emprenyat aspirant a presidir la cosa)
- Les palmeres salvatges, de William Faulkner (Iñigo Urkullu, basc també emprenyat)
- Tan lluny com els peus em portin,* de Josef Martin Bauer (Joan Puigcercós, marcapaquetam d’esquerres)
- Los Baldrich, d’Use Lahoz (Joan Herrera, noi sostenible)
- L’última trobada,* de Sándor Márai (Alicia Sánchez-Camacho, nacionalista unionista, pobreta)
- Brújula para navegantes emocionales, d’Elsa Punset (Albert Rivera, fillol de Boadella)
- L’edifici Iaqubian, d’Alaa al Aswany (Ariane Arpa, Intermón-Oxfam, i si no faig bromes vol dir que és gent seriosa)
- Las venas abiertas de América Latina, d’Eduardo Galeano (Javier Bonomi, Fedelatina)
- Eben,* de Ryszard Kapuscinski (Esther Giménez-Salinas, URL)
- Xarxes complexes, de Ricard Solé (Eudald Carbonell, antropòleg)
- Anna Karènina,* de Lev Tolstoi (Josep Baselga, oncòleg, i Maria Eugènia Alegret, jutgessa en cap)
- L’origen de les espècies,* de Charles Darwin (Juan Carlos del Olmo, WWF, i Jordi Portabella, el més bell de l’ajuntament de BCN)
- La conxorxa dels enzes, de John Kennedy Toole (Jordi Basté, radiofonista líder)
- L’estàtua sense rostre, de Miquel Arguimbau (Alfons Arús, comediant de TV)
- Camí de sirga,* de Jesús Moncada (Toni Soler, polac màxim)
- Un home a les fosques, de Paul Auster (Queco Novell, el doble de Maragall)
- D’A a X, de John Berger (Isabel Coixet, cineasta espanyol(ist)a)
- La Ilíada,* d’Homer (Jordi Hereu, alcalde post22@; Santiago Auserón i també Juan Perro; Rafael Ribó, síndic, s’estima més la Introducció a la Ilíada, de Jaume Pòrtulas)
- Els homes que no estimaven les dones, de Stieg Larsson (Xavier Trias, metge de l’ajuntament de BCN; Gemma Mengual, sirena que a Madrid anomenen Chema; Nani Roma, home del desert)
- Rutas de Barcelona, de César Alcalá (Alberto Fernández Díaz, un dels inefables de la família reial pepera barcelonina)
- Respect in a World of Inequality, de Richard Sennet (Ricard Gomà, el més roig de l’ajuntament de BCN)
- Description de l’Egypte, de diversos autors (Jordi Clos, hoteler epiptòleg)
- El práctico, de Rabasso i Aneiros (Ferran Adrià, inventor de menges)
- La riquesa de les nacions, d’Adam Smith (Miquel Valls, cambrer)
- Diari d’un fotògraf,+ d’Agustí Centelles (Joaquim Nadal, exalcalde i exprofessor)
- La soledad del mánager, de Manuel Vázquez Montalbán (Joan Delort, superpoli)
- La carretera,* de Cormac McCarthy (Claudia Llosa, l’última cineasta triomfadora)
- Tristos tròpics, de Claude Lévi-Strauss (Albert Sánchez Piñol, escriptor i mediàtic)
- Tractat d’urbanitat a l’ús de les joves generacions, de Raoul Vaneigem (Bartomeu Marí, museista)
- El ball,+ d’Irene Némirovsky (Sol picó, ballarina)
- La impaciència del cor,+ de Stefan Zweig (Mònica López, actriu)
- Todos mis hermanos,* de Manel Estiarte (Joan Laporta, al loro)
- La ciudad de las bestias, d’Isabel Allende (Rafael Nadal, forçut manacorí)
- Nunca más: Informe Sábato, d’Ernesto Sábato (Mauricio Pochettino, salvador de l'equip més espanyol de Barcelona, ara de Cornellà)
- La pilota no entra per atzar, de Ferran Soriano (Xavier Sala i Martín, model)
- El juego del ángel, de Carlos Ruiz Zafón (Ricky Rubio, que ara saltarà el toll)
- Hurry Down Sunshine, de Michael Greenberg (Juan Antonio Flecha, cicloperiodista)
- El vuit, de Katherine Neville (Xavier Pascual, un altre entrenador revelació de la casa)
- El secret, de Rhonda Byrne (Maria Vasco, destrossacamesimalucs)
- El soci, de John Grisham (Pol Amat, núm. 1 del món amb un bastó)
- La rebel·lió d’Atles, d’Ayn Rand (Alan Greenspan, que s’ho mirava quan ens ficàvem al forat on som)
- La crisis ninja, de Leopoldo Abadía (Enric Reyna, senyor del totxo)
- Crònica de la independència,* de Patrícia Gabancho (Salvador Alemany, senyor de les autopistes de pagament)
- Honor among Enemies, de David Weber (Reinaldo Rodríguez, controller de Madrid)
- Winning, de Jack Welch (Josep Mateu, assegurador de vehicles)
- The Road to Serfdom, de F. A. von Hayek (Juan Rosell, portaveu d’empresaris)
- El número de Dios, de José Luis Corral (Maravillas Rojo, coresponsable de l’atur)
- Viure per la ciència, de Sydney Brenner (Montse Vendrell, Biocat)
- Bhagavad Gita, anònim (Ferran Rodés, empresari de la comunicació, tampoc no ens va avisar)
- L’elegància de l’eriçó,+ de Muriel Barbery (Núria Basi, empresaria del tèxtil)
- Intel·ligència emocional,* de Daniel Goleman (Gabriel Masfurroll, hospitalari)

Escric el títols en català, si em consta que estan traduïts, o si no en l’idioma original. He posat un * en els llibres que he llegit i que també recomano, i un + en els que no he llegit però m’agradaria llegir. Crec que no es poden treure gaires conclusions de les coincidències meves amb uns lectors o amb uns altres, ni de les coincidències entre ells mateixos (el cas Duran-Rigola em sembla prou significatiu). Potser n’he llegit algun més a banda dels senyalats, però si no hi he posat un * és perquè no els recomano. I, com diria aquell, no hase falta disir nada más.

Coses que em fan ràbia

No em fa plorar però sí que em fa ràbia l’extraordinària i desproporcionada difusió de determinades produccions suposadament artístiques o d’actuacions ciutadanes que només cerquen provocar i que per fer-ho es carreguen la història, les obres clàssiques de literatura, de música, de teatre, la religió, el cànon de la bellesa. El que em fa ràbia no és que existeixin els provocadors, que s’han de guanyar la vida i mira, han trobat això, sinó el fet que moltes d’aquestes actuacions són molt justetes i en canvi les esbomben i aplaudeixen a cor què vols els mitjans de comunicació i determinades patums que fins ara jo considerava més serioses, simplement pel fet que transgredeixen l’establert i asseguren que causen sensació. Dic «l’establert» perquè això és el que afirmen els provocadors o els altaveus, però en realitat tot allò ja no ho estableix ningú que mani, el que anomenen «establert» ja és excepcional i gairebé hauria de valorar-se i protegir-se especialment, pel perill d’extinció que corre. Em fa ràbia la riallada nerviosa davant el vòmit, la difusió injustificada, no sé si ingènua o potser poruga –«que no em diguin purista ni pusil·lànime ni encongit ni cuca de forat ni, sobretot, rosegaaltars»–, de l’escàndol gratuït. És inevitable el mal gust i que hi hagi gent que l’aplaudeixi pensant que és divertit i prou, però a mi això em fa ràbia, perquè a banda de no divertir-me crec que embruteix objectivament la societat. Una cosa és comprovar que Hobbes tenia raó («l’home és llop per a l’home») i una altra que no fem cap cas al mateix filòsof quan proposa autoregular la llibertat amb la regla d’or: no fer als altres el que no voldries que et fessin a tu... encara que ja t’ho hagin fet. O sigui, no facis coses que saps que molesten; i si altres les han fetes, i fins i tot te les han fetes a tu, no t’hi tornis.

És clar que no us diré exemples. Una part imprescindible de tot aquest xou, sense la qual senzillament no funcionaria, és aconseguir reaccions de protesta. És per això que ara mateix hi ha un escriptor que està molt i molt satisfet que un capellanet d’un racó del país hagi demanat als seus feligresos que no comprin el seu llibre. Pobrissons capellans, que poca cosa saben del màrqueting.

(Hi ha altres coses que m’emprenyen i em fan ràbia, potser més ràbia que les que he dit ara i tot, però per avui ja n’hi ha prou.)

Afegitó del 14 de juliol 2008. Empar Moliner fa una divertida caricatura d’un aspecte concret d’aquest fenomen: «Avui dia, els directors de cine o de teatre demostren un gran furor per canviar les coses de les obres que munten. [...] De sobte, prenent unes copes al bar Raval un d’ells es treu les ulleres de pasta negra i diu: “Se m’acaba d’acudir que la meva versió de Hamlet (la que preparo per al Grec, ja us en passaré invitacions) serà Hamleta. Jo és que Hamlet el veig molt dona.” I Hamlet esdevé una senyora vestida de cuir que es prostitueix sota un llum de neó a la vora d’un contenidor. Al costat del director de les ulleres de pasta negra que pren una copa al Raval hi ha la directora de les ulleres de pasta blava, que diu: “Doncs en la meva versió musical de Romeo i Julieta (ja us en passaré invitacions, l’estrenarem al Grec) faré que Romeo sigui la noia i Julieta el noi. És una lectura-visió molt paritària del clàssic.” No cal dir que la directora fa que l’obra transcorri en un vagó de metro i el monòleg del balcó té lloc a l’estació de Bogatell. El paper de Julieta l’interpreta Víctor, d’Operación Triunfo, i l’acompanya l’orquestra de Bratislava (que és la que darrerament acompanya tots els músics i cineastes catalans).» (Empar Moliner, El País, 14 juliol 2008)