L’altra llegenda de sant Jordi

He trobat una llegenda de sant Jordi diferent de la clàssica –el drac, la princesa, etc.– en el revers d’uns goigs de la parròquia de Canillo, del principat d’Andorra.* La lletra dels goigs és d’Artur Riera i Colomer (1860-1929) i la música de Joan Salvat (1868-1938). La tornada fa:

Patró de cavalleria,
vetlleu per la pàtria mia
i pel seu renaixement.

La llegenda que dic, escrita al revers dels gojos, no està signada ni datada, però m’ha semblat tan original –i per mi desconeguda– que us en reprodueixo un extracte:

23 d’abril, Sant Jordi, patró d’Anglaterra, Aragó, Catalunya, Geòrgia, Grècia, Lituània, Polònia, Portugal, Rússia, Sèrbia. No hi ha gaires sants que siguin tan populars. [...] Qui era sant Jordi?

Segons uns autors, sant Jordi va néixer a Lida, Palestina, l’antiga Diòspolis dels grecoromans, i segons uns altres a Mitelene (Capadòcia). Però en el que sí que coincideixen tots és en l’any del seu naixement (270) i en la data exacta de la seva mort (23 d’abril del 303).

El nom Jordi és un mot grec que vol dir “home que treballa la terra”. Les actes més antigues afirmen que, des de la concepció, Jordi està destinat a grans coses. Fill d’un noble persa i d’una dama palestina, educat com a cristià, el jove entra a l’exèrcit de Roma, on es guanya el grau de tribú. Quan Dioclecià (o Dacià) ordena la persecució dels cristians, Jordi dóna els seus béns als pobres i es confessa cristià davant la mateixa cort imperial. Convidat per l’emperador en persona a sacrificar als déus, s’hi nega.

Torturat i empresonat, se li apareix Jesucrist per anunciar-li set anys de turments, tres morts i tres resurreccions. Cremat, tallat en dos per una roda d’espases i enverinat pel mag Anastasi, ressuscita cada vegada. Així converteix els seus guardians, l’emperadriu Alexandra i el mateix mag Anastasi. Se li atribueixen resurreccions d’altres morts, guariments de malalts i la destrucció de les estàtues dels ídols. Finalment decapitat, els seus botxins són devorats per un foc celestial. Tres servents van prendre el seu cos i el van enterrar a Lida, a Palestina, la pàtria de la seva mare.

La coneixíeu?

Actualització 26 abril. M’avisen que a Ordino hi ha un dels tres únics museus d’Europa occidental dedicat a icones orientals, i que aquest museu es diu Museu Iconogràfic Sant Jordi. Ara ja no m’estranya tant que a prop d’allà hagin trobat uns amics meus els esmentats goigs de sant Jordi amb la història que us he reproduït. Ja es veu que per aquelles valls la cultura sobre sant Jordi i els seus orígens –orientals, sens dubte– és més estesa i variada que no pas per ací, que només en coneixem el conte de context medieval ideat el segle XIII.

«Frívola manipulació de Déu»

No puc estar-me de reproduir de cap a cap el que deia l’altre dia Josep Maria Espinàs al seu article diari d’El Periódico:

«Frívola manipulació de Déu

»Als manaments de la llei de Déu, que naturalment han de seguir els fidels, n'hi ha uns quants amb una base ètica que ha de ser compartida per tots els humans, creients o no creients. Honraràs el pare i la mare, no mataràs, no robaràs, no aixecaràs falsos testimonis ni mentiràs, no desitjaràs els béns aliens... Que un nombre no comptabilitzable de cristians hagin participat en matances horribles al llarg de la història –també en la contemporània–, que hagin robat, si convé a gran escala, i hagin mentit sense cap escrúpol no invalida la bondat universal d'aquests manaments.

»Però hi ha un manament, el segon, que els creients infringeixen amb una frivolitat que no puc entendre. Diu el següent: “No prendràs el nom de Déu en va.” Tinc la impressió que ja n'he parlat alguna altra vegada, però és que el menyspreu d'aquest manament és constant i el practica públicament gent famosa.

»Si un fidel roba, i n'hi ha alguns que ho fan, el que fa és procurar amagar-ho, però no s'avergonyeix de pecar contra el segon manament quan parla en un esdeveniment polític o en els mitjans de comunicació. I l'últim exemple d'això és el d'Angela Merkel. La cancellera alemanya ha dit: "Déu va voler que Polònia i Alemanya fossin veïns...". I ho lligava amb el desig que polonesos i alemanys compartissin una relació pacífica.

»I jo penso: quina idea tan curiosa de Déu, que el fa creador de les entitats polítiques, que juga a posar les peces del puzle mundial, que dibuixa fronteres i en un moment de la història decideix que Alemanya ha d'apoderar-se d'un tros de Polònia i, en un altre moment, diu que els alemanys es retirin uns quants quilòmetres; que vol que Nàpols, Gènova i Pisa siguin independents fins que, al cap dels segles, vol que s'uneixin per formar Itàlia.

»Vostè, senyora Merkel, no hauria de convertir Déu en un fabricant de fronteres, que són realitats canviants i causa, sovint, de guerres lamentables. Si Déu va voler que Polònia i Alemanya fossin veïns, també devia decidir que Portugal se separés de Castella i que aparegués la petita Andorra als Pirineus.

»És cert que sant Lluc va dir que “res no és impossible per a Déu”. Però jo goso dir que sí, que hi ha una cosa que li és impossible: evitar que el facin servir per fer frases o justificar accions interessades.» (El Periódico 21 març 2007)

És llàstima que determinats bisbes i capellans –i laics: seglars clericalitzats– espanyols als quals els aniria bé llegir aquesta reflexió no deuen ni saber qui és el senyor Espinàs. I a més, ells només llegeixen prensa nacional. «Espinàs?, connais pas.» (Ai, no, que no saben francès, que ells amb la seva, que és sens dubte la més llarga, en tenen prou: «¿Espinazo? Para nada, no lo conosemos.»)


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)