La Vil·la Maria, els Viñas i nosaltres (i 2)

Ve d’aquí. 

Els anys 1960 i 70

Tornant als Saumell, teníem identificats tots els racons del jardí. La majoria dels noms que fèiem servir responien a elements objectius, com «la Magnòlia» o «el Sagrat Cor», però altres eren inventats per nosaltres i solien ser els més interessants, com ara «la Corda». Fins i tot la meva mare tenia el seu lloc per amagar-se dels més petits quan volia estar una estona sola, «el Racó de la Mare». La Corda que dic era un reduït pla d’aquell jardí en pendent on hi havia una alzina tremenda de la qual el meu pare havia penjat una soga de mariner, i a l’extrem una coberta de roda de camió. El conjunt servia de gronxador, de refugi i de castell inexpugnable. En aquell mateix racó vam viure tota mena d’aventures, també nocturnes, perquè era un dels llocs preferits per acampar-hi i passar-hi la nit.

La Corda

També hi teníem un Biscúter vermell, que va comprar el meu germà gran i que, quan ja li va deixar de funcionar el motor, jo mateix li vaig recomprar gastant-me tots els estalvis, i als germans mitjans i petits ens va donar molt de joc per dins del jardí, ple de pujades, baixades i revolts. Érem prou colla per arrossegar-lo pendent amunt i prou irreflexius per fer-lo lliscar costa avall carregat de criatures. Cal dir que els frens funcionaven, i el volant. Va ser la millor joguina que vam tenir a Vallvidrera durant anys. Però no vull ni pensar el que hauria passat si la senyoreta Viñas ens hagués enxampat. Per sort, sempre que ella venia el Biscúter estava aparcat en un racó, com si fos un element decoratiu. 

Nosaltres ocupàvem la planta baixa de la casa. Al pis superior, amb entrada independent, hi havia els Baró, que em penso que eren tres germans i una germana. I abans dels Baró hi havia hagut almenys una altra família, també nombrosa com la dels Baró, segons ens van explicar la gent d’allà. Però nosaltres érem els primers «estranys» que ocupàvem la planta baixa: abans allà només hi havien viscut els Viñas, que els últims anys havien deixat d’estar-s’hi amb continuïtat, potser arran de la mort del pare (1948). Poc després, van deixar d’anar-hi, si no era en visites ràpides per comprovar que tot estigués bé.

La Vil·la Maria (casa de la dreta), l’any 1915, vista des del porxo original del restaurant Montserrat.

A banda dels Baró, amb els quals compartíem sovint el jardí i els jocs, també ens fèiem amb els Alegret, propietaris del restaurant Montserrat de la plaça Pep Ventura i artífexs, durant dues o tres generacions, de bona part de la vida social de Vallvidrera, que ajuntava els veïns de tota la vida amb els estiuejants. També teníem bones relacions amb altres veïns immediats de la Vil·la Maria: els Puig –‍amb els quals vam compartir jocs i aficions, i les noies van fer de cangur dels més petits–, els Morillo –‍que quan es van fer una casa nova al camí de la Budellera ens hi van convidar sovint, perquè hi tenien piscina–, els Llorens... Dels Morillo és impossible oblidar la senyora Rosín, tan amiga de la meva mare com afectuosa amb tots nosaltres. 

Igualment eren veïns de les cases pròximes els Civil (al capdavall de l’escala, al costat de la fleca), els Parellada (els del restaurant 7 Portes de Barcelona), els Boada i algun altre, però amb aquests no hi vam tenir gaire relació fora de les salutacions de cortesia. I fora dels esmentats, en general ens vam fer sobretot amb estiuejants o bé coneguts de Barcelona: Fornós, Martínez i altres de l’Agrupació Sant Lluís. Amb uns quants la relació establerta aleshores, molt profunda, ha continuat fins avui, també perquè amb alguns, llavors adolescents com nosaltres, després vam compartir estudis o aficions diverses. 

Ma mare, que s’havia ofert per a activitats col·laboradores de la parròquia, també hi va conèixer altra gent, de la qual, però, no recordo ni el capellà, només la senyora Elvira, que li feia de tant en tant alguna visita. Sí que és veritat que vam conèixer Carles Rexach a l’església, perquè potser era l’únic del Barça, quan l’equip es concentrava a l’Hotel Vallvidrera, que anava a missa, sempre amb les Ray-Ban, i no fugia sinó que es deixava estimar per la gent quan s’acabava la cerimònia. Vull dir, que no s’estava de saludar a qui volia saludar-lo. 

Ara bé, recordo més les misses al Tibidabo que no les de Vallvidrera. Al Tibidabo deia la missa, segons afirmaven, un dels germans petits d’en Francesc Cambó, Ramon –‍que ja era força vellet–, i ens entendria a tots assistir-hi perquè tenia molt de geni abans i després de la missa però durant la missa es posava tou i se li escapaven les llàgrimes. Fos com fos, allò era com estar present en un moment de la història passada.

La Llar Betània, abans hotel Buenos Aires i actualment Casa Buenos Aires. No sé si era en aquesta sala on els pares Paüls hi feien cine de vegades.

Els nois anàvem a la barberia que hi havia al començament de Mont d’Orsà, i ja de més grans a prendre alguna cosa i a xerrar al bar Paradís, allà mateix, i alguna vegada havíem anat al cine no recordo si a la Llar Betània (abans hotel Buenos Aires) o a quina altra casa grossa dels voltants. 

Compràvem gel en barres, els primers anys, perquè em penso que no teníem frigorífic, o algun dia no ens hi cabia tot. I potser també ho he somiat, però em balla pel cap que alguna vegada ens havien portat llet de granja en un d’aquells atuells metàl·lics enormes que es feien anar abans per distribuir la llet fresca per les cases. I parlant de granges, anàvem a la de l’altre costat de la carretera quan volíem gelats per celebrar alguna cosa –‍n’hi tenien de vainilla, de xocolata i de tres gustos, a part dels polos–, igual com anàvem a la fleca dels Lledó, al peu de les escales, i anys després a la pastisseria Oliva quan la festa mereixia un braç de gitano o un tortell. 

I sempre al mercat, esclar, i al colmado de Cal Maties, però no vam arribar a coincidir amb els Tomàs, perquè ells havien plegat just el 1958, just quan vam arribar nosaltres, i llavors ja era dels Crespo. Però sí que em consta que els Viñas havien estat clients dels Tomàs, perquè en Cisco Tomàs mateix –‍que va ser després «el taxista» de Vallvidrera– recorda perfectament les seves anades a la Vil·la Maria amb encàrrecs de la botiga, i que allà hi vivien les germanes Viñas i la majordoma, una minyona anomenada Pilar i el que semblava fill seu, l’Alfonso... Però això era els anys 40 i potser els primers 50.

La plaça Pep Ventura, un dia de sardanes a començament del s. XX. A l’esquerra, la Vil·la Maria. Al mig, el primer restaurant Montserrat, que tenia al costat un petit quiosc de begudes modernista que aquí només s’entreveu.

Aquí, el quiosc en primer pla. La casa de més a la dreta és la Vil·la Maria. Hi ha gent que diu que aquest quiosc va ser un dels primers treballs d’Antoni Gaudí, que va assajar els seus paraboloides hiperbòlics en construccions senzilles com aquesta.

Les sardanes de Vallvidrera, famoses arreu de Catalunya almenys des del 1907, aplegaven centenars de persones. I era molt esperat l’envelat de la Festa Major, l’oportunitat de barrejar-se amb els llebrencs, sense complexos ni retraccions per part d’uns o altres, i que permetia els balls i la gresca continguda. I alguna vegada hi va haver cinema a cel descobert, i també tómboles, com putxinel·lis i pallassos per als més petits... I nosaltres, sempre en primera fila, perquè gairebé sempre tot això es feia a la plaça Pep Ventura. 

De tómboles i alguna altra distracció menuda potser n’hi va haver també a la plaça de baix, però la de dalt tornava a ser, com ja ho havia estat els primers decennis del segle –‍‍gairebé des del seu naixement, les fotografies no enganyen–, el centre social de la vila. I el restaurant Montserrat i la família Alegret, els amfitrions de tothom, locals i forans. Per això quan, ja als anys 70, el restaurant va tancar, la Festa Major i Vallvidrera mateix van deixar de tenir un punt d’atracció fonamental i, com ja ha dit algú, la vida social es va morir també una mica.

El jardí de la Vil·la Maria.

El jardí modernista 

Un component molt important de l’atractiu de la Vil·la Maria és el jardí, que cal suposar que en bona part va ser dissenyat també per Pere Viñas i Maria Vilardell. Hi havia molta abundància de flors (hortènsies, dàlies, lliris, roses, geranis, clavells de moro...), uns quants arbres fruiters (dos cirerers, un nesprer, una figuera, un ametller, pins pinyoners) i molts altres arbres (palmeres datileres, pins blancs, avets, xiprers, teixos, cedres, un llorer, una magnòlia gegant, glicines...). 

El jardí havia tingut un sistema de reg amb aixetes i tubs de ferro foradats, però llavors ja estava del tot rovellat i trencat, i per això calia regar amb la mànega. Durant molts i molts anys, es va fer càrrec del jardí el senyor Pere Adam, tan orgullós ell de la seva furgoneta Jeep quan finalment va jubilar la DKW grisenca, antiquíssima, una carraca, i se la va poder comprar. El senyor Pere sempre feia olor de jardí, de plantes i de terra molla. Algun any va necessitar un ajudant –un ajudant de debò, no com nosaltres, que potser preteníem fer-li algun servei amb tota la bona fe i més aviat moltes vegades l’enredàvem, tot i que és veritat que també escombràvem força i que vam aprendre amb ell un munt de coses: li agradava molt xerrar– i, com que era molt aficionat al ciclisme, es veu que havia anat a buscar-los a les curses ciclistes quan es feien relativament a prop i podia atansar-s’hi. 

Va ser així que vam conèixer un d’aquells anys Luis Pedro Santamarina, que va ser campió d’Espanya «de fons en carretera», tal com es deia llavors (després se’n va dir «ciclisme en ruta»). Va guanyar aquell campionat a Sabadell, el 31 de juliol del 1967. No va ser l’última de les seves victòries. Ell era sorrut com pocs i no explicava res, però el senyor Pere se’n desfeia en elogis i ens en donava tots els detalls.

Tal com està indicat, Luis Pedro Santamarina.

El jardí és –a hores d’ara ja haig d’escriure «era»– eclèctic, sembla que no tingui ordre establert, però l’ordre el trobes en cadascun dels seus racons, alguns molt sorprenents. Hi ha taules i bancs de pedra decorats amb trencadís blanc i blau marí, amb algun detall de groc, molts marges, torretes i jardineres ça i lla amb decoració dels mateixos colors, una espectacular magnòlia envoltada d’un banc circular –amb la mateixa base blanc-i-blava– que té com a respatller un cercle de xiprers, de sobte albires una font amagada sota unes escales i una bosquina retallada de boix, camins amb poderosos pins pinyers sorgits al bell mig, escales que pugen i baixen, una pèrgola colgada de glicines, en un racó de pas un altre bust del tenor Viñas, maltractat pels anys... 

Mig abandonat en l’última època, el pas del temps ho ha anat malmetent tot, i no hi ha posat remei ningú. Ha semblat com si els propietaris deixessin passar el mesos sense cuidar ni la casa ni el jardí per aconseguir el que han aconseguit: que la casa i el jardí comencessin a tenir un aspecte desolador. 

Estaven condemnats a desaparèixer. 

 

El final

Si me n’han informat bé (que és possible que no), quan va morir Júlia Viñas (2012) la casa va passar a ser propietat única de la seva germana Maria, que va intentar treure’n un rendiment econòmic. Traspassada la germana (2018), la Vil·la Maria ha format part d’un patrimoni comú familiar compartit per tots els nets de Francesc, Concepció i Pere Viñas Dordal, o sigui, de les famílies Viñas, Vilardell, Llenas i Buxadé. Una herència complicada que s’ha resolt de la pitjor manera: amb la renúncia dels esmentats hereus a protegir les parts de la vil·la que va afegir-hi Pere Viñas, les més representatives, i amb la decisió de destruir el jardí per edificar-hi dues o tres torres modernes del gust dels (nous?) propietaris. En qualsevol cas, si alguna cosa és certa és que tot s’ha fet amb el secret més gran possible.

Procés de destrucció de la Vil·la Maria

I s’ha acomplert: a final de gener del 2023 les màquines van entrar a la Vil·la Maria i van començar a enderrocar tota la part posterior de la casa: escales en una banda i en una altra de l’edifici, sala hipòstila, columnes laterals, galeria heptagonal i galeries laterals, terrasses, estàtues, mosaics, amb les torretes, marges, jardineres, bancs i taules de trencadís del jardí, en resum, tot el que tenia valor i que lligava la casa amb la família Viñas. Hi han deixat una capsa de sabates amb una teulada a dues aigües. Els veïns es van queixar inútilment a l’ajuntament abans i durant les obres de la pèrdua de patrimoni que això comportava. 

Per a l’ajuntament, amb l’excusa que la casa no tenia proteccions oficials –unes proteccions que pot concedir o demanar el mateix ajuntament–, tal dia farà un any. L’ajuntament va prometre que deixarien la casa tal com era abans dels «afegits» de Viñas, però ni això. L’han deixada feta una ruïna, amb l'aspecte d’enderroc imminent.

Una ruïna.

La casa ha quedat com reflecteix aquesta última foto: el mes d’octubre està exactament igual que el mes de febrer, quan van «acabar» les obres, i l’únic que ha canviat és que no hi ha l’excavadora bobcat de la foto anterior. Passats els mesos, doncs, es pot comprovar que ho han deixat tot a mitges, amb les ferides obertes, i que només esperen que les inclemències del temps i les obertures mortals obliguin finalment a enderrocar el que ha quedat encara dret. 

Compareu aquesta última foto amb una vista de la casa presa aproximadament des del mateix lloc cap al 1920, abans de les intervencions de Pere Viñas: res a veure, evidentment, tret de la semblança de la part de dalt d’aquesta façana posterior.

Fa un segle.

El que ha sobreviscut del Lohengrin i algunes de les estàtues de Viñas esperen amb paciència, doncs, el moment en què la casa els acabarà de caure al damunt.