Bestialisme lingüístic

S’arriben a dir coses bèsties, en aquest món de Déu.

«...hi ha una sèrie de noms que posaria com a representants partidaris de la castellanització de la llengua o que també es podrien caracteritzar com a ‘blavers del Principat’: Albert Pla Nualart, Enric Gomà, Màrius Serra, Josep Maria Fulquet, Ernest Rusinés, Neus Nogué, Magi Camps Martí [sic], Joan Solà, Joan Coromines... [...] al País Valencià, un ‘equivalent’ [...] és un a qui anomenen ‘el Saragossà’, i un altre, ‘el Casanovo’.»*

Marc S., llista Migjorn,** 19 febrer 2016, 1 h 24’



* Jo pagaria, per estar en aquestes llistes.
** «Migjorn és una llista de debat en internet sobre llengua catalana on es parla sobre dialectologia, normativa, gramàtica històrica, lexicografia, sociolingüística, etc. [...] Si voleu pertànyer a la llista Migjorn heu d’omplir la soŀlicitud de subscripció. La soŀlicitud ha de ser aprovada pel Consell Directiu de Migjorn.»

* * *

Quan he explicat la meva perplexitat als membres de Migjorn, hi ha hagut una bona rastellera de reaccions, i la que ha predominat és la del bon humor.

«...l’altre dia vaig redactar una tirallonga de suposats agents espanyolitzadors: la literatura catalana, els traductors, TV3, l’IEC, l’AVL.... Em vaig oblidar els lingüistes. Hi ha gent que es “fa la coŀle...” d’enemics. I saps què els passa? Que posen tants d’enemics que després en tenen un fart per a trobar amics...»
- «...sembla que ens trobem en plena cacera de bruixes. Qui ha fabricat la llista pot dir-se perfectament Mac Carthy...»
- «...contràriament al que sembla que fan alguns, n’hi ha que no mos dediquem a fer llistes d’amics i enemics, d’afectes o desafectes, etc. Per tant, no podem participar en eixa activitat. I és una llàstima, perquè una volta fetes les llistes, ja no caldria llegir ni escoltar res dels roïns, no fóra cas...»
- «...potser seria més pràctic no tenir en compte les llistes o fer les llistes dels que fan les llistes, però això ja és massa complicat i sembla un joc de paraules...»
-«...ves per on, com més taxatives i contundents són les opinions menys sentit de l’humor sol tenir qui les emet...»
- «...de vegades l’humor serveix per fer més evident l’absurditat d’una situació....»

Bon humor que agraeixo que s’hagi comunicat en públic, perquè efectivament aquesta mena de bestialitats són més aviat bestieses, i així s’han de prendre: com a acudits. O bé, com han fet la majoria, amb la més saludable de les indiferències.

El mateix protagonista, en missatges posteriors, ha arribat a dir –és un veritable campió– que s’haurien de «cremar els diccionaris» (sic). Uns altres li han fet costat (!), amb més o menys entusiasme, recordant la quantitat d’errades que contenen. I és una llista de lingüistes o paralingüistes!

Debat al Col·legi de Doctors i Llicenciats (2)

Som-hi, que em vaig quedar encallat en la introducció.

Hi havia a la taula en Lluís Payrató, que moderava i es mossegava la llengua per no intervenir, tot i que en va tenir moltes ganes uns quants cops, segons ens va dir. Payrató és catedràtic de lingüística aplicada i pragmàtica a la UB. Després hi havia en Joan Badia, en Llorenç Comajoan, n’Isidor Marí, n’Albert Pla Nualart i n’Ernest Rusinés, per ordre alfabètic, que és l’ordre en què van parlar tret del cas de Marí, que pel fet de ser autoritat –suposo– va encetar les intervencions. Badia és catedràtic de llengua i literatura en un institut; Comajoan és professor de la Universitat de Vic; Marí és catedràtic de la UOC i ara president de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans –Essaefa del Iec, per als amics–; Pla Nualart és el cap d’edició del diari Ara; i Rusinés ho és de TV3.

Què van dir? Doncs, de manera breu, en titulars, això:

Lluís Payrató
- Quan les innovacions vénen dels mitjans de comunicació (MC) són sospitoses; si vénen d’escriptors reconeguts, no.

Isidor Marí
- La competència normativa no és primordial. L’important és la voluntat d’usar la llengua d’una manera real, efectiva.
- S’ha de perdre la por d’innovar. Tenir competència per innovar és bàsic.
- Cal evitar les controvèrsies públiques “d’escola”, que són contraproduents perquè fan perdre seguretat en la pròpia competència lingüística.

Joan Badia
- L’objectiu de l’ensenyament de la llengua ha de ser la competència comunicativa dels alumnes, no la lingüística.
- Necessitem la llengua més flexible i més adaptable, i per tant més susceptible de ser transmesa.

Llorenç Comajoan
- No hi ha gran distància real entre la llengua d’ús i la llengua normativa/estàndard. Altra cosa és la percepció d’aquesta distància (la distància percebuda), que sí que és gran: “El català és més difícil que el castellà”, etc.
- Conèixer la norma no garanteix aplicar-la bé; no conèixer-la no vol dir no ser competent lingüísticament.

Albert Pla
- La llengua té uns valors simbòlics (tendeixen al conservadorisme), representats pel IEC, i uns valors instrumentals (tendeixen al castellà), representats pels MC. Però primàriament la llengua és un instrument.
- La distància entre la norma i l’ús espontani no sols és inevitable: és necessària.
- La feina del corrector/editor és fer de guàrdia urbà: regular els punts conflictius (“punts negres”) i mirar de trobar-hi solucions sabent que és impossible acontentar tothom. Els llibres d’estil són diaris de bord de la progressiva flexibilització/adequació de la normativa a l’ús.
- La flexibilització ha topat amb uns punts límits: Fabra en deia “innovacions lingüístiques”, i ell mateix deia que no s’havien d’imposar si al cap del temps no eren acceptades. Són les “qüestions controvertides” de la gramàtica (el “cofre sagrat”,* que en diu Jordi Ginebra).

*Cofre sagrat: per /per a, caiguda i canvi de preposicions (consistir en això, consistir a fer això, consistir [en el fet] que faci això), etc.

Ernest Rusinés
- Continuem plantats en l’estàndard establert els anys 80-90.
- És absurd continuant plantant batalla pel barco: tothom ja diu vaixell. El mateix amb pròxim/proper, firmar/signar, vivenda/habitatge... (en la línia del que va dir en un altre debat que vaig comentar aquí).
- Els MC hauríem d’anar una mica més a l’hora. No ens hem d’entestar a singularitzar-nos, val més sacrificar el “model propi” del mitjà en favor d’un model comú.
- El IEC ha de ser més obert a les aportacions, i més àgil a l’hora de comunicar novetats.
- No hem de voler dir “en català”, i de seguida, el que arreu del món diuen en anglès, francès, italià... Ja adaptarem aquell terme, si persisteix i realment cal adaptar-lo.

Pròrroga

Marí
- No ens podem rendir tan fàcilment: bé que diem bústia i no busson, ratolí i no mouse. Per què hem de dir Champions League?

Badia
- La llengua “espontània” ja no existeix: el pastor del Solsonès ara escolta Catalunya Ràdio i mira TV3 (si hi ha sort). Per tant, la llengua espontània és interferida.
- Cal no prendre el nom de PISA en va. Els darrers resultats de PISA en comprensió i expressió lingüística no són pas dolents, estem (Catalunya) en paral·lel amb els països més avançats del nostre entorn.

Pla
- La llengua espontània potser no existeix, però sí que hi ha o no hi ha competència lingüística. I la gent lingüísticament competent no ha de patir tant.
- Cal actualitzar (flexibilitzar) la gramàtica en els punts conflictius. Perquè els temes conflictius no són essencials al sistema.

Públic
- TV3 ha bandejat l’ús de caldre? (Resposta: potser un dia es va bandejar, però ara s’usa, sobretot en la forma negativa: no cal, no calia, etc.)
- Parlo francès i alemany força bé i una mica d’anglès. Amb el francès i l’alemany et sents sempre cohibit o pels interlocutors o per la norma. Amb l’anglès no: et poden entendre o no, però no et diuen si ho fas bé o malament. No és tan estrany, doncs, el que ens passa amb el català (judicis inquisitorials i autoexàmens continus): com el francès i l’alemany.
- (Hi va haver més intervencions interessants del públic, però no vaig ser capaç de prendre’n nota.)

1 x 1

Lluís Payrató: contingut
Isidor Marí: acadèmic
Joan Badia: didàctic
Llorenç Comajoan: conciliador
Albert Pla: polèmic
Ernest Rusinés: reservat

Si en algun punt m’he apartat del que realment van dir els oradors i algun d’ells em vol rectificar, amb molt de gust ho faré, deixant rastre de la correcció feta o no (com vulgui l’interessat). No descarto que algunes de les coses que van dir les apuntés d’una manera interessada i que no hagi respectat prou el que volien dir realment els intervinents.

Demà faré encara una nota personal sobre un punt concret del debat. De fet, sobre el tema en què es va centrar, crec, el debat.

Notes d’una taula rodona

Ahir hi va haver a la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona una trobada, el Club 19, organitzada per la Secció de Lingüística Catalana. Club és l’acrònim de Col·loqui Lingüístic de la Universitat de Barcelona; 19 vol dir que és... el dinovè col·loqui, de manera que la pròxima reunió s’anomenarà, suposo, Club 20.

Moderava la taula rodona de la tarda la incansable Neus Nogué i hi participaven Margarida Bassols, professora de la UAB –àrea de llengua de la Facultat de Comunicació– i coordinadora del grup Llengua i Mèdia; Ernest Rusinés, cap dels Serveis Lingüístics de Televisió de Catalunya; i Magí Camps, cap d’Edició Lingüística del diari barceloní La Vanguardia.

Parlen, entre altres moltes coses, de les aglutinacions esclar, sisplau i deunidó, un tema que ja hem tocat aquí. Però no els sento dir que al costat de tots tres casos poden coexistir en paral·lel, ara com ara, les formulacions originals –és clar, si us plau, Déu n’hi do– per utilitzar-les segons els registres: una historieta de còmic o un article de premsa de Quim Monzó, d’una banda, i una petició formal a la Conselleria de Cultura, de l’altra, per dir dues possibilitats un pèl extremades. Comptar amb totes dues opcions –sisplau i si us plau– hauria de considerar-se almenys provisionalment la solució per a molts altres casos de modernització de la llengua –siguin aglutinacions o siguin altres invents similars–, que són necessaris però que topen amb resistències explicables.

En qualsevol cas, em demano –em continuo demanant– com és que l’Ésadir (mitjans de la CCMA: TV3, Catalunya Ràdio, etc.) ha canviat de criteri respecte al deunidó, que primer va acceptar i després ha deixat en els llimbs: «Constatem l’ús de la forma aglutinada deunidó (i deunidoret)», diuen. Però ells escriuen Déu n’hi do.

Sense que en parlin ells, em fixo en una bestiesa. Rusinés i Bassols fan anar aviam en el seu discurs espontani (Camps diu a veure)... però ara per ara ningú no ens ho deixa escriure així: hem d’escriure vejam, expressió que jo fins ara no he sentit a dir a ningú –sí veiam–, tret dels que l’han apresa per via escrita. Hem acceptat llavors al costat de aleshores, hem fet tantes adaptacions pronominals sense cap problema de consciència –començant pels anem-se’n (en comptes de anem-nos-en) i els coneixe’ls (en comptes de conèixer-los), que ells van defensar i jo defenso també si l’audiència és limitada a l’àrea en què es fan aquestes simplificacions–, hem fet tantes i tantes coses molt més heterodoxes. Doncs, no és una mica un contrasentit que no acceptem aviam, que és el que diu una gran majoria de catalans potser des de fa segles?

Diuen que intenten fugir de apretar, excepte «quan és inevitable». Si de vegades «és inevitable», com és que no fem el pas que falta i ens deixem de manies? A més, hi ha el cas, inequívocament català en l’actualitat, de apretar a córrer.

Una anècdota. Afirmen, entre molts altres exemples, que més o menys tots els assessors lingüístics dels mitjans s’han posat d’acord en el mot rastaflauta per referir-se als perroflautas de l’espanyol. Sembla que no van recordar que també és freqüent trobar altres solucions, com quissoflauta, que fan la viu-viu en determinats mitjans –per exemple, al diari Ara–, solució que a mi em sembla tan vàlida com l’altra.

(Ja que hi som, sens dubte he trobat a faltar en un col·loqui com aquest Albert Pla Nualart, cap d’Edició Lingüística de l’Ara i un dels més avançats en molts dels assumptes tractats. O ell o algú del seu equip o de la seva corda lingüística.)

Continua el tabú del barco. Ara la raó és que el jovent ja ha crescut dient vaixell i ha interioritzat que «de cap manera no es pot dir barco», i «cal no desorientar-los»; que llavors el problema del barco «és una qüestió superada, que només tenim al cap els que som d’una determinada generació»; i que, atenció, en aquest punt, just en aquest punt, sí que s’ha de fer cas del que diu el DIEC. El no-barco continua, doncs, sent un símbol, un tòtem. Mentrestant, cada estiu l’avi que va anar a Cuba hi va anar amb «el millor barco de guerra de la flota d’ultramar». I tants altres exemples, que no crec que escandalitzin cap criatura.

No troben un mot català per a la chuleta castellana. I tenen raó, que les alternatives que ens donen els diccionaris no convencen. Però no és un problema de solució impossible, com asseguraven, per mi no és «imprescindible» la xuleta –tampoc em molesta. Per exemple, tal com deien ells mateixos referint-se a altres casos, n’hi hauria prou amb introduir en una sèrie de TV d’èxit un estudiant que digués que ha aprovat gràcies al d’estranquis que portava, per exemple (de moment escrit així; ja arribarà el dia, si triomfa, d’aglutinar-ho en destranquis, o de simplificar-ho en un concís estranquis), i ja estaria introduït. O n’hi hauria prou que es posessin d’acord uns quants assessors de diaris per fer-ho d’aquesta manera (potser amb algun complement, els primers cops, al davant o al darrere: «paperet d’estranquis», «inscripció d’estranquis a la mà», etc.).

I ja està. Van dir moltes més coses força interessants, però això és només un recull de notes preses al vol, per si de cas a algú li són útils.