divendres, 30 de juliol del 2010

Perles (53): Trilingüisme... a Suïssa

«Vaig pujar al tren a Lugano, i als pocs minuts passà el revisor demanant els bitllets, Signore e signori, biglietti prego, i una senyora amb un carret proclamant Birra panini, birra panini. Una estona més tard el mateix revisor demanava Meine Damen und Herren, Fahkarte bitte, i la mateixa senyora venia en veu alta Bier und Brötchen. I ja de cara a Ginebra el revisor, el mateix, no cal dir-ho, pronunciava amb accent correctíssim Mesdames et messieurs, les billets s’il vous plaît, i la mateixa senyora del carret venia entrepans i cervesa en francès. Suïssa, no hi tinguen cap dubte, és una de les nacions –nació política, comunitat compacta i convençuda de ciutadans– més sòlides d’Europa, però cada llengua és sobirana i única en el seu territori: si un revisor, cosa inimaginable, demana bitllets en alemany en territori francòfon, pot haver-hi un autèntic terratrèmol nacional.»

Joan F. Mira, Avui, 8 octubre 2005

dijous, 29 de juliol del 2010

Es pot prohibir?

La Constitución española del 1978 prohibeix la pena de mort (art. 15). La Constitución española del 1978 diu que es poden prohibir reunions i manifestacions (art. 21). La Constitución española del 1978 prohibeix les associacions secretes i les paramilitars (art. 22). La Constitución española del 1978 prohibeix els tribunals d’honor (art. 26). El rei d’Espanya pot prohibir, segons la Constitución española del 1978, que es casin persones amb drets de successió a la corona espanyola (art. 57). La Constitución española del 1978 prohibeix la presentació de peticions a les Corts espanyoles fetes per manifestacions ciutadanes (art. 77). La Constitución española del 1978 prohibeix els tribunals d’excepció (art. 117). Etcètera.

El Parlament de Catalunya, el 28 de juliol del 2010, ha prohibit els espectacles públics en què es torturen i es maten toros.

Hi ha gent del PSOE (el president de la Generalitat de Catalunya, per exemple) i gent del PP, i altres (uns quants de CiU), que diuen que no s’ha de prohibir res. Van, doncs, contra la Constitución española del 1978, que prohibeix un munt de coses, i contra centenars de lleis que la desenrotllen. Tal vegada no ho saben o no se’n recorden. Per això ho he escrit. Perquè potser en les seves opinions hi ha un implícit: no és que no es pugui prohibir res, com diuen, sinó que Catalunya no pot prohibir res. Per prohibir ja hi ha l’amo.

dimarts, 27 de juliol del 2010

Presumptes culpables

Les fronteres dels estats de dret realment democràtics no són clares, són difuses. Posant per cas, jo diria que el fet que en temps de pau l’autoritat –policia, exèrcit, etc., però també vigilants privats– et pugui aturar pel carrer o a la carretera de manera aleatòria, marca la línia entre un estat de dret –tothom és igual i ningú no és culpable mentre no es demostri el contrari– i un possible règim autoritari disfressat.

És a dir, que els ciutadans hagin de demostrar de tant en tant la seva innocència sense haver fet res prèviament que contravingui cap mena de llei per mi és un fet gravíssim. Els controls aleatoris o la detenció preventiva de sospitosos –encara que només sigui d’un minut, perquè no és una qüestió de temps, sinó de concepte– per la pinta que fan, per la manera de vestir o perquè és el que fa vint des que hem aturat l’anterior, per mi no són pràctiques compatibles amb la democràcia.

Però això, malauradament, s’esdevé en molts països anomenats «paradisos de la llibertat». I en el nostre, desenganyem-nos, també en l’àmbit dit «autonòmic» i fins i tot local. O sigui, aquest no és un feix que hàgim de suportar pel fet de pertànyer a l’Estat espanyol. És previ. No sé si per acostumament o perquè es considera un preu que cal pagar per estar més segurs, passa en molts indrets del primer món considerats d’allò més democràtics.

A mi només m’han aturat sense haver fet res abans per merèixer-ho un cop a la vida. Va ser ara fa dos anys, una de les darreres vegades que vaig viatjar a Espanya. Però aquí també passa, com deia, ara fa poc me n’han explicat un cas. I quan l’he comentat amb altres persones, escandalitzat, la majoria dels oients se m’han tirat al damunt i m’han dit que sóc paranoic i que «és normal, ho fan a tot arreu».

Això és el més gros, sí, que una gran majoria de la gent té aquest abús interioritzat com si fos un dret de l’autoritat. Una mena de síndrome d’Estocolm o de «mi marido me pega lo normal». Et diuen: «No has de témer res si ets innocent.» Doncs a mi em fa por: per mi mateix, per gent que conec i per tothom, perquè aquesta manera de fer viola la meva dignitat i deixa una enorme porta oberta a la discrecionalitat, a les manies i als prejudicis –racials, per exemple– de qui té aquest poder.

Poca broma es pot fer amb aquest tema: més d’un ha rebut de valent, ha anat a la presó o fins i tot ha mort per haver-ho discutit. Quan llegeixo «resistència a l’autoritat» com a pròleg de la crònica d’una desgràcia, jo tendeixo sempre a la malfiança. No puc evitar-ho.

Per això, que gairebé tothom ho accepti com un fet normal malmet molt seriosament la meva confiança en la humanitat, o almenys en la humanitat que viu dins les anomenades societats democràtiques en què passen aquestes coses. Perquè la gent que viuen sota dictadures també pateixen abusos, molts més, però saben que allò és una dictadura.

dissabte, 24 de juliol del 2010

Perles (52): Una manera de raonar

«Hipólito Gómez de las Roces, diputado al Congreso por la provincia de Zaragoza (Partido Aragonés Regionalista [...]), al amparo de lo dispuesto en las Normas reglamentarias sobre elaboración de los estatutos de autonomía, formula [...] al artículo 11.11 del Proyecto de estatuto de autonomía de Cataluña el siguiente

Motivo de desacuerdo:
Debe suprimirse.

Fundamento:
Su ambigüedad excusa de mayores razonamientos.

[...] Madrid, 25 de junio de 1979»

(Annex del llibre de Jaume Sobrequés, L’Estatut de la Transició. L'Estatut de Sau (1978-1979), Barcelona, 2010)

dimecres, 21 de juliol del 2010

Perles (51): Proves d’universitat

«Una prova per a l’ingrés a la universitat, ha de preocupar-se de si un alumne ha llegit o no una obra? No seria més revelador que l’estudiant sabés analitzar el llenguatge naturalista d’Oller abans que memoritzar el nom de la dona del protagonista de La bogeria? En resum, no seria més selectiu que les proves estiguessin encaminades a discernir si l’aspirant està capacitat per cursar una carrera?

»I després ens queixem del nivell dels nostres professionals, de la fuga de cervells i de la falta de responsabilitat general. Això sí, ningú no n’ix traumatitzat, gràcies a Déu.»

Magí Camps, La Vanguardia, 10 juny 2010

(La il·lustració prové del bloc d’Isaac Peraire, 9 juny 2008)

dissabte, 17 de juliol del 2010

Qüestions de llengua (45): Pompeu Fabra i les variants dialectals

«Nosaltres, catalans, no desitjaríem altra cosa sinó que [els valencians] emprenguéssiu una obra de forta depuració del vostre idioma, encara que no us preocupéssiu gens d’acostar-vos al nostre català; que tractéssiu de descastellanitzar el valencià i de redreçar-lo i d’enriquir-lo procurant acostar-lo al valencià dels vostres grans escriptors medievals. Així, tot fent una obra purament valencianista, us trobaríeu haver fet una obra catalanista, d’acostament al nostre català: elevant la vostra llengua escrita per damunt els parlars valencians actuals, recolzant-la en el valencià del segle XV, produiríeu un valencià que no seria pas una llengua altra que la catalana nostra, sinó la modalitat valenciana de la llengua catalana, al costat de la nostra modalitat catalana i de la modalitat balear. [...]

»Molts valencians i balears creuen encara que l’obra d’unificació del català escrit suposaria la supeditació de llurs varietats dialectals al català de Catalunya. No, no es pretén de supeditar cap varietat a una altra: es tracta simplement que dins cadascuna de les tres grans regions de llengua catalana, es realitzi una obra de depuració, de redreçament de la llengua. Cadascuna d’elles té els seus clàssics dins la nostra gran literatura medieval: que cadascuna els prengui per models per depurar i redreçar la seva varietat dialectal; i això sol faria que, sense sortir-nos els uns i els altres del nostre català, ens trobaríem escrivint modalitats no pas molt diferents d’una sola llengua literària.

»Eliminats, dins cada varietat, els barbarismes de lèxic i de sintaxi, reintroduïdes en la llengua escrita les paraules i les construccions perdudes durant els segles de decadència literària, enriquida la llengua escrita pels mots i girs que ens ofereixen els diferents parlars actuals, bandejades les mil corrupteles que hi pul·lulen, evitades les grafies consagradores de pronúncies merament dialectals; les diferències que encara trobaríem entre el català de Catalunya i el català de València i el català de les Illes, potser es reduirien a unes quantes divergències morfològiques, les quals per llur nombre i per llur importància no justificarien pas de parlar com encara alguns parlen d’una llengua valenciana i d’una llengua mallorquina enfront d’una llengua catalana.»

Pompeu Fabra, Converses filològiques, n. 619, ed. Barcino 1954. L’original d’aquest text havia estat publicat l'any 1918 a la revista nacional Nostra Parla. (Via: Rafael Castellanos i Vicent Pitarch, Migjorn 16 juliol 2010. Podeu sentir la veu original de Fabra dient això mateix al bloc Extrem Sud, de Joan-Carles Martí i Casanova.)

dimarts, 13 de juliol del 2010

«When a long train of abuses and usurpations...»

«In Congress, July 4, 1776

»A Declaration by de Representatives of the United States of America in General Congress Assembled.

»When in the Course of human events, it becomes necessary for one people to dissolve the political bands which have connected them with another, and to assume among the powers of the earth, the separate and equal station to which the Laws of Nature and of Nature's God entitle them, a decent respect to the opinions of mankind requires that they should declare the causes which impel them to the separation.

»We hold these truths to be self-evident, that all men are created equal, that they are endowed by their Creator with certain unalienable Rights, that among these are Life, Liberty and the pursuit of Happiness. That to secure these rights, Governments are instituted among Men, deriving their just powers from the consent of the governed, That whenever any Form of Government becomes destructive of these ends, it is the Right of the People to alter or to abolish it, and to institute new Government, laying its foundation on such principles and organizing its powers in such form, as to them shall seem most likely to effect their Safety and Happiness.

»Prudence, indeed, will dictate that Governments long established should not be changed for light and transient causes; and accordingly all experience hath shewn, that mankind are more disposed to suffer, while evils are sufferable, than to right themselves by abolishing the forms to which they are accustomed. But when a long train of abuses and usurpations, pursuing invariably the same Object evinces a design to reduce them under absolute Despotism, it is their right, it is their duty, to throw off such Government, and to provide new Guards for their future security.

»Such has been the patient sufferance of these Colonies; and such is now the necessity which constrains them to alter their former Systems of Government...»

Etcètera.

O sigui:

En el Parlament de Catalunya, 14 de juliol del 2010 [per exemple]

Declaració de Catalunya

Quan en el curs dels esdeveniments humans cal que un poble dissolgui els vincles polítics que l’han lligat a un altre, i prengui entre les potències de la terra el lloc independent i igual al qual té dret per les Lleis de la Naturalesa i pel Déu d’aquesta naturalesa, el just respecte a l’opinió de la humanitat reclama que declari les causes que l’impulsen a la separació.

Sostenim com a evidents per elles mateixes les veritats següents: que tots els homes són creats iguals; que són dotats pel seu Creador de determinats Drets inalienables, entre els quals hi ha el dret a la Vida, a la Llibertat i a la recerca de la Felicitat; que, per garantir aquests drets, els Homes constitueixen Governs, els quals obtenen els poders legítims del consentiment dels governats; que quan qualsevol Forma de Govern destrueix aquestes finalitats, el Poble té el Dret de reformar-la o abolir-la, i d’instituir un nou Govern que es fonamenti en els principis esmentats, tot organitzant els seus poders d’una manera que, segons el seu judici, ofereixi possibilitats més grans d’aconseguir la seva Seguretat i Felicitat.

La prudència, és clar, aconsella que no es canviïn per motius lleus i transitoris Governs establerts d’antic. En efecte, l’experiència demostra que la humanitat està més disposada a patir que no a fer justícia abolint formes a què està acostumada, sempre que els mals siguin tolerables. Però quan un seguit llarg d’abusos i usurpacions, dirigit invariablement al mateix Objectiu, demostra el designi de sotmetre el poble a un Despotisme absolut, és el dret d’aquest poble, és el seu deure, derrocar aquell Govern i establir nous Guardians de la seva seguretat futura.

Tal ha estat el sofriment pacient d’aquestes Colònies; i tal és ara la necessitat que les compel·leix a reformar els seus anteriors Sistemes de Govern...


(I passeu-me el llenguatge una mica encarcarat del text, tantes majúscules i tot això: és un document del segle XVIII.)

Ara, és llàstima: em fa l’efecte que no hi ha polítics capaços, ni en el parlament actual ni en el que tindrem a la tardor, de fer una cosa com aquesta, un salt des de la societat feudal fins al segle XVIII. Tots esperen «el moment favorable». Mentrestant, si es belluga el del costat l’acusen de massa arrauxat, si no es belluga d’immobilista, i sobretot tots vigilen per no fer cap pas en fals, no fos cas que els colonitzadors els miressin de mal ull i obliguessin aquells desgraciats a deixar la cadira i el sou. Necessitem gent disposada a jugar-se la pell, sense violència. No parlo d'aventurers i xarlatans oportunistes –Laporta, Carretero, Puigcercós...–, parlo dels partits majoritaris actuals –és el que hi ha–, perquè són els únics que tenen i tindran prou pes per clavar, si volen, un cop de puny a la taula i aixecar totes les peces enlaire. Això, jugar-se-la. Però no són capaços (13 juliol, migdia) ni de tramitar al Parlament una proposta –una proposta!– per fer un referèndum algun dia.

dissabte, 10 de juliol del 2010

Dret de decidir

Vaig a la manifestació perquè estic a favor del dret de decidir, perquè estic a favor del dret d’autodeterminació dels pobles i perquè aquest dret és el que es reclama en aquesta manifestació explícitament («Nosaltres decidim»).

Vaig a la manifestació perquè crec que Catalunya és una nació, com constava a l’article 1 del projecte d’Estatut aprovat solemnement pel Parlament de Catalunya el 30 de setembre del 2005, i perquè aquesta constatació és la que es proclama també de manera explícita en aquesta manifestació («Som una nació»).

Vaig a la manifestació no perquè sigui partidari de cap estatut, sinó perquè no vull que em prenguin més el pèl.

Vaig a la manifestació perquè els organitzadors principals, que no han estat els líders polítics, han aconseguit aglutinar els sentiments de molts milers (milions?) de catalans que en aquests moments se senten dolguts pel tracte que España dóna a Catalunya faci Catalunya el que faci, no ja a propòsit de l’Estatut, sinó sempre, però que dol més quan aquest maltractament s’esdevé en condicions democràtiques i havent complert totes les premisses injustes que qui feia de jutge i part havia imposat abusivament als qui considerava i considera súbdits sense cap més dret que acatar sentències (i acatar, per si algú no ho sabia, vol dir, sotmetre’s, humiliar-se).

Vaig a la manifestació malgrat que alguns líders polítics hi hagin posat pals a les rodes fins a l’últim moment, potser amb l’objectiu de desmobilitzar gent que hi volia anar (i segur que amb alguns ho han aconseguit). Hi vaig perquè, malgrat tot, en aquesta manifestació hi haurà gent de tots els colors polítics, fins i tot gent que milita o militava fins ara en partits que van presentar recursos contra l’estatut autonomista, un estatut descafeïnat que ha estat l’últim intent, per part dels pocs catalans que encara hi creien, de demostrar que es volien fer les coses per les bones, sense necessitat de crits ni violències.

Vaig a la manifestació perquè ara només quedaria la violència o la mediació internacional, i la immensa majoria dels catalans optem per aquesta segona via, la pacífica. Però la manera de demanar mediacions internacionals en un llenguatge que comprengui tothom, un llenguatge poliglot, és una gran manifestació de protesta contra el tracte rebut, un cop que s’ha arribat al final d’un procés durant el qual aquí tothom ha complert escrupolosament tot el que li han manat i allà, en canvi, han fet trampes des del primer moment fins al darrer.

Vaig a la manifestació perquè em ve de gust i perquè em sembla que cal dir «prou!» de manera pública, serena, civilitzada i contundent. I no em ve d’aquí que alguns hi vagin per defensar el seu estatut, que altres hi vagin perquè pensin que la crisi econòmica no seria tan bèstia si poguéssim decidir algunes coses importants a Barcelona i la resta a Europa, que altres hi vagin per reclamar dignitat o que altres hi vagin per passar l’estona, tirar coets i cridar contra España. Potser jo mateix faré alguna d’aquestes coses, també perquè em vindrà de gust.

Vaig a la manifestació tot i que el PSOE hagi intentat convertir-la en un acte folklòric, en uns jocs florals de banderetes, petards i fanalets, en una mena de rebequeria infantil sense conseqüències. Hi vaig perquè envoltant la bandera, a més dels representants d’aquest partit, hi haurà molta gent que els taparà i unes lletres ben grosses que proclamaran a tot vent allò que volem dir tots, o la majoria, dels que aquesta tarda, abans de les sis, serem a la Diagonal de Barcelona rere la capçalera o omplirem els carrers transversals del passeig de Gràcia i de la Gran Via per afegir-nos a la multitud que no cabrà dins el recorregut previst per a la manifestació.

Vaig a la manifestació perquè el més important d’aquesta manifestació no són els motius ni les circumstàncies concretes que l’han provocada, sinó la interpretació unívoca que se’n farà més enllà dels Pirineus i més enllà de l’oceà Atlàntic.

dimecres, 7 de juliol del 2010

Reptes publicitaris (6): Porta’ns i emporta-te’n

Segurament deveu haver vist aquest anunci als carrers, especialment als aparadors d’una entitat de les mal anomenades «d’estalvis» –s’haurien d’anomenar «de comissions». L’anunci diu:
Porta’ns els fons i emporta-te’n un 3% volant

Lleig, oi? L’explicació de la lletgesa –aquesta repetició del verb «portar»– ve, no cal dir-ho, del fet que l’anunci ha estat pensat en castellà:
Trae tus fondos y llévate un 3% volando

Ara s’entén més, no? (I, de passada, també es veu que la frase, diguem-ne, potser ja no era gaire convincent d’origen. Però no m’hi fico: potser hi ha molta gent que s’engresca a portar a l’entitat de comissions els seus estalvis quan haurà llegit la frase, perquè l’únic que hi veurà és «3%». I això és el que interessa, que el «3%» es vegi d’una hora lluny, com és el cas. Tan gros havia de ser que l’han dibuixat al cel amb el deixant d’un avió.)

La culpa no la té la persona que ha fet la traducció –no la conec, pobreta–, perquè aquesta persona bé que devia proposar solucions. Per exemple, la solució més senzilla:
Porta’ns els fons i endú-te’n un 3% volant

«“Endú-te’n”? Qui voleu que ho entengui, això?», devien dir els clients (o sigui, els de l’entitat de comissions). I devien afegir: «A més, aquí ha desaparegut el “tus” del “tus fondos” que hi ha a l’original. Com es diu “tus” en català? Es diu “els teus”, no? Per què no hi poseu “els teus”?» I la persona que havia fet la proposta els devia explicar un cop més –ja han tingut aquesta discussió mil vegades– que en català no cal el possessiu quan ja s’entén de què es parla, que només s’explicita quan vols evitar un equívoc, que en aquest cas no existeix, o quan vols remarcar especialment la propietat, que aquí no cal perquè és evident –si més no fins que portis els calers allà.

Llavors s’arriba a un acord absurd: s’accepta el raonament sobre «els teus» però, com a torna –«hem de cedir tots»–, no s’accepta «endú-te’n», perquè «això no ho diu ningú». Reblen: «La manera més natural de dir en català “traer” i “llevarse” és “portar” i “emportar-se”, no? Doncs així ho escriurem. I si no queda bé i resulta repetitiu no és problema nostre, és problema del català, que té pocs recursos.» O un raonament semblant.

Tampoc s’accepten, és clar, altres possibilitats que podrien salvar tots els esculls però que s’apartarien de la literalitat de l’original castellà. Com ara:
Vine amb els teus fons i ves-te’n volant amb un 3%

Que, a més, amb aquesta solució tornaríem a tenir aquell «els teus» que els preocupava, perquè «vine amb els fons» podria ser, ara sí, una mica més equívoc que «porta’ns els fons».

Però no, l’important és «ser fidel a l’original castellà». I l’original castellà no diu res de «venir».

La culpa d’aquesta dèria malaltissa per ser fidels a la literalitat de l’original suposo que la tenen els de l’entitat de comissions, o, encara pitjor, els qui els porten la publicitat, que potser són d’una altra empresa, s’han barallat molt entre ells i amb els creatius fins que s’han posat d’acord per arribar a una frase de consens –en espanyol, por supuesto– i ara no volen tornar a fer marxa enrere perquè una persona que no és ningú en el procés, només hi fa una funció tècnica, els vingui amb escrúpols de xirucaire.

Afegitó del setembre del 2010. Ja es veu que els de l’entitat de comissions pensen treure més partit a l’eslògan perquè ara ens surten amb aquesta variant:
Porta’ns les assegurances i emporta’t fins a 400 € en una Targeta Regal

dissabte, 3 de juliol del 2010

Racisme lingüístic intraespanyolista

He hagut de telefonar a una d’aquestes multinacionals d’origen espanyol que, oh miracle, és de les poques que et deixa triar entre català i castellà quan hi truques. I aconsegueixo establir-hi contacte dues vegades, amb força agilitat, però em surt una veu castellanoparlant: parlo en català i no m’entenen. M’ho diuen amablement, no exigint drets constitucionals com m’ha passat altres vegades. També afablement, els dic en castellà –perquè m’entenguin– que quan he trucat m’han ofert la possibilitat de tenir la conversa en català. En tots dos casos em diuen –sempre amb amabilitat– que truqui a tal altre número: la primera veu em diu que truqui al número X i la segona em recomana que truqui al número Z, que és el primer al qual he trucat. Explico a la segona veu que al Z ja hi he trucat, però que ho tornaré a fer, a veure si ara tinc més sort.

Naturalment, una immensa majoria de catalans –jo mateix altres vegades, si tenia pressa– abans d’arribar en aquest punt ja s’han donat i han començat a parlar en castellà i, si en sabien, en anglès, tagal o suahili, el que calgui, perquè el que volen és resoldre un problema i altra feina tenen. Però jo avui penso que ja no ve d’aquí, que serà un (nou) experiment per veure què passa.

A la tercera trucada, doncs –al primer número–, un igualment amable senyor també castellanoparlant monolingüe, aquest amb accent iberoamericà, quan li manifesto la meva sorpresa etcètera, em diu que no m’amoïni, que disculpes i que no cal que torni a trucar, que ell mateix em passarà amb una persona que m’atengui en català.

Quedo escoltant la musiqueta dos minutets i mig de re. Finalment, una senyora de veu igualment afable com totes les anteriors em pregunta en català si em pot atendre en res. Li dic que sí, alleugerit. Però que abans de demanar-li el que necessito, li voldria explicar el que m’ha passat. Li ho explico. I em diu (atenció):

–Sí, això ens està passant molt, cada cop més. Molta gent que truca de tot Espanya demana que els atenguin en català i llavors no som prou gent per a tanta demanda.

–Com diu?

–Sí, sap què passa? Que a Espanya la gent demana que els atenguin en català. I llavors, quan els operadors catalanoparlants els agafem la trucada, se’ns posen a parlar en espanyol, perquè no saben català, esclar. I nosaltres què hem de fer? No podem pas penjar...

–Però... però... per què...?

–No ho entén, senyor? No volen que els atenguin gent d’altres països, volen ser atesos per «espanyols-espanyols», encara que siguem catalans. I amb aquesta tàctica massiva s’emporten, esclar, quasi tots els operadors catalans disponibles. I llavors el que passa és que als catalans que truquen els costa el doble d’establir connexió amb nosaltres, perquè ara l’empresa, que ha detectat el truc, deriva per sistema les trucades a un operador castellanoparlant. O sigui, als catalans de debò, com vostè, tot això els perjudica el doble, perquè han de trucar de mitjana dues vegades, i així molts –al segon intent la majoria ja es rendeixen– es queden sense poder parlar en català quan l’empresa ja havia decidit oferir aquest servei.

Fi de l’explicació. Encara bocabadat, li exposo el problema principal, el que havia motivat la trucada. La bona dona me’l resol perfectament en un tres i no res –com segur que hauria pogut fer qualsevol de les tres persones amb les quals he parlat abans

O sigui, bastants catalans, si fem cas del que diuen les enquestes, som força racistes. N’hi ha prou de veure la polèmica artificial i electoralista que estan muntant ara els nostres polítics, de tots els partits tret d’ICV, al voltant dels burques* fins ara inexistents a Catalunya. Però és que els castellans ho són el doble! Ho són també lingüísticament, amb gent que parla la seva mateixa llengua!!

Naturalment no puc dir el nom de l’empresa, perquè aquesta bona dona podria tenir problemes. Problemes per haver dit la veritat, una veritat que fins ara jo desconeixia i que mai m’hauria pogut imaginar.

*Els burques són lamentables, però ja en vam parlar: si el que volem és eradicar-los, l’arma adequada no pot ser mai la prohibició –parlem d’una manera de vestir; trista, certament, però una manera de vestir!– sinó la mediació social o les estratègies alternatives d’acostament al problema familiar que hi pugui haver al darrere. O bé esperar que la pròxima generació pugi amb valors afegits diferents i canviï, de moment, el burca –o el nicab, perquè de burques ja hem dit que no n’hi ha– per l’hijab. La prohibició del burca aconseguirà que hi hagi més burques i que fins i tot se’l posi, només la part del cap, com una caputxa amb reixeta, més d’una noia amb biquini que anirà d’aquesta manera a la platja, exclusivament a fer la punyeta per a veure qui li diu res. Ho explicava Miquel Ferreres l’altre dia (El Periódico, 22 juny 2010).