dijous, 27 de juliol del 2023

La Vil·la Maria, els Viñas i nosaltres (1)

 


Els Saumell vam començar a anar a Vallvidrera el 1959, quan la història de la Vil·la Maria ja feia temps que s’havia posat en marxa. Tot i que continuàvem vivint a Barcelona durant l’hivern, ens instal·làvem cada any a Vallvidrera del maig fins a l’octubre. El fet de tenir el funicular al costat i el tren del Peu del Funicular a poc més de cinc minuts si hi baixaves corrents per la Drecera, ens permetia viure allà i continuar anant a l’escola amb tota normalitat. I després, era casa nostra també alguns caps de setmana, de manera que si érem “estiuejants de Vallvidrera”, ho érem una mica sui generis, perquè de fet passàvem allà gairebé mig any.

(Érem una família molt nombrosa i, tant sí com no, necessitàvem un espai que a Barcelona, en un cinquè pis, no teníem, tot i ser veïns d’un parc. Jo mateix, els meus primers anys, a Barcelona compartia habitació amb sis germans. Després, afortunadament, vam tenir més espai, gràcies a la cessió duna part del pis del costat, on vivia una senyora sola. La senyora Pol, que així es deia, ens va cedir la meitat del seu pis –i també, lògicament, la meitat del lloguer que ella pagava per aquell pis–, i ens vam anar distribuint d’una manera més folgada.)

Julita, la senyoreta Viñas

També va ser per qüestions d’espai que a l’estiu els meus pares van buscar una alternativa a la casa que compartíem amb oncles i cosins a la falda de Montserrat. Simplement, allà ja no hi cabíem, era massa lluny de Barcelona per al meu pare, que treballava gairebé tot l’estiu, o tot, i els fills creixien.

Llavors van trobar la Vil·la Maria de Vallvidrera.

La propietària de la que seria la nostra segona casa de Vallvidrera era “la senyoreta Viñas”, com en dèiem, i amb ella s’havia de renovar el contracte de lloguer cada any, per onze mesos. La meva mare va fer les primeres negociacions amb la senyoreta Viñas mentre el meu pare era de viatge al Brasil. Llavors el meu pare viatjava molt, moltíssim. Quan va tornar, la mare li va dir: “Allò que havíem parlat de Vallvidrera, ja està fet”.

Quan venia a la vil·la a despatxar, la senyoreta Viñas anava sempre acompanyada per una dona de companyia, la senyoreta Solà, menudeta com ella. No sé com van contactar els meus pares amb ella per aconseguir la casa, que es llogava a molt bon preu perquè a la senyoreta Viñas el que li interessava era que allà hi visqués algú, que acceptés les seves condicions innegociables i que tingués cura de la casa, després d’uns quants anys d’abandonament. La llegenda diu que en la primera visita la senyoreta Viñas, preocupada per la conservació del seu jardí primorós, va preguntar a la meva mare si tenien fills i la meva mare va respondre amb celeritat que sí, però que eren molt bons nens, sense concretar quants.

Aquesta “senyoreta Viñas” era Julia (Julita) Viñas Vilardell (1923-2012), segona filla de Pere Viñas Dordal (1878-1948) i Maria Vilardell Permanyer (1883-1937), tots dos de Moià i ella novena d’onze germans (havien sigut divuit!).

Pere Viñas era enginyer industrial i químic (1904-05) i farmacèutic per la Universitat de Barcelona (1908). Després d’haver ampliat estudis a Zuric i Frankfurt, va tornar a Barcelona i a partir del 1911 va obrir la Farmàcia Internacional a la rambla del Centre 17, el germen del que serien els actuals Laboratoris Viñas.

Pere Viñas i Maria Vilardell es van casar el 1920, van tenir la primera filla Maria (1921-2018) i dos anys després la Júlia. La gran, casada amb Antoni Buxadé Baucells, es faria càrrec dels Laboratoris Viñas, com a presidenta, arran de la mort del seu pare (1948) i fins a l’any 2010; la segona es va quedar soltera, va ser molts anys consellera dels laboratoris, va acompanyar el seu pare vidu fins que es va morir, i va heretar la casa de Vallvidrera i altres béns.

Pere Viñas Dordal i Maria Vilardell Permanyer. Uns retrats seus individuals presidien la galeria heptagonal de la Vil·la Maria, i et miraven fixament et posessis on et posessis d’aquell espai.

Els pares de Pere Viñas, Josep Viñas i Maria Dordal, havien tingut vuit fills, però només quatre arribaren a adults: Francesc, cantant d’òpera de fama internacional (1863-1933); Marian (1868-1954), capellà, corresponsal i defensor de mossèn Cinto Verdaguer; Concepció (+1923), de qui no coneixem més dades sinó que es va casar amb Josep Llenas i hi va tenir cinc fills, i Pere (1878-1948).

El cèlebre tenor Francesc Viñas Dordal, doncs, el germà gran de Pere Viñas, havia nascut quinze anys abans que ell. Quan Pere va arribar a l’ús de raó, per tant, Francesc ja triomfava als escenaris. Era natural que li tingués devoció. 

Orígens de la Vil·la Maria

Després del periple acadèmic de Pere Viñas per Europa i un cop instal·lat a Barcelona i casat, no sabem en quin moment dels anys 20 descobreix que està en venda a Vallvidrera un edifici d’aspecte ordinari però molt ben situat i amb moltes possibilitats de reforma per als seus ulls d’artista, i la va comprar amb un secret propòsit. No sabem si el seu germà el va ajudar en la compra, perquè aleshores Francesc Viñas, enriquit notablement en la seva professió, estava molt interessat en la compra de terrenys i immobles.

Pere Viñas, com a enginyer, ja havia fet a Moià, amb l’arquitecte Sebastià Orriols, una casa d’estil eclèctic (noucentista-modernista) encara avui catalogada. Era la casa, justament, que feia servir el seu germà Francesc quan venia a Catalunya, sobretot als estius (normalment vivia a Roma).

A mitjan anys 1920, efectivament, quan el matrimoni Viñas-Vilardell ja havia tingut les dues filles, apareix a La Vanguardia l’anunci següent, que s’anirà repetint durant uns quants mesos:

Torre en Vallvidrera
con bajos, piso y garage, la-
vabos y bidets en las habi-
taciones, cuarto de baño
agua caliente por medio de
termo-sifón, agua abundan-
te de propiedad y jardín,
con gran cantidad de fruta-
les._R: Rda. Universidad 9.

No podem saber si la futura casa de Pere Viñas és la de l’anunci (que com tots els anuncis immobiliaris, peca d’exageracions). Per una banda, la descripció coincideix amb força exactitud, i les dates també s’aproximen molt al moment de la compra, però per l’altra seria estrany que fos la mateixa casa i no s’esmentés que està al costat del funicular.

Sigui com sigui, la casa que es diria Vil·la Maria i que comprà Pere Viñas en data indeterminada (entre 1920 i 1925), havia estat bastida cap al 1880 o molt poc després, quan Vallvidrera era encara un municipi independent (va ser annexionat a Sarrià el 1890). Era una casa de formes senzilles i dues plantes, amb teulada a dues aigües i sense cap ornamentació externa, jardí posterior ampli però no sabem en quin estat i amb una possible plaça de garatge a l’esquerra de la façana principal, només accessible per darrere de la casa segons les fotos que s’han conservat de l’època.

El tenor Viñas 

Era una casa, doncs, que ja existia trenta o quaranta anys abans que s’hi instal·lessin els Viñas, però Pere Viñas la va posar al dia en instal·lacions i la va “modernitzar”, és a dir, li va incorporar múltiples elements modernistes, especialment per la part del darrere: terrasses, balustrades, escales i, sobretot, una espectacular galeria heptagonal irregular i dues galeries laterals a banda i banda, amb una terrassa balustrada a sobre, també heptagonal, i una sala hipòstila circular a sota, decorada aquesta amb un mosaic de majòlica i diverses estàtues del germà tenor en un paper que havia estat la seva opera prima al Liceu i que l’havia fet famós a mig món, el Lohengrin de Wagner.

Es veu que el tenor navarrès Julián Gayarre, conegut llavors arreu del món, va presenciar el debut de Viñas i va quedar tan impressionar que va voler regalar-li el seu propi vestit de Lohengrin, considerant que Viñas feia aquell paper més bé que ell.

La majòlica esmentada de la Vil·la Maria era una interpretació feta a partir d’una de les fotografies que es conserven de Francesc Viñas caracteritzat d’aquesta manera.

 

D’aquell mosaic de majòlica només en tinc mitja foto meva, de fa quinze anys i presa ben bé per casualitat. És la que es veu aquí darrere d’una de les columnes de la sala hipòstila. No sabia aleshores que hauria de fer un dia un article sobre la Vil·la Maria, per defensar que no l’enderroquessin.

 

A internet, he trobat el mosaic del Lohengrin de Vallvidrera, però lamentablement vandalitzat.

 

Aquest dibuix de Francesc Viñas caracteritzat de Lohengrin el va fer un germà meu, a sis anys, copiant el mosaic de la Vil·la Maria.

A banda de la composició de majòlica i de les estàtues, un joc d’escales a banda i banda, balustrades les unes o amb baranes baixes de trencadís les altres, entren a l’edifici a diverses altures i de manera asimètrica, i una altra escala amplíssima i majestuosa va a parar des d’un nivell inferior del jardí a la sala hipòstila. Tot aquest conjunt, i especialment la galeria descrita, que obre la casa pel damunt del jardí i l’encara totalment a Barcelona, va transformar del tot l’aspecte de la construcció i va fer l’antiga casa rectilínia totalment irreconeixible i, penso, del tot original.

 


No he vist una cosa similar enlloc més. Més ben dit, he vist una cosa relativament semblant –i em perdonareu la comparació– en una cúpula de Ljubljana (Eslovènia), aixecada si fa no fa en la mateixa època per l’arquitecte i urbanista Jože Plečnik, considerat allà patum nacional.


Cúpula de l’església de Sant Francesc d’Assís de Ljubljana, obra de Jože Plečnik (1926), amb una composició de columnes, balustrades i miradors superiors i inferiors.

 

Ara han enderrocat aquesta peça única de Vallvidrera. Certament, necessitava una restauració, però destruir-la és perdre per sempre un patrimoni únic.

En aquella segona vida de la casa, en què va ser segurament el mateix Pere Viñas, per honorar la seva dona i la seva filla gran, qui bateja la vil·la amb el nom amb què seria coneguda per sempre, la part posterior es va convertir, com deia, en un homenatge al seu germà Francesc, gran triomfador i heroi de l’òpera (especialment Wagner, però també Verdi, Meyerbeer, Massenet i altres) des d’abans del tombant de segle i fins al 1916. I si el nom de la primera filla del matrimoni Viñas-Vilardell era Maria, per seguir la tradició materna, el de la segona filla, Júlia (Julita tota la vida), s’inspira amb tota seguretat en l’esposa del germà tenor, la mezzosoprano Giulia Novelli (1859-1932), amb qui Francesc s’havia casat el 1893. La germana de Pere Viñas, Concepció, també va posar el nom de Júlia a una de les seves filles.

Sigui com sigui, segur que el tenor va poder gaudir en alguna visita seva a Catalunya d’aquell homenatge de pedra que li havia fet el seu germà. Poc, però, perquè Francesc Viñas va traspassar l’any 1933, amb setanta anys. La dada curiosa és que el seu germà Pere va morir també amb setanta anys. Havien nascut tots dos pobres, amb quinze anys de diferència, i van morir rics, l’un gràcies al cant i l’altre gràcies a les medecines, també amb quinze anys de diferència. Vides paral·leles.

 

Continuarà.