Perles (120): Subsistirà la premsa de paper?

–Le Monde té avui 380 periodistes, dels quals 60 componen la redacció de la web. Fusionarà les dues redaccions per convertir-se al ‘digital first’?
–Les dues redaccions ja treballen plegades, però vull que creixi el sentiment de comunitat. Crearé el meu equip amb talents reconeguts, i així culminarem la idea que tots lluitem sota la mateixa bandera i que hem de canalitzar més bé les nostres energies cap al digital. Avui estan majoritàriament dirigides cap al paper, però a partir d’ara la prioritat serà la web, i després hem de pensar molt bé quines coses té sentit oferir en paper. Jo crec que el paper no desapareixerà, però hem de rumiar molt bé què donem al lector perquè es gasti 1,80 euros en un diari, quan la vigília ja ha rebut un bon nombre d’informacions.

–M’alegra que cregui que el paper sobreviurà. Sap quant de temps?
–Hem de tenir confiança. L’edició de Le Monde en paper té encara molts lectors còmplices i els hem de cuidar oferint-los encara més qualitat. L’edició no podrà ser exhaustiva, però sí molt atractiva; ha d’incloure el millor que hàgim produït les últimes vint-i-quatre hores. Hem de marcar l’agenda i donar la nostra millor oferta, el més selecte. L’internauta tria el que vol llegir, llegeix el que ell mateix es busca; el paper és una altra cosa, i ha d’oferir coses no buscades, atendre el plaer de la lectura, la bona escriptura, el ritme.

–Un diari sense notícies, doncs?
–També amb notícies! Ara, cada cop més ben seleccionades.

–Però mentrestant, les vendes al quiosc cauen. Al gener, un 8,6%...
–El context és difícil, i hem tingut problemes de distribució. Però ha millorat la difusió a les regions imprimint a Tolosa i Montpeller.

(Fragment de l’entrevista de Miguel Mora a Natalie Nougayrède, flamant directora de Le Monde, El País, 8 abril 2013; la fotografia és de Miguel Medina.)

Fenomen mediàtic

Fenomen mediàtic curiós. Avui tots els diaris espanyols seriosos –almenys els que es venen a Barcelona, o sigui, La Vanguardia, El Periódico, El País– obren (*) amb una portada dedicada a una folklòrica a la qual es veu que Hisenda ha enxampat en una cosa lletja. En canvi, els diaris populars –els gratuïts 20 Minutos, Metro, ADN, Qué– no tenen aquesta notícia a la portada.

Constato: 1) Hi ha circuits diferents, reservats, per a segons quines notícies que es consideren delicades. És el que se’n diu «informació privilegiada», a la qual no té accés tothom. Els diaris gratuïts deuen estar ben contents. 2) Els diaris seriosos no tenen inconvenient a fer portades cridaneres si amb això poden treure avantatges respecte als gratuïts, ni que sigui un dia (avui als quioscos la gent s'emportava la premsa de pagament com si fossin caramels).

(*) Afegitó del dia 4: Ja que hi som, en el cas del verb «obrir» tenim una qüestió de llengua. No és sols del món de la premsa, sinó que també es fa servir en la TV i la ràdio: «el telenotícies ha tornat a obrir amb una notícia de Madrid», «avui aquest informatiu dels oients obre amb la notícia del triomf de Pere Berenguera en el campionat europeu de llançament d'albergínies». És un ús d’«obrir» intransitiu (sense complement directe), em sembla que exclusiu del gremi periodístic (tot i que la gent cada cop més se’l va fent seu) i amb un significat diferent del que té en la frase que podria penjar un botiguer a la persiana del colmado: «Demà obrim a les 8». És un significat que no surt (encara) als diccionaris, i que es podria definir més o menys així: «presentar a la portada, mostrar a la capçalera».


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
(Per què no escric)

La fi dels quioscs

Supòs que no explic res que siga gaire nou, però els quioscs de premsa s’acaben, si més no el concepte de quiosc de premsa. No donen prou. Ja de fa una mica de temps, hi ha quiosquers que quan els toca jubilar-se, i fins i tot abans, tanquen la paradeta. Sens dubte, en el futur hi haurà punts de venda de premsa, però no com els coneixem ara: hi haurà màquines expenedores, hi haurà comerços –els de tot a cent, per exemple– que tindran premsa com una cosa més, i hi haurà altres fórmules. També hi haurà subscriptors, segur. Però el quiosc dedicat exclusivament a vendre premsa i revistes és un concepte esgotat. Tal volta en conservaran uns quants de subvencionats, com a record del passat.

De fet, ja deveu haver notat des de fa una bona colla d’anys que els quioscos cada dia tenen més productes. Han anat ampliant el catàleg per poder sobreviure. Sobreviure i prou. Però és clar, l’evolució no pot allargassar-se gaire més. Els quioscs tenen un problema d’espai consubstancial, irresoluble.

Hi ha quioscs que funcionen, sens dubte. Però em fa l’efecte que fins i tot aquests ho tindran pelut per sobreviure quan s’haurà completat la reconversió del sector.

Tot açò és fruit de converses que darrerament he tingut amb un parell d’amics que es dediquen al negoci de la distribució de premsa al detall. O siga, dos amics empresaris de quiosc, d’aquells que no els fa vergonya explicar-te fil per randa, sense adornaments, el que passa en el sector.

Les causes: el marge cada cop més menut de guany sobre vendes, l’esclavitud dels horaris, les condicions materials del lloc de treball, la duresa de la faena i, a l’últim, la competència que de cara als compradors passavolants ha comportat la premsa gratuïta: eixe ha sigut el colp de gràcia. Ja no hi ha gent que vaja al quiosc perquè se li acut de sobte que vol llegir el diari: és un tipus de client que per als quiosquers ha desaparegut quasi del tot.

Si teniu amics quiosquers, doncs, animeu-los... o doneu-los el condol, el que més adequat us parega en les seues circumstàncies.