Són una nació

Els que van cridar el nom del seu equip i fer soroll tota la nit als carrers, els que van incendiar contenidors, destrossar papereres i embrutar voreres i calçades, els que van cremar banderes catalanes (almenys a Igualada i a Reus unes quantes), els que van obligar els bombers a eixir a apagar focs 113 vegades (parlo de Catalunya), els que dilluns no van anar a treballar i si hi van anar van passar el dia comentant la jugada, els que s’alegraven quan es lesionava un alemany perquè així ja n’hi havia un de menys, els que van insultar els adversaris una vegada i l’altra, tots aquests són una nació de nacionalistes veritablement exacerbats.

Jo diumenge no tenia cap nació que em representés, però el president del meu país donava suport a la dels insultadors i a la dels paraterroristes que s’alegraven perquè un dels seus gairebé havia buidat l’ull d’un esportista alemany. És per això que em vaig sentir, dilluns, proper als alemanys. Quan insulten, fereixen i maltracten algú, tinc una certa tendència a posar-me al seu costat.

I m’apunto al que diu avui el dissenyador Juli Capella a la contraportada del segon diari que més es ven a Catalunya: «Jo no he guanyat res. Sento no trempar amb l’èxit de la selecció espanyola de futbol. [...] Lamento no sentir-me al·ludit pels crits d’“hem guanyat”, ni tampoc compartir l’expressió “un triomf de tot Espanya”. [...] Que potser hem inventat la penicil·lina? [...] Em sembla molt exagerada l’escenificació de patriotisme obligat viscut aquests dies. I molt mesquina la utilització per part dels polítics de la celebració. Reconec que han estat ben espavilades les empreses que han aprofitat l’impuls gregari per vendre la seva espanyolitat envasada en llaunes de cervesa. Es folraran, i Zapatero tornarà a guanyar les eleccions, com si els dos triomfs s’interconnectessin. Tampoc em va agradar la posterior celebració dels colèrics, ni veure els seguidors descamisats i amb la cara pintada com els sioux en to de guerra. M’encanta el toro d’Osborne, però penso que el seu creador, el comunista republicà Manolo Prieto, s’horroritzaria al veure’l convertit en una rància icona patriotera. Això sí, molt millor que l’aguilot predemocràtic que feien onejar d’altres.» (El Periódico, 2 juliol 2008)

Ho signo tot, tret d’això darrer del toro d’Osborne, que no m’agrada gens, en cap sentit, per tot el que significa. Per mi, l’estètica que no és ètica no és estètica, no m’atrau, em provoca rebuig. I si alguna vegada no ha estat així ha sigut per excepció, per ceguesa, potser perquè no he estat capaç de veure el component antiètic d’allò a la primera. Si algú me’l fa veure, de seguida em sortirà la ganyota de fàstic, encara que un moment abans em caigués la bava mirant-ho (em passa sovint als museus, quan algú m’explica la manera com tal cosa i tal altra han anat a parar allà). No sé si és bo o dolent que em passi això, no sé si és meritori o digne de llàstima, però em passa.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Potser sí o potser no

«Hi havia una vegada, fa molts anys, un pagès que era l’enveja de tot el poble, ja que tenia un bonic cavall blanc. Li deien: quina sort que tens! I ell els responia: potser sí o potser no. Al cap d’uns mesos el cavall es va escapar de l’estable i es va perdre entre la malesa del bosc. De seguida tot el poble va començar a comentar la mala sort que havia tingut. Però ell tornava a contestar impassible: potser sí o potser no. Passats uns dies, el cavall va tornar i amb ell tres bonics poltres que l’havien seguit, cosa que va fer augmentar la fortuna de l’amo. Aquesta vegada la gent opinava que havia estat un gran cop de sort. Però ell persistia: potser sí o potser no. Tractant de domesticar un poltre, el seu fill va tenir la mala fortuna de caure i trencar-se una cama. Això va tornar a compungir els seus veïns que es lamentaven de la mala sort d’aquest, però sense immutar-se tornava a dir: potser sí o potser no. Aleshores va esclatar una guerra i les tropes del rei van venir a reclutar tots els joves del poble, menys el seu fill, convalescent de la caiguda. Tots els reclutats van morir i la gent va tornar a exclamar: quina sort has tingut, i ell com sempre va tornar a respondre...» (Juli Capella, El Periódico 5 setembre 2007)


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)