Una de les coses que menys entenc de la manera de comunicar-se de determinades persones constituïdes en autoritat, és que sovint obren escletxes difuses en els principis que formulen, de manera que hi ha la possibilitat clara de fer exactament allò mateix que prohibeixen. Diuen les coses de manera que tant la regla com les excepcions a la regla siguin tan “evidents” que a tothom li semblin bé com a principis, sense que calguin explicacions més detallades. I quan arriba el cas d’aplicar la llei, que l’apliquen ells –són els que manen–, llavors decideixen que el seu cas és el típic en què es compleix l’excepció. Les guerres, decidides gairebé sempre per la gent que mana, són un exemple clar d’aquesta manera de fer: sempre ens asseguren que és un cas excepcional.
Tant per tant, penso, potser seria millor que quan es formulin aquests principis, no s’hi incorporessin excepcions. Les excepcions que ha de tenir tot principi en una societat no fonamentalista penso que no poden formar part de la regla, sinó que han de formar part de l’intangible, han de ser principi indiscutible però sense tenir formulació concreta, perquè si es formula, com que continuem trobant-nos en una societat lliure, caldrà obrir la porta a l’excepció de l’excepció, i així successivament: és impossible ficar en una llei la vida i quan s’ha intentat s’ha caigut en la tirania més perversa. Si incloem les excepcions en la mateixa regla, llavors ja no és excepció, sinó part de la regla. I per tant, el principi expressat en la regla passa a ser paper mullat, a l’albir dels qui manen, que sempre interpretaran, arribat el moment, que en aquell cas, justament en aquell cas, és quan es dóna l’excepció.
Com que aquest paràgraf darrer, ara que l’he rellegit, no s’entén gaire, posem un exemple, el dels càstigs físics als nens. En principi, tothom està d’acord amb el fet que són intolerables. Però després sentim com hi ha gent, de vegades constituïda en autoritat, si més no moral, que diu que “una plantofada a temps” pot arreglar un futur desgraciat. Le regla i l’excepció han estat formulades així mateix per Fernando Savater (
El País, 23 octubre 2005), i les ha exemplificades amb el cas de Hellen Keller i la bufetada que li va clavar la seva institutriu Anne Sullivan, la qual va aconseguir així que la famosa nena sorda, muda i cega comencés a respondre positivament als intents de comunicació, fins llavors frustrats, de la gent del seu entorn.
Però aquest principi amb l’excepció inclosa, ¿no es presta a tota mena d’abusos justament per part dels pares i mares, tutors i mestres que ja són propensos a maltractar, mares i pares i tutors i mestres que no tenen les idees tan clares com se suposa que les tenia Anne Sullivan? Com descodificaran de manera adequada la regla i l’excepció aquests pares i mares –que segur que són una minoria, però hi són– propensos a la violència? No hauríem de prohibir les coses pensant només en la gent perillosa, i deixar que el sentit comú faci la resta? Algú pensa que s'han de descriure totes les possibles excepcions d’una regla perquè una societat funcioni? Cal legislar, sobretot en el terreny del dret penal, descrivint tot allò que se’ns acudeixi que pot passar, bo o dolent, en la societat? No legislem massa?
Savater formula el seu principi de diverses maneres. Per exemple, així: “No hay que maltratar a los niños ni se debe recurrir habitualmente por frustración o histeria –cuando no por sadismo– a los castigos corporales contra ellos.” Aquest “habitualmente”, vol dir que hi ha excepcions en què són justificats els càstigs corporals “por frustración o histeria”?
I també ho diu així: “El cachete puede ser en ocasiones un atisbo aleccionador que vacune contra futuras transgresiones que desembocarán en reconciliaciones más difíciles.” Què vol dir “...puede ser en ocasiones”?
O així: “Ninguna bofetada sustituye a la persuasión, pero alguna –en la ocasión y el momento adecuados– puede servir de aldabonazo para que las razones persuasivas sean mejor atendidas.” Què significa exactament “alguna”, “en la ocasión y el momento adecuados” i “puede servir”?
I encara així: “No, claro que no se debe pegar a los críos. Casi nunca.” Què vol dir “casi nunca”?
En fi, per mi Fernando Savater ha comès una greu irresponsabilitat. Una més. Ja vaig deixar de creure en ell i en la seva capacitat d’anàlisi lúcida del món quan va començar a deformar la realitat del País Basc i a presentar-se com a víctima d’una violència que ell, més que molts altres, ha contribuït a atiar de manera contínua en els últims anys, amb la seva irresponsable formulació de principis de no-violència que afectaven desfavorablement en primer lloc tothom qui no pensava com ell. Ell mateix i els seus amics s’apliquen sempre de forma afavoridora els principis i, alhora, neguen sempre aquesta mateixa interpretació favorable als de l’altra banda. És a dir, l’excepció és sempre ell i els de la seva banda, com si no hi hagués precedents ni història ni drets concurrents ni provocacions prèvies de cap mena.
En el cas de les “plantofades a temps”, ja es veu que Savater en deu haver clavat unes quantes i que n’està molt satisfet pensant que la mesura segur que ha servit per arreglar el futur de les criatures afectades. Sí, Savater, el seu futur i la teva tranquil·litat. No és gens estrany que Savater sigui un dels sacerdots suprems davant l’altar de la
Constitución espanyola, que tant serveix per a una finalitat com per a la contrària, segons qui la llegeixi i segons què es discuteixi, però que al final sempre queda interpretada i determinada pels mateixos, pels que manen.
Quina és la solució al cas de les lleis generals i les excepcions? No la sé, no sé si hi ha cap solució. Suposo que l’ésser humà és limitat i haurà d’enfrontar-se sempre a aquestes contradiccions. Però jo crec que durant una temporada aniria força bé que les lleis generals més bàsiques –no matar, no pegar, no robar, no insultar, no fer guerres, no enriquir-se injustament a costa de l’esclavisme o les necessitats de subsistència d’altres– no tinguessin excepcions de cap mena, almenys en les formulacions teòriques. Potser aconseguiríem millorar una mica el món, que ja és prou difícil. I les excepcions, ja ens les trobarem en els casos concrets. I com que no som fonamentalistes, sabrem aplicar amb seny el que pertoqui en cada cas.
O ens estimem més que tot estigui teòricament ben quadriculat, que s’escrigui cada cosa amb previsió absoluta de tot el que pot passar, i que al final els que manen dictaminin que en aquest cas s’aplica la regla general i en aquell altre l’excepció?
Jo no.
Em va sorprendre molt positivament l’article d’ahir de Matthew Tree sobre les aventures de Robert Langdon. No és normal, o no és freqüent, que un ateu tan militant i apostòlic com ell sigui capaç de criticar un company de feina com Dan Brown. Normalment tots callem com prostituts quan un col·lega de trinxera la vessa. «Que no ho sàpiga l’enemic!», ens diem. En aquest cas, Tree assenyala la nuesa del rei propi, potser per no perdre pistonada, que no li puguin dir que no és coherent. La feta parla, sens dubte, a favor de Tree. Altres serien incapaços d’una autocrítica –em refereixo injustament a l’antireligió com un col·lectiu compacte, de la mateixa manera com ells se solen referir injustament a la religió com un col·lectiu compacte– com aquesta. Gent com ara l’ínclit Fernando Savater, sectari per tants conceptes, segur que diuen davant l’esguerro de Brown: «Tot és bo el que amb olla es cou.»
