Head hunter

Crec que no he explicat mai una de les experiències professionals més difícils i alhora més plaents que he tingut a la meva vida: la de fitxar gent, contractar gent. O, més ben dit, convèncer gent perquè vingués a treballar amb mi –i altres.

Ha sigut difícil perquè quan comences a garbellar noms no saps segur si l’encertaràs, i tens a dins una certa angúnia: encaixarem?

Però feta la garbellada i decidit el nom, la pregunta ja no era si encaixaríem, ja no em preocupava tant per mi sinó per aquella persona: encaixarà?, li agradarà?, estarà bé?, no li estic creant falses expectatives?, i si perdem els clients que tenim ara? La responsabilitat de dir a una persona: «Vine amb nosaltres», sense tenir totes les peces lligades –en aquest àmbit nostre no tens mai totes les dades del problema–, i sabent que arrenques aquella persona d’una feina on potser ja estava prou bé, era el que al capdavall m’amoïnava més. Tot i que jo he mirat sempre de posar totes les cartes de cara amunt, potser et deixes algun detall important, potser no tens en compte tal cosa o tal altra que poden ser importants.

Ara, quan he anat a proposar una feina, una coŀlaboració, a algú, ja tenia el treball previ molt assegurat: estava segur que aquella persona milloraria l’equip i ho podria fer almenys com jo –disculpeu la immodèstia– i segurament més bé que jo. És a dir, que podria tenir tanta seguretat en la feina que fes aquella persona com la que podia tenir –aleshores– en mi mateix.

La selecció prèvia anava així: si vols incorporar un element valuós a un equip de correcció, et cal una persona que sigui bona lectora –això es nota de seguida quan parles amb algú o simplement quan llegeixes el que escriu–, que sigui maniàtica de la bona escriptura i del detall –també és fàcil veure-ho– i que tingui ganes, iŀlusió, disposició de fer les coses bé. I que us entengueu bé mútuament, que no hi hagi malentesos en el tracte ordinari, que sol ser per correu.

Deia abans que era una experiència difícil... Alguna vegada m’han dit «no», és clar, només faltaria, i reconec que això em decebia una mica. Però després pensava: «Segurament jo faria el mateix. Si ni ens coneixem!»

Però era més que plaent, com també he dit més amunt, perquè un cop decidit a qui li faria una proposta, jo mateix tenia una iŀlusió enorme que si aquella persona em deia que sí seria com si m’hagués tocat un premi.

I he estat de sort, perquè m’han tocat uns quants premis d’aquests, a la vida.

(Imatge: caçador sud-africà, foto de Rough Guides)

No els interessa que vinguin a treballar

Ara se m’ha acudit això. Els governs occidentals intenten per tots els mitjans tancar les fronteres als països del sud perquè, si les obren més, hi haurà encara més mà d’obra que acceptarà les feines més difícils o més dures a més baix preu. I com que als governs no els interessa, en general –sé que parlo generalitzant–, combatre els contractes precaris i els acords laborals extralegals –perquè si aquests van creixent de mica en mica es poden presentar xifres més elevades d’ocupació de la població autòctona–, tampoc els convé que la gent que arriba de fora agafi aquestes feines.

Si fos així, la gent del país “de tota la vida” –més gent i tot que ara– continuaria a l’atur i els governs se n’haurien de fer càrrec d’alguna manera: bé allargant encara més els subsidis, bé pressionant de debò amb amenaces i/o incentius, segons els casos, les entitats que podrien facilitar la creació de més llocs de treball dignes. En qualsevol cas, destinant més recursos i esforços a les polítiques laborals i socials i menys, per tant, a finalitats diferents, com ara les representatives, les que comporten engreixament innecessari de l’administració, les obres públiques sobreres, les subvencions no justificades, els sobresous...*

No sé si s’entén. Potser és simplista, però és un esquema que m’és vàlid. Se m’ha acudit –no em podria atribuir el copyright absolut, doncs, si algú cregués que la idea és original– llegint reflexions diverses sobre el concepte de “món obert” de Jorge Mario Bergoglio, anomenat Francesc, líder actual de l’Església catòlica.


* Aclariment per si de cas. No penso que les despeses que es prevegin amb la finalitat d’una eventual independència del país siguin sobreres. Al contrari, crec que són una petita inversió de cara a poder decidir aquí, a casa nostra, sense pressions, les polítiques prioritàries que descric sumàriament aquí i deixar de banda una gran majoria de les despeses innecessàries. La immensa majoria de les enormes inversions absurdes o almenys desproporcionades que s’han fet a l’Estat espanyols en els últims decennis no s’ha decidit a Catalunya precisament. Al contrari. Aquí hem patit un dèficit o almenys un retard molt important d’inversions urgents, amb la qual cosa s’ha llastat, paradoxalment, el creixement de l’Estat espanyol. I no cal patir respecte a la solidaritat catalana, que –juntament amb la iniciativa– és l’altre factor que ha caracteritzat sempre especialment el nostre país i la seva gent.

Bona rentrée, adéu-siau

Aquest any –o enguany, que no se m’enfadi l’E.– abans de l’estiu vaig fer una aposta. Vaig decidir que no tancaria la paradeta, primer, i que a més la cosa em sortiria a compte perquè segurament a l’agost hi hauria més fenya que al setembre, tenint en compte el que havia passat els setembres dels últims anys –quatre encàrrecs per fer plorar les pedres.

De moment el primer punt s’ha acomplert, a l’agost he tingut feina per fer parar un tren, o per un tub, o com es digui –va, diguem-ho bé: a manta, a cabassos. Feina endarrerida, sobretot, d’algun client tocatardà. Ara falta que el setembre sigui tranquil.

Però jo no ho sabré fins a mitjans de mes, perquè ara me n’aniré uns quants dies peti qui peti.* No sé quan marxaré exactament, perquè encara em queden algunes coses per terminar d’acabar d’enllestir. Me n’aniré així que pugui, sense dir res, qualsevol dia de la setmana que ve. Vaig aquí al costat, però estaré ben desconnectat d’aparells, almenys al començament. O sigui, ho notareu de seguida al piulador. Tampoc no em podrà trucar ningú, perquè de moment continuo sense mòbil –no acabo de decidir què hauria de fer.

*Hi haurà gent igualment al despatx, concretament el propietari. O sigui: lladregots, rapinyaires, pispes, espanyaportes, rebentapisos, foradaparets, saltaterrats i afanetes que diu que segueixen els blocs i els tuits per saber qui se’n va i tal, absteniu-vos d’intentar-ho. A més, us prometo que no hi ha res de valor, perdríeu el temps. Aquest ordinador, p.ex., ja té més de cinc anys, ni uns rals de ferralla.

Us deixaré preparat un article, en dues parts, que fa temps que escrivia. La segona part encara no la tinc del tot empolainada, però penso que d’aquí deu o dotze dies li donaré l’última empenta, em connectaré alguna estona al món, el penjaré i tornaré al meu desert.

L’article és sobre el picapedrer. L’altre dia vaig mirar les estadístiques del vigilant i vaig quedar parat de veure que els capítols del picapedrer eren dels més llegits del bloc. Centenars i centenars de lectures. Quines coses. Doncs bé, ara en ve una altra entrega, que promet ser polèmica: la novel·la s’endinsa per terrenys pantanosos, amb fatxes i rojos, i hi haurà sang i persecucions i delinqüència i de tot.

En fi, demà o demà passat la primera part d’aquest capítol i cap al dia 10-12, suposo, la segona.

I els que heu estat fora, que tingueu una bona rentrée, o sigui, un bon retorn a la jova.

El meu Català Roca

Jo acabava d’obrir despatx com a assessor de comunicació. «Obrir despatx» és una manera de dir-ho, perquè no tenia gairebé res, només un telèfon, un fax, una màquina d’escriure, fulls en blanc i típex.

Un dels meus primers encàrrecs va ser sorprenent. Un client em demanava si podia aconseguir que Francesc Català Roca fes unes fotografies d’unes obres d’art, de les quals el client era conservador, per fer un llibre catàleg. Aquesta mena d’encàrrecs primerencs quan et plantes pel teu compte t’arriben de manera directa o indirecta de gent de la família o, com en aquest cas, molt pròxims. I, sobretot al començament, encara que no era el tipus d’encàrrec que jo cercava, ho acceptes tot, fins les peticions més inversemblants.

A mi no em coneixia ningú, i encara menys Català Roca. Jo vivia aleshores, a més a més, fora de Catalunya. Però vaig demanar-li hora, escèptic, i vaig venir a veure’l a Barcelona. Tenia l’estudi a la travessera de Dalt, on encara es conserva, si no vaig errat, el seu arxiu.

No va ser fàcil que acceptés. El client volia que les fotografies fossin en color i Català Roca s’hi resistia, em deia que allò era molt difícil. Jo li parlava de la policromia de les peces, de la necessitat de reproduir aquells colors, i sobretot li deia que era la voluntat del client i que «no podíem quedar malament» (els catalans, s’entén) si ens feien un encàrrec de fora de Catalunya. Llavors jo era força agosarat, i a banda d’això m’havia de guanyar les garrofes. Vull dir, del sí o no de l’artista també depenien, en aquell cas, els meus cumquibus. Català Roca em mirava amb cara de «què m’has d’explicar, a mi», però alhora, crec, amb bonhomia, com dient «quines penques que té aquest paio». (La interpretació dels seus somriures sorruts potser és pura imaginació.)

Català Roca ja feia un temps que treballava en color, però suposo que continuava no trobant-s’hi prou còmode. Finalment em va dir que tractant-se d’obres d’art i no de persones o coses vives, en què ell jugava amb llums i ombres i amb el moviment, la cosa era diferent. De manera que es va avenir a fer-hi un cop d’ull.

Allò era cap a l’any 1980-81. Jo tenia tot just vint-i-dos o vint-i-tres anys i Francesc Català Roca, que en tenia cinquanta-vuit o cinquanta-nou, va confiar en mi. Més ben dit, va refiar-se del meu client, que tenia una certa anomenada, però també va confiar que el que jo li deia era el que li hauria dit el meu client.

El dia fixat Català Roca va viatjar, el client el va rebre, li va ensenyar les peces –algunes mòbils, altres inamovibles–, Català Roca li va avançar un pressupost aproximat –que llavors a mi em va semblar alt–, el client va dir que d’acord, l’artista va respondre que s’hi posaria aquell mateix dia, per aprofitar el viatge, i el client li va dir que cap problema. Aleshores el client em va encarregar que estigués amb Català-Roca, sense molestar-lo, i que li proporcionés tot allò que pogués necessitar. I va desaparèixer.

Com que «l’amo» m’havia dit que no molestés l'artista, abans que comencés a fer alguna cosa li vaig demanar si la meva presència el destorbaria. Em va dir que no, sempre que fes, quan calgués, el que ell em diria. Em tractava de vostè, tot i la diferència d’edat i que jo li vaig dir diverses vegades que preferiria que em tractés de tu. Naturalment, jo també el tractava de vostè.

Vaig estar-me llavors unes trenta o quaranta hores amb Francesc Català Roca. Jo, sí, jo mateix, qui m’ho havia de dir. I vaig poder contemplar el miracle d’una manera de treballar que suposo que era un exemple d’allò que anys després la propaganda política anomenà «la feina ben feta» . Vaig ser-ne testimoni. I això és el que volia explicar, ara que hi ha una exposició de Català Roca al passeig de Gràcia de Barcelona, a La Pedrera (fins al 25 de setembre). (Això ho dic de franc, no cobro dels organitzadors, que quedi clar.)

Català Roca, de primer, va buscar escenaris adequats per a les peces mòbils. En va trobar un del seu grat ben aviat i em va demanar que les fes portar allà. Com que jo aquell dia manava amb tota l’autoritat que m’havia conferit el meu client, vaig encarregar a unes quantes persones a les quals els havien dit que estiguessin a la nostra disposició que traslladessin aquelles peces en aquell indret que deia l’artista. La més delicada, la que ens van dir que era més valuosa, ja que no pesava gaire la vaig transportar jo mateix.

L’artista va fotografiar aquelles peces amb relativament poca preparació: només desplegar un seguit de fons neutres al darrere fins que en trobava un que li abellia, disposar uns focus amb llum indirecta fins que quedava satisfet de la il·luminació i començar a disparar la màquina, ara de prop, ara de lluny, ara en contrapicat, ara enfilat en una escala, ara canviant una mica el joc de llums. I així amb cada peça, que no eren gaires. Tot plegat un parell d’hores o tres, potser quatre, entre el capvespre i les primeres hores de la nit d’aquell dia. Tot amb llum artificial.

La meravella, des del meu punt de vista, va arribar quan es va enfrontar al repte de fotografiar les peces immobles, situades dins d’una edificació amb poca llum natural. Després d’haver enllestit la feina anterior, aquella mateixa nit va fer muntar unes bastides de diverses alçàries i posicions –més a prop i més lluny, més cap a una banda o més cap a l’altra– davant d’aquelles peces que segons va dir no fotografiaria fins l’endemà. Però ho volia deixar tot preparat.

Va dormir ben poc, perquè vam acabar la feina anterior cap a les onze de la nit sense haver sopat –i em sembla que va dir que no soparia, que se n’aniria a dormir de seguida en un hostal pròxim on ja tenia habitació reservada– i vam quedar citats a les quatre de la matinada de l’endemà. Li vaig demanar si a primera hora ens caldria ajuda dels operaris i em va dir que no, que n’hi hauria prou que en vinguessin un parell cap a les nou del matí.

Però jo sí que havia de ser-hi, sobretot per obrir-li portes i llums. I encara que no m'hagués dit que hi anés hi hauria anat igualment. Em fascinava el que havia vist fins aleshores, de manera que no m’hauria deixat perdre la continuació de cap manera. Em va dir que la jornada seria llarga i que portés dinar per a tots dos –ja em considerava com una mena de col·lega–, o que encarregués que en portessin l’endemà, que és el que vaig fer al matí, tenint en compte l’hora que era quan vam anar a dormir.

Per què el mestre volia ser-hi a les quatre? De seguida ho vaig saber. Perquè volia començar a fotografiar a partir del primer minut en què començaria a despuntar la llum del dia, abans i tot de l’eixida visible del sol. Volia fotografiar amb llum natural, si feia bon dia. Sempre hi hauria temps, si aquelles preses no sortien bé o si no feia prou sol, d’afegir-hi llums artificials.

I així ho va fer. Ens vam trobar a les quatre de la matinada, encara a les fosques, davant d’aquell edifici. Li vaig obrir portes, li vaig encendre llums, Català Roca va demanar que només deixés encesos els mínims i va començar a treballar enquadraments, mirant les peces a través del visor de la màquina o directament a ull nu. De tant en tant em demanava que tanqués tots els llums un moment, treia el cap per la porta i mirava enfora. De seguida que va veure una mica de claror a la llunyania, encara molt difusa, em va demanar que deixés tancats definitivament els llums. Devien ser les cinc. De primer, semblava com si fóssim dins la gola del llop. Però aviat em vaig acostumar a la foscúria –ell ja hi devia estar avesat– i poc després, que em va assenyalar una de les obertures translúcides de la nau, vaig descobrir que, en efecte, de mica en mica entrava claror que ho omplia tot.

El mestre va començar a treballar ara amb el fotòmetre. Canviava de posició, ara dret, ara acotat, adés damunt una bastida, sempre amb el fotòmetre i una de les màquines de retratar que havia dut –en tenia més en una bossa–, i va començar a disparar de seguida. I no va parar de fer aquelles operacions en les dues o tres hores següents. Llavors ens vam aturar una estona per prendre un cafè amb llet que li vaig portar, o un suc de fruita, i unes galetes, ja cap a quarts de vuit o les vuit, i tot seguit va continuar treballant i fent pauses cada dues o tres hores per beure una mica d’aigua, menjar una o dues galetes més i de tant en tant anar al lavabo.

Vam dinar cap a les tres, allà mateix: una amanida i mig pollastre a l’ast per a tots dos, em sembla que va ser. I de seguida va demanar un sofà, el vaig acompanyar fins a una sala menys polsegosa i més amable que aquella, el vaig deixar sol i suposo que hi va fer una becaina curta. En acabat, va tornar a agafar el fotòmetre i les màquines i va continuar fent fotografies. I així, amb pauses curtes de tant en tant, va passar el dia, fins a quarts de set o les set del vespre. I llavors va dir que ja havia acabat.

Veient allò, tota aquella dedicació de temps i d’energia, jo pensava que en el pressupost inicial havia fet curt, molt curt.

Al cap d’uns dies em va trucar perquè tornés a venir a Barcelona, que ja tenia la feina enllestida.

Els resultats eren espectaculars, tant pel que fa a les fotografies, diguem-ne, d’estudi –les de les peces mòbils–, com sobretot a les altres. Em va ensenyar algunes de les diverses opcions, les col·leccions més bones en la seva opinió, i jo no sabia què dir-li: totes em semblaven increïbles, les que ell havia triat, les que havia rebutjat i també unes quantes còpies i proves parcials o de detall que tenia per allà. Li vaig dir que triés ell mateix i em va dir quines eren les seves preses preferides de cada peça. «Si a vostè li sembla bé», va afegir a l’últim, i un cop més va fer que em posés vermell com un perdigot. El preu, ajustat al pressupost que havia dit el primer dia. O sigui, des del meu punt de vista, força barat.

El client va estar més satisfet que satisfet i jo vaig quedar amb ell com el rei del mambo. Gràcies a Francesc Català Roca i a la seva manera de treballar tan professional. Tan catalana.

(Aquest article està publicat el dia 2 de setembre cap a tres quarts de nou del matí i no sé per què apareix amb data 1 de setembre a les 23.51. Jo ahir a les 23.51 dormia. No sé com s’ha de canviar això, ni si sempre eixiran els articles com si estiguessin publicats amb nou hores d'antelació. Coses del Draft.blogger, amb el qual no tinc més remei que treballar ara ja que Blogger no em deixa fer-ho amb les eines amb què treballava fins ara.)

Perles (45): La pau interior

«–Com aconsegueix conciliar la vida familiar, el teatre i la carrera global?
»–No conec cap mare que hagi assolit la pau interior quan tracta d’equilibrar-se ella mateixa, la seva família, la feina i la parella. No en conec cap! Hi ha dies que sents que com a mare tot funciona, estàs encantada, feliç. Però l’endemà alguna cosa falla i te’n vas abans de la feina per estar amb els fills, i et sents culpable per haver deixat la gent del despatx amb massa feina, i els truques, però llavors, quan ets al telèfon, penses que has d’anar a buscar els fills, i... –Després de tota aquesta xerrera, s’interromp i demana:– No li passa, també?»

Cate Blanchett, actriu (els seus millors treballs, per mi, com a Bob Dylan a I’m Not There, de Todd Haynes, 2007, i com a actriu famosa i cosina de l’actriu famosa a Coffee & Cigarettes, de Jim Jarmusch, 2003), entrevistada per Eva Millet, Magazine, 16 maig 2010

Històries del metro (12): El magazín oral de les trucadores

Coincideixo sovint a l’autobús, quan plego, amb un grup de dones que treballen en un centre de trucades d’aquells, diguem-ne, de cert nivell, que han de saber parlar idiomes i ser capaces de mantenir una conversa comercial amb uns quants punts d’improvisació. La xerrameca és divertida, enriquidora. Parlen amb veu molt forta dues de les tres –la tercera no, sembla que és conscient que són temes delicats i que hi pot haver roba estesa, algú que sigui part interessada dels seus xous–, de manera que tot el passatge de l’autobús, si vol, es pot assabentar de com funcionen aquests centres, quins incentius tenen pel fet d’aconseguir passer... vull dir clients, quins estratagemes fan servir per engalipar les persones a les quals truquen, de quines excuses i mentidotes se serveixen per esquivar les protestes o les demandes dels interlocutors quan el sistema falla –les trucades les fa l’ordinador, i a vegades hi ha un reset, una reinicialització del programa, de manera que tornen a trucar als mateixos que ja havien trucat ahir o fa dos dies i que els van dir tal cosa concreta o tal altra. Expliquen també quines pressions tenen elles, el darrer esglaó, per aconseguir objectius, i les premudes que pateixen al mateix temps els seus coordinadors immediats, que ensems són collats pel cap de més amunt, que alhora cobra a tant la peça i no un preufet del client que ha contractat el servei.

Saben una mica de tot, perquè un dia –o uns quants dies– treballen per a una empresa i l’endemà –o la setmana següent– treballen per a una altra empresa, que pot ser de la competència o d’un ram que no hi té res a vore. És per això que de vegades els pobres éssers mortals que despengem el telèfon a l’altra banda tenim la sensació que la persona que ens truca ja ens va trucar l’altre dia, no recordem exactament quan, i els ho fem saber, i llavors elles diu que contesten molt segures que no, que és impossible, que la campanya ha començat just avui, o just aquest dilluns. Però són gent amb memòria, i malgrat els milers de trucades que duen a coll, de les converses de l’autobús es desprèn que molts cops elles també són capaces de recordar aquell interlocutor, que ja hi van parlar, efectivament, perquè els explica exactament el mateix que ja els va dir i era una cosa força original o perquè els raona de la mateixa manera primer amable i després més contundent la seva petició que sisplau no li truquin mai més. Altres els diuen que els parlin en català, i aquestes rai, que segons quin client les contracta, i segons –suposo– el pressupost de la campanya, tenen l’ordre de fer-ho si els ho demana l’interlocutor. (Ja està bé, penso, que la qüestió de les rebotades del personal pel no-català inicial d’aquesta mena de trucades sorgeixi en la conversa d’aquestes dones. Vol dir que s’hi troben més o menys sovint.)

Tots els de l’autobús sentim històries sucoses cada cop que hi pugen aquestes dones. Diuen paraules clau per referir-se als diversos tipus d’interlocutors i als diversos models de conversa. Per exemple, quan aconsegueixen el sí de la víctima a la primera trucada diuen una cosa tan gràfica com ara «sucar el melindro» –i ja he dit que són tres dones. Però no explicaré més detalls ni repetiré més fórmules d’aquestes per no trair-les, perquè veig que elles són innocents, que senzillament tenen necessitat d’esbravar-se quan pleguen, i si dono més dades les podrien localitzar i potser buscar-los les pessigolles. No m’agradaria que per un comentari ingenu en un bloc tinguessin problemes i a més els de l’autobús ens quedéssim sense aquesta compensació diària que és com l’hola dels call-centers en versió oral i en directe.

Autònoms del sector editorial

Ho copio d’un escrit de Jean-Pierre Palacio (i 10 signatures més):

«Tret dels llibres d’autor, la producció de les grans editorials en el sector de no-ficció (fascicles, promocions de premsa, referència, etcètera) depèn en bona part de la feina de col·laboradors autònoms: redactors, traductors, dissenyadors gràfics i maquetistes, correctors i editors. Fa 30 anys, aquest col·lectiu solia vincular-se a les empreses editores mitjançant un contracte laboral, indefinit o temporal, però això sembla la prehistòria. A començament dels anys vuitanta, beneïda modernitat, les principals editorials, no cal dir noms, van descobrir les virtuts de la concentració empresarial i de la reducció de plantilles. Van encarregar la realització de les obres a petites empreses subsidiàries, els anomenats packagers [agències de serveis editorials]. Havia arribat l’hora dels autònoms perquè, com era lògic a causa de la gran fluctuació del volum de feina, els packagers no podien carregar l’estructura amb personal estable. Tanmateix, tret del cas dels correctors, que sempre han estat molt mal pagats, els altres professionals gaudien de retribucions correctes, susceptibles de garantir una vida digna tot i la precarietat laboral. Això també ha passat a la història.

»Des de mitjan anys noranta, les tarifes s’han estancat nominalment i fins i tot s’han reduït de vegades. Obsedits per la reducció de costos, que sembla la funció ineludible dels executius per mantenir-se en el càrrec, les grans editorials han imposat pressupostos de realització cada cop més raquítics, la qual cosa repercuteix directament en la retribució dels autònoms. Diverses causes reforcen aquesta tendència: proliferació de packagers i intermediaris, absència d’una associació defensora dels nostres interessos, por de quedar-te sense feina si no s’accepten les condicions dictades, activitat minvant.

»Darrerament, pressionats pels clients, molts packagers ja no s’ajusten, com solia ser costum, a una taula de tarifes per tipus de feina: hem de participar en una espècie de subhasta a la baixa per aconseguir un encàrrec. Fins quan suportarem aquesta situació, més pròpia del segle XIX que de l’actual?» (El País, 13 novembre 2008)

Potser ara m’entendreu quan us explico que fa ja uns quants anys que no accepto feines de les editorials, ni de les agències auxiliars. Tot i que és el que m’agradaria més –traducció i edició de textos literaris, en el meu cas–, no em surt a compte, et fan patir amb uns terminis sempre massa justos, no pots gaudir de la feina, els és igual com la facis i, al final, et paguen tard i malament. Doncs, ja s’ho faran. (O ja s’ho fan: aquest és el motiu pel qual les editorials produeixen cada dia amb menys control de qualitat, cada cop més malament. No sols la no-ficció, també la ficció, la literatura. Fer llibres, per a elles, és com fer carn picada.)


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Aquest any que s’acaba

Aquest any que ara acaba he tingut de clients les entitats que diré tot seguit, o hi he fet col·laboracions esporàdiques: Ajuntament de Zumaia (institucional basc), Arin (arquitectura i enginyeria), Artandi IV SL (alimentació), Archivo Histórico Nacional (institucional espanyol), Arxiu Històric de Sabadell (institucional català), AstraZeneca (indústria farmacèutica), AXA (assegurances), Banc Sabadell (serveis financers), Banco Herrero (serveis financers), Banco Santander (serveis financers), Banco Sygma (serveis financers), Banco Urquijo (serveis financers), Barcelona Tours (transports), Bermejo Comunicación (comunicació), Bodegues Miguel Torres (alimentació), Bulevard Rosa (distribució), Caja Castilla - La Mancha (serveis financers), Caja Madrid (serveis financers), Cañas y Tapas (restauració humana), Carrefour (distribució), Cerveses Damm (alimentació), Chocolat Factory (alimentació), Cidem (institucional català), Coca-Cola (alimentació), Cambra dels Diputats del Marroc (institucional marroquí), Consorci d’Aigües de Tarragona (serveis bàsics), Continental Airlines (transports), CR Listen (serveis d’oci), Crèdit Andorrà (serveis financers), Cuatrecasas Advocats (serveis jurídics), Departament de Benestar i Família (institucional català), Departament de Cultura (institucional català), Departament de Presidència (institucional català), DO Mixtura (entreteniment), El Corte Inglés (distribució), EMESA (materials de construcció), FresCo (restauració humana), Endesa (serveis bàsics), Escons insubmisos - Alternativa dels Demòcrates Descontents (política), Eusko Jaurlaritzaren Kultura Saila (institucional basc), Fundació Agbar (serveis bàsics), Fundació del Cor (serveis mèdics), Fundació Raval Solidari (serveis socials), Gelabert-Azzopardi (entreteniment), Gestmusic-Endemol (entreteniment), Grup Olivé (restauració humana), Grup Accenture (serveis logístics), Hay Group (consultoria), Honda (automoció), Institut Català de les Dones (institucional català), Krata SA (arquitectura i enginyeria), La Vanguardia (comunicació), Llongueras (perruquer), Mallol Traductors Associats (serveis d’edició), Mapfre (assegurances), Matias Guarro Espais (mobles), McDonald’s (restauració humana), Microsoft (serveis informàtics), Ministerio de Administraciones Públicas (institucional espanyol), Ministerio de Sanidad y Consumo (institucional espanyol), Ministerio de Trabajo y Asuntos Sociales (institucional espanyol), Mitsubishi Electric (indústria electrònica), Museo del Prado (institucional espanyol), Nike (roba esportiva), Padi Productions (comunicació), Palau de la Música (entreteniment), Palau Robert (institucional català), Parlament de Catalunya (institucional català), Pearson Education (entreteniment), Pioneer (tecnologia), Pla Estratègic Metropolità de Barcelona (institucional català), Racó Català (comunicació), Registro Mercantil Central (institucional espanyol), Renfe (transports), Repsol YPF (energia), Sabadell Banca Privada (serveis financers), Seur (distribució), Siemens (tecnologia), Talismán Convenciones (serveis d’oci), Teatro de la Zarzuela de Madrid (entreteniment), TradHoc (serveis d’edició), Trespuntzero (comunicació), Universitat Politècnica de Catalunya, Urruska (hostaleria), VIPS (restauració humana), Villarrosàs (comunicació), Ya.com (telecomunicacions). També he editat o traduït textos variats de dos escriptors i una escriptora, articles d’opinió de dos columnistes de premsa, treballs científics i de divulgació d’uns quants professors i investigadors universitaris, actes i memòries de congressos i jornades, documents de diversos jutjats de Barcelona i d'unes quantes comunitats de propietaris de tot arreu... Total, cap a un centenar de clients diferents.

Ho he volgut escriure, deixar-ne constància, perquè encara em sembla mentida com han anat les coses: fa tres anys i mig que vaig muntar aquest despatx amb una sabata i una espardenya. Gràcies, Jordi, per la inestimable contribució... a la meva autoestima.

I a tots, bon any nou 2007. (I no m’espereu per aquí fins al 7 o 8 de gener: me’n vaig uns dies de vacances a Sant Sadurní d’Anoia, com cada any, ben desconnectat de tot.)

Empresaris altruistes

He entès, per fi, que hi pot haver empresaris i creadors de llocs de treball altruistes. No cal que siguin tots capitalistes exacerbats, no cal considerar-los tots ambiciosos i abassegadors de riquesa. He tingut ocasió aquesta setmana de proposar a unes quantes persones que s’incorporessin al nostre grup d’editors de textos –traductors, transcriptors, correctors i altres feines similars– i he vist lluir els ulls dels interessats i interessades, tot i que nosaltres no els garantim res ni hi establim cap contracte. Ens limitem a proposar i avalar el seu nom de cara a uns clients que volen fer determinades feines amb nosaltres –i amb la nostra garantia–, i llavors els nous fitxatges, com els antics, com jo mateix, treballem com a autònoms, facturem cadascú pel nostre compte i allò dura el que dura la feina, ni més ni menys: poden ser mesos, poden ser anys. Pot ser un sol client que té molt volum de feina per fer, poden ser clients diversos que cadascun d’ells té uns quants encàrrecs més xicotets, poden ser clients que ens duen treballs esporàdics o bé clients que ens passen feina periòdica. Hi ha de tot.

I després de tenir les entrevistes esmentades amb candidats i candidates he sentit una satisfacció que no coneixia, una mena d’orgull d’haver pogut fer, amb la mica de poder que he tingut, una bona acció: donar feina. I per això he entès que hi pot haver empresaris que siguin empresaris, en part o del tot, per aquest mateix afany de donar feina a altres. És una experiència nova per a mi –ja sé que em direu que mai no acabo de madurar del tot.

I parlant de bones accions, un dia d’aquests us n’explicaré una d’extraordinària que m’ha passat fa poc.

(I encara un avís: no m’envieu currículums, que no «fitxo» –és una manera de dir-ho– ningú si no el/la conec personalment.)


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Crisi

M’agradaria escriure sobre llibres que he llegit, criticar pel·lícules que he vist, descriure passejades amb els amics, explicar sopars i vetllades agradables... però últimament no puc fer res d’això perquè no paro, la feina m’ofega i com que m’ha costat molt arribar fins a on he arribat i aconseguir els clients que tinc, ara no goso dir que no a ningú, o a gairebé ningú (vull dir dels clients que em vénen), i em queda el temps just per atendre mínimament les obligacions familiars. Encara llegeixo una mica, però gairebé només a l’hora d’anar a dormir. He trigat gairebé nou mesos a llegir un llibre que vaig comprar poc abans de Nadal de l’any passat. No veig gairebé cine, algun devedé els caps de setmana, ixo molt poc amb els amics. Parlo amb la gent i molts em diuen que “al començament de l’activitat professional” ja passa això, i és que de vegades oblido que jo he recomençat de zero fa només quatre anys i escaig. I ara ja només faltava que hi hagués eleccions i que em deixés ensarronar un altre cop per participar-hi. No tinc temps per als hobbies i això ho acabaré pagant si no em sé aturar. De fet, ja ho pago. Espero que aviat podré posar una mica d’ordre a tot plegat, abans no peti.

(No patiu més del compte, és una expansió que vaig escriure fa dies i ara, que ja començo a superar la crisi, m’ha vingut de gust publicar-la. Tampoc no faig cap cosa de l’altre món, i més o menys ja m’ho vaig prenent amb calma, “amb la calma”, que diuen a l’Hospitalet. I de llibres, a banda del de fa nou mesos, n'he llegit d'altres que li han anat passant per davant, per això he trigat tant a acabar-lo.)


(Eleccions al Parlament 2006)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Aventura al despatx

Ahir al matí vam tenir una aventura al despatx. I l’he d’explicar, perquè tampoc no passen gaires coses extraordinàries en aquest despatx, tret de quan s’acosten eleccions, que llavors esdevé can seixanta, perquè qui més qui menys té compromisos o faenes relacionades amb les eleccions. Ara que hi penso, s’acosten eleccions... Després de vacances, això serà una olla de caragols.

Cap a les 11, sentim la porta del carrer, que normalment no tenim tancada amb clau. La porta s’obre i al cap d’uns segons es tanca. Normalment, a continuació se sol sentir la porta interior, la que s’obre ja al despatx. Però no ha passat res mes. Estranyat, vaig a l’entrada a veure qui hi ha. No hi ha ningú, hi ha un paquet gros al terra, al costat de l’entrada, un sac de l’empresa Correos. Trec el cap, i veig que hi ha una mica més amunt del carrer del costat una furgoneta de la mateixa empresa. Penso: bé, el repartidor ens devia portar alguna carta al despatx, però es deu haver deixat alguna cosa a la furgoneta i per no carregar el sac amunt i avall l’ha deixat aquí, i ara tornarà. Jo he tornat a treballar, he comentat la feta amb un murmuri, però la gent ha passat del comentari.

Passa ben bé mitja hora, torno a mirar a fora, allà tenim el sac i ara no hi ha cap furgoneta “explicativa”, i decideixo que cal trucar a Correos, no sigui cas, si hi truco més tard, que em facin esperar al despatx mentre vénen a cercar el seu sac –ai, perdoni, perdoni, de seguida venim, ara quan acabi el recorregut..., ja ho veig a venir– i no pugui anar a dinar a l’hora. Feina difícil, trucar a una d’aquestes empreses monstruoses: a quin lloc de Correos? Veig al web que hi ha un 902 197 197 d’atenció al client. M’estic una bona estona que no aconsegueixo fer saltar el mecanisme automàtic. És un d’aquells servicis on un programa et va demanant coses i has d’anar marcant números o dient “Uno, “Dos”, etc. –en castellà, si no no t’entén la màquina: “Si vol tal cosa, marqui l'1 o digui 'uno'” [sic], diu la veu–, però la cosa no funciona bé i no passa a l’estadi següent. Finalment m’atén una tal Araceli. En català, visca! Li explico el problema. Diu: “Ui, això no és aquí, haurà de trucar a un altre lloc.” Jo li dic: “Miri, no és un problema meu, jo ja els he avisat i no penso fer cap passa més.” Però per dins anava rumiant: encara em deixaran sense dinar. Diu Araceli: “Esperi un moment que li prendré nota.” I al cap d’uns segons de silenci, es talla la trucada. Penso: ja s'ho faran.

Passa mitja hora més, continuem treballant normalment, però l’enorme sac encara és a la porta. Fins ara no he gosat ni tocar-lo, per si de cas, per poder dir després, si hi ha problemes, que jo només m’he mirat allò de cua d’ull, des de la distància. De manera que no sé què hi ha a dins. El que sí que veig ara –de tant en tant ixo a fora a veure si torna a aparèixer la furgoneta de Correos, o algun carter despistat– és que el sac, per fora, dins la típica finestreta plastificada, duu l’adreça exacta del despatx. Només l’adreça del despatx, sense cap nom. Que curiós. Si hi ha la meva adreça vol dir que el contingut deu ser per a nosaltres. I doncs, obro el sac, ara sí. Amb cura. Dins el sac, però, sense remenar res, s’hi veuen centenars de cartes i paquets –deunidó la quantitat de material que hi cap, en un sac d’aquests–, però a primera vista no hi ha res que sigui per a nosaltres: no es veu, aparentment, cap conjunt de cartes ni cap paquet que dugui la nostra adreça, almenys per la part de dalt. Només el sac.

Comentem la jugada al despatx. Un saberut diu: això és que han convertit el minirebedor d’aquest despatx, que és com terra de ningú, en un punt de distribució d'aquest estiu. I fa la mitja rialla. En tots els despatxos hi ha un saberut, i de vegades té raó. Què fem, però?

Jo decideixo trucar al 112, a emergències, i que s’ho facin ells. No és just que estiguem pendents tot el matí d’un assumpte que no ens correspon. Hem trobat un sac de correspondència al despatx, hem intentat avisar els qui en semblaven responsables i se n’han desentès: semenfotisme total. Trucar al 112 probablement comportarà que algú pateixi conseqüències desagradables, concretament el responsable d’aquesta negligència, però l’alternativa quina és? Tornar a trucar l’Araceli? Impossible. Mai s’hi posa la mateixa persona, en aquestes trucades de 902, i a més, ja se sap que són gent que poden estar al Marroc, a Tànger... o fins i tot a Madrid o a Lisboa, cobrant 400 euros per fer 200 hores al mes. I sovint no tenen instruccions precises per resoldre casos fora del protocol.

Truco jo mateix al 112. L’expectació al despatx és màxima. Al 112 m’escolten amb estranyesa: un sac de Correos? Prenen nota de l’adreça i em demanen unes dades més. Creu que ha d’anar-hi una patrulla?, em demanen. No ho sé, si volen faig més gestions, però m’hauran de donar idees, perquè jo no en tinc més, dic jo. Bé, ara vindrem, contesten.

Arriben al cap de vint minuts una parella de la guàrdia urbana, ella castellanoparlant bilingüe –bífida, diu una amiga meva– i ell castellanoparlant militant (vull dir que cada vegada que ella parlava començava en castellà, però com que jo contestava sempre en català, ella seguia la conversa en català; l’altre no, tot en castellà, però m’entenia i m’ha fet l’efecte que al cap de tres intercanvis de frases se sentia un pèl culpable, això és bo, anem avançant). Es veu que el fet que al sac hi digui Correos descarta qualsevol possibilitat d’atemptats i bombes, perquè aquest parell han agafat el sac, l’han obert, l’han sacsejat, se l’han endut al carrer i han començat a mirar paquet per paquet i carta per carta. No entenien res, com jo. No sabien quina podia ser la raó que hi hagués aquella misteriosa finestreta plàstica amb l’adreça exacta del meu despatx.

Un dels guàrdies diu: “Miri, li agafarem les dades i ens emportarem el sac.” I llavors, pararà papà, pararà patxín: ha tret un paquet de tabac de la butxaca i em demana: “Com es diu vostè?” I ho ha apuntat al paquet de tabac!! Deuen ser mètodes de la policia secreta, per no deixar rastres en papers oficials. Érem en aquesta situació tan divertida quan una noia d’uns 30 anys, amb texans i samarreta de tirants, els cabells tenyits d’or, s’acosta i diu: “Aquest sac és meu.” Ens la mirem tots tres de dalt a baix. La noia s’explica: “És que avui hi havia canvi de torn, i el repartidor era nou.” Ens assenyala una caixa metàl·lica verda d’aquestes de mobiliari urbà que no saps mai per a què serveixen, que és a uns deu-dotze metres de la porta nostra, al carrer que fa cantonada amb el del despatx. Diu: “Aquest dipòsit verd porta el nom d’aquesta finca, i per això el sac porta el nom de la finca, però no és de la finca, és del dipòsit.” “I com pot ser, diem nosaltres, si el dipòsit és en aquest altre carrer?” Ella arronsa les espatlles, no ho sap. “I té alguna identificació de Correos, vostè?” “No, però tinc la clau del dipòsit.” I ens ensenya una clau, va al dipòsit verd i l’obre.

La parella de guàrdies se la miren tot sorpresos, amb la boca ben badada. Jo ja en tinc prou, tot plegat em supera, sembla una història de Kafka o de Kadaré i se m’escapa el riure per sota el nas. Ara, no em negareu que un sac de cartes que t'apareix al despatx, allò d’apuntar les dades al paquet de tabac i que la senyoreta cartera aparegui de sobte d’aquella manera, ensenyant una clau com a prova d’identitat, ja només això ha estat sublim.

“Bon dia i moltes gràcies”, dic a la parella de guàrdies. I allà els deixo a tots tres, els guàrdies demanant explicacions a la cartera i la noia mirant de convèncer-los que el sac és seu.


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Fets diferencials (2): Som gent treballadora

Ja sé que és un tòpic, però amb una anècdota es pot demostrar que el tòpic és veritat, almenys al meu voltant. Dijous, l'endemà de la final de la Champions a París, vaig tenir un dels dies més atrafegats d'aquesta nova etapa professional que vaig encetar ara fa uns quatre anys i mig. Gairebé dos centenars de correus electrònics –només un feia referència exclusiva al Barça, els altres eren de qüestions de feina, encara que molts acabaven amb un "visca el Barça!" i al·lusions similars–, trucades, comandes... Només en un cas vaig trobar-me que encara era al llit a les 9 del matí una persona a qui havia de consultar una cosa. Fins i tot els polítics eren a primera hora al saló de sessions del Parlament –i jo que me'ls escoltava. Perquè jo mateix, que no vaig dormir gens –sí que em vaig estirar al llit, però sense poder agafar el son–, a quarts de nou era al despatx com cada dia. (Sé que quarts de nou del matí és una hora burgesa, però quan fas una mitjana de 45-50 hores a la setmana crec que has de mirar almenys que els horaris laborals que depenen de tu s'adaptin al màxim a les necessitats familiars.) En fi, el cas és que vaig poder comprovar que tret d'una sola excepció entre centenars de contactes, dijous no sols es va treballar a Catalunya com cada dia, sinó que jo diria que més i tot, ja que com diu o deia l'Arguiñano –ma mare sempre m'ho explicava–, amb alegria es treballa més bé.

Noves aventures de l'adsl

La cosa passa de taca d'oli, perquè aviat farà quatre setmanes que la CEPB i Ya.com van decidir posar-nos a prova i encara estem conills d'adsl. O sigui, grans dificultats de comunicació, grans obstacles per fer la feina amb normalitat, el despatx a mig gas i unes ganes enormes d'enviar-ho tot a fer punyetes. Les adreces electròniques, segons sembla, perdudes per sempre (ens han dit sis mesos, però sis mesos en una feina com aquesta és sempre, perquè evidentment ja fa dies que no esperem que ens tornin les adreces, sinó que en fem servir d'altres, per mirar de continuar treballant encara que sigui a ritme de llimac, i òbviament no farem el procés invers d'aquí a sis mesos). Les pàgines web que administrem o actualitzem periòdicament des del despatx, o bé han quedat sense actualitzar, o bé hem perdut (de moment, temporalment) el client que ens les havia encarregat o bé les hem hagut de gestionar desplaçant-nos físicament a d'altres indrets, amb tot l'enrenou que això implica. Pel que fa a les traduccions, correccions i transcripcions en línia, hem perdut dotzenes i dotzenes d'hores, hem perdut moltes feines puntuals i també hem perdut uns quants clients (de moment, temporalment), i ja no parlem dels passavolants que de tant en tant ens encarregaven feines a través de les adreces que durant els dos últims anys hem fet servir; aquests els hem perdut potser per sempre. I com es comptabilitza el fet de tenir uns lectors habituals que deixen d'entrar a la teva web perquè veuen que no es renova? Ara, aquests dies, ens connectem a internet a través d'un mòdem, utilitzant la línia telefònica, la qual cosa vol dir que mentre parlem per telèfon no podem connectar-nos a internet i quan estem connectats a la xarxa no podem trucar ni rebre trucades telefòniques. (Qualsevol altra solució com demanar una nova alta de servei telefònic o adsl en una altra empresa implica esperar els mateixos dies que ja ens esperem, perquè la xarxa telefònica bàsica continua depenent de Telefónica i els terminis per establir connexions són els que són, o sigui que tot ho tenen lligat i ben lligat.) Qui ens compensarà pels danys soferts? Com es pot calcular el mal que ens han fet? Hem d'escriure al senyor Fornesa, com a responsable últim de l'empresa que va prendre la decisió unilateral de rebutjar un rebut, per dir-li com ha anat tot i comunicar-li que això seu no té nom? Què en traurem? Que gràcies a nosaltres la CEPB millori els seus serveis i a partir d'ara a ningú més li passi el que ens ha passat a nosaltres? No ens ho creiem, perquè tot és una gran martingala. Només en traurem una lletra aparentment amable i òbviament cínica, que ja deuen tenir impresa, en la qual ens diran que els sap molt de greu el que ha passat i que no dubtem a posar-nos en contacte amb el seu servei d'atenció als clients. Algú creu de debò que pot anar d'una altra manera? Algú creu que els de la CEPB ens cridarien i ens dirien: a veure, senyors, calculin el que han perdut, passin-nos la factura i els l'abonarem? Ha, ha, ha. Jo no, nosaltres no ens ho creiem. La CEPB, per principi, no ens "pot" compensar pel mal que ens ha fet, perquè les lleis els emparen. No. Quina diferència hi ha, doncs, entre la prepotència i la impunitat amb què actuen determinades empreses i corporacions que esclafen els ciutadans, i les dictadures polítiques? Hi ha algú que ens sàpiga dir alguna cosa que pugui servir de vaselina per entomar aquesta impotència nostra?


(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Aventura adsl

Aquest és un conte real ofert per gentilesa de la Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona (des d’ara CEPB, em nego a fer-los de franc la propaganda de la marca comercial) i Ya.com, una operadora de telefonia. I em penso que em sortirà tot a raig perquè estic molt emprenyat i escriure seguit seguit em sembla que és una bona manera de desfogar-se. Al despatx on treballo tenim un parell de comptes corrents a la CEPB. En un dels comptes sempre hi ha moooolts diners; en l’altre, que fem servir exclusivament per al pagament de rebuts domiciliats, n’hi ha els justos i una mica més per a imprevistos. La CEPB té instruccions d’avisar-nos per fer passar diners del principal al secundari quan els fons del segon s’apropen a un límit mínim. Fins ara, i el compte té prop de 20 anys, no hi havia hagut mai cap problema. Fins ara. Resulta que un mal dia el compte destinat al pagament de rebuts, sense arribar a 0, es va quedar amb molt poquets euros de saldo. Resulta que justament aquells dies Ya.com va passar no un rebut de la connexió adsl que tenim al despatx, sinó que en va passar dos alhora. Resulta que al compte secundari no hi havia prou diners per pagar els dos rebuts alhora. Resulta –ja us ho podeu imaginar– que sembla que van fallar tots els protocols de control de la CEPB, la qual no sols no va fer el que s’havia compromès a fer i sempre havia fet –avisar-nos i passar diners d’un compte a l’altre–, sinó que ni tan sols ens va dir que “hi ha un problema”, que és el que fan tots els bancs i caixes quan veuen que un client ha tingut un descuit –i insisteixo que no era el cas: que el descuit era d’ells–, i no sols això, sinó que a més a més va retornar els rebuts a Ya.com amb la indicació de “rebutjats”. Resulta –també us ho podeu imaginar– que sembla que a Ya.com van fallar tots els mecanismes de control, “perquè nosaltres sempre avisem amb temps el client”, i van decidir tallar la línia adsl del nostre despatx. Resulta que la primera notícia del desastre la vam rebre perquè tot d’un plegat les adreces electròniques associades a la connexió de Ya.com van deixar de funcionar, i quan truquem a l’empresa ens diuen que ens han tallat la línia per haver rebutjat dos rebuts consecutius. Tots els detalls sobre les causes de la desfeta que he explicat fins ara els hem anat esbrinant després. Els de Ya.com diuen que si volem tornar a tenir línia cal tornar a fer una alta, que no hi ha possibilitat de fer marxa enrere i que les adreces miraran de conservar-nos-les, però no ens garanteixen que puguin fer-ho. Després, quan s’ha anat sabent la veritat, tot han estat excuses, però els de la CEPB, davant la nostra insistència que arreglessin el desastre produït per la seva incompetència, no es van estar de dir-nos que ells “no tenien cap obligació” d’estar pendents del saldo d’un compte. Per nosaltres, la falta de connexió adsl al despatx significa la pèrdua immediata de feina –treballem en línia amb tots els nostres clients– i, en pocs dies, la mort professional del despatx. I qualsevol alta d’adsl triga un mínim de 15 dies a ser operativa. 15 dies? Sí, 15 dies –pel cap baix. Perquè en aquest estat nostre democràtic-i-de-dret-i-de-les-autonomies-i-nacionalitats-que-el-componen continua havent-hi de facto un monopoli –el mateix monopoli creat en època del general Miguel Primo de Rivera, i mira que ha plogut des de llavors– pel que fa a la infraestructura de les línies telefòniques. I això vol dir que qualsevol operador ha d’adaptar el seu afany de servei –de reparació, en aquest cas, perquè els de Ya.com també han reconegut que els van fallar els protocols d’avís– al ritme que marca l’amo únic de la infraestructura, que ja deveu imaginar qui és, comença per “t” i acaba per “a” i al mig hi ha les lletres “elefonic”.

En resum: donar-te d’alta d’una línia d’adsl, o més ben dit, començar a pagar-la, és d’allò més senzill: una trucadeta, un clic a la web i prou. Ni tan sols cal que avisis el banc: si al banc arriba un rebut amb les dades “correctes” i hi ha fons, ells tiren endavant. Ja protestaràs. Donar-se de baixa d’una línia adsl és més complicat, tot i que ara diu que ho faran més senzill. Que ells et donin de baixa si els ve de gust –amb la inestimable cooperació de la CEPB– també és senzill: en uns segons, tot a fer punyetes. Arreglar-te el problema i tornar-te a donar d’alta, ui, això és molt complicat, almenys 15 dies. I no em digueu que canviï d’operador o de banc: sabeu perfectament que tots són iguals: són incapaços de ser responsables i solidaris amb els seus errors. L’única sortida que tens és anar al jutjat. Però ells ja hi compten: trigues anys i panys, si tens sort, a aconseguir una sentència definitiva... que et compensarà pel cap alt amb la xocolata del lloro. I en aquest cas segur que ni una xicra, perquè, com ells diuen, no hi estaven obligats. O sigui, ens tenen agafats pels dallonses i quan els vaga, tiben i tot seguit potser et demanen disculpes, però les disculpes no arreglen res. Bé, els 15 dies els farem demà passat. Ja us ho aniré explicant.


(Per què no hi ha comentaris al bloc?)