«Ésser la gota que fa vessar el...»

«...el vas», diuen tranquiŀlament alguns diccionaris, entre els quals el DIEC (però també l’Espinal, i més*). I no s’adonen que en català ha de ser «...el got», encara que no diguis mai got! No és que hagi de ser així, és clar, per obligació, però és que dit d’aquesta manera és completament rodó i gràfic. Tens un got ple, hi afegeixes una a i el got vessa.

En molts llocs de Catalunya ho fan així, i no sempre perquè prefereixin dir got que vas o altres opcions. A Mallorca, que solen preferir més aviat tassó que got o vas, segur que hi pots trobar també l’excepció en aquest cas, per no perdre el joc de paraules improvisat que a tothom cau bé (tret dels que ho discuteixen tot).

Afortunadament, el gran DCVB d’Alcover-Moll no falla quan ens reporta una dita germana d’aquesta locució, en aquest cas de significat optimista: «“Una gota fa vessar un got”: vol dir que una causa petita pot produir grans efectes quan ja hi ha una preparació suficient.» (s.v. gota).

La base de la dita no és d’origen propi, per si cal aclarir-ho; es diu també en anglès, en alemany, en espanyol, en italià...

*El diccionari d’Enciclopèdia obre la porta a got, i a copa, com a alternativa a vas (però vas és el principal): «ésser (un fet) la gota que fa (o farà, o féu, etc.) vessar el vas (o el got, o la copa) figuradament Ésser el nou fet que fa que hom no pugui endurar més una cosa» (s.v. gota).

Afegitó 5 setembre. M’informa Víctor Pàmies que els reculls de locucions, dites i refranys de Perramon (1979), Raspall-Martí (1996), Abril Español (1996) i Espinal (2004) fan servir vas; Font (1900), Farnés (1992-99), Pons Lluch (1993), Espunyes (2007), Alzamora (2008) i Dites.cat (2012) ho fan amb got (comunicació via Twitter).

Fets diferencials (21): Festes i diaris

Avui, Divendres Sant, a Espanya no hi havia diaris –fins fa pocs anys– i ahir els periodistes feien festa; en canvi avui, Divendres Sant, a Catalunya sí que hi havia diaris* –fins l’any 2005 inclòs– perquè Dijous Sant ací no és festiu sinó feiner. Certament, no és un feiner com qualsevol altre, es nota que hi ha menys activitat del compte, però ahir mateix la majoria de les botigues eren obertes i a l’autobús, a l’hora de pujar cap al despatx, hi érem si fa no fa els de cada dia, tret de les mares i els pares que porten criatures a escola, ja que les escoles sí que tota la Setmana Santa fan vacances. En canvi demà, Dissabte de Glòria, a Catalunya no hi havia diaris i a Espanya sí. L’any 2006, com deia, els distribuïdors de premsa catalans (o els distribuïdors de Catalunya, que potser no és ben bé el mateix) van decidir fer com havien fet sempre els col·legues de l’Estat, però es veu que llavors a l’Estat van dir que ells distribuirien diaris Divendres Sant i no Dissabte de Glòria. En fi, no sé si va ser abans l’ou o la gallina, qui va prendre la primera decisió de canviar, però sigui com sigui continua el fet diferencial.

*Quan he mirat de documentar aquesta dada m’ha costat força contrastar-la. La gent a la qual li ho he demanat em deia que els sonava que anava així, o a l’inrevés. O sigui, que hi havia un fet diferencial català en la confecció i distribució de la premsa per Setmana Santa, però no recordaven com anava exactament la cosa o no n’estaven segurs. S’entén la vacil·lació pels canvis que hi ha hagut els darrers anys. La manera de comprovar-ho amb seguretat ha estat finalment l’hemeroteca. I efectivament, el Divendres Sant del 2005 hi hagué diaris a Catalunya, i a Espanya no, i avui hi ha diaris a Espanya, i a Catalunya no.

Això passa encara cada any una altra volta, el dia de Nadal. Per Nadal qui res no estrena res no val i tot això, però a més per Nadal, el dia de Nadal, fins ara a Catalunya hi ha hagut diaris i a Espanya no. Perquè ells celebren molt la vigília, la cena de nochebuena i tota la pesca, i el gremi de la premsa també, mentre que a Catalunya es manté la tradició simbòlica que fins a la Missa del Gall antany era temps de penitència i, per tant, el dia 24 es feinejava i al capvespre se sopava normal, i els periodistes catalans –només els periodistes, la premsa tan bescantada, pobreta!– mantenen la flama encesa i encara ens recorden la tradició l’endemà, el dia de Nadal, perquè tens el diari a la bústia o pots comprar-lo al quiosc, cosa que no poden fer a Madrid i rodalia encara que tinguin tota la resta de poders del món: per Nadal no tenen diari. En canvi, és per la diada de Sant Esteve que a Catalunya no hi ha diaris i a Espanya sí. Fins al Nadal del 2009, almenys, açò ha anat d’aquesta manera, veurem què passarà el Nadal vinent. Potser acabarem desitjant-nos feliços nadals, com per allà a l’oest.

Ja que hi som, posats a relacionar Nadal i Pasqua, hi ha uns quants refranys que en parlen. Potser alguns no els coneixíeu (el primer segur que sí):

- Per Pasqua i per Nadal, cada ovella al seu corral.
- Per Nadal calor i per Pasqua fred fan l’any bo i dret.
- Per Nadal s’indiot, per Pasco es xot (o: Per Pasqua carn de corder, per Nadal de galliner).
- Amoretes de gener, per Pasqua són muller i per Nadal bolquer (aquest no em direu que no és divertit); o, si voleu, amb la perspectiva de gènere canviada: Pel gener verb florit, per Pasqua marit i per Nadal pit.
- Si per Nadal fa estiu, per Pasqua prop del caliu; Si per Nadal s’espardanyeja, per Pasqua s’esclopeja; Per Pasqua al recer, per Nadal al carrer; A Nadal es jocs, a Pasco es focs; Qui per Nadal juga a bitlles, per Pasqua escalfa els talons; Qui per Nadal s’assolella, per Pasqua s’atorreia... (Tots volen dir que si per Nadal fa bo, per Pasqua farà fred, i viceversa; atorreiar-se, que significa ‘torrar-se [a la vora de la llar de foc]’, és un verb popular que només es conserva viu en aquest refrany.)

Els he tret del DCVB, d’El refranyer de Joan Viladot (a cura de Mercè Biosca i Maria-Pau Cornadó, Pagès Editors, Lleida 2003) i un del Diccionari de refranys d’Anna Parés (Edicions 62, Barcelona 1997). La versió del verb florit, el marit i el pit és meua.

* * *

Afegitó del 6 abril 2010. Miquel Navarro, expert en la qüestió, m’escriu el següent:

«Atenció:

»No faria gaire cas del que diuen les capçaleres del diari.

»Jo em fiaria del dies de festa que fan els quiosquers. Els editors no prepararan exemplars que no tinguin sortida comercial. El meu pare, quiosquer, qualificava de “gana” el col·lega que obria els dies que eren festius per al col·lectiu (el mateix passa per Nadal i per Cap d’Any). Eren mal vistos.

»I a Catalunya els quiosquers tanquen el Divendres Sant, i a la resta d’Espanya –tinc entès– el dissabte. Com per Nadal el quiosquers tanquen el dia de Sant Esteve mentre els de la resta d’Espanya el dia de Nadal, ja que per a ells el dinar gran es fa la vigília i no s’aixecaran unes poques hores després de fer un gran sopar per obrir el quiosc.

»No crec que aquest col·lectiu hagi canviat el dia de tancament, ja què això seria molt complicat. Des que jo tinc us de raó, a Catalunya sempre s’ha fet així.

»Jo més aviat crec que els últims anys s’ha produït el fet que alguns diaris –els grans– fan edicions que s’imprimeixen fora de la rotativa habitual. Quan els diaris grans no s’imprimien fora de la seva rotativa habitual, suposo que les empreses donaven per perdudes les vendes allà on el quiosquer no obria.

»I et reitero que no facis cas del que diuen les capçaleres de les planes. Es fa trampa. De la mateixa manera que a l’hora de redactar informacions, per a aquestes edicions en concret, no posem adverbis de temps (ahir, demà, etc.) ja què no serveixen més que per a una part de la tirada, però no per al total. [...]

»Si vols algun aclariment no dubtis a trucar-me.

»I ET REITERO: no hi ha hagut cap canvi en el dia de tancament dels quioscos. Són els diaris que s’imprimeixen en més d’una àrea geogràfica els que s’han adaptat al dia d’obertura dels quiosquers.»

* * *

Aclarit, doncs. Hi ha fet diferencial i sempre n’hi ha hagut, però no és exactament el que jo explicava. O més ben dit, no hi ha hagut canvis fa uns anys, sinó que aquest fet diferencial sempre ha estat el mateix.

Casa mia, per pobra que sia

És com en català antic es deia –i es diu encara, segons com i segons a on, o almenys s’escriu– allò que els estatunidencs han popularitzat amb el seu «Home, sweet home». La nostra dita sembla que és més antiga. Una mica més miseriosa, també, menys senyorívola, però això és perquè els catalans som pràctics i no ens deixem portar per les flors i violes buides dels bons desigs sense més. O diuen que som així, que jo ja no sé com som. Ni com hem de ser.

És veritat que tampoc no cal recordar-nos sempre que som en una vall de llàgrimes, i que per tant no va malament que quan arribes a casa pensis només en la cosa ensucrada de la dolça llar. O sigui, en aquest aspecte els nord-americans que hi ha al sud del Canadà i al nord de Mèxic potser ens superen psicològicament amb la seva dita, perquè sembla més encoratjadora que no la nostra. Per bé que la nostra puga ser més real, sobretot entre els pencaires.

Tot plegat és per dir que demà al matí ja serem a casa. Vull dir a casa meu, com ho diuen a Vic i a d’altres indrets, a casa nostra. Després de quatre anys, un mes i 14 dies, haurem tornat a casa. Feliciteu-me. Laus Deo Virginique Matri. Em penso que abans, a les làpides, s’escrivia d’aquesta manera.

(La veritat és que en segons quines cases, com ara aquesta meva, trobar-t’hi allò de «per pobra que sia» podria semblar un pèl cínic, perquè de «pobra» res: a més de la pasta gansa que teníem estalviada i que ens semblava que seria suficient per a les reformes, ens costarà 6 o 7 anys més acabar de pagar-ho tot, per les diverses aventures, totes cares, que hem hagut d’afrontar aquests quatre anys i escaig. Perquè la casa és gran, què carall; molt compartida i per tant molt compartimentada, però realment fa peça. O sigui, que no és pobra, i per tant tampoc no és gens barata. Sense comptar que ara les cases, totes, es paguen a preu de joia. Però és casa mia, de moment. Dic «de moment» perquè «mia mia», tampoc no puc dir que ho sigui, i llavors no se sap mai el que pot passar. No hi tinc pas arrels fondes, jo, en aquell edifici concret. La vida és molt rica en possibilitats. Però ara com ara sí, és casa mia.)


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Sant Pere

Tant de Pere vol dir ase. Tots els Peres són ases. Dos Peres i un Bernat, fan un ase acabat. De Peres, Joans i ases, n’hi ha per totes ses cases (a l’Empordà i a ses Illes ho diuen així, a la resta són més els Joseps que els Peres). Tots els Peres són ases, sinó jo i mon pare. Tant és en Pere com en Berenguera, com el qui li va darrere. A tu t’ho dic, Pere, perquè m’entenguis, Pau. Tal és en Pere, tal és com era. Pere ja és vell, per a tindre cervell. Casa’t, Pere, que mal any t’espera. Tal fas, Pere, tal t’espera. Tant donaràs a en Pere, que li hauràs d’anar darrere. Pagant, sant Pere canta. Qui no té sant Pere, manlleva a sant Pau. Qui té a sant Pere, no empra [demana] a sant Pau. Per Sant Pere, juny arrere. Per Sant Pere, enrevolten [o festegen] sa figuera. Per Sant Pere, posa’t sota l’olivera; si veus una oliva aquí i una allà, torna-te’n a casa, que ja n’hi haurà. Per Sant Pere i Sant Feliu, l’avellana surt del niu. Per Sant Joan i Sant Pere, no posis taules a l’era.

(Tots els refranys, llevat del darrer, estan trets del Diccionari català-valencià-balear d'Antoni M. Alcover i Francesc de B. Moll, i l'últim, del Diccionari de refranys d'Anna Parés).

Visca sant Pere, doncs!

(Felicitacions als Peres, als Perets, als Perics, als Perots i als Pericos. I a les Perones i Peronelles, si en queda cap pel món.)

(Afegitó posterior: lectors d'aquest recull em proporcionen més material: Sant Joan vote pal devant, sant Pere vote pal radere (fent referència als focs que fins fa una trentena d'anys s'encenien per Sant Joan -els únics que d'una manera o altra encara perviuen- i també per Sant Pere, reportat per Santi Arbós, de Fulleda, les Garrigues) i Sant Joan bon home, sant Pere bon sant (potser de Lleida, reportat també per l'amic Arbós).

(I em passen també el cant tradicional que es cridava quan se salta(va) la foguera de les nits de Sant Joan i de Sant Pere, segons la lletra arreplegada per Josep Riera, Foc de Sant Pere, / foc de Sant Joan, / guardeu-nos de ronya / per tot aquest any.)

(I encara el 2 de juliol m’envien més refranys i cançons referents a sant Pere, sembla que la majoria del Costumari català de Joan Amades: Sant Pere, enramades [o envelats] al darrere. Qui a Sant Pere va i no torna l’endemà, pel juliol ha de tornar [es diu o es deia als pobles dels voltants de Sant Pere de Torelló]. Per Sant Pere, el dia enrere. Per Sant Pere, una hora enrere. Per Sant Pere, la claror surt de sota terra. Per Sant Pere, blat a terra. Quan sant Pere toca el timbal [trona], els cargols surten a ballar. Tronades per Sant Pere, molta pesca darrere. Entre Sant Joan i Sant Pere, la millor pesquera. Qui pesca o neda / per Sant Pere / es nega. Boires per Sant Pere, maten les oliveres. Fins per Sant Pere, el vi va enrere. Per Sant Pere, pluja endarrere. Si plou per Sant Pere, plourà tot un mes darrere. Sant Pere plujós, trenta dies perillós. La pluja de Sant Pere / no omple el celler, i buida l’era. Qui no ha segat per Sant Pere / li costa alguna quartera. Val més la missa de Sant Pere / que tres-centes de les que li van darrere. Per Sant Pere, el cucut enrere. Si sents el cucut per Sant Pere / mal any espera. Quan canta el cucut per Sant Pere / fam espera. Quan Sant Pere és arribat / canta el cucut sota teulat. Quan Sant Pere arriba / cada pastor amb la bassiva [ovella estèril?]. I la millor de totes: Els quatre dejunis complets / són Sant Pere i el Colomet / l’Ajagudeta i el Nadalet [el Colomet és l'Esperit Sant, o sia la festa de Pentecosta, i l’Ajagudeta és l’Assumpció de Maria, el 15 d’agost; cal suposar que en altres èpoques es devia fer dejuni en aquestes festes, o potser més aviat les vigílies...].)


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

L’últim vigilant de far?

La Vanguardia del diumenge 19 de febrer parlava de nosaltres, dels vigilants de fars. A la periodista Sílvia Angulo, com correspon a la mentalitat borboniconapoleònica –entomeu aquesta!– del diari per al qual treballa, es veu que li havien dit que fes “Girona i Barcelona”. I ella, obedient, deia que en aquestes dues “províncies” només quedaven tres fars habitats –Palamós, Calella i delta del Llobregat– i que un dels faroners havia plegat feia uns dies –d’aquí venia l’oportunitat del reportatge. No deia res de la Costa Daurada, doncs, que potser hi ha més fars encara amb vigilant i no els coneixem. I per descomptat, ni una paraula de més amunt de Roses, ni tampoc de la Costa Blanca, ni de la Costa de València, ni de la d’Azahar, ni de ses Illes... Prometo investigar-ho..., amb la calma, eh?, com diuen per l'Hospitalet del Llobregat. Però de moment us puc dir que almenys al far de Sant Carles de la Ràpita hi ha vigilant permanent. I que, en canvi, els dos que hi ha al Delta de l'Ebre, el del Fangar i el de la Banya, no que no estan habitats.

Però, en fi, si ara ha marxat en Víctor, el de Calella, imaginem-nos que podria ser que només quedéssim a Catalunya quatre faroners, el de Palamós, el del Llobregat, el de Sant Carles i jo, que m’estic a Barcelona. El far del Llobregat és el més antic de Catalunya. El més modern, ja ho sabeu, és aquest, que es va crear i habitar discretament l’any 2004, el mes de maig, no fa ni dos anys. Llavors encara no estava construït el far, però ja s'hi va instal·lar el vigilant. El far (el nom) el tenim des de fa ben pocs mesos.

(La Sílvia no va contactar amb mi abans de fer el seu reportatge, però va ser perquè em vaig concentrar i li vaig dir telepàticament, si us plau, Sílvia, no diguis res del meu far, que aquest far i la meva vigilància són d’una altra mena. Perquè així no em trobaran quan despatxin –que ja han dit que ho faran– el de Palamós, el del delta i els altres que hi pugui haver més avall. Perquè heu de saber que tots els fars de l’Estat espanyol, tret del meu, depenen del Ministerio de Fomento de Madrid, i el Ministerio ha decidit que s’han acabat els faroners, que no calen. El meu no el tocaran perquè de fet no és de l’Estat espanyol: és en territori de ningú. I potser seré aviat l’últim vigilant de far de Catalunya. Seré un vigilant clandestí, fora de la llei.)

O sigui, els espanyols es carreguen tots els vigilants de far de Catalunya i ningú no piula!

La culpa és de Madrit
i mai més ben dit.
Però els catalans no fan gran cosa,
deu ser que no els fa nosa.

«Cada far –explicava la Sílvia– té pulsacions diferents. És a dir, les pampallugues indiquen als mariners, si consulten el llibre de fars, el punt costaner on són. Així, el de Montjuïc presenta un raig blanc i dos centelleigs agrupats cada 20 segons.» (El meu far també té pulsacions pròpies, però són força irregulars.)

«La llum de far que més llueix és a Palafrugell. Es troba damunt el turó del cap de Sant Sebastià, a una altitud de 168 metres sobre el nivell del mar. La longitud teòrica del seu raig de llum és de 32 milles, però en la pràctica es veu a més de 50 milles, pel fet d’estar situat tan amunt.» El de Sant Sebastià, doncs, és un dels fars amb més projecció lumínica d’Europa i fins i tot del món. Per tant, és el far més important de Catalunya... teòricament. I dic «teòricament» perquè jo no crec en els fars sense vigilant, encara que facin molta llum.

Bé, estic copiant descaradament –i comentant suposo que sense gaire gràcia– unes quantes frases i dades del reportatge de la Sílvia, que també diu que als faroners els fan fora dels fars perquè «les noves tecnologies fan innecessari destinar una persona a vigilar durant 24 hores que el llum del far no s’apagui». El meu company Víctor, el de Calella, diu que és un greu error que s’acabi l’ofici aquest, perquè les avaries són imprevisibles: «Són moltes nits de vigília per aquesta causa. Sembla que ara ja no sigui important si el far és apagat o encès», explica. I tant si és important.

Segons l’opinió del Víctor, els fars haurien de ser «espais oberts al públic i símbols d’hospitalitat, i no un objecte de desig del president de torn de l’Autoritat Portuària». L’Autoritat Portuària té el projecte de reformar els edificis i transformar-los en allotjaments de disseny, com les cases rurals. “Arreglaran” els fars perquè siguin més turístics. I els fars turístics, diuen, no necessiten vigilants.

Aquest far meu és poc hospitalari, ho reconec, perquè no deixa ni publicar comentaris dels passavolants, però us prometo que m’esforço a recollir totes les sensibilitats que m’arriben per correu, totes. De fet, aquest reportatge de La Vanguardia no l’hauria ni vist si no hagués estat que una amable lectora me’n va enviar l’enllaç i fins i tot havia tingut la precaució de copiar-me el text, per si en caducava l'accés al web… I un altre lector no menys amable m’ha enviat aquest mateix cap de setmana un mp3 amb la cançó “El faroner del Cap de Creus”. Us en copio la lletra:

El faroner del Cap de Creus
encén el foc amb llum de lluna,
du barba llarga fins als peus
i mai no menja ni una engruna,
fa tres mil anys que vetlla el far
i ja ha viscut set-cents naufragis,
té la mirada al fons del mar
i sempre canta mals presagis.
El faroner del Cap de Creus.

(Lletra: Miquel Desclot)

Si en voleu sentir una versió de Mariona Segarra...

(Hi ha informació més nova sobre aquest tema dels fars i sobre l’últim vigilant de far.)