Dos bàndols, Europa?

La foto és del diari Haaretz, de Tel Aviv

Ja fa dies que volia escriure quatre ratlles sobre això.

Per mi, és indiscutible que la llei, justa o injusta, no pot fer complir-se a cops de porra tret del cas que afecti drets bàsics, fonamentals, de tercers: la vida, la integritat física, la llibertat de moviments, etcètera.

Així, pots explicar-te que es dissolgui a cops de porra un grup de gent borratxa que entorpeix injustificadament la lliure circulació de persones, i no volen deixar de fer-ho; pots defensar els cops de porra si uns ciutadans n’ataquen uns altres; es poden entendre els cops de porra si alguna autoritat o la mateixa policia corren perill físic...

Però de cap manera són justificables els cops, la violència policial, per fer complir una llei –justa o injusta, no és aquest el tema– l’incompliment de la qual no comporta cap perill immediat per a la llibertat espacial o la integritat física de ningú.

En aquest país s’ha arribat a l’extrem contrari: justifiquen que s’infligeixi mal físic –cops de porra, puntades de peu, empentes, estirades de cabells, arrossegaments–, és a dir, que s’atempti contra la integritat física de la gent, emparant-se en el no compliment d’una llei.

Una abominació legal, un contrasentit, una degeneració, una execració, una atrocitat.

Però això no és el pitjor. El pitjor és que hi ha gent que ho aplaudeix, que ho justifica. Molta gent. I pretenen que el càstig físic no és més que un equilibri, una compensació: “S’ho han buscat!” “Más dura será la caída”, es titula de manera literal el document del fiscal teòricament agent de la justícia.

No hi ha cap equilibri, no hi ha dos bàndols del mateix gruix moral si no s’adverteix la malignitat intrínseca de la violència. No es pot acceptar.

Una persona que ho accepti ni tan sols és respectuosa dels drets humans. És una altra cosa. Sembla que molta gent no és conscient que els seus aplaudiments, les seves aprovacions tàcites són tan perverses, per exemple, com qualsevol justificació de la violència sexual. En aquest camp ningú dubtaria que hi ha víctima i hi ha botxí, i que el botxí és qui pega, qui viola, qui abusa, sigui quin sigui el motiu que aŀlegui. Posar-los tots dos al mateix nivell –qui pega i qui és pegat– és un autoengany, una faŀlàcia que només pot convèncer la gent que desitja absolutament el mal físic de l’altre; és a dir, només convenç a l’atacant i a qui odia la víctima fins al punt de voler-li aquests mals. Tots són còmplices de l’agressió.

Malauradament, en el cas català hi ha molts còmplices d’una agressió general. N’hi ha que viuen a Catalunya, n’hi ha sobretot a Espanya. Que no vinguin amb argumentacions legals: si hi ha violència en una pretesa reprensió –fora dels casos que he dit al començament–, qualsevol argumentació a favor de la part violenta és parcial, és abusiva, és doblement insultant.

I mentre no es resolgui aquesta qüestió i no es repari el greuge a favor de la víctima –en la mesura que sigui possible fer-ho!–, és impossible restablir cap ordre ni legal ni legítim. Perquè s’han traspassat unilateralment un límits mínims. Qualsevol reacció de la part ofesa és aleshores absolutament comprensible. I si la reacció és no violenta, serà plenament justificable, per no dir justa. I caldrà aplaudir-la o, si et sembla molt contrària als teus interessos, almenys caldrà respectar-la silenciosament.

Si no, no ets humà, ets una bèstia.

I no sols no es desagreuja, sinó que van a més, sempre més.

No ho hauria dit mai, que Europa estigués tan profundament malalta.

Vaga de fam de Jaume Sastre

Jaume Sastre fa vaga de fam des de fa més de trenta dies a Mallorca.

No entenc les vagues de fam. Comparteixo molts cops –com en aquest cas– al cent per cent els motius pels quals es fan les vagues de fam. Entenc que fer una vaga de fam és llançar a la cara de l’autoritat iniqua que nega uns drets legítims, bàsics –d’aquella persona concreta o de la societat a la qual representa–, un missatge molt potent de rebuig i de reivindicació.

Però no puc estar al costat d’algú que fa una vaga de fam... sense demanar-li, sisplau, que deixi de fer-la, que mengi, que hi ha altres armes per a aquesta guerra. No puc donar-li suport... perquè continuï.

La vaga de fam em sembla massa violenta... tret del cas, potser, que la féssim tots.

No puc entendre, quan me l’expliquen, la vaga de fam de Gandhi. No vaig entendre la de Bobby Sands, que vaig conèixer de molt jove. Ni la de Xirinacs. Ni altres que ara no em vénen al cap, perquè estic mig improvisant i no em ve de gust anar a buscar més dades que farien l’article massa erudit i molt complet, sí, però poc escrit des del cor.

Aquest article el faig des del cor.

Comparteixo al cent per cent el que reclama en Jaume. Estic d’acord que calen accions radicals, potents, contra aquestes imposicions injustes del PP. Sé que si Jaume Sastre finalment morís, la seva mort esdevindria una bandera davant l’opinió pública que podria fins i tot tombar aquest partit que ara mana. Però a mi em pesaria en la consciència no les raons de Jaume Sastre, sinó el seu sacrifici. Segur que si la vaga de fam arribés finalment a ser irreversible l’opinió pública internacional, fins i tot mundial, podria exclamar-se indignada contra el govern que ha causat això.

Però no puc aplaudir el soldat que surt de la trinxera per ser carn de canó. No puc. L’admiraré després, potser, però no el puc admirar ara, no el puc encoratjar que surti de la trinxera. No puc. No entenc que altres l’aplaudeixin, li facin costat. No puc. Aquest home concret, en Jaume!, es pot morir. No puc aplaudir que s’ofereixi a la mort.

Si jo estigués al seu costat, si jo pogués tenir influència sobre ell, si jo fos molt amic seu, si jo fos el seu germà, la seva mare, el seu pare, li diria: Jaume, no ho facis.

No puc aplaudir, no puc.

I el pitjor de tot és que, si ho dius, no et comprenen. I és veritat, jo mateix no em comprenc.

Jaume, sisplau, menja.

(Afortunadament, el 16 de juny, després de quaranta dies de vaga de fam que han posat en greu perill la seva vida, en Jaume ha decidit suspendre-la, en veure que el govern balear, malauradament, no havia mogut ni un dit ni pensava moure’l fes el que fes en Jaume.)

Nunca fue, la nuestra... (2)

«Nunca fue, la nuestra, lengua de imposición sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo, por voluntad libérrima, el idioma de Cervantes.» (Juan Carlos I de España, 23 abril 2001)

La llei del silenci (t.o.: On the Waterfront), d'Elia Kazan (1954)

«Que el govern d’Espanya permeti que avui no hi hagi cap mitjà de comunicació audiovisual al País Valencià que s’expressi en la seva llengua és una deficiència greu de serveis comunicatius i, a més, un fet injust i intolerable.

»A València li han pres els mitjans propis i ara li lleven el senyal dels mitjans amb què comparteix llengua i cultura. [...] Els mateixos que es van carregar Canal 9 i la ràdio autonòmica ara han ordit, organitzat i executat un acte impropi del segle XXI a Occident; ells són els ideòlegs i executors del fet.

»Ara, tots els altres, polítics, empresaris, professionals, agents socials i ciutadans, si callem, en serem còmplices. No podem mirar i callar. Es tracta d’un atemptat consumat que fereix l’ànima de tot un poble. És un acte de violència simbòlica, que fa mal. Els qui el pateixen se senten prou sols.»

(Joaquim Maria Puyal, Catalunya Ràdio, 22 gener 2014)

La llei del silenci (t.o.: On the Waterfront), d'Elia Kazan (1954)

«When a long train of abuses and usurpations...»

«In Congress, July 4, 1776

»A Declaration by de Representatives of the United States of America in General Congress Assembled.

»When in the Course of human events, it becomes necessary for one people to dissolve the political bands which have connected them with another, and to assume among the powers of the earth, the separate and equal station to which the Laws of Nature and of Nature's God entitle them, a decent respect to the opinions of mankind requires that they should declare the causes which impel them to the separation.

»We hold these truths to be self-evident, that all men are created equal, that they are endowed by their Creator with certain unalienable Rights, that among these are Life, Liberty and the pursuit of Happiness. That to secure these rights, Governments are instituted among Men, deriving their just powers from the consent of the governed, That whenever any Form of Government becomes destructive of these ends, it is the Right of the People to alter or to abolish it, and to institute new Government, laying its foundation on such principles and organizing its powers in such form, as to them shall seem most likely to effect their Safety and Happiness.

»Prudence, indeed, will dictate that Governments long established should not be changed for light and transient causes; and accordingly all experience hath shewn, that mankind are more disposed to suffer, while evils are sufferable, than to right themselves by abolishing the forms to which they are accustomed. But when a long train of abuses and usurpations, pursuing invariably the same Object evinces a design to reduce them under absolute Despotism, it is their right, it is their duty, to throw off such Government, and to provide new Guards for their future security.

»Such has been the patient sufferance of these Colonies; and such is now the necessity which constrains them to alter their former Systems of Government...»

Etcètera.

O sigui:

En el Parlament de Catalunya, 14 de juliol del 2010 [per exemple]

Declaració de Catalunya

Quan en el curs dels esdeveniments humans cal que un poble dissolgui els vincles polítics que l’han lligat a un altre, i prengui entre les potències de la terra el lloc independent i igual al qual té dret per les Lleis de la Naturalesa i pel Déu d’aquesta naturalesa, el just respecte a l’opinió de la humanitat reclama que declari les causes que l’impulsen a la separació.

Sostenim com a evidents per elles mateixes les veritats següents: que tots els homes són creats iguals; que són dotats pel seu Creador de determinats Drets inalienables, entre els quals hi ha el dret a la Vida, a la Llibertat i a la recerca de la Felicitat; que, per garantir aquests drets, els Homes constitueixen Governs, els quals obtenen els poders legítims del consentiment dels governats; que quan qualsevol Forma de Govern destrueix aquestes finalitats, el Poble té el Dret de reformar-la o abolir-la, i d’instituir un nou Govern que es fonamenti en els principis esmentats, tot organitzant els seus poders d’una manera que, segons el seu judici, ofereixi possibilitats més grans d’aconseguir la seva Seguretat i Felicitat.

La prudència, és clar, aconsella que no es canviïn per motius lleus i transitoris Governs establerts d’antic. En efecte, l’experiència demostra que la humanitat està més disposada a patir que no a fer justícia abolint formes a què està acostumada, sempre que els mals siguin tolerables. Però quan un seguit llarg d’abusos i usurpacions, dirigit invariablement al mateix Objectiu, demostra el designi de sotmetre el poble a un Despotisme absolut, és el dret d’aquest poble, és el seu deure, derrocar aquell Govern i establir nous Guardians de la seva seguretat futura.

Tal ha estat el sofriment pacient d’aquestes Colònies; i tal és ara la necessitat que les compel·leix a reformar els seus anteriors Sistemes de Govern...

(I passeu-me el llenguatge una mica encarcarat del text, tantes majúscules i tot això: és un document del segle XVIII.)

Ara, és llàstima: em fa l’efecte que no hi ha polítics capaços, ni en el parlament actual ni en el que tindrem a la tardor, de fer una cosa com aquesta, un salt des de la societat feudal fins al segle XVIII. Tots esperen «el moment favorable». Mentrestant, si es belluga el del costat l’acusen de massa arrauxat, si no es belluga d’immobilista, i sobretot tots vigilen per no fer cap pas en fals, no fos cas que els colonitzadors els miressin de mal ull i obliguessin aquells desgraciats a deixar la cadira i el sou. Necessitem gent disposada a jugar-se la pell, sense violència. No parlo d'aventurers i xarlatans oportunistes –Laporta, Carretero, Puigcercós...–, parlo dels partits majoritaris actuals –és el que hi ha–, perquè són els únics que tenen i tindran prou pes per clavar, si volen, un cop de puny a la taula i aixecar totes les peces enlaire. Això, jugar-se-la. Però no són capaços (13 juliol, migdia) ni de tramitar al Parlament una proposta –una proposta!– per fer un referèndum algun dia.

Fotografies antigues (7): Av. República Argentina - Bolívar, 1909

Vallcarca, circa 1909 (foto Delcampe)

Així és com es veia el tàlveg de Vallcarca fa cent anys, gairebé des del punt on ara tinc la finestra del despatx, o sigui des del vessant nord del turó del Putget (o Puget, o Putxet). (No pretenc fer el tifa dient que tinc el despatx a la falda del Putget: és un despatx compartit en què la meva peixera particular no arriba als 8 m quadrats [no en necessito més i així és més fàcil d’escalfar] i encara amb uns avantatges i unes condicions tan favorables com no hauria pogut trobar enlloc més de Barcelona.) A l’esquerra, el turó anomenat del Coll (la Creueta del Coll) i, a la dreta, el del Portell (on ara hi ha el parc Güell, un pèl més a la dreta de la fotografia).

Antiga seu de l’Ajuntament de Sant Gervasi, circa 1900

I a la segona foto veiem el mateix turó del Putget des de l’altra banda (des del sud), i, en primer pla, l’antic ajuntament de Sant Gervasi (em penso que l’edifici estava situat a on ara hi ha el carrer Rubinstein, entre S. Gervasi de Cassoles* i Teodora Lamadrid, davant del mercat de Sant Gervasi banda muntanya). A la part dreta de la fotografia s’entrelluca el traçat del capdamunt del carrer Balmes (aquest carrer ja es deia així des del 1863). La muntanya pelada del fons és la del Tibidabo.

I aquí haig d’afegir aquesta filmació extraordinària també de fa un segle, ja molt coneguda però que potser algú no ha vist encara. Al minut 4.40, fins al 5, el tramvia s’atura en el punt mateix de l’avinguda de la República Argentina que mostra la primera postal. La música no és l’original: està afegida l’any 2008, quan es va restaurar la pel·lícula.

*Potser no sabíeu que Cassoles pot venir de dues procedències: d’una bòbila de la zona (a les bòbiles es fabricaven casseroles, cassoles i altres atuells de terrissa) o del fet que allà hi havia antigament només unes quantes cases-soles (menys de deu cases fins al segle XVII, segons la tradició). L’escut de l’antic ajuntament tenia de sempre dues cassoles al costat dels llorers (per màrtirs) dels patrons Gervasi i Protasi, però en la darrera remodelació de l’escut, ja cap al final del segle XIX –va ser el cant del cigne, el darrer badall–, es van canviar les cassoles per dues cases, potser per donar més seriositat a les pretensions de supervivència autònoma. Els veïns de Sant Gervasi, en efecte, defensaren de valent fins a l’últim dia llur independència i no van acceptar mai l’agregació decidida l’any 1876 per la Diputación de Barcelona (o sigui, gent a sou del govern de Madrid) i feta efectiva vint-i-un anys més tard, el 1897, juntament amb la dels actuals “barris” de Sant Martí, Sant Andreu, Gràcia, Sarrià, Horta, Sants, Les Corts... I ja que hi som, potser ve a tomb recordar, per si algú encara no la sabia, que el famosíssim i tan ben considerat i mai no prou lloat per tothom Pla Cerdà també va ser imposat per Madrid contra l’opinió dels representants barcelonins. I això dol, encara que l’alternativa aleshores rebutjada no fos prou bona (cosa que no sabrem mai, diguin el que diguin els que en parlen, justament perquè no es va portar a terme). Ja sabeu que jo defenso el dret d’equivocar-se abans que el paternalisme espanyol, i això val per al que va passar fa 150 anys i per a hui mateix: el Cabanyal de València, i m’a que em sabria mal que l’ajuntament i la Generalitat valencians cometeren eixe desastre. Ara, que ens salve Madrid dels nostres dirigents democràticament escollits? Que Madrid puga rectificar les poques decisions que podem prendre més o menys autònomament? Açò sí que no, no entenc de cap manera que es defenga, preferisc l’error, defendre açò és donar-los en safata l’argument que volen sobre la nostra suposada immaduresa.

Govern lladre de Madrid

No ho dic com els italians, que plou i la gent s’exclama: «Governo ladro!» No, jo ho dic de debò. L’Agència Tributària espanyola vol robar-me 300 (tres-cents) euros, 50.000 peles. Aviat és dit. Ara, com que tenen mala consciència, si pago de seguida llavors em fan una rebaixa i només em roben 225 euros (37.500 pessetes).

La raó és que en la darrera liquidació trimestral del 2008 el meu gestor i jo mateix ens vam oblidar de sumar-hi l’esfereïdora quantitat de 7,80 euros! (1.300 pessetes). Error que es va arreglar en la liquidació següent, un cop advertit. Però fora de termini. I ara que hi ha crisi diu el gestor que a Madrid són insadollables i no tenen sentit de la proporció. Que ara, amb la crisi, són inflexibles... amb els pobres desgraciats als quals ens ve molt d’aquí 300 euros de més o de menys.

Que què penso fer? No pagar, recórrer fins al final. Encara que al final segurament em tocarà pagar. Però primer és la dignitat, primer és dir-los, en tots els recursos que calgui fer d’ara endavant, que són uns uns ditsllargs, uns saltejadors de pobres, uns ocells de rapinya, uns escurabosses, uns depredadors, uns bandits. Diu el gestor que això durarà tres anys, però que m’ho farà de franc perquè ell també té ganes de dir-los la veritat amb tota la boca. Ja us ho aniré explicant.

Espanyaportes!

Ensurt en un Madrid oníric

Em truca al despatx no sé qui i em diu que vagi a Madrid que m’han nomenat director general de Cultura, internament dic que ni parlar-ne [gràcies, subconscient] però vaig a Madrid perquè no em donen cap opció i també perquè no entenc res i vull saber com és que m’han nomenat cap cosa si no em coneixen, arribo a Madrid amb avió i a l’aeroport agafo un taxi, quan ens acostem a la ciutat li demano al taxista què pensa de la nova ministra i ell es gira i amb un somriure barroer i masclista em diu «En fi, és una dona, no?», li dic indignat [bé!] que aturi el taxi que baixo, li canvia la cara i diu que no pot parar a l’autopista però li contesto que si no sap qui sóc [merde de subconscient] i que pari ara mateix, s’atura i baixo, passa un altre taxi i l’agafo i de seguida li demano ansiós al taxista què sap de la nova ministra, em diu «Vostè és el nou director general, no?» i jo «Com ho sap?» i ell «Perquè últimament arriben molts directors generals nous i tots ens demanen què sabem del ministre», arribem a La Moncloa i em diuen que ara em rebrà la ministra i llavors tinc la sensació de punt de no-retorn perquè allà hi ha tota la faramalla preparada per als juraments i li dic a la primera persona que passa que jo no vull ser director general [si senyor!] i que a veure com s’ha d’arreglar, em diu que no hi ha precedents d’una negativa com la meva i fa cara de circumstàncies i diu que la cosa és greu i que no sap què pot passar però que ho consultarà, començo a suar de valent mentre allò s’arregla o no s’arregla...

Per sort sona el despertador i em desvetllo xop de suor.

No conservo gairebé mai els somnis a la memòria, i quan al llevar-me en recordo alguna cosa s’esvaeix de seguida, fins i tot quan penso que era interessant i que en podria treure algun relat i tot, o un article absurd com aquest, si fos capaç de prendre notes a primera hora. En aquest cas no sé per què el somni m’ha quedat més o menys viu al cap fins ara, que ja fa ben bé un parell d’hores que bellugo. La vivència era molt més rica de com l’he descrita aquí, però crec que n’he reflectit en essència els detalls principals.

Com haig d’interpretar tot això? Hi ha cap Daniel (Daniel 2, 17-49) o cap Pepa Freud de guàrdia que em pugui orientar?

(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Ministra de la guerra

Ho escric aquí a veure si algú m’ho explica, que jo no ho entenc. El Gran Fetiller ha nomenat com a ministra de Defensa del govern espanyol una dona i en les files de l’esquerra hi ha hagut gairebé unanimitat: ja era hora. (A les files de la dreta hi ha hagut divisió de parers, amb majoria d’opinadors que s’hi han manifestat en contra, perquè al capdavant de l’exèrcit hi ha d’haver «un paio amb dos dallonses ben posats, i no una tia guapeta» [sic], però amb aquesta reacció –mai més ben dit– ja s’hi podia comptar, és normal en aquesta gent.) Un dibuixant de còmics porno ha fet a tota pàgina en un dels diaris més progovernamentals del món una vinyeta d’una dona supersexi, marca de la casa, vestida de militar, amb una arma automàtica a la mà i ensenyant una panxa embarassada. I la flamant ministra ha aplaudit la idea i ha agraït el detall amb «un milió de gràcies» (sic).

I jo tot això no ho entenc. Això és l’esquerra? Això és el pacifisme? Això és el feminisme? La cosa aquella de la igualtat consistia a aconseguir que les dones agafessin les armes i comencessin a disparar i a fatxendejar, també elles, a veure qui la té més llarga?

No sé si els exèrcits han de continuar existint, ara mateix no m’ho plantejo –potser sí que té sentit una mena de policia internacional, o uns equips especialitzats per dur a terme determinades operacions d’urgència, per assistir la població o per restablir transitòriament un servei bàsic–, però sí que tinc dues coses clares. Els exèrcits, si han de continuar existint, no poden tenir res a veure des d’una perspectiva moderna amb el que han demostrat fins ara que eren, màquines de matar. Per tant, l’arma de la ministra supersexi sobra. I dues, no té cap sentit que els exèrcits, si han d’existir, tinguin un estatut especial dins dels governs. Per què hi ha d’haver un ministeri dedicat a aquests tipus de funcionaris? Que hi ha ministeri de correus? Oi que no hi ha cap ministeri de neteja? I ministeri de pregoners de les festes majors?

Els exèrcits, si han de continuar existint, han de dependre dels ministeris –o de les conselleries, algun dia– d’afers exteriors, o d’interior, o de governació...

Per tant, aplaudir que al capdavant del ministeri de la guerra d’un país hi hagi ara una dona és tan patètic com ho seria fa uns anys alegrar-se si les dones i les criatures fossin obligades a fer el servei militar com els barons de 18 anys. Un retrocés, clarament un retrocés. La igualtat no és una meta a aconseguir en les coses perverses. La igualtat, en aquest cas, consisteix a suprimir allò que és alienant per a l’ésser humà i que fins ara, encara sort, embrutia només els mascles.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

No se n’assabenten o no ho volen veure?

Hi ha catalans que no se n’assabenten. El president del Govern espanyol fa gires per les Espanyes enduent-se de bracet la ministra dels desastres, perquè la ministra dels desastres és una grandíssima captadora de vots espanyols... justament per allò que ha fet aquí. «Dales caña a los catalanes, Maleni», se sent en els mítings.

I l’altre, el Rajoy, com que veu que el Rodríguez se li escapa en les intencions de vot a Espanya, el que proposa és una llei anticatalana, antibasca i antigallega, per assegurar que qui vulgui ser monolingüe castellà actiu i passiu a Catalunya i al País Basc i a Galícia, ho pugui continuar sent sense cap problema. Quan el Rajoy va dir això, va recollir l’aplaudiment més llarg i més enèrgic de la nit.

I em direu: i els vots d’aquí, que no compten? I responc: no, no compten. Ací no votarem PP, i per tant al Rodríquez i companyia els és igual. I al Rajoy també... perquè sap que faci el que faci no votarem PP.

Aquest Estat és així com funciona. Però hi ha gent, aquí, que davant les ruixades i cagarades de ponent s’estimen més mirar cap a una altra banda i fer veure que plou.

(Afegitó del dia 24: El CIS diu que la ministra aquesta és la que els espanyols mateix valoren més malament de tot el Govern de Madrid. Això no invalida, penso, la meua anàlisi. Per a molts espanyols, els desastres que provoca aquesta ministra són no res comparats amb el fet que diu que està abocant un munt de calés a Catalunya, i això no agrada als espanyols; alhora, per als més pròxims, el fet que aboqui tants diners a Catalunya –diuen– queda compensat perquè ens ho fa pagar amb sang, i per això l’aplaudeixen als mítings. És com allò de fer veure que et fan un favor perquè no sigui dit ací, i alhora clavar-te un mastegot perquè no sigui dit allà. No sé si m’explico prou bé, però jo ja m’entenc. En qualsevol cas, també és possible que l’enquesta del CIS s’equivoqui i molt també en aquest punt concret, com ha passat altres vegades.)


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Catalunya, 2035

Ja ningú no recorda com va anar exactament la cosa ni els historiadors es fiquen d’acord. Hauran de passar uns quants anys més per posar cada dada al seu lloc i garbellar els fets anecdòtics dels realment importants. Des del meu punt de vista, segurament tan subjectiu com qualsevol altre, el final de l’estat d’Espanya ha estat un procés molt semblant al que hi va haver el segle passat a l’Europa central, que en quatre dies van desaparèixer unes baluernes estatals com Iugoslàvia o l’URSS, construïdes al llarg del temps de manera artificial i violenta al voltant dels antics imperis de Sèrbia i de Rússia, respectivament. A Espanya ha costat més temps i el procés encara no ha acabat, perquè si bé les Balears i les Canàries s’han independitzat fa poc i semblava que amb això ja estava tot enllestit, ara en el País Valencià, al qual acompanya Múrcia, han revifat de nou i cada cop amb més força els moviments secessionistes i volen separar-se també de Castella-Extremadura, el que queda de l’antiga Espanya. Al-Andalus va ser reconquerida pels seus antics propietaris del sud ara fa gairebé deu anys, i van dir que ja en tenien prou, que no pujarien més amunt.

En el cas espanyol –quina paraula tan antiga, i fa trenta anys era omnipresent– el procés no va ser degut a les activitats terroristes dels diversos grups violents que sempre es creen en aquestes situacions. Tal com jo ho veig, els resultats actuals van ser directament provocats pels poders centralistes de la mateixa Espanya, que van anar construint a poc a poc, però amb fermesa, un mur de separació al seu voltant, es van anar aïllant de la resta de l’estat que teòricament ells eren els primer interessats a conservar unit. Un dels factors inicials de dissolució, des del meu punt de vista, va ser la negativa de Madrid a parlar l’any 2005 d’un projecte dels bascos més moderats, aprovat pel seu parlament, que va ser de fet l’últim intent euskaldun de posar les bases per a un projecte comú d’entesa política. L’estat espanyol es va negar ni tan sols a prendre’l en consideració. Un any després, un projecte similar dels catalans, aprovat per una aclaparadora majoria dels seus representants, es va trobar que els espanyols sí que van dir que el negociarien, però amb l’estil peculiar de negociació que gastaven llavors a Madrid, que consistia a dir que no a cada proposta i a anar desmuntant tots els articles de la nova llei amb la qual els catalans volien entendre’s amb els espanyols. Després van venir els gallecs i els va passar una cosa similar, tot i que el seu projecte venia avalat per un ja centenari antic ministre del general Franco, militar que havia guanyat una guerra civil que hi va haver ara fa un segle i que també va fer molt per al creixement de l’independentisme a tota la perifèria de l’estat, diuen.

Entremig, la intervenció directa de l’ONU per obligar Espanya a retornar al Marroc unes colònies que tenia al continent africà i evitar així una guerra entre el Nord d’Àfrica i Europa –això va ser abans de la reconquesta d’al-Andalus–, i alhora un seguit de desastres en les infraestructures i els serveis de les zones més dinàmiques del país i un dèficit històric de connexions internacionals que feia que aquelles zones es trobessin condemnades en la pràctica a tornar a la situació d’autarquia dels anys 40 del segle passat, just després de la guerra esmentada. Tot això va desvetllar la consciència de molta gent de bona voluntat, que es van sumar en pes i sense dubtar-ho a les protestes dels nacionalistes històrics.

Ja dic que tot és molt confús, perquè la resta va ser una successió de fets ràpids, alguns violents, altres relacionats amb diversos esdeveniments similars a Europa –la unificació d’Irlanda, la secessió de Bèlgica, la independència de Kosova, l’estatus especial aconseguit per Escòcia dins la Commonwealth–, fins i tot alguns successos del món de l’esport internacional, i altres que els historiadors trigaran temps a explicar-nos amb detall perquè s’anaven encavalcant els uns amb els altres contínuament. Però per mi el castell –mai més ben dit– va començar a desmuntar-se definitivament arran d’aquests dos fets que he dit: la manca de sensibilitat de l’antiga Espanya per adonar-se que les coses al món havien canviat de manera radical i que no es podia menystenir una col·lectivitat nombrosa simplement dient-los «no» o fent-los ballar com un putxinel·li i explicant-los eternament el conte de la vella.

És així que va arribar finalment la caiguda d’aquell antic imperi, Hispania, en el qual, quatre segles enrere, no es ponia mai el sol, cosa que als castellans i als seus associats més dúctils i arrepenjats els permetia viure a l’esquena de les colònies. Ara la majoria dels espanyols s’han de llevar al matí per pencar, com tothom al món civilitzat, han de treballar vuit o nou hores cada dia i ja no poden fer tantes festes de setmanes senceres, com feien abans. És clar que n’hi ha molts que no han estat capaços d’adaptar-se al nou ritme i és un país amb un nombre molt alt de marginats. El seu sistema de salut pública i de seguretat social va fer fallida ja fa anys i depenen força de les ajudes de l’estranger, especialment en tecnologia, transports i programari informàtic. Els catalans són força generosos i ara estan disposats a renegociar amb ells, una altra vegada, una condonació parcial del seu monstruós deute extern.

Afegitó del març del 2009: Patrícia Gabancho publica Crònica de la independència, un assaig de ficció suposadament escrit l’any 2037. Segons el protagonista de l’obra, el primer president és Miquel Roca i Junyent. Té gràcia, no em digueu que no.


Afegitó gener 2013. Notícia publicada a Vilaweb:

Catalunya, el País Basc i Escòcia, independents abans del 2035, segons un informe d'experts russos

Diuen que s'han basat en documents de la CIA i el GRU • També apunten la independència de Còrsega, la reunificació d'Irlanda i la divisió de Bèlgica

El portal informatiu serbi B92 parla d'un informe elaborat per experts russos que preveuen tot de canvis en les divisions territorials dels estats europeus abans del 2035, dels quals s'ha fet ressò Naiz.info. Els experts diuen que s'han basat en informes dels serveis d'intel·ligència nord-americà (CIA) i rus (GRU). Entre els canvis, hi ha la independència d'Escòcia amb el referèndum del 2014, la reunificació d'Irlanda i declaracions d'independència del País Basc i Catalunya. El nou estat català abastaria la comunitat autònoma actual i una part de Catalunya Nord.


Afegitó 9 novembre 2014. Justament fa set anys que vaig escriure aquest article. Avui hi ha hagut una mena de referèndum (una consulta ciutadana, en realitat, però per a Espanya ha sigut transcendental, perquè han reaccionat com si els matessin) per veure si els catalans volíem ser un estat independent o no. Hi han participat 2,5 milions de persones; el 80% hem votat que sí. Just, deia, el 9 de novembre. Coincidències de la vida.

Rumiar

Açò que ens passa a Catalunya ara, aquesta evidència cada dia més transparent que des de Madrid, amb connivències i complicitats ben clares aquí, ens prenen el número i que ho fan d’una manera sagnant, sense embuts, pot anar bé a mitjà termini. Més ben dit, no és que pugui anar bé, perquè no crec en allò de «com pitjor millor» si no és en una situació de totalitarisme, que em penso que encara no hi som. Però sí que en podríem treure algun resultat que ens deixés una mica més bé que abans, si més no moralment, anímicament. És clar que també pot esdevenir-se tot el contrari –és el que passa ara com ara, en el curt termini–, però avui m’estimo més veure l’ampolla mig plena –com diu aquell, el problema no és si és mig plena o mig buida, sinó qui carall s’ha begut el que hi manca.

La raó d’aquest meliorisme –manllevo el terme d’un amic i col·lega saforenc que l’usa tot sovint, i ja sé que és al diccionari, però jo no el coneixia fins que el vaig veure usat per aquest amic– és que em pareix que la gent reflexionarà una mica. Em sembla que la gent, molta gent, ja està reflexionant. Qualsevol líder polític o social amb cara i ulls que aquests dies hagués proposat un full de ruta clar, hagués aixecat una bandera i hagués dit «Seguiu-me!», hauria tingut centenars de milers de persones al darrere. Ja sé que això no és l’important, que amb accions populistes no es guanya res i que a més són perilloses, però em sembla simptomàtic que ningú no ho hagi ni provat.

I doncs, la gent, molta gent, pot ser que estigui rumiant. Els sento cada dia, gent de tot l’àrea metropolitana de Barcelona que vénen de la plaça Espanya o de Sants i que els veus amb ulleres de pam i cara de cansats, sorruts, sense ganes de dir res. Però de tant en tant se’ls escapa: «Quin desastre!», o «¡Vaya mierda!», o «¡Todos son iguales, todos!», o «Només ens faltava aquesta!». Jo tot això no ho havia vist mai, tan unànime. I no sé què en sortirà, d’aquest rumiar, però quan la gent rumia i ho fa durant dies, les conseqüències poden ser positives. Tinc molta confiança en la gent com rumia.

Esperem que no siguin molts els qui es limitin, després de rumiar, a decidir que el que cal és votar els altres com si amb això estigués tot solucionat. Perquè els altres van ser els que van dissenyar aquest desgavell, com els d’ara són els que hi van consentir i ara el posen en pràctica.

Esperem també que tot plegat no tingui conseqüències tràgiques. Perquè és l’altra via per la qual pot rebentar el desencís. Les conseqüències tràgiques, però, no serien causades per la gent que rumia, sinó pels extremistes que hi sol haver en qualsevol moviment social de masses. Una minoria de gent que tenen un punt d’esclat quan l’emprenyamenta puja de graus. De minories d’aquestes també n’hi ha als antics oasis.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Ni dues-centes persones

Tenim mala peça al teler, però potser en podem traure conseqüències, ni que siguin teòriques. Resulta que hi ha hagut un desgavell de ca l’ample a Barcelona, aquesta setmana, per culpa de la desídia de les empreses de Madrid que gestionen la nostra –és una manera de dir-ho, ja sé que no és nostra– xarxa elèctrica.

Resulta també que mig milió de persones, o un milió –o més, perquè les repercussions indirectes han arribat a força gent a banda dels directament afectats, però el nombre ara no ve d’aquí–, s’han quedat sense llum, han patit una apagada que els ha deixat a les fosques durant unes hores, un dia, dos dies, tres dies o fins quatre dies –no ho sabem, els mitjans només ens donen les dades oficials que provenen de les empreses responsables del desastre.

I resulta que ahir uns quants dels afectats van decidir anar a plantar-se davant la plaça de Sant Jaume per protestar, convocats per la FAVB. Primer error: la culpa no és d’allà, a la plaça de Sant Jaume potser hi ha còmplices, però no els culpables principals. Segon error: no van avisar tothom, no va ser una convocatòria unitària. Ara bé, malgrat aquests dos errors certament greus, no és fàcil d’explicar d’entrada el perquè de les xifres: tot i la moltíssima gent que ha patit l’apagada monstruosa, la concentració va aplegar només uns pocs centenars de persones, potser ni això, potser no n’eren ni dues-centes. I això sembla que contradiu el que deia l’altre dia.

Llavors? És ben fàcil: els polítics fins ara feien veure que s’espantaven quan la gent ocupava els carrers, però últimament els catalans, que hem eixit unes quantes vegades al carrer els darrers anys, hem pogut comprovar que era inútil. O sigui, que els polítics ja no fan cas ni d’això. Certament, si aquests dies s’haguessin concentrat al carrer centenars de milers de persones, potser la manifestació hauria tingut alguna conseqüència més, potser hauríem arreplegat alguna dimissió inútil d’un personatge secundari, per amansir les feres. I què? La gent sap que això no serveix per a res. La manifa d’ahir a Sant Jaume em sembla que pot ser simptomàtica d’un estat general.

La gent, aquí, està desencantada dels polítics i de tantes decisions que es prenen a la seva esquena, sovint a Madrid, que geogràficament és al costat –si parlem en termes globals–, però que en realitat és lluny, molt lluny de la sensibilitat que requereixen els interessos del país i de la gent concreta que hi viu i hi treballa. I aquesta insensibilitat, certament, també la trobem a la plaça de Sant Jaume: no tan bèstia com la de Madrid, i no només amb el tripartit sinó també abans, no caldria ni dir-ho, però hi és. I doncs, la gent, molta gent, ha decidit entendre’s i ballar sol, callar i fer la seva, anar pel seu compte, viure tan bé com pugui... o mirar de sobreviure i ja en tinc prou. I no sumar als treballs individuals que hom ha de passar per viure més o menys bé, o a la lluita dramàtica per sobreviure, la frustració de comprovar un cop i un altre que no t’ajudaran els que haurien d’ajudar-te –deixant de banda familiars i amics, i algunes ONG, que són els veritables sostenidors de tantes mancances socials.

Com diu avui l’humorista –humorista negre, en aquest cas– Miquel Ferreres a El Periódico, «No és veritat que darrere del caos de Renfe, el de l’aeroport i el de les elèctriques hi hagi una mà negra que ens vulgui enfonsar. Tot és molt més senzill: es deixa d’invertir durant dècades i els “accidents puntuals” cauen pel seu propi pes.»

I acabo amb una citació d’ahir del mateix diari:

«–No és sorprenent que després de tants segles de descobriments continuem utilitzant els mateixos patrons de bellesa, democràcia o pensament lògic que els grecs?
»–Disculpi, això d’ara no és democràcia. Avui vivim manipulats per governants que amaguen la veritat i només votem una vegada cada quatre anys. A Atenes, l’Estat era la gent. Aquells homes van ser els més poderosos de la història perquè ells mateixos exercien el poder i decidien les regles de la moral. Allà les coses es qüestionaven, hi havia debat. Ara vivim governats per la tele i som apolítics i mandrosos, encara que tenim més diners i cases més bones que mai.» (Entrevista de Juan Fernández a l’historiador Robin Lane Fox, El Periódico 26 juliol 2007)


(Afegitó del 31 de juliol. Copio l’editorial d’avui d’El Periódico, diari privat ben subvencionat i progovernamental:

«Els responsables de l’apagada de BCN

»Els polítics són incapaços de sortir del cercle viciós de responsabilitzar sempre dels errors l’adversari o de justificar els propis. Es va veure ahir en les dues comissions informatives dedicades a l’apagada de Barcelona. Al matí, els consellers Saura i Castells van comparèixer al Parlament, a la tarda va ser el ministre Clos qui en va informar al Congrés dels Diputats. Més que informar i ser informats, compartir criteris i treure conclusions per impulsar les reformes que, en la mesura que sigui possible, evitin que torni a passar una cosa semblant al que va succeir a la capital catalana, els diputats de l’oposició i de la majoria es van embrancar en un creuament de retrets relacionats amb les etapes de govern de cadascun.

»Per sobre d’aquest guirigall, es poden treure algunes conclusions: les responsables directes de l’apagada són les companyies elèctriques, Red Eléctrica i Fecsa- Endesa, totes dues privades, si bé la primera participada per l’Estat. És increïble que un cable de 110 quilovolts pogués sobrevolar-ne dos de 220, motiu pel qual el primer va provocar un curtcircuit al caure sobre els segons. Resulta inacceptable que els mecanismes per evitar que aquest curtcircuit s’estengués per la xarxa fallessin un darrere l’altre, cosa que va fer cremar dues subestacions transformadores i en va avariar altres.

»Els polítics, sobretot els que governen o han governat, són responsables d’altres coses: d’haver privatitzat companyies elèctriques sense liberalitzar el mercat, és a dir, sense competència, fins i tot mantenint o creant monopolis en distribució. Són responsables de permetre que aquestes companyies s’autoinspeccionin sense control extern de l’Administració –central o autonòmica (ara prometen solucionar-ho). Són responsables de no haver fomentat més inversions en transport i distribució d’energia, sempre per darrere de l’espectacular augment de la demanda. […] En definitiva, els polítics són responsables per recordar-se només de santa Bàrbara quan trona. Clos va prometre que delimitarà les responsabilitats pel que ha passat, fins i tot les polítiques si n’hi hagués. En prenem nota i estem expectants.» (El Periódico 31 juliol 2007) Ha, ha, ha.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

La bombolla immobiliària

Ahir va ser el vídeo del dia a YouTube (en l’àmbit estatal). Un reportatge d’Alex Richardson per a la BBC sobre la bombolla immobiliària espanyola sembla que ha posat el dit a la nafra, especialment les darreres frases. El reportatge comença amb unes imatges d’uns grans blocs construïts prop de Madrid que per ara ningú no ocupa, pel preu elevat. Us faig un extracte de la resta del reportatge, incloent-hi el final:

«Les companyies constructores –explica Richardson– han sigut fins avui molt rendibles. Ara, però, el ritme de treball s’ha aturat de manera dramàtica. “Si no contractem més obres i els marges continuen estrenyent-se –diu un empresari que fa prefabricats de pladur–, haurem de plegar, acomiadar els treballadors i dedicar-nos a una altra cosa.”

»Però això encara no ha passat. Els preus s’han triplicat aquí [Madrid] durant el darrer decenni. El portal immobiliari Idealista, capdavanter en el sector, diu que l’escalada de preus s’ha degut als tipus d’interès històricament baixos i a l’arribada de quatre milions d’estrangers que han vingut amb la idea de comprar una casa. Sorprenentment, el creador del portal esmentat avisa que la bombolla és a punt d’esclatar. “Els preus ja van de baixa –diu Jesús Encinar–, i ara tenim un problema econòmic que és el més important a què s’enfronta Espanya. Un problema del qual ningú no vol parlar, perquè cal no oblidar que entre el 30 i el 40 per cent dels ingressos de l’Estat espanyol ve del mercat immobiliari. Per tant, ni Govern ni promotors, ningú no vol parlar-ne.”

»Sembla que Encinar pot tenir raó. Quan he parlat amb la nova ministra d’Habitatge, Carme Chacón [el periodista de la BBC diu una cosa com “Carme Catxera”], m’ha dit que tenia un munt de feina, ha llegit una declaració molt general que tenia preparada, però no ha volgut fer cap més comentari. “We are going to finish just now” [ha dit textualment la ministra, em sembla que amb bon accent]. Això, però, no consola els constructors i els qui treballen en el boom immobiliari. Una fallida del sector immobiliari pot devastar l’economia de l’Estat... tot i que per als joves aquesta podria ser l’única via per accedir a un habitatge.»


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Per què 10.000?

Hi ha unanimitat. Tots els diaris, absolutament tots, fins els més independents i crítics, repeteixen la xifra màgica que han proporcionat... els responsables del desastre. Ells han «reconegut» que 10.000 barcelonins encara pateixen els efectes de l’apagada i ningú no s’ha preocupat de comprovar si la xifra és correcta. Tothom s’ha tornat creient, tothom comparteix la fe d’Endesa.

Per què ningú no fa una enquesta ràpida, per veure quanta gent estava realment ahir al vespre sense llum? I quanta gent hi ha avui sense llum? No és tan difícil... O és que no interessa a ningú que se sàpiga la veritat?

(Afegitó del dia 26. Es confirma el que deia ahir. Avui tots els diaris asseguren que el servei ha quedat totalment restablert... perquè això és el que va dir ahir al vespre Endesa en una nota de premsa. Però una frase amagada en una de les darreres informacions de l’agència Europa Press d’aquest matí diu: «...hi ha un nombre indeterminat d'abonats que encara no tenen llum...» Una cosa és la veritat oficial d’Endesa, seguida a ulls clucs per tothom, i una altra la realitat, que a vegades és tossuda i s’entesta a fer malbé la teoria segons la qual «ha estat un malson, però ja ha passat tot».)

(Segon afegitó del dia 26. A casa ens sentim perseguits per les obres. Tenim obres a casa nostra des de fa quatre anys, vam tenir obres al carrer gairebé els tres primers anys que vam estar-nos en precari al carrer Atenes amb uns amics, i ara, al carrer Lepant* on vivim enguany, hi fan aquests dies –de nits també!– la gran obra que es veu que calia fer per arranjar una mica el desgavell elèctric de la ciutat, sense comptar que just aquest any els veïns van decidir restaurar la façana. I n’hi ha més però no us vull avorrir... i a més a Darfur estan pitjor.)

(Tercer afegitó, ara del dia 27. Sobre allò que deia dels 10.000. Avui llegeixo a El País: «Un abonat a Fecsa explica que ahir al matí [dia 26] va trucar a l’empresa per protestar perquè no tenia llum. La companyia li va contestar que, segons les seves dades, això no era veritat: havia de tenir electricitat, encara que ell no fos capaç de veure-ho.» Fins i tot els d’El País, diari força proper al govern central de Zapatero i al colonial de Montilla, topen amb gent que ahir no tenia llum, segurament sense buscar-la i sense bellugar-se més enllà de quatre carrers. I encara sort que han estat capaços d'escriure-ho i de publicar-ho.)

*(Vegeu dos paràgrafs més amunt. Les obres aquestes del carrer Lepant, fetes en un temps rècord de quatre dies, són unes obres mastodòntiques que demostren, un cop més, 1) que quan les obres s’eternitzen no és perquè no es puguin fer més de pressa, sinó perquè no es volen fer de pressa; i 2) que hi ha obres pendents a Barcelona, perfectament estudiades i projectades de fa temps, com aquesta que han fet ara a corre-cuita, que no s’havien fet fins ara perquè no es volien fer, senzillament. Si l’han feta ara és perquè s’han sentit apressats a fer veure que corrien, per mirar d’enganyar una altra vegada la gent, el poble, amb una altra actuació exclusivament reactiva. Són cartes que es guarden a la màniga per a aquests casos. O sigui, l’obra que han fet ara en un ai la podien haver acabada fa cinc anys, però llavors els devia semblar que ningú no els l’aplaudiria, i van deixar-la, amb els plànols damunt la taula, per a quan l’actuació pogués resultar més rendible. Ara tothom ha parlat de la «capacitat de reacció demostrada», en efecte, «per evitar que el que ha passat no torni a passar». Tot i que hi ha qui diu que la intervenció ha estat debades, poc rumiada, i que en realitat no ha servit de res; però és clar, no ho reconeixeran pas, per una cosa que han fet...)

(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Madrid ens castiga

L’empresa Endesa, encara en poder dels numantins anticatalans de Madrid, ha decidit castigar una altra vegada Barcelona, i aquest cop ho ha fet amb la benedicció de la Generalitat. «La Generalitat destacó el esfuerzo inversor de esas empresas», diu El País d’avui a l’editorial. O sigui, que allò de cornut i pagar el vermut. La Generalitat va defensar ahir Endesa! És increïble com ens hem de veure. M’és igual que també els reclamés millores i els digués que calien més inversions –que també els ho va dir. El fet gros és que enmig d’una tragèdia com la que viu Barcelona aquests –de moment– dos dies, amb milers i milers de persones sense poder treballar per la barroeria dels que ens han de subministrar la llum, amb malalts greus que han hagut de ser traslladats, amb pèrdues multimilionàries, amb un emprenyament còsmic de més d’un milió de catalans directament afectats, «la Generalitat destacó el esfuerzo inversor de esas empresas».

Endesa-REE, Renfe-Adif, Correos, Telefónica, Iberia-AENA, els ministeris espanyols... Tot és el mateix: canya contra Catalunya i, alhora, tenir ja preparats els argumentaris per acusar-nos de victimistes quan ens queixem. I la Generalitat de Catalunya, de bracet amb tota aquesta gentola.

Dit això, i un cop posat cadascú al lloc que li correspon, convé fer també la reflexió, diguem-ne, ecològica, sobre la nostra dependència omnímoda de l’electricitat, sobre la fragilitat de la civilització urbana, sobre la impossibilitat que aquest món nostre funcioni sense els avenços tècnics –energètics, en aquest cas– als quals estem tan acostumats que ja no podem viure sense comptar-hi. Convé rumiar-hi, perquè aquesta despesa constant d’energia potser no és sostenible gaire temps, això d’una banda, i de l’altra perquè encara que fos sostenible ens fa perdre el món real de vista, i això no crec que sigui bo de cap manera. Ahir no es podia ni anar a recollir un paquet a Correos perquè no hi havia llum. «És que si no hi ha l’ordinador no ho podem apuntar.» O sigui, ja no poden ni apuntar quatre dades en un paper, en una llibreta?*

Deixant al marge les culpes –Endesa i companyia, i els polítics– i els càstigs que ens volen infligir –això sembla un sermó apocalíptic: culpes, càstigs...–, crec que ens va bé a tots plegats patir de tant en tant daltabaixos com aquest. Per reflexionar sobre tot plegat.

(No escric normalment al bloc en aquestes hores, si no és dissabte, però el fet és que per als que treballem per internet el caos que s’ha produït és força important. Perquè no n’hi ha prou que tu t’hagis salvat del càstig madrileny –a mi em va afectar només una estona ahir–, també s’han d'haver salvat de la crema els teus clients. Si no, no hi ha negoci. O sigui, escric ara perquè tinc una estona lliure, que normalment a mig matí no hi puc comptar mai.)

(Afegitó del 28 de juliol. M’arriba un missatge que diu que el senyor Iceta, que jo ja sabia que de tant en tant llegeix aquest bloc, m’ha copiat aquests dies en les seves intervencions públiques el títol i alguna de les argumentacions que feia jo aquí dimarts. No puc dir que no em faci ni fred ni calor: a tothom li agrada saber que allò que escriu ho llegeix algú -en el meu cas potser no tant, perquè ja he explicat per què no escric-, però jo li diria al senyor Iceta que ell, estant en el partit on està, no pot queixar-se dels càstigs de Madrid sense dimitir tot seguit. Perquè el seu partit ha votat sempre sempre sempre igual que els seus coreligionaris de Madrid i en contra dels interessos de Catalunya, quan s’han plantejat propostes des d’aquí que els dirigents del seu partit de Madrid no veien de bon ull. Les coses com són, senyor Iceta. Els dèficits actuals de Catalunya en infraestructures, senyor Iceta, són més culpa de vostès que del PP, perquè des de l’any 82 vostès han governat aquest Estat més de 16 anys i el partit del senyor Àdolf Aznar exactament la meitat. Hi ha acusacions contra Madrid, senyor Iceta, que no es poden fer impunement des de segons quines trones, si no és que qui les fa és un cínic més recargolat que el príncep de Maquiavel.)

(Afegitó del 30 de juliol. No puc estar-me de copiar el que escriu avui Juli Capella a El Periódico, sota el títol «Avantatges de l'apagada»: «No entenc per què la gent s'ha enfadat amb l'apagada; s'hi ha de veure el costat positiu. Hauríem de donar gràcies a Fecsa i a REE per haver-nos regalat tres dies de retorn a un estat natural, al cicle impertorbable de la vida. Seixanta hores per harmonitzar-se amb la vida primitiva. L'apagada, com aquella cèlebre de Nova York, suposarà un increment notable de l'índex de natalitat d'aquí a nou mesos: el barceloní va poder canviar la tele nocturna per una mica de contacte humà. Un altre dels avantatges ha estat induir-nos a comprar menys: la falta de llum i l'asfixiant aire dels comerços ens han allunyat del pecat consumista. També ha suposat un gran xollo per a molts, que han vist alleujada la seva tasca, al no funcionar ordinadors i caixes registradores. L'apagada ens ha salvat de tots els aliments que teníem guardats al fons del congelador. Una ocasió única per veure de nit les estrelles sense contaminació lumínica i per fer exercici i passejar, ja que no anava el metro. Ens ha fet reflexionar sobre quant depenem dels diminuts electrons i el perill del seu subministrament monopolístic. Ens ha regalat l'espectacle inigualable de veure els que ens manen renyant-se els uns als altres. I una guinda deliciosa, el detall que, durant aquests dies, l'únic que no ha fallat hagi estat el subministrament dels parquímetres. El millor està per arribar. Serà quan n'expliquin les causes. En la primera gran apagada mundial, a la costa est dels EUA, el 1965, van trobar una excusa perfecta: van detectar un ovni sobrevolant la central elèctrica. Segur que als nostres gestors se'ls acut alguna idea més divertida. ¡Visca la foscor!» [El Periódico, 30 juliol 2007]. No em digueu que no valia la pena haver-lo copiat i conservar-lo aquí, amb tota la resta de coses que hem escrit aquests dies sobre el tema.)


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Fets diferencials (11): Els trens de proximitat

L’altre dia parlàvem de qui és que mana a Catalunya de debò, entre els partits polítics actuals, i em penso que ho vam demostrar. Un dels capítols de la demostració era el de les infraestructures de ferrocarril. Aquests dies, arran del caos creixent que hi ha en les línies de proximitat de Renfe a Catalunya, han eixit a la llum dades concretes de les inversions dels governs de Madrid (PP i PSOE) en aquestes línies al llarg dels darrers 10 anys i la projecció de pressupostos ja aprovats per als tres anys vinents. Les xifres farien esfereir, si no fos que ja ens les esperàvem:

- Xifra total d’inversió de l’Estat a les línies de proximitat de Renfe 1995-2009: Madrid, 417 milions d’euros (uns 70.000 milions de pessetes); Barcelona, 153 milions d’euros (uns 25.500 milions de pessetes).
- Projecció prevista per a l’any que ve (2007): 27 MEUR (4.500 MPTA) per a Madrid contra 13,5 MEUR (2.241 MPTA) per a Barcelona.
- Previsió del 2008: 40 MEUR (6.640 MPTA) per a Madrid contra 13 MEUR (2.160 MPTA) per a Barcelona.
- Previsió del 2009: 55 MEUR (9.150 MPTA) per a Madrid i 13 MEUR (2.160 MPTA) per a Barcelona.

A Madrid hi ha en aquests moments 98 trens per cada sentit de marxa, en hora punta, en aquestes línies de proximitat; a Barcelona n’hi ha 51. El nombre de quilòmetres per viatger que fa cada català en aquestes línies és de 21,3; els madrilenys en fan de mitjana 17,8. Tot i això, cada viatger català paga de mitjana a la Renfe 84 cèntims, mentre que els madrilenys n’hi paguen 82. Un madrileny que viatja de Madrid a Parla (24 km) paga 1,65 euros. A un català que vagi de Barcelona a Sabadell (24 km) li costarà 1,80 euros. Ah, i a més de Barcelona a Sabadell hi ha 9 parades, mentre que de Madrid a Parla n’hi ha només 5. (Font de totes eixes dades, excepte l'exemple de Sabadell/Parla: Pressupostos generals de l’Estat 2006).

A Madrid, els trens de proximitat van de conya, fins al punt que els usuaris puntuen aquest servei amb una nota molt alta. A Barcelona, per saber com funcionen aquests trens n’hi ha prou a fer cada dia un cop d’ull a la premsa. I sobre el nivell de satisfacció dels usuaris catalans, últimament sembla que justament per aquí no n’han fet enquestes, només fan enquestes a Madrid. Que estrany, no?

I doncs, qui mana a Catalunya?

Diari de campanya (V): Desenganyem-nos, a Catalunya manen el PSOE i el PP

Ho deia l’altre dia, de passada, que el partit que mana més a Catalunya és sens dubte el PSOE, i això segurament no ho posa ningú en dubte. (Ara parlem seriosament, i per tant no cal ni considerar la hipòtesi que el PSC sigui una cosa diferent del PSOE. Socialistes rondinaires per vocació, absteniu-vos de renyar-me, si pot ser, que ara parlarem de coses serioses, no de bestieses ni de matisos accidentalts i absurds.) Ara bé, vaig afegir que el segon partit que mana més a Catalunya és el PP. I que ho podia demostrar amb números.

Fins i tot des del punt de vista del poder moral, el PSOE actua molts cops mirant què diu i com respira el PP. I pel que fa al poder real, l’econòmic –quin altre poder hi ha? o, dit d’una altra manera, com es pot quantificar el pes del poder de cadascú, si no és amb els pressupostos finalment realitzats?–, les grans inversiones que es fan i sobretot es desfan a Catalunya avui depenen del que van decidir el PSOE de González (1982-1996) i el PP d’Aznar (1996-2004) en els 21 anys que van governar Espanya, i les grans inversions que es faran i es desfaran a Catalunya demà depenen del que decideixi el PSOE de Zapatero avui... amb la vista posada al PP de Rajoy i potser amb pactes secrets amb qui hagi de ser el successor de Rajoy, quan descavalquin aquest senyor del seu partit d’aquí a un parell d’anys, i jo no sé qui serà aquest successor, però és possible que en els soterranis del poder ja se sàpiga qui serà i ja es pactin coses importants amb ell.

No parlo de promeses electorals, de pressupostos aprovats amb el suport de no sé qui. Parlo de fets reals, incontrovertibles, de l’any 2006. Coses que es poden veure i tocar.

Vegem i toquem:
1, l’aeroport del Prat és l’any 2006 un aeroport de segona categoria perquè és voluntat del PSOE i del PP que ho sigui;
2, Catalunya no té TGV l’any 2006 per connectar-se amb França i amb Espanya perquè ha sigut voluntat del PSOE i del PP que no fos així;
3, a Catalunya no s’ha fet ni un sol tram de ferrocarril tret del del Papiol - Mollet des de l’època de Primo de Rivera perquè ha estat voluntat del PSOE i del PP (i abans de Franco) que fos així;
4, a Catalunya no hi ha l’any 2006 gairebé autopistes sense peatge (i les que hi ha, són de fa quatre dies, la de Lleida, o de l’època de Franco, la de l’Ametlla) perquè és voluntat del PSOE i del PP que sigui d’aquesta manera;
5, a Catalunya hi ha més pobres (més d’un milió, segons Càritas) i més immigrants (prop del 15% dels habitants) que enlloc perquè ha sigut voluntat del PP i del PSOE que fos així (cada dia, des de fa un munt d’anys, hi ha transvasaments massius d’immigrants cap a Catalunya, transvasaments fets per organismes de l’Estat) i també ha sigut voluntat del PP i del PSOE que els pressupostos catalans no arribessin a cobrir ni les necessitats socials més immediates de molts d’aquests pobres i de molts d’aquests immigrants (i que consti que jo sóc partidari de l’obertura de fronteres: que vingui qui vulgui... o qui pugui fer-ho, que prou pena tenen si a casa seva no poden ni menjar);
6, els grans grups energètics, de transports i de telecomunicacions de l’Estat estan en mans d’amics o exresponsables polítics del PSOE i del PP;
7, el poder judicial –l’únic poder judicial que existeix, que és el de l’Estat–, depèn del PSOE i del PP a parts més o menys iguals;
8, el poder legislatiu de l’Estat depèn ara del PSOE i abans del PP, però també estan molt empatats;
9, el poder executiu de l’Estat està ara en mans del PSOE, com abans estava en mans del PP;
10, un dels dos grans bancs de l’Estat, el BBVA, està en mans d’amics del PP, que els hi va posar, i els altres grans banquers i empresaris no fan res –perquè no poden o perquè no volen– sense el vistiplau del PSOE i del PP (incloent-hi les caixes d’estalvis suposadament catalanes).
11, les emissores de televisió i ràdio d'àmbit estatal (entre les quals hi ha les cadenes de TV Antena 3, Tele 5, Cuatro i La Sexta) són concessions de l'Estat i, per tant, depenen del PSOE i del PP, i també depèn del PSOE i del PP la peculiar manera que tenen aquestes cadenes d'entendre la pluralitat lingüística de l'Estat;
12, el Defensor del Pueblo defensa només el poble que parla castellà. Últim exemple: aquesta mateixa setmana ha rebutjat les protestes dels aragonesos bilingües que volien que a les escoles de la Franja hi hagués alguna assignatura obligatòria de català i ha dit que amb una hora setmanal i optativa n'hi havia prou.

Calen més proves? Voleu que parli de coses més poètiques? Hem de parlar de la persecució del català a l’Estat espanyol (i, per tant, també a Catalunya)? De la nul·la presència del català a les institucions estatals? De la penalització que té el català, els productes catalans, els noms catalans, les empreses catalanes a tot l’Estat (per no parlar d’Europa, ai... també gràcies al PSOE i al PP)? Si hi ha un munt de catalans que l’única manera que tenen de sobreviure a Espanya és dissimulant que són catalans! Us explico l’última: a un amic meu una editorial paraoficial de Madrid li ha publicat un manual universitari. Acaba de sortir, està calent. Doncs, la condició sine qua non per publicar-lo ha estat que canviés tres noms propis catalans (Anna, Antoni i Sergi) d’uns exemples il·lustratius que sortien barrejats amb desenes d’altres noms espanyols i alguns d’altres idiomes. Era un llibre en espanyol amb exemples d’una realitat plural (així és com pensava aquest amic meu). Doncs no. Ha hagut d’escriure Ana, Antonio i Sergio. No dono més pistes perquè ell no vol que se sàpiga, no vol denunciar-ho, vol continuar sobrevivint a l’Estat. Li fa vergonya haver cedit, però m’ho ha explicat gairebé amb llàgrimes als ulls.

Qui mana, doncs, a Catalunya? El PSOE i el PP. Perquè són els partits que manen a l’Estat. I l’Estat és el poder.

Tota la resta, els 23 anys de CiU i els 3 anys del tripartit, els ajuntaments que estan en mans de formacions “independents”, Catalunya Ràdio i la COMRàdio i TV3, el català a l’escola, els rètols i prospectes oficials bífids o fins i tot monolingües, tot allò que determinada gent vol fer creure que és tan i tan important –perquè els interessa que continuem capcots i demanant perdó–, tot plegat és misèria, ni la xocolata del lloro. Són àmbits de governs de fireta, de tetrarques de províncies, de reietons locals, i res més. Quatre quartos. I encara n’hi ha que diuen que ens queixem per vici i que tot el dia ens estem lamentant. Som cornuts i encara hem de pagar el beure.

I les eleccions aquestes de l’1 de novembre, què voleu que us digui... Serien les més importants, per a mi, si fóssim independents o almenys realment autònoms. Però mentrestant –i com dura el «mentrestant», aviat farà tres segles–, són com les eleccions del president de l’escala, una mica més. Ens hi juguem la possibilitat de fer que a l’antic cau on vivia el porter de la finca hi puguem fer un magatzem per a les bicicletes dels nostres fills, o no. Ja em direu, quines decisions tan transcendentals. I aquest és un altre motiu per votar Escons insubmisos: perquè em fa vergonya que els partits que es diuen catalans no hagin estat capaços de fer un front comú davant de Madrid; i quan n’han fet un (Estatut del 30 de setembre, amb el 90% del suport parlamentari de Catalunya), no van passar ni 48 hores que tothom ja parlava de negociar a Madrid (també ERC, sí, que no s’amaguin amb el no de després). Però, per què es va trencar el front del 30 de setembre? Doncs, en bona part, perquè el PP hi estava en contra.

Som una mica desgraciats, sí. I si explico tot això és perquè n’hi ha que segur que s’han estranyat quan l’altre dia vaig dir que el segon partit que mana més a Catalunya era el PP. Fins i tot desanima, haver d’explicar coses tan òbvies. En quin país viviu, que no ho veieu?

Diari de campanya (I): Com passen de nosaltres
Diari de campanya (II): Goebbels reloaded
Diari de campanya (III): Anem traient el cap
Diari de campanya (IV): El concepte «agafats pels ous»


(Eleccions al Parlament 2006)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Coses d’aquests dies

1. Em sap greu que fos aquella emissora de Madrid que ara no recordo com es diu la que destapés l’escàndol de les enquestes de l’EGM. Tothom sap que aquestes enquestes es fan molt malament. Només d’aquesta manera es pot explicar que no resisteixin l’acarament amb altres dades més contrastables, com són les de l’OJD en el cas dels mitjans escrits: per això els anunciants de premsa escrita fan cas de l’OJD i no de l’EGM. En el cas dels audiovisuals, els anunciants no tenen cap més remei que refiar-se de l’EGM, però és perquè no hi ha alternativa. O sigui, les enquestes de l’EGM, com diu aquella emissora, es fan molt mal fetes i ja va bé que de tant en tant ho denunciï algú. És clar que estan mal fetes per a tothom, vull dir que hi ha errors i nyaps clamorosos però en principi afecten tothom igual, o sigui que al final, com la majoria de les enquestes, no et donen dades fiables, però sí que et marquen tendències, que és del que es tracta. I és clar que qui ho ha denunciat té la credibilitat que té, vull dir cap, i el que aconsegueix és que la gent normal se’ls miri encara amb més ulls de malfiança: té dallonses que siguin ells els qui denunciïn manipulacions...

2. Vaig anar dissabte a la Farinera del Clot per assistir a la presentació del llibre d’Èric Bertran, Èric i l’Exèrcit del Fènix. Ja està tot dit sobre aquest cas. Només afegeixo tres apunts: un, Víctor Alexandre, que ha fet de padrí del noi en el seu debut literari, va dir que tot plegat, tot aquell horror de flaire dictatorial comès per l'Estat contra un menor, es podria haver resolt en qualsevol moment amb una petició de perdó per “l’error comès”. Si no es va demanar perdó –ni l’empresa denunciant, ni el poder judicial que decideix intervenir, ni la Guàrdia Civil, ni el Ministeri de l’Interior del qual depèn la Brigada Antiterrorista, ni els interrogadors de la Policia, ni els psicòlegs que van intentar “desprogramar-lo”, ni ningú, és perquè tota aquesta gent va fer exactament allò que volien fer, convertir aquell nano valent –em va impressionar la maduresa del noi... espero que aguanti la pressió– en un cas exemplar del que pot passar a qualsevol persona d’aquest país si decideix exigir els seus drets en veu alta. Van dir: cal tallar el mal des del començament. I ho van fer. I els és igual les seqüeles que puguin provocar al noi, a la seva família... i a tants joves que a partir d’ara s’ho miraran tot una mica més de lluny. Perquè el segon punt que volia esmentar, que em va impressionar, és el fet que l’Èric ha hagut de canviar d’institut, perquè en el seu li van fer vores i el van deixar de racó. No en sé detalls: és possible que en part sigui una reacció adolescent i d’alguna manera disculpable, o almenys comprensible, davant uns fets que els superen i un company que de cop s’ha convertit en protagonista mediàtic. Però sembla que en aquest cas també hi va haver professors que en comptes de donar-li tot el suport i la comprensió que mereixia el noi, es van apuntar a la tesi que “alguna cosa més deu haver fet, perquè li passi tot això”. Tercer apunt: la Generalitat, el famós tripartit d'esquerres i catalanista, no ha ajudat el noi ni la seva família, que van demanar ajut al president i al conseller primer, entre d'altres: no els han fet cap cas.

3. L’any passat alguns diaris de Madrid anaven comptant els punts que “els àrbitres” regalaven al Barça. Ningú més arreu del món va parlar d'això, només ho va fer gent de Madrid, que sempre diuen tot cofois que si el seu senyoriu i que a ells no els preocupa gens el Barça, i que només la gent amb complexos com els del Barça estan tot el dia pensant en el Madrid. L’any passat va ser un any en què la premsa mundial es va rendir a la qualitat de l’equip de Rijkaard (que encara no té el web en català). I aquest any, demano, comptabilitzaran també els punts que els àrbitres regalen al Madrid –altra cosa és que el Madrid els aprofiti, com va passar dissabte a València: en justícia, el València havia d’haver guanyat 1 a 0– i els que de mica en mica van aconseguint treure al Barça, a base d’expulsions injustes, penals a favor no assenyalats, suposats penals en contra sempre assenyalats, agressions en contra no castigades, etc.? Resposta: no, no els comptabilitzaran. Continuaran comptant només els punts que els àrbitres “regalen” al Barça. perquè ells són uns cavallers i uns senyors que no estan gens obsedits amb el que passa a “provincias”.


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Algú que ho entengui que m’ho expliqui

Ahir apareixia a El Periódico de Catalunya una informació segons la qual el Govern espanyol obliga determinats immigrants a saber la llengua castellana abans de poder instal·lar-se... a Catalunya. Sembla que fins i tot el Govern espanyol ha fet tornar al seu país d’origen alguns d’aquests immigrants per aquest motiu. És a dir, els ha expulsat de l’Estat espanyol per no saber espanyol. Pregunta innocent: què passaria si això ho hagués fet alguna autoritat catalana amb l’exigència paral·lela del català? Ni m’ho vull imaginar: a hores d’ara no sols seríem tots uns fills de puta, sinó que a més a més seríem nazis, xenòfobs i reus de mort, pel cap baix. Bé, per a ells ja ho érem de fa temps.

En fi, no ens queixem pel fet que ens diguin el nom del porc des de Madrid. És el que toca. Ara, el que em sobta i em revolta i m’emprenya i m’indigna d’allò més és que aquesta notícia no hagi corregut pertot arreu. Si la Subdelegació del Govern de l’Estat espanyol a Barcelona ha estat realment, com sembla, el primer organisme oficial d’aquest Estat a exigir el coneixement d'un idioma com a condició sine qua non per viure en aquest Estat; si, com deia el diari esmentat, es tracta d'un requisit que no es demana a la resta de l'Estat, només a Catalunya –«a la resta d'Espanya, aquest requisit no està vigent»–; si tot això és veritat, com és que cap altre mitjà de comunicació català –parlo dels escrits, premsa i internet–, tret del Racó Català, on la vaig publicar jo mateix, no ha donat la notícia? Si hauria d’haver aparegut en portada!!

«Ens sembla un requisit lògic», deia un responsable de la Subdelegació, segons explicava ahir El Periódico. «Igual com a un enginyer se li demana un títol, a algú que hagi de venir a treballar de cara al públic és normal que se li requereixi un coneixement del castellà.»

A mi, què voleu que us digui, al contrari que al funcionari aquest, no em sembla gens lògic que per poder viure aquí un immigrant se li demani d'entrada aquesta mena de condicions, ni català ni castellà. Als que acaben d’arribar se’ls ha d’acollir i punt. L'idioma, ja l'aprendran. Una altra cosa és que per poder exercir determinades feines necessitin saber la llengua, però això ja correspondrà establir-ho a l’empresa contractadora, no a l’Estat. Ara no parlem d’això: ara parlem de sentit comú, de solidaritat... i de greuges comparatius en l’exigència de llengües.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

La reforma de les titulacions universitàries (esquema)

La tàctica és coneguda.

Fase 1: Es parla de la necessitat de fer una reforma, normalment amb l’excusa d’un bé superior o d’un mandat extern. En aquest cas, el papu al qual cal retre un sacrifici és la declaració de Bolonya i la “imprescindible convergència” de tots els estudis europeus.

Fase 2: Es crea una comissió de treball per fer “propostes” de reforma.

Fase 3: La comissió que es crea té molt clars els objectius finals: servir en safata les raons “científiques i acadèmiques” que convenen al govern que l’ha constituïda. En el cas que ens ocupa, el govern (espanyol) pretén uns quants objectius lloables i del tot lògics –que en alguns casos no són sinó la rectificació necessària d’un mal pas decidit en un altre moment en què al govern de torn li convenia fer el contrari: és el cas de la multiplicació d’enginyeries–, i alhora aprofitar l’avinentesa per passar comptes pendents i retallar, modificar o reorientar alguna cosa que no li fa el pes. Per exemple, les carreres d’història de l’art o d'humanitats, ja que els artistes i els humanistes, en general, són díscols; per tant, cal fermar-los curt i oxigenar els seus estudis, que no es capfiquin gaire en l’art i les lletres o, si volen fer-ho, que facin belles arts o humanitats en una escola o universitat privada. O per exemple, oi que els catalanistes i els basquistes cada cop emprenyen més?, doncs eliminem la filologia catalana i l’èuscara, que són un cau de futurs terroristes desvagats, i la raó que donarem és que són carreres amb pocs estudiants (3.000 entre totes dues), tot i que proporcionalment tinguin més alumnes que la filologia hispànica (13.600), però aquesta no es pot suprimir ni diluir en altres perquè és una qüestió de “identidad nacional”.

Fase 4: Per tal d’aconseguir els objectius, la comissió presenta un programa de màxims.

Fase 5: La gent s’exclama. (És la fase actual.)

Fase 6: Es fa veure que es negocia, es retallen coses secundàries del programa i els de la comissió fan veure que cedeixen també en algun punt important “fent un gran sacrifici que la gent ha de visualitzar”. Quan en aquest context es diu “la gent”, volen dir normalment els partits polítics, ja que, com tothom sap, els partits són l’expressió màxima de la representativitat ciutadana, i tant és que es discuteixi sobre titulacions universitàries que sobre els diversos companatges que pots posar al damunt del pa amb tomaca: ho han de pactar els partits.

Fase 7: En canvi del sacrifici de la comissió, doncs, es demana a “la gent” que siguin comprensius i que cedeixin, com ells han cedit. És a dir, ja han convertit el programa de màxims en una donzella que necessàriament cal lliurar al drac, peti qui peti.

Fase 8: Mentre no vingui sant Jordi, això –tot plegat– fa molt mala pinta. I sant Jordi, en aquest cas i en altres, pareix com si estigués adormit de fa dies.


(Per què no hi ha comentaris al bloc?)