dimarts, 31 d’octubre del 2006

Diari de campanya (IX): Rectificació

Divendres vaig explicar que la majoria dels mitjans de comunicació havien dit alguna cosa, ni que fos minsa, ni que fos una carta al director o una nota breu amagada al fons dels bastidors, sobre els Escons insubmisos, i que només hi havia dues excepcions, dues absències. Ja no hi ha excepcions. Ahir al matí els lectors de l’Avui van poder llegir una carta del «número 1» d’Ei i al migdia VilaWeb va publicar un reportatge sobre alguns dels partits catalans de moment extraparlamentaris que es presenten a les eleccions, i a nosaltres ens esmentava els segons, després d’Els Verds «autèntics» que van ser la sisena força democràtica –i la primera de les que es van quedar sense representació– a les eleccions del 2003.

Encara teniu temps per a la porra, eh?, si llegiu això abans de les 23:59:59 del dia 31.


Diari de campanya (I): Com passen de nosaltres
Diari de campanya (II): Goebbels reloaded
Diari de campanya (III): Anem traient el cap
Diari de campanya (IV): El concepte «agafats pels ous»
Diari de campanya (V): Desenganyem-nos, a Catalunya manen el PSOE i el PP
Diari de campanya (VI): Les enquestes
Diari de campanya (VII): Els absents
Diari de campanya (VIII): La porra del pernil


(Eleccions al Parlament 2006)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

dilluns, 30 d’octubre del 2006

Diari de campanya (VIII): La porra del pernil

La gent d’Escons insubmisos som més aviat pobrets. Pobrets i alegrets, això sí. No tenim pressupost de campanya. Però ja s’ha fet tradicional que quan hi ha eleccions fem una porra d’un pernil. Un cuixot de debò. El guanyarà qui s’acosti més al nombre de vots que tindrem. Hi pot participar tothom qui vulgui, no cal estar «afiliat». Ara que hi penso: que hi ha cap afiliat...? Em penso que no, ni el president. És per això que no hi ha tampoc disciplina de partit: l’única disciplina que tenim és el nostre Manifest.

Bé, us animo a participar en la porra. Es fa enviant un missatge a Ei amb l’assumpte «porra», el nom del participant i el nombre de vots que creu que traurem. Com més serem, més riurem. Es considerarà, per determinar el guanyador, el resultat oficial, el que es publiqui al Diari Oficial de la Generalitat, cosa que sol passar al cap d’uns quinze dies o tres setmanes de les eleccions. Llavors es proclamarà el guanyador del cuixot i se li’n farà el lliurament a la seu del «partit». Fins ara, les apostes arribades van des de 1.003 vots (aquest no guanyarà, segur) fins a 583.742 (que voldrien dir uns 25 escons... buits, no cal dir-ho, i, per tant, uns 150.000 euros mensuals destinats a ONGs). Es demana als participants que proposin números no rodons, per evitar empats (és difícil dividir un pernil). Els col·lectius familiars hi poden participar amb una aposta per cada membre de la família. El termini per a l'enviament d'apostes acaba demà dimarts a les 23 h 59' 59".


Diari de campanya (I): Com passen de nosaltres
Diari de campanya (II): Goebbels reloaded
Diari de campanya (III): Anem traient el cap
Diari de campanya (IV): El concepte «agafats pels ous»
Diari de campanya (V): Desenganyem-nos, a Catalunya manen el PSOE i el PP
Diari de campanya (VI): Les enquestes
Diari de campanya (VII): Els absents


(«Anche io sono un essere umano?» Això va dir ahir Vale Rossi, després de lluitar fins a l'últim segon per mirar de guanyar el campionat del món de motos de la categoria reina. No va aconseguir-ho, es va quedar a cinc punts del nou campió, Nicky Hayden. Fa uns mesos, havia arribat a estar a 51 punts de distància del corredor estatunidenc, perquè la moto no li anava prou bé. Ell no s'ha queixat gaire. Ha continuat treballant fins al final, fins a l'últim dia. No s'ha donat. I en acabat, ha felicitat cordialment Hayden. Rossi és d'aquest món, però no ho sembla.)

(Eleccions al Parlament 2006)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

divendres, 27 d’octubre del 2006

Diari de campanya (VII): Els absents

Ja acabem la campanya, i més o menys hem aconseguit eixir, treure una mica el caparró, en tots els mitjans. Tots? No. Els mitjans de referència d’aquest pobre vigilant, els que llegeix cada dia, els que ha lloat més d’un cop i també més d’un cop ha criticat constructivament, aquests dos mitjans no han dit ni mitja paraula dels Escons insubmisos. ¿Potser és perquè els directors es diuen tots dos Vicent i són valencians, i aquest pobre faroner ha demostrat un munt de vegades que estima i comprèn els valencians i els considera germans i no sols ho diu per dir-ho, sinó que s’hi ha implicat de debò? El pobre vigilant del far no sap a què és deguda aquesta manifesta discriminació de VilaWeb i de l’Avui.


Diari de campanya (I): Com passen de nosaltres
Diari de campanya (II): Goebbels reloaded
Diari de campanya (III): Anem traient el cap
Diari de campanya (IV): El concepte «agafats pels ous»
Diari de campanya (V): Desenganyem-nos, a Catalunya manen el PSOE i el PP
Diari de campanya (VI): Les enquestes


(Eleccions al Parlament 2006)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

dijous, 26 d’octubre del 2006

Diari de campanya (VI): Les enquestes

Fins ara, en les eleccions anteriors, sempre em passava que l’endemà de les votacions molts cops tenies la sensació que les enquestes, almenys algunes enquestes, t’havien enganyat, però no recordaves quines exactament. Ara he pres mesures perquè no em torni a passar el mateix en aquestes eleccions del Parlament de Catalunya del 2006.

Enquestes:

- Sondeig Demoscopia (Antena 3, Onda Cero), 6 d’octubre:
CiU 47-48, PSC 40-41, ERC 20-22, PP 14-15, ICV-EUA 10-12

- Sondeig Infortécnica (diaris locals), 22 d’octubre:
CiU 56-58, PSC 39-40, ERC 16-17, PPC 13-14, ICV-EUA 8-10.

- Sondeig Opina (El País), 22 d’octubre:
CiU 45, PSC 42-43, ERC 20, PP 15, ICV-EUA 13-14.

- Sondeig RAC1, 23 d’octubre:
CiU 52-54, PSC 35-37, ERC 20-21, PP 14-15, ICV-EUA 10-13.

- Sondeig GESOP (El Periódico), 24 d’octubre:
CiU 47-49, PSC 39-41, ERC 20, PP 14-15, ICV-EUA 12-13

- Sondeig CIS, 25 d’octubre:
CiU 50-52, PSC 39, ERC 21, PP 13-14, ICV-EUA 10-11

- Sondeig Noxa (La Vanguardia), 26 d'octubre:
CiU 50-52, PSC 38-40, ERC 17-19, ICV-EUA 13-15, PP 13)

- Pulsómetro Instituto Opina (Cadena SER), 26 d’octubre:
CiU 43-47, PSC 42-43, ERC 19-22, PP 13-14, ICV-EUA 13-14.


Com veieu, totes s’equivoquen, perquè no han previst ni un escó per als ciutadans descontents. En canvi, totes l’encerten, perquè no donen cap escó als pallassos, i llavors s’acosta el moment de dir-los adéu per sempre, sense manies, i això em fa una mica més feliç que ahir.

En qualsevol cas, és evident que n’hi ha unes (sobretot les d'Opina) que són força diferents de les altres. El fet que quedin retratades ací em servirà per saber en el futur de quines d’aquestes empreses em puc refiar i de quines altres no gaire.


Diari de campanya (I): Com passen de nosaltres
Diari de campanya (II): Goebbels reloaded
Diari de campanya (III): Anem traient el cap
Diari de campanya (IV): El concepte «agafats pels ous»
Diari de campanya (V): Desenganyem-nos, a Catalunya manen el PSOE i el PP


(Eleccions al Parlament 2006)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

dimarts, 24 d’octubre del 2006

Diari de campanya (V): Desenganyem-nos, a Catalunya manen el PSOE i el PP

Ho deia l’altre dia, de passada, que el partit que mana més a Catalunya és sens dubte el PSOE, i això segurament no ho posa ningú en dubte. (Ara parlem seriosament, i per tant no cal ni considerar la hipòtesi que el PSC sigui una cosa diferent del PSOE. Socialistes rondinaires per vocació, absteniu-vos de renyar-me, si pot ser, que ara parlarem de coses serioses, no de bestieses ni de matisos accidentalts i absurds.) Ara bé, vaig afegir que el segon partit que mana més a Catalunya és el PP. I que ho podia demostrar amb números.

Fins i tot des del punt de vista del poder moral, el PSOE actua molts cops mirant què diu i com respira el PP. I pel que fa al poder real, l’econòmic –quin altre poder hi ha? o, dit d’una altra manera, com es pot quantificar el pes del poder de cadascú, si no és amb els pressupostos finalment realitzats?–, les grans inversiones que es fan i sobretot es desfan a Catalunya avui depenen del que van decidir el PSOE de González (1982-1996) i el PP d’Aznar (1996-2004) en els 21 anys que van governar Espanya, i les grans inversions que es faran i es desfaran a Catalunya demà depenen del que decideixi el PSOE de Zapatero avui... amb la vista posada al PP de Rajoy i potser amb pactes secrets amb qui hagi de ser el successor de Rajoy, quan descavalquin aquest senyor del seu partit d’aquí a un parell d’anys, i jo no sé qui serà aquest successor, però és possible que en els soterranis del poder ja se sàpiga qui serà i ja es pactin coses importants amb ell.

No parlo de promeses electorals, de pressupostos aprovats amb el suport de no sé qui. Parlo de fets reals, incontrovertibles, de l’any 2006. Coses que es poden veure i tocar.

Vegem i toquem:
1, l’aeroport del Prat és l’any 2006 un aeroport de segona categoria perquè és voluntat del PSOE i del PP que ho sigui;
2, Catalunya no té TGV l’any 2006 per connectar-se amb França i amb Espanya perquè ha sigut voluntat del PSOE i del PP que no fos així;
3, a Catalunya no s’ha fet ni un sol tram de ferrocarril tret del del Papiol - Mollet des de l’època de Primo de Rivera perquè ha estat voluntat del PSOE i del PP (i abans de Franco) que fos així;
4, a Catalunya no hi ha l’any 2006 gairebé autopistes sense peatge (i les que hi ha, són de fa quatre dies, la de Lleida, o de l’època de Franco, la de l’Ametlla) perquè és voluntat del PSOE i del PP que sigui d’aquesta manera;
5, a Catalunya hi ha més pobres (més d’un milió, segons Càritas) i més immigrants (prop del 15% dels habitants) que enlloc perquè ha sigut voluntat del PP i del PSOE que fos així (cada dia, des de fa un munt d’anys, hi ha transvasaments massius d’immigrants cap a Catalunya, transvasaments fets per organismes de l’Estat) i també ha sigut voluntat del PP i del PSOE que els pressupostos catalans no arribessin a cobrir ni les necessitats socials més immediates de molts d’aquests pobres i de molts d’aquests immigrants (i que consti que jo sóc partidari de l’obertura de fronteres: que vingui qui vulgui... o qui pugui fer-ho, que prou pena tenen si a casa seva no poden ni menjar);
6, els grans grups energètics, de transports i de telecomunicacions de l’Estat estan en mans d’amics o exresponsables polítics del PSOE i del PP;
7, el poder judicial –l’únic poder judicial que existeix, que és el de l’Estat–, depèn del PSOE i del PP a parts més o menys iguals;
8, el poder legislatiu de l’Estat depèn ara del PSOE i abans del PP, però també estan molt empatats;
9, el poder executiu de l’Estat està ara en mans del PSOE, com abans estava en mans del PP;
10, un dels dos grans bancs de l’Estat, el BBVA, està en mans d’amics del PP, que els hi va posar, i els altres grans banquers i empresaris no fan res –perquè no poden o perquè no volen– sense el vistiplau del PSOE i del PP (incloent-hi les caixes d’estalvis suposadament catalanes).
11, les emissores de televisió i ràdio d'àmbit estatal (entre les quals hi ha les cadenes de TV Antena 3, Tele 5, Cuatro i La Sexta) són concessions de l'Estat i, per tant, depenen del PSOE i del PP, i també depèn del PSOE i del PP la peculiar manera que tenen aquestes cadenes d'entendre la pluralitat lingüística de l'Estat;
12, el Defensor del Pueblo defensa només el poble que parla castellà. Últim exemple: aquesta mateixa setmana ha rebutjat les protestes dels aragonesos bilingües que volien que a les escoles de la Franja hi hagués alguna assignatura obligatòria de català i ha dit que amb una hora setmanal i optativa n'hi havia prou.

Calen més proves? Voleu que parli de coses més poètiques? Hem de parlar de la persecució del català a l’Estat espanyol (i, per tant, també a Catalunya)? De la nul·la presència del català a les institucions estatals? De la penalització que té el català, els productes catalans, els noms catalans, les empreses catalanes a tot l’Estat (per no parlar d’Europa, ai... també gràcies al PSOE i al PP)? Si hi ha un munt de catalans que l’única manera que tenen de sobreviure a Espanya és dissimulant que són catalans! Us explico l’última: a un amic meu una editorial paraoficial de Madrid li ha publicat un manual universitari. Acaba de sortir, està calent. Doncs, la condició sine qua non per publicar-lo ha estat que canviés tres noms propis catalans (Anna, Antoni i Sergi) d’uns exemples il·lustratius que sortien barrejats amb desenes d’altres noms espanyols i alguns d’altres idiomes. Era un llibre en espanyol amb exemples d’una realitat plural (així és com pensava aquest amic meu). Doncs no. Ha hagut d’escriure Ana, Antonio i Sergio. No dono més pistes perquè ell no vol que se sàpiga, no vol denunciar-ho, vol continuar sobrevivint a l’Estat. Li fa vergonya haver cedit, però m’ho ha explicat gairebé amb llàgrimes als ulls.

Qui mana, doncs, a Catalunya? El PSOE i el PP. Perquè són els partits que manen a l’Estat. I l’Estat és el poder.

Tota la resta, els 23 anys de CiU i els 3 anys del tripartit, els ajuntaments que estan en mans de formacions “independents”, Catalunya Ràdio i la COMRàdio i TV3, el català a l’escola, els rètols i prospectes oficials bífids o fins i tot monolingües, tot allò que determinada gent vol fer creure que és tan i tan important –perquè els interessa que continuem capcots i demanant perdó–, tot plegat és misèria, ni la xocolata del lloro. Són àmbits de governs de fireta, de tetrarques de províncies, de reietons locals, i res més. Quatre quartos. I encara n’hi ha que diuen que ens queixem per vici i que tot el dia ens estem lamentant. Som cornuts i encara hem de pagar el beure.

I les eleccions aquestes de l’1 de novembre, què voleu que us digui... Serien les més importants, per a mi, si fóssim independents o almenys realment autònoms. Però mentrestant –i com dura el «mentrestant», aviat farà tres segles–, són com les eleccions del president de l’escala, una mica més. Ens hi juguem la possibilitat de fer que a l’antic cau on vivia el porter de la finca hi puguem fer un magatzem per a les bicicletes dels nostres fills, o no. Ja em direu, quines decisions tan transcendentals. I aquest és un altre motiu per votar Escons insubmisos: perquè em fa vergonya que els partits que es diuen catalans no hagin estat capaços de fer un front comú davant de Madrid; i quan n’han fet un (Estatut del 30 de setembre, amb el 90% del suport parlamentari de Catalunya), no van passar ni 48 hores que tothom ja parlava de negociar a Madrid (també ERC, sí, que no s’amaguin amb el no de després). Però, per què es va trencar el front del 30 de setembre? Doncs, en bona part, perquè el PP hi estava en contra.

Som una mica desgraciats, sí. I si explico tot això és perquè n’hi ha que segur que s’han estranyat quan l’altre dia vaig dir que el segon partit que mana més a Catalunya era el PP. Fins i tot desanima, haver d’explicar coses tan òbvies. En quin país viviu, que no ho veieu?

Diari de campanya (I): Com passen de nosaltres
Diari de campanya (II): Goebbels reloaded
Diari de campanya (III): Anem traient el cap
Diari de campanya (IV): El concepte «agafats pels ous»


(Eleccions al Parlament 2006)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

dissabte, 21 d’octubre del 2006

Diari de campanya (IV): El concepte «agafats pels ous»

Ahir ho vam dir de passada, però la veritat és que la frase que ens van etzibar en aquella emissora ha estat protagonista de les nostres converses les darreres hores. No cal repetir el nom de la cadena de ràdio: al capdavall, aquell noi ens va dir la veritat. Altres cadenes (també algunes de les que ens han convidat a parlar) ens han censurat igualment, però sense avisar-nos. Aquest noi d’ahir ens va permetre saber de primera mà el pa que (no) es dóna, si més no a nosaltres, per part dels poders fàctics, que són els cinc partits. Els cinc, sí: cal no oblidar que són cinc, i que tots tenen les seves quotes de poder, els seus pactes de sotamà, la seva vergonyosa manera de conduir la política d'aquest país. Els partits, tal com funcionen ara, són un càncer de la democràcia. I cal no oblidar que són cinc perquè de vegades a Catalunya encara se senten veus que diuen que un dels cinc partits està marginat, el PP. No, amiguets i amiguetes, no. El PP és el segon partit que mana més a Catalunya, després del PSOE, convé tenir-ho en compte, i us ho puc demostrar amb números a la mà. Perquè cal no oblidar que a hores d’ara Catalunya forma part d’un Estat en el qual el PP mana molt. MOLT.

Bé, però anem al que volia. Ahir ens van dir: «És que aquí manen els polítics, i alguna de les coses que heu dit no les podem difondre: penseu que estem agafats pels ous.» I la qüestió ens preocupa. Què devia voler dir aquell noi? Ahir, com cada divendres i/o dissabte, vaig anar a la plaça, i vaig veure que els ous anaven a 1,40 la dotzena. Això vol dir que de cada ou te’n fan pagar 11 cèntims i mig, si fa no fa. Posem que el noi parlava d’un parell d’ous. I doncs, la dificultat perquè Escons insubmisos digui el que pensa en una emissora pública que paguem entre tots els ciutadans, ve de 23 cèntims? Vam discutir-ho una estona i la conclusió va ser que no, que aquell noi devia parlar d’una altra cosa.

Llavors va eixir el setciències de la filologia, que potser ja anava una mica gat en aquelles hores de la nit, i va voler assegurar-se si el que havíem sentit era exactament una essa sorda o una essa sonora. O sigui, si aquell noi havia dit «pelssous» o «pelzous». Si era el segon cas, tornàvem als 23 cèntims dels dos «productes comestibles de la posta de les gallines», d’acord amb la definició dels diccionaris. Ara bé, si era la primera, llavors el noi potser parlava d’una altra cosa, una cosa que podia referir-se a les armilles dels periodistes que treballen en aquests mitjans públics que paguem entre tots.

No sé si vaig entendre prou bé el lletraferit saberut. Com dic, tant ell com els altres potser ja estàvem un pèl contents. Li vam dir que ens havia paregut que aquell noi deia clarament una essa sonora, la mateixa que se sent quan dius «elzànims es van escalfant a mesura que avança la campanya». O sigui, que es referia a productes avícoles. O no? Vam anar a clapar sense posar-ho prou en clar.


Diari de campanya (I)
Diari de campanya (II)
Diari de campanya (III)


(Eleccions al Parlament 2006)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

divendres, 20 d’octubre del 2006

Diari de campanya (III): Anem traient el cap

Tot i que el blindatge dels mitjans continua sent ferri per als qui no estem disposats a pagar per sortir-hi, gràcies a simpatitzants diversos i gràcies a la independència de criteri d’uns quants periodistes, anem traient el cap per diversos indrets: El Punt (dues notícies de la redacció i una carta), La Vanguardia (dos col·laboradors habitual, però externs), ADN (un breu), una carta a El Periódico, entrevistes a Ràdio Arenys de Munt, Catalunya Ràdio, Ràdio Sabadell, la COM Ràdio de Barcelona... En aquest darrer cas, amb censura incorporada i tot: «És que aquí manen els polítics, i alguna de les coses que heu dit no les podem difondre: penseu que estem agafats pels ous» (citació textual). Deixant això dels ous a banda, tot plegat és poc el que ens deixen respirar... però com es noten aquests petits detalls quan tens fred i gana i estàs emprenyat com un bitxo perquè et sembla que hi ha molta gent que et voldria votar i no ho fa perquè no sap ni que existeixes...

Altres partits: l’agència de notícies Reuters va repartir dijous una foto del senyor Bush amb un filaberquí elèctric a la mà. Suposo que molta gent d’aquí ha pensat: «Mira, com el Puigcercós.» No em sembla causalitat que l’Avui hagi reproduït la foto a la portada: l’Avui, si havia picat l’ull a ERC alguna vegada, ara no està per a gaires bromes. I als senyors Lara i Godó, els amos del diari, ja els deu anar bé aquest desencontre... sense necessitat de dir res al senyor Sanchis. De tota manera, la davallada que penso que tindrà ERC en aquestes eleccions no serà per una foto més o menys, ni tampoc per Perpinyà, ni per l’Estatut, ni per la corona d’espines: serà sobretot per l’escampada de mala maror, molt fonda, que hi ha hagut per dins arran de les cartes i altres actituds prepotents del senyor Xavier Vendrell, i pel fet que el senyor Vendrell continua manant i molt: per tant, no era una cosa seva, era una cosa del partit. I d’això, hi ha gent que en pren nota. D’aquí plorarà la criatura, n’estic segur. Preciso una mica més: podria ser fins i tot que tinguessin més vot «popular» en determinades zones en les quals fins ara no comptaven gaire, de gent que no està disposada a votar Montilla, però tindran menys vot compromès, menys vot «dels de sempre». Aquest és el meu pronòstic. Potser el creixement del primer serà més fort que la minva del segon i llavors tot plegat els sembli que no ve d'aquí. Bé, si agafen definitivament el tren del «tot s’hi val», ja s’ho trobaran.

(Diari de campanya I: Com passen de nosaltres)
(Diari de campanya II: Goebbels reloaded)


(Eleccions al Parlament 2006)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

La memòria històrica

Copio de la periodista espanyola Ángeles Caso: «Es desenterren aquests dies desenes i desenes de cadàvers de gent assassinada pels feixistes durant la Guerra Civil. Se’ls ret homenatges, es publiquen les esqueles als diaris. [...] “També hi va haver molts morts a l’altre bàndol”, diuen els molestos. Qui ho pot negar? Però els seus, els dels vencedors –infinitament menys en nombre, ni que només fos per l’avantatge en la crueltat atorgada per la victòria–, la majoria van ser recuperats, soterrats en cementiris ben atesos, reverenciats entre sanglots i pregàries. Els altres han estat en canvi els pàries de la llarga memòria desmemoriada d’aquest estrany país nostre, els més oblidats de tots els oblidats, els més vençuts dels infinits vençuts. Donar-los un nom, posar les restes sota cobert, desitjar-los que els vagi bé no és un acte de venjança ni un intent de “reobrir velles ferides cicatritzades”. És un dret elemental dels qui els van enyorar dia rere dia durant seixanta anys. I, sobretot, és un deure ineludible de qualsevol ésser humà que es consideri com a tal.»

I doncs, la raó és ben clara: no és un greuge comparatiu fixar-se ara només en els perdedors. És mirar de compensar l’oblit que van patir durant tants i tants anys, mentre els altres, els guanyadors, homenatjaven els seus i els ploraven.


(Eleccions al Parlament 2006)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

dimarts, 17 d’octubre del 2006

Diari de campanya (II): Goebbels reloaded

Ja està tot dit sobre el devedé. Només vull afegir, o recordar, el que ja vaig dir, que no és dolent que una majoria d’escons del Parlament formi una majoria al marge del partit que ha tret relativament més escons. Les majories es formen a partir dels escons de tot el Parlament. Aquest, per mi, és l’aspecte més pervers del vídeo: presentar amb to de sospita el que és completament normal. Això fa mal a la democràcia, molt de mal.

La candidatura d’Ei també servirà per posar les coses al seu lloc en aquest aspecte: que el Parlament reflecteixi amb més fidelitat la gent del carrer que ara només hi és parcialment representada.

(Diari de campanya I)


(Eleccions al Parlament 2006)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

dijous, 12 d’octubre del 2006

Crisi

M’agradaria escriure sobre llibres que he llegit, criticar pel·lícules que he vist, descriure passejades amb els amics, explicar sopars i vetllades agradables... però últimament no puc fer res d’això perquè no paro, la feina m’ofega i com que m’ha costat molt arribar fins a on he arribat i aconseguir els clients que tinc, ara no goso dir que no a ningú, o a gairebé ningú (vull dir dels clients que em vénen), i em queda el temps just per atendre mínimament les obligacions familiars. Encara llegeixo una mica, però gairebé només a l’hora d’anar a dormir. He trigat gairebé nou mesos a llegir un llibre que vaig comprar poc abans de Nadal de l’any passat. No veig gairebé cine, algun devedé els caps de setmana, ixo molt poc amb els amics. Parlo amb la gent i molts em diuen que “al començament de l’activitat professional” ja passa això, i és que de vegades oblido que jo he recomençat de zero fa només quatre anys i escaig. I ara ja només faltava que hi hagués eleccions i que em deixés ensarronar un altre cop per participar-hi. No tinc temps per als hobbies i això ho acabaré pagant si no em sé aturar. De fet, ja ho pago. Espero que aviat podré posar una mica d’ordre a tot plegat, abans no peti.

(No patiu més del compte, és una expansió que vaig escriure fa dies i ara, que ja començo a superar la crisi, m’ha vingut de gust publicar-la. Tampoc no faig cap cosa de l’altre món, i més o menys ja m’ho vaig prenent amb calma, “amb la calma”, que diuen a l’Hospitalet. I de llibres, a banda del de fa nou mesos, n'he llegit d'altres que li han anat passant per davant, per això he trigat tant a acabar-lo.)


(Eleccions al Parlament 2006)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

dimarts, 10 d’octubre del 2006

Històries del metro (2): Suïcidi al metro

L’altre dia un paio d’uns 35-40 anys va caure o es va llançar a la via del metro gairebé davant meu... Jo no ho vaig veure, vaig arribar a l’estació uns minuts després. La gent deia que s’hi havia llançat ell, que no hi havia pas caigut. L’home no es va morir. Només es va trencar una cama, i se la va trencar per la caiguda a la via, no pel tren. Es veu que era al mig de l’estació i que va saltar abans que el metro comencés a entrar a l’estació, just quan l’enfilava, i el maquinista va clavar frens i va poder aturar el trasto –era un comboi dels vells– abans d’arribar al pobre home. Sí, pobre home, perquè... en acabat estava molt content de no haver mort. «Quina sort que he tingut, quina sort que he tingut!», anava dient. Quan jo hi vaig arribar l’home estava estirat al terra del vestíbul de l’estació i l’atenien un parell d’empleats de TMB i un guàrdia d’aquells que fan de guripa privat, amb porra i manilles.

Et queda una cara molt estranya quan veus una feta d’aquestes. Pobre home. El vaig veure content de no haver mort, potser penedit d’haver-se deixat endur per un mal moment, però vaig pensar que devia estar realment molt fotut. Què deu fer aquest paio avui... si encara és viu? De moment, deu tenir la cama enguixada, i això potser ja el distraurà uns dies. Però, i després, i demà? Hi ha ningú que estigui per ell? Tant de bo que algú el pugui ajudar, i que ell es deixi. A mi m’agradaria poder ajudar la gent que es troba en circumstàncies tan tristes, però em cal reconèixer que aquesta mena de casos em deixen paralitzat, sense resposta. No sabria ni quina cara fer-li. I segons com, depenent del que m’expliqués, potser acabaria saltant amb ell a la via, que sóc massa sentimental. No haig de jugar amb aquestes coses.

dissabte, 7 d’octubre del 2006

Diari de campanya (I): Com passen de nosaltres

Ahir vam enviar a gairebé tots els mitjans de comunicació de Catalunya –24 destinataris– la nota de premsa següent:


Escons insubmisos denuncia que el vot en blanc és il·legal

»Barcelona, 6 d’octubre del 2006. Escons insubmisos - Alternativa dels Demòcrates Descontents (Ei) acaba de denunciar a la Junta Electoral de Barcelona que el vot en blanc, d’acord amb la llei actualment vigent, és il·legal.

»Diu la Llei orgànica del règim electoral general (LOREG) que el vot és secret (art. 86.1). Diu també la mateixa LOREG que el vot en blanc s’exerceix dipositant a l’urna un sobre buit (art. 96.5). I diu també la LOREG que qui ha de dipositar els sufragis a l’urna és el president de cada mesa electoral (art. 86.3). Feta una prova entre un conjunt ampli i heterogeni de ciutadans, el 100 per cent han pogut distingir perfectament al tacte, sense cap mena de dubte, i també pel pes, quins sobres contenien papereta i quins no en contenien. Alguns, fins i tot, han sabut detectar la diferència abans i tot de tocar els sobres, si qui els sostenia estava a contrallum. Per tant, el vot de la majoria dels ciutadans potser és secret... però no ho és de cap manera el dels que voten en blanc.

»Els membres de la plataforma de ciutadans Escons insubmisos - Alternativa dels Demòcrates Descontents, però, no reivindiquen el vot en blanc, perquè estan convençuts que aquest vot és un invent dels partits majoritaris per netejar consciències. La gent que vota en blanc es pensen que fan un vot de protesta quan, en realitat, el seu vot és un vot amb múltiples interpretacions que en qualsevol cas, ni que obtingués una majoria de suports, no tindria cap mena de transcendència en la vida parlamentària, ja que la llei no els concedeix cap dret de representació ni hi ha cap lloc on es digui oficialment com s’han d’interpretar. De fet, aquest convenciment va ser una de les raons que va portar Escons insubmisos a presentar-se a les primeres eleccions, per fer, a través d’una formació política creada “ad hoc”, el que hauria d’estar establert legalment com a alternativa per als ciutadans que estan descontents de la manera d’actuar i de repartir-se funcions els partits polítics actuals: poder deixar escons buits.

»Si a més de ser inútil el vot en blanc, la Junta Electoral dictamina ara que també és il·legal i dóna la raó a la reclamació d’Ei, llavors ja quedarà clar per a tothom que el vot en blanc no sols és una estafa als ciutadans de bona fe sinó que, a més a més, està mal dissenyada.

»Escons insubmisos - Alternativa dels Demòcrates Descontents és un dels partits actualment sense representació parlamentària del qual fins ara ningú no parla, a diferència d’altres que tampoc no tenen escons però deuen tenir altres atributs. Potser es considera que els d’Ei són una mena de votants en blanc i, per tant, invisibles i il·legals.»

No us sembla que la nota té prou contingut? Jo crec que sí, encara que sigui només com una curiositat. Doncs, a hores d'ara, després d'haver mirat els diaris, sembla que no els interessa gens. Caldrà que ens despullem i que en fem alguna de grossa? Que amenacem el rei d'Espanya? Que diguem el nom del porc a algú altre? Entre els nostres, n'hi ha que en tenen ganes.


(Eleccions al Parlament 2006)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

dijous, 5 d’octubre del 2006

Sobirania i progrés: ja he signat el manifest

«SOBIRANIA i PROGRÉS

»QUI SOM
• La Plataforma Sobirania i Progrés la configurem un conjunt de persones de diferents àmbits de la societat catalana que compartim la idea que el benestar de la nostra societat depèn de l'assoliment de la sobirania política plena.
• Sense sobirania els Països Catalans no podran assolir els nivells adequats de desenvolupament, benestar i cultura per esdevenir una societat moderna del segle XXI. En aquest sentit, el proper pas cap a la sobirania dels Països Catalans ha de ser l'exercici del dret de decidir o dret a l'autodeterminació.
• El projecte sobiranista té diferents organitzacions que des dels seus àmbits respectius treballen per expandir-lo. Trobem a faltar, però, l'estructuració d'un àmbit propi de la societat civil: un àmbit transversal, generador d'idees i opinions que puguin ser recollides per les diferents organitzacions o per l'opinió pública en general. Per omplir aquest buit es forma Sobirania i Progrés, que treballarà des de la perspectiva de la societat civil.

»QUÈ VOLEM
Sobirania i Progrés neix amb l'objectiu d'impulsar des de la societat civil el projecte sobiranista perquè esdevingui majoritari en la nostra societat. En aquest sentit, Sobirania i Progrés donarà suport a les iniciatives polítiques i socials que reforcin i difonguin el projecte sobiranista.
Sobirania i Progrés vol participar activament en la definició d'una estratègia global per a l'exercici del dret a l'autodeterminació.

»COM HO FAREM
Sobirania i Progrés desenvoluparà projectes propis i conjunts, vinculats a la generació d'idees i informacions, per reforçar i ampliar l'espai social que comparteix que la sobirania és necessària per al nostre progrés.
• S'estructurarà, en primer terme, per mitjà d'un portal web que servirà de presentació, de mitjà de comunicació i per recollir l'adhesió de noves persones interessades. El portal enllaçarà els espais web de les organitzacions que assumeixin sense embuts la reivindicació sobiranista.
• Tothom és convidat a participar del projecte Sobirania i Progrés. Adheriu-vos-hi des de la nostra web: www.sobiraniaiprogres.cat i feu-nos arribar les vostres idees, reflexions i projectes.»


(Eleccions al Parlament 2006)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

dimarts, 3 d’octubre del 2006

Fets diferencials (8): El Real Madrid

La veritable història d'un equip de futbol mediocre

(Us prometo que tenia aquesta nota ja mig embastada abans de saber que era a punt de sortir un llibre sobre aquest cas. És un tema que em revolta i del qual he parlat un munt de vegades amb amics meus culers i també amb coneguts madridistes des de fa una pila d’anys.)

Tothom amb una mica més de trenta anys deu recordar encara els èxits esportius dels nois i noies dels països de l’Est europeu quan l’Est europeu era, per dir-ho finament, el paradís socialista (quantes vegades ho vam sentir, els estudiants dels anys setanta!). El cas paradigmàtic era la República Democràtica Alemanya, que en tenir al costat l’altra Alemanya se sentia constantment empesa a superar-la fos com fos. I com que no podia imitar-la econòmicament, ho feia en altres àmbits. Com ara el de l’esport.

Als Jocs Olímpics de Seül, el 1988, els darrers en què va participar la República Democràtica Alemanya abans de dissoldre's, la delegació d'aquest país va obtenir 102 medalles, i va acabar segona a la classificació final només per darrere de la Unió Soviètica. Una història d'èxits esportius sense parió.

Després s'ha sabut que un total de 10.000 adults i menors de l’Alemanya soviètica van ser dopats, molts sense saber-ho, i d’ells, se sap que uns mil atletes considerats d’elit han quedat afectats per malalties greus causades pels tractaments antinaturals. Sobretot entre els que van ser tractats amb hormones hi ha casos esgarrifosos que han sofert canvis dramàtics al cos i tota mena de càncers. Un sistema pervers i programat de dopatge i corrupció de l’esport a gran escala. Els èxits venien d’allà. Per sort –i per a desgràcia dels afectats, que la majoria van ser només víctimes innocents d'una espiral aberrant–, la història va posant cada cosa al seu lloc.

Tanmateix, la història no ha posat al seu lloc altres fetes de les mateixes dictadures soviètiques ni d’altres dictadures de més a prop nostre.

Abans de l’afer Di Stefano, el Real Madrid era un equip de futbol molt irregular, mediocre. Havia guanyat només dues lligues espanyoles de futbol –feia gairebé vint anys que no en guanyava cap. Di Stefano era un jugador excepcional contractat pel Futbol Club Barcelona... i traspassat sisplau per força al Real Madrid l’any 1953, en una decisió que com tothom sap va ser resolta als despatxos del poder franquista.

L’afer Di Stefano els va arreglar la vida. El Madrid es va convertir en el millor equip de l’Estat, el millor d’Europa, un dels millors del món. Tot per un sol home? No. Les ajudes que va rebre el Madrid van ser també econòmiques, morals i patrimonials, i molt quantioses, molt valuoses. Ara, el fet cert és que Di Stefano va polaritzar els èxits, es va convertir en un referent, va ser un símbol d’una època i d’una manera de funcionar d’un país. «Si ellos tienen ONU, nosotros tenemos dos!», es cridava uns anys abans a la famosa plaça d’Oriente davant el també famós milió d’incondicionals del general, quan les Nacions Unides s’havien girat d’esquena de l’Espanya dictatorial sorgida de la guerra incivil. L’Espanya de Franco no podia competir en altres terrenys, i va decidir provar sort en l’àmbit del circ. L’operació va sortir bé.

Deia que l’afer Di Stefano va arreglar la vida del Madrid, i parcialment la de l’Estat i la del prestigi (?) internacional creixent del règim de Franco. Tot comença pels volts de l'any 53, gairebé tot: la SEAT –acord amb Itàlia–, el Concordat amb el Vaticà, el restabliment de relacions amb els EUA i, per tant, amb l'ONU... I segons sembla cal comptar que allò ja és per sempre, perquè no hi ha ningú que estigui gaire disposat a remoure el passat –només passem comptes, individualment i col·lectiva, amb l'Església catòlica. Les foscúries del passat del Real Madrid van quedar enterrades, amb tantes coses, sota les catifes de la transició. N'hi ha que diuen que és millor que sigui així. No ho sé.

El fet cert, però, el que ningú no pot oblidar, si té memòria, és que tot el que ha fet el Madrid després, absolutament tot, no hauria estat possible sense els miracles dels anys 50 i 60. El Madrid seria un equip mediocre, més o menys bo segons les temporades, però no tindria cap Copa d’Europa. Ni les de llavors ni segurament les posteriors: perquè el Madrid continuaria sent com el Betis, per entendre’ns. Els seus èxits posteriors, ja en l’època democràtica –suposem que ens trobem en una època democràtica, tot i que un amic meu diu que això no és una democràcia, ja que al capdamunt no hi ha un representant del poble, sinó un rei... nomenat pel general Franco–, vénen tots del poder, dels diners, del prestigi arreplegat en aquelles èpoques fosques. Potser tindria algun dels trofeus internacionals secundaris: Fires, Recopa, UEFA. Seria com el Betis, ja ho dic, o com l’Atlético de Madrid. Cal no oblidar-ho.

Això no és enveja, és el que se’n diu memòria històrica. Cada cop que sento a parlar del Madrid com a millor equip del segle XX recordo allò de Hitler, que va fer les autopistes alemanyes. Doncs sí: les autopistes del Reich, els pantans de Franco, els coets de Stalin i els trofeus del Real Madrí. Que se’ls confitin.

Fets diferencials (7): Guti

Ahir el bitllet que escriu cada dia el director a la pàgina 2 de La Vanguardia es titulava així: «Guti». Això és un fet diferencial claríssim. A Barcelona, el «Guti» és Antoni Gutiérrez Díaz, un històric del comunisme i de la lluita contra la dictadura franquista. A Madrid, un article a la premsa amb aquest titular faria pensar als lectors que és sobre un futbolista. Un dirigent social, un futbolista. Encara hi ha classes.

I ja que hi som. No sé si el Guti ha demanat disculpes pels pecats del comunisme a l’URSS, la Xina, Cuba i altres paradisos de la dictadura del proletariat. Però em fa gràcia que els que exigeixen ara les disculpes dels comunistes són els hereus dels que van posar aquest Estat en unes condicions de falta de llibertats que van fer inexcusable que gairebé tothom que tenia inquietuds polítiques s’apuntés al PSUC, un dels pocs nuclis de resistència organitzada que hi havia. El Guti no, el Guti era dels dirigents, però hi va haver un munt de psuquers que eren allà perquè o eren allà o no eren enlloc, i en aquell temps no ser enlloc volia dir aplanar-se al règim.

És clar que en això de demanar disculpes els franquistes podien al·legar que els «rojos» van collar molt la gent de dretes durant la República. I els republicans, tot seguit, podrien recordar que deunidó el que va passar durant els últims anys del caciquisme borbònic i especialment durant la Dictadura de Primo de Rivera. I així ad infinitum... Qui estigui lliure de tiranies que llenci la primera pedra demòcrata.

De tota manera, no seria sobrer que la gent demanés disculpes, en general, com he dit altres vegades. Els catalans no cal, que ja ho fem cada dia. Però la gent de ponent enllà, i els del nord, a veure si s’hi animen, home, que no costa tant.

(Afegitó del 6 d'octubre: aquest migdia ha mort Antoni Gutiérrez Díaz. Descansi en pau.)