Fets diferencials (23): Lectura de resultats polítics

A Madrid hi va haver eufòria desfermada el 25 de novembre del 2012, quan Convergència i Unió va perdre 12 diputats. A Madrid, llavors, havien convertit Artur Mas en «el català dolent», l’enemic d’Espanya per antonomàsia, i el dolent havia perdut.

No van ser capaços de veure, o no van voler veure, el que aquí vam veure de seguida: que posats a anar cap a l’estat propi, per a molta gent valia més confiar en els que sempre havien defensat aquesta sortida a l’atzucac que és, per a Catalunya, la pertinença a l’Estat espanyol. I, per tant, valia més confiar en Esquerra Republicana i en altres opcions fins i tot més radicals.

I a més, si CiU, fins llavors ni carn ni peix, obtenia 50 escons, ara sí que caldria considerar-los tots «pro estat propi» –aquest havia estat el leit motiv de la seva campanya.* A aquests 50 calia sumar els 21 d’ERC, que pujava 11 escons (total d’escons per l’estat propi: 71), la Candidatura d’Unitat Popular, que obtenia 3 escons i era la primera vegada que es presentava a unes eleccions nacionals (total d’escons per l’estat propi: 74), i Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa, que fins llavors no tenia l’estat propi com una prioritat i en aquestes eleccions sí, n’obtenia 13, tres més que abans (total d’escons per l’estat propi: 87).

Resultat: s’havia passat de 10 escons que tenien com a objectiu prioritari l’assoliment d’un estat propi (els d’ERC), a 87 escons que havien incorporat aquest objectiu com una de les primeres fites del seu programa electoral. 77 escons més.

I a Madrid reien perquè «l’enemic, el dolent», havia perdut 12 escons.

* Una altra qüestió és que després, aconillits, hagin fet marxa enrere. Però aquí em refereixo al moment aquell: l’endemà de les eleccions, 26 de novembre del 2012.

Cotxe nou

El secretari o director general o no sé quina patum d’una conselleria del Govern de Catalunya estrena cotxe oficial. Nou de trinca. Negre, lluent. El xofer, crec, és el de sempre.

El secretari o el que sigui té cotxe oficial nou i xofer quan de casa a la seu de la secretaria general hi ha exactament tres illes. Però, esclar, de vegades una mica abans de l’hora d’anar al despatx el senyor ha de portar les criatures a l’escola, i per a això el cotxe oficial és ideal. Com si necessita anar a comprar pa, cervesa o un pot d’olives trencades.

Enteneu-me. És bonic que un pare porti els fills a l’escola i coŀlabori d’aquesta manera en les obligacions familiars etcètera. Aquestes coses de l’Hola. Però em demano: per a què necessita aquest home el cotxe els dies de cada dia? Si mai necessités un cotxe per a menesters propis del seu càrrec, podria demanar un taxi d’aquests que no porten identificació externa –cotxes de lloguer amb xofer, per a unes hores o per a uns dies– o podria utilitzar algun dels vehicles de la flota oficial de la Generalitat que estigués lliure.

Amb l’aigua que baixa per la crisi i la torrentada que provoca aquest aiguat en tota la població –excepte en alguns, pocs, els que suren sempre i se n’aprofiten per augmentar beneficis–, amb els suïcidis de quan et quedes sense casa, sense futur, sense res, només amb deutes eterns, amb cada dia més gent desesperada, desvestida, desnonada i famolenca, que un polític faci aquestes coses a la vista de tothom i fins i tot cridant l’atenció –el cotxe oficial sovint espera en un lloc prohibit per a la resta dels mortals–, és escandalós, indignant, impresentable.

Que no ens vinguin després els del govern dient que s’ha de retallar en salut i en ensenyament i en prestacions socials i en ajudes als més desafavorits. Govern: si Madrid ens té escanyats –que ens hi té–, si per sortir-nos-en hem d’independitzar-nos –que ho hem de fer– i si cal retallar –que cal– comenceu a donar exemple VOSALTRES. Què s’ha de fer perquè ho entengueu? Que no parlo de rebaixar-se una miqueta el sou. Parlo de canviar radicalment les actituds.

No, no sóc dels que diuen «si han de manar aquests, tant per tant ja estem bé amb Espanya»; no sóc dels que es creuen que amb una Catalunya independent no hi haurà lladres, corruptes ni malvats –n’hi haurà–, però tampoc sóc un babau ni un sòmines, no sóc un beneit. Crido ara, cridaré després i cridaré sempre que calgui cridar.

Jo a aquests ja no me’ls creia, però volia explicar això que he vist amb els meus ulls tants i tants dies –el director general o el que sigui viu a quatre passes de casa meva– perquè si cap fins ara ingenu llegeix aquest escrit sàpiga amb quina mena de gent ens les havem.

Tot això és un gran escàndol perquè els fets que descric no són un cas aïllat, com diran si algú de dalt es rebaixa a llegir la denúncia d’un no-ningú escrita en un blog que és un fart de res. Els escratxos no s’haurien de fer davant el domicili dels directors generals i els secretaris generals com aquest que dic, sinó que haurien de ser massius, cada dia, xirinacsadament, davant el Palau de la Generalitat.

Ja n’hi ha prou! PROU!

Hi ha fetes que clamen al cel.

Rectificar

Si et calumnien pots fer dues coses: fer cas de la calúmnia o no fer-ne.

Si en fas cas –perquè aquella calúmnia objectivament et perjudica molt o perquè creus que allò, encara que vingui d’algú que viu a les clavegueres, afecta la teva dignitat i la teva dignitat està per sobre de tot–, pots tirar per dues vies: per una banda la reclamació judicial de danys i perjudicis –una querella criminal contra qui t’ha calumniat– i per l’altra la proclamació solemne de la teva innocència. Totes dues vies, lògicament, són compatibles.

Presentar una querella judicial pot ser complicat. Has de parlar amb gent experta en qüestions jurídiques que t’assessori sobre la manera de querellar-te a fi i efecte que en el que reclames et puguin donar la raó. Per tant, s’entén que si vas per aquesta via triguis una mica a posar-te en marxa.

Però la rectificació pública no demana gaire temps de reacció. Has de pensar un moment la frase que has de dir i dir-la. Per exemple: «La meva dona i jo només tenim dos comptes, i tots dos en entitats catalanes.»

Si trigues gaire a fer aquest desmentiment –per exemple, quaranta-vuit hores, setanta-dues hores– t’arrisques que alguna gent pensi que abans de rectificar has hagut de comprovar massa coses.

Tenies l’opció de callar i de no fer cas: no has de contestar als gossos que borden. És mesquí dir que si t’insulten i calles vol dir que atorgues. Callar no és consentir, callar també pot ser menysprear: no ofèn qui vol sinó qui pot. I determinats gossos no poden ofendre encara que quan borden esvalotin mig món.

Però si parles, ho has de fer de seguida i amb claredat. I no n’hi ha prou a dir que allò és mentida i que t’ataquen per no sé quins motius, encara que això que dius sigui veritat i encara que tinguis tota la raó del món per estar indignat. Has de fer una afirmació contundent i precisa.

Si no hagués dit res, hauria dubtat què fer fins diumenge. Ara, senyor Mas, no el podré votar. Ha trigat massa.

Govern dels millors (6): Fer plegar la número 1?

La gestió de la CCMA és una temàtica que entra en conjunt en aquesta sèrie sobre el nostre «govern dels millors», sèrie que desitjava sincerament que s’hagués acabat amb un o dos capítols que hauríem pogut considerar espifiades de novells. Els que llegiu aquest bloc d’estrassa sabeu que no em ve d’aquí aquests o aquells i que no em fa res aplaudir a uns o a uns altres quan em sembla que ho han fet bé.

Però no, no paren. No ens hem recuperat de l’ensurt de l’Eurovegas –que, pel que fa al govern, l’ha deixat ben retratat, vingui o no vingui al final aquí el senyor Adelson– que ara tenim sobre la taula (sembla) el cadàver –simbòlic– de la doctora Terribas, sens dubte la millor directora de TV3 dels últims trenta anys (ara tocaria el símbol de la bestiola aquella rodoneta que pica l’ull).

És clar, no conec els envitricolls de l’assumpte, no sé per quins motius la fan cessar (diuen), però em fa l’efecte que si me’ls expliquessin tampoc els entendria.

Jo no estic d’acord amb Mònica Terribas, per exemple, en la seva visió cofoia sobre el «lideratge» de TV3. Perquè és un lideratge patètic que diu ben poc de qui es podia pensar que seria més ambiciosa, que menysprearia els campionats d’hivern i perseguiria lideratges reals, majoritaris: qui s’acontenta amb poc val poc, senyora Terribas.

Però poca gent sabria dir altres coses substancials contra ella i encara menys contra la seva gestió, jo no en sé dir més amb prou entitat. No sé dir en què es pot haver equivocat en la seva gestió, vaja, almenys del que s’ha vist des de fora.

O sigui, que la facin plegar (si és que és així) és sorprenent.

La sospita, a falta d’informació, és que el (presumpte) cessament es degui a una manca de sintonia amb el nou govern. Potser la directora no agafava el telèfon quan li trucava segons qui? O s’hi posava però no feia cas del que li deien? Vés a saber. Ara, que no diguin que el cessament és una qüestió purament professional que decideixen els consellers de la nova CCMA després de llargs estudis. Això no pot ser veritat perquè del comiat de la directora se’n parlava abans que fos constituït el nou consell de la CCMA, amb l’ínclit vicepresident racista dins del paquet. (Una feta, la de col·locar allà aquest vicepresident, només comparable a la de posar un altre falangista anticatalà –disculpes per la redundància– a dirigir la informació de la cadena d’emissores COM-Ràdio. Els millors.)

Torno al cas concret de TV3. Per una vegada que arriba un nou govern i troba que en un alt càrrec hi ha una persona transversal, independent, incorruptible, amb principis ètics, aplaudida per la immensa majoria de la gent, una professional de les que no es casen amb ningú i tracten tothom de la mateixa manera, i la fumiguen. És veritat que ella és una mica setciències, fins i tot un pèl messiànica, però això és peccata minuta, ni s’hauria de tenir en compte. És eficaç? Sí? Doncs tira endavant.

Però no: fora, no se sap ben bé per què, però fora, despatxada (sí?).

És clar que podria ser que fos Terribas qui ho deixés córrer (o no) simplement perquè ja no s’hi troba bé, perquè no li agraden les trucades, perquè està cansada de la feina o perquè s’estima més fer altres coses. Si fos així, agrairia que ens ho aclarís. Per exemple, voldria saber si la seva (suposada i ara com ara inversemblant) dimissió té a veure amb una cosa que deia fa cinc anys, poc després de prendre possessió del càrrec:

«Si tu mesures la teva vida professional només en funció dels teus interessos personals i no del treball que fas a la societat, al final és molt empobridor. No fem les coses només per nosaltres, sinó per la gent que ens estima i per la societat. Crec que la suma de l’esforç de tots ens farà ser millors.» (Mònica Terribas, El Periódico, 15 juny 2008)

O bé amb això altre:

«Si mirem de canviar el que no ens agrada, és possible que no ens en sortim o que ho fem en la direcció que no toca, però mai no ens podrem retreure que no hem lluitat per millorar les coses per als qui vénen al darrere. Vivim en un món en què pensem abans en nosaltres que en la societat com a col·lectiu i és aquesta absència de sentit col·lectiu la que està empobrint la vida política, social, econòmica i mediàtica. Les individualitats s’esgoten en si mateixes i només duen a tenir els egos més incontrolables. La meva àvia deia: “Que Déu ens doni cinc minuts més de seny que de salut.” En aquest ofici, molts de nosaltres perdem el seny dècades abans que la salut.» (Mònica Terribas, Avui, 7 juny 2009)

Mentrestant, seguiré pensant que tot plegat és (està a punt de ser?) una nova gesta idiota i injustificable del govern dels millors.

(Prometo esborrar aquest apunt del bloc en el cas que Mònica Terribas continuï sent la directora de TV3 quan hagi passat la incertesa actual. Mentrestant, serveixi de modest suport a Terribas i de pobra però honrada pressió al govern.)

(25 abril 2012: s’ha perpetrat la cosa.)

- Govern dels millors (1)
- Govern dels millors (2)
- Govern dels millors (3)
- Govern dels millors (4)
- Govern dels millors (5)

Govern dels millors (5): Una aposta estratègica (2)

Ve d’aquí.

Bé, doncs ara, aprofitant que la riera de Sant Climent passa per Viladecans i el riu Besòs per Montcada i Reixac, i que la crisi econòmica sistèmica colla cada dia més els pressupostos, el govern de la Generalitat de Catalunya ha decidit fer un pas més i ens vol posar en mans dels experts mundials del «joc» i les apostes i de tot el món depravat que es belluga al voltant d’aquestes activitats modèliques.

És una decisió estratègica, estructural, no conjuntural. Afecta Catalunya fins a les arrels.

A algú li sembla casualitat que el senyor Adelson hagi vingut a vendre el seu producte a l’estat espanyol just ara que el país que tenim a ponent està escanyat? A Catalunya també anem amb l’aigua al coll, és clar, però tothom sap que si no fos per «ells» nosaltres ens en sortiríem prou bé. No us fa pensar, això? Potser té alguna cosa a veure amb el fet que en les maltempsades és quan la gent –alguna gent, força gent– prova sort encara que mai no ho hagués fet, a veure si se’n surt amb un cop de fortuna? És això el que pretén fer ara la Generalitat de Catalunya?

Que Adelson hagi organitzat aquesta mena de subhasta entre Madrid i Barcelona, a veure què en treu, no us fa rumiar?

Pensava no parlar del tema si no es confirmava que el «govern dels millors» havia aconseguit el que cercava, que el poderós Sheldon Adelson apostés per Barcelona com a seu europea de la seva «màquina recreativa» de fer diners aprofitant-se de les febleses humanes, de les necessitats desesperades de liquiditat i de l’ànsia d’inversions en sòl propi que té el govern català.

Però crec que no cal esperar. Més i tot, crec que cal no esperar, crec que cal posar-se en marxa, amb urgència, per aturar-ho com sigui. Perquè ens hi juguem molt, moltíssim. Cada dia que passa, cada nova declaració política sobre el tema, ens hauria de confirmar que cal moure’s. Cal fer veure a la Generalitat que som molts els que no estem d’acord amb aquestes dreceres immorals per aconseguir calés. Fan falta diners, sí, però no a qualsevol preu.

Cal impedir que el govern català es prostitueixi –mai més ben dit– i sobretot cal impedir que tot Catalunya quedi embarcada, embarrancada i embarranquinada en aquesta teranyina que serà tan difícil de desmuntar quan ens adonem que l’error estratègic ha estat pitjor que qualsevol de les nostres històriques derrotes militars.

Ara bé, sigui com sigui i passi el que passi, el «govern dels millors» ja s’ha retratat. Després, si l’home de Las Vegas Sands Corp. s’instal·la a Madrid –Déu ho vulgui i alhora Déu no ho vulgui: no es pot desitjar tant de mal ni tan sols a Madrid, encara que s’ho mereixin–, ens explicaran que les «condicions estrictes» que es van posar des de Catalunya van fer decantar la decisió cap a la capital espanyola. (Anhelem-ho amb totes les forces, si s’ha de quedar en aquest estat, tot i que l’àngel bo que tots tenim ens faci desitjar, tornem-hi, que Adelson descarti Europa per als seus negocis.)

Ara bé, no ens enganyaran. Més ben dit, enganyaran els que ja ara estan disposats a creure que el senyor Adelson pot venir aquí a construir «parcs temàtics», uns hotels innocents –Adelson no sol parlar d’hotels, el seu projecte són «habitacions», parla sempre de «edificis amb milers d’habitacions»– i unes botigues populars i/o familiars. Amb una estètica una mica més xarona del compte, et reconeixen, però les porronades o coentors no fan mal a ningú, només als ulls.

No, el negoci d’aquest senyor és un altre. Sheldon Adelson es dedica al que es dedica i amagar-ho és prendre’ns per rucs.

El que queda clar ja ara és que les raons que s’esgrimeixen a l’hora de negociar amb el senyor Adelson són raons conjunturals –l’alçada dels gratacels, els traçats urbanístics–, res sobre qüestions de fons. O sigui, el govern s’està venent el país. Més que un govern dels millors sembla una covada, una rotllana de trilers.

Que els negocis d’Adelson aportarien diners i alguns llocs de treball ben remunerats? Sí, sens dubte. Que aportarien turisme de qualitat, habitatges assequibles, promoció social? No, això no, ho nego jo i ho neguen totes les experiències anteriors del senyor Adelson i especialment la de la seva casa mare de Las Vegas. N’hi ha prou de fer una repassada a les dades (aquí un resum). I són dades, no teories.

Si aquesta és la primera etapa per anar a Ítaca, jo potser m’estimo més quedar-me a Castellfollit del Boix.

Segur que també ens diran, si perden, que el raïm era verd, però ja els hem vist massa les orelles.

La decepció és grossa, històrica i gairebé definitiva. Només ho podria arreglar una petició pública i incondicional de disculpes per part dels qui han temptat aquesta via morta(l). És a dir, el president Mas, els consellers Mas-Colell i Recoder, el govern de la Generalitat, Convergència i Unió en pes. I els que els han fet de coral. (Perquè tingués alguna credibilitat, aquest acte de penediment hauria de ser fet abans que el senyor Adelson prengués la seva decisió, és clar. Si no, no s’hi val.)

Però de fet això, en l’àmbit polític, aquestes rectificacions radicals es donen molt poques vegades. A més a més, a mesura que passen els dies se’ls veu més decidits a posar el nostre país en mans de l’Abominació. L’Abominació de la Desolació, Shiqus Shomem, si em permeteu la cita bíblica (en parla tres vegades el llibre de Daniel, a 9,27, a 11,31 i a 12,11).

Per a més informació, mireu-vos aquesta intervenció de Lluís Tejedor, alcalde del Prat de Llobregat, el 7 març 2012. (Molt interessant, sobretot, la seva anàlisi de les promeses d’ocupació per a la gent del Prat amb motiu de la nova terminal de l’aeroport del Prat: al final, van contractar-hi temporalment cent (100) persones, després d’haver parlat de milers de llocs de treball per a la comarca.)

- Govern dels millors (1)
- Govern dels millors (2)
- Govern dels millors (3)
- Govern dels millors (4)

Govern dels millors (4): Una aposta estratègica (1)

Crec que no m’havia passat mai això, que totes les meves dèries, objectius d’abast públic, preocupacions socials, interessos polítics confluïssin en una sola cosa. No m’havia passat ni amb la independència, i mira que n’hem parlat aquí.

Doncs ara sí: el govern ens vol canviar el país i el fet que això sigui possible no em deixa dormir. Com si m’hi jugués la vida, talment. I no sols la meva vida, que m’importa només relativament, sinó la vida i el futur de molta gent.

Aquest país nostre té poques opcions per triar de manera autònoma en qüestions importants. Ara n’hi ha una: Eurovegas. La decisió no la pren Madrid, de manera que és possible que el govern se’n surti.

Teníem autonomia absoluta per optar a participar en aquesta rifa, per postular-nos com a candidats. I s’ha optat per entrar-hi. I entrar-hi, licitar-hi, és estar disposat a jugar-se el patrimoni del país. Amb ben poques condicions: «Si no li agraden aquests terrenys, en tenim uns altres, Mr. Adelson, no es preocupi.»

Ja coneixíem la tirada de la majoria dels polítics catalans, i especialment dels de Convergència i Unió, a la promoció dels jocs d’atzar. (Però també els altres: posant per cas, és del 2005, amb el primer tripartit, l’ampliació de tres a quatre grans casinos els permesos per llei a Catalunya: Barcelona, Peralada, Tarragona i Lloret de Mar.) Una tirada que abasta tant els «jocs» casolans –loteries i companyia, escurabutxaques, etc.– com els més estructurals –casinos, bingos i altres locals de jocs i apostes.

S’utilitzen com a mitjà simple i ordinari, sense complicacions, de recaptació de diners: tant guanyen els que ho organitzen, tant s’embutxaca el govern. I en les rifes públiques, tret dels «premis», tot per al govern. Una màquina de fer diners. I de blanquejar-ne, els qui en tenen de negre.

La cosa serveix també per entretenir la tropa, i per això ho han fet o deixat fer tota la vida els cappares de totes les societats. Canvien els governs, canvien els règims, canvien les èpoques, però ningú no canvia mai això. Ja els va bé.

I són activitats que a mitjà termini provoquen moltes desgràcies en persones i famílies.

La ludopatia és un dels fenòmens patologicosocials més estesos a casa nostra. En altres indrets hi ha ludòpates de més volum, hi ha timbes més grosses que fan que les estadístiques generals s’inflin, però diu que enlloc no hi ha res comparat amb el que passa aquí, que el fenomen, la cultura del joc, està estès –«sense arribar a extrems aguts en la majoria dels casos», diuen les autoritats, «són apostes esportives»– entre àmplies, molt àmplies, capes de la població.

El 90,2% de les persones adultes participen en activitats «de joc» i apostes a Catalunya i 156.000 persones –més que tota la població de Tarragona i rodalia, incloent-hi la Canonja– són «jugadors» de risc, problemàtics o patològics. Un 30% «juga» almenys un cop al mes i un 10% almenys un cop per setmana. El «joc privat» (casinos, bingos, sales de joc i altres establiments) va augmentar un 16,7% entre el 2003 i el 2007. El nombre de visitants als casinos de Catalunya durant l’any 2007 va ser de 748.462 persones i els ingressos totals foren de 132,72 milions d’euros, i totes dues xifres representen els percentatges (23,65%) més elevats de l’Estat en aquests conceptes.

Hi ha 45.000 «màquines recreatives» escampades per bars i restaurants de Catalunya. Tothom ha vist –si ho vol veure– com cada dia hi ha persones, generalment de posició social modesta o baixa, que es deixen el sou en aquestes màquines. S’hi «recreen», segons la Generalitat, que ha adoptat la terminologia dels fabricants i explotadors d’aquests negocis bruts.

Deixant de banda casinos i bingos, a Catalunya hi ha 210 salons «recreatius» i sales «de joc» amb màquines que plomen contínuament, tot el dia, els «jugadors». Les dades són del Departament de Salut –de Salut, sí– de la Generalitat de Catalunya i corresponen als anys 2007-2008 (aquí teniu un dels estudis en què es basa aquesta informació de la Generalitat).

No hi ha xifres oficials més recents: les darreres són, com acabem de veure, del 2008. Si les posteriors fossin més positives, podeu pujar-hi de peus que les coneixeríem. O no. Potser el «joc» ha baixat, per la crisi, el govern considera que aquesta baixada és una desgràcia i llavors s’estima més no informar-ne.

És veritat que ara, amb l’amnistia fiscal per a les grans fortunes, proclamada per Espanya amb el suport entusiasta de CiU, els defraudadors que fins ara blanquejaven diners amb el «joc» tal vegada ja no ho hauran de fer tant. Potser les xifres baixen. Però no la dels ludòpates.

En qualsevol cas, fins ara es podia pensar que tot això era qüestió secundària, no principal. El govern ho trobava ja muntat i ho tolerava, el govern ho mig controlava però sense mirar gaire, el govern deixava fer, el govern se n’aprofitava només una miqueta...

Amb Eurovegas això canvia del tot. Radicalment. El govern fa una aposta a la grossa, es comporta com un padrí (godfather) de debò, sí senyor, que no sigui dit que ens moquem amb mitja màniga.

Continuo demà.

- Govern dels millors (1)
- Govern dels millors (2)
- Govern dels millors (3)

Mira, em mullo

Artur Mas, president d’una Generalitat de Catalunya que no té res a veure amb la Generalitat de Catalunya de quan érem sobirans encara que ell i els seus facin veure que sí; Artur Mas, a qui fins avui ha agradat tant fer la puta i la ramoneta amb els que manaven a Madrid; Artur Mas, que com qui diu fins fa quatre dies es deia Arturo i parlava castellà en la intimitat i en l’exterioritat; Artur Mas, al qual no he votat mai; Artur Mas, president d’un govern dels millors que sovint sembla dels més incapaços...

Aquest mateix Artur Mas, per mi, ara té raó. Avui deia que «estem intentant que la Generalitat no s’enfonsi», i que «si no fem les coses que hem de fer, no vindran temps millors». I crec que té raó.

Però té raó sobretot per un aspecte del qual no es diu gaire res –estem tot el dia parlant de diners com si el món s’acabés a les fronteres espanyoles–, un punt que potser el president de la Generalitat de fireta etcètera no fa prou explícit –ho diu, però com de passada–: i és que no són Espanya ni Catalunya els qui estan en crisi, és el món occidental, és Europa. I el món, i Europa, miren què fem i com ho fem.

Perquè de moment anem al davant, portem bandera de capdavanters, i ens miren. El que s’està fent a Catalunya des de fa un any és el que haurà de fer tothom –tothom– més aviat que tard. Nosaltres hem estat dels primers, i ens miren.

Si ens en sortim i això ho fem més o menys bé, i ho fem més o menys bé fins i tot en les circumstàncies actuals de dependència política i econòmica d’un estat que ens escanya, Catalunya guanyarà molt de crèdit. No sé si la gran premsa s’hi fixarà prou, però els que manen de debò al món, a Europa, els que miren els números seriosament, sí que ho valoraran.

Necessitem que els que manen de debò hagin vist que som gent seriosa, si després els demanem més coses. Més coses com ara volar per lliure i anar per les nostres, tots sols.

És clar, després caldrà veure si això condueix de debò al que molts esperem i que és la conseqüència lògica de tot plegat: plantar cara i dir que s’ha acabat el bròquil, que partim peres amb Espanya perquè, tot i els nostres esforços, amb aquest estat no hi ha manera d’entendre’s. Fer veure al món que d’aquesta manera és impossible que Catalunya i el seu modest potencial –però potencial– i tota la seva petita empenta –però empenta– col·laborin amb Europa i Occident per eixir, en la part que ens toca, del desastre en el qual ara estem ficats.

Artur Mas té raó de demanar la col·laboració de tothom, i de demanar-la, com si diguéssim, a canvi de res. Senzillament perquè no té res a oferir en compensació. No té res de res. No pot fer un bescanvi de cromos, no té cromos.

No té raó el partit del difunt senyor Fraga volent fer veure que sí que hi ha canvi de cromos i que ells són taaaan responsables i que donen suport al govern català perquè així tornen un favor fet per CiU, gratis et amore, a Madrid. O volent arrogar-se una condició de socis preferents que ningú els ha demanat. Semblen uns convidats a noces disfressats de nuvis sense ser ni nuvi ni núvia.

No, l’ínclit senyor Duran va votar que sí als pressupostos de Madrid no perquè ho volgués el govern espanyol, sinó perquè això és el que esperava Europa dels catalans. (Més ben dit, Duran tal vegada va votar que sí perquè ell és com és i potser es pensava que entendre’s amb els seus coreligionaris de la dreta espanyola era el més natural, sense mirar més enllà de la frontera estatal; però estic convençut, no sé si vaig errat, que la decisió no es va prendre en clau espanyola sinó europea. Vull pensar que això explica els viatges paral·lels de Mas a l’estranger, just aquells dies. M’agradaria no equivocar-me.)

Tampoc no tenen raó, pel mateix motiu, els partits de l’oposició que abans conformaven el tripartit: no hi ha contrapartides possibles, no hi ha cromos. El senyor Mas s’equivocarà en molts punts, els pressupostos estaran mal fets en molts aspectes i sempre hi haurà greuges comparatius entre partides que disminueixen més del compte i partides que no disminueixen tant com caldria, però em penso que és només d’això, dels detalls, del que es pot i s’ha de discutir. No del fet global: cal retallar perquè d’on no n’hi ha no en raja, que aquest sí que és un fet incontrovertible. I això, retallar, és el que s’espera que faci tothom en el món civilitzat.

Sí, no són ajustos, no són correccions, no són maquillatges. Són retallades. Escapçaments dolorosos. Eliminacions de partides. Però la majoria calen, no hi ha cap més opció.

Ho diu un que està patint les retallades en carn pròpia. Ahir mateix en vaig tenir una altra experiència ben desagradable. Però no vull ser demagog, no podem ser frívols, no ens podem deixar portar per les anècdotes personals.

Que PSOE, ICV-EUiA i ERC s’enfrontin a la totalitat del pressupost només s’explica pel cinisme de voler defensar uns comptes falsos, els seus, fins i tot quan tothom ja sap que són falsos. Aquests tres partits tenen –encara tenen– dues opcions dignes: callar per vergonya i per tant abstenir-se en qüestions econòmiques globals almenys durant un parell o tres d’anys –sí que poden i han de discutir les partides concretes– o bé donar suport al que fa el govern en l’estratègia econòmica general.

Que és el que els demana el senyor Mas.

L’altra opció, la que han pres fins ara aquests tres partits, no és que sigui indigna i prou, és infantil. Tothom t’ha vist el nas, Pinòquio. I doncs, val més que et fiquis la llengua a la butxaca una temporada.

Això sí, el tripartit va ser una benedicció del cel, un exemple de bona gestió i de sobrietat –gràcies, senyors Montilla, Castells i els altres–, si els comparem amb els nostres amics de l’altra Generalitat de fireta, la del sud. Allò sí que és xauxa, i espera que la cosa continua perquè encara hi ha els mateixos, i amb majoria absoluta.

Per tant, els del partit creat pel difunt Señor Ministro de Información y Turismo val més que callin, perquè no és que tinguin cadàvers a l’armari, és que fan veure que l’assassí que tenen a casa, ensangonat fins a les celles i encara amb el ganivet esmolat a la mà, és bona persona. Això ja no és cinisme, és complicitat amb el crim.

És per tot això que avui em mullo. Perquè davant la ineficàcia i la impudència generals, m’estimo més la mediocritat de qui sembla que almenys tingui una idea clara. Encara que no sapiguem del cert cap a on ens porta.

I el que ens queda per patir. Agafeu-vos.

Govern dels millors (3): Retenir l’impost abans de pagar la nòmina

Han passat uns dies, però encara som a temps de deixar-ho escrit per a la història del govern dels millors.

230.000 empleats de l’administració pública es van trobar el 21 de desembre que la nòmina corresponent a aquest mateix mes, que ja cobraven amb retard i que no incloïa la paga extra de Nadal –la majoria dels sous de l’administració pública es desglossen en 14 pagues l’any–, duia incorporat sense avís previ el descompte de l’impost de la renda corresponent no sols a la paga de desembre sinó també a la paga extra que encara no havien cobrat. Això vol dir que la paga del desembre era, de mitjana, el 65-70% d’una paga normal.

Segons les primeres i del tot desafortunades declaracions del conseller Mas-Colell, després matisades i finalment desmentides, la mesura es va aplicar com a «factor moderador» per tal que quan cobressin l’extra de Nadal els funcionaris no tinguessin cap retenció sobre aquesta paga. Així s’evitaria, deia ell, que haguessin de fer una declaració de renda complementària l’any 2013, si una part del sou corresponent al 2011 el cobraven ja encetat el 2012.

* * *

Dit i denunciat això amb crits i exclamacions i sense cap mena de recança, deixeu-me fer una mica de demagògia, que com sabeu consisteix a fer comparacions odioses.

A veure si les autoritats públiques, i també els funcionaris i les funcionàries i la gent del carrer en general prenen consciència d’una punyetera vegada que una cosa molt similar ens fan als autònoms i també a les autònomes cada trimestre, i no hi ha tants escarafalls –del tot justificats– per part dels mitjans de comunicació. Per això he marcat algunes paraules de la informació reproduïda al damunt, perquè rumiï cadascun d’aquests punts qui s’hi senti interpel·lat.

Els autònoms, que som més de 500.000 a Catalunya, hem de liquidar a començament de cada trimestre l’anomenat impost sobre el valor afegit (IVA) de totes les factures del trimestre anterior, tant si hem cobrat aquelles factures com si no. Quan algun dels nostres clients és l’administració pública encara fa més ràbia, perquè avances a l’administració un 18 per cent d’una factura que la mateixa administració –o una altra, no ve d’aquí– no t’ha pagat i et pagarà al cap de 30 dies, o de 60, o de 120, o...

D’altra banda, els autònoms no tenim paga extra de Nadal –de vegades tampoc tenim paga del desembre, ni del novembre, ni del maig, ni de qualsevol altre mes–, i les nostres pagues sempre ens arriben amb retard: no amb uns dies de retard, no, amb mesos de retard. I de vegades anys.

Encara més, els autònoms i també les autònomes de vegades no cobrem les nostres factures, tot i haver-ne liquidat l’IVA: ni un 70%, ni un 65%, ni un 1%. Res, zero.

L’única diferencia entre un fet i l’altre és que en el primer cas qui feia la retenció –la Conselleria d’Economia– va incórrer en la il·legalitat, mentre que en el segon cas, el dels autònoms, les autoritats no poden cometre il·legalitats, perquè no tenen gairebé cap obligació envers els i les professionals autònoms –a l’inrevés sí, tenim moltes obligacions i pobre de tu que te’n saltis alguna. Els autònoms continuem estant en bona part, pel que fa a lleis protectores, en els llimbs (no dels justos, sinó dels injustament tractats).

Bé, sigui dit perquè quedi dit.

Ara bé, un cop aclarit tot això no em fa res tornar a denunciar amb crits i exclamacions l’espifiada del govern dels millors, que ha estat de les que poden fer història.

Govern dels millors (1)
Govern dels millors (2)

Govern dels millors (2): Cinema il·legal

Ja sé que la notícia aixecarà polseguera i en parlarà tothom –i per tant ja no caldria tocar el tema aquí, com faig habitualment amb les qüestions que són tan d'interès general que és difícil dir-ne alguna cosa original–, però em vaig comprometre a anar analitzant compromisos clarament incomplerts pel govern i que no tenen res a veure amb l’herència de governs anteriors ni amb la crisi ni amb altres excuses, més o menys comprensibles, que acompanyen les retallades en tots els àmbits.

En aquest punt la crisi no juga cap paper, o sigui que no hi ha cap raó afegida a les dades que ja es coneixien abans de les eleccions perquè ara s'incompleixi la llei, com faran els distribuïdors de cinema amb la complicitat del govern català i en contra del que ens havien promès.

Llegim la notícia, d'ara mateix:

«El govern arriba a un acord amb les majors per augmentar la distribució en català. El conseller de Cultura assegura que és “un molt bon pas endavant” per desplegar la llei del cinema. El conseller de Cultura, Ferran Mascarell, ha signat aquesta tarda un acord amb les principals majors per garantir el doblatge de pel·lícules en català d’acord amb el que estableix la llei del cinema.»

Mentida. La llei del cinema estableix un mínim de 50% de sales de cine que projectin pel·lícules en versió catalana.

«Mascarell va assegurar la setmana passada que era més partidari de buscar el consens que d’aplicar les sancions previstes a la llei. [...] Mascarell ha assegurat que estava “satisfet” amb l’acord i que es tracta de “un molt bon pas endavant” per desplegar la llei del cinema.»

Les lleis no es compleixen per etapes: es compleixen i punt. Si s'implanta l'IVA o l'eleven del 16% al 18, jo haig de pagar i cobrar a partir del primer dia el 16 % o el 18%, no hi ha un temps per acostumar-s’hi. Que ens podíem haver quedat sense cine? Potser sí, també els barcelonins van deixar d’anar amb tramvia l’any 1951, fins que els tramvies van abaixar els preus. I deu anys més tard van deixar de comprar La Vanguardia, fins que van destituir un director que havia insultat tots els catalans. A veure si serà veritat que “contra Franco vivíem millor”? Tindrà raó en Quim Puyal, que suggeria l’altre dia que sembla que els catalans ara no som capaços de posar-nos d’acord en gairebé res, ni tan sols a l’hora de preservar la nostra dignitat?

«L’acord permetrà augmentar de les 5 pel·lícules de Hollywood projectades el 2010 en català a les 25 previstes pel 2012.»

Aquestes dades són sagnants, del tot descoratjadores. Hem d’estar contents perquè l’any que ve es doblaran vint-i-cinc pel·lícules? I això ens ho diu el govern de la Generalitat? N'hi ha per...

Que els bombin. Pocavergonyes!

Govern dels millors (1)

Govern dels millors (1): Mentides oficials

- La premsa va destapar que la vicepresidenta Ortega mentia des de feia anys en el seu currículum oficial, però els portaveus del govern van respondre que no passava res pel fet que la vicepresidenta no hagués enllestit la carrera. Van fer veure que la crítica era per no haver acabat els estudis, quan això tant li feia a tothom: el fet greu era que mentien –mentia ella, almenys– i, en no reconèixer la mentida i disfressar-la de «confusió», van continuar mentint.

- Al primer problema complex que es presenta al departament d’Interior, la policia catalana dirigida pel conseller Puig actua de manera improvisada i, sens dubte, desproporcionada. Arriba a pegar a manifestants quiets, asseguts a terra, i fins i tot a un home en una cadira de rodes (no li peguen al cos, però claven cops a la cadira per fer-li entendre qui mana allà). El conseller no sols no demana disculpes, sinó que defensa que l’actuació va ser imprescindible i que les accions de la policia eren adequades. No es coneix que s’hagi obert cap expedient sancionador a cap mosso, cosa que vol dir que la policia es va limitar a complir ordres. (Ja que hi som, senyors mossos: si us manessin «dispareu a matar» també ho faríeu? On és la frontera de la «obediència deguda»? La teniu clara? Ningú de vosaltres està disposat a jugar-se el lloc de treball per motius ètics?)

És ben clar, doncs, que quan els i les membres del «govern dels millors» cometen errors no sols no demanen disculpes sinó que menteixen.

I continuarem. O no, depèn d’ells. En aquesta sèrie procurarem no parlar de qüestions polítiques partidistes i mirarem de no fer demagògia; no ens queixarem de les retallades ni d’altres assumptes semblants que podrien ser objecte de crítica apassionada. No. Només tocarem afers objectius, incontrovertibles i, sens dubte, evitables. Com aquests dos que he esmentat.

Independència sí, però com?

L’altre dia (25 gener 2011) Ferran Sáez escrivia a l’Avui:

«És evident que Catalunya pot arribar a ser un estat independent, com també és evident que jo puc arribar a ser el propietari d’un Ferrari Testarossa (vermell, evidentment) i aparcar-lo davant del meu palauet a la Toscana. No la nega ningú, aquesta possibilitat.

»Només m’agradaria saber com es faria realitat en les actuals circumstàncies, no d’una manera difusa, genèrica i abstracta.»

Malauradament, per una part té raó. Primer perquè el context internacional imprescindible per reeixir en una aventura com aquesta fins ara l’hem cuidat ben poc. N’hi ha prou de veure que ni tan sols eixim en l’agenda de la revista Time sobre els països que tenen aquest problema per resoldre, i sí que hi apareixen el Kurdistan, el Quebec, el País Basc, el Sàhara Occidental...

Sáez, malauradament, també té una part de raó perquè és relativament fàcil dir «voteu-me a mi, que proclamaré la independència», però no és tan fàcil posar-ho en pràctica avui, ara. Demaneu-ho als independentistes «purs» del grup mixt, un dels quals fins fa quatre dies era a CiU i un altre va defensar aferrissadament fins al penúltim dia els èxits del tripartit. De fet, el líder dels «purs» ja ha dit que d’aquí un parell de mesos, abans que hagi passat mig any des que és diputat, potser es presentarà a l’alcaldia de Barcelona.

A l’hora de la veritat, ja s’ha vist, els independentistes majoritàriament cal suposar que han votat CiU o que s’han quedat a casa. O potser alguns han tornat a votar un partit anomenat Esquerra, pretès hereu d’aquella històrica Esquerra Republicana de Catalunya que va encaterinar els nostres avis.

I és que els independentistes partidaris de fer-ho ara per damunt de qualsevol altra consideració no són –no som– tants. Per dos motius.

U, no som tants no perquè siguem relativament pocs els que participem en les consultes sobiranistes que es fan a Catalunya des de fa un any i mig. Les xifres d’aquestes consultes no són indicatives perquè les votacions són purament simbòliques i hi ha molta gent pràctica que no hi participa; és independentista fins al moll de l’os, però pensa que no serveixen per a res i que més aviat descoratgen. Aquesta opinió és respectable, sobretot perquè em sembla que és majoritària entre els independentistes si les xifres de participació són tan baixes com ho són en les ciutats grans: vol dir que hi ha molta gent que pensa això que acabo de descriure. (Aclareixo que per mi les consultes sí que fan servei, perquè creen cultura al voltant, desdramatitzen el fet de parlar sobre l’assumpte i de dir cadascú la seva de manera desacomplexada i sense que passi res de tràgic –com sí que podria passar si les consultes fossin de veritat. Si els barcelonins o els empadronats a Barcelona anessin a votar amb ganes el 10 d’abril –o abans, que també es pot fer–, encara que «no serveixi per a res», potser sí que aprofitaria per a alguna cosa també de cara enfora. Com a mínim perquè la revista Time o una altra, la pròxima vegada que parlin de l’assumpte, ens tinguin en compte.)

Dos, els sobiranistes d’avui i d’ara mateix no som tants no perquè no hi hagi molts independentistes, moltíssims, almenys dos milions i mig o tres, o més i tot –que hi som–, sinó perquè molta gent fa aquesta reflexió: «Sí, sóc independentista, estic convençut que la independència de Catalunya arreglaria molts dels nostres problemes, però miri, ara mateix haig de portar la canalla a l’escola, haig d’anar a la plaça, haig de trobar feina, haig de preparar el sopar, haig de reclamar la pensió, haig de... Qui m’ajudarà ara, avui, a fer totes aquestes coses que he de fer, mentre no arriba la independència?» I llavors aquesta immensa majoria d’independentistes, quan hi ha eleccions, va a les urnes i vota, entre les dues o tres o quatre opcions de sempre, la que li sembla que podrà fer més per ajudar-lo avui i ara en les seves tasques ordinàries.

Ara bé, també cal dir que els de CiU es repengen abusivament en aquests arguments, en allò del «trepitgem de peus a terra», i que no fan passes serioses en cap direcció clara, no es mouen ni a una banda ni a l’altra, com també va fer l’altre partit d’obediència estrictament catalana durant els anys que han durat els dos governs successius de PSC-PSOE, Esquerra i ICV-EUiA. I com que no es mouen, contribueixen a afermar el que hi ha fins ara. Tot això recorda una mica, amb perdó per l’exemple, els tecnòcrates del franquisme –Sardà Dexeus, López Rodó, Estapé, etc., entre els catalans que hi havia–, que van posar mitges soles al règim dictatorial perquè pogués tirar endavant quinze anys més, fins que allò es va tornar a col·lapsar, i encara gràcies que just llavors Franco es va morir de vell i el panorama va canviar una mica. Sort que hi va haver el fet biològic, doncs, que si no haurien eixit uns altres posttecnòcrates –els mateixos que van fer la transició, potser– que haurien tornat a engiponar els sabatots de la dictadura per fer-la cuejar uns quants lustres més. Però, acabada la dictadura, llavors ens van tornar a enredar amb un esquer que ja fa 35 anys que dura, el de «ara ja veureu com ho farem bé i us tindrem en compte», etcètera.

Però sense idealisme no hi ha progrés. Els avenços sempre els han aconseguit els que pretenien l’impossible. No aconseguien l’impossible, certament, però sí que feien que amb el seu crit impacient i el seu cop de puny damunt la taula s’avancés una miqueta més, i de vegades molt més. I ara que no em diguin que el concert o pacte que s’han empescat és un cop de puny damunt la taula, perquè això ja no ens ho creiem. Jo no conec ningú que hagi votat CiU pel tema del pacte econòmic: tothom que conec que diu que els ha votat ho ha fet per les qüestions que deia abans: feina, escola, seguretat ciutadana, pensions... economia domèstica d’avui i d’ara, no pas promeses vagues de futur sobre «condicionar el govern de Madrid» i aquestes històries.

O sigui, si no avancem realment per la via del sobiranisme, si no anem més enllà del peix al cove que fins ara ha practicat sempre CiU –l’anomenat pacte econòmic, hi torno, també és un plat de peix– igual com els dos darrers experiments governamentals, la causa, la culpa, serà nostra, dels nostres polítics, de tothom.

Sigui com sigui, tots i totes podem ajudar en el terreny del reconeixement internacional de Catalunya. Tant de bo hi hagi cada cop més gent engrescada a fer, de franc, la tasca fosca de mantenir encesa la flama a l’exterior. Ja ho fan el Col·lectiu Emma i uns quants més. Aquesta és la via, ara com ara, fins que els polítics decideixin fer un pas endavant en aquesta direcció sense esperar que la cosa estigui «més madura» –mentre no fan res perquè maduri.

Perquè la veritat és que, en democràcia, els polítics ens fan falta.

(Ara que hi som, Jordi Pujol podria tenir un paper a fer en el context exterior, perquè parla idiomes i coneix gent. S’hi veu amb cor? S’hi posarà? O només ha parlat per parlar i ha dit el que ha dit perquè ara el que pugui dir ja no compta ni impressiona ni fa cossigolles a ningú?)

Un cop més, doncs, no tinc solucions, només preguntes.

Es pot prohibir?

La Constitución española del 1978 prohibeix la pena de mort (art. 15). La Constitución española del 1978 diu que es poden prohibir reunions i manifestacions (art. 21). La Constitución española del 1978 prohibeix les associacions secretes i les paramilitars (art. 22). La Constitución española del 1978 prohibeix els tribunals d’honor (art. 26). El rei d’Espanya pot prohibir, segons la Constitución española del 1978, que es casin persones amb drets de successió a la corona espanyola (art. 57). La Constitución española del 1978 prohibeix la presentació de peticions a les Corts espanyoles fetes per manifestacions ciutadanes (art. 77). La Constitución española del 1978 prohibeix els tribunals d’excepció (art. 117). Etcètera.

El Parlament de Catalunya, el 28 de juliol del 2010, ha prohibit els espectacles públics en què es torturen i es maten toros.

Hi ha gent del PSOE (el president de la Generalitat de Catalunya, per exemple) i gent del PP, i altres (uns quants de CiU), que diuen que no s’ha de prohibir res. Van, doncs, contra la Constitución española del 1978, que prohibeix un munt de coses, i contra centenars de lleis que la desenrotllen. Tal vegada no ho saben o no se’n recorden. Per això ho he escrit. Perquè potser en les seves opinions hi ha un implícit: no és que no es pugui prohibir res, com diuen, sinó que Catalunya no pot prohibir res. Per prohibir ja hi ha l’amo.

Atenció a les dades d’ací

Podria ser, segons les enquestes, que la coalició Europa dels Pobles, formada per Esquerra (l’antiga Esquerra Republicana de Catalunya), Entesa per Mallorca, Els Verds - Confederació Ecologista, el Bloc Nacionalista Gallec, Aralar, Eusko Alkartasuna i Chunta Aragonesista aconseguís uns resultats similars enguany, a les eleccions de diumenge que ve, que l’any 2004 (un 2,5% dels vots de tot l’Estat). Però per poder valorar el que ens interessa, que és si Esquerra nota o no la davallada que alguns li pronostiquem de fa temps, caldrà veure quin percentatge obté la coalició a Catalunya (un 11,8 el 2004) i, potser encara més que el percentatge, quants vots aconsegueixen. El 2004 en van tenir 249.757 a Catalunya, 15.703 al País Valencià i 7.498 a les Illes. Que no ens entabanin amb els «millors resultats que el 2004», si fos el cas que pugen en percentatge. I ja m’avanço a felicitar-los abans d’hora per la seva clarividència global si els números demostren que efectivament han pujat en aquests cinc anys, o encara que només fos que s’han mantingut.

El mateix exactament caldrà fer amb l’altra gran coalició liderada per catalans anomenada aquest any Coalició per Europa (CiU, Bloc Nacionalista Valencià, Unió Mallorquina, Unió Menorquina, Partit Nacionalista Basc, Coalició Canària, Partit Andalusista). Aquesta coalició va obtenir l’any 2004 a Catalunya 369.103 vots, 19.627 al País Valencià i 9.394 a les Illes.

Què diu, que hi ha més partits catalans que es presenten? Ai sí, és veritat, hi ha els rojos –dit amb tota la simpatia (em convencen la majoria de les coses que diuen, no entenc gairebé res del que fan)– d’en Romeva. El mateix: 151.871 vots l’any 2004 a Catalunya, 58.253 al País Valencià i 6.167 a les Illes.

I catalans-catalans em penso que no n’hi ha més que traguessin l’any 2004 algun diputat. I ja sé que és injust –jo mateix ho he patit en altres eleccions– que no parli dels altres, dels que no han tret fins ara representació (Els Verds, la Candidatura d’Unitat Popular, Per un Món Més Just, etc.), però aquest article estava destinat originàriament a parlar només dels primers que he citat, i ja m’he allargat més del compte afegint-hi altres coses.

Afegitó del 8 de juny:
- CiU: 439.318 (n’ha guanyat 70.000)
- Esquerra (ex ERC): 180.210 vots (n’ha perdut 70.000)
- ICV: 119.089 (n’ha perdut més de 30.000)
- Dels partits espanyols, el PSOE ha perdut 200.000 vots a Catalunya i el PP més de 25.000.
- 3.200.000 catalans s’han abstingut de votar, més de 70.000 han fet vots inútils (vot nul o vot en blanc [= m’és igual qui guanyi]) i 110.000 persones han votat altres partits.
Tot això són dades estrictes de Catalunya, sense comptar encara, em sembla, el vot per correu. Pel que fa als escons catalans, diguem-ne, en toquen 3 al PSOE, 1 a CiU, 1 al PP, 1 a ERC i 1 a Iniciativa. Si a l’Estat li corresponguessin 54 escons, tal com passarà si s’aprova al final la nova constitució europea, a CiU li tocaria un escó més.

Fets diferencials (19): Trencar el bipartidisme

El director d’un diari important de Madrid em diuen que ha dit que el pacte PSOE-PP a Euskadi és «una qüestió d’estat». Doncs molt bé, si s’accepta la trampa espanyola prèvia de no deixar que es presenti a les eleccions tothom, hi tenen tot el dret. Si sumen la meitat més un dels diputats del Parlament basc, no hi ha res a dir. Res de res, ni un però.

No entenc els que diuen que «en principi» ha de governar «el qui guanya les eleccions». Els qui guanyen les eleccions són els ciutadans que voten. Si juguem a votar i acceptem les trampes que fa Madrid, vol dir que acceptem les regles del joc. I les regles del joc diuen que en un sistema parlamentari no guanya ningú fins que els parlamentaris decideixen qui és el president.

Amb tres o quatre exemples s’entendrà més bé. En un parlament de 100 escons hi ha un partit A, de dretes, que aconsegueix 26 escons a les eleccions; el partit B, d’esquerres, aconsegueix 25 escons; el partit C, d’esquerres, aconsegueix 25 escons; i el partit D, d’esquerres, aconsegueix 24 escons. Hi ha algú que pensi seriosament que el partit A ha de governar? No s’ho ha pensat prou bé, qui digui això. Cal que els tres partits d’esquerres expliquin abans de les eleccions que si els resultats són aquests, pactaran entre ells? No, no cal. La gent ja sap que segurament ho faran, o que és una de les opcions possibles.

Segon exemple: el partit A, d’esquerres, aconsegueix 25 escons; el partit B, de dretes, 15 escons; el partit C, de dretes, 10 escons; el partit D, de dretes, 10 escons; el partit E, de dretes, 10 escons; el partit F, de dretes, 10 escons; el partit G, de dretes, 10 escons; resta de partits d’esquerres, 10 escons. A algú li sorprendrà que els partits B, C, D, E, F i G es posin d’acord per formar govern? Coi, si entre tots tenen el 65% dels escons d’aquell parlament i són tots sis de dretes! Per què no han de pactar?

Tercer exemple: el partit A, autoanomenat de centre i nacionalista barrufetista, aconsegueix 40 escons; el partit B, de centre-esquerra i nacionalista cidista moderat (ha pactat alguns cops amb el partit A, però la seva filiació nacional bàsica és la del Cid), aconsegueix 30 escons; el partit C, de dreta i nacionalista cidista radical, 21 escons; el partit D, d’esquerra-esquerra, 5 escons; el partit E, nacionalista barrufetista radical, 4 escons. Crec que a ningú li podrà sorprendre que el partit B (les fronteres del qual toquen tant les del partit A, amb el qual ha pactat altres cops, com les del C, amb el qual comparteix ideologia cidista) s’estimi més ser cap de lluç pactant amb el partit C que no cua del mateix lluç pactant amb el partit A, que lògicament exigirà el cap (perquè entre dos que pacten té preferència el més fort; però subratllo «entre dos» perquè ara parlem dels pactes entre dos partits, no dels pactes de tot el parlament, on hi ha més protagonistes). No crec, doncs, que el partit A es pugui arrogar cap dret a ser cap del lluç si no té prou diputats per ser-ho el dia que es facin les votacions al parlament.

Quart exemple, ara d’una competició esportiva: si en una cursa per equips un corredor arriba el primer però els seus companys arriben els últims, qui guanya? Serà injust que donin la copa a l’equip que arriba el primer tot sencer (era una cursa per equips!), ni que sigui amb fitxatges i pactes (legals) d’última hora amb corredors d’altres equips?

Per què hi ha gent que diu que investir president el líder del partit que ha quedat primer és «més respectuós» amb la voluntat dels electors que investir el que ha quedat segon, si el segon té el suport del tercer, del quart i del cinquè? És que els que han votat el segon, el tercer, el quart i el cinquè tenen menys drets que els que han votat el primer? La democràcia no és allò de la meitat més un? Doncs sí, és la meitat més un (amb respecte per les minories, que sovint s’oblida).

Els qui diuen que el partit que tingui més diputats, fent abstracció de la resta de partits, és el que ha de governar, volen fer el joc a l’Estat espanyol i carregar-se el sistema multipartidista? Volen que Catalunya, Euskadi, Galícia i les Illes Balears siguin com Espanya: un partit de dretes i un d’esquerres (tots dos igualment cidistes, això sí) i que guanyi el millor? A Espanya hi ha una llei electoral que tendeix a això, al bipartidisme. La llei d’Hondt té aquesta missió: penalitzar els partits petits i premiar els grans (demaneu-ho als de IU, què pensen de la llei d’Hondt). Llavors, resulta que en les «comunitats autònomes» anomenades «històriques» es produeixen, elecció rere elecció, resultats que trenquen aquesta dinàmica bipartidista i que permeten un joc de partits una mica més ric que el del conjunt de l’Estat, i els mateixos protagonistes del trencament –bàsicament, CiU i PNB– es queixen quan no aconsegueixen majoria absoluta?

Francament, se’m fa molt difícil d’entendre aquesta dèria pel bipartidisme. A mi no m’agrada ni el bipartidisme, ni el bilingüisme, ni el bifidisme, ni el dualisme, ni el maniqueisme, ni el jansenisme, ni, en general, el món dividit en bons i dolents. I encara menys quan parlem de política.

Afegitó 29 de març 2009. Toni Soler explica més bé que jo aquest fet diferencial: «En aquest país, malgrat la crispació i els enrenous, que aquí anomenem merders, la confrontació té menys arestes [que a Espanya]. No és debades que aquí hi ha sis opcions parlamentàries, que quasi tots els pactes són possibles i que l’herència antifranquista afavoreix la complicitat entre els dos grans partits. A més, la gent canvia de vot amb relativa facilitat, perquè deixant de banda algunes minories molt crispades el català comú és més pràctic que dogmàtic. A Espanya, i espero no dir res d’inconstitucional, la cosa és ben diferent, perquè hi ha només dos partits forts i un abisme cultural i ideològic entre ells. De manera que el frontisme és gairebé consubstancial a la política espanyola. El PSOE i el PP són partits antitètics i el seu ADN conserva les restes de l’enfrontament secular entre nacionals i republicans, que abans foren carlins i isabelins, i encara abans liberals i absolutistes. A Espanya o ets dels uns o ets dels altres, o sigui, vas contra els primers. [...] Malgrat tot, oh meravella, els dos grans partits nacionals han aconseguit enterrar tota l’animadversió, els prejudicis i la tradició històrica i han signat en un temps rècord un acord de govern a Euskadi [...] Aquesta entesa té un significat enorme, perquè posa de manifest que per al PP continua sent preferible “una España roja que rota”. I, per al PSOE, és vàlid el cèlebre adagi de Pla: el més semblant a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres. El motor del canvi a Euskadi ha estat Espanya. Espanya i res més. El nacionalisme ha pres Ajuria Enea.» (La Vanguardia, 29 març 2009). Em sembla clar que Soler critica les raons de fons (l'espanyolisme) que han portat a fer aquest pacte teòricament contra natura, no pas el fet que s'hagin posat d'acord dues forces parlamentàries que, juntes, apleguen prou diputats per tenir majoria. Que Soler prefereix els pactes crec que queda clar en les primeres frases que hem reproduït, quan explica que aquí (per sort) «quasi tots els pactes són possibles».

Afegitó juny 2011. «Es pot dir que no és democràtic que governin els perdedors? Si en un municipi un partit guanya les eleccions amb el 40% i altres dos les perden amb el 30% cadascun, seria bona la fórmula d’un govern amb el 70%, però un amb el suport del 60% continua representant clarament la voluntat popular, molt més que un del 40% en solitari. Posar en dubte la legitimitat democràtica d’un govern perquè no hi sigui la llista més votada, és confondre la gent i fer un flac favor a la democràcia.» (Joan Majó, El País 15 juny 2011)

Fets diferencials (1): Felicitats per la coherència
Fets diferencials (2): Som gent treballadora
Fets diferencials (3): Jo no sabia qui era
Fets diferencials (4): Els nounats
Fets diferencials (5): Els difunts
Fets diferencials (6): Madrid-Barcelona
Fets diferencials (7): Guti
Fets diferencials (8): El Real Madrid
Fets diferencials (9): Llengües prohibides
Fets diferencials (10): Els boicots
Fets diferencials (11): Trens de proximitat
Fets diferencials (12): Obrir els ulls
Fets diferencials (13): Un poble indòmit
Fets diferencials (14): Sant Jordi pencaire
Fets diferencials (15): «Bona tarda» i companyia
Fets diferencials (16): Quina vergonya
Fets diferencials (17): Els López
Fets diferencials (18): El múscul empresarial català

Sobre cotxes de luxe

Tots aquests que s’han escandalitzat pel cotxarro del president del Parlament de Catalunya, m’agradaria que reflexionessin sobre els punts següents:

1) Quin cotxe creieu que ha de fer servir la segona autoritat de Catalunya? No s’hi valen les demagògies: cal respondre aquesta pregunta. Ha d’anar amb un Seat Ibiza? Amb un Mercedes CL65 AMG? Més? Menys? De quin preu ha de ser com a màxim? Crec que les crítiques d’aquest tipus han d’anar acompanyades de propostes. Criticar el cotxe perquè «és molt car» em sembla demagògia. Qualsevol cotxe que usi una autoritat serà de luxe per a la gent normal i corrent. O sigui, cal mullar-se. Per exemple: crec que el president del Parlament en tindria prou amb un cotxe de 40.000 a 50.000 euros. Menys no, perquè a mi em sembla raonable que el president del Parlament viatgi amb un bon cotxe.

2) Una altra cosa interessant de demanar és amb quin vehicle es desplaça habitualment el qui critica. Perquè s’han sentit veus de gent que gasta uns carros que deixa’ls córrer. (En el meu cas, vaig amb autobús i amb metro. Si algun dia necessito un cotxe, el demano o el llogo. Enguany ho he fet quatre o cinc vegades.)

3) I una tercera dada que he trobat a faltar en les crítiques desfermades és una taula comparativa: quins cotxes utilitzen els presidents dels governs i dels parlaments de dins l’Estat espanyol i quins cotxes gasten els presidents de govern i de parlament dels estats veïns. Podríem tenir més d’una sorpresa.

4) Tothom ha repetit com lloros que a més de les comoditats que ja té el cotxe, el president del Parlament s’hi ha fet instal·lar un bluetooth i un mp3, entre altres coses. Un amic meu va comprar fa unes setmanes un cotxe de gamma més aviat mitjana, d’aquells que se’n venen milers cada mes, i duia de sèrie aquests dos gadgets (fòtils, en podríem dir en català, no?). Respecte a la taula de treball, el televisor i el reposapeus, francament, no m’esvera que una autoritat que cada dia ha de fer més de dues hores de cotxe per anar i venir de casa seva vulgui aprofitar aquest temps per informar-se, llegir i feinejar una estona amb comoditat. No crec que tingui la tele per mirar Ventdelplà, francament. Em sembla que és ben clar que si visqués a Barcelona en una residència oficial les despeses es dispararien molt més enllà de les xifres que han corregut aquests dies.

5) No caldria sospitar d’una informació que dóna el diari ABC, de les dades i de les xifres que ofereix, si és sobre un afer català? No caldria anar amb una mica més de cura amb el que diu un diari que està sistemàticament en campanya contra Catalunya? Els catalans no hauríem de tenir una mica més de dignitat i no utilitzar mai dels mais arguments dels enemics comuns, encara que siguin raonables? No hi ha mitjans prou independents a Catalunya per pescar informacions que realment interessen, com aquesta dels cotxes oficials –i espero amb candeletes el quadre comparatiu que deia, ja que hi som–, abans que ho facin a Madrid? Ja sé que a partir del que deia l’ABC, molts diaris d’aquí –sobretot els que aprofiten qualsevol oportunitat per cascar les baules febles del govern– s’hi han llançat en planxa. Però jo amb aquestes coses, quan vénen de fora, em sento incòmode, què voleu que us digui. Tinguin raó o no les denúncies, em sembla clar que fer-ne un seguiment acrític és compartir estratègies de desgast pensades en clau anticatalana. Cal no ser ingenus. (Suposo que en aquest punt hi estaran d’acord almenys els de CiU, ja que sempre deien que els atacs espanyols contra Pujol eren atacs contra Catalunya.)

6) Algú s’ha aturat un moment a pensar que les despeses corresponents a la Presidència del Parlament no depenen exclusivament de la persona del president del Parlament, sinó que les han d’aprovar altres persones de diferents partits? Té sentit que les mateixes persones, o coreligionaris seus, que han donat el vistiplau a una despesa institucional després se’n desmarquin perquè un diari de Madrid està en campanya permanent contra qualsevol cosa que es bellugui a Catalunya i ha decidit que aquesta era una bona peça per caçar?

I ho deixo ací, que encara m’acusaran d’agent a sou.

Un cop fetes aquestes reflexions, que no he vist en els mitjans de comunicació que miro de manera habitual i per això les escric aquí, ja podeu continuar criticant. No seré jo qui us en faci estar. De fet, sobre la resposta del president del Parlament a les crítiques –una resposta que jo he llegit avui, després d’haver enllestit aquest article– es poden fer unes quantes observacions punyents. Però segur que ja les faran altres.

Qüestions de llengua (XXIX): Exigir puresa lingüística

Com s’ha de parlar, amb quina mena d’accent, l’anglès dels Estats Units d’Amèrica? Hi ha un cànon fonètic, o l’important és que la gent parli anglès com pugui i es posi a treballar, que s’integri amb la llengua i amb els fets? No havíem quedat que el que calia era mostrar la voluntat de deixar de ser immigrants i que la llengua i la feina eren la manera més directa d’esdevenir catalans? Escriu avui Joan Barril: «Ser català, què és això? Ser català és [...], sobretot, una llengua. Es tracta d’una llengua amb molts accents. [...] El català de la rumba de Peret, el català del Yumitus de Gràcia, el català d’Abdurraman, que cada dia diu (i diu malament) “parla català: és més millor”, són varietats diferents d’una mateixa consciència de ser i de voler ser.» (El Periódico, 18 juliol 2008)

Quin grandíssim i gravíssim error cometen els diputats de Convergència i Unió que es queixen de la manera de parlar català del president de la Generalitat. Jo en sé una mica, de com parlen ses senyories*, i us puc assegurar que el senyor Montilla –ara, avui– no parla el català més malament que la mitjana. Podria esmentar gent de CiU, amb noms i cognoms, que parlen de manera força més deficient que el molt honorable president. I gent d’altres partits, també nascuts aquí. Si és horrorós... Però no ho faré, perquè no em sembla que sigui correcte i perquè n’hi ha que han hagut d’aprendre la llengua pel seu compte, com el president, perquè quan estudiaven estava prohibit, i aquesta mancança involuntària també s’ha de respectar. No utilitzaré les mateixes armes desqualificadores d’aquesta gent.

Us equivoqueu, CiU, us equivoqueu de mig a mig. A més de mesquins i gasius, feu la pitjor propaganda que es pot fer del català, i podríeu descoratjar nouvinguts que tenien dubtes de llançar-s’hi. Podrien dir: ui, no val la pena, si ho intentes encara reps. Dic «podríeu descoratjar» perquè ja no crec que descoratgeu ni animeu gaire –em refereixo a determinats dirigents de CiU, no a tots i encara menys a la majoria, suposo, dels militants i simpatitzants–, ja fa massa anys que se us escapen els missatges xenòfobs, les contradiccions flagrants, els rampells d’adolescent rebotat, i la majoria de la gent ja no us fa cap cas: un dia és el Jordi, un altre dia la Marta, un altre dia l’Oriol, un altre dia el Felip, un altre dia l’ínclit Josep-Antoni... Després us disculpeu, però hi torneu amb una altra excusa o dient el mateix d’una altra manera, no podeu deixar de tornar-hi, ho dueu a dins.

Copio una altra cosa que diu Joan Barril i la faig també meva: «A Montilla se li pot criticar qualsevol de les seves insuficiències, que, igual que les meves, són moltes. Però si en alguna qüestió ha demostrat que millorava dia a dia ha estat en el domini i l’ús de la llengua catalana. Precisament quan Montilla és exemple d’integració lingüística, surt Puig a dir que destrossa el català. Això no és una grolleria: és una crueltat, i a sobre una crueltat falsa. De la mateixa manera que al coix no se li diu coix, tampoc a qui intenta millorar se’l desanima perquè no arriba a l’excel·lència.» (El Periódico, 18 juliol 2008) Jo també vaig criticar Montilla pel seu català, perquè no és que no el parlés bé, és que no el parlava, parlava castellà traduït. Ara això ha canviat. Ara Montilla parla català. Malament, com la majoria dels polítics d’aquest país, però parla català. I amb força més soltesa que alguns que presumeixen, com jo mateix, de quilòmetres de cognoms de la ceba.

I deien, els de CiU, que havien fet un canvi... Encara sort, oi?

Qui m’havia de dir a mi que un dia em veuria obligat a defensar el català del senyor José Montilla? Però no hi ha ni un bri de sarcasme en aquest article, si algú s’ho ha pogut pensar. Hi ha només pena.

És 18 de juliol, ells continuen guanyant i a alguns dels nostres –és una manera de dir-ho: no són els meus, si cal precisar-ho– els falta un bull. O volen esgarrapar vots xenòfobs, que és encara molt més pitjor, com diria Abdurraman.

Exigir puresa lingüística només als de fora és racisme.

Afegitó del 23 de juliol. Completo la reflexió sobre l’assumpte amb aquest comentari de l’escriptora catalana Najat el Hachmi: «Hi havia una vegada un lloc estrany on els que manaven es barallaven per si parlaven bé o malament la seva llengua, un lloc que si hagués estat exposat a la mirada plena de sentit comú de l'Astèrix, molt probablement hauria dit: ¡Estan bojos, aquests catalans! I ho hauria dit amb cert coneixement de causa, ja que parlem d'una àrea geogràfica on els debats públics anaven del pessimisme que profetitzava la imminent desaparició de la seva llengua als sobtats atacs puritanistes d'alguns que demanaven que aquesta llengua gairebé extinta fos ben parlada. Astèrix potser no en sabia gaire, de lingüística i poc que els podia haver fet entendre que això dels accents no té res a veure amb parlar bé o malament, que de fet no ho sap ningú, ni els examinadors de nivell D de la Junta Permanent de Català, què vol dir parlar bé. Potser hauria d'intentar explicar-los que la soltesa natural de cadascú a l'hora de parlar, el salero per enfilar un discurs encisador no depèn de la correcció lingüística sinó d'habilitats personals. S'hauria adonat, també, que no eren pocs els que parlaven malament, en un context de contacte prolongat de llengües, més diglòssic que no pas bilingüe, uns malparlants existents fins i tot dins de les files del grup aquell que es creia portador dels valors idiomàtics de tot el país. Si no, que facin un repàs als seus oradors més destacats, a veure qui és absolutament hermètic davant de la influència d'idiomes forans o tan sols que facin un cop d'ull a la societat que se suposa que encapçalen o volen encapçalar, a veure si descobreixen el català tan normatiu i neutre parlat a tort i a dret. A veure si veuen per fi el país que tenen i no pas el que somien.» (El Periódico, 22 juliol 2008)

*Afegitó del 29 de juliol. Us copio un paràgraf literal d’un discurs fet al parlament català fa uns dies. L’orador és de Barcelona de tota la vida i llegia el que deia (o sigui, no podem parlar de defectes causats per la improvisació): «Avui entenem també que s’ha treballar a fons per rendebilitzar millor els diners amb què es destinen aquest fi. Evidentment, hem de crear administracions públiques i societat civil un consens per una nova cultura a l’hora destinar els recursos públics que van en aquest objectiu. Jo crec que això ho aconseguirem ja iniciar-ho a partir del 2009. Hi dedicarem més recursos directament i, per tant, a evitar l’atomització dels mateixos i concentrar les iniciatives, com dèiem, per exemple, en temes de recursos de caràcter informàtic i telemàtic.» (tot sic; sentit a través de la web del Parlament de Catalunya) És millor aquest català que el del senyor Montilla? Francament, ho dubto.

Nous camps de concentració a Europa

La notícia era que el dia 18 de juny el Parlament Europeu va aprovar una nova directiva comunitària sobre immigració, que permet que els immigrants irregulars puguin passar fins a divuit mesos en un centre d’internament –o sigui, un camp de concentració– abans de ser expulsats del país i/o d’Europa. La normativa va ser aprovada per 367 vots favorables i 206 de contraris; hi va haver 109 abstencions. Les posicions dels grups eren força contraposades, i així com populars i liberals –PP i CiU, per entendre’ns– hi donaven suport des d’un principi, els socialistes van votar dividits, en funció dels interessos dels països d’on provenen. La majoria dels espanyols, incloent-hi els socialistes, hi van votar a favor i sembla que els que hi van votar en contra –un d’ells en Raimon Obiols, tot s’ha de dir– han estat amenaçats que se’ls expedientaria –no sé com ha acabat. Els verds volien que es retirés la proposta sense ni tan sols posar-la a votació.

La raó que alguns suposats «progressistes» –per exemple, els socialistes espanyols– o els de CiU s’han empescat per defensar aquesta mesura impresentable ha estat que «almenys ara hi ha una normativa» sobre aquest punt que afecta tots els països de la Unió, que abans podien fer el que volien. És exactament la mateixa raó que van argüir els nazis en aprovar les primeres lleis racistes: que eren per protegir els jueus, els homosexuals, els gitanos... de la «barbàrie», dels «abusos dels incontrolats», de l’«arbitrarietat», de la «crueltat gratuïta». Calia posar límits a tot això amb uns camps de concentració i uns guetos. Perquè la gent no molestés els jueus i companyia. Exactament igual.

Un IV Reich europeu pot estar de nou en marxa. Aquesta Europa no m’interessa.

(Tampoc, encara que sigui un tema menor comparat amb l’anterior, no m’interessa l’Europa d’un «màxim» de 65 hores de feina la setmana, per descomptat pactades «lliurement» entre empresaris i treballadors. S’han begut l’enteniment.)

I no dimiteix ningú, ningú no en fa cap escàndol, no ni ha sorollosos cops de porta. Tot continua igual.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

A veure si avui fem un pas

Una cosa se li ha de reconèixer a ERC, i és que el seu funcionament intern és el més democràtic de tots els partits que tenen representació parlamentària. El més democràtic en el sentit pur: els militants i els votants poden decidir més coses. En aquest punt, doncs, ERC va per davant de la resta.

Fa gràcia l’anàlisi unànime que fan des d’Espanya sobre ERC. Confonen els seus desigs amb la realitat. No sé si ho fan expressament, o simplement tenen tantes ganes que les coses siguin tal com ells diuen, que perden el món de vista. En la seva perspectiva, la davallada de vots d’ERC a les darreres eleccions espanyoles mostra la pèrdua de suport de l’independentisme, i no s’adonen que molt majoritàriament és a l’inrevés. La gent que ha deixat de donar suport a ERC ho ha fet, la majoria, perquè els ha semblat que ja no es podien refiar d’ERC justament en aquest aspecte concret. Sembla que els analistes espanyols obliden que els millors resultats d’ERC van ser quan les eleccions es van plantejar com un plebiscit, com un repte a Espanya, després de l’afer Perpinyà. Després, tot allò s’ha vist que era un bluf, que tot plegat només volien tenir despatxos, cadires, xofers i secretàries.

O sigui, l’independentisme de fons creix, però darrerament s’ha trobat sense referents i s’ha quedat a casa, no sap què votar.

Quina sorpresa s’enduran els espanyols quan hi hagi una força política que representi realment un independentisme obert, transversal, unit en l’objectiu comú, que deixi per a més endavant, per quan puguem fer les nostres lleis de manera realment autònoma i tinguem jutges propis que les interpretin, les baralles socials dreta/esquerra! Quin ensurt tindran!

De moment, em fa l’efecte (vist des de fora, que quedi clar que no hi estic implicat) que aquest desideràtum passa perquè Joan Carretero i Rut Carandell guanyin avui i siguin a partir d’ara el nou president i la nova secretària general d’aquest partit tan original com desnortat. Aquest, crec, pot ser un pas intermedi, parcial però necessari, en el camí cap a la independència. Si no, caldrà esperar una altra oportunitat. Per part d’Esquerra i per part d’altres... que depenen més de com s’aixequen cada dia els líders, amb qui han parlat aquell dia i quines enquestes els han fet llegir.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

En defensa de Baltasar

Sempre la mania aquesta meva de defensar causes perdudes. I en este cas, a més, sense tenir prou garanties de la bondat del producte. Un dia tindrem un disgust.

Eixe home, Francesc Baltasar i Albesa, que d’aquí una estona serà al Parlament a passar comptes, no té la culpa que no tinguem aigua. Aquest home, antic periodista del Mundo de l’Auger –res a veure amb el Mundo del Ramírez, tot i que també hi ha col·laborat– i antic militant del PSUC –llavors que només es podia ser o franquista o possibilista o militant del PSUC–, és un gestor capaç de menar la cosa pública i ho va demostrar de sobres amb la seva feina durant més de vint anys al capdavant de l’Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat, població de la qual va ser elegit alcalde a 29 anys i reelegit una vegada i una altra fins que va plegar per Iniciativa pròpia. Ara li ha tocat ballar amb la sequera i el pobre home fa el que pot.

No té més culpa que els del PSOE, ni que els del PP ni que els de CiU, pel fet que no tinguem aigua. De fet, ells –els d’ICV-EUiA– són els que han fet més –o han dit més: fer fer, no els deixen fer gaires coses, i a l’hora de posar-se a fer és normal que tinguin problemes, perquè els manca experiència– perquè tinguem aigua nosaltres, els nostres fills i els nostres néts. Són ells els que s’han inventat la sostenibilitat dels recursos naturals. Són ells els qui ens diuen que no podem resoldre els problemes pensant només en avui, que és l’únic que s’ha fet en aquest país durant anys i panys: calcular només el que ens cal fins a les eleccions vinents.

D’acord que això que proposa del Segre és una bestiesa, però no són els de CiU ni els del PP els que li ho poden retreure. I jo l’entenc quan diu que una cosa és una obra faraònica com el transvasament de l’Ebre projectat pel PP i aprovat per CiU i una altra cosa una obra conjuntural per canalitzar aigua d’una banda i portar-la a una altra en un moment determinat. Sens dubte, totes dues coses són transvasaments, perquè no hi ha una altra paraula més exacta, però hi ha molt de cinisme quan no es vol veure que allò de l’Ebre i això del Segre són dues coses diferents. I que consti que jo sóc contrari a tota mena de transvasaments: ni l’Ebre, ni el Segre ni el Roine.

Què cal fer si no hi ha aigua? Doncs, per mi, restriccions. Trens i vaixells d’aigua no, que això seria demagògic: no n’hi hauria ni per fer pixar el gat. I restriccions, començant pels que més en gasten, que no són les famílies normals i corrents de l’àrea metropolitana de Barcelona, que la majoria ja estalviem i molt, som campions mundials d’estalvi d’aigua. Restriccions, començant pels camps de golf, les piscines i les segones residències. Restriccions selectives, sí. Que la gent s’adoni que no es pot anar a la babalà amb l’aigua. Aquesta terra no té aigua, això és així, o en té poca, i si a algú no li agrada que se’n vagi a l’Ebre aigües amunt i allà –a Saragossa, a Logronyo– en tindrà, que per això els romans hi van fundar ciutats. Qui visqui a Barcelona ha de saber que aquí hi ha poca aigua. Tot és molt car i s’hi viu força bé i vénen molts turistes a veure pedres i tot això, però no hi ha aigua. Tot no es pot tenir. Hem de conèixer i fer conèixer la cultura de l’aigua. I de cara al futur, dessaladores, però poques: només les estrictament necessàries per sortir d’un mal pas com l’actual. I la resta del temps, tancades, que gasten molt. I llavors, inversió forta en les infraestructures de l’aigua, de manera que no es perdi ni un litre en les conduccions. I més cultura de l’escassetat de l’aigua. I així.

I encara defenso Baltasar per l’anècdota de la petició de pluja a la Mare de Déu de Montserrat. No em va semblar el recurs d’un desesperat ni d’un cínic ni d’una persona contradictòria. Em va semblar una ocurrència simpàtica d’algú que, trobant-se a la Muntanya –el nostre Sinaí, canta Verdaguer–, sap on és i, ateses les circumstàncies, es comporta com un conseller de tots. Com si fos un home normal i corrent.

El problema que té Francesc Baltasar és el de molts que es pensen que haver fet de periodista els dóna la saviesa necessària per continuar controlant els mecanismes del món mediàtic quan han esdevingut autoritats. Baltasar necessita urgentment un cap de comunicació, si no en té. O escoltar el que té. O despatxar-lo, si el té i l’ha escoltat fins ara, perquè ho ha fet de pena.


(Sobre el debat d’investidura del president espanyol, en tinc prou amb el que diu avui l’editorial d’El País: «Lo significativo fue el énfasis e incluso algún ribete jacobino en uno de los discursos más inequívocamente políticos de todos los pronunciados por Zapatero: la palabra España salió de su boca en más de 60 ocasiones.» Si El País parla de jacobinisme, ja podeu comptar com deuen anar les coses per allà a ponent. I com aniran. I com ens faran anar.)


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

La raó d’una bestiesa

S’acosten eleccions i suposo que no me’n podré abstreure. La pressió és massa forta per a un periodista.

Miro d’entendre la raó per la qual els de CiU asseguren ara que si el PSOE depèn d’ells després de les eleccions del 9 de març, la condició que els posaran és que facin plegar Montilla. No entenc aquesta amenaça perquè:

1) Si fos veritat que CiU vol demanar aquesta barbaritat, no seria lògic que ho digués públicament.
2) CiU queda, dient això, com un partit absolutament fenici (per no dir coses més políticament incorrectes).
3) Zapatero és un mentider, un nacionalista espanyol bastant exacerbat i un home molt aferrat al poder, però no és tan ximple com per cometre un error d’aquesta grandària.
4) És veritat que PSOE i PSC són exactament la mateixa cosa –ara s’ha tornat a demostrar amb el repartiment dels espais electorals, ja que els del PSC han renunciat a la quota que els corresponia per afavorir que el PSOE pogués ser el primer a l’Estat–, però fins ara no hi ha precedents, em sembla, d’un partit que hagi fet un bescanvi govern espanyol - govern autonòmic com el que pretén fer ara CiU, i no crec que al senyor Zapatero li interessi enemistar-se per sempre més amb l’esquerra catalana. El PSOE pot guanyar sempre a Catalunya per golejada sense baixar de l’autocar, però potser deixaria de fer-ho si es verifiqués una hipòtesi com aquesta que planteja CiU: que el preu de governar a Madrid fos que governés la dreta a Catalunya (CiU + PP, amb l’abstenció almenys inicial del PSOE). Segur que els del PSOE que manen –vull dir els de Madrid, en aquest punt Montilla no és qui ha de decidir, no depèn d’ell–, quan s’acostin més les eleccions ho desmentiran. O no: potser faran servir l’amenaça aquella que «no podem dependre d’altres» com a esperó per motivar el vot dels seus. El vot de la por.

En canvi, hi ha una raó d’aquest anunci de CiU que sí que funciona i que naturalment no ens diran. Per a la gent que estigui fins al capdamunt del tripartit i alhora no els sembli malament Zapatero si l’alternativa és Rajoy –antics votants de CiU i, atenció, votants del PP desencantats de la deriva última d’aquest partit a Catalunya–, dir-los que ara també es pot votar contra Montilla votant CiU pot ser una raó suplementària per animar-se a anar a votar, ja que la majoria d’aquests dos segments són partidaris d’abstenir-se, estan desencantats i cansats de no aconseguir que les coses vagin com ells es pensen que haurien d’anar.

De tota manera, ja poden prendre-s’ho amb calma, tots plegats, perquè diguin el que diguin les enquestes crec que el PSOE guanyarà per pallissa i no necessitarà ningú per governar amb comoditat, o en tindrà prou amb els quatre d’Iniciativa - Izquierda Unida. Fa temps que ho dic i no em creu ningú. És clar que jo m’equivoco sovint ;-) Però encara més erren les enquestes.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)