Bestialisme lingüístic

S’arriben a dir coses bèsties, en aquest món de Déu.

«...hi ha una sèrie de noms que posaria com a representants partidaris de la castellanització de la llengua o que també es podrien caracteritzar com a ‘blavers del Principat’: Albert Pla Nualart, Enric Gomà, Màrius Serra, Josep Maria Fulquet, Ernest Rusinés, Neus Nogué, Magi Camps Martí [sic], Joan Solà, Joan Coromines... [...] al País Valencià, un ‘equivalent’ [...] és un a qui anomenen ‘el Saragossà’, i un altre, ‘el Casanovo’.»*

Marc S., llista Migjorn,** 19 febrer 2016, 1 h 24’



* Jo pagaria, per estar en aquestes llistes.
** «Migjorn és una llista de debat en internet sobre llengua catalana on es parla sobre dialectologia, normativa, gramàtica històrica, lexicografia, sociolingüística, etc. [...] Si voleu pertànyer a la llista Migjorn heu d’omplir la soŀlicitud de subscripció. La soŀlicitud ha de ser aprovada pel Consell Directiu de Migjorn.»

* * *

Quan he explicat la meva perplexitat als membres de Migjorn, hi ha hagut una bona rastellera de reaccions, i la que ha predominat és la del bon humor.

«...l’altre dia vaig redactar una tirallonga de suposats agents espanyolitzadors: la literatura catalana, els traductors, TV3, l’IEC, l’AVL.... Em vaig oblidar els lingüistes. Hi ha gent que es “fa la coŀle...” d’enemics. I saps què els passa? Que posen tants d’enemics que després en tenen un fart per a trobar amics...»
- «...sembla que ens trobem en plena cacera de bruixes. Qui ha fabricat la llista pot dir-se perfectament Mac Carthy...»
- «...contràriament al que sembla que fan alguns, n’hi ha que no mos dediquem a fer llistes d’amics i enemics, d’afectes o desafectes, etc. Per tant, no podem participar en eixa activitat. I és una llàstima, perquè una volta fetes les llistes, ja no caldria llegir ni escoltar res dels roïns, no fóra cas...»
- «...potser seria més pràctic no tenir en compte les llistes o fer les llistes dels que fan les llistes, però això ja és massa complicat i sembla un joc de paraules...»
-«...ves per on, com més taxatives i contundents són les opinions menys sentit de l’humor sol tenir qui les emet...»
- «...de vegades l’humor serveix per fer més evident l’absurditat d’una situació....»

Bon humor que agraeixo que s’hagi comunicat en públic, perquè efectivament aquesta mena de bestialitats són més aviat bestieses, i així s’han de prendre: com a acudits. O bé, com han fet la majoria, amb la més saludable de les indiferències.

El mateix protagonista, en missatges posteriors, ha arribat a dir –és un veritable campió– que s’haurien de «cremar els diccionaris» (sic). Uns altres li han fet costat (!), amb més o menys entusiasme, recordant la quantitat d’errades que contenen. I és una llista de lingüistes o paralingüistes!

Frases russes

Un amic meu –amic en sentit literal (ara és moda parlar d’«amics» [ja sabeu, allò del Feisbuc i les anomenades social networks ‘xarxes socials’] quan de vegades ni tan sols s’han vist cara a cara), no simplement conegut– diu que li encanten els incisos dintre d’altres incisos –incís significa («vol dir» i «significa» [ve de signum ‘senyal’] són el mateix) aclariment o intercalació–, però potser ja no li faran tant el pes exemples extrems com els d’avui.

Sigui com sigui, no sé si sóc el primer de fer-ho –quan dic fer-ho (fer-ho sense doble sentit [oi que diem «fes això, fes allò»?], no en el sentit picant que de vegades té l’expressió) vull dir escriure-ho–, però estic content d’haver descobert tot solet, sense que ningú m’expliqués abans que podien existir, les que podríem anomenar «frases russes».

Li demanaré al Màrius Serra* a veure què en pensa, si encara no les coneixia –ho dubto (el dubte quasi permanent és per a mi una creu [creu fins a cert punt, ja m’enteneu, tampoc no m’hi capfico quan són coses de poca entitat com ara aquesta])–.

* Afegitó de les 17 h. Ja ha contestat Màrius Serra. Diu: «Has de llegir Si una nit d’hivern un viatger d’Italo Calvino, una noveŀla muntada sobre aquesta premissa multidigressiva!»

Perles (107): L’última paraula

«L’auge de la traducció automàtica en l’era digital ha instaŀlat en la societat una idea nefasta: que només és una qüestió de temps que les màquines puguin interpretar completament els textos. Això és fals. Una perillosa faŀlàcia. Els benvinguts avenços de l’era digital faciliten cada cop més la tasca dels traductors, també dels literaris, i potser modificaran tant la seva intervenció sobre el text que, en alguns casos, els transformaran en supervisors. Però són els professionals de la traducció els que han de tenir sempre l’última paraula.»

(Màrius Serra, La Vanguardia 29 setembre 2012)

L’última paraula d’aquest vigilant de moment són tres: bon any nou.

Perles (104): Anglicismes a Menorca

«Anglicismes que han perviscut en menorquí des de la dominació anglesa del segle XVIII: potser el més conegut és xoc (chalk) per designar el guix d’escriure a la pissarra, però n’hi ha d’altres més o menys vius, com ara boinder (bow window, finestra d’arc), moc (mug, gerra), bótil (bottle, ampolla), un ull blèc (black, negre) xumeca (shoe-maker, sabater), fer un trinqui (drink, fer un beure) o estic (stick, bastó). El que trobo més meravellós és mèrvels (o mèrvils). Prové de l’anglès marbles i designa l’infantil joc de les bales.»

Màrius Serra, El Punt Avui 9 novembre 2012

Perles (92): La resplendor i les banyes

«Han vist mai les banyes que llueix Moisès a la gran estàtua que li dedicà Miquel Àngel? Doncs tot prové d’una mala traducció de l’Èxode (34, versicles 29, 30 i 35). Allà on havia de dir que Moisès va baixar del Sinaí amb el front resplendent, sant Jeroni va traduir a la Vulgata que duia banyes al front. En hebreu les paraules resplendor i banyes comparteixen consonants, i només es diferencien quan s’hi apliquen els signes vocàlics. Llavors resplendor sona karan i banyes keren. I d’aquí les espectaculars banyes que el pobre Moisès llueix en moltes estàtues.»

Màrius Serra, La Vanguardia 3 gener 2012

Se non è vero...

Perles (87): La llei del mar i la de terra

«Trobo a faltar que tot aquest discurs de la responsabilitat que apliquem a la gent de mar s’apliqui a la gent de terra. No em diran que la majoria de coses que s’estan dient del capità Schettino no es podrien dir també dels dirigents i directors generals d’un munt de bancs, caixes, administracions públiques i empreses privades que han fet fallida en aquests últims tres anys, tot deixant enfonsats en la misèria un munt de ciutadans. Com és que tots aquests directius nefastos no només no han estat jutjats i empresonats sinó que en la majoria dels casos han estat generosament indemnitzats i fins i tot ascendits? Els responsables polítics dels desastres econòmics només han estat jutjats a Islàndia. Potser perquè està envoltada d’aigua i hi regeix la llei del mar? Caldrà fotre a mar el sistema financer per fer-lo surar? Potser si fem que s’embarquin quedarà clar qui són els veritables responsables de cada nou naufragi econòmic.»

Màrius Serra, La Vanguardia 19 gener 2012

Mots encreuats i traduccions

Deia fa temps Màrius Serra: «S’ha intentat fer programes que resolguin mots encreuats. N’hi ha, però és molt fàcil tombar-los. Will Shortz, de The New York Times, es va enfrontar al millor d’aquests programes i el va derrotar amb uns mots encreuats plens de jocs de paraules, associacions insòlites i sentit de l’humor. Aquell mateix crucigrama va ser resolt sense problemes per més d’un humà.» (La Vanguardia, 21 març 2006).

Doncs això mateix, afegeixo jo, passa amb els traductors automàtics, les memòries de traducció i altres programes similars. No superaran mai els humans si es vol qualitat –i fins i tot, molts cops, si es vol entendre simplement què volia dir més o menys el text original–, perquè els programes no tenen capacitat d’abstracció, només tenen capacitat d’aprenentatge i de repetició.

Exactament igual com no aconseguiran ni tan sols resoldre els mots encreuats que deia en Serra, perquè una mateixa definició pot donar lloc a resultats diversos, segons el rerefons ambiental, segons quina sigui la sèrie de TV que segueix la majoria aquella temporada o el tema de moda o recurrent –trend topic o sticky topic, en diuen ara– de la xarxa d’internet o de les converses de carrer que dominin aquells dies. Per exemple, la definició «lluu o llueix una americana contundent (8 lletres)», segons el context i l’època, podria resoldre’s amb «a-gardner», «marilyn-m», «scarlett»... o bé «s-i-martín». I això, em penso, no ho sabrà fer mai un programa informàtic.

(«Lluu» i no «llu» –les dues formes són correctes– per fer, de passada, un petit homenatge al Màrius, ja que li he manllevat la citació de dalt; homenatge, ara que hi som, que mai no seran capaces d’entendre les màquines, sinó només les persones de carn i ossos que sàpiguen alguna cosa sobre en Màrius i la seva família.)

La intuïció original, la ironia improvisada, els equívocs conceptuals i els jocs de paraules nous no s’aprenen. Ni per resoldre mots encreuats ni per traduir amb solvència.

El problema és que hi ha gent que no s’ho acaba de creure. I així anem. O així van alguns. Alguns que prenen decisions en aquest àmbit i que són, malauradament, massa gent. Com si la crisi es pogués resoldre retallant qualitat. Que no ho veieu, que això és la xocolata del lloro i que a més a més us farà anar cada cop més malament?

Per sort, n’hi ha que no fan bromes amb aquest assumpte i saben que per sortir-se’n cal pencar fort i pencar bé, amb passes fermes, sense cedir a la temptació de rebaixar la qualitat dels seus productes. Són aquests els que ja comencen a veure la llum del final del túnel. Als altres els costarà més arribar-hi. Si hi arriben.

* * *

Afegeixo una reflexió (adaptada) de José A. Marina: «Una vegada van voler programar un ordinador perquè escrivís best sellers. Hi ha molts programes per escriure relats curts, però una novel·la d’èxit era tot un repte. Van demanar a un escriptor quins eren els ingredients necessaris per aconseguir-ho i va respondre: “Han de tenir un ambientació aristocràtica, sexe, intriga i un toc religiós per donar-li fondària.” Amb aquestes dades, l’ordinador va començar a escriure el text següent: “Déu meu! [religió], va dir la duquessa [aristocràcia]. Estic embarassada! [sexe] Qui deu ser el pare? [intriga]” Això és un acudit. Però no ho és el programa que vaig intentar fer perquè un ordinador entengués, justament, un acudit. En vaig triar un que diverteix molt nens de cinc anys, per no exigir massa a l’ordinador: “Mira que sou durs d’orella, diu un. Els altres responen enfadats: Som sords, però no ous durs.” No vaig aconseguir que l’entengués, perquè vaig ser incapaç de donar-li les regles perquè distingís un acudit d’una errada. En tot acudit hi ha una incongruència.» (LV Estilos, 5 febrer 2011)

Encasellar

No entenc per què sempre t’han d'encasellar –potser ho fem tots, instintivament– quan manifestes qualsevol opinió política o econòmica, o fins i tot cultural, i ja no diguem si és moral. Si dius que l’Estatut català actual, aquest que pentinen els jutges espanyols des de fa tres anys i que no té res a veure amb el que va aprovar el Parlament de Catalunya, és una cosa que no serveix per a res i que no entens per què li fem tant de cas, et situen prop de l’Esquerra dissident. Si dius que la nova Oficina Antifrau ha nascut amb el frau incorporat de l’elecció del seu director, et col·loquen al costat de CiU. Si afirmes que l’actual cultura energètica no és sostenible, que les nuclears s’han de desmantellar i que no s’han de fer transvasaments dels rius, ja estàs prop d’Iniciativa. Si penses que la proliferació creixent d’avortaments més que l’exercici simple d’un dret privat és una tragèdia global que tal vegada ens hauria d’amoïnar una miqueta més del que ens preocupa, deus ser fonamentalista cristià (o, encara pitjor, del PP). Si defenses que el tripartit era l’única opció presentable l’any 2003 mentre l’alternativa fos una entente CiU-PP, fins llavors fèrria, ets roig. Si creus que a Barcelona, i especialment en l’àmbit del totxo, hi ha instal·lada una corrupció de dimensions estratosfèriques, ets convergent. Si afirmes que els diners públics s’haurien de gastar amb molt més control, rigor, cura i transparència, llavors ets una mena de neoliberal. Però si estàs d’acord que mentre hi hagi misèria al carrer i necessitats socials ineludibles cal apujar els impostos als més rics i, en general, als que poden pagar-los, llavors ets prosocialista. Si penses que les escoles de Catalunya que no facin estricta immersió lingüística en català (siguin públiques o privades) no haurien de tenir subvencions, per a uns ets pronazi i per a altres una mena d’extraterrestre ingenu. Si creus que el pacte PSOE-PP a Euskadi és una entesa feta en clau espanyolista per desfigurar l’anomenat «estat de les autonomies», ets nacionalista (dels perifèrics, i per tant dolent i pervers, o com a mínim provincià). Si dius que la llei de partits espanyola (signada per PSOE, PP i CiU) és una vergonya de la democràcia, diguin el que diguin a Europa, i opines que a Euskadi ha de callar la repressió institucional espanyola i ha de parlar el diàleg amb totes les possibilitats obertes (incloent-hi les ara prohibides), o penses que Bush, Blair, Aznar i Durão Barroso han de ser portats davant el Tribunal Penal Internacional per haver envaït l’Iraq, i que Obama, Brown, Merkel i Zapatero (i Chacón) han de ser jutjats pels bombardejos indiscriminats a l’Afganistan, ets filoterrorista.

I això cada dia: un dia ets una cosa i l’endemà l’altra, sense manies, i ’nar fent.

A mi potser ja no m’hauria de fer re a hores d’ara, però em preocupa una mica la salut mental de la gent en general. Aquesta dèria d’encasellar tothom segons uns patrons prefixats no em sembla que sigui precisament una manifestació d’intel·ligència, la veritat sigui dita. No hi ha cap possibilitat de reconèixer que un opinant pot ser que sigui senzillament un pobre home amb idees pròpies, que mira de ser honrat i independent en els seus judicis, i que diu el que pensa sense que cada cosa que diu signifiqui que segueix consignes d’altri i sense que les etiquetes l’encasellin i, per tant, el desfigurin?

(Ara, com diu molt bé un tècnic lingüístic amic meu, «molta penya valora el contingut pel concepte que té de l’emissor». O siga que tot açò dels encasellaments ve de llunt, passa a tot arreu i supose que és inevitable.)

Avui és 09/09/09 i són les 09:09 (dedicat a Màrius Serra).

Una altra correcció és possible

Copio de Màrius Serra (una altra vegada):

«Els lingüistes [són] uns professionals cada cop més arraconats que són bàsics en el tan festejat foment de la lectura. Per tal que els textos de periodistes, novel·listes, assagistes, traductors, crucigramistes i fins i tot poetes ens arribin dignament els correctors han de ser més valorats. No és lògic prescindir-ne alegrement en nom dels costos de producció i després queixar-se de l’empobriment de la llengua. De qualsevol llengua. Hem d’exigir el màxim domini de l’instrument als professionals del llenguatge, però ningú no és infal·lible. Un text ha de ser revisat sempre per més d’una persona. El llenguatge verbal és un instrument massa complex. No exigim controls de qualitat en altres àmbits? No es revisa la feina d’arquitectes, juristes i enginyers? Resulta paradoxal que mentre es renta la cara dels cossos policials, els correctors encara es carreguin el mort de ser la policia (repressiva) de la llengua. I no. O no sempre. Una bona correcció juga a favor de qualsevol text. […] Hauríem de visitar més sovint un weblog que reivindica la figura del lingüista com addendaetcorrigenda.blogia.com. Ja veuran que és un espai combatiu, i que per sort ningú no s’escapa de les seves crítiques, com aquest columnista ha pogut comprovar.» (Màrius Serra, La Vanguardia, 23-F 2006)

Empresaris del món, institucions públiques i privades, professionals liberals, editors i no editors –perquè tots editeu textos–, preneu-ne nota.

Gràcies, Màrius. Has fet possible una altra solidaritat.


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

L’invent de les microdonacions

(Avui en parlàvem amb un amic. Jo que li dic: “Ja estaria bé, ja, que a la manifa de dissabte hi anés molta gent.” I ell que diu: “Molta gent? Per defensar què, l’Estatut que va sortir d’aquí? Si era un Estatut de broma... Si almenys fóssim valents i haguéssim anat a Madrid amb un bon Estatut... Perquè el que ha passat era previsible: res de res, ni nació ni finançament ni la mare que els va parir. Doncs, ja t’ho dic, tant per tant, per què no vam ser valents i no vam portar a Madrid un Estatut de debò? Per això no crec que vagi gaire gent a la manifestació. Perquè la gent cada cop es refia menys dels polítics.” En fi, potser s’equivoca i molta gent hi va per defensar allò que diu el lema i sense pensar que si hi va molta gent, els partits miraran d’interpretar-ho a favor seu. Jo hi aniré. Però ja no diré res més de l’Estatut perquè ja està tot dit. Quan arribi el dia, suposo que em taparé el nas, la boca i les orelles i hi votaré a favor, o en contra, i ànims que no ha estat res. Anem per altres coses, que aquí ja no hi ha res a fer i tampoc és qüestió d’amagar-se en un racó a plorar com aquell cabdill moro, en Boabdil, que en realitat es deia Abu ‘Abd Allah).


Copio de Màrius Serra: «Qui visiti www.teaming.info veurà que sota aquest gerundi afortunat no s’hi amaga cap empresa ni fundació ni ONG ni compte bancari. Només una idea. La idea d’aplegar microdonacions que una per una no serien viables. Per exemple, si els empleats d’una empresa decideixen aportar 1 euro de la nòmina i la direcció s’apunta a canalitzar-ho, o fins i tot augmenta la donació en poder acollir-se a desgravació fiscal, el projecte Teaming ofereix els documents necessaris i informació fiable sobre organitzacions de tota mena dedicades a les causes més diverses, de manera que a través d’un simple correu intern els treballadors poden decidir el destí de la seva microdonació.» (La Vanguardia, 12 gener 2006). Diu el meu amic Màrius que Frank Rijkaard, entrenador del FC Barcelona, dóna suport a aquesta iniciativa. Jo també, tot i que em sàpiga greu que en Rijkaard encara no tingui el seu web amb versió catalana. Deu estar a punt de penjar-la, segurament. Ànims, Frank, que fins ara no et pots queixar de com t’hem tractat els catalans. (I ja que hi som, a veure si els de Teaming.info també es posen les piles, no?)


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)