Per què el vigilant del far?

Avís previ a diaris i també a emissores de ràdio i cadenes de TV, especialment les públiques: el meu far no és un far de pedra i totxo, és un far virtual. Cada poc temps em truqueu o m'escriviu per demanar si em podeu fer una entrevista sobre els fars, la vida dels faroners, etc. No és aquí. I dic «especialment les públiques» perquè de Catalunya Ràdio i de TVC truqueu aproximadament un cop l'any, ara d'un programa, ara de l'altre, i de vegades del mateix programa que l'any anterior. Les altres deuen tenir més ben endreçat l'arxiu perquè no recordo que cap emissora privada m'hagi trucat dues vegades.

Avui fa tres anys que vaig començar el bloc, que llavors no tenia nom ni jo tenia tampoc cap idea que allò tiraria endavant amb continuïtat. N’hi ha prou de llegir la primera nota que vaig escriure (10 maig 2004), o la sisena (17 juny 2004), per adonar-se de la inseguretat amb què m’havia ficat en aquesta història.

Però bé, per celebrar l’aniversari, potser és el moment de fer una mica d’explicació del perquè d’aquest nom, que ja us vaig dir que m’havia vingut al cap tot d’un plegat. Fins ara no ho he explicat, us remetia a un article on parlava d’altres vigilants de far i de la feina dels faroners –tema sobre el qual he escrit també després, i encara més tard s’ha publicat un altre llibre–, però no deia res sobre el nom que vaig triar per al meu bloc. Ara és el moment d’explicar-ho.

El nom, com deia, va venir-me al cap tot d’una quan el bloc ja feia temps que rutllava. De nit. Vaig perdre el son, esperant que fos l’endemà per mirar al Gúguel si ja l’havia agafat algú. Vaig estar de sort: el nom era meu... fins que un dia a algú li agradi tant que estigui disposat a registrar-lo en algun indret i llavors em digui que ja no el puc fer servir més... No sé si pot ser, això, suposo que sí, que si tens pasta i ganes d’emprenyar, ho pots fer. Bé, llavors ja pensaré alguna altra solució, o em canviaré el nom. Com que l’adreça que havia obert inicialment a Blogger no pensava canviar-la –tot i que sí que en vaig obrir llavors unes quantes més amb les combinacions més factibles de «vigilant» i «far», per fer més difícil que allò que deia abans em passés fins i tot al mateix Blogger–, si mai haig d’empescar-me un altre nom per al bloc, ja rumiaré una mica i m’encomanaré als follets de la nit. Mentrestant, anem fent.

Però l’actual agrada, sembla. Hi ha gent que m’ho ha dit: «Quin bon nom!» I jo: «No és mèrit meu, se’m va acudir sense voler.» Perquè és veritat. Aquella nit jo no rumiava cap nom per posar al bloc. Ni tan sols havia pensat que el bloc hagués de tenir cap nom. Simplement em va venir al magí tot plegat. I ja som aquí.

Penseu en un far solitari, en el paper que fa. Allà tot sol, es creu qui sap què. I el far encara fa feina. Però el vigilant què? Doncs, això, ser-hi, estar-s’hi...

Encara més: el vigilant és el mateix faroner (o sigui, el vigilant que vigila des del far) o bé és un vigilant com si diguéssim de l’FBI que vigila el far i el que fa el faroner per informar després els lectors? Si és així, qui és el vigilant? I qui és el faroner? I què té aquest far que hagi de comptar amb un faroner i un vigilant secret, que són dos sous? Més incògnites que jo encara no tinc clares.

El far. És un edifici plantat a terra ferma, però el seu món és el mar, la seva feina és sobretot ser un punt de referència per a la gent del mar... Però no sols per a la del mar, també per a la de la terra, per a les criatures suposadament racionals –els rumiantes, que diuen els castellans, no?– i irracionals que treballen o viuen ran del mar. Hi deu haver molts animalons i moltes plantes que d’alguna manera depenen dels fars i de les seves llums intermitents. No ho he estudiat, però n’estic segur: als animals i a les plantes els afecta molt la llum, els pot capgirar la vida.

Espero que la llum del meu far sigui beneficiosa, o almenys espero que no sigui perniciosa. Espero que les dones i els homes, els animals i les plantes, els racionals i irracionals que treballen o viuen a la mar o ran del mar a prop del meu far, no prenguin mal. Si més no, que la llum del far no els faci malbé la vista. Que la menystinguin, si volen, que no la facin servir. Però que no em demanin que l’apagui. Perquè encara que a la majoria de la gent racional i irracional de la mar i de ran del mar els pogués molestar la llum d’aquest far –cosa que no sé, només sé que n’hi ha que de tant en tant em diuen que ho deixi córrer, que perpetro contaminació lumínica... o més aviat que escampo foscúria–, han de pensar en l’altra gent racional que no es molesten i sobretot en la gent irracional, els meus preferits, animals i plantes i fins i tot minerals, que depenen de la llum del far. O que no en depenen, perquè no crec, de debò, que ningú, ni tan sols cap pedrota, depengui d’aquest pobre far, però que se’l miren amb certa estimació... potser amb compassió? Bé, no és que ningú digui tampoc que haig d’apagar el far, perquè no crec que hi hagi ningú tan curt per no adonar-se que n’hi ha prou amb no mirar per no veure, però a vegades em passa això, que tinc paranoies.

N’hi ha que es miren el far de tant en tant i que són amics i amigues, bons amics i bones amigues. Però la majoria dels que se’l miren, que també són amigues i amics –si volen ser-ho, o considerar-se’n–, no els conec personalment. N’hi ha que m’escriuen a vegades, suposo que entendrits de compassió –això em penso que ja ho he dit, avui em repeteixo molt, em passa quan estic tou– per la soledat del vigilant, i n’hi ha que no m’escriuen però que adrecen l’esguard cap al far cada dia, o almenys un cop cada tres o quatre dies. I els sento, sento aquests esguards. (I a més, deixant de banda la poesia, els compta Gúguel Analytics, de renom Guà.)

El món s’ha fet xicotet. L’ajudant del faroner, en Guà, diu que hi ha gent de més de 40 països que miren aquest far modest: tot Amèrica, tot Europa Occidental, el Sud-est asiàtic, Austràlia, Nova Zelanda... Qui són? Ni idea. Que s’hagin posat en contacte algun cop amb el faroner potser n’hi ha cent, màxim cent cinquanta –del total, eh?, no d’aquests països. La resta, qui-sap-lo. Com és lògic, ja sé que molts dels que miren el far des d’ultramar no són persones humanes, sinó robots a la caça d’adreces per fer llistes de víctimes dels seus espams. Però els robots són com les pedres, també deuen tenir la seva animeta mineral i ja em va bé que em visitin. Al darrere dels robots, sempre hi ha algú, el qui els ha creats.

I em costa molt escriure? Doncs, no gaire. Encara em passa sovint que em ve al cap una idea, una idea que em fa l’efecte que he tingut de sempre, i penso: això no ho has explicat!, i llavors m’enganyo pensant que és important que ho expliqui perquè forma part integral del meu sistema de pensament, perquè precisa en un punt bàsic tal qüestió de la qual ja vaig parlar però sense prou detall. I fins que no ho escric i no ho penjo al bloc, pateixo pensant que algú pot haver-me jutjat precipitadament per culpa meva, per no haver-li donat totes les dades per completar el puzle. I això, la veritat, em passa sovint: força notes d’aquest bloc han sorgit així, i encara ara em passa, tres anys després d’haver començat a escriure. Encara em passa que tinc coses al pap que he d’explicar, que són fruit d’aquesta compulsivitat irrefrenable.

I penso: què faria sense el bloc, sense els contes i relats que penjo de tant en tant en altres indrets, sense els retalls de premsa que arreplego per reproduir-los a InfoReflex.Cat perquè no es perdin per sempre més al ciberespai –o més ben dit, per no perdre’ls jo–? I responc: tot seria molt diferent, tot ha canviat.

I, per acabar, sobre què escric? Sobre qualsevol cosa que em vingui al cap. Tinc pocs tabús, tot i que procuro no barrejar aquí gaires coses de la meva vida familiar, perquè això no és un bloc familiar, sinó personal, estrictament intransferible en els seus continguts a cap altra persona de casa meva –i no diguem d’altres àmbits. Una altra regla és que quan escric sobre qüestions d’interès públic, normalment no repeteixo el que han dit altres –o si m’agrada especialment el que ha dit algú, potser ho reprodueixo entre cometes, i ja no cal que m’esforci per dir jo el mateix d’una altra manera–, perquè el que m’interessa més és tocar els temes que no toquen altres o tocar-los des d’una perspectiva diferent de la dels altres. I això no perquè m’ho proposi com a manifestació del meu esperit de contradicció, que també el tinc, sinó per economia, perquè si ja han dit altres el que jo penso, per què repetir-ho? O sigui, que de vegades hi ha buits en aquest bloc perquè hi ha dies que estic d’acord amb el corrent general de les coses que passen (!) –açò no sé si és veritat o és més aviat una raó teòrica que m’he empescat ara–, i llavors no em sento obligat a dir res, o no se m’acut res d’original per dir. O també pot ser –crec que és més això que l’altra raó– que aquells dies tingui molta feina i/o no me’n surti a acabar d’escriure res amb cara i ulls.

I de moment, això és tot. En qualsevol cas, ja sabeu que tot plegat són raons a posteriori. Ja coneixeu els motius pels quals no... escric.

(Sobre el meu col·lega italià Il Guardiano del Faro, vegeu això.)

Molts comentaris

(Jo no volia parlar de política en aquest bloc, o només quan fos necessari. I el fet és que no paro de parlar-ne. Em sap greu sobretot pels que us interessen altres coses. Suposo que quan s'acabi tota la comèdia de l'Estatut podrem tornar a parlar de coses serioses.)

No havia rebut mai tants missatges de resposta, crítica, aplaudiments i matisacions com amb l’últim sobre els comptes d’ERC. Per una banda m’afalaga que hi hagi gent que llegeixi això que escric, per l’altra em provoca una certa confusió. Escrigui sobre el que escrigui, el mateix dia o l’endemà tinc una resposta de la persona al·ludida o de gent que hi està relacionada, o que està relacionada amb la institució, empresa o el que sigui de la qual he parlat. I això passa amb els partits polítics, amb les ONG, amb el Barça, amb els (altres) mitjans de comunicació... I després hi ha els comentaristes habituals, que sempre em fan reflexions molt de fons (en general a anys llum de les que se solen trobar en molts altres blocs, on els comentaris són apressats, improvisats, rutinaris, de compromís, aprofitant una cua de temps; la majoria dels que rebo jo són prou meditats, fets amb calma, buscant el millor moment... M’equivoco gaire?). I finalment hi ha els comentaristes passavolants, gent que conec, o no, que de sobte et deixen caure un comentari, sovint d’ànim i ja està, però de vegades amb reflexions de prou fondària, amb crítica o amb matisacions interessants.

Em consta que el que escric no és cap cosa de l’altre món, de manera que crec, un cop més, que no em vaig equivocar quan vaig eliminar els comentaris públics d’aquest bloc, perquè sé que moltes d’aquestes respostes que rebo, que la majoria són de gent que m'escriu a cara descoberta, no les tindria si els comentaris fossin públics, o bé les tindria però serien anònimes. Hi ha un tipus de gent a qui agrada el diàleg, i discutir o reflexionar “en parella”, sense poder sofrir que mig món contempli l’espectacle. Jo m’adreço a aquest tipus de públic i constato que la cosa va bé. Si més no, des del meu punt de vista: he comprovat que la meva intuïció era encertada. Sens dubte, el nombre d’accessos al bloc es multiplica i això fa que hagi de prestar-li una atenció especial en el temps que no tinc (i fa que hagi descuidat l’atenció de la revista infoReflex, deixadesa que ha anat unida a la manca de temps dels altres col·laboradors de la revista, en qualsevol cas mea culpa).

Sobre els diners d’ERC, repeteixo que la crítica que els feia era al marge de la que es mereixen els altres partits, tots els altres. Per tant, que ningú no s’alegri dient-me que “ja era hora que féssiu una mica d’autocrítica”, entre altres coses perquè jo no sóc d’ERC (quantes vegades ho haig de dir?). Ara, sí que era una crítica “amiga”. No estic d’acord que no es pugui criticar “l’amic polític”, si s’ho mereix, quan és objecte d’atacs forts per part dels seus enemics. No, jo no puc entrar en el terreny de les tàctiques partidistes, que sempre utilitzen com a munició de reserva per a les seves argumentacions la de “tens raó, però no és oportú”. Jo, aquest criteri, el tinc en compte a casa meva amb els meus i amb la gent que estimo, però no amb gent que ocupa càrrecs públics i que es guanya la vida amb una feina d’aparador. Ni parlar-ne. El fet que ERC, des del primer dia que va entrar al Govern –i la cosa ja venia d’abans–, hagi estat durament i injustament tractada per l’oposició, per Espanya en general, pels mitjans de comunicació, no m’obliga a mi a callar les crítiques que jo els pugui fer. Potser he callat massa i tot, perquè no em falten motius per criticar-los. Si la gent no critica els polítics “amics”, si no ho fem els que hi estem més “a prop” (sense ser “d’ells”), llavors aquests polítics acaben com tots els altres, allunyats de la gent, creguts i (encara més) messiànics. No, els hem de criticar, ja ho crec, quan s’ho mereixen. I torno a dir que la crítica, en aquest cas, estava bastant circumscrita a les reclamacions de diners fetes –a consciència, no va ser un error, i això ho sap tothom– a gent que no era d’ERC. Dir-me que “no m’esperava que et sumessis a les crítiques de la dreta” és injust i demagògic, i el comunicant ho sap. Esquerra acaba d’aprovar ahir mateix un canvi en la seva manera d’actuar en aquest assumpte, i ha acceptat que havien comès errors d’apreciació –no pas errades involuntàries, sinó errors sistemàtics sobre les persones a les quals podien reclamar diners–, i aquesta capacitat de rectificació, que els honora si és certa i no és de cara a la galeria, potser no l’haurien tinguda si les crítiques només les haguessin rebut de part dels enemics.

En canvi, hi ha una persona d’ERC –ho és, ho he pogut comprovar– que no està d’acord tampoc amb la doctrina “Puigcercós-Vendrell” i assegura que la cosa que ells venen com a “unànime” –referint-se a les contribucions de la gent d’ERC– no és tan unànime com sembla, i em felicita per haver-ho criticat. Hi torno, jo amb aquestes contribucions no m’hi he ficat pas.

Un altre comentador em diu que demanar dimissions és massa i és fer el joc a la dreta. Potser sí, però si em vaig emprenyar més del compte amb Vendrell era per la seva incapacitat inicial de rectificar i la seva barra a l’hora de justificar tot el que s’havia fet, com si fos incapaç de reconèixer que qui té boca s’equivoca i qui té nas es moca. Era per aquesta prepotència que jo en demanava la dimissió. Ara diuen que rectifiquen, tant de bo, millor per al país. De moment, però, la cosa de portes endins no va bé, perquè no troben ningú dins el Govern –ha de ser “de confiança”?, i què vol dir de confiança en aquest cas?– que gosi investigar el que ha passat (van despatxar l’Oller com a cap de l’AISP i ara ha plegat Gordon, als tres dies de ser nomenat). És clar, no es pot repicar i anar a professó.

Bé, em deixo altres comentaris que no van gaire més enllà del que he dit fins aquí. La cosa ja ha sortit prou llarga.


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Content i descontent

Us copio la notícia que m'ha arribat fa una estona. Potser ja l'heu vista a info-reflex.

El jutge sobreseu la denúncia contra la secretària de l'AVL

València, 15 d’octubre. El titular del Jutjat d’instrucció número 18 de València ha sobresegut la querella presentada per Juan García Sentandreu contra la secretària de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, Maria Soledat González, per un presumpte delicte de falsedat de document públic.

El jutge, Víctor Gómez Saval, ha decidit sobreseure l’assumpte en no trobar cap indici de delicte, i dóna per tancades les diligències. Amb aquesta decisió judicial s’ha posat de manifest que ni la secretària ni ningú no va alterar cap acord de l’Acadèmia, com va denunciar García Sentandreu amb una clara intenció de perjudicar l’honorabilitat de la denunciada. Cal tenir en compte que Marisol González és, dintre de l'Acadèmia Valenciana, una de les persones que sempre ha defensat més explícitament la unitat de la llengua. El que no s’entén és que el jutge, malgrat que tots els indicis apuntaven en aquesta direcció, cités a declarar Marisol González com a imputada.

Marisol González, que en tot moment ha demostrat prudència i serenitat, ha manifestat a l’eixida dels jutjats que “confiava en tot moment en la Justícia i que esta donaria la raó a la institució”.

La secretària ha estat acompanyada en la visita al jutjat per la presidenta, Ascensió Figueres, i per alguns altres acadèmics.


I ara, una primera valoració apressada:

Bé, primer de tot no cal que us digui que estic molt content, és clar, del final de la història..., però no estic gens content de tot plegat perquè:

1. La "justícia" no s'ha comportat bé en aquest cas, i tothom ho sap. No és normal que un jutge citi una persona com a imputada en un cas com aquest. He parlat amb més d'un jutge que m'ho ha confirmat. El "càstig" a na Marisol González consisteix justament en això (ja se sabia que la cosa no podia anar més enllà del que ha anat, perquè no hi havia cas), provocar un ensurt del qual no ha de ser gens fàcil recuperar-se. Imagineu-vos per un moment que us passa una cosa com aquesta a qualsevol de vosaltres: que un indocumentat, feixista confés, provocador nat, presenti una querella i que un jutge (i a més, de Jueces para la Democracia, els suposats progressistes) l'accepti; açò no és gens normal, però gens. Ací hi ha hagut unes connivències i uns capteniments molt sospitosos. Sabrem mai el que ha passat de veritat?

2. Hi ha hagut dos comunicats de l'AVL sobre el cas, i en tots dos sembla que hi ha moltes ganes de minimitzar l'impacte i de diluir els fets i les víctimes (parlen de "la presidenta i la secretària...", tota l'estona, quan la imputada era la secretària, i la presidenta només de manera subsidiària). Ja va passar en el comunicat que va fer l'AVL uns dies després (uns quants dies després!) de la imputació del jutge. De vegades un té la sensació, gairebé, que l'AVL diu que defensa Marisol González en aquest cas perquè se sent obligada a fer-ho i no perquè cregui en la seua innocència...

3. El dia 9, festa nacional del País Valencià, la il·lustre presidenta de l'AVL digué que "Este Nou d’Octubre arriba carregat d’un premeditat mal oratge amb l’única finalitat d’enterbolir el treball ben intencionat de molta gent..." etcètera, però si hom llegeix atentament el seu missatge tant es pot referir a l'assumpte Marisol González com a la polèmica català/valencià (si és que són coses diferents... en el fons del fons) o a qualsevol altra qüestió polèmica. Tant costava fer una referència explícita a la situació que llavors vivia la secretària de l'Acadèmia, imputada en un presumpte delicte? Passa molt sovint, a València, que una persona que tothom sap que és innocent sigui citada com a imputada en un judici per un presumpte delicte que pot merèixer 3-6 anys de presó? És normal que un comunicat oficial com el del 9 d'octubre no faci cap referència explícita a l'assumpte?

4. Ara espero que na Marisol González, si en té ganes i temps, després de tot el que ha passat, m'expliqui amb detall el rerefons de tot aquest assumpte... el que es pugui explicar, i si és que es pot explicar res.

Perdoneu si tot això us sembla paranoic. A mi aquest cas m'ha fet patir molt, us ho asseguro. Bé, ja ho heu vist.

I a partir de demà començaré a escriure-us més coses.

(Gràcies a tots els que m'escriviu per comentar aquests articles. Ja us contesto un per un els vostres missatges, però no vull deixar de fer-ho també "en públic", almenys de tant en tant.)

Decebut

La revista info-reflex ha tingut aquesta darrera setmana un parell de notícies de les bones, i gairebé podríem dir que les ha tingudes en exclusiva, perquè tot i ser del domini públic per als mitjans de comunicació, ben poc han sortit en aquests mitjans. Només un col·laborador anònim de l’Avui n’ha dit alguna cosa.

Decebut, doncs, perquè en un cas la notícia és que uns inspectors d’Hisenda han denunciat l’Agència Tributària per tenir molt collades les rendes petites i mitjanes (fins a 30.000 euros anuals) i en canvi fer els ulls grossos davant els grans contribuents, sobretot els que ingressen més de 30 milions (d’euros!) l’any. Crec que era una notícia que podia haver sortit en la portada de qualsevol diari amb un titular com “Inspectors d’Hisenda denuncien tracte de favor als grans contribuents”. I no ha sortit en cap portada, sinó amagada en un breu dins d’uns quants mitjans, uns quants i no pas tots, ni de lluny.

L’altra notícia és la gran ofensiva per terra, mar i aire, com els contestataires del Ferum de les Cultures..., per cert, que cal felicitar-ne els protagonistes: l’acte va fer que la contestació al Fòrum fos portada de tots els diaris, i malgrat que tothom es va posicionar, només faltaria, a favor de l’ordre, el bon govern i els valors del diàleg entre ells –alternatius, tibetans i pobres en general, absteniu-vos, que això és el pluralisme sostenible–, si més no s’ha parlat també d’aquest gran cop d’imatge, d’opinió pública, que han fet uns quants sobretot amb imaginació, sense recórrer a la violència i amb només dos-cents voluntaris, és a dir, gairebé de franc. Bé, és veritat que després tots ens voldrem penjar medalles del Fòrum (de debò?), i en parlarem potser amb orgull (sí?), i reconeixerem que els seus efectes han estat més positius que negatius (Déu t’escolti, Peric), i... Però ara, sisplau, deixeu-nos fer de joves i protestar, que tampoc no passa res.

Deia que l’altra notícia és la gran ofensiva dels grans empresaris espanyols, amb l’ajuda inestimable d’un banc solvent –sense aquesta mena de garanties no s’hi atrevirien– que té interessos molt directes en l’assumpte, per fer decaure els propòsits del govern de Madrid d’ajustar la legislació als criteris restrictius respecte a horaris comercials i a controls de les grans superfícies que ja s’apliquen amb caràcter provisional i subsidiari a Catalunya, les Illes, el País Basc i Navarra. Curiosament, són les “comunitats autònomes” amb més bona salut econòmica de l’Estat, si descomptem Madrid, que també prospera en bona part perquè l’ajuntament i la comunitat s’aprofiten –i ben fet que fan– de la condició de capital i treuen tot el suc que poden del mamellam estatal. Doncs bé, surten una rere l’altra les notícies dels diversos pronunciaments del banc en qüestió i dels seus galifardeus contra aquestes normatives ja existents en algunes “comunidades autònomas”, com diuen ells, o pròximes a existir a tot l’Estat, i els diaris considerats normals i autoproclamats independents publiquen aquests estudis i informes sense qüestionar-se res i sense la més mínima autocrítica. A info-reflex hem mirat d’oferir les poques dades de què disposàvem sobre els envitricolls de la qüestió –sóc ben conscient que no puc competir amb els mateixos mitjans que altres–, hem passat la nostra informació complementària a alguns diaris... i res, com si sentissin ploure. I això que, de manera confidencial, un redactor en cap d’Economia d’un dels grans ens ha confirmat que la nostra informació és bona. Ja li ho hem agraït també de manera confidencial.

Decebut, doncs, del llim de les olles, tot i que a hores d’ara estigui ben curat d’espants, hagi menjat a set hostals i tingui ja totes les dents.