Els que s’esperen, els que fan esperar

Continuant la reflexió d’Eva Piquer de l’altre dia, afegeixo que també hi ha substancialment dues menes de persones: les que s’esperen i les que fan esperar. I és curiós el que m’ha semblat observar, que les segones solen tenir més èxit en les relacions socials –no sé si tant en les professionals–, perquè no els ve d’aquí arribar tard –ja ho tenen assumit– i llavors simplement demanen disculpes amb un somriure esclatant, si en demanen, o amb un riure per sota el nas –una actitud que de vegades et desarma però de vegades és la gota que et fa voler escanyar-les en aquell mateix moment–, de manera que per a elles comença la relació en positiu. Estan acostumats a fer esperar i no hi donen cap importància.

En canvi, les persones que esperen ja comencen sovint aquella trobada de mala jeia, l’enceten amb aquell punt negatiu inicial i almenys els primers minuts del tracte els han de dedicar a intentar oblidar que han estat vint minuts esperant aquell/a pocavergonya –aquell/a pocavergonya triomfant, per a més inri.

I ara em direu que això és enveja, i és clar que sí que ho és.

Perles (29): Una granellada... de neurosi

«[El pintor i poeta X] pateix una malaltia real o imaginària des de sempre [...] i és un neuròtic autodeclarat. El mateix X s’hi refereix com qualsevol altre que pateix una malaltia física de manera accidental, i considera les seves tendències neuròtiques com una cosa impossible d’evitar i superar si no és amb un suport psiquiàtric constant. Així, envoltat de nombrosos amics íntims [...] que l’aprecien tant pels seus quadres com per la seva poesia, X aconsegueix “anar fent”.» (C. Gill, 1945, carta inèdita [no sé d’on he tret la citació ni qui és el tal C. Gill, només tinc apuntat això])

Torna el trigemin

Si no fos perquè em fa mal seria divertit. He arribat al centre d’assistència primària que em toca –abans hi hauria d’haver anat!– i he dit:

–Crec que tinc el trigemin esquerre inflamat, a estones em fa molt de mal.

Al final de tot el procés i a última hora de la tarda, o sigui al vespre, el diagnòstic ha estat:

–Tiene el trigémino izquierdo inflamado. Es muy doloroso.

Gràcies per la traducció. La doctora en pot saber molt de medicina, però ha decidit venir d’Amèrica com a conqueridora, no com a conciutadana. Ja s’ho farà.

Sort que el diagnòstic anava acompanyat de receptes: carbamazepina i un analgèsic fort. Que no enraoni gaire –això ja ho faig habitualment, i ara aprofito el bloc per no haver d'agafar el telèfon i començar a explicar-ho a tothom: escriure al bloc és menys dolorós que no parlar– i que vigili amb els menjars, que no hagi de mastegar molt ni obrir gaire la boca. Que miri de no esternudar i de no badallar. I que no em moqui –això tampoc no ho feia darrerament, perquè notava com se’m despertava el monstre. Diu que la neuràlgia del trigemin pot ser causada per un virus, per estrès o per altres motius com un pinçament del nervi, que no és el meu cas perquè ja em van fer una ressonància i ho van descartar.

La carbamazepina ja la prenia des de feia uns dies, que me’n van sobrar de l’episodi anterior.

Un consell, si mai us hi trobeu. Posem que us comença a fer una mica de mal això –de seguida sabreu què és: són com descàrregues elèctriques al nas, a la boca, a la cella– i no us donen hora per al metge fins al cap d’uns dies. El consell és que comenceu des del primer moment a prendre carbamazepina, de manera progressiva, fins que arribeu a la dosi màxima que diu el prospecte farmacèutic (600-800 mg/dia; el metge després potser ho augmentarà), perquè el monstre no s’apaivaga fins que no passen almenys uns quinze dies d’haver començat el tractament. I el tractament inicial és gairebé sempre aquest, sembla que no n’hi ha d’altre.

(Més informació sobre la neuràlgia del trigemin ací.)

(La il·lustració està presa de la pàgina que he enllaçat abans, que m’ha passat el J.)

Vacances extraordinàries

No sabia si escriure això, sobretot perquè V. ho llegirà i el que jo diré pot afectar la seva modèstia o el seu sentit d’intimitat, però finalment he decidit que no ve d’aquí si ho llegeix o no, tinc necessitat d’escriure-ho i ho escric. (A més, ja he trobat algú que es pensava que jo duia una mena de vida misantròpica, sempre pel meu compte, i que per tant les vacances les feia entotsolat amb mi i prou, i vull desmentir-ho. No, els que em coneixeu més sabeu que no és així. Ho confesso: em fa l’efecte que no sabria anar sol per la vida gaire més enllà de les primeres 24 o 48 hores, que segurament podria sobreviure com qualsevol adolescent quan s’escapa de casa i s’embafa de cocacoles, entrepans de formatge amb quètxup, crispetes, danups i cinema de centre comercial. Després, com a la majoria dels mateixos adolescents, m’hauríeu de recollir amb pala. Ara exagero, sí, però val més que toquem de peus a terra, que toquem ferro i que toquem tot el que calgui tocar.)

V. és una persona fora de sèrie amb la qual he compartit aquestes vacances d’estiu. Ha fet enguany els quaranta i viu amb una bomba atòmica al bell mig del cap. Ho sap. Té un càncer al capdamunt de la columna vertebral, tan arrelat que no es pot operar. Si no passa alguna cosa excepcional, V. es morirà aviat. No hi ha res a fer.

Conec V. des de fa molt de temps i encara no me’n sé avenir.

V. va cada quinze dies a l’hospital i li inoculen productes químics durant tres o quatre hores per mirar de controlar el creixement del tumor. Hi va amb una mica de prevenció, perquè la quimioteràpia l’afecta força, i en torna, efectivament, amb mareigs i basques, cansament profund, tot el cos alterat. Però V. no es fica al llit, diu que no hi està bé –no està bé enlloc–, i tant per tant s’estima més viure i morir dempeus. Al cap de dos dies de la quimio és el pitjor moment. Però llavors passen dos o tres dies més i diu que ja torna a estar «normal».

La feina l’apassionava, però ja no pot treballar. Durant hores, seu en una butaca i llegeix. A poc a poc. Entre pàgina i pàgina de llibre, mira i reposa i medita sobre la vida. La vida. De tant en tant s’adorm lleugerament. Tampoc no aguanta gaire estona de conversa continuada, es cansa. Sí que li agrada escoltar música, però que no cridin. Després d’anar provant-ho tot, ha arribat a la clàssica: Bach, Chopin, Vivaldi, Beethoven.

V. camina com si fos un autòmat, et recorda C-3PO però amb més rodoneses. No controla els moviments facials, per això els sons li surten que sembla com si li faltés un bull. Ha d’anar amb compte de no mossegar-se la llengua. La vista se li creua, de manera que duu sempre un ull tapat. Un dia vam anar a la piscina i es va estar a la part poc fonda, cap problema, però va voler-se remullar el cap i gairebé s’ofega perquè es va equivocar: va inspirar en comptes d’espirar. Si recordes la seva figura d’abans, alta, forta, contundent, fins i tot dominadora, el que veus ara no hi té gaire relació. Però de seguida li descobreixes l’ànima, i llavors t’oblides completament de com era el cos fa només un any i mig.

No té gaire gana, però menjar menja de tot. Beure no, només aigua i llet. Ni cafè, ni alcohol, ni altres coses que li serien doblement tòxiques.

V. no diu bestieses, no parla per parlar. Però les poques coses que diu, les justes, tenen sempre trellat. Habitualment és optimista, alegre. Quan li expliques qualsevol bajanada que se t’ha acudit, diu «molt bé» o «és clar que sí». Continua essent molt intel·ligent, com sempre: ràpid de reflexos racionals, punyent, profund. Viu.

Pot mirar la tele, si el mareig que té de manera habitual no és absolut. És per això que ens hem empassat junts tota la sèrie de Planet Earth, de la BBC, amb locució de Richard Attemborough, i hem gaudit d’allò més amb el desenrotllament prodigiós de les plantes i els arbres, dels animals coneguts i desconeguts, de la natura sàvia i a vegades esquerpa i cruel, de la vida filmada arran. També ens hem mirat les tres pel·lícules de Bourne: The Bourne Identity, The Bourne Supremacy, The Bourne Ultimatum. Bourne sempre se’n surt, per difícil que sigui. Bourne sobreviu. Ja les havíem vistes però ens van tornar a enganxar. Jo vaig dir que m’agradaven molt perquè els malvats són tots homes, no hi ha dones dolentes: les dones (Franka Potente [Marie], Julia Stiles [Nicky], Joan Allen [Pam Landy]) són amigues de Jason Bourne, el protagonista, o almenys miren d’ajudar-lo. És clar que per a les dones, vaig afegir en un rampell mascloproteccionista (s’ha d’escriure així, suposo) segurament incorrecte, deu ser complicat no ser amigues de Matt Damon, perquè Damon, a més a més de ser un bon actor, i atractiu, és una gran persona –en això vam coincidir tots dos–, tal com es demostra en els continguts extres dels devedés, que també ens vam mirar.

V. té un compte obert a Facebook i se’l mira cada setmana o cada quinze dies si fa no fa. Allà explica de manera molt continguda i sòbria, sense gaires detalls, les seves aventures casolanes, mèdiques i hospitalàries, i rep dotzenes de missatges de tota mena de gent que l’admira, perquè la valentia i la serenor davant les contrarietats –i quines contrarietats!– sempre són admirables.

V., jo també t’admiro. M’has ajudat molt. Gràcies per tot. I perdona’m si he parlat més del compte. Em calia explicar que havia passat unes vacances extraordinàries.


(Afegitó del 22 febrer 2010: V. s’ha mort aquest matí. Ha estat conscient fins ben poques hores abans. Et trobaré a faltar. Un bon cel. Reserva-m’hi lloc.)

Perles (18): Les infermeres i els pacients

«La infermera no es desestabilitza per l’agressivitat dels pacients. [...] Els usuaris ens valoren. Són la raó de ser de la nostra feina. Mai he vist una queixa explícita d’infermeria contra els pacients. Les queixes són contra l’estructura, la institució, el corretorns –horari de matí, tarda o nit–, la impossibilitat de créixer professionalment... Sempre em diuen: “Sort que quan tanco la porta de la consulta, i tinc el malalt al davant, tot pren sentit!” Això les sosté.»

(Olga Bosch, infermera i psicòloga d’infermeres, entrevistada per Àngels Gallardo a El Periódico, 30 juny 2009)

Tenir cura de tres o quatre coses

A mesura que passa el temps i el cos comença també a passar comptes, has d’incorporar a la vida noves rutines. O sigui, per exemple, has de començar a beure aigua de manera regular, si no ho feies, per evitar aquells problemes del ronyó. Has d’acostumar-te a no menjar tal cosa i tal altra, per evitar les dallonses... o els dallonses. Has de recordar que per aplegar una cosa del terra, sobretot si pesa una mica, no t’has d’acotar sinó que t’has de posar a la gatzoneta* perquè si no pateix l’esquena. Has de...

Algunes d’aquestes obligacions que vas adquirint són petits esclavatges que et limiten l’autonomia –posant per cas, allò de beure aigua fa que hagis de tenir previst on i quan la podràs desbeure–, però si t’ho prens amb esportivitat i, sobretot, si t’ho fas teu, si ho harmonitzes amb tu mateix, tens molt de guanyat. Has d’aconseguir que esdevinguin rutines: tenir cura de la salut, llavors, és estar pendent de tres o quatre coses i prou. Però si no, si cada nou mandat del cos te’l prens com una obligació onerosa i no aconsegueixes assimilar-la com quan et poses el pijama cada nit o com quan et raspalles les dents, al cap d’una o dues obligacions d’aquestes se t’enfonsa el món i ja et sembla que tot és a punt de petar.


* Qüestió de llengua. M’he volgut assegurar que es deia així, he escrit «gatzoneta» a la finestra del DIEC i m’ha eixit: «No s’ha trobat cap entrada coincident amb els criteris de cerca.» Ho he provat amb la «condició de cerca: Acabada per» i, ara sí, m’ha sortit: «a la gatzoneta loc. adv. [LC] Arronsant les cames de manera que les natges toquin els talons.» O sigui, per trobar gatzoneta al diccionari has de saber que, tot i que forma part del lèxic comú del català (això és el que vol dir LC) és part d’una locució adverbial. Igual com per trobar inrevés o benentès has de saber que formen part de les expressions a l’inrevés i amb el benentès. I així n’hi ha unes quantes més. Mentrestant, és clar, el corrector de Word em subratllava la paraula gatzoneta; no volia ser més iequista que el IEC. (Us imagineu com de difícil seria que per trobar marduix al diccionari haguessis de saber que forma part de la dita «et conec herbeta que et dius marduix»? Com per penjar-se, oi?)

Afegitó de l’octubre del 2009. Em recorden un altre exemple similar, de gom a gom. Gom no és al diccionari oficial. De manera que si no has sentit mai aquesta expressió i trobes, per exemple, que un indret «és ple de gom a gom» i no saps què vol dir, no t’oblidis d’escriure tota la locució «de gom a gom» a la finestreta, perquè si no et dirà que no existeix. I si sents que tal lloc «s’ha omplert de gom a gom», has de saber que tampoc no trobaràs aquesta expressió a la lletra O, de omplir, sinó, com deia, a la lletra D, de de gom a gom.

Està ben pensat, com a entreteniment. Encara sort que els catalans ja naixem ensenyats i totes aquestes coses no les hem de mirar als diccionaris. Però, i els nouvinguts? Re, que els bombin.


Afegitó del desembre 2011. Havia tornat a denunciar aquest fet al bloc i resulta que la deficiència ja estava esmenada. Allà explico com ha anat la cosa.

Estrena d’estat

Tot i que ja fa setmanes que no em miro el futbol, avui és el primer dia oficial, després d’haver-me ficat dissabte públicament i voluntària dins l’armari dels que «no volen saber».

Em demano: serà molt dur?, tindré síndrome d'abstinència?, hi haurà temes alternatius de conversa amb els amics, majoritàriament futbolers?, sobreviurà la convivència a casa meva?

Però em sembla, tal com ho veig ara, que la nova situació té com a mínim quatre avantatges:

A. Si guanya el Barça me n’alegraré, com tothom, tot i que em sabrà una miqueta de greu per l’Athletic, pobres, que també tenen el seu mèrit.
B. Si perd el Barça, tot això que m’hauré estalviat, perquè el disgust serà fort.
C. En qualsevol cas, no me n’aniré a dormir, tens i desvetllat, a les dotze de la nit, sinó abans (és clar que és probable que no aconsegueixi adormir-me, per l’ambient general, o que em desperti a les dotze pels petards, si ja dormia, en cas que es produeixi A).
D. En comptes de mirar-me el partit, faré després de sopar un bon pas endavant en la lectura del llibre de Fabrice d’Almeida sobre els fonaments del nazisme, High Society in the Third Reich (t.o.: La vie mondaine sous le nazisme, 2006). Un llibre definitiu per a qui fins ara s’havia demanat sempre com podia ser possible que un desgraciat com Hitler arribés fins a on va arribar.

Resoldre els problemes del món

Fa un parell de dies un amic –un periodista d’aquells que per pruïja professional pròpia o per encàrrec del seu cap es miren amb lupa tot el que publiquen els altres mitjans, per assegurar que no s’han deixat res d’important, i sé que no s’enfadarà quan llegeixi això– em va enviar un anunci que havia aparegut en un diari espanyol. Us el tradueixo tot seguit, tal com raja: «Faustino León García, 76 anys. Separat i jubilat. Visc sol i estic sol. Sé de tot i entenc de tot. Em considero únic, capaç de donar solució perfecta a tots els problemes del món de la manera més fàcil i natural en el temps més curt possible. Que en prenguin nota els presidents i polítics, ja que ells tenen poder i diners i Faustino León té la solució. El que cal és una reunió al més alt nivell mundial, i comptant amb Faustino León tots els problemes resolts per sempre. Tel. xxx.» (ABC, 17 febrer 2009)

El meu amic li havia trucat. Estava una mica sonat, pobre home. Només feia que repetir les mateixes paraules de l’anunci. Però li va dir, trist, que només li havien trucat dues persones. Que cruels que som tots plegats. No costa tant de trucar-li i fer-li una mica de cas. Resoldre els problemes del món comença per aquí, per fer cas al veí i riure-li les gràcies (sempre que siguin innocents i inofensives).

L’altra opció és que li facin una trucadeta el Sr. Montilla, el Sr. Mas i tota aquesta patuleia, que potser este home tronat de l’anunci té idees curioses, però no estic del tot segur que hagin de ser molt pitjors que algunes de les que ens han ofert els governs d’aquest país els darrers... posem-hi deu anys i tothom content?

(És clar que rellegint l’anunci de l’amic Faustino també et demanes si no fas tu mateix de vegades el mateix efecte patètic amb les teues propostes i reflexions que sembla que pretenguin arreglar el món, quan fas una mica de profeta o d’oracle, vaja. Glups. Ehem. Disculpes.)

(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Quan em van segrestar

Des de fa un temps utilitzo aquesta fórmula, «quan vaig estar segrestat», per parlar del temps llençat en allò que llavors s’anomenava «el servei», «la mili». Perquè allò era un segrest. Legal, però segrest. El fet que en principi et presentessis voluntàriament a l’enfony, a la cofurna –al zulo, que diuen en èuscar– on havies de passar un any tancat no canvia res, perquè la voluntarietat es basava en el xantatge. O hi anaves a les bones, o et venien a buscar i llavors et tancaven més temps i a més, mentrestant, la teva família havia de patir pressions per totes bandes. Llavors no hi havia possibilitat d’objecció. I la insubmissió significava o bé presó o bé exili indefinit. I tant per tant, davant l’opció d’anar-hi un any voluntàriament o que t’hi portessin per força dos anys o més, la immensa majoria de la gent, si voleu covarda com jo mateix, optàvem per presentar-nos-hi.

De manera que l’expressió és encertada: «quan em van segrestar».

Quan em van segrestar, que va ser l’any 79, em van causar una lesió crònica al turmell esquerre (sinostosi sota l’astràgal, en diuen, amb perdó) que normalment no em fa mal, però cada cop que faig una excursioneta o passo més de tres hores seguides dret, em deixa coix durant un parell o tres de dies, especialment als matins. Quan s’escalfa la cama recupero una mica la mobilitat.

Sóc, doncs, un màrtir parcial del terrorisme institucional que hi havia en aquest país fa trenta anys i que de tant en tant encara belluga –ho dic per determinades actuacions preventives de determinats jutges i policies en determinats moments. Miraré d’apuntar-me en alguna associació de víctimes, a veure si se’n pot treure alguna cosa. No sé si m’hi voldran.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Trastorns genials

Una persona m’ha enviat un missatge que m’ha agradat i que em ve de gust compartir, amb el seu permís. L’adjunto a continuació, traient-ne algunes referències que identifiquen les persones implicades:

«“Si poguéssim eliminar del món els que pateixen psicosis maniacodepressives, ens privaríem alhora d’una quantitat incommensurable de bondat i talent, de color i calidesa, d’esperit i frescor.”

»M’hauria agradat haver llegit aquesta cita fa més de tres anys, i haver-la pogut compartir llavors amb alguna persona que tu també coneixes. Aquí en va una altra:

»“És probable que la genialitat sigui una anomalia. Si s’eliminessin els gens causants de l’autisme i d’altres trastorns com el maniacodepressiu, el món podria quedar en mans de conformistes avorrits amb poques idees creatives. És possible que el conjunt de gens que interactuen causant l’autisme, el trastorn maniacodepressiu i l’esquizofrènia tingui un efecte beneficiós a petites dosis.”

»Són dues cites diferents, la segona parla de coses més divulgades, com ara les obres de molts genis, possibles precisament gràcies a les seves patologies (Van Gogh, Einstein, Nietzsche, etc.). La primera, en canvi, per a mi és més nova, aquesta referència a la bondat i la calidesa...

»Les dues cites són del llibre Thinking in Pictures. My Life with Autism (Pensar en imatges. La meva vida amb autisme), de la Temple Grandin. Tal com diu el títol, ella mateixa és autista. És una dona que explica que ha patit molt a causa de la seva particularitat, però malgrat tot diu que si tingués l’oportunitat “de curar-se”, no voldria, ja que el fet de ser com és li ha permès tenir una percepció de les coses insòlita, que li agrada i valora.

»El llibre el trobo fascinant. Aquesta idea sobre allò de socialment positiu que aporten algunes de les anomenades patologies mentals (sobretot en els camps de les ciències i l’art) és només una de les moltes idees diferents i sorprenents que hi ha al llibre, sobre la manera com percebem les coses, com funciona el cervell...

»Parla també molt del patiment, cosa que ella diferencia de les potencialitats inherents a la seva particularitat. No fa cap lloança del patiment, ni el minimitza; al contrari, també explica com s’hi ha barallat constantment, com ha recorregut a la medicació, i com se n’ha pogut beneficiar... sense perdre tanmateix la seva particular manera de pensar i de percebre la realitat. Òbviament, en aquest aspecte ella ha estat més afortunada que algunes persones que poques vegades troben l’equilibri i que estarien encantades si es produís “el miracle” que potser tant demanen: alliberar-se de la seva bipolaritat (possiblement tots els que coneixen aquestes persones ho celebrarien... però potser llavors “no les reconeixerien”).

»Recordar aquestes persones, la seva gran capacitat d’invasió i de generar catàstrofes en alguns moments d’eufòria, o el seu gran patiment dels moments depressius, no seria just ni bo si no fos recordant alhora aquest altre aspecte seu càlid i original que reflecteix la citació del començament.

»Fins una altra estona, i disculpa aquestes reflexions tenint en compte les elevades temperatures d’aquests dies, que segurament no conviden a “cabòries” com aquestes.»


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Paranoic (i 2)

No vaig poder acabar i per això vaig posar-hi un 1.

O sigui, el problema no és que et diguin paranoic, neuròtic, esquizofrènic, ciclotímic, dislèctic, epilèptic, sinó que et tractin com a tal habitualment quan potser el teu problema, com el de molta gent, hagi estat només una cosa puntual –si és que hi ha hagut problema. Això sí que m’hauria de preocupar: que et tractin com un discapacitat crònic si no ho ets. O potser no m’hauria de preocupar, però em preocupa.

Per tant, en principi no m’he d’emprenyar amb qui em digui paranoic, perquè ha tingut prou confiança amb mi per dir-m’ho. En canvi, hi ha gent que potser no em diu paranoic, però que en realitat ho creuen i actuen d’acord amb aquesta creença: es pensen que ho sóc i per això no m’ho diuen, perquè creuen que, com que sóc paranoic, no reaccionaria bé o m’ho prendria massa a la valenta. I això és realment molest, perquè te n’adones. Per una banda no et tenen prou confiança com per dir-te les coses, i per l’altra es pensen que en saben més que els que et coneixen i que els que t’estimen i que tu mateix, i que no podràs superar el fet de saber la veritat. Dic això perquè hi ha gent que no m’ha dit mai paranoic i a vegades em fa l’efecte que em tracten com si estiguessin convençuts que ho sóc. (I suposo que ja he demostrat prou clarament que sí que sóc paranoic, o que en tinc rampells de tant en tant, posant per cas avui.)

Anant per una altra banda. No em fa mal que em diguin o que em recordin aquestes coses perquè pensi que no tinc o que no hagi tingut, almenys parcialment, símptomes evidents de totes aquestes disfuncions (disfuncions, suposo), sinó que em fa mal quan aquesta mena de retrets es diuen amb especial mala idea: quan es diuen amb la voluntat de fer mal. O sigui, no com quan et diuen «fill de puuuutaaaa» després de fer una malifeta, sinó quan et diuen paranoic o neuròtic de veritat, havent-ho rumiat. En realitat, aquests retrets són insultants per a tot el col·lectiu de malalts mentals. És com allò de dir en to de reny «subnormal» a algú, «mongòlic» o «discapacitat» o «handicapat» (que totes són iguals: només que hi ha moments que són moda o que resulten més políticament correctes uns o altres apel·latius; tots, crec, s’haurien de poder fer servir, perquè tots han viscut la seva etapa gloriosa en què eren considerats eufemismes). Però quin mal gust tot plegat, dir aquestes coses com insults, i quina falta d’humanitat i d’imaginació, fer servir les mancances o les característiques físiques com retrets. És com un retorn de decennis enrere: com allò de dir «quatreülls» als que duem ulleres o «tarongera» a qui comença a tenir cel·lulitis.

Ramon Folch i Camarasa ha escrit a la seva darrera obra –que no us puc recomanar: és una mica plom, comparada amb Testa de vell en bronze i sobretot amb aquella delícia de Bon dia, pare– una frase que fa més o menys referència a l’assumpte: «És curiós el que passa amb certes malalties, que poden ser tan greus o més que d’altres i tanmateix sovint els que les pateixen són objecte de mofa o protagonitzen acudits o escenes còmiques en el teatre i el cinema» (Contra el silenci, 2006, p. 119).

Perquè, a veure, què té de dolent ser mongòlic, esquizofrènic o paranoic?

I amb tot això, que encara no sé si sóc paranoic a temps complet o parcial. Però deixem-ho aquí, almenys avui.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Paranoic (1)

Al llarg de la vida m’han dit de tot. A banda dels retrets normals, que a voltes no tenen més transcendència, els que m’han fet més mal han estat els relacionats directament amb malalties: neuròtic, esquizofrènic, ciclotímic, dislèxic, epilèptic... En tot hi ha un rastre de veritat, cal dir-ho. Pel que fa a l’epilèpsia, he tingut almenys un episodi –molt breu– d’out body experience. Va ser interessant. De fet, vaig descriure amb detall l’experiència i vaig publicar el relat en una web de contes curts.

També m’han dit psicòpata. Tot, per un gat que vaig matar fa un munt d’anys, més de trenta: un gat que tenia jo a casa meva i que me’l va atropellar un cotxe i el va deixar molt malferit. Vaig prendre el determini de matar-lo perquè no patís més... i no me’n sortia. No tenia eines prou contundents i no se m’acudia com fer-ho i vaig anar provant coses, cada cop més fortes. Total, que el vaig fer patir més del compte per la meva malaptesa. I la bèstia, pobreta, vinga a miolar de dolor. D’aquí ve allò de psicòpata que em va dir una veïna.

O que sóc un histèric, és clar, i un cínic, però això em penso que ja no són malalties. I he sigut cleptòman, perquè un cop en un magatzem d’aquells grans, quan tenia tretze anys, vaig robar no recordo què –una cosa que no necessitava, segur, perquè només recordo que ho vam fer uns quants per l’emoció que comportava–, i una altra vegada em vaig endur un parell de duros del moneder de ma mare.

M’haig d’enfadar, doncs, si algú un dia em diu que sóc paranoic? No, jo crec que no. Primer em va molestar molt que m’ho diguessin, és veritat, però després vaig veure que no, que el fet que m’ho hagués dit volia dir que d’alguna manera aquella persona em tenia prou confiança. No m’hi havia de capficar gaire. Tot i que també podria ser que aquell no em digués paranoic normalment però ho pensés de manera habitual, i que m’ho digués un dia justament perquè estava molt enfadat, que és quan es diuen les veritats, i se li va escapar...

Ja ho veieu que sí, que sóc una mica paranoic. Els lectors d’aquest bloc segur que no en tenen dubtes.

Continuarà.

(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Encadarnat

Estic amb una calipàndria (o galipàndria, o calapàndria) d’upa, i fa una estona una persona em demana: «Què tens?» I jo: «Estic refredat...» I l’altra persona: «“Refredat”, dius? En català de debò no era “costipat”?» I jo, que encara em queden forces per explicar-ho –i m’odio a mi mateix per no saber estar-me’n–: «En català és “constipat”, amb n, però també, i potser abans, “refredat”, i altres coses.»

En català, que és una llengua normal i corrent, també existeixen els sinònims. En aquest cas –i tot això ja no ho he dit a l’interlocutor, encara sort–, pots tenir un catarro –sí, un catarro!–, o bé un cop d’aire, o bé un embromament, o bé estar empitarrat o encadarnat o empiocat o pioc, i encara més possibilitats. Tant de bo que de mica en mica anem aprenent que en català les coses no es diuen només d’una manera. Això encara són reflexos de la dictadura, quan anàvem per la vida amb el diccionari –arma llancívola– sota l’aixella i/o refiant-nos de la solució màgica dels que en sabien.

Ara sóc al despatx, però aquesta vesprada no em cerqueu: seré a casa –i encara no tenim telèfon– sota un bon dallò de flassades. O a la tarda no em busqueu, perquè m’estaré dins la meua closca davall un bon gruix de mantes.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Histerismes

Aquesta és la història del trauma que em va provocar un succés. Un dia anava conduint... Això era, és clar, quan jo conduïa, que ja fa temps, més de deu anys: ara només ho faig molt de tant en tant, per no perdre la pràctica per si un dia me’n penedeixo i torno a descobrir les bondats del transport privat, descobriment que ara com ara sóc molt lluny de fer. (Això és molt típic meu: renunciar a fer una cosa però, per si de cas, deixar la porta ajustada: per exemple, deixar de fumar, però conservar el gust pel tabac i fumar un cigarret de tant en tant, per si un dia me’n penedeixo i vull tornar-hi... [i també perquè m’emprenya que m’obliguin a no fumar mentre deixen fer tot d’altres coses amb les quals no estic d’acord i també són dolentes per a la salut corporal i/o mental]. Perdoneu-me, m’he desmarxat un altre cop...)

Doncs bé, anava amb cotxe per una carretera secundària i veig de lluny un altre cotxe travessat al mig. Es veu que s’havia equivocat de camí i volia fer mitja volta, però amb tan mala fortuna que se li havia calat el cotxe fent la maniobra. I jo, veient ja de lluny quina era l’operació que feia, vinga a pitar amb la botzina, com dient: on vas? –pip, pip, piiip–, per què no tiraves una mica més endavant i buscaves un lloc més segur per girar? –pip, pip, piiip–, que no veus que és perillós fer-ho aquí al mig? –pip, pip, piiip–, que no veus que a més, justament per això que et dic –pip, pip, piiip– t’has posat tu mateix nerviós i se t’ha calat el cotxe? I així –pip, piiip, piiiiiiiip– fins que vaig ser davant mateix del seu cotxe. En aquell moment ella –tot just llavors vaig veure que el conduïa una noia jove– havia aconseguit reengegar la màquina. Era a l’estiu. Cap dels dos dúiem aire condicionat –llavors encara era cosa de pocs. O sigui, anàvem amb les finestres abaixades. Ella em va mirar molt digna, i em va dir: «Histèric!» Em vaig cremar com una mala cosa, és clar, vaig tenir ganes de dir-ne alguna de grossa, però ella ja marxava en direcció contrària. Em vaig emprenyar, sobretot, perquè ella, per bé que havia fet una maniobra incorrecta, tenia tota la raó. El que emprenya més quan et renyen és quan tenen tota la raó i l’encerten. Aquella noia desconeguda que no recordo ni quina cara feia em va donar una bona lliçó.

L’episodi m’ha vingut al cap molt sovint durant tots aquests anys i encara em fa posar vermell quan me’n recordo. I des de llavors, miro de no ficar-me histèric davant les errades involuntàries o inconscients, o no, dels altres. Tot i que de vegades no ho aconsegueixo i, sobretot, per dins, no puc estar-me de remugar. Però almenys crec que ja no «toco tant el clàxon» com abans, a ningú.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

‘Ike’ Maragall

Jo no penso retirar ni una de les crítiques –que em sembla que sempre han sigut civilitzades– ni maquillar cap de les lloances que he fet en aquest bloc de Pasqual Maragall. Penso que a ell tampoc li agradaria, si mai caigués per aquí. L’última vegada que en parlava, ara fa un any, vaig ser positiu, però perquè va sortir així. No entenc gaire aquesta mena de beatificació col·lectiva que fan els polítics i altres patums, com fent veure que ara ja no pensen d’ell el que sempre n’han pensat. Pasqual Maragall continua sent qui va ser. Ara una mica més humà, és veritat, perquè el gest seu d’anunciar que pateix alzheimer és un gest valent que pot ajudar en la lluita contra aquesta malaltia, o almenys en la comprensió i la solidaritat màximes que necessiten els malalts, els familiars dels malalts, els cuidadors dels malalts i els cuidadors dels cuidadors. Perquè arriba un moment que és molt difícil, si no sou molta colla a casa, atendre un malalt d’alzheimer sense una ajuda professional. Sé del que parlo, ho he viscut.

Però com a polític, amb els seus encerts i errors –des del meu punt de vista, el pitjor error és la tebiesa a l’hora d’enfrontar-se, com a alcalde i com a president, als dictàmens de Madrid–, ara no és diferent d’abans, no han canviat les coses del passat. Poden canviar el present i el futur, pot canviar la simpatia amb què ens el mirem, però si veus que jo sóc calb i que faig panxa, em sembla absurd que ara diguis que quina cabellera i quin ventre tan pla. Maragall va ser, malgrat les petites dissidències, normalment corregides, un home obedient a un partit que ha fet molt de mal i continua fent molt de mal a Catalunya. I això ha estat així fins fa quatre dies, que va plegar.

Bé, el que jo volia fer en aquest cas era oferir traduïda al català, llengua global, un extracte força ampli de la declaració que Maragall va fer per anunciar això que té i per explicar el que sent en aquests moments, declaració que no he vist publicada més que en un diari espanyol i en un altre d’italià. Les seves paraules de l’altre dia em semblen importants i crec interessant, doncs, que ixin escrites també en català. Important no pel rerefons polític, que també n’hi ha una mica, sinó pel fet que és una persona públicament coneguda que decideix lluitar contra una malaltia devastadora no pel seu compte i amb discreció, sinó cercant la complicitat de tothom i fins i tot amb sentit de l’humor. Crec que aquesta actitud del president Maragall pot ajudar força els malalts d’alzheimer, els seus familiars i els que en tenen cura (de malalts i de familiars). I això, com tot el que és veritat que ha fet, se li ha de reconèixer.

«Contra ‘Eisenhower’

»Sé de bona font, perquè m’han proposat fer part del Patronat de l’Hospital de Sant Pau, que als hospitals de Barcelona es fa recerca de punta. M’agradaria citar un exemple: el de la recerca sobre malalties de la memòria. Em consta que a l’Hospital del Mar assagen noves teràpies i nous sistemes d’implicació dels malalts més recuperats en ajuda dels més greus; que a l’Hospital Clínic Esther Koplowitz finança nous projectes dirigits pel doctor Rodés. Que Sant Pau té una unitat molt avançada en la recerca sobre l’Alzheimer, la principal malaltia de la memòria. I que la consellera Marina Geli està totalment ficada en tot plegat.

»Parlant de la malaltia d’Alzheimer, que n’hi ha que l’anomenen Eisenhower perquè no en recorden el nom autèntic, un amic m’explicava allò que li demana un a un altre: “Com es diu aquella muntanya de turons arrodonits tan famosa?”, i l’altre respon: “Montserrat.” “Exacte!”, diu el primer i llavors crida l’esposa: “Montserrat, on he deixat el diari?” (No va dir “aquella muntanya on hi ha la mare de Déu” perquè les paraules treballen a la memòria com les cireres d’un pot: la primera arrossega les altres. De manera que allò que està encadenat es recorda. La mare de Déu i Montserrat, per exemple, és una connexió fàcil per a un català de certa edat. Com per a un sevillà Dolores i Virgen, o per a un aragonès Virgen i Pilar.)

»Probablement aquest era un cas emergent d’Alzheimer, una malaltia que gaudeix de tan bona salut que les xifres de creixement espanten. I de tan mala fama que m’estimo més anomenar-la Eisenhower, com fa un amic meu que es rifa de la malaltia amb ironia un xic perversa. “Quin nom té aquella malaltia que no recordo mai? No es diu Eisenhower?” L’única cosa certa en aquest nou baptisme irònic és que sí que hi va haver un president dels Estats Units que la va patir en l’exercici del càrrec: Ronald Reagan.

»Va ser el descobridor de la malaltia, el doctor Alzheimer, qui li va donar nom, ara fa cent anys. (Ben mirat, moltes coses són de fa un segle. Aquí, a casa nostra, gairebé tota la modernitat, i per descomptat el modernisme.) I cent anys després, tot indica que la malaltia no ha estat vençuda ni de bon tros. Encara som lluny d’aconseguir-ho. Ens anirem acostant a la victòria, sens dubte. Els americans estan entestats en aquesta batalla; refusen considerar-la una malaltia tabú; animen els afectats a “speak out”, a parlar-ne. [...] “Ja no és com abans”, afirma allà Chuck Jackson, de 53 anys, d’Albany, un dels cinc milions de malalts d’Alzheimer –perdó, Eisenhower– que hi ha als EUA. (Es calcula que l’any 2050 hi haurà 16 milions de malalts en aquell país. “Som davant una epidèmia”, diu John Morris, facultatiu de la Washington University de St. Louis.) Els qui la pateixen, en parlen obertament, com van fent els pacients de sida. Hi ha ajuntaments americans que fins i tot presten als malalts les sales de plens.

»S’imaginen si aquí els malalts poguessin reunir-se a les seus dels districtes o als centres cívics dels barris? Encara seria millor, s’estaria més a prop de casa. (Un dels problemes dels integrants de la secta Eisenhower és que es perden, que no reconeixen els carrers.) Jo recomanaria a qualsevol malalt, de qualsevol malaltia que no fos d’aïllament obligatori, i a tothom a qui convingui la conversa, que es reunís en un local del districte, amb els seus vells amics. No seria el mateix que en un hospital o en una residència, fins i tot en el CAP o centre d’assistència primària.

»El fet cert és que, gràcies als avenços mèdics, avui sobrevivim molts més anys que aquells per als quals genèticament estàvem programats. I és probable que molts dels que ara tenim més de seixanta anys d’edat experimentem la dura realitat d’aquest “efecte col·lateral” del progrés mèdic. Fa uns mesos, a mi mateix m’han descobert símptomes incipients d’Alzheimer.

»Si quan sigui gran passa que perdo la memòria, jo seré un malalt de luxe. Haver estat alcalde durant tants anys i haver estat a més president de la Generalitat de Catalunya durant uns quants anys més, fa que tothom em reconegui, que molts ciutadans s’acostin per saludar-me. Tinc una llista llarguíssima de ciutadans que al carrer m’aturen, em diuen el seu nom i m’animen a crear un partit polític nou. Em parlen sovint i em recorden coses que van passar, que ens van passar. Especialment als barris de treballadors, on els socialistes sempre guanyem. La identitat es deu perdre més difícilment si tothom et reconeix. I més encara, com és el cas, si les parets, els carrers, els museus, fins i tot les platges i el port et diuen alguna cosa del teu passat, del que tu vas ajudar a fer. Encara que de vegades ens faci l’efecte que no passàvem per allà, per aquell carrer concret, des de feia molts anys, o que no havíem tornat a aquell restaurant des de feia molt de temps.

»Em dedicaré, doncs, juntament amb el grup de l’Hospital de Sant Pau, a combatre Eisenhower. Així, Eisenhower, aquest cop, qui va ser president en carn i ossos dels Estats Units, pagarà retrospectivament per haver donat suport a Franco a entrar a l’ONU l’any 1955, salvant de l’aïllament un règim feixista que no tenia horitzons després de la Segona Guerra Mundial.»

(adaptació a partir del text publicat a El País, 21 octubre 2007)


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Ressonància

Una de les expressions clau de l’àmbit de la salut d’elit en el nostre temps: ressonància magnètica. Una altra és la tomografia axial computada, la TAC*, també coneguda com «el TAC» (un cas més de discriminació de gènere?). I també hi ha la tomografia per emissió de positrons (PET), també més coneguda com si fos masculina però que en català ens convindria especialment deixar-la com a femenina, tal com li correspon. I després hi ha allò del bombardeig atòmic amb isòtops radioactius, que ara no recordo si era exactament així però que quan era xicotet m’ho sabia de memòria sense tenir ni idea del que volia dir, perquè a sota casa els pares hi havia uns metges que s’hi dedicaven. Allò em feia molt d’efecte, eren paraules misterioses. No sé si el fet pot explicar que estigui una mica sonat, per algun electró que s’escapés de la bombarda, però espero que no, perquè jo vaig marxar de casa força aviat i amb una mica de sort potser no hi va haver temps.

Bé, no sé què li passa al meu nervi trigemin (cinquè parell de nervis cranials, diu el diccionari, que s’encarrega de la sensibilitat de tota la cara tret de la mandíbula) de l’esquerra, però em fa el burro. I em va dir el metge que m’havia de fer una ressonància magnètica, que jo em pensava que només se la feien els futbolistes quan anaven allà a cal Asepeyo del carrer Anglí, o a Sant Cugat. Es veu que no, que a la gent normal també ens en poden fer al carrer de Còrsega.

Em va demanar el metge si tenia claustrofòbia i li vaig dir que em semblava que no. L’única cosa que em preocupava, i que m’ha deixat sense poder dormir gaire aquesta nit, era que em diguessin: «Ara no es mogui gens, eh?» i que m’hagués d’aguantar sense bellugar ni un cabell durant mitja hora, que és el que em van dir que durava la prova. Perquè no moure’s gens quan et diuen «No es mogui gens, eh?» i estàs ficat dins un tub és molt més difícil que no moure’s gens quan tens tot l’espai exterior al teu abast i no et proposes no bellugar-te. Ara, el que he vist que et fan és immobilitzar-te el cap, de manera que n’hi ha prou que tanquis els ulls i et dediquis a repetir «Ommm» o altres jaculatòries que et vinguin de gust. Sents aquells sorolls diferents, ara greus, ara aguts, ara compassats, ara aleatoris, ara continus, ara sincopats. Suposo que es pot dir que no sóc claustrofòbic. Una menys.

*(Diu el Termcat que ha de ser tomografia computada, sense axial, i per tant en sigla TC. Posats a anar per lliure respecte al que diu la gent, no seria millor tomografia informatitzada, TI?)


(Més informació sobre la neuràlgia del trigemin ací.)

Enfrontar-se a les angoixes

Per si a algú li fan servici, us copio unes quantes idees que he arreplegat després d’una ullada ràpida que he fet a la llibreria en un parell de llibres d’autoajuda de David Burns, Feeling good i When panic attacks. Tracten sobre les maneres d’enfrontar-se a les angoixes. No hi crec gaire, en aquests llibres, però haig de reconèixer que de vegades veure’m retratat en determinades descripcions, sempre que siguin breus, una mica sí que m’ajuda. Després, quan comencen a fer teories sobre allò, llavors ja m’hi perdo. Però és interessant saber que no ets sol al món quan et passen coses, que no ets tan estrany com et sembla, vaja.

– Si tens molts alts i baixos, pot ajudar-te fer un registre diari de l’estat d’ànim i apuntar-hi les emocions negatives: tristesa, decandiment, angoixa, culpabilitat, vergonya, humiliació, desànim, irritació... i fins i tot puntuar de l’1 al 10 la intensitat d’aquestes emocions. Això ajuda a veure’s des de fora, a objectivar problemes, i potser a riure’s una mica d’un mateix.

– També pot ajudar mirar d’elaborar un pensament positiu per a cada sentiment negatiu. Per exemple, si em mortifico pensant que darrerament atabalo massa la parella i aquest pensament negatiu ha esdevingut preponderant, va bé pensar almenys en una cosa positiva que aporto a la parella.

– Traslladar a un altre els pensaments negatius que tenim sobre nosaltres mateixos, i llavors jutjar-lo. Segur que molts cops serem més comprensius amb els altres que amb nosaltres mateixos –almenys amb els que ens estimem–, posant que tinguin aquell defecte que ens atribuïm i que ens fa patir tant (no sempre, però, serem més comprensius fent aquesta projecció, i per tant caldrà anar amb compte amb aquest recurs).

– Fer proves d’humor per sortir de nosaltres mateixos: posar-se a fer bestieses al mig del carrer, fer una mica de teatre, imitar una altra persona, cantar...

– Imaginar-nos que ens en passa una de grossa. Va bé, quan estem ficats dins les nostres misèries, analitzar fredament què faríem, com reaccionaríem, què ens caldria fer en cas que ens sobrevingués una desgràcia “de debò”: quedar-nos sense casa, quedar-nos sense família, quedar-nos paralítics, quedar-nos sense feina... I llavors tornar a la realitat.

– Forçar les nostres limitacions: si ens posa frenètics anar amb metro i bufem com si sortíssim de la presó quan arribem a la nostra parada, podem agafar-lo un dia i fer un viatge de punta a punta de la línia més concorreguda per comprovar que no passa res; si no sabem somriure, podem obligar-nos a adreçar un somrís a deu persones seguides abans de tornar al nostre posat gris habitual; si odiem la sopa d’all, fer-nos-en un bon plat; si no ens agrada fer tal cosa, fer-la una estona.

Ja ho dic, són coses molt bàsiques, però a vegades poden anar bé.

(Ep, parlo només de disfuncions casolanes, eh? Si a algú li passen coses d’aquestes fins al punt d’haver d’anar a cal metge perquè s’han fet patològiques, llavors que no en faci cas, que encara podria prendre més mal. Sobretot amb les sopes d’all o les passejades amb metro.)

L’herència que he rebut

La llengua amb l’accent i la cantarella anoienca, i les dites de la comarca, i l’orgull de parlar bé l’idioma, i els renoms dels veïns i dels cappares del poble, i tenir una rambla i un passeig, i el conill amb allioli i les costelles a la brasa i la carn d’olla i els canelons, i els panellets i la crema cremada encara que jo no tasti el sucre, i no cansar-se de sentir com toca la cobla ni de veure ballar sardanes ni de mirar els castellers –ni de patir cada vegada pel pom de dalt–, i ser estalviador i no comprar res si no tens diners, i fer un petó i no dos, i ser assenyat i ensems arrauxat i alhora pactista, i no celebrar el Nadal fins el dia 25, i no fer tanta festa per l’aniversari com pel sant o el dia del nom, i saber cantar Els segadors i El cant de la senyera i també Muntanyes del Canigó, i conèixer una mica els bolets, i posar el caganer al pessebre i fer servir el porró i apreciar el pa amb oli i ametlles crues...

Tot això és part del llegat que he rebut. I jo, a tot això que a gairebé tothom li sembla bé que conservi i que estimi, perquè són les meves arrels, hi afegeixo la creença religiosa. I en aquest punt n’hi ha que em critiquen. De vegades em costa, perquè s’amaga molt, però vull creure en un Déu que és pare i que encara que a voltes no ho sembli, sé que m’estima. Aquesta creença religiosa no la sé destriar de la resta de l’herència. Una creença religiosa que vaig rebre amb pols al damunt, amb corrupció cultural i força afegits que eren fruit de les circumstàncies històriques, però que un cop espolsada i regenerada, no veig per què haig de considerar-la diferent de la resta del llegat, com si fos una part empestada de la família amb qui calgués estar renyit per generacions i generacions –això és molt d’Igualada.

Vull dir que és com si hagués après Els segadors amb corruptel·les en la lletra i la música. Un cop revisada la versió i acarada amb l’original, per què l’hauria de menysprear?

Sí, som al Nadal i tocava parlar d’alguna cosa d’aquestes. Enguany, de religió.

Per mi, conservar tot això, amb les adaptacions que calguin, és important, no hi sé renunciar. Deixar-ho de banda em semblaria una mena de traïció a la pàtria. La pàtria no és sols el país, és també el patrimoni. Cal conservar-lo amb adaptacions, això sí, perquè també adaptem cada dia la llengua, hi fem les modernitzacions necessàries per tal d’entendre’ns més bé. En l’àmbit de la religió també cal fer-hi arranjaments, cal esporgar-la perquè lluï el que és important, que és la capacitat de l’home per comunicar-se amb qui l’ha creat –alguns creiem això, i és compatible amb totes les evolucions anteriors o posteriors que diguin els científics. Per mi, ara que hi som, és falsa la dicotomia evolucionisme - creacionisme. Per mi, el que crec és que hi ha d’haver un principi de tot plegat, i que aquest principi és una persona que ha pres una decisió. I aquesta persona s’ha comunicat amb els homes, ha viscut com un de nosaltres i es va morir –el van o el vam matar, es va deixar matar. Però ara és viu, i ens espera en un més enllà en el qual el nostre esperit satisfarà la seva ànsia d’infinit i de felicitat, que aquí no es pot sadollar de cap manera. Aquest és el resum de tot plegat.

Complicat? Potser sí. Utòpic? Segurament sí. Però em resulta més senzill creure en aquesta història que no en una eterna sopa d’àtoms de la qual ha sorgit al final, com un estadi més, l’ésser humà amb la seva capacitat immensa de ser feliç i desgraciat i de transcendir el temps i l’espai... una capacitat abocada al fracàs absolut perquè quan ens morirem s’acabarà tot. Còmode? No, no és còmode ser creient, ara com ara. És més còmode deixar-se portar pel dia a dia, anar fent, mirar de no molestar gaire i no preocupar-se per res més. Terapèutic? Sí, això sí, reconec que creure és una bona teràpia en determinats moments de la vida. Per això no entenc alguns no creients com volen arrencar les creences de la gent si us plau per força. Que no veuen que en determinats casos els llevaran unes armes que els són necessàries per a la supervivència en aquest món difícil? Que no s’adonen que no tothom és tan fort com ells per tirar endavant sense crosses?

(I per què li costa tant a l’Església catòlica ser creïble a casa nostra? Perquè durant molts anys una bona colla d’eclesiàstics van estar al costat de qui matava, torturava, mentia i robava de manera sistemàtica. I n’hi ha, ara, a l’Església, aquí al costat, a Espanya –sembla que no tant a Catalunya–, que continuen amb esquemes similars als de llavors, que estan al costat dels que menteixen i donen suport a guerres i a violències de tota mena, que sembla que enyoren el nacionalcatolicisme. No calen més raons per explicar l’actual descrèdit dels catòlics a l’Estat espanyol i, de manera molt especial, a Catalunya, tot i les diferències de tarannà entre uns bisbes i uns altres. Suposo que els catalans no hem sigut mai tan proclius a la barreja de religió i política com ho han estat els castellans. Vull dir que a molts d’ells ja no els ve d’aquí, i en canvi a nosaltres, a molts de nosaltres, ens revolta. I la revolta dura, perquè des d’alguns àmbits eclesiàstics espanyols encara ens arriben vents contraris. Crec sincerament que la independència de Catalunya –si més no, la independència episcopal, en aquest cas passar a una dependència directa de Roma– també podria contribuir a un certa normalització de les relacions entre els catalans i la que fins fa una generació havia estat secularment i de manera molt majoritària la seva església.)

En fi, que la religió és un fenomen massa important en la història de la humanitat com perquè se l’enduguin a la tomba Franco i els seus, els últims representants de l’edat mitjana. Seria la seva victòria darrera: «La religió, Déu, la transcendència, el més enllà... nostres per sempre!» No, ni parlar-ne. Seria molt poc intel·ligent per part dels pacifistes, dels ecologistes, dels partidaris de la raó, la llibertat i l’ésser humà, dels demòcrates veritables que no ho som per tàctica sinó que n’estem convençuts. Ni parlar-ne, de cedir-los aquest patrimoni: Déu és de tots. Encara més: Déu és més d’esquerres que de dretes, perquè Déu o és dels desafavorits o no és Déu. «En veritat us dic que és més fàcil que un camell càpiga pel forat d’una agulla que no que un ric entri dins el regne de cel.» Per dir-ne una.

Acabo amb una anècdota que té un punt de connexió amb això. Sé que és una anècdota i prou. Fa unes setmanes deia un famós oncòleg europeu, un dels experts més prestigiosos del món en càncer, d’aquests que se’n va anar a fer les Amèriques i hi va triomfar:

–Creu que hi ha alguna cosa més enllà d’aquesta vida?
–Segur. Per definició, l’energia ni es crea ni es destrueix, es modifica.

–I en què creu que ens transformem?
–Vostè creu només en allò que veu? No veiem les ones dels mòbils, però hi són. Hi ha moltes coses que no veiem i que existeixen.

–La nostra consciència ens sobreviu?
–Sí, de fet ens sobreviu la memòria. El que no veiem en la nostra ignorància no vol dir que no existeixi. El que no ens expliquem avui potser ens ho explicarem demà, però hi ha experiències meravelloses.

–Vostè les ha viscudes?
–Sí, veig pacients en situacions dificilíssimes que tiren endavant i altres en situacions molt més fàcils que no ho fan. Existeixen les ganes de viure?... Segur. Les veiem? No, i això és en part l’art de la medicina: el professional no ha de ser únicament el científic, ha de tenir sensacions que es comparteixin, que vagin més enllà del fet físic.

(Entrevista d’Ima Sanchís a Carlos Cordon, director de patologia molecular del Memorial Sloan-Kettering Cancer Center de Nova York, La Vanguardia 16 novembre 2006; ja sé que el que diu no és concloent, ni de lluny, però em va fer gràcia llegir-ho perquè no és freqüent avui trobar-se que un científic mira de recolzar la creença religiosa en raonaments científics.)

I una altra anècdota. L’endemà no l’altre de morir-se el dictador xilè Pinochet –res d’exdictador: va morir-se com a dictador, ser dictador no és un càrrec com ser president–, El País va publicar com cada dia un acudit de Carles Romeu: «L’última gran burla dels dictadors és morir-se al llit», diu Miguelito amb posat de desànim. I l’escolà que sovint l’acompanya quan parla de religió afegeix: «I si almenys hi hagués un infern...» (El País, 12 desembre 2006). Doncs, aquest és un altre motiu per creure en el més enllà. No per desitjar mal a ningú, sinó perquè ho requereix la justícia còsmica. D’acord, un més enllà amb misericòrdia (si no, pobres de nosaltres), però amb misericòrdia no obligatòria, només per a qui la demana i, amb la seva actitud durant la vida, s’hagi fet creditor de rebre’n. Si algú ha d’anar a l’infern, per mi, serà qui no hagi estat capaç d’eixir del capoll dictatorial que ell mateix s’haurà construït en la vida d’ací baix.

I una tercera, aquesta a la contra, també de l’entorn dels dictadors: «No aconsegueixo entendre com és que ha acabat així tot plegat, però en aquests moments resulta impossible continuar creient en Déu.» (Eva Braun, 23 abril 1945, un dia abans de suïcidar-se amb Hitler al búnquer de la Cancelleria de Berlín; la referència està presa de Nevrin E. Gun, Eva Braun: Hitler's Mistress, Londres 1969).

Sí, demà a la nit tornaré a anar a la missa del gall. És part de l’herència. Bon Nadal.

Crisi

M’agradaria escriure sobre llibres que he llegit, criticar pel·lícules que he vist, descriure passejades amb els amics, explicar sopars i vetllades agradables... però últimament no puc fer res d’això perquè no paro, la feina m’ofega i com que m’ha costat molt arribar fins a on he arribat i aconseguir els clients que tinc, ara no goso dir que no a ningú, o a gairebé ningú (vull dir dels clients que em vénen), i em queda el temps just per atendre mínimament les obligacions familiars. Encara llegeixo una mica, però gairebé només a l’hora d’anar a dormir. He trigat gairebé nou mesos a llegir un llibre que vaig comprar poc abans de Nadal de l’any passat. No veig gairebé cine, algun devedé els caps de setmana, ixo molt poc amb els amics. Parlo amb la gent i molts em diuen que “al començament de l’activitat professional” ja passa això, i és que de vegades oblido que jo he recomençat de zero fa només quatre anys i escaig. I ara ja només faltava que hi hagués eleccions i que em deixés ensarronar un altre cop per participar-hi. No tinc temps per als hobbies i això ho acabaré pagant si no em sé aturar. De fet, ja ho pago. Espero que aviat podré posar una mica d’ordre a tot plegat, abans no peti.

(No patiu més del compte, és una expansió que vaig escriure fa dies i ara, que ja començo a superar la crisi, m’ha vingut de gust publicar-la. Tampoc no faig cap cosa de l’altre món, i més o menys ja m’ho vaig prenent amb calma, “amb la calma”, que diuen a l’Hospitalet. I de llibres, a banda del de fa nou mesos, n'he llegit d'altres que li han anat passant per davant, per això he trigat tant a acabar-lo.)


(Eleccions al Parlament 2006)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Històries del metro (2): Suïcidi al metro

L’altre dia un paio d’uns 35-40 anys va caure o es va llançar a la via del metro gairebé davant meu... Jo no ho vaig veure, vaig arribar a l’estació uns minuts després. La gent deia que s’hi havia llançat ell, que no hi havia pas caigut. L’home no es va morir. Només es va trencar una cama, i se la va trencar per la caiguda a la via, no pel tren. Es veu que era al mig de l’estació i que va saltar abans que el metro comencés a entrar a l’estació, just quan l’enfilava, i el maquinista va clavar frens i va poder aturar el trasto –era un comboi dels vells– abans d’arribar al pobre home. Sí, pobre home, perquè... en acabat estava molt content de no haver mort. «Quina sort que he tingut, quina sort que he tingut!», anava dient. Quan jo hi vaig arribar l’home estava estirat al terra del vestíbul de l’estació i l’atenien un parell d’empleats de TMB i un guàrdia d’aquells que fan de guripa privat, amb porra i manilles.

Et queda una cara molt estranya quan veus una feta d’aquestes. Pobre home. El vaig veure content de no haver mort, potser penedit d’haver-se deixat endur per un mal moment, però vaig pensar que devia estar realment molt fotut. Què deu fer aquest paio avui... si encara és viu? De moment, deu tenir la cama enguixada, i això potser ja el distraurà uns dies. Però, i després, i demà? Hi ha ningú que estigui per ell? Tant de bo que algú el pugui ajudar, i que ell es deixi. A mi m’agradaria poder ajudar la gent que es troba en circumstàncies tan tristes, però em cal reconèixer que aquesta mena de casos em deixen paralitzat, sense resposta. No sabria ni quina cara fer-li. I segons com, depenent del que m’expliqués, potser acabaria saltant amb ell a la via, que sóc massa sentimental. No haig de jugar amb aquestes coses.