Perles (159): 10 de 475

«Tan sols 10 dels 475 graus universitaris que s’ofereixen a Catalunya es poden fer íntegrament en català.»


Cf. Jordi Matas, ex vicerector de Política Lingüística de la UB, XII Jornada de la Scaterm, 16 abril 2015, IEC, citat per Abel Carretero Ernesto, Núvol, 12 maig 2015.

Qüestions de llengua (65): Interrogacions i admiracions flexibles

Ja sabem la norma –o, més ben dit, la no-norma, el consell–: «la Secció Filològica aconsella, amb finalitat simplificadora, d’usar els signes d’interrogació i d’admiració exclusivament al final de l’oració» (SF de l’Institut d’Estudis Catalans, 11 de juny del 1995).

I cadascú ha continuat fent el que ha volgut.

N’hi ha que són estrictes a aplicar el consell com una norma: no fan servir mai els signes d’interrogació i d’exclamació inicial.

N’hi ha que han decidit que els signes d’interrogació i d’admiració inicial els eren força pràctics i per tant els fan servir sistemàticament.

N’hi ha que fan servir els inicials d’interrogació, però no els d’exclamació.

N’hi ha que els fan servir atenent determinades regles més o menys fixes: si la interrogació o l’exclamació passen d’una ratlla, hi posen el signe; si la interrogació o l’exclamació no comencem amb alguna partícula clarament exclamativa o interrogativa, hi posen el signe; si...

I n’hi ha, com jo, que els fem servir quan ens sembla que calen, simplement quan ens sembla que són útils.

Per exemple, trobo sobrer un signe d’interrogació o d’exclamació que afecta una paraula o dues de tipus crossa, que qui llegeix ja sap perfectament on comença i on acaba. Per exemple aquí, no?

També em semblen sobrers aquests signes a continuació d’un signe de puntuació fort o a començament de paràgraf, si afecten segments molt breus: una paraula, dues, tres, una sentència, una frase feta: Te’n recordes? Català a l’atac! Cames ajudeu-me! Vols dir? No em diguis?!*

No trobo enlloc –i vet aquí la clau d’aquest breu articlet– la raó per la qual una mateixa persona o una mateixa obra hagin de ser coherents en aquest punt. Per què no pots posar el signe d’interrogació inicial quan et sembla que cal, que ajudarà en la lectura, i no posar-lo quan et sembla que no cal?

¿No poden ser aquests signes uns instruments més al servei de qui escriu, uns instruments dels quals se serveix quan pensa que són útils, i si pensa que no li són útils, o que no seran útils a qui llegirà després allò, no se’n serveix i no passa res? Per què se suposa que hem de ser sempre tan coherents en l’ús d’una eina que hauria d'estar al nostre servei, i no al revés?

(Per què hem de ser tan capquadrats?)

El que hem de fer sempre és vigilar, estar a l’aguait, per aconseguir que els nostres missatges arribin al públic amb nitidesa. I aquesta frase que escric ara suposo que més endavant la canviaré, però només se m’ha acudit això, ¡tan pobre!, per comunicar el que volia comunicar.

Gràcies per llegir-me!


* Per què no els dos signes junts, si et sembla que ajuden a copsar la manera com vols expressar aquella idea?

Qüestions de llengua (65): Santesteve o Sanesteve?

Aquest cop robo la qüestió, descaradament, del meu amic David Paloma (quan el vegi ja li ho* diré):

[...] A propòsit de la pronunciació de la t de sant davant de mot començat amb vocal, Pompeu Fabra va escriure una conversa filològica l’11 de març de 1923 per assenyalar un defecte de pronunciació freqüent que consistia a dir sanilari (en lloc de Sant Hilari, amb t) i sanandreu (en lloc de Sant Andreu, amb t). A la Contribució de 1898 ja els havia esmentat. Més endavant, el 1912, Fabra hi va afegir Sant Antoni. Són prou conegudes les santantonades o santantonàs, una de les festes teatralizades més antigues del país. Per la forma dels mots desprenem que, davant d’Anton, la t de sant s’hi sent ben clara.

Gràcies a la segona edició del Nomenclàtor oficial de toponímia major de Catalunya, que inclou transcripció fonètica, sabem que la t també sona a Sant Adrià de Besòs, Sant Aniol de Finestres, Sant Iscle de Vallalta, Sant Agustí de Lluçanès i Sant Hipòlit de Voltregà. També sona a Sant Andreu (Salou, de la Barca i de Llavaneres), Sant Hilari (Sacalm) i Sant Antoni de Vilamajor, però en canvi no sona a Sant Esteve de la Sarga. És l’Oficina d’Onomàstica de l’Institut d’Estudis Catalans, amb el vistiplau del Consorci per a la Normalització Lingüística, l’autora d’aquestes informacions.

Arribats aquí, em sembla agosarat que es recomani pronunciar la t de sant, en una elocució formal, si la paraula següent comença en vocal. Fora dels casos vistos, trobaríem un munt de sants (històrics i catalans, per exemple) amb una t muda: sant Auguri, sant Ebonci, sant Idaci, sant Ot…

(David Paloma, El Punt Avui, 17 gener 2014)

*Ara aquest li ho no es veu gairebé enlloc (a El Punt Avui i a VilaWeb sí), com si tothom s’hagués posat d’acord alhora a considerar-lo carrincló. I jo el trobo a faltar (per escrit), ja ho veieu. I encara el sento (parlat) a gent de per allà baix. Penso que hem anat massa de pressa, sobretot a fer-ho amb tan poc consens. Però bé, és veritat que aquestes coses no es poden aturar amb bones paraules. La gent fa el que fa perquè els dóna la gana i al final, si les solucions en principi errònies es consoliden, doncs es consolidaran. I un cop consolidades, seran beneïdes com a correctes. La llengua evoluciona d’aquesta manera, ens agradi o no.)

(La imatge està presa del blog d’Elena Embuena per a Sant Joan Despí)

Reptes publicitaris (14): Bo i Bueno

«Sóc bo, però si em prens el meu Bueno...»

Aquesta sí que és difícil, difícil de debò.

Deixo de banda que la campanya jo diria que s’ha retirat de seguida, perquè el lema era un plagi descarat d’una declaració emblemàtica del gran Homer Simpson que podríem traduir amb «Jo sóc un bon paio, però si em prens la cervesa...». I llavors el lema esmentat es va canviar pel de «Bueno para volverse malo» i aquest ja no s’han molestat a traduir-o (o sí i jo no l’he vist).

O potser les dues campanyes van néixer al mateix temps i tot això del plagi i tal és una llegenda urbana o una fantasia meva, que mira que m’agrada fantasiejar i fer teories.

Sigui com sigui, la marca comercial aquesta –una empresa multinacional– ha triat el nom Bueno per a un dels seus productes alimentaris –és el mateix nom per a tot el món.

I llavors, com fem allò del bo/Bueno?

Doncs em sembla que no hi haurà més remei que deixar-ho com està i confiar –l’empresa aquesta– que tots els possibles consumidors catalans d’aquest producte són com a mínim bilingües –segurament l’encerta–, perquè no se m’acut cap altra solució.

* * *

I aprofito que el dimoni escuat passa per davant de la cova dels pastors per dir que bueno és tan català com bo (No aquest bueno de què estem parlant aquí, però ja que hi som em ve de gust dir-ho ara.) Bueno ho diem tothom o el 99% dels parlants catalans des de fa segles, ho deia Fabra i ho deien Verdaguer i Maragall. Ho diem encara que ens esforcem a dir bé quan estàvem a punt de dir bueno, perquè molts cops, gràcies a Déu, no ens estem fixant en el que diem, no ens escoltem quan parlem, i per tant se’ns escapen els bueno un munt de vegades.

En fi, que bueno és una d’aquelles paraules tabú, com barco o puesto, que no acceptarem mai perquè, perquè, perquè... perquè ho dic JO –«JO» que no sóc jo, eh?

Cal dir, de tota manera, com avançava abans, que en el context de l’anunci el bueno tampoc ens resoldria res, perquè ningú no diria, ni espontàniament, «Sóc bueno, però si em prens...» El bueno català però prohibit és el bueno crossa, no el bueno adjectiu.

(I ara que hi som, i per acabar de rematar-ho, el bé crossa que sempre se’ns ha inculcat que hauríem d’utilitzar en comptes del bueno que se’ns escapa... tampoc no hi és, em sembla, al diccionari oficial, el del IEC. No que no hi sigui bé, eh?, que n’hi ha un munt, sinó que no hi ha, si no vaig errat, l’accepció concreta de la qual parlo. O sigui que... buenoooo.)

100 anys de les Normes

Dues xerrades interessants a la UB, abans-d’ahir (17 de juny), sobre l’ortografia fabriana, amb motiu del centenari de les Normes ortogràfiques (1913) de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC). Al darrere de l’organització, Daniel Casals, Neus Nogué, com (gairebé) sempre a la sala de màquines, Gemma Rigau, també bona amiga, Mila Segarra, antiga professora del vigilant, i Marta Xirinachs.

Som-hi.

Mila Segarra
“L’ortografia catalana de 1913 a 1932”

Repassa exhaustivament les propostes de Fabra per a les normes del 1913, les acceptacions i rebuigs que va aplegar, els trucs que es va empescar per reintroduir-ne algunes o modificar-ne unes quantes que havien proposat altres ponents, les renúncies i les transaccions i bescanvis que va haver de fer davant la resistència que va trobar en determinats casos.

Encara més interessant, les insistències i matisacions que va fer en la Proposta de reforma de les normes ortogràfiques (1914) i, sobretot, els canvis de gran entitat sobre tot plegat introduïts, com qui no vol la cosa, en el Diccionari ortogràfic signat per ell mateix l’any 1917.

Finalment, explica de manera succinta com quedarà tot plegat en el Diccionari de la llengua catalana de Pompeu Fabra de l’any 1932.

No us dono exemples perquè seria interminable. Qui hi tingui més interès, pot demanar a la mateixa doctora Segarra el parell de pàgines (un full) que ens va proporcionar al començar la sessió.


Brauli Montoya
“Possibilitats i límits de la normativa ortogràfica”

La segona ponència, de Brauli Montoya, es ficava dins un bosc bastant més impenetrable, molt difícil, que era proposar canvis ortogràfics que fessin possible una millora de les normes i, per altra banda, aprofitant l’avinentesa, altres canvis de l’ortografia que facilitessin la unitat de tot el domini lingüístic.

Encara que no ho sembli pel que ve a continuació, vaig prendre poques notes, i no sé si exactes –ja em corregireu, si de cas–, i el que em va quedar és això:

• Parteix del fet, per ell (i per molts) constatable, que l’ortografia fabriana depèn molt, globalment, de la parla oriental, de manera que la majoria de les propostes que farà avui van en la línia d’occidentalitzar una mica l’escriptura de la llengua estàndard. (Neus Nogué afegirà durant el diàleg posterior que la distribució fabriana d’accents greus i aguts reflecteix no ja el dialecte oriental, sinó concretament la parla barcelonina.)

• Si s’han fet canvis recents en l’ortografia, com els d’Isaïes (abans Isaïas), atles (abans atlas), rere i derivats (abans rera), per què no es poden fer més canvis per acostar els diversos dialectes del domini lingüístic en la distribució de a/e neutra? El parlant oriental quan troba e, si és àtona, la pronuncia exactament igual que si hi ha a (també àtona, s’entén), i la grafia e facilitaria en moltes paraules que els parlants occidentals hi trobessin més reflectida la seva pronúncia.

• Cas -è/-é (alè/alé, francès/francés, comprèn/comprén, etc.). Proposa unificació en -é.

• Els noms de les lletres: l’escriptura de la denominació de les lletres f, l, m, n, r, s (efa, ela, ema, ena, erra, essa), establerta així per afany de distinció respecte a l’espanyol, allunya els parlants occidentals dels orientals. Es podrien unificar aquests noms per a tothom en ef, el, em, en, er, es, tal com es denominaven en algunes de les primeres propostes que es van fer sobre la qüestió i tal com es pot constatar que es feia en temps més antics.

• Per part de l’occidental –i particularment del valencià–, una possible cessió seria prescindir de l’escriptura patix, agraïx i companyia (verbs que admeten aquest increment -eix/-ix, o sigui, quasi tots els acabats en -ir) i unificar occidental i oriental en pateix, agraeix (lògicament, com en tantes altres coses, després cadascú ho pronunciarà a la seva manera).

• Accents diacrítics

- En els diacrítics damunt la e, el mot accentuat (és a dir, l’excepció del cas general, que va sense accent) sol dur accent agut. Per tant, es privilegia (sense accent) el català oriental, en què predominen les e obertes a les tancades en els monosíŀlabs i altres mots diacrititzats; pel que fa a la o la coincidència en l’obertura o el tancament és força similar en l’occidental i l’oriental.

- Hi ha diacrítics que no canvien la pronúncia: és realment útil l’accentuació?

- Hi ha monosíŀlabs en què no posem accent diacrític tot i que són equívocs: moc, ros, tos, cor. Llavors? (Cal dir ací, afegeix, que el Diccionari ortogràfic i de pronunciació del valencià sí que distingeix tos/tòs.)

- (Exemple sorgit del diàleg amb el públic): ja podem dir tant com vulguem que és (del verb ser) s’escriu amb accent (tancat) per distingir-lo de es (pronom de tercera persona i reflexiu dels verbs amb forma pronominal), que els parlants de Girona continuaran pronunciant ès i els de Mallorca ës (neutra tònica). I no passa res. Llavors, tornem-hi, per què el diacrític?

- (Exemple sorgit del diàleg amb el públic): convindria reservar els accents diacrítics per a mots de la mateixa categoria gramatical. És a dir, podria tenir sentit en el cas bóta (recipient) i bota (calçat), tots dos substantius; o en vénen (verb venir) i venen (verb vendre). Però no en el cas de dóna (del verb donar) i dona (substantiu: senyora); o de són (verb ser) i son (substantiu: ganes de dormir); o de si (substantiu: nota musical) i sí (adverbi: afirmació), perquè no hi ha gaires possibilitats de confusió. (Ja s’ha proposat altres vegades, diu Mila Segarra, i en molt diversos fòrums, i no hi ha manera que s’accepti.)

Doncs això.

Qüestions de llengua (62): Comptar amb

Això és català de tota la vida:

- Montilla diu que Pere Navarro ha fet “el que havia de fer” [votar diferent del PSOE] i que compti amb el seu suport (El Punt Avui, 4 març 2013)
- Si tens cap problema, compta amb mi.
- Diumenge a dos quarts de cinc de la tarda, sardanes a la plaça. Comptem amb vosaltres!
- Demà necessitaria que m’ajudessis a portar el rentaplats a la deixalleria. Puc comptar amb tu? –Compta-hi, i tant.

(vg. GDLC «comptar» 9.3: Confiar, esperar, en algú o en alguna cosa. Compto amb el teu ajut. Compteu amb mi per a les vacances.; ara també a Enciclopèdia.cat)

Això em penso que no és català (o no ho era fins fa quatre dies):

- Amb quants cavalls compta aquest cotxe?
- El despatx d’advocats Barallat & Plets compta amb tants membres.
- Berenguera obre una nova botiga a Riudànecs dels Passerells. Compta amb quatre plantes, 4.000 metres quadrats i qui-sap-los nous productes!
- Nou complex residencial L’Enredol d’en Folrera. Comptem amb 80 xalets. Preus increïbles.
- Si ara no comptes amb prou diners no pateixis, ja m’ho pagaràs un altre dia.
- Així que deixi d’exercir com a sant pare, Benet XVI deixarà de comptar amb la protecció de la guàrdia suïssa (La Vanguardia, 27 febrer 2013)
- La moció de censura contra Barcina no compta amb els vots suficients per prosperar (cf. El Periódico, 18 abril 2013)

D’on ve –de quin país, de quina llengua, de quina mena de parlants de la nostra– que «comptar amb» es faci servir amb el significat de ‘tenir’? Doncs compteu amb cinc segons per endevinar-ho. 5, 4, 3, 2, 1, 0. Ja hi heu caigut, oi?

Però també, agafeu-vos, la confusió pot defensar-se a partir d’això que trobem al DIEC i que remarco amb lletra negreta, dins l’entrada «comptar»:

[...] 8 intr. [LC] comptar amb quelcom: a) Tenir-ho per segur. Compteu amb el nostre ajut. Compto amb vós per a anar a París. Comptar amb un capital insuficient per a emprendre un negoci. Compto que vindrà.

Em sembla clar: el tercer exemple, «Comptar amb un capital insuficient per a emprendre un negoci» no pot significar pas ‘sembla que no tindré prou capital per a emprendre un negoci’ sinó ‘no tinc, de fet, prou capital per a emprendre un negoci’. Doncs això segon, fins ara, era incorrecte en català.

DIEEEEEC!

(Si el DIEC pensa que comptar amb també és ‘tenir’, ha d’incloure una tercera accepció 8 que ho expliciti i que inclogui l’exemple anterior per iŀlustrar-ho o qualsevol altre dels que abans he dit que no eren catalans de tota la vida. I llavors creurem [o no].)

Debat al Col·legi de Doctors i Llicenciats (2)

Som-hi, que em vaig quedar encallat en la introducció.

Hi havia a la taula en Lluís Payrató, que moderava i es mossegava la llengua per no intervenir, tot i que en va tenir moltes ganes uns quants cops, segons ens va dir. Payrató és catedràtic de lingüística aplicada i pragmàtica a la UB. Després hi havia en Joan Badia, en Llorenç Comajoan, n’Isidor Marí, n’Albert Pla Nualart i n’Ernest Rusinés, per ordre alfabètic, que és l’ordre en què van parlar tret del cas de Marí, que pel fet de ser autoritat –suposo– va encetar les intervencions. Badia és catedràtic de llengua i literatura en un institut; Comajoan és professor de la Universitat de Vic; Marí és catedràtic de la UOC i ara president de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans –Essaefa del Iec, per als amics–; Pla Nualart és el cap d’edició del diari Ara; i Rusinés ho és de TV3.

Què van dir? Doncs, de manera breu, en titulars, això:

Lluís Payrató
- Quan les innovacions vénen dels mitjans de comunicació (MC) són sospitoses; si vénen d’escriptors reconeguts, no.

Isidor Marí
- La competència normativa no és primordial. L’important és la voluntat d’usar la llengua d’una manera real, efectiva.
- S’ha de perdre la por d’innovar. Tenir competència per innovar és bàsic.
- Cal evitar les controvèrsies públiques “d’escola”, que són contraproduents perquè fan perdre seguretat en la pròpia competència lingüística.

Joan Badia
- L’objectiu de l’ensenyament de la llengua ha de ser la competència comunicativa dels alumnes, no la lingüística.
- Necessitem la llengua més flexible i més adaptable, i per tant més susceptible de ser transmesa.

Llorenç Comajoan
- No hi ha gran distància real entre la llengua d’ús i la llengua normativa/estàndard. Altra cosa és la percepció d’aquesta distància (la distància percebuda), que sí que és gran: “El català és més difícil que el castellà”, etc.
- Conèixer la norma no garanteix aplicar-la bé; no conèixer-la no vol dir no ser competent lingüísticament.

Albert Pla
- La llengua té uns valors simbòlics (tendeixen al conservadorisme), representats pel IEC, i uns valors instrumentals (tendeixen al castellà), representats pels MC. Però primàriament la llengua és un instrument.
- La distància entre la norma i l’ús espontani no sols és inevitable: és necessària.
- La feina del corrector/editor és fer de guàrdia urbà: regular els punts conflictius (“punts negres”) i mirar de trobar-hi solucions sabent que és impossible acontentar tothom. Els llibres d’estil són diaris de bord de la progressiva flexibilització/adequació de la normativa a l’ús.
- La flexibilització ha topat amb uns punts límits: Fabra en deia “innovacions lingüístiques”, i ell mateix deia que no s’havien d’imposar si al cap del temps no eren acceptades. Són les “qüestions controvertides” de la gramàtica (el “cofre sagrat”,* que en diu Jordi Ginebra).

*Cofre sagrat: per /per a, caiguda i canvi de preposicions (consistir en això, consistir a fer això, consistir [en el fet] que faci això), etc.

Ernest Rusinés
- Continuem plantats en l’estàndard establert els anys 80-90.
- És absurd continuant plantant batalla pel barco: tothom ja diu vaixell. El mateix amb pròxim/proper, firmar/signar, vivenda/habitatge... (en la línia del que va dir en un altre debat que vaig comentar aquí).
- Els MC hauríem d’anar una mica més a l’hora. No ens hem d’entestar a singularitzar-nos, val més sacrificar el “model propi” del mitjà en favor d’un model comú.
- El IEC ha de ser més obert a les aportacions, i més àgil a l’hora de comunicar novetats.
- No hem de voler dir “en català”, i de seguida, el que arreu del món diuen en anglès, francès, italià... Ja adaptarem aquell terme, si persisteix i realment cal adaptar-lo.

Pròrroga

Marí
- No ens podem rendir tan fàcilment: bé que diem bústia i no busson, ratolí i no mouse. Per què hem de dir Champions League?

Badia
- La llengua “espontània” ja no existeix: el pastor del Solsonès ara escolta Catalunya Ràdio i mira TV3 (si hi ha sort). Per tant, la llengua espontània és interferida.
- Cal no prendre el nom de PISA en va. Els darrers resultats de PISA en comprensió i expressió lingüística no són pas dolents, estem (Catalunya) en paral·lel amb els països més avançats del nostre entorn.

Pla
- La llengua espontània potser no existeix, però sí que hi ha o no hi ha competència lingüística. I la gent lingüísticament competent no ha de patir tant.
- Cal actualitzar (flexibilitzar) la gramàtica en els punts conflictius. Perquè els temes conflictius no són essencials al sistema.

Públic
- TV3 ha bandejat l’ús de caldre? (Resposta: potser un dia es va bandejar, però ara s’usa, sobretot en la forma negativa: no cal, no calia, etc.)
- Parlo francès i alemany força bé i una mica d’anglès. Amb el francès i l’alemany et sents sempre cohibit o pels interlocutors o per la norma. Amb l’anglès no: et poden entendre o no, però no et diuen si ho fas bé o malament. No és tan estrany, doncs, el que ens passa amb el català (judicis inquisitorials i autoexàmens continus): com el francès i l’alemany.
- (Hi va haver més intervencions interessants del públic, però no vaig ser capaç de prendre’n nota.)

1 x 1

Lluís Payrató: contingut
Isidor Marí: acadèmic
Joan Badia: didàctic
Llorenç Comajoan: conciliador
Albert Pla: polèmic
Ernest Rusinés: reservat

Si en algun punt m’he apartat del que realment van dir els oradors i algun d’ells em vol rectificar, amb molt de gust ho faré, deixant rastre de la correcció feta o no (com vulgui l’interessat). No descarto que algunes de les coses que van dir les apuntés d’una manera interessada i que no hagi respectat prou el que volien dir realment els intervinents.

Demà faré encara una nota personal sobre un punt concret del debat. De fet, sobre el tema en què es va centrar, crec, el debat.

Encara un afegitó conjuntural sobre el «gènere no marcat»

Hi ha hagut en un país de cap a ponent un debat –encara hi són– sobre aquest tema. No m’hi hauria de ficar perquè és una altra llengua que segurament no conec prou, i a més a més no és costum meu fer-ho, però alguna hora havíem de trencar el costum i avui era un bon dia per saltar-me’l.

L’article inicial ja ha tingut respostes (exemple) prou assenyades, fonamentades i científiques. Però hi ha alguns punts en l’argumentació de qui ha obert la polèmica –membre de la Real Academia Española, poca broma, i lògicament favorable al «género-no-marcado-sin-excepciones»– que m’han cridat especialment l’atenció.

I com que segurament aquest discurs de l’acadèmia espanyola el deuen compartir els i les apòstols nostres del «gènere-no-marcat-mai-sens-dubte» trobo convenient comentar-lo. A més, cal tenir en compte que la SF del IEC de vegades mira molt cap a ponent. (No caldrà que recordi l’episodi aquell tan trist i ben recent d’anar corrents a canviar una entrada del DIEC perquè a Madrid havien fet una llei que deia no sé què –el contingut és el de menys.)

Qui es presenta com a autor principal de l’article que ha obert el debat és el lingüista de l’espanyol Ignacio Bosque –ben competent en tants aspectes de gramàtica comparativa, ja que hi som–, però signen el seu escrit 33 acadèmics i acadèmiques. En concret, 28 acadèmics i 5 acadèmiques.

Diu:

«Se deduce una y otra vez en estas guías [les guies amb propostes de llenguatge no sexista] una conclusión injustificada que muchos hispanohablantes (lingüistas y no lingüistas, españoles y extranjeros, mujeres y hombres) consideramos insostenible»

Demano humilment: dins de «lingüistas y no lingüistas», dins de «españoles y extranjeros» no hi ha, segons ell i la seva tesi, totes les «mujeres y hombres»? Encara més: dins de «hombres», d’acord amb els documents oficials de la seva acadèmia i sobretot d’acord amb l’argumentació que defensa, no hi ha les «mujeres»? (DRAEL: «Hombre: Ser animado racional, varón o mujer».) Per què les esmenta específicament en aquest cas? No és potser perquè li cal fer-ho? I llavors, no li fa pensar això que hi ha molts altres casos en què cal, convé o és útil fer aquesta distinció, aquest desplegament?

«Se me ocurre preguntar ahora a los responsables de las guías mencionadas qué quiere decir exactamente que [un] texto abunda en rasgos de sexismo lingüístico. La pregunta se podría aplicar igualmente a los textos de decenas, seguramente centenares, de escritoras, periodistas, científicas o artistas, entre otras muchas representantes de la cultura, el arte o la ciencia, firmemente comprometidas con la defensa de los derechos de la mujer, además, por supuesto, de a los innumerables textos de varones que compartan esos mismos principios e ideales, y que tampoco aplican las recomendaciones lingüísticas de las guías de lenguaje no sexista»

Dins de «periodistas» i «artistas» no hi ha els «varones» que se citen en la segona part de la frase? O cal entendre que els «periodistas» i «artistas» del començament, pel context, són només dones? No hauria de fer pensar aquesta deducció que és justament el context el que reclamem que especifiqui si es parla d’homes o de dones o de tots dos? És que és precisament això el que diem molts i moltes que cal estudiar més a fons, en comptes d’entestar-nos a repetir que «el masculí és el gènere no marcat».

Que en aquest ambient, davant del tancament de portes dels que en saben més, els que intentem aportar alguna cosa ens equivoquem i la vessem en algunes de les nostres argumentacions o propostes, és ben lògic. Encara més, és inevitable.

«Si no estamos dispuestos a aceptar que es la historia de la lengua la que fija en gran medida la conformación léxica y sintáctica del idioma, ¿cómo sabremos dónde han de detenerse las medidas de política lingüística que modifiquen su estructura para que triunfe la visibilidad?»

D’això es tracta, justament!, de fer evolucionar la llengua en aquest moment històric. On s’han d’aturar les mesures de política lingüística? On s’aturi la ciutadania, senyor acadèmic. I tranquil, que les febrades exagerades passen. Però quedarà un romanent que els instituts i les acadèmies, fins i tot l’espanyola, hauran de reconèixer com a patrimoni de les llengües respectives, sigui ara o sigui d’aquí un segle.

«A los que respondan que no conviene llevar las normas o las reglas gramaticales a sus extremos, habría que recordarles que las normas gramaticales no tienen extremos. Se formulan de cierta manera y se aplican en función de ciertos criterios léxicos, morfológicos o sintácticos que deben expresarse con claridad»

Es refereix a la reducció a l’absurd que tant ell com gent de la seva corda fan sempre que altres parlem de fer més visibles les dones en el llenguatge. Sempre treuen els mateixos exemples, del tipus «Llavors, ¿com hem de dir que ‘El Joan i la Maria viuen junts’, si dieu que ‘junts’ no comprèn els dos sexes?» Doncs s’ha de contestar que la coherència absoluta no existeix en la llengua, és el que anomenem «excepcions» i «asimetries», i no tenen per què estar totes descrites i pautades. La llengua és vida. En aquest exemple tòpic –quantes vegades ho haurem d’explicar encara?–, el context (Joan i Maria) ja marca la diferència, no hi ha invisibilització de la dona, i aquest és el punt clau de tota aquesta discussió.

«Se supone que los cambios que se solicitan [en la majoria de les guies contra el sexisme lingüístic] han de afectar únicamente al lenguaje oficial. Se aplicarían, pues, a los textos legales o administrativos (lengua escrita) y a los discursos públicos, las declaraciones, las ruedas de prensa y otras manifestaciones de la lengua oral. [...] Precisamente ahora que se trabaja para que el lenguaje de los textos jurídicos se acerque en alguna medida al español común, las propuestas para “visibilizar a la mujer” en el idioma parecen encaminarse en el sentido opuesto. Se trata, al parecer, de lograr que el lenguaje oficial se diferencie aún más del real»

Això és tan demagògic que potser no caldria ni respondre-ho. Del que es tracta en aquest punt és precisament d’acostar el llenguatge jurídic a la realitat. I si convé fer més entenedor aquest llenguatge envitricollat –que convé– no és per aquí per on cal començar, sinó per la sintaxi i, en alguns casos, per la terminologia. Ningú no es queixa de la precisió, que és justament el que es demana als textos legals, que siguin precisos i exactes. La sintaxi!: és això el que fa il·legibles tants textos oficials orals i escrits.

I la cirereta:

«Intuyo que somos muchos –y muchas– los que pensamos que la verdadera lucha por la igualdad consiste en tratar de que esta se extienda por completo en las prácticas sociales y en la mentalidad de los ciudadanos. No creemos que tenga sentido forzar las estructuras lingüísticas para que constituyan un espejo de la realidad, impulsar políticas normativas que separen el lenguaje oficial del real, ahondar en las etimologías para descartar el uso actual de expresiones ya fosilizadas o pensar que las convenciones gramaticales nos impiden expresar en libertad nuestros pensamientos o interpretar los de los demás.»

«Y muchas.» O sigui, quan ha volgut subratllar que hi ha «moltes dones» que pensen el mateix que ell i els altres 32 acadèmics i acadèmiques de la llengua espanyola, s’ha sentit obligat a escriure-ho així. Quan tot al llarg d’un extensíssim article –més de 6.600 paraules– s’ha dedicat a bescantar aquests doblets, a titllar-los d’innecessaris i a dir-nos que «muchos» inclou «muchas». Quan en aquest mateix paràgraf diu que no té sentit «forzar las estructuras lingüísticas para que constituyan un espejo de la realidad». Però en aquest moment, just en aquest moment, al senyor acadèmic li anava bé subratllar que hi ha dones que estan d’acord amb ell. En aquest moment precís a l’acadèmic espanyol li interessava visibilitzar les dones, i ho ha fet. Les convencions gramaticals no li han impedit «expresar en libertad nuestros pensamientos o interpretar los de los demás»: els seus «pensamientos», els dels altres acadèmics i acadèmiques signats, i els de «muchas» dones.

No ens calia cap més demostració que aquesta darrera, senyor Bosque.

Paradoxes lingüístiques(10): ‘Capdavant’ no és català?*

* Afegitó de les 18.40 h. He publicat aquest article d’aquí sota al matí sense fer una darrera comprovació, ni del que deia l’amiga Maria Mariné ni del que deia jo mateix fa dos anys i mig.

El DIEC ha canviat el seu motor de cerca i ara ja és possible localitzar sense informacions prèvies les locucions i expressions que dèiem l’una i l’altre. O sigui, ara es pot trobar al diccionari tant capdavant, com gatzoneta, com gom i com les altres. Tant de bo que l’article de na Mariné hagi ajudat els del DIEC a fer aquesta millora. (No dic el meu perquè quan ella va escriure, fa mig any, el meu ja feia més de dos anys que estava publicat i sembla que no n’havien fet gaire cas. O na Mariné també es va deixar endur per la memòria sense fer comprovacions prèvies immediates? Vés a saber quan ho van esmenar.)

El que llegireu tot seguit, doncs, és el que reproduïa jo aquest matí del bloc Punyetera llengua!, que ara heu de considerar desfasat i anacrònic (l’article, no el bloc), incloent-hi el comentari final meu. Ho deixo com un mea culpa, com a recordatori del que no s’ha de fer. Un bon corrector ha de comprovar les coses fins als últims detalls i fins al darrer instant, abans de publicar el que sigui.

I ara dubtava de si esborrar-ho tot plegat o deixar-ho amb aquesta postil·la prèvia. Ho deixo. És un testimoni de com van ser les coses fa un temps i també fa palès que els del DIEC saben rectificar. I això sempre és bona cosa.

(Gràcies, L., per l’ajuda.)

Afegitó del 19 desembre 2012: El bloc Punyetera llengua! de Maria R. Mariné també ha fet la rectificació corresponent.

* * *

Copio:

«“Capdavant és bo en català? És que no surt al diccionari”. [...] “I tant que és bo. Ho has escrit bé?”

»Sí, sí, el redactor ho ha escrit perfectament, però posant-ho al cercador del DIEC2 la resposta és: “No s’ha trobat cap entrada coincident amb els criteris de cerca”.

»Molt sorpresa, descobreixo que certes locucions adverbials (a corre-cuita, al capdavall, a l’engròs, a bastament…) només les hi trobes si les escrius totes senceres. Consulto les instruccions del diccionari i, efectivament, indiquen que les locucions que tenen com a nucli un mot que no pot funcionar sol tenen entrada pròpia i “estan alfabetitzades pel sistema discontinu, és a dir, mot a mot”. Bé, és un dels sistemes possibles.

»I jo em pregunto: ¿que no estem de ple en l’era d’internet?, ¿que no era tan fàcil accedir a la informació amb la tecnologia digital? Sembla que alguns vulguin aturar el temps i fer que consultar un diccionari sigui sempre consultar un diccionari, és a dir, si no l’obrim per la lletra que toca, cagada pastoret. El més curiós, però, és que en la versió de paper del DIEC2 (i de la majoria de diccionaris) aquestes locucions estan alfabetitzades pel nucli i, per tant, es troben a la primera!

»“Si et vols estalviar aquests problemes, fes servir el diccionari en línia d’Enciclopèdia Catalana”, li dic al redactor. I ara i aquí ho aprofito per demanar a Edicions 62 (o a la institució corresponent) que actualitzi i pengi a internet una eina valuosíssima: el Gran diccionari 62 de la llengua catalana, un diccionari d’ús imprescindible per a una llengua com la nostra. Si els mitjans només utilitzéssim les paraules que surten al DIEC, ens trobaríem que hi ha coses que no podem dir de cap manera. El DIEC, com a estricta normativa que és, ha d’anar necessàriament més a poc a poc, ho ha de meditar tot molt, però la llengua canvia dia a dia i ens planteja interrogants que només poden respondre eines potser no tan normatives però més àgils i funcionals.»

(Pres de Maria R. Mariné, «Online pitjor que en paper», bloc Punyetera llengua!, 27 juliol 2011)

Confirmo aquest fenomen. Com deia fa un temps, el vaig poder comprovar buscant les expressions a la gatzoneta, a l’inrevés, amb el benentès i de gom a gom. Escrivint gatzoneta, inrevés, benentès i gom no n’hi ha prou per trobar aquestes locucions, has de saber exactament com van... abans de poder consultar el diccionari per informar-te’n.

Paradoxes lingüístiques (8): Dièresis innecessàries?

Avui copio la paradoxa, per no cansar-me. També és un pèl polèmica:

«La meua filla, d’11 anys, em pregunta per què els vocables diürètic, ensaïmada, fluïdesa, suïcidi, traïdor/traïdoria, i algun més d’eixa índole, porten dièresi. Al llarg de molts anys i moltes classes de valencià, eixa pregunta (o pareguda) l’he sentida moltes vegades, i mai he sabut contestar-la satisfactòriament.

»Entén la xiqueta, i altres preguntadors/ores, que la dièresi fa que sone la u en paraules com conseqüència o ungüent i que marque la i i la u en síl·laba forta o tònica, quan es desfà un diftong (i no procedix l’accent), com en veïna, països, llaüt o Raül, però no en veu cap necessitat en les paraules esmentades. Jo tampoc.

»Una indiscutible autoritat lingüística, com era Joan Solà, opinava que caldria simplificar l’ús de la dièresi. També el professor Abelard Saragossà, en la seua magnífica Gramàtica valenciana raonada i popular, ha apuntat una proposta alternativa a eixe maldecap. L’explicació filològica de la dièresi en eixos casos és que no hi ha diftong, sinó hiat, i per això cal la dièresi. Molt bé. També s’hi considera que fem hiat en vocables com Màrius, òmnium, etc., i no porten dièresi. I amb molt bon criteri tampoc en duen agrair, agrairé, agraint i agrairia. Ni coincident, reincidència, altruisme, egoista, etc.

»L’accent i la dièresi eviten pronúncies errònies en la lectura i canvis de sentit; per exemple, canviàrem és un passat, mentres que canviarem és un futur. I en ungüent llegim totes les vocals i en unguent la segona u seria muda, però diürètic, ensaïmada, fluïdesa, suïcidi, traïdor, etc., es lligen igual que es llegirien sense dièresi, com diumenge, fluida/fluidament, traiguera, etc.

»L’AVL i l’IEC haurien de plantejar-se si és bo o perjudicial, per a l’ús normalitzat del valencià, mantindre unes prescripcions inassimilables (eixes i altres), que espanten l’usuari/ària corrent, perquè li creen una gran inseguretat. L’AVL ja ha transitat pel camí de fer el valencià més assimilable, però eixa via deu fer-se més àmplia i plana, sense entrebancs ni dogmes paralitzants, si no volem contribuir, des de la mateixa normativa, que continue la diàspora idiomàtica cap al camí més fàcil i segur.»

J. Leonardo Giménez, tècnic lingüístic de l'Ajuntament d'Alzira, Levante-EMV, 21 octubre 2011

Continua.

Perles (77): Ara fa gairebé cent anys

«El 24 de gener del 1913 van ser proclamades les Normes ortogràfiques de l’Institut. Sembla que s’exigí el vot de quatre cinquenes parts dels votants. Malgrat tot, “provocaren reaccions contraposades i foren bandera de combat durant uns anys entre normistes i antinormistes” (Francesc de Borja Moll, Un home de combat, Ciutat de Mallorca 1962, p. 101). Aquestes polèmiques, incomprensiblement, han sigut atiades sempre pels anticatalanistes. Per a ells, és una veritat incontrovertible que Fabra s’inventà una nova llengua, és a dir, que falsificà el català.

»Però aquestes objeccions no poden resistir l’evidència que l’obra de Fabra és avui unànimement acceptada. Mossèn Alcover, que discrepava de bona part dels criteris [ortogràfics, no altres] que triomfaren, ja anticipava, en el mateix any 1913, la conducta més raonable: “Per patriotisme i per amor a la llengua catalana feim el sacrifici d’una bona part de les nostres conviccions ortogràfiques, i aconsellem i preguem a tots els nostres amics que facin el mateix que nosaltres.”»

Josep Melià, Informe sobre la lengua catalana, Emesa, Madrid 1970


(Dènou anys més tard, en Castelló, les institucions culturals més importants de l'antic Regne de València firmaren les normes ortogràfiques que havien de valdre per al País Valencià i que seguien bàsicament les orientacions de Fabra i de l’Institut d’Estudis Catalans. També signaren el document algunes persones i entitats que després, durant la dictadura franquista –especialment interessada a dividir la llengua, com hui ho estan els principals avaladors del franquisme–, pretengueren desdir-se del que havien acceptat pacíficament en democràcia.)

Passem comptes

Diu el DIEC, de passar comptes: «[LC]* passar comptes amb algú a) Escatir el que li hem de pagar o n’hem de rebre. Per ext. passar comptes amb algú b) Els danys que m’ha causat, no els hi perdono pas: ja passarem comptes.»

*[LC] vol dir lèxic comú.


A casa, però, «passar comptes» no era pas una tasca enutjosa. Almenys jo no la vaig viure així. S’acostava més al que en diu el DCVB (a l’entrada passar, ja que hi som, i no a la de compte, com fan el DIEC i el GDLC d’Enciclopèdia; i a mi em sembla més correcte que reportin la locució verbal des de passar, en efecte): «Passar comptes: ajustar els comptes i consignar-los.» O bé el que diu el GDLC d’Edicions 62 (el Larousse; que encara no és a internet, ja triguen), en aquest cas no a passar sinó, com els altres dos, a compte: «Passar comptes (de): Comptar, aclarir una qüestió.»

Des que tenies ús de raó, o abans i tot, el pare t’assignava setmanada. La primera, una pesseta. I passar comptes era aquell moment, el moment de la setmanada. Certament, era també el moment de justificar despeses i d’explicar la destinació que volies donar als diners que tenies estalviats de setmanades anteriors, perquè jo almenys no em gastava normalment l’assignació si no era en casos molt especials. Però tot i haver de raonar les despeses –la qual cosa em sembla una manera esplèndida d’educar–, els diners eren teus i ben teus, i si més no la consciència que serien teus i que en podries disposar lliurement quan fossis gran era ben ferma. I mentrestant, et refiaves del pare i del seu senderi. Si te’ls guardava ell, aquells diners no es perdien. Jo, com dic, ho vaig viure així.

Doncs ara passarem comptes del vigilant. Des de l’1 de maig, dia que em vaig traslladar en aquesta nova adreça, el vigilant ha rebut unes 4.000 visites d’uns 1.350 visitants diferents. Els visitants habituals són uns 250, que solen passar per aquí, de mitjana, 2-3 cops cada mes. La pàgina més visitada és la de l’índex de les qüestions de llengua. Els temps de visita mitjà és de 3 minuts 58 segons.

Pel que fa a Inforeflexió.cat, on abans vivia el vigilant i on des del mes de maig reprodueixo sobretot articles d’altres autors i materials que tenia a la desapareguda revista infoReflex.cat (desapareguda per defunció de l’amfitrió, no pas per insalubritat pròpia), ha tingut l’any 2009 uns 2.300 visitants diferents que hi han fet unes 4.100 visites i n’han descarregat un total de 7.000 pàgines. Les pàgines més visitades enguany a Inforeflexió.cat han estat les qüestions de llengua sobre l’euríbor i la del deunidó i esclar (també reproduïdes, amb millores i ampliacions posteriors, al bloc actual del vigilant –són els enllaços que us he posat ara–, però vés, hi ha gent que li agrada tastar les mares més que els vins novells).

Pel que fa al perfil, fa més de dos anys que no compta nous visitants. Ha quedat clavat en els 1.600.

Des que tinc estadístiques (maig 2006), el vigilant ha rebut unes 22.000 visites d’uns 11.600 visitants diferents. El primer any la mitjana de visitants habituals (almenys 2 visites mensuals) era de 600, i a partir de mitjan 2007 va baixar a 400, primer, i després a 250, que es mantenen si fa no fa fins ara (els darrers dos mesos més a prop de 300). Hi ha noves incorporacions cada mes, però també hi ha comiats a la francesa. Cada quinze dies, si fa no fa, rebo un correu demanant com és que no permeto els comentaris al bloc. En total, en aquests anys, 470 persones han volgut conèixer aquest perquè de primera mà. Últimament també rebo correus demanant com és que no segueixo ningú al Twitter. Finalment, unes 680 persones han volgut saber per què el bloc es diu “El vigilant del far”.

A mi tot això em sembla tan extraordinari que quan hi penso no me’n sé avenir.

I vet ací un gat, vet ací un gos, este any –aquí em penso que no puc dir «enguany», Eugeni– és fos.

Tenir cura de tres o quatre coses

A mesura que passa el temps i el cos comença també a passar comptes, has d’incorporar a la vida noves rutines. O sigui, per exemple, has de començar a beure aigua de manera regular, si no ho feies, per evitar aquells problemes del ronyó. Has d’acostumar-te a no menjar tal cosa i tal altra, per evitar les dallonses... o els dallonses. Has de recordar que per aplegar una cosa del terra, sobretot si pesa una mica, no t’has d’acotar sinó que t’has de posar a la gatzoneta* perquè si no pateix l’esquena. Has de...

Algunes d’aquestes obligacions que vas adquirint són petits esclavatges que et limiten l’autonomia –posant per cas, allò de beure aigua fa que hagis de tenir previst on i quan la podràs desbeure–, però si t’ho prens amb esportivitat i, sobretot, si t’ho fas teu, si ho harmonitzes amb tu mateix, tens molt de guanyat. Has d’aconseguir que esdevinguin rutines: tenir cura de la salut, llavors, és estar pendent de tres o quatre coses i prou. Però si no, si cada nou mandat del cos te’l prens com una obligació onerosa i no aconsegueixes assimilar-la com quan et poses el pijama cada nit o com quan et raspalles les dents, al cap d’una o dues obligacions d’aquestes se t’enfonsa el món i ja et sembla que tot és a punt de petar.


* Qüestió de llengua. M’he volgut assegurar que es deia així, he escrit «gatzoneta» a la finestra del DIEC i m’ha eixit: «No s’ha trobat cap entrada coincident amb els criteris de cerca.» Ho he provat amb la «condició de cerca: Acabada per» i, ara sí, m’ha sortit: «a la gatzoneta loc. adv. [LC] Arronsant les cames de manera que les natges toquin els talons.» O sigui, per trobar gatzoneta al diccionari has de saber que, tot i que forma part del lèxic comú del català (això és el que vol dir LC) és part d’una locució adverbial. Igual com per trobar inrevés o benentès has de saber que formen part de les expressions a l’inrevés i amb el benentès. I així n’hi ha unes quantes més. Mentrestant, és clar, el corrector de Word em subratllava la paraula gatzoneta; no volia ser més iequista que el IEC. (Us imagineu com de difícil seria que per trobar marduix al diccionari haguessis de saber que forma part de la dita «et conec herbeta que et dius marduix»? Com per penjar-se, oi?)

Afegitó de l’octubre del 2009. Em recorden un altre exemple similar, de gom a gom. Gom no és al diccionari oficial. De manera que si no has sentit mai aquesta expressió i trobes, per exemple, que un indret «és ple de gom a gom» i no saps què vol dir, no t’oblidis d’escriure tota la locució «de gom a gom» a la finestreta, perquè si no et dirà que no existeix. I si sents que tal lloc «s’ha omplert de gom a gom», has de saber que tampoc no trobaràs aquesta expressió a la lletra O, de omplir, sinó, com deia, a la lletra D, de de gom a gom.

Està ben pensat, com a entreteniment. Encara sort que els catalans ja naixem ensenyats i totes aquestes coses no les hem de mirar als diccionaris. Però, i els nouvinguts? Re, que els bombin.


Afegitó del desembre 2011. Havia tornat a denunciar aquest fet al bloc i resulta que la deficiència ja estava esmenada. Allà explico com ha anat la cosa.

Qüestions de llengua (XXXVIII): L’agonia del català?

(Reprodueixo uns fragments de la llarga entrevista que feia l’altre dia Jaume Pi, de LVD, a Francesc Xavier Vila i Moreno, professor de sociolingüística de la UB i director de la xarxa Cruscat del IEC, sobre l’ús social de la llengua catalana.)


–[...] El català està en una situació complicada. Això és cert. No és una llengua petita, estem parlant d’una comunitat lingüística mitjana. Però es tracta d’una comunitat en inferioritat de condicions i que no té un estat propici. A més, estem fent un experiment complicat en lingüística: volem una bilingüització molt elevada de tota la població en dues llengües molt semblants entre sí.

–[...] El que no hem de fer és parlar d’aquestes coses a partir d’anècdotes, que no tenen per què reflectir la realitat. Però sí que hi ha proves empíriques que la pressió del castellà sobre el català és molt forta. També sabem que es pot contrarestar. Posaré un exemple. Tots ens fixem en el famós error del tenir que, una errada que fa 50 anys també es cometia; però, per què no mirem casos contraris? Hem reimplantat paraules que fa trenta anys no es coneixien, com refusar o rebutjar; hem creat paraules noves, com deixalleria; és habitual que ara fem servir el normatiu el que passa en comptes de lo que passa... El que vull dir és que si es volen posar anècdotes negatives, també se’n poden posar de positives. Això demostra que el català té vitalitat: aquestes renovacions en el lèxic ens indiquen que parlem d’una llengua viva. Fins i tot el castellà que es parla a Catalunya ha adoptat paraules catalanes. En tot cas, en aquesta mútua influència, el català juga en inferioritat de condicions. Tenim un entorn que ho fa molt difícil. Estem optant per una societat que ha d’integrar lingüísticament centenars de milers de persones. I ens agrada molt pensar que tothom s’integrarà al català, però és una opció, com dic, complicada.

–Però per què es diu tant que el català agonitza?
–Parlar d’agonitzar és una bestiesa. Perquè una llengua agonitzi, s’han de donar una sèrie de circumstàncies que en aquest cas no es donen. En el cas del català, la transmissió de pares a fills funciona i, fins i tot, capta parlants d’altres llengües; el català té un ús amplíssim en molts àmbits, inclòs l’interpersonal; té alguns àmbits on és llengua predominant com als centres de primària, a secundària i al primer i segon cicle de la universitat; tenim una producció cultural fabulosa; i estem en un moment d’esclat de la música juvenil en català. És cert que en llocs com l’Alguer o la Catalunya del Nord la llengua està al límit de la desaparició, encara que és interessant observar les iniciatives en positiu que es fan per a recuperar-la, sense catastrofismes. [...] Al País Valencià, totes les polítiques governamentals estan orientades a fer que desaparegui. A la Franja, les polítiques de recolzament a la llengua no existeixen. I a les Illes i a Catalunya, la situació és notablement més bona.

–Parlem de Catalunya. Parlàvem de les dificultats del català en una situació de bilingüisme.
–Hem de començar dient que bilingüisme no vol dir res i ho vol dir tot. Què es vol dir? Que tothom conegui les dues llengües i les utilitzi per igual i en tots els àmbits? En aquest país es dóna la paradoxa que s’omplen la boca de bilingüisme aquells que són monolingües en castellà i que no fan res pel català. No passa enlloc més. En d’altres indrets, els que parlen de bilingüisme ho fan per defensar la llengua més feble; a Catalunya, hi ha qui s’omple la boca de bilingüisme i en trenta anys no han estat capaços ni de dir bon dia. Alguna cosa passa: és cinisme. En tot cas, hem de recuperar el concepte no per liquidar la llengua històrica del país sinó per a recuperar-la. I alhora, avançar cap a un model plurilingüista. [...]

–Quin és el principal problema del català, especialment pel que fa al seu ús?
–El català està en una situació de pressió terrible. Fins al segle XX, les llengües es desenvolupaven especialment ens els usos col·loquials i en alguns pocs usos formals. Al segle XX, s’han afegit nous mons, com són els mitjans de comunicació, l’educació, i ara internet. En aquests nous àmbits, el nostre Estat ha jugat en contra del català. Si veiem la regulació dels mitjans de comunicació, afavoreix que els territoris de parla catalana siguin un territori més de l’espai comunicatiu espanyol. [...] És un model amb un conjunt de televisions uniformes, que deixa algun raconet per a les televisions locals i autonòmiques. I, des de Madrid, es juga a la contra. El que hauria de començar a ser plural és l’Estat. [...] La nostra classe política ha permès que totes les televisions que es feien des de Madrid no respectessin el conjunt de llengües de l’Estat. Això no es pot arreglar amb una sola televisió pública catalana. [...] Amb el model actual, entre el 75% i el 80% de la televisió que es consumeix es fa des de Madrid i en llengua castellana. I la demanda sempre segueix l’oferta. Si només hi ha oferta d’un tipus, és lògic que els referents vinguin només del castellà. I, per aquesta raó, el català col·loquial juvenil té serioses dificultats.

–Quines conseqüències pot tenir aquest estat de coses en els mitjans?
–L’actual sistema és gravíssim per al català. S’ha de dir així. Caldria modificar-lo, i segurament la cosa pot canviar gràcies als mitjans d’internet. Els experts diuen que aquí hi ha una nova oportunitat per tornar a començar i esmenar alguns errors. [...]

–Tot plegat té com a conseqüència que la barreja entre ambdues llengües al carrer estigui creant una mena de llengua híbrida?
–No hi ha cap llengua híbrida. Al carrer, pot haver-hi influències mútues, però no tant com ens pot semblar. Els estudis demostren el que ja sabem: que a Barcelona, els catalanoparlants diuen molt vale, bueno i pues. No és cap gran descobriment. Els que utilitzen el català com a segona llengua, que són molts, tenen moltes més influències del castellà, cosa que també és molt normal i que s’ha d’anar millorant. Però no hi ha cap procés massiu de dissolució de la llengua: el que hi ha és molt de contacte inevitable. [...]

–Darrerament, el debat sobre el català sembla que s’hagi tensionat com mai.
–No crec que sigui així. No hi ha ara més tensió que fa deu anys, vint o trenta. Sempre hi ha estat. Es tracta d’una pressió estructural de l’Estat contra el català.

–En gairebé trenta anys de polítiques d’immersió lingüística a les escoles, el coneixement del català és amplíssim a tot Catalunya. És un èxit d’aquestes polítiques?
–És un èxit total. No es coneix cap país en el món que s’hagi arribat a un índex tan elevat de bilingüització com a Catalunya. I és un èxit del sistema escolar.

–Però malgrat això, l’estrany és que existeixi una gran distància entre coneixement i ús de la llengua.
–El que ha passat és que l’escola ha donat eines per a conèixer la llengua però sabem que un nombre important de nens que l’aprenen no la col·loquialitzen: no es veuen capaços d’explicar acudits, fer bromes o negociar amb la llengua, per exemple. En aquest sentit, l’escola té un repte pel que fa la llengua oral i a la seva col·loquialització. Hi ha grans bosses de persones, en especial en l’àrea metropolitana de Barcelona, on falla aquest aspecte. Aquí és on s’ha de fer un gran esforç.

–A més dels problemes estructurals dels quals hem parlat, què cal fer individualment?
–Els processos de recuperació d’una llengua són com una orquestra. Cadascú té la seva responsabilitat: administració, acadèmics, polítics, empreses i tots els individus. Els individus tenen una responsabilitat molt important, però també és veritat que, en qüestions de llengua, funcionem per rutines. És important canviar aquests hàbits. Per exemple, cada cop que trobem una persona que sembla que no sàpiga el català, dirigim-nos-hi automàticament en català. [...] Sabem que hi ha una diferència important entre els llocs on es fan campanyes, com a Catalunya, d’allà on no se’n fan, com a les Illes o al País Valencià. Ajuden a mantenir un cert discurs i fan que aquells que estan disposats a canviar el xip ho facin de forma més còmoda. Però és molt difícil comprovar fins a quin punt.

–En aquesta situació, es fa difícil pensar que pot desaparèixer.
–Ara per ara, no. Però el risc hi és. Els processos d’extinció d’una llengua són abruptes: hi ha fases en què els canvis s’acceleren de cop i poden ser letals. Podria passar que de cop el català perdés valor social, cosa que passaria quan s’imposés la idea que català i castellà han de ser iguals a Catalunya. Dues llengües exactament iguals implica que una de les dues és supèrflua. El català sempre ha de tenir un conjunt de significacions i funcions significatives.

–El bilingüisme perfecte no és possible, per tant?
–No existeix en cap societat del planeta. En les situacions de plurilingüisme, sempre que conviuen dues llengües en un mateix territori, una serveix per a unes coses i l’altra per a d’altres. Si a Catalunya pots viure lingüísticament com si visquessis a Albacete, vol dir que el català passa a ser una llengua inútil, i les llengües inútils desapareixen.

(Entrevista completa a La Vanguardia Digital, 23 febrer 2009)

Qüestions de llengua (XXVIII): L’article «lo»

Mireu què diu el diccionari de l’institut: «lo art. [LC] Antigament, i en el català nord-occidental en registres informals, forma masculina de l’article definit. Lo pare i los fills.» La sigla «LC» que encapçala l’entrada del diccionari vol dir «lèxic comú».

He llegit aquesta entrada gràcies a uns amics, que han volgut comprovar si el diccionari normatiu per excel·lència continuava beneint, ni que fos de manera vergonyant i indirecta –però prou explícita–, l’article lo. N’hi ha que han dit que no, que amb les expressions «registres informals» i «antigament» el diccionari vol deixar clar que l’entrada és una pura constatació d’un fet històric o marginal i que aquestes expressions certifiquen justament que ara com ara lo ja no és normatiu.

Però crec que aquests no tenen raó, perquè quan el IEC parla en els seus documents de «registres informals» es refereix –cito l’institut– «a unes altres maneres de dir, en les quals, sense perdre la correcció, l’equilibri ni l’elegància, aquells que s’hi emparen o bé no volen renunciar a l’espontaneïtat d’expressió, o bé apel·len a diverses connotacions que es justifiquen per la realitat social i psicològica de cada situació concreta». Deunidó, cal llegir-ho dues vegades, però la cosa és clara: dient lo no es perd la correcció en la parla. I doncs, lo és normatiu.

Ja el vell diccionari Fabra deia, en una accepció secundària de lo: «Forma arcaica, d[ialectal] i ocasional de l’article definit masculí.»

El fet és que les dues expressions esmentades –«arcaica» i «antigament»– són contradictòries amb la realitat, perquè el lo continua dient-se (o sigui, no és que es digués «antigament» o «arcaicament»). I llavors, és increïble que una forma com aquesta –en l’àmbit occidental de la llengua: a ponent i al sud de Catalunya, i al nord del País Valencià–, sobre la qual ens han insistit durant més d’un segle que era «arcaica» i que, com a màxim, era dialectal, informal, etcètera, continuï viva com una flor acabada de néixer, i que el diccionari tingui la barra de continuar escrivint «antigament». El Fabra tampoc ho deia bé, ens enganyava. Dir «arcaica» i «dialectal» ja sentencia que allò és una cosa «que es deia abans» i «que no queda bé dir-la segons com», i el parlant, en consultar el diccionari, devia pensar que era millor no dir-la gaire. Doncs ara, després d’un segle, els senyors del IEC volen continuar tancant els ulls a la realitat: lo, que no ha desaparegut malgrat tots els esforços, continua sent «antic» o «informal».

En resum, podeu fer-hi totes les voltes que vulgueu, però la conclusió de tot plegat només pot ser una: l’article lo és normatiu i ben normatiu. Agradi o no a la gent del IEC, que podrien oblidar-se ja d’una vegada del fet que sigui o no més o menys antic, el lo és perfectament viable en el català modern «sense perdre la correcció, l’equilibri ni l’elegància».

(Una precisió, per si algú la necessita: aquest lo no és el lo anomenat –no sé si prou correctament– «neutre», eh? Que ningú no tiri per la via del mig, ara. O sigui, no parlem del lo de quan diem «no és lo mateix això que allò». Aquest lo em sembla que encara és incorrecte, almenys de moment, perquè diu que ens ve directament del castellà. Ara, doncs, parlàvem del lo masculí, el de l’exemple del diccionari esmentat: Lo pare i los fills. O sigui: com que en castellà no diuen «lo padre», nosaltres podem dir «lo pare», però com que en castellà sí que diuen «lo mío», «lo mismo» i «lo que sea», nosaltres no podem dir «lo meu», «lo mateix» ni «lo que sigui». Si ho he entès bé, crec que ara com ara les coses estan així. Potser un dia convindrà oblidar-nos del castellà i fer un pensament autònom, perquè la veritat és que molts cops el lo anomenat «neutre» és força útil.)

(Un afegitó del 13 de juny del 2008 sobre aquest lo anomenat «neutre». Ara em passen un article del cap d’edició del diari Avui Albert Pla Nualart, publicat a començament d’any. Us en faig un extracte:

«Llegint l’excel·lent conte L’arribada de la primavera de Quim Monzó, que us recomano abordar amb el Prozac a mà, constato satisfet que no té cap mania per admetre el lo neutre en l’estil directe: “Lo millor –diu la mare– seria no menjar [...]. A mi em seria fàcil, amb lo poc que menjo”. Però sis pàgines després la veu del narrador ens sorprèn amb un “considerava que allò normal és que el pare fos a casa”. Semblaria, doncs, que Monzó admet el lo en el col·loquial més estricte, i opta per l’allò així que puja un graó de formalitat i parla com a narrador.

»Tot el que té de reconfortant l’espontani lo ho té d’inquietant el postís allò. És d’agrair que se salti la normativa per fer més creïble el diàleg, però neguiteja que poc després ens surti amb un allò que, a més de sonar fals, és agramatical. [...]

»No hauria estat gaire difícil admetre el lo neutre en l’etapa de codificació. Tot i que en origen potser és un castellanisme, [...] “l’adopció de la forma lo [...] podria denotar, més que influència castellana, una tendència espontània del català a distingir la funció de l’article neutre per evitar la seva confusió amb l’article masculí” (Francesc de B. Moll Gramàtica catalana 1968) [...] Més encara: la gran majoria dels que avui acaben filologia catalana ignoren que aquest “allò normal” sigui qüestionable i el disbarat està arrelant amb força en el llenguatge formal i correcte. L’usuari de la llengua sempre fa el que pot per agafar una drecera quan la normativa només li proposa fer marrada. I per aquest camí quan anem a parar a la residència d’aquí a 30 anys potser direm: “Allò millor seria no menjar. A mi em seria fàcil, amb allò poc que menjo”. [...]

»Amb quasi un segle de proscrit el pobre lo arrossega una immensa mala fama. És inútil que asseguri que ell no és com els absurds castellanismes de fa quatre dies, que ja era als llavis dels besavis que ni sabien castellà. [...] I, tanmateix, aquesta valuosa transgressió de Monzó, aquest camí que avui desbrossa per a l’estil directe, ¿no convindria fressar-lo perquè demà hi poguéssim caminar tots sense mala consciència? Quan els parlants troben la manera més àgil i efectiva de dir una cosa i la fan seva, ¿la pot condemnar la normativa invocant la identitat? I si ho fa, ¿no és un signe de vitalitat saltar-se-la? Al capdavall, els acadèmics són només notaris que posen fites a un terreny definitivament conquerit perquè ja fa temps que els parlants el llauren.» (Avui, 22 gener 2008)

Hi ha catalans i valencians

Hi ha catalans que en tenen prou amb les quatre províncies. Hi ha valencians que en tenen prou amb les tres províncies. Hi ha catalans que es pensen que la seva llengua és exactament la que es parla a Barcelona i si senten algú que no neutralitza les “e” àtones el titllen de xarnego. Hi ha valencians que es pensen que la seua llengua és exactament la que es parla a València i si senten algú que neutralitza les “e” àtones el titllen d’imperialista. Hi ha catalans –i molt conspicus– que es pensen que dir “servici”, “complit” o “esta” no és català. Hi ha valencians –i molt conspicus– que es pensen que dir “petit”, “vermell” o “aquesta” no és valencià. Hi ha una minoria de catalans i valencians que voldrien que hi hagués uns Països Catalans units i ho diuen cada dia. Hi ha una majoria de catalans que no volen saber res de Països Catalans. Hi ha una majoria de valencians que no volen ni sentir a parlar de Països Catalans. Hi ha catalans i valencians que els hauria agradat que la història haguera anat d’una altra manera, però són conscients que no ha sigut aixina. Hi ha catalans i valencians que els agradaria que la gent votara diferent de com vota en les eleccions polítiques, però saben que els desigs no es poden confondre amb la realitat i que cal tocar de peus a terra. Hi ha catalans i valencians que pensen que els valencians que no accepten el nom “català” per a la seua llengua són idiotes. Hi ha catalans que pensen que els valencians que sols accepten el nom “català” per a la seua llengua són poc realistes. Hi ha valencians que pensen que els catalans que sols accepten el nom “català” per a la seua llengua són imperialistes. Hi ha catalans imperialistes. Hi ha valencians imperialistes. Hi ha catalans provincians. Hi ha valencians provincians. I tothom té dret a ser el que vullga.

Hi ha catalans i valencians que creuen que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua és d’ella mateixa secessionista i provinciana. Hi ha catalans i valencians que creuen que l’Institut d’Estudis Catalans és en realitat secessionista i imperialista. Hi ha catalans i valencians que pensen que l’Institut d’Estudis Catalans i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua podrien conviure sense posar en perill la unitat de la llengua, igual com hi ha vint-i-dues acadèmies espanyoles de la llengua i totes dictaminen sobre la mateixa llengua. Hi ha catalans i valencians, però, que diuen que hi va haver pecat original i un muntó de segles de pecats personals i col·lectius. Hi ha catalans i valencians que es pensen que els pecats originals ho emmerden tot sense remei. Hi ha una immensa majoria de catalans que no es preocupen gens pel que passa al País Valencià. Hi ha bastants valencians que no es preocupen gens pel que passa a Catalunya. Hi ha catalans que els és igual que la seva llengua sigui la mateixa que la que es parla al País Valencià. Hi ha valencians que els és igual que la seua llengua siga la mateixa que la que es parla a Catalunya. Hi ha catalans que sembla que facin tots els possibles perquè la seva llengua no sigui la mateixa que la que es parla al País Valencià. Hi ha valencians que diuen que la seua llengua no és la mateixa que la que es parla a Catalunya. Hi ha una majoria de catalans i valencians que no pensen fer cap esforç per canviar aquest estat de coses.

I canviar eixe estat de coses no és gens fàcil i fins i tot potser és sols una utopia. Una utopia que tal vegada hauria sigut possible fer-la realitat si la gent de Catalunya i del País Valencià fossen una miquiua més conscients que el seu enemic principal i secular, pel que fa a la conservació de la llengua, de la cultura, de la història comuna, no és Barcelona ni és València sinó que és el centralisme de Madrid. Catalunya i el País Valencià han comès errors en la història, però res de comparable amb les insídies, atacs i prohibicions de Madrid, entre altres coses perquè les ferides que es fa qui es defensa no són comparables ni ontològicament ni èticament amb les ferides que produïx directament qui ataca. Barcelona hauria de mirar molt més a València i València hauria de mirar encara més a Barcelona. Però el poder polític és a Madrid i a la majoria de la gent de Catalunya i del País Valencià els interessa sobretot el poder, els quartos, els qüens, el primum vivere i no juguem amb les coses de menjar... i per a ells la resta és poesia.

Canviar l’estat de coses implicaria fer cau i net d’uns quants segles i això, en general, pareix que no s’ha pogut fer mai enlloc ni és donat de fer-ho als homes. I de superhomes, n’estem una mica mancats darrerament i a més a més la veritat, de bon de veres, és que els superhomes fan una miconeta de por. I les coses, tornem-hi, són aixina, la gent és sobirana, el poble vota com li rota i a qui no li agrade que s’hi pose fulles. El que no té sentit és parlar i parlar i parlar i discutir i discutir i barallar-se intentant fer veure que les coses no són d’aquesta manera, o dictaminar sobre la qüestió com si les coses no fossen aixina. Si convé que ens entenguem ni que siga amb una miconiua de si us plau, convé primer de tot que posem damunt la taula les cartes de la veritat, tota la baralla.

I encara i en fi, hi ha mooooolts catalans i mooooolts valencians que quan parlen del català i del valencià s’obliden que els aspectes relacionats amb la seua llengua i costums formen part d’un tot cultural que és un tot relatiu, que dependrà sempre, ens agrade o no, del que diguen els ciutadans de cada indret on es parla la mateixa llengua i en cada moment històric. L’Imperi Romà també va ser en el seu dia un tot únic, i ara mira.

I encara no hem dit res dels balears –mallorquins, menorquins, pitiüsos–, ni dels rossellonesos, andorrans, carxencs, algueresos... Ja sento la xiuladissa de tots aquests col·legues de la nostra llengua, que sovint, enmig de les discussions de catalans i valencians sobre si són naps o si són cols, si tombem o si girem, van veient que d’ells no se’n recorda mai gairebé ningú, si no és a l’hora que se’ls demana d’apuntar-se a dir “sí” si us plau per força al que ha decidit “la majoria”, i encara. Però aquesta és una altra història per a un altre dia. Avui tocava parlar de catalans i valencians.

(Nota: tot això ho he escrit sense haver llegit encara Nosaltres, exvalencians i, per tant, sense saber si m’agradarà o no aquest llibre)


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)