«I know that I am very near the end of my time. I am, as you know 89 years old. May I ask you to consider granting my country the honour and also the duty to organise the Games and Paralympic Games in 2016. Thank you.» (Sé que estic al final dels meus dies. Com sabeu, tinc 89 anys. Deixeu-me demanar que premieu el meu país amb l’honor i també la responsabilitat d’organitzar els Jocs Olímpics i Paralímpics l’any 2016. Moltes gràcies.)Aquesta era la clau, el perquè Madrid no volia deixar passar vuit anys entre l’anterior candidatura i aquesta. Tenien por que se’ls morís el tòtem. I se’ls morirà sense donar el fruit que esperaven que donés, perquè les seves mamelles ja no ragen, amb perdó de l’expressió: els darrers quatre anys els vots que ha pogut arreplegar no han variat gens. Com ha escrit Martí Perarnau, «Samaranch fa prodigis, però no se li coneixen miracles» (El Periódico, 5 octubre 2009). Igualment hi toca Pedro Palacios, al mateix diari i també ahir: «Des que Samaranch va abandonar la presidència ha perdut influència. Per guanyar vots s’ha d’administrar el poder.» En canvi d’això, el senyor marquès ha vist com les seves fotos de falangista amb el braç alçat corrien per tots els fòrums d’Europa, per iniciativa de la plataforma Democracy and Dignity in Sport. A Europa, el feixisme no té gaire bona premsa. I si fins fa poc la història política del senyor Samaranch tothom la coneixia aquí però mentre manava només es comentava abaixant la veu, ara ha corregut de portes enfora i se’n parla a tot vent arreu del món.
Dissabte mateix, els de la candidatura de Madrid 2016 reconeixien: «Esos votos* son heredados como agradecimiento a la labor de Samaranch, pero no hemos podido arañar votos en el mundo anglosajón y ya no tendremos los de Samaranch en una futura asamblea, que cambiará en un tercio a sus componentes.» (La Vanguardia, 4 octubre 2009)
*Es refereixen als 32 vots aconseguits per Madrid tant per als Jocs del 2012 com per als del 2016.
A mi em sembla clar, a més, que Madrid no tindrà Jocs Olímpics si no canvia molt i molt el seu model de ciutat. I per canviar un model de ciutat fan falta uns quants anys, perquè un gir de 180 graus no s’improvisa. Gairebé tot el que fa Madrid i algunes de les seves institucions més representatives, tant públiques com privades com expúbliques, segueix el tarannà prepotent de nou ric que es pensa que les coses es poden aconseguir sempre amb diners i influències, més que amb capacitat de seducció.
Ara bé, si mentrestant volen anar presentant candidatures que ho facin –«tothom qui es pugui beneficiar personalment de quatre anys més de gestions remunerades recolzarà la proposta», ha escrit també Perarnau–, però si pot ser que no es gastin els diners de tots per fer-ho. Que creïn una fundació i que treguin els millets d’allà. Els capricis, que se’ls pagui cadascú. (Per muntar la fundació ja els enviarem el senyor Bitllet, que continua lliure, al carrer, tan tranquil, i per tant amb disposició de rebre nous encàrrecs, perquè els assessori, ell que ja és tan amic de tanta gent de Madrid i dels que pacten cada dia amb Madrid. [Després ens parlaran de les «alarmes socials» que es creen en no se sap quins altres casos.])
Des de Catalunya, en qualsevol cas –convé recordar, potser, que Barcelona no va acabar de pagar el seu deute dels Jocs del 1992, amb els nostres diners, fins fa dos anys?– ens ho seguirem mirant des de la distància, alguns fent veure que els donen suport moral però gairebé tothom aplaudint el COI amb una mà –amb l’altra ens tapem el nas*– cada cop que obrin la plica final amb el nom de la ciutat guanyadora, que molt probablement serà sempre una altra, la que sigui.
*Ens tapem el nas perquè cal no oblidar mai que al COI són una colla de mafiosos impresentables.
I, pel que fa al futur, el que diu un amic meu: «Tant de bo que quan ells puguen subornar prou delegats del COI perquè designen a dit Madrid com a seu olímpica... Catalunya ja siga independent.»
(La fotografia de dalt és del 1974, només un any abans de la mort del dictador Francisco Franco. Ja no hi havia cap obligació, des de feia anys, d'alçar el braç en públic, ni en privat. El vell fetitxe hi creia, sens dubte. Com el Sr. Martín Villa, al costat seu.)
Afegitó del 21 abril 2010. El vell fetitxe ha mort hui. Com diu VilaWeb, «sense passar comptes del seu passat franquista». En qualsevol cas es confirma que Madrid ha perdut segurament, de cop i volta, 32 vots de cara a una pròxima candidatura olímpica.
