Concursos de cossos (1)

Dues notícies d’aquests dies em porten al tema dels concursos de senyoretes. Qui ho havia de dir, que un dia hauria de parlar d’aquest assumpte? Però és clar, passa el temps, vaig esgotant el rebost d’idees i haig de dedicar l’atenció a coses insòlites. Aquesta d’avui, en concret, és una temàtica que no m’havia interessat mai.

Considero que els concursos de senyoretes que han de desfilar en banyador (o menys, que ara és moda anar conills) no per mostrar la roba que porten sinó per ensenyar el cos, simplement i senzillament i cruament el cos, són un pas enrere en la civilització –o una prolongació d’una civilització antiga, com vulgueu. És un fenomen que aquí va néixer en la situació galdosa del franquisme –«con Salgado, todo tapado, con Fraga, hasta la braga»– per calmar les feres, i en països que no han viscut el que hem viscut aquí –o sigui, països sense fragas ni salgados al seu historial recent de cappares de la pàtria– deu ser un fenomen per a entretenir el populòrum, el «panem et circenses» en aquest cas d’iniciativa privada –hi ha gent per a tot–, però segur que és un populòrum, el que hi és aficionat, d’un nivell una mica més baix que el populòrum general, si parlant d’éssers humans es poden distingir nivells. Aquí, la veritat és que tot plegat sembla com si fos la cosa més natural del món, que les noies es dediquin a ensenyar cuixes, malucs, culs estrets i pits d’avellana, i els nois –en realitat, els concursos de nois són un complement prescindible i molt més minoritari, només per fer veure que hi ha igualtat de tractament, això tothom ho sap– a jugar a veure qui la té més llarga i a veure qui marca més bé els diversos paquets.

Dues notícies, deia, la de la dona aquella de Cantàbria que va guanyar un d’aquests concursos de bestiar humà i que es veu que l’han desqualificada perquè tenia un fill –en aquestes fires irracionals de folcat hi ha regles com aquesta, sí, és clar, per què no, com hi ha concursos de cavalls sanats per veure quin és el més valent–, i la d’unes noies i nois de Perpinyà que participaven en un concurs local de la mateixa temàtica i que es veu que l’alcalde els ha proporcionat unes classes de català de franc, «per fomentar la normalització lingüística entre el jovent». Doncs, què voleu que us digui, jo gairebé m’estimo més que aquesta selecció de jovent de les fires de ramaderia humana continuï parlant en francès, no fos cas que la gent normal, que suposo que deuen ser majoria, es creguessin que allò de parlar català és un complement estrambòtic de les dones objecte per cridar més l’atenció.

Com ha escrit Maria de la Pau Janer, que sembla que alguna vegada és capaç de formular idees i no blederies, «no puc evitar preguntar-me com pot existir, en ple segle XXI, un concurs tan obsolet i ridícul» (Avui, 22 febrer 2007). Doncs això: com els toros, ni que siguin catalans –els correbous– i com les guerres, ni que siguin fetes per almogàvers, els concursos de bestiar humà són fenòmens d’altres èpoques. Són com les fires d’esclaus. Per això no m’afanyaré a defensar la mare de Cantàbria. Com rebla la Janer: «Quan els fonaments fallen, no val la pena intentar apedaçar les parets ni dels edificis ni de les persones.» Tant de bo s’acabin aquestes mostres de cossos. Bé, no cal que s’acabin: simplement que es recloguin dins els seus caus especialitzats o en les discoteques més animades. I tant de bo algú més comenci a dir-ho amb veu forta, a més d’unes quantes dones assenyades i valentes que ja fa temps que ho proclamen i que són acusades injustament de feministes ràncies.

I que ningú no es pensi ara que no m’agraden les noies, eh? M’agraden, ja ho crec –ho vaig voler deixar escrit explícitament aquí a la dreta per estalviar-me equívocs: «per elles, mua» (heterosexual)–, però m’agrada sobretot que tinguin el cap ben moblat. I em fa llàstima que les explotin sexualment d’aquesta manera, per descomptat amb el seu consentiment, no cal dir-ho (i sovint de les seves mares, ai). També hi havia esclaus voluntaris temps era temps. I també hi ha ara prostitutes orgulloses de la seva professió. Encara sort que en aquest darrer camp anem fent passes en la bona direcció (vull dir la notícia aquesta: «El diari 20 minutos retira els anuncis de prostitució», VilaWeb 23 febrer 2007). Potser un dia veurem també aquest titular: «Els mitjans de comunicació es posen d’acord a no informar més sobre els concursos de cossos.»

Continua aquí.