Ja fa dies que volia escriure quatre ratlles sobre això.
Per mi, és indiscutible que la llei, justa o injusta, no pot fer complir-se a cops de porra tret del cas que afecti drets bàsics, fonamentals, de tercers: la vida, la integritat física, la llibertat de moviments, etcètera.
Així, pots explicar-te que es dissolgui a cops de porra un grup de gent borratxa que entorpeix injustificadament la lliure circulació de persones, i no volen deixar de fer-ho; pots defensar els cops de porra si uns ciutadans n’ataquen uns altres; es poden entendre els cops de porra si alguna autoritat o la mateixa policia corren perill físic...
Però de cap manera són justificables els cops, la violència policial, per fer complir una llei –justa o injusta, no és aquest el tema– l’incompliment de la qual no comporta cap perill immediat per a la llibertat espacial o la integritat física de ningú.
En aquest país s’ha arribat a l’extrem contrari: justifiquen que s’infligeixi mal físic –cops de porra, puntades de peu, empentes, estirades de cabells, arrossegaments–, és a dir, que s’atempti contra la integritat física de la gent, emparant-se en el no compliment d’una llei.
Una abominació legal, un contrasentit, una degeneració, una execració, una atrocitat.
Però això no és el pitjor. El pitjor és que hi ha gent que ho aplaudeix, que ho justifica. Molta gent. I pretenen que el càstig físic no és més que un equilibri, una compensació: “S’ho han buscat!” “Más dura será la caída”, es titula de manera literal el document del fiscal teòricament agent de la justícia.
No hi ha cap equilibri, no hi ha dos bàndols del mateix gruix moral si no s’adverteix la malignitat intrínseca de la violència. No es pot acceptar.
Una persona que ho accepti ni tan sols és respectuosa dels drets humans. És una altra cosa. Sembla que molta gent no és conscient que els seus aplaudiments, les seves aprovacions tàcites són tan perverses, per exemple, com qualsevol justificació de la violència sexual. En aquest camp ningú dubtaria que hi ha víctima i hi ha botxí, i que el botxí és qui pega, qui viola, qui abusa, sigui quin sigui el motiu que aŀlegui. Posar-los tots dos al mateix nivell –qui pega i qui és pegat– és un autoengany, una faŀlàcia que només pot convèncer la gent que desitja absolutament el mal físic de l’altre; és a dir, només convenç a l’atacant i a qui odia la víctima fins al punt de voler-li aquests mals. Tots són còmplices de l’agressió.
Malauradament, en el cas català hi ha molts còmplices d’una agressió general. N’hi ha que viuen a Catalunya, n’hi ha sobretot a Espanya. Que no vinguin amb argumentacions legals: si hi ha violència en una pretesa reprensió –fora dels casos que he dit al començament–, qualsevol argumentació a favor de la part violenta és parcial, és abusiva, és doblement insultant.
I mentre no es resolgui aquesta qüestió i no es repari el greuge a favor de la víctima –en la mesura que sigui possible fer-ho!–, és impossible restablir cap ordre ni legal ni legítim. Perquè s’han traspassat unilateralment un límits mínims. Qualsevol reacció de la part ofesa és aleshores absolutament comprensible. I si la reacció és no violenta, serà plenament justificable, per no dir justa. I caldrà aplaudir-la o, si et sembla molt contrària als teus interessos, almenys caldrà respectar-la silenciosament.
Si no, no ets humà, ets una bèstia.
I no sols no es desagreuja, sinó que van a més, sempre més.
No ho hauria dit mai, que Europa estigués tan profundament malalta.
He trobat al rebost un text de fa nou anys (2007) que no sé per què no vaig publicar en el seu moment. Tal com raja:
Es va perdre una ocasió històrica de prestigiar-nos internacionalment amb l’Estatut gairebé unànime sorgit del Parlament de Catalunya el 30 de setembre del 2005. Allò era una peça amb defectes, però era de tots o de gairebé tots. Era una arma importantíssima de cara a Europa i al món, fins i tot encara que no pogués ser aprovada per Madrid, i la vam malmetre pel maleït sistema tan nostre de voler ficar un altre peix al cove... I per això la iŀlusió, quan n’hi ha –com n’hi va haver amb l’Estatut del 30 de setembre–, ens dura tan pocs dies. Perquè el nostre maleït cove, que encara ens mirem com si omplir-lo fos el més important del món, és un cove miserable, que no pot curullar les ànsies d’un poble que vol conservar la seva dignitat. I ens entestem a considerar-lo el més important: ens estimem més perdre la dignitat que no que el cove se’ns buidi! Som una mica miserables.
Tindrem poques oportunitats com aquella de l’Estatut, potser cap en un munt d’anys. I abans, quantes ocasions es van perdre d’avançar plegats, mentre el senyor Pujol volia anar sol pel món amb les seves majories absolutes prepotents i amb els seus pactes, vergonyants o públics, amb els únics que des del primer dia, sempre, s’han manifestat en contra de qualsevol avenç públic del català i de Catalunya. Amb els únics que no han volgut aprovar ni l’Estatut de la immensa majoria ni l’Estatut del peix al cove. I encara defensen que aquells pactes van estar ben fets i van ser profitosos per a Catalunya. Som miserables.
Gràcies a allò, o per aquell motiu –ens vam deixar entabanar de nou–, som on som el 2016. Convé recordar el que va passar amb tots els ets i uts, per desbaratar qualsevol cant de sirena que ens vingui a dir: «Provem-ho una altra vegada! Segur que ara ens faran cas!»
Vam ser miserables aquella vegada, i tantes més abans, i després. No hi tornarem.
* Costa molt de trobar aquesta versió de l’Estatut (la que es va aprovar inicialment al Parlament i es va portar a Madrid). Intenteu-ho. A la web del Parlament, per exemple, no hi és, i això que hi tenen una pàgina dedicada exclusivament a l’Estatut, on, diu, «es poden trobar els antecedents, les actuacions parlamentàries i la documentació del procés de reforma estatutària». Doncs no: el text del 2005 és tabú, no es pot veure gairebé enlloc. Al final l’he trobat aquí (en català, a partir de la pàg. 243).
diumenge, 14 de febrer del 2016
Et recordaré així, amb aquell somriure inteŀlectual tan preciós i tan reflexiu i que amagava tantes coses. Eres una dona de pau.
I m’hauràs de disculpar, allà on siguis, però t’he dit un parenostre. No me n’he pogut estar. Ja saps com sóc. T’ho vaig explicar un dia i vas somriure igual que a la foto.
No he fet ben fet?
–Pere, per què la fas entrar tan de pressa?
–Té la bonhomia perfectament acreditada, Senyor.#Muriel
Tot el dia parlant dels divuit mesos, i els unionistes sucant-hi pa per esmorzar, melindros encabat de dinar i carquinyolis per postres del sopar. Sembla com si preguntar i repreguntar sobre què es farà d’aquí divuit mesos formés part d’una estratègia per dividir sensibilitats, impaciències i temperatures corporals de la cosa. No hi hauria d'entrar ningú!
–Què passarà d’aquí divuit mesos, em pregunta? Escolti’m, ja hi arribarem. De moment el que sé és què està passant avui i conec aproximadament el programa de demà. Això li interessa? És que més enllà no hi guipo, sap?
Manuel Saumell és, sens dubte, el Saumell més conegut de la història.
Nascut el 17 de juliol del 1817* a l’Havana, Manuel Saumell Robredo (+1870), pianista i compositor cubà de pare català i mare d’origen biscaí, va ser el creador de la contradansa cubana i de l’havanera moderna, i pare del nacionalisme cubà que desembocaria en la independència de Cuba proclamada el 18 de juliol de 1898, 81 anys i un dia després del naixement de Saumell.
* Hi ha fonts, incloent-hi algunes versions de la Viquipèdia, que parlen del 19 d’abril del 1818, però no sé en quins documents basen aquesta dada.
El seu pare, Cristóbal (Cristòfol?) Saumell (1780-1850 aprox.), que arribà a l’illa al començament del segle XIX possiblement fugint de Tenerife, a on devia haver estat exiliat o desterrat des d’algun poble de Catalunya per no se sap quin motiu –el més freqüent era la «desafección política»–, era conegut a l’Havana com «el catalán».
Els Saumell eren pobres –la qual cosa sembla descartar que Cristóbal hagués anat a Cuba formant part d’alguna de les organitzacions d’esclavistes que per aquell temps van fer les grans fortunes dels anomenats «americanos» catalans– i d’idees més aviat revolucionàries: Cristóbal Saumell criticava sovint el govern de la metròpoli. Això vol dir probablement que sabia que no podria tornar mai més a casa seva.
Cristóbal Saumell va inculcar els mateixos ideals polítics i socials als seus fills, els quals van sentir molts cops a casa blasmes contra el tinent general Tacón, governador de l’illa entre el 1834 i el 1838 i amic i coŀlaborador de negrers. Un dels fills, Cristóbal Saumell Robredo, arribà a ser telegrafista de primera classe (1869) al cos de telègrafs del govern espanyol a Cuba, sense saltar-se, però, cap dels passos intermedis (el 1862 era telegrafista de tercera: Revista de Telégrafos, Madrid 1 maig 1862); vull dir que no hi va arribar per recomanacions. Cal tenir el compte que el servei de telègrafs va ser fonamental en la història de la independència de Cuba. Per exemple, se sap que va ser un telegrafista qui va avisar Ismael de Céspedes perquè alertés el seu pare, Francisco Javier, i el seu oncle Carlos Manuel de Céspedes –iniciador de la revolta (1868) contra l’opressió de la metròpoli– que el capità general Lersundi havia donat l’ordre de detenir-los. Gràcies a l’avís, Céspedes i tots els seus coŀlaboradors es van poder refugiar en lloc segur.
El servei de telègrafs era ple de noms d’origen basc i català –Inchaustegui, Asteazuinzarra, Hechavarria, Lerpona, Arrondo, Gandacegui, Artola, Folch, Òdena, Bosch, Riera, Masvidal, Oms, Gilmet, Rovira, Alberich, Lés, Segrera, Tornés, Buigas Bofill, Romeu, el nostre Saumell... –, tot i que no podem saber quins eren «bons» i quins «dolents» entre ells, perquè el capità general esmentat, Lersundi, també era clarament d’origen basc.
Les dades esparses que tenim, però, fan pensar que la peripècia familiar té a veure amb allò que denunciava el general Prim a les Corts espanyoles a mitjan segle XIX: «Són molts centenars els [catalans] que, jutjats per la mateixa legislació [la derivada del Decret de Nova Planta,] han estat conduïts a les Filipines, altres a les illes Canàries, altres a províncies d’interior.» (Diario de Sesiones del Congreso de los Diputados, 27 novembre 1851). Potser, en el cas de Cristóbal Saumell pare i tants d’altres, el desterrament no va ser purament polític, sinó resultat secundari d’alguna de les desamortitzacions dels béns considerats de «mans mortes» que comencen amb Carles IV i Godoy el 1798. Podria ser que llavors aquells Saumell, pagesos (?), es quedessin sense amo i sense feina? Perquè això també va passar amb les desamortitzacions, tot i que l’objectiu fos el contrari: de vegades els nous amos despatxaven tothom. Sí que sabem que aquests Saumell no eren anticlericals: Manuel Saumell solia tocar el piano a l’església. Pel que fa a la resta de la història, segurament no la coneixerem mai.
Manuel Saumell Robredo va ser autodidacte, justament perquè a casa no tenien diners per pagar-li l’educació que la seva precoç sensibilitat musical requeria.
Saumell va ser el pare de la contradansa cubana (en va compondre 52) i de les havaneres, que serien molts pocs anys després exportades a Catalunya amb èxit, potser perquè aquella música no sonava estranya a l’oïda dels catalans: «Ja es sentia el ritme d’havanera en obres de Barbieri [...], d’Oudrid o del català Joan Sariols en l’emblemàtica L’esquella de la torratxa’’ l’any 1864, [que es va anomenar] “Americana”, i també a la Marina d’Arrieta o La verbena de la Paloma de Bretón, ja a les darreries de segle.» (Francesc Cortès i Mir, «Història de l’havanera», Grup Vallparadís). N’hi ha prou d’escoltar aquesta contradansa
per reconèixer, en molts dels seus compassos, fragments musicals d’obres d’un segle després (no sols de contradanses). Saumell, doncs, es va avançar força en el temps.*
* La pista sobre les evocacions que provoca aquesta contradansa m’ha vingut del meu col·lega Albert Ràfols.
La primera havanera cubana es va cantar, segons les cròniques, l’any 1844 al cafè La Lonja de l’Havana, al carrer O’Reilly, molt a prop de la plaça d’Armas.
Saumell va produir també òperes i sarsueles, la primera cap a l’any 1839, amb només 22 anys. No la va poder estrenar.
El 1844 Saumell va ser acusat indirectament d’haver coŀlaborat en l’anomenada Conspiración de la Escalera, per la qual hi va haver onze condemnes a mort. Curiosament, ell se’n va deslliurar, segons sembla, per una intervenció providencial de l’exgovernador Tacón, tan bescantat anys abans a cal Saumell. Saumell, tot i ser encara força jove (27 anys) ja era un músic famós.
Manuel Saumell no va abdicar de les seves idees i va titular just llavors El somatén la següent peça que va compondre, nom que coincidia amb el d’una de les primeres publicacions independentistes que, ja al segle XIX, s’havia tornat a publicar a Catalunya després de la desfeta del 1714. Sabem que la revista El somatén arribava clandestinament a Cuba i que els Saumell la llegien, de manera que el seu vincle sentimental amb el país d’origen continuava ben viu.
Manuel Saumell va escriure també alguns articles de premsa, sobretot de crítica musical, signats amb el pseudònim «El Timbalero». Va fundar amb els també cubans d’origen català Ramon Pintó i el pianista Josep Miró (que cal no confondre amb Josep de Miró i Argenter, heroi militar de Cuba) el Liceo Artístico Literario de la Habana.
Les contradanses per a piano, de dues parts contrastants i compassos binaris, en les quals apareixen per primer cop els ritmes d’una música popular considerada pròpiament criolla o cubana, van ser una síntesi de cultures i van unir blancs i mulats. Una música que naixia cubana –amb influències haitianes i, alhora, amb influència en el merengue i la música dominicana posterior– però que era igualment deutora de patrons europeus –els minuets i les contradanses franceses i catalanes– i africans. La contradansa, a més, té un origen remot anglès, perquè el nom francès és una adaptació de country dance, ‘dansa del país’ (com el chotis madrileny, tan castís ell, ve del mot alemany schottish, que ja deveu imaginar que vol dir ‘escocès’; però això no ho digueu als madrilenys, que no els agrada).
Una de les contradanses de Saumell, La Gassier, la va compondre en honor de la cantant catalana Josefa Cruz de Gassier, de la qual es deia que posseïa una veu prodigiosa, que arribava a tres octaves d’extensió.
Manuel Saumell, que es va casar amb Concepción Arregui, amb la qual va tenir tres criatures, és considerat un dels primers nacionalistes cubans i fins i tot «el pare del nacionalisme cubà», i encara és força recordat a Cuba. El conservatori de música de l’Havana es diu Conservatorio Manuel Saumell. «Quan Carlos Manuel de Céspedes [1819-1874; primer líder polític dels independentistes cubans] inicià a La Demajagua la lluita per la independència del poder espanyol, Saumell ja havia creat una música de gran qualitat i al mateix temps inconfusiblement cubana, de manera que si bé Cuba no existia encara com a nació, sí que tenia una identitat musical i cultural ja definides.» (cf. Jesús Risuet, «El padre del nacionalismo musical cubano, Manuel Saumell», a Trabajadores, Órgano de la Central de Trabajadores de Cuba, s.d.)
L’escriptor Alejo Carpentier va ser un dels primers que van reivindicar el llegat de Saumell, ja al segle XX. Durant el darrer segle i mig, les peces de Saumell no han deixat de sonar. Chucho Valdés, per exemple, té una versió pròpia de «Los ojos de Pepa». Però n’hi ha força més, com podeu veure a la selecció d’iŀlustracions que acompanyen aquest article.
Té gràcia que els fills d’uns catalans expulsats de Catalunya per les seves veŀleïtats polítiques sembressin a Cuba les primeres llavors de la futura independència de l’illa respecte a Espanya.
----------------- Adaptació a partir de l’article, també meu, publicat a la Viquipèdia.
La bibliografia que hauria d’acompanyar aquest article seria difícil de fer, excepte les dades que referencio directament. No hi ha res escrit!, tret de quatre «retalls» d’internet. Per això m’ha costat tant d’escriure’l (i de donar-lo per acabat!), perquè sempre que m’hi posava trobava a faltar una coseta i llavors em dedicava a buscar-la frenèticament... i inútilment. Com ara –és només un exemple– el nom de la dona de Cristóbal Saumell pare («el catalán»), perquè em penso que li està dedicada la contradansa «La quejosita»; però perquè hi encaixés s’hauria d’haver dit Dolores, i aquesta dada no he aconseguit confirmar-la. I llavors hauria d’intentar reconstruir per què el seu fill li dedica aquella contradansa amb aquell títol, i això voldria més temps... En resum, no hi ha gairebé res escrit, tret de a les enciclopèdies, que són totes molt incompletes i tenen errades o incoherències (com la de la data de naixement).
Volíem fer una truita i tenim tot el que cal per fer-la.
Per fer una truita cal un ou (mínim), oli, una mica de sal i una paella.
Tenim bastants ous, oli a manta, sal tanta com vulguis i una paella.
Els que tenen la paella diuen que si la truita es fa amb determinat ou –i ho havien avisat–, no deixen la paella, i per tant no hi ha truita.
Els que tenen la resta de les coses diuen que si no es fa servir aquell ou, que ja el tenien triat de feia temps –i ho havien dit–, no deixen ni entrar a la cuina, i no hi ha truita.
En resum, no hi ha truita?
De qui serà la culpa?
* * *
Afegitó del 9 de gener del 2016, a un quart de set del vespre: hi haurà truita. L’ou previst ha renunciat al seu dret de ser l’ou de la truita. Final feliç.
Jo encara no em puc creure que la gent de CUP i la gent de JxS no siguin capaços de fer alguna cosa que desbloquegi la situació. O no em puc creure que no siguin capaços, si no hi ha acord al final, de fer un dels dos una passa enrere, per responsabilitat i compromís amb Catalunya: «Atès que aquesta gent no recula, com que ens sembla més important l’objectiu general –la independència– que els objectius particulars, hagin estat o no expressats en un compromís electoral, triem el bé coŀlectiu.»
No sóc capaç d’imaginar-m’ho. I, per tant, de moment, ho considero tot maniobra tàctica i pressió perquè sigui l’altre qui cedeixi, fins a l’últim moment.
I mentrestant, disfrutem amb la declaració de demà passat i les corredisses i els papers de Madrid. Si inhabiliten la presidenta del parlament, com que haurem aprovat que no fem cas del TC espanyol, no en farem cas. Llavors, si vénen a emportar-se-la, em penso que es ficaran en un bon embolic. Si ha de pagar multa i li embarguen el compte, li ho restituirem entre tots (30.000 persones a 1 € per cap). Què més hi ha a continuació? Tancaran el parlament?
No em feu riure.
I en el moment que Madrid deixi de pagar un sol euro dels que corresponen als catalans, ells mateixos ens hauran declarat independents i els mateixos ciudadanos votaran independència, o quasi (aquests no, perquè prefereixen morir per la pàtria, la seva, i que morim tots amb ells).
Tinc un nus a l’estómac, però de moment m’imagino continuacions de la peŀlícula amb final feliç.
Un cop més, els escèptics ens sorprendrem a nosaltres mateixos. Demà viurem una jornada espectacular. Pot ser que plogui i que sigui diferent, però serà un èxit. Un cop més, em pensava que ja n’estaríem cansats i no, no ens cansarem fins que això estigui fet.
Serà l’última d’aquestes característiques? Tal com van les coses, no s’ha de descartar res. Sens dubte, si vénen els tancs o els policies o fiquen gent a la presó o passen coses similars, l’any que ve –abans, abans de l’any que ve: de seguida– encara en farem alguna de més grossa.
De manera que l’única possibilitat que veig que l’any vinent la moguda no sigui encara més contundent és que l’any que ve ja hàgim guanyat.
«Que l’espanyol sigui llengua cooficial no ho veig pas tan clar. [...] Entenc que vol, sobretot, impedir al nou estat els vicis de l’imperi espanyol. Qui més qui menys –jo mateixa– tenim arrels castellanes i familiars que enraonen en castellà. La llengua castellana és un patrimoni que mai deixaríem perdre.
»Però si el castellà és llengua cooficial, qualsevol ciutadà en pot exigir l’aplicació en l’administració pública, en l’ensenyament, a la televisió. Una televisió pública catalana en un país independent ja no hauria de ser, a la llarga, el vehicle de normalització lingüística. Llavors, potser hauria d’emetre la meitat del temps en cadascuna de les dues llengües cooficials. I a l’escola? Per quina raó no s’haurien de fer les classes en les dues llengües cooficials al cinquanta per cent?»
(Extret de l’article d’Empar Moliner publicat amb el títol «La llengua cooficial», Ara, 30 gener 2015)
En Jaume Aulet ha fet un seguit d’adaptacions de cançons tradicionals. Me l’ha passat G.
En publico una selecció. Fent això sé que manipulo subliminar-ment lectores i lectors d’aquest humil bloc (és allò que ho llegeixes, et queda enganxada la lletra a la neurona i no pares de sentir-la durant dos dies, nits incloses). Però no ho he pogut evitar, la temptació era massa forta.
El 9 cançoneret del 9-N Ronda de cançons circumstancials i pseudogarrotuïtiques (Selecció de di[a]nou cançonetes feta pel VF)
1
«La masovera se’n va al mercat. (bis)
El mercat és el diumenge,
el diumenge vota i menja.
O lai la, la masovera, la masovera...»
2
«Votarem, votarem,
que la civada, que la civada.
Votarem, votarem,
que la civada guanyarem.»
3
«En Joan petit quan vota,
vota, vota, vota.
En Joan petit quan vota
ja no es mama el dit.»
4
«Questa mattina
mi sono alzato.
Oh bella ciao, bella ciao,
bella ciao, ciao, ciao.
Questa mattina
mi sono alzato.
NON ho trobato l’invasor.»
5
«Era el segle XIX,
i amb el nom d’Alfonso Guerra
es coneix un diputat.
Aquest sí que era la pera.
Li agradava el ribot [...]
No em jubileu!»
6
«No ho sents, hi ha algú que està votant. (bis)
Oh respon-li, obre la porta.
No ho sents, hi ha algú que està votant.»
7
«I espero, i espero,
fatigat de tant treball.
Se sent com tots van a votar:
no tardis, Jack!»
8
«La lluna, la pruna,
ja surt amb un vot.
L’Alícia la crida,
l’Iceta se’n fot.»
9
«En Pinxo va dir-li a en Panxo:
–Vols que voti amb un punxó?
I en Panxo va dir-li a en Pinxo:
–Vota, p’rò amb un punxó no.»
10
«Tres i tres i tres fan nou:
el nou de novembre.
Tres i tres i tres fan nou:
el nou de novembre.
És el dia de votar
ai ves qui ho diria.»
11
«Volem votar, votar volem. (ter)
I si no ens deixen,
i si no ens deixen
no callarem.»
12
«Puff era un drac màgic
que vivia al fons del mar,
però sol s’avorria molt
i sortia a votar.»
13
«Al vot
la cara al vot,
el cor al vot,
les mans al vot,
els ulls al vot:
al vot de tots.»
14
«Ara que tinc un vot,
ara que encara tinc força,
que no tinc l’ànima morta
i em sento bullir la sang.»
15
«Ahora en el Telediario,
vamos a contar mentiras, tralará...»
16
«A los árboles altos
se los lleva el viento.
Y a esos catalanes,
su pensamiento. (bis)
Ay vida mía,
su pensamiento.»
17
«Duerme, duerme, Rivera,
que tu mama está votando, Rivera. [...]
Y si el niño no se duerme
viene Rosa Díez
y ¡zas! se come a sus votantes
chacapumba, chacapumba...»
18
«Al preso del día 9
ya lo van a confesar;
está rezando en su celda
con el cura del penal;
que votó con su mujer
y un amigo desleal.
Dice así al confesar:
“Yo voté, sí señor,
y si vuelvo a nacer,
yo volveré a votar.”»
19
«És l’hora dels adéus
i ens hem de dir adéu-siau.
Germans ‘neu a votar,
senyal d’amor, senyal de pau»
Aquest article és gairebé improvisat, però només gairebé, perquè fa dies que hi dono voltes i no surto de la meva perplexitat. L’escric, doncs, ara, al vespre d’aquest diumenge plàcid, però suposo que el maquillaré després, potser força. Ja ho veurem, segons com surti. I en ser mig improvisat, segur que hi haurà imprecisions, simplificacions, oblits injustificables.
Doncs bé, ja ho reconec, ho escric improvisant.
No entenc com els polítics —d’aquí i d’allà, i de tot Europa, sembla que en aquest punt hi hagi unanimitat— s’entesten tant a dir que el cas de Crimea és del tot diferent del de Catalunya, del d’Escòcia, del de Flandes.
Per mi s’hi assemblen molt. Només hi ha una diferència: que al darrere de la gent de Crimea hi ha una gran potència que té tancs.
Catalunya no té tancs al darrere que li donin suport. Per sort, dic jo, i suposo que amb mi sospiren el mateig desig la immensa majoria de catalans sobiranistes. No volem tancs.
Però pel que fa a la resta? «El referèndum de Crimea és inconstitucional!» Ho he llegit en un diari clarament proindependentista català, que se n’exclamava. «El que ha fet Crimea és iŀlegal!», deien uns altres. Aŀlusina vesina.
Home, que diguin que al darrere hi ha Rússia ja ho entenc –com a queixa i com a punt diferencial–, però la resta d’arguments? Si són calcats!
Crimea aprofita una situació d’inestabilitat política a Kíev. Com aquí –si és que l’acabem d’aprofitar. Política i econòmica.
Crimea ha aprofitat un moment decisiu. Kíev estava a punt de signar uns acords amb la UE que haurien lligat Ucraïna encara més a Europa. Crimea –equivocats o no, en això no m’hi fico, tothom té dret a equivocar-se– no volia de cap manera que això passés. A Crimea sempre han estat partidaris de l’Europa, diguem-ne, oriental. L’Europa encapçalada per una gran potència, Rússia.
A Crimea han convocat per això, a corre-cuita, per sorpresa, un referèndum. Que és iŀlegal? I què. Tothom sap que Kíev no hauria permès mai que a Crimea es fes un referèndum, que fer un referèndum a Crimea seria sempre iŀlegal, perquè Kíev sap perfectament quin resultat hi hauria, i amb una majoria aclaparadora. Com ho sap tot Europa. «Iŀlegal», diuen –també aquí. És clar que és iŀlegal.
A continuació, Crimea ha reunit el Parlament i, emparant-se en els resultats del referèndum «iŀlegal», han fet una DUI, han declarat la independència. «Unilateral!» Com totes les declaracions d’independència. Quin descobriment.
I a continuació, Crimea ha decidit –ho tenien decidit de sempre, amb tancs o sense tancs al darrere– que se sumaven a la Federació Russa i que, per tant, passaven a formar part de Rússia.
Què és el que hi ha de diferent? La voluntat de la gent de Crimea és ben clar que no. Ho sabem, se sap, de tota la vida. Els crimeans sempre han estat prorussos. Sense maquillatges: sempre s’han sentit russos. Si estaven ficats en una altra cosa era per la voluntat d’uns... que tenien tancs.
Què hi ha de diferent, a part del fet que els crimeans tenien ara la seguretat que la seva aposta la feien sobre terra segur, que els seus desigs serien acomplerts.
Simplement han aprofitat el moment.
Aquí no tenim russos al darrere. Malauradament... però afortunadament.
Perquè si hi ha tancs vindran només d’una banda, i en el moment que hi hagi tancs hauran perdut.
Oi tant que sí. Hi ha gent que sembla que no hagi trencat mai cap plat, una candidesa que gairebé et desarma: esperen, desitgen i parlen de la futura independència de Catalunya –sigui aviat o sigui... quan sigui– com si fos el paradís terrenal.
La independència ens convé per molts motius, i un dels principals, per mi, no és el dels calés (o calers), que també, sinó que no haurem de dir si us plau per força que plou quan aquella gent se’ns està pixant al damunt. Serem amos dels nostres pixums –i víctimes dels de la resta del món, però en igualtat de condicions. I nosaltres també podrem pixar de gust, al nostre aire i a l’hora que ens plagui, sols o acompanyats.
Disculpes per la comparació. En aquest blog –i també bloc de notes, ara i abans de l’oracle de Delfos– sempre hem sigut molt com cal, i això d’avui se surt una mica de la tass... del que és costum a la casa.
El que vull dir és que la independència no serà la panacea.
Hi haurà corrupció, hi haurà delinqüència de coll blanc, i perversos i malvades també de coll de midó, hi haurà polítiques ineficaces i xarlatans de fira, hi haurà prevaricació, hi haurà pederàstia, hi haurà diputats mandrosos i parlamentàries mantes, hi haurà brutícia i caques, hi haurà incompliments, hi haurà jutges amb posat egipci, hi haurà mentiders i embusteres, hi haurà també tirabuixons amb doble salt mortal, hi haurà violència masclista i tota mena d’abusos matrimonials o de parella, hi haurà lladres, hi haurà espavilats i també llestes, hi haurà prostitució, hi haurà immigració que la tractarem com en els temps de l’esclavitud tret del cas que siguin futbolistes o creueristes o iotistes, hi haurà atur, hi haurà violacions, hi haurà contrabandistes, maquilladors d’impostos i evasores de contribucions i altres pirates de l’estil, hi haurà assetjament escolar i també laboral i sexual, hi haurà pobres i captaires, hi haurà moltíssimes vagues justes –amb tot el que impliquen, una barreja de tristesa, estupor i ràbia– però també n’hi haurà unes quantes d’excessives o xantatgistes, i ja que hi som hi haurà tota mena de gàngsters amb tot tipus d’armament pesant i juridicoadministratiu, hi haurà morts i sang, hi haurà de tot i molt. No ens ho acabarem.
Convé tenir en compte aquestes cosetes no sols ara, sinó sobretot de cares a l’endemà, no fos cas que ens agafessin al llit, sorpresos i incrèdules, amb les secrecions sebàcies encara als ulls.
Que no ens quedi algú glaçat, com aquell parell de pensadors espanyols, Ortega i Gasset, que exclamaven fent eco l’un a l’altre: «¡No era esto, no era esto!».
(Sigui com sigui, jo em continuo estimant més el «no era esto» que el «no será nada».)
Com deia Joan Baptista, ho confesso i no ho nego: els primers dies, quan en vaig sentir a parlar, em vaig enriure de la Via Catalana. No entenia per quins set sous ens havíem de ficar en aquest embolic, no entenia què aportava de més aquesta iniciativa respecte a una manifestació milionària, com és que a algú inteŀligent se li havia acudit que una cosa xirucaire com aquella, kumbaià –ho confesso!, sí, això era el que pensava!–, que segurament es podria fer amb quatre escoltes i uns quants voluntaris, podria tenir el més mínim ressò enlloc més que en el nostre melic.
Després vaig saber que el melic i la xiruca era jo i que havien fet el mateix Estònia, Letònia i Lituània abans de l’alliberament del jou de l’URSS. Després vaig saber que per fer això que es pretenia calia la coŀlaboració, pel cap baix, de 400.000 persones. Després vaig calcular i vaig pensar que per assegurar que això sortís no sols calien 400.000 persones sinó gairebé el doble per a serveis d’ordre, organització, intendència, comunicació, reserva de gent cada cent metres per omplir forats que pogués haver-hi...
I llavors em vaig espantar.
Però vaig pensar també que aquests càlculs meus, un cop coneguda la xifra dels 400 quilòmetres que allò abastava –per això els 400.000 participants, mil per cada quilòmetre, un cada metre, i això estrictament per a la cadena, sense comptar la resta–, aquests mateixos càlculs els farien Pirineus enllà, oceans enllà, a tot arreu a on arribés la notícia. I la gent del món de la comunicació buscaria precedents internacionals i trobaria allò dels països bàltics i altres exemples similars que van acabar en èxit.
I ens mirarien.
I de seguida em vaig engrescar en veure que la gent començava a respondre i s’esvaïen els dubtes. Em vaig posar a fer feina, vaig participar en la creació d’una sectorial i he posat el meu gra de sorra en tot plegat, traient temps del temps i aprofitant-me de la meva salut de ferro.
I avui, demà, demà passat i l’altre, sobretot l’altre, miraré nord enllà i oceans enllà –que hem d’oblidar-nos del que passa a Madrid!, del que diguin o deixin de dir, estem en una altra fase del procés!, és que no ho veuen?– i hauré de creure de nou que això és possible, que ho tirarem endavant vulguin o no vulguin els polítics, i encara que s’hi oposin i facin rialletes tantes patums dels diners i del poder.
Demà passat no l’altre se’ns girarà feina, molta feina, perquè hem de començar a bastir un país, aixecar-lo per sota, un país sencer que de moment només té fonaments, el poble, i al damunt gent que promet i anuncia i xerra i xerra i més que xerra. I discuteixen sobre quatre plànols polsosos de pa sucat amb oli.
(Al capdavall faran falta, esclar. I ja els veig, alguns, quan ja estigui tot dat i beneït, que es voldran posar a la primera fila. No són ni seran els actors principals. Ni ho han sigut fins ara. Es penjaran totes les medalles. Però això no ve d’aquí, hi hem de comptar, l’important és que arribem a port. Que se les confitin, les medalles.)
Hem d’establir el model de país abans de la independència? Jo crec que no; ho hem de discutir, n’hem de parlar molt, però necessitem independentistes de tots els colors, també conservadors. Quan serem independents, votarem el país que volem i les majories decidiran. La gràcia de la sobirania és que obre totes les possibilitats. El que no hem de permetre és que aquest debat, tan engrescador, dinamiti el procés o posi en qüestió el lideratge polític actual. Ni és just ni és inteŀligent. La confusió, en definitiva, no la carrega el diable; la promou l’unionisme.
(Fragment de l’article publicat per Patrícia Gabancho al diari Ara, 29 abril 2013; la iŀlustració està presa del cartell que anunciava l’enfilada per la independència organitzada per l’ANC a Lleida el 4 maig 2013)
Hi ha una qüestió en tot això que es diu sobre el que comportaria o comportarà que Catalunya esdevingui estat sobirà que no acabo d’entendre, suposo que com a conseqüència que no en sé prou d’afers jurídics.
És aquest: Catalunya ja és, ara com ara, dins la Unió Europea. O els catalans, per ser més precisos.* De manera que perquè quedés fora hauria de ser expulsada –els catalans hauríem de ser expulsats de la UE un darrere l’altre. I perquè Catalunya sigui expulsada no n’hi ha prou que votin en contra seva un país (Espanya), o més d’un, o la majoria.
Si vol quedar-se dins d’Europa, com els altres, n’hi ha prou que Catalunya compleixi el que l'actual Tractat de Lisboa estableix com a condicions mínimes per continuar formant-ne part. Condicions que ara com ara, ja que hi som, no compleixen la majoria de països, si no vaig errat, començant per Grècia, Portugal, Irlanda, Espanya –encara més si Catalunya decideix anar pel seu compte: llavors Espanya baixaria uns quants graons en aquesta classificació macabra– i Itàlia.
De manera que no hi ha cap motiu perquè Catalunya sigui expulsada de la UE, si no és que la UE es dissol perquè la majoria dels estats membres no poden complir les condicions establertes.
No sé, doncs, per què es parla tant de les dificultats que tindria Catalunya per ingressar a la UE si de fet no li cal ingressar: ja hi és.
«La Unió respectarà en totes les seves activitats el principi d’igualtat dels seus ciutadans, que es beneficiaran, amb igualtat, de l’atenció de les institucions, els òrgans i els organismes europeus. És ciutadà de la Unió tota persona que tingui la nacionalitat d’un estat membre.» Tots els catalans complim aquesta condició: encara que a molts ara no ens agradi, en el moment de decidir que anem pel nostre compte ho podrem fer perquè tenim la nacionalitat espanyola, és a dir la nacionalitat d’un estat membre.
«La ciutadania de la Unió s’afegeix a la ciutadania nacional sense substituir-la.» O sigui, els catalans seríem igualment membres de la UE tret del cas que Espanya ens expulsés a tots, un per un (incloent-hi els del PP, Ciudadanos, etc.), i ens declarés no espanyols. Espanya no pot «expulsar Catalunya»: hauria d’expulsar els ciutadans.
«Els ciutadans estaran directament representats a la Unió a través del Parlament Europeu.» I doncs, els catalans tenim el mateix dret de representació a la UE que els espanyols (o que els que ara com ara són, jurídicament, «la resta d’espanyols»). El màxim que ens podria passar és que Catalunya no tingués representació, temporalment, dins el Consell dels Estats fins que no fos reconeguda com a estat, però això no podria trigar a reconèixer-se, perquè seria absurd que els catalans estiguéssim al Parlament Europeu i tinguéssim tots els drets de la resta d’europeus i en canvi no tinguéssim representació al Consell. Com que això seria una discriminació a uns ciutadans de la UE, la UE ho hauria d’arreglar, i a més d’una manera ràpida.
«Per què els 324.000 euros que costa només el contracte de neteja de l’ambaixada espanyola a Berlín constitueixen un dispendi raonable, però els 2,5 milions que comporten totes les oficines exteriors de la Generalitat juntes són un malbaratament culpós? Per què les ajudes històriques i recents de les administracions a Iberia eren justes i necessàries, i en canvi el suport financer de la Generalitat a Spanair ha sigut una “obsessió”, un “caprici”, una “aventura”, un “somni identitari”? Ben senzill: perquè Espanya, fins i tot endeutada, és un estat que com a tal pot i ha de tenir ambaixades, i aerolínia de bandera, i un aeroport transcontinental. Catalunya, com a simple comunitat autònoma, no. És un problema d’estatus i prou.
»Si les coses són així, no pot sorprendre ni escandalitzar l’increment de les posicions secessionistes. Segons el darrer sondeig conegut –el va publicar El Periódico divendres de la setmana passada–, són ja el 53,6% dels enquestats els que votarien sí en un referèndum sobre la independència de Catalunya.»
Exactament igual com es va recuperar la Generalitat perquè tant a fora com aquí alguna gent hi treballava des de feia temps –una altra qüestió és quin tipus de Generalitat es va recuperar–, ara el sobiranisme em sembla que es construeix també de manera transversal. I no només dins d’alguns grans partits (una part important de CiU, una part menys important del PSC [?], Iniciativa, Esquerra) i dins també dels petits, que fan d’estímul i de corcó, i ni tan sols en primer lloc en aquests àmbits partidistes. Sinó sobretot fora dels partits, que és on creix de debò la llavor: a la societat, a les famílies, a l’escola, als mitjans de comunicació convencionals i als més nous. A tot arreu.
Aniria bé que els polítics que enarboren la bandera de la independència exprés no s’apropiessin l’exclusivitat de la proposta sobiranista i que, sobretot, no titllessin tots els altres de botiflers. Perquè el sobiranisme es construeix des de molts fronts.
Em costa dir-ho així. Perquè haig de reconèixer, i ho faig avui sense embuts, que jo he sigut d’aquests, dels que tenien les idees tan clares que ho volien tot d’avui a demà. Ara veig que no pot ser. Jo proclamaria la independència avui mateix al Parlament de Catalunya, sense esperar res més, però és evident que les coses es poden mirar d’una altra manera i que molts catalans que pensen en el fons el mateix que jo –ara la independència per a molta gent és simplement una qüestió de dignitat... i també de calés– en canvi no veuen de la mateixa manera ni l’estratègia concreta ni les etapes ni el tempo que ens hi han de portar.
Doncs això: em sembla que és absurd que ens tirem els plats pel cap. Perquè, veient-nos, segur que els enemics comuns de la nostra sobirania i de la nostra dignitat com a catalans gaudeixen d’allò més.
Aniria bé, en fi, no tornar a aquelles discussions de la dictadura sobre la puresa o la impuresa dels que es van exiliar, dels que es van quedar aquí per fer el que poguessin, d’amagat o no, dels que van tornar al cap de pocs anys o al final del franquisme i fins i tot dels que van rebre los nacionales amb víctors a la Diagonal de Barcelona el 26 de gener del 1939 però que aquell mateix vespre ja n’estaven penedits.
La unitat que tant reclamen alguns quan parlen de «candidatures úniques» –aquest punt sí que no el comparteixo: em sembla fer volar coloms; i ho dic conscient que vaig ser un dels que ho van proposar, encara que fos mig de broma– hauria de començar per això, per acceptar que molta gent, cada cop més, volem el mateix però ho volem de maneres diferents.
Ahir vam veure el primer número de La Vanguardia en català i si ens haguessin anunciat fa deu anys, i no diguem vint, que això passaria no ens ho hauríem cregut. Jo deia, per exemple: La Vanguardia eixirà en català l’endemà de proclamar-se la independència; com ha fet sempre, tirarà per on tiri «la gent» –el que ells consideren «la gent», o sia, l’establishment. I mira, no.
Ahir hi va haver un nou punt d’inflexió a Catalunya. I em sembla que l’hauríem de valorar com cal. Hi ha moltes maneres de matar puces, tota pedra fa paret. O sigui, tot suma.
L’altre dia (25 gener 2011) Ferran Sáez escrivia a l’Avui:
«És evident que Catalunya pot arribar a ser un estat independent, com també és evident que jo puc arribar a ser el propietari d’un Ferrari Testarossa (vermell, evidentment) i aparcar-lo davant del meu palauet a la Toscana. No la nega ningú, aquesta possibilitat.
»Només m’agradaria saber com es faria realitat en les actuals circumstàncies, no d’una manera difusa, genèrica i abstracta.»
Malauradament, per una part té raó. Primer perquè el context internacional imprescindible per reeixir en una aventura com aquesta fins ara l’hem cuidat ben poc. N’hi ha prou de veure que ni tan sols eixim en l’agenda de la revista Time sobre els països que tenen aquest problema per resoldre, i sí que hi apareixen el Kurdistan, el Quebec, el País Basc, el Sàhara Occidental...
Sáez, malauradament, també té una part de raó perquè és relativament fàcil dir «voteu-me a mi, que proclamaré la independència», però no és tan fàcil posar-ho en pràctica avui, ara. Demaneu-ho als independentistes «purs» del grup mixt, un dels quals fins fa quatre dies era a CiU i un altre va defensar aferrissadament fins al penúltim dia els èxits del tripartit. De fet, el líder dels «purs» ja ha dit que d’aquí un parell de mesos, abans que hagi passat mig any des que és diputat, potser es presentarà a l’alcaldia de Barcelona.
A l’hora de la veritat, ja s’ha vist, els independentistes majoritàriament cal suposar que han votat CiU o que s’han quedat a casa. O potser alguns han tornat a votar un partit anomenat Esquerra, pretès hereu d’aquella històrica Esquerra Republicana de Catalunya que va encaterinar els nostres avis.
I és que els independentistes partidaris de fer-ho ara per damunt de qualsevol altra consideració no són –no som– tants. Per dos motius.
U, no som tants no perquè siguem relativament pocs els que participem en les consultes sobiranistes que es fan a Catalunya des de fa un any i mig. Les xifres d’aquestes consultes no són indicatives perquè les votacions són purament simbòliques i hi ha molta gent pràctica que no hi participa; és independentista fins al moll de l’os, però pensa que no serveixen per a res i que més aviat descoratgen. Aquesta opinió és respectable, sobretot perquè em sembla que és majoritària entre els independentistes si les xifres de participació són tan baixes com ho són en les ciutats grans: vol dir que hi ha molta gent que pensa això que acabo de descriure. (Aclareixo que per mi les consultes sí que fan servei, perquè creen cultura al voltant, desdramatitzen el fet de parlar sobre l’assumpte i de dir cadascú la seva de manera desacomplexada i sense que passi res de tràgic –com sí que podria passar si les consultes fossin de veritat. Si els barcelonins o els empadronats a Barcelona anessin a votar amb ganes el 10 d’abril –o abans, que també es pot fer–, encara que «no serveixi per a res», potser sí que aprofitaria per a alguna cosa també de cara enfora. Com a mínim perquè la revista Time o una altra, la pròxima vegada que parlin de l’assumpte, ens tinguin en compte.)
Dos, els sobiranistes d’avui i d’ara mateix no som tants no perquè no hi hagi molts independentistes, moltíssims, almenys dos milions i mig o tres, o més i tot –que hi som–, sinó perquè molta gent fa aquesta reflexió: «Sí, sóc independentista, estic convençut que la independència de Catalunya arreglaria molts dels nostres problemes, però miri, ara mateix haig de portar la canalla a l’escola, haig d’anar a la plaça, haig de trobar feina, haig de preparar el sopar, haig de reclamar la pensió, haig de... Qui m’ajudarà ara, avui, a fer totes aquestes coses que he de fer, mentre no arriba la independència?» I llavors aquesta immensa majoria d’independentistes, quan hi ha eleccions, va a les urnes i vota, entre les dues o tres o quatre opcions de sempre, la que li sembla que podrà fer més per ajudar-lo avui i ara en les seves tasques ordinàries.
Ara bé, també cal dir que els de CiU es repengen abusivament en aquests arguments, en allò del «trepitgem de peus a terra», i que no fan passes serioses en cap direcció clara, no es mouen ni a una banda ni a l’altra, com també va fer l’altre partit d’obediència estrictament catalana durant els anys que han durat els dos governs successius de PSC-PSOE, Esquerra i ICV-EUiA. I com que no es mouen, contribueixen a afermar el que hi ha fins ara. Tot això recorda una mica, amb perdó per l’exemple, els tecnòcrates del franquisme –Sardà Dexeus, López Rodó, Estapé, etc., entre els catalans que hi havia–, que van posar mitges soles al règim dictatorial perquè pogués tirar endavant quinze anys més, fins que allò es va tornar a col·lapsar, i encara gràcies que just llavors Franco es va morir de vell i el panorama va canviar una mica. Sort que hi va haver el fet biològic, doncs, que si no haurien eixit uns altres posttecnòcrates –els mateixos que van fer la transició, potser– que haurien tornat a engiponar els sabatots de la dictadura per fer-la cuejar uns quants lustres més. Però, acabada la dictadura, llavors ens van tornar a enredar amb un esquer que ja fa 35 anys que dura, el de «ara ja veureu com ho farem bé i us tindrem en compte», etcètera.
Però sense idealisme no hi ha progrés. Els avenços sempre els han aconseguit els que pretenien l’impossible. No aconseguien l’impossible, certament, però sí que feien que amb el seu crit impacient i el seu cop de puny damunt la taula s’avancés una miqueta més, i de vegades molt més. I ara que no em diguin que el concert o pacte que s’han empescat és un cop de puny damunt la taula, perquè això ja no ens ho creiem. Jo no conec ningú que hagi votat CiU pel tema del pacte econòmic: tothom que conec que diu que els ha votat ho ha fet per les qüestions que deia abans: feina, escola, seguretat ciutadana, pensions... economia domèstica d’avui i d’ara, no pas promeses vagues de futur sobre «condicionar el govern de Madrid» i aquestes històries.
O sigui, si no avancem realment per la via del sobiranisme, si no anem més enllà del peix al cove que fins ara ha practicat sempre CiU –l’anomenat pacte econòmic, hi torno, també és un plat de peix– igual com els dos darrers experiments governamentals, la causa, la culpa, serà nostra, dels nostres polítics, de tothom.
Sigui com sigui, tots i totes podem ajudar en el terreny del reconeixement internacional de Catalunya. Tant de bo hi hagi cada cop més gent engrescada a fer, de franc, la tasca fosca de mantenir encesa la flama a l’exterior. Ja ho fan el Col·lectiu Emma i uns quants més. Aquesta és la via, ara com ara, fins que els polítics decideixin fer un pas endavant en aquesta direcció sense esperar que la cosa estigui «més madura» –mentre no fan res perquè maduri.
Perquè la veritat és que, en democràcia, els polítics ens fan falta.
(Ara que hi som, Jordi Pujol podria tenir un paper a fer en el context exterior, perquè parla idiomes i coneix gent. S’hi veu amb cor? S’hi posarà? O només ha parlat per parlar i ha dit el que ha dit perquè ara el que pugui dir ja no compta ni impressiona ni fa cossigolles a ningú?)
Un cop més, doncs, no tinc solucions, només preguntes.
Un diari de Madrid del qual no penso dir el nom ni posar-hi cap enllaç vomitava l’altre dia això que m’han passat i que, després de dubtar-ho un parell de dies, reproduiré tot seguit. Ho tradueixo perquè aquesta és la política habitual del bloc, tot i que em cal reconèixer que la traducció no és prou bona perquè encara sona més contundent, intoxicant i verinós el text en la llengua en què va ser parit que no la meva versió. Segur que hi ha algun bonafè que dirà que amb la traducció potser he manipulat alguna cosa per tal que la notícia sembli més mentidera i idiota del que era en la versió original. I no, de cara al judici que us puguin merèixer els autors d’aquesta gasòfia, cal tenir en compte que la traducció, si bé he procurat que fos literal, encara l’endolceix. Ací la teniu, agafeu-vos fort i preneu biodramina:
Catalunya gasta un milió d’euros a “transcriure” [sic] sessions del Parlament
La Generalitat adjudica el contracte a una empresa privada especialitzada en traduccions. El període de vigència del servei es prolonga fins a l’any 2013
Mai abans [sic] la cooficialitat de llengües [sic] en el si del Parlament català havia sortit tan cara [sic] en plena recessió econòmica. El Govern [sic] tripartit (PSE[sic]-ERC-ICV) que presideix el socialista José Montilla ha emprès, en el que és ja la recta final del seu mandat, l’adjudicació d’un contracte per valor de gairebé un milió d’euros per a la prestació d’un servei de “transcripció” [sic] de les sessions i actes institucionals que se celebren en aquesta cambra autonòmica.
En concret, aquest contracte, que s’eleva a 929.250 euros, acaba de ser concedit provisionalment a una empresa privada, amb seu social a Barcelona, especialitzada en “traduccions de diferents idiomes i en diferents sectors tècnics”, com diu la pàgina web de l’entitat.
Segons consta en el plec de prescripcions tècniques d’aquesta assignació, al qual ha tingut accés aquest diari, la Generalitat ha optat per externalitzar aquest servei, que manté, però, sota la coordinació del Departament d’Edicions del Parlament català. Així, s’exigeix que l’empresa adjudicatària ha d’estar en condicions de recollir “les intervencions orals de les sessions parlamentàries i dels actes institucionals del Parlament produïts en qualsevol de les llengües oficials a Catalunya o, eventualment, en una altra llengua de la Unió Europea (habitualment, anglès, francès i alemany), segons els criteris establerts pel document de treball d’ús intern Manual de redacció dels diaris de sessions.
Va ser el passat 7 d’octubre quan la Mesa de la Diputació Permanent (Montilla va signar tres dies abans el decret de dissolució del Parlament català i la convocatòria d’eleccions per al 29-N) va acordar requerir aquests treballs per un període de vigència que s’allargarà fins al 2013 (dos anys i tres mesos). [...]
L’Executiu de Montilla, que acumula un deute proper als 30.000 milions d’euros (ara s’ha vist obligat a recórrer a l’inversor particular amb l’emissió d’uns “bons patriòtics”) i que no ha escatimat en dispendis i ajudes a col·lectius afins per promoure la immersió lingüística, no ha volgut, d’acord amb els fets, contenir la despesa i cobrir aquestes tasques mitjançant l’ús de treballadors públics de la regió, com passa en altres parlaments autonòmics, per exemple, en el d’Andalusia.
(traducció literal, abreujada, de la notícia d’un diari de Madrid del 14 octubre 2010; a la web del diari, segons em diuen –jo no miro mai pornografia–, la notícia anava acompanyada de 48 comentaris, tots menys un amb insults als catalans, als quals qualifiquen de lladres)
Això és Espanya. Jo ja ho sabia, ja no em ve d’aquí, llegeixo això i em sento igual que abans. Però per si de cas hi ha cap lector d’aquest bloc que encara no ho sabés, i per si hi ha cap lector que tampoc no sàpiga que conec de primera mà la història de la qual es parla –o de la qual no es parla–, perquè m’afecta directament...
Si ni tan sols saben què vol dir “transcriure”! (les cometes són del text original, encara que sembli mentida). Si ni tan sols encerten la data de les eleccions! I fa deu anys que el servei de transcripció està externalitzat! I no és el Govern el que fa la licitació, sinó el Parlament! I tantes i tantes coses –he començat a posar-hi sics i ho he deixat córrer quan he vist que m’havia d’haver limitat a escriure un gran SIC final i prou– que es podrien anar comentant de cada frase, de cada línia, de cada paraula d’aquesta èmesi llefiscosa i verda que pareix eixida de la boca de la nena de L’exorcista!
Quina és la raó d’un vòmit com aquest? Només una: l’odi, les ganes de fer mal. En aquest cas ho he sabut perquè m’afectava i m’ho han enviat directament a mi, i per això he decidit al final explicar-ho també aquí. Però això és cada dia, amb qualsevol excusa: volen desmuntar-nos el poc que tenim de paradeta pròpia, fins i tot les coses que des d’una perspectiva raonable gairebé tothom consideraria bones, o si més no indiferents. Menteixen i ho saben. I si poguessin enviar-nos els tancs, ens destruirien. Ja ho deia aquell: «No serà pacífic.» Fa anys i panys que no és pacífic, senyor ministre, no cal que ens parli del futur. Fa anys i panys que a Espanya hi ha instal·lats els altaveus omnipotents de l’odi al diferent, enfocats cap a l’estranger i cap a tots els racons de l’Estat, i encara es queixen cínicament dels nostres quatre megàfons de piles.
De vegades encara algú em demana: com és que ets tan independentista? Doncs amb aquest sol motiu ja n’hauria de tenir prou qualsevol persona que visqui aquí i que miri les coses amb un mínim d’objectivitat: hi ha gent a Madrid, a Espanya, que fan i faran tots els possibles per fotre’ns, amb totes les lletres, tant com puguin. Ells no saben contra qui disparen els seus obusos, a qui fereixen concretament: en tenen prou de saber que el canó apunta a Catalunya. En aquest cas era un projectil amb el qual han intentat perjudicar un col·lectiu d’una vintena de persones amigues meves, bona gent, que es guanyen la vida honradament des de fa una pila d’anys amb aquesta feina.
Per mi,* tot és força complicat. I per a mi també.** Cadascú és cadascú i encara que intentis explicar-te bé, no ho aconsegueixes mai prou bé. I fins i tot això caldria matisar-ho.
* O sigui, jo diria que (des del meu punt de vista) tot és força complicat.
** Però si no fos objectivament complicat, se'm fa complicat. El que potser era senzill (i continua sent senzill per a molta gent) ho complico quan m'arriba a mi; no sé com dir-ho.***
*** Doncs això.
Bé. Fill d’igualadina i jorbenc, vaig néixer l’any 1958 (uf). Sóc periodista, amb títol i tot!, i també tinc un postgrau de la cosa lingüística. Em dedico a escriure, a traduir, a editar textos i a corregir la feina de tota mena de soŀlicitants. He fet de negre durant moooolts anys, però d’això no en puc explicar detalls. No he tingut mai càrrecs en cap empresa ni a l’administració pública. Sóc bastant aficionat a la cuina casolana, tot i que últimament no m’hi puc dedicar gaire. Tinc una grossen familie. Podria estar més bé de salut, segurament.
- Re, Lupe, l’esma (modest) - Mel, les pareu? (desconfiat) - Pareu-les, Mel (poruc) - Les preuem, Al? (cagadubtes) - Preuem-les, Al (finalment decidit) - Reu ell, “pas me” (innocent) - El preu, el mas (pràctic) - U, pesem la rel (fins i tot massa calculador) - Ull, “me” peresa (una mica dropo, sobretot el dilluns) - Per ella suem (sofert) - Per elles, mua (heterosexual) - A, seré llum, ep! (cregut) - Ullem es pare? (un pèl paternalista) - Pes, ella? M..., re, u (galant) - Pere: ell suma (optimista, de vegades) - Ell? Superamè (ja li agradaria)
And finally: - Per ells, meua (té amics de tots els territoris on s'enraona sa nostra llengua, i s'estima molt totes les variants del català, que considera tan seues com la que li ensenyaren de xiquet, i no creu que escriure-les totes barrejades sigui cap disbarat, diguen el que diguen los lingüistes ortodoxos: és una manera més de deixar clar que és una única llengua)
