Un programa d’ensenyament de català a Amèrica

És un exemple, una opció dissenyada per a un primer nivell de contacte amb el català en l’ensenyament universitari. Copio:

Unitat 1. Identitats

• La identitat personal. Present d’indicatiu, nombres, pronoms personals i febles, gentilicis

• La identitat coŀlectiva. Catalans i americans. Estereotips. Adjectivació, demostratius, pronoms interrogatius, aficions

Unitat 2. La ciutat, Barcelona

• Barcelona ara i abans. La ciutat, els grups urbans, la roba, el clima, la família

• Districtes i barris. Connectors

Unitat 3. La vida quotidiana a través de l’art català

• Les hores, les parts del dia

• Activitats quotidianes

• Present, passat i futur. Temps verbals de l’indicatiu, expressions temporals

Unitat 4. L’habitatge a Catalunya

• La masia. Adjectivació, vocabulari relatiu a la casa, locucions adverbials de lloc

• El modernisme. Substitució pronominal del complement directe i del circumstancial

• El barraquisme. Quantificadors, generalitzacions

Unitat 5. Artistes i republicans a l’exili

• Agustí Centelles i la fotografia. Descripció, emocions

• Pau Casals i la música. Imperfet de subjuntiu i condicional

• Pere Calders i la literatura. El registre literari, connectors

Unitat 6. Gastronomia i territori

• Història i alimentació. Aliments, camp semàntic del restaurant i el mercat, accentuació

• Ferran Adrià i la cuina experimental. Present de subjuntiu, el registre formal acadèmic, expressar desig i expressar opinió

Font: «El disseny i la implementació d’un programa de llengua catalana que integra llengua i cultura a les universitats de Harvard i de Chicago», de Mar Rosàs i Marta Puxant, a la revista Llengua i Ús, n. 55, segon semestre 2014, p. 39-50. (Per conèixer detalls sobre la manera pràctica d’impartir aquestes matèries, recomano fer un cop d’ull a les pàgines 47-49 de l’article enllaçat.)

Perles (113): La marquesa de Tous

«Hi havia una vegada una marquesa, la marquesa de Tous, que tant per dinar com per sopar només acceptava ingerir la part més exquisida i amagada del filet de vedella. Com que feia fàstics a tots els altres aliments, fossin verdures, peixos o altres tipus de carn, i com que el principi alimentari l’obligava al sacrifici de dos animals per dia, amb el temps l’hecatombe va conduir la marquesa a la ruïna i a la renúncia del títol. Va anar a captar, fins que una nit va trucar a la porta d’una masia demanant una mica de menjar. El pagès que li va obrir només disposava d’unes nous i d’una mica de pa, i la dona ho va acceptar perquè ja no podia més. Les sobres li van resultar tan suculentes, tan superiors als filets dels temps d’esplendor, que ella mateixa es va dir: “Si la marquesa de Tous hagués sabut com era de bo el pa amb nous, encara seria la marquesa de Tous.”»

(Anècdota publicada per Manuel Cuyàs, El Punt Avui, 15 febrer 2013)

Afegitó 1 març 2013. Ara em diu una persona que coneix de sempre la gent de casa meva que recorda haver sentit aquesta anècdota a la meva mare o a la meva àvia materna o a algú d’aquesta branca familiar.

Històries del metro (18): Obrir la porta com un favor

Si us hi heu fixat, quan aneu amb autobús per Barcelona i l’autobús no va gaire ple hi ha conductors (sobretot ells, no tant elles), quan t’han d’obrir la porta del darrere de tot perquè vols baixar, que molts cops te l’obren com si et fessin un favor. Fins fa poc em pensava que era una qüestió mecànica, no ho sé, allò que com que hi ha més distància potser trigava més a arribar al darrere l’impuls elèctric –als que som de lletres profundes de vegades ens passen pel cap aquestes tesis paracientífiques absurdes–, però després m’hi he fixat i no, és que triguen una mica més a prémer el botó per obrir la porta del darrere, i fins i tot no el premen si no estan ben segurs que ha de baixar algú per allà. Molts cops aquell pobre desgraciat o aquella miserable mortal que ha decidit baixar per darrere –quins acudits, havent-hi una altra porta al mig!– haurà de fer un crit –«porta!», «mestre!», etc.– perquè el conductor, amb cara d’autoritat condescendent amb el populatxo, faci aquell esforç improbiós de prémer el botó corresponent. O sigui, encara que vegin pel mirall retrovisor que hi ha una persona a la plataforma del darrere i que segurament vol baixar del bus, li volen fer veure que el lloc normal per baixar és la porta del mig i no la del darrere. Volen fer entendre a aquella persona inoportuna que sí, d’acord, li obriran la porta, però perquè ell, el conductor, és especialment bona persona.

Potser això ve del temps que els autobusos tenien només una porta per baixar-ne, al mig, des de fa uns trenta anys i fins al final del decenni dels noranta (encara en queden alguns). Fa més de trenta anys ja havien tingut també una porta al darrere de tot, com ara, a més de la del mig, però era la de pujar-hi, perquè al costat d’aquella porta del darrere de tot hi havia el cobrador dins la seva garita que venia bitllets de paper de fumar amb un número de cinc xifres, número que molta gent jove miràvem si eren capicues i, si ho eren, ens ficàvem contents i potser els col·leccionàvem i tot. Ara, un cop eliminada la porta del darrere perquè es van eliminar els cobradors, es veu que s’ha transmès de manera genètica, selectivament, de conductor a conductor i sobretot per via masculina, que la porta del darrere de tot, si no és absolutament imprescindible, en general no cal obrir-la. O potser són conductors exiliats de determinats països en què, fa anys, els negres viatjaven a la part del darrere i no tenien els mateixos drets que els blancs que anaven a la part del davant. O potser fan a aquests conductors, que deuen tenir més categoria que els altres, unes classes especials perquè comuniquin de manera pedagògica a la ciutadania la idea que els passatgers dels mitjans de transport públic estan al servei dels conductors –i dels revisors, per descomptat, que només passen en aquestes situacions, quan hi ha poca gent al bus, no pas quan va ple– i no a l’inrevés. És per això que si a aquests mateixos conductors els va bé corren com esperitats i, si no els ve de gust, s’especialitzen a agafar tots els semàfors en roig, i si en veuen de prop un de verd, frenen fins que es posa vermell. Són encantadors.

En resum, la lliçó que et transmeten és que demanar que t’obrin la porta del darrere quan l’autobús va mig buit i hi ha una porta al mig que tota la vida s’ha fet servir per baixar-ne són ganes de tocar la pera, i val més que no els ho discuteixis perquè encara rebràs un miquel –i perdó, els Miquels, però abans es deia així i em sap greu que es perdin aquestes expressions.

Proveu l’experiment següent, un dia que tingueu temps per perdre. Poseu-vos al darrere de tot, premeu el botó per sol·licitar parada però quedeu-vos asseguts al seient. Podreu veure, si l’autobús va mig buit i no hi ha ningú dret davant la porta que també vulgui baixar-ne –i no hi ha ningú tampoc esperant a la parada–, com és molt probable que el conductor ni tan sols s’aturi; o que, si s’atura, miri amb cara de jutge pel retrovisor a veure qui pot haver gosat tocar el botonet dels dallonses. I si no t’aixeques en aquell moment, és molt possible que no obri la porta. I si llavors torna a arrencar sense obrir-la, i li crides que havies demanat parada, et dirà que com que no es movia ningú...

O sigui, els botons de demanar parada són només una part de l’obligació del bon passatger si vol baixar de l’autobús. Segons els dies, les hores i els conductors, cal que a més faci el que es feia quan no hi havia botons: bellugar-se, posicionar-se, fer crits.

La porta del darrere de tot, això sí, funciona a ple rendiment quan l’autobús va atapeït, que llavors la tenen oberta tot el temps que triguen a pujar per la porta del davant, empenyent-se, els passatgers que encara hi caben, que segurament fa estona que s’esperen a la parada i és per això que el bus va ple. En aquests casos, com dic, obren les portes d’eixida encara que ningú, ni al darrere ni al davant, no hagi demanat parada. I ho fan així sobretot si a fora fa molt de fred, com ara, o bé, al pic de l’estiu, molta calor. Llavors, hi torno, mantenen les tres portes ben obertes tota l’estona mentre criden a la gent: «Passeu cap enradere, que encara hi ha puesto» (i aquí reprodueixo, amb simpatia, la frase recurrent d’un conductor que no té res a veure amb tota aquesta història sinó que, al contrari, em fa gràcia perquè deixa anar amb tota naturalitat expressions tan genuïnes com aquesta).

Desenvolupar estratègies diferents

Sembla que la psicopedagogia actual va per aquí. O potser ara ja no es diu «desenvolupar», sinó «implementar». Davant qualsevol problema personal o col·lectiu –familiar, laboral, social–, has de «desenvolupar/implementar estratègies diferents» per encarar aquell problema. Les has de desenvolupar/implementar –o potser millor «desenvolupar i/o implementar»– «a nivell personal», si perceps que els problemes són personals, o les heu de desenvolupar i/o implementar «a nivell col·lectiu», si els problemes són comuns a un conjunt de persones. En aquest segon cas, tu no has de decidir res, sinó que després d’escoltar tothom, des del més experimentat fins a l’últim marrec, has de proposar-los amb cara de circumstàncies: «Hauríem de mirar de desenvolupar i/o implementar estratègies diferents.»

Perdoneu la caricatura, ja sé que no és així. Però sí que sona així a les orelles dels que no som experts en psicologia. Abans et deien, quan eres menut: «Ets un egoista, fes el favor de deixar el llapis al teu germà.» O, ja més grandet: «Nen, et canta l’aixella.» O bé: «Val més que canviïs de xicota, no et prova.» O bé: «Què fas sempre tan solitari, capficat i ensopit? No creus que t’aniria bé festejar amb algú?» O bé: «Si no t’entens amb aquest nou cap que t’han encolomat, abandona, et farà parar boig.»

I potser sí que aquells manaments i aquells consells eren intromissions intolerables i fins i tot judicis temeraris, perquè l’altre, especialment si no era ni el teu pare ni la teva mare –i encara que fos un d’ells–, probablement no el veies mai amb prou autoritat ni prou coneixements com per dir-te com eres tu i què havies de fer amb la teua vida.

Però és que sembla que ara no es pugui ni tan sols obligar –ja sé que fa lleig, però és que es diu així en català: obligar– el nen o la nena que deixi de comportar-se com un brètol o com una tirana, quan es comporten objectivament com un brètol o com una tirana. O com una criatura mal educada o almenys massa consentida.

Sóc vehement en aquest punt perquè crec que ens hi juguem molt de cara a l’avenir.

Encara més. Defenso que els i les mestres eduquin d’aquesta manera, diguem-ne, més políticament correcta i exquisidament polida, perquè efectivament no en tenen ni idea, molts cops, del que hi ha dins el caparró de l’alumna o l’alumne –hi ha excepcions. No en saben prou justament perquè no poden conèixer vint-i-cinc criatures tan bé com se suposa que les coneixen els seus pares –i en això també hi pot haver sorpreses, perquè hi ha pares que fan tot de castells i viuen a la lluna, però haig de pensar que també són excepcions. Ara, dic igualment que els pares i les mares han de ser forts i assumir la seva autoritat sobre els fills menors d’edat. De manera, és clar, progressivament renunciant –no es pot manar igual a una criatura de dos anys com a la que en té vuit, ni a la de deu anys com a la que en té setze–, però sense plegar del deure d’exercir la pròpia autoritat.

Ara em vénen al cap com una allau moltes idees sobre això de tenir fills, per què tenir-los –i per a què tenir-los– i com cal pujar-los. Ja continuaré un altre dia.

Histerismes

Aquesta és la història del trauma que em va provocar un succés. Un dia anava conduint... Això era, és clar, quan jo conduïa, que ja fa temps, més de deu anys: ara només ho faig molt de tant en tant, per no perdre la pràctica per si un dia me’n penedeixo i torno a descobrir les bondats del transport privat, descobriment que ara com ara sóc molt lluny de fer. (Això és molt típic meu: renunciar a fer una cosa però, per si de cas, deixar la porta ajustada: per exemple, deixar de fumar, però conservar el gust pel tabac i fumar un cigarret de tant en tant, per si un dia me’n penedeixo i vull tornar-hi... [i també perquè m’emprenya que m’obliguin a no fumar mentre deixen fer tot d’altres coses amb les quals no estic d’acord i també són dolentes per a la salut corporal i/o mental]. Perdoneu-me, m’he desmarxat un altre cop...)

Doncs bé, anava amb cotxe per una carretera secundària i veig de lluny un altre cotxe travessat al mig. Es veu que s’havia equivocat de camí i volia fer mitja volta, però amb tan mala fortuna que se li havia calat el cotxe fent la maniobra. I jo, veient ja de lluny quina era l’operació que feia, vinga a pitar amb la botzina, com dient: on vas? –pip, pip, piiip–, per què no tiraves una mica més endavant i buscaves un lloc més segur per girar? –pip, pip, piiip–, que no veus que és perillós fer-ho aquí al mig? –pip, pip, piiip–, que no veus que a més, justament per això que et dic –pip, pip, piiip– t’has posat tu mateix nerviós i se t’ha calat el cotxe? I així –pip, piiip, piiiiiiiip– fins que vaig ser davant mateix del seu cotxe. En aquell moment ella –tot just llavors vaig veure que el conduïa una noia jove– havia aconseguit reengegar la màquina. Era a l’estiu. Cap dels dos dúiem aire condicionat –llavors encara era cosa de pocs. O sigui, anàvem amb les finestres abaixades. Ella em va mirar molt digna, i em va dir: «Histèric!» Em vaig cremar com una mala cosa, és clar, vaig tenir ganes de dir-ne alguna de grossa, però ella ja marxava en direcció contrària. Em vaig emprenyar, sobretot, perquè ella, per bé que havia fet una maniobra incorrecta, tenia tota la raó. El que emprenya més quan et renyen és quan tenen tota la raó i l’encerten. Aquella noia desconeguda que no recordo ni quina cara feia em va donar una bona lliçó.

L’episodi m’ha vingut al cap molt sovint durant tots aquests anys i encara em fa posar vermell quan me’n recordo. I des de llavors, miro de no ficar-me histèric davant les errades involuntàries o inconscients, o no, dels altres. Tot i que de vegades no ho aconsegueixo i, sobretot, per dins, no puc estar-me de remugar. Però almenys crec que ja no «toco tant el clàxon» com abans, a ningú.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Qüestions de llengua (X): Deixar parlar malament

Són una colla d’amics de tota la vida, de l’institut, que es troben de tant en tant a Barcelona. Professionals de mitjana edat, uns 35 anys. Tots homes. Queden en un bar, per exemple, per veure un partit de futbol de pagament. O simplement per xerrar. N’hi ha tres que són catalanoparlants, un dels quals tan caparrut –coherent, diu ell, lleial– que no dimiteix mai del seu dret de parlar la llengua materna mentre estigui a Catalunya. Els altres dos també solen parlar en català, però no de manera tan exclusiva: de vegades hi ha situacions en què es troben més còmodes parlant en castellà amb segons qui. En aquest ambient on són ara, aquests dos van alternant la llengua. Dos amics més són castellanoparlants militants, dels que no són capaços gairebé ni de dir «bon dia». Els altres, fins a set o vuit, són bilingües actius, o sigui, castellanoparlants si l’ambient és bilingüe, com aquí, tot i que parlen català amb naturalitat en un ambient monolingüe català o fins i tot si s’adrecen al catalanoparlant de pedra picada en aquest ambient d’amics.

Un dia, cap al final de la trobada, quan ja són al carrer, un dels dos castellanoparlants diu que es vol llençar a parlar en català, i ho comença a fer, trontollant. Enraona molt malament, però diu que s’hi ha d’acostumar perquè cada vegada ho troba més necessari a la feina, en les relacions socials, etc. El catalanoparlant de pedra picada l’aplaudeix. Però de seguida n’hi ha dos que li diuen «para, para, quin turment!...» Endevineu qui són els dos que miren d’aturar-lo? Els altres dos catalanoparlants. No el deixen continuar! Asseguren que el que fa és insultar la llengua, que és millor que parli castellà i així l’entén tothom. L’altre castellanoparlant i els bífids callen –però per l’actitud vital ja es veu que estan d’acord que un castellanoparlant no s’ha d’esforçar gens ni mica per intentar parlar en català, si li costa fer-ho. El catalanoparlant de pedra picada els diu que són idiotes, que no tenen respecte pel país on viuen i que això no passa en cap altre lloc del món, i se’n va molt emprenyat. Abans, però, ha tornat a felicitar el castellanoparlant convers i se li ha ofert per fer alguna sessió de conversa bilateral, si el pot ajudar: «Quan vulguis, truca’m.». El castellanoparlant, però, no el truca. Un dia que es troben tots dos, diu que no sols li fa mandra aprendre català, sinó que només li faltava que li posessin pegues, que el seu mal no vol soroll. «De moment, diu, continuaré amb el castellà. Quan us aclariu vosaltres, ja m’ho tornaré a rumiar.» Això va passar fa cosa d’un any.

L’anècdota me l’ha explicada aquest castellanoparlant que intentava «convertir-se». I em fa l’efecte que deu ser veritat tot el que m’ha dit, perquè situacions semblants les hem viscudes tots. I crec que deu ser veritat, també, perquè malgrat aquells amics que no el deixen, ell torna a fer ara veritables esforços per parlar en català. Però segurament no els farà quan estigui amb la colla d’amics de l’institut. No el deixen.