(Perla presa de l’article d’Enric Sòria al Quadern d’El País, 8 abril 2014)
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris nacionalisme. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris nacionalisme. Mostrar tots els missatges
divendres, 11 d’abril del 2014
Perles (146): El nacionalisme espanyol, tan massís
(Perla presa de l’article d’Enric Sòria al Quadern d’El País, 8 abril 2014)
dijous, 26 de desembre del 2013
Perles (136): Nacionalfutbolisme
»El patriotisme futbolístic és una malaltia molt estesa. I, en aquest sentit, Catalunya és una terra que hi està abonada: cada cop que algú assenyala el Barça es desplega el discurs de la conspiració i dels enemics (en el meu cas, els pericos som molt donats a veure fantasmes i persecucions; tot a petita escala, que encara és més trist).
»Podríem dir que el futbol és així. Que els seus directius, conscients que els governs necessiten aquest espectacle per entretenir el personal, sempre s’han mogut en territoris d’excepció. Fins que Europa va començar a posar-hi ordre, el futbol pretenia viure al marge de la legislació comuna.»
(Extracte de l’article de Josep Ramoneda publicat al diari Ara, 22 desembre 2013)
dissabte, 15 de gener del 2011
Perles (62): El nacionalisme espanyol
»Des dels anys de la Primera Guerra Mundial, passant per la dictadura de Primo de Rivera, s’observa com el nacionalisme conservador va guanyant terreny, en potenciar una visió del passat militarista, tradicional i catòlic (es commemorà el mite de la Reconquesta, la batalla de Covadonga o el Cid), el procés de la qual culminarà durant la dictadura franquista, que es farà seus ideològicament els símbols i mites nacionals, des dels Reis Catòlics a Goya, Cervantes, els Àustries, El Escorial [...]
»Durant el període democràtic, hem assistit a una nova epidèmia de commemoracions, com les de Carles I, Felip II o els fastos del descobriment d’Amèrica el 1992, per culminar amb el deliri cervantí del 2005 [...] En tots aquests esdeveniments s’ha projectat una visió triomfalista, panamericanista i globalitzadora d’Espanya a través de la seva llengua i la seva herència cultural, davant les “amenaces” dels nacionalismes “perifèrics”.»
Ana Carmen Lavín Berdonces, «El Greco entre dos siglos. De la construcción de un pintor al nacimiento de un mito», a Domenikos Theotokopoulos 1900. El Greco, catàleg exposició, Sociedad Estatal para la Acción Cultural Exterior de España (Seacex) - Instituto Nacional de Bellas Artes de México - Tf Editores, Mèxic DF 2009, pàgs. 51-52. L’autora de la citació és la gerent del Museo del Greco de Toledo i va ser la comissària científica de l’exposició esmentada.
Afegitó del 2 febrer 2011. Lema d’una exposició del CCCB, «El d_efecte barroc», gener 2011: «Lo hispano está embarrocado. ¿Quién lo desembarrocará? El desembarrocador que lo desembarroque buen deshispanizador será.»
dimarts, 22 de juny del 2010
Perles (50): Els catalans no som tan nacionalistes
«Alguna cosa em diu que el públic català, potser pel volum inferior de la massa, no és igual que el públic espanyol. Tampoc no són iguals els respectius emperadors ni els trompetistes i missatgers. Mirem el Reial Madrid i el Barça. El Rudy Ventura i Manolo el del Bombo. O mirem la bandera de la Plaza Colón i la torxa del Fossar de les Moreres.»En general, els catalans som molt menys nacionalistes que els espanyols, i ens sentim obligats a ser-ho de forma sostenible, amb un impacte mediambiental discret, i amb un embolcall de modèstia i disseny cosmopolita. Si ara mateix tinguéssim una selecció pròpia a Sud-àfrica, sabríem que guanyar és molt complicat, que cal suar la cansalada, que la mida sí que importa, i que els petits poden ser campions però no pas abans de saltar al camp. Miraríem cap a Holanda, Dinamarca, Txèquia. Cap a Suïssa.»
Alfred Bosch, Avui 20 juny 2010
dilluns, 7 de desembre del 2009
TV3 no és ‘líder’
Les responsables de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals i de TV3 –que diu que no van gaire d’acord entre elles, però això jo no ho sé– han mostrat tot cofoies aquests dies les xifres segons les quals TV3 ha estat «la líder» d’audiència entre les emissores de televisió que es veuen a Catalunya.Però això és fals. O més ben dit, està mal plantejat i és absurd que en parlin cofoies. En l’àmbit de la tele no hi ha llibertat i per tant TV3 i les seves emissores satèl·lit, que són les úniques de matriu catalana que emeten en obert per a tot Catalunya –ja s’entén que vull dir la Catalunya vista des de la perspectiva espanyola, o sigui, «les quatre províncies»–, no són líders perquè tenen només entre el 12% i el 16% de l’audiència total. TV3, ens agradi o no, és «la nostra» com fa molts anys de TVE es deia que era «la mejor televisión de España» (quan era l’única que hi havia). La resta d’audiència, tret d’algunes engrunes que s’emporten altres emissores locals o la bífida dels senyors Godó –que té força mèrit, tot s’ha de dir–, és de les emissores espanyoles, que van de bracet en la majoria de les coses que es refereixen a Catalunya i especialment en la seva tasca constant d’inculcació estratègica, ideològica i política.
Per tant, parlar de lideratge de l’audiència en l’àmbit controlat de la televisió, si no s’assoleixen xifres superiors al 40% –que sumades als percentatges més xicotets d’altres emissores locals podrien donar un avantatge real de les televisions catalanes, avantatge liderat, ara sí, per TV3–, és la manifestació més clara de l’autoconsolació idiota dels impotents. Em fa pensar en l’atleta desgraciat d’un decatló trampós que crida «sóc el més fort!» perquè ha llençat el pes més lluny que els altres i no vol saber que segons les regles els números dels altres se sumen no sols en la prova del pes sinó també en les altres nou proves i que, a més, tots els altres aniran contra ell en una prova número 11, que és de lluita.
Pot ser líder, ara sí, Catalunya Ràdio en l’àmbit de les emissores radiofòniques –si és que és la primera, que ara no sembla que ho sigui–, perquè aquí competeixen amb una certa llibertat i en un àmbit en què gairebé tothom qui vol pot emetre. Però parlar de lideratge televisiu, en les circumstàncies actuals i amb els números actuals, és tan patètic que fa plorar les pedres.
Afegitó gener 2011: «Pàtria i sobirania nacional són aspiracions diferencials, televisivament i aferrissadament defensades per alemanys, francesos, russos, espanyols, italians, lituans o croats. A Catalunya, l'anomalia es diu TV3. I el perquè no pot ser més obvi. Perquè, sola, com Sísif, pretén contrarestar els treballs de la mancomunitat real imposada, formada per TVE, Tele5, A3, Cuatro, La Sexta i una desena de canals menors, que sumen un 60% de quota i que busquen d'assegurar una audiència nacional espanyola a Catalunya, com fan als altres Països Catalans de l'Estat.» (Josep Gifreu, «Audiències nacionals?», Avui 15 gener 2011) Ja es veu que en aquest context que descriu Gifreu parlar de lideratge de TV3, hi torno, resulta patètic.
divendres, 20 de març del 2009
Fets diferencials (19): Trencar el bipartidisme
El director d’un diari important de Madrid em diuen que ha dit que el pacte PSOE-PP a Euskadi és «una qüestió d’estat». Doncs molt bé, si s’accepta la trampa espanyola prèvia de no deixar que es presenti a les eleccions tothom, hi tenen tot el dret. Si sumen la meitat més un dels diputats del Parlament basc, no hi ha res a dir. Res de res, ni un però.No entenc els que diuen que «en principi» ha de governar «el qui guanya les eleccions». Els qui guanyen les eleccions són els ciutadans que voten. Si juguem a votar i acceptem les trampes que fa Madrid, vol dir que acceptem les regles del joc. I les regles del joc diuen que en un sistema parlamentari no guanya ningú fins que els parlamentaris decideixen qui és el president.
Amb tres o quatre exemples s’entendrà més bé. En un parlament de 100 escons hi ha un partit A, de dretes, que aconsegueix 26 escons a les eleccions; el partit B, d’esquerres, aconsegueix 25 escons; el partit C, d’esquerres, aconsegueix 25 escons; i el partit D, d’esquerres, aconsegueix 24 escons. Hi ha algú que pensi seriosament que el partit A ha de governar? No s’ho ha pensat prou bé, qui digui això. Cal que els tres partits d’esquerres expliquin abans de les eleccions que si els resultats són aquests, pactaran entre ells? No, no cal. La gent ja sap que segurament ho faran, o que és una de les opcions possibles.
Segon exemple: el partit A, d’esquerres, aconsegueix 25 escons; el partit B, de dretes, 15 escons; el partit C, de dretes, 10 escons; el partit D, de dretes, 10 escons; el partit E, de dretes, 10 escons; el partit F, de dretes, 10 escons; el partit G, de dretes, 10 escons; resta de partits d’esquerres, 10 escons. A algú li sorprendrà que els partits B, C, D, E, F i G es posin d’acord per formar govern? Coi, si entre tots tenen el 65% dels escons d’aquell parlament i són tots sis de dretes! Per què no han de pactar?
Tercer exemple: el partit A, autoanomenat de centre i nacionalista barrufetista, aconsegueix 40 escons; el partit B, de centre-esquerra i nacionalista cidista moderat (ha pactat alguns cops amb el partit A, però la seva filiació nacional bàsica és la del Cid), aconsegueix 30 escons; el partit C, de dreta i nacionalista cidista radical, 21 escons; el partit D, d’esquerra-esquerra, 5 escons; el partit E, nacionalista barrufetista radical, 4 escons. Crec que a ningú li podrà sorprendre que el partit B (les fronteres del qual toquen tant les del partit A, amb el qual ha pactat altres cops, com les del C, amb el qual comparteix ideologia cidista) s’estimi més ser cap de lluç pactant amb el partit C que no cua del mateix lluç pactant amb el partit A, que lògicament exigirà el cap (perquè entre dos que pacten té preferència el més fort; però subratllo «entre dos» perquè ara parlem dels pactes entre dos partits, no dels pactes de tot el parlament, on hi ha més protagonistes). No crec, doncs, que el partit A es pugui arrogar cap dret a ser cap del lluç si no té prou diputats per ser-ho el dia que es facin les votacions al parlament.
Quart exemple, ara d’una competició esportiva: si en una cursa per equips un corredor arriba el primer però els seus companys arriben els últims, qui guanya? Serà injust que donin la copa a l’equip que arriba el primer tot sencer (era una cursa per equips!), ni que sigui amb fitxatges i pactes (legals) d’última hora amb corredors d’altres equips?
Per què hi ha gent que diu que investir president el líder del partit que ha quedat primer és «més respectuós» amb la voluntat dels electors que investir el que ha quedat segon, si el segon té el suport del tercer, del quart i del cinquè? És que els que han votat el segon, el tercer, el quart i el cinquè tenen menys drets que els que han votat el primer? La democràcia no és allò de la meitat més un? Doncs sí, és la meitat més un (amb respecte per les minories, que sovint s’oblida).
Els qui diuen que el partit que tingui més diputats, fent abstracció de la resta de partits, és el que ha de governar, volen fer el joc a l’Estat espanyol i carregar-se el sistema multipartidista? Volen que Catalunya, Euskadi, Galícia i les Illes Balears siguin com Espanya: un partit de dretes i un d’esquerres (tots dos igualment cidistes, això sí) i que guanyi el millor? A Espanya hi ha una llei electoral que tendeix a això, al bipartidisme. La llei d’Hondt té aquesta missió: penalitzar els partits petits i premiar els grans (demaneu-ho als de IU, què pensen de la llei d’Hondt). Llavors, resulta que en les «comunitats autònomes» anomenades «històriques» es produeixen, elecció rere elecció, resultats que trenquen aquesta dinàmica bipartidista i que permeten un joc de partits una mica més ric que el del conjunt de l’Estat, i els mateixos protagonistes del trencament –bàsicament, CiU i PNB– es queixen quan no aconsegueixen majoria absoluta?
Francament, se’m fa molt difícil d’entendre aquesta dèria pel bipartidisme. A mi no m’agrada ni el bipartidisme, ni el bilingüisme, ni el bifidisme, ni el dualisme, ni el maniqueisme, ni el jansenisme, ni, en general, el món dividit en bons i dolents. I encara menys quan parlem de política.
Afegitó 29 de març 2009. Toni Soler explica més bé que jo aquest fet diferencial: «En aquest país, malgrat la crispació i els enrenous, que aquí anomenem merders, la confrontació té menys arestes [que a Espanya]. No és debades que aquí hi ha sis opcions parlamentàries, que quasi tots els pactes són possibles i que l’herència antifranquista afavoreix la complicitat entre els dos grans partits. A més, la gent canvia de vot amb relativa facilitat, perquè deixant de banda algunes minories molt crispades el català comú és més pràctic que dogmàtic. A Espanya, i espero no dir res d’inconstitucional, la cosa és ben diferent, perquè hi ha només dos partits forts i un abisme cultural i ideològic entre ells. De manera que el frontisme és gairebé consubstancial a la política espanyola. El PSOE i el PP són partits antitètics i el seu ADN conserva les restes de l’enfrontament secular entre nacionals i republicans, que abans foren carlins i isabelins, i encara abans liberals i absolutistes. A Espanya o ets dels uns o ets dels altres, o sigui, vas contra els primers. [...] Malgrat tot, oh meravella, els dos grans partits nacionals han aconseguit enterrar tota l’animadversió, els prejudicis i la tradició històrica i han signat en un temps rècord un acord de govern a Euskadi [...] Aquesta entesa té un significat enorme, perquè posa de manifest que per al PP continua sent preferible “una España roja que rota”. I, per al PSOE, és vàlid el cèlebre adagi de Pla: el més semblant a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres. El motor del canvi a Euskadi ha estat Espanya. Espanya i res més. El nacionalisme ha pres Ajuria Enea.» (La Vanguardia, 29 març 2009). Em sembla clar que Soler critica les raons de fons (l'espanyolisme) que han portat a fer aquest pacte teòricament contra natura, no pas el fet que s'hagin posat d'acord dues forces parlamentàries que, juntes, apleguen prou diputats per tenir majoria. Que Soler prefereix els pactes crec que queda clar en les primeres frases que hem reproduït, quan explica que aquí (per sort) «quasi tots els pactes són possibles».
Afegitó juny 2011. «Es pot dir que no és democràtic que governin els perdedors? Si en un municipi un partit guanya les eleccions amb el 40% i altres dos les perden amb el 30% cadascun, seria bona la fórmula d’un govern amb el 70%, però un amb el suport del 60% continua representant clarament la voluntat popular, molt més que un del 40% en solitari. Posar en dubte la legitimitat democràtica d’un govern perquè no hi sigui la llista més votada, és confondre la gent i fer un flac favor a la democràcia.» (Joan Majó, El País 15 juny 2011)
Fets diferencials (1): Felicitats per la coherència
Fets diferencials (2): Som gent treballadora
Fets diferencials (3): Jo no sabia qui era
Fets diferencials (4): Els nounats
Fets diferencials (5): Els difunts
Fets diferencials (6): Madrid-Barcelona
Fets diferencials (7): Guti
Fets diferencials (8): El Real Madrid
Fets diferencials (9): Llengües prohibides
Fets diferencials (10): Els boicots
Fets diferencials (11): Trens de proximitat
Fets diferencials (12): Obrir els ulls
Fets diferencials (13): Un poble indòmit
Fets diferencials (14): Sant Jordi pencaire
Fets diferencials (15): «Bona tarda» i companyia
Fets diferencials (16): Quina vergonya
Fets diferencials (17): Els López
Fets diferencials (18): El múscul empresarial català
dilluns, 8 de setembre del 2008
El ciutadà (franquista) del món
«[N’hi ha que] diuen que no són nacionalistes perquè són “ciutadans del món”. Jo, la majoria de ciutadans del món que he trobat eren espanyols i al cap de dos minuts de clavar-me la pallissa amb la seva ciutadania del món s’han revelat mil vegades més nacionalistes que Joel Joan. Els americans, els francesos i els italians que trobo no es defineixen com ciutadans del món, sinó com americans, francesos o italians. I és que ells no tenen cap problema a mostrar-se nacionalistes (és clar que, en el seu cas, ser-ho té altres noms, com “patriota” o “xovinista”). El problema dels nacionalistes espanyols és que han de dissimular que ho són perquè dediquen el dia a criticar els nacionalistes catalans, bascos o –en casos extrems– gallecs.
»De la mateixa manera, quan algú –sol ser un cantant o artista de varietats– t’explica que ell no es fica en política, perquè “és apolític”, no saps ben bé per què, sempre acaba demostrant-te el seu amor per Franco.
»Ja ho deia Peridis en un acudit: quan algú sosté que ara no hi ha tanta diferència entre les esquerres i les dretes, no en dubtin, és de dretes.» (Empar Moliner, El País 8 setembre 2008)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
»De la mateixa manera, quan algú –sol ser un cantant o artista de varietats– t’explica que ell no es fica en política, perquè “és apolític”, no saps ben bé per què, sempre acaba demostrant-te el seu amor per Franco.
»Ja ho deia Peridis en un acudit: quan algú sosté que ara no hi ha tanta diferència entre les esquerres i les dretes, no en dubtin, és de dretes.» (Empar Moliner, El País 8 setembre 2008)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dimarts, 26 d’agost del 2008
Postal d’Espanya
Encara sóc de vacances, demà al vespre torno. Però ja us puc posar una postal des d'Espanya*. No ve d'aquí ni on sóc ni on he estat exactament aquestes tres setmanes. He estat a Espanya, i em sembla que l'Espanya que he vist i que he sentit, tota sencera, és força igual. La meva tàctica és preguntar i escoltar de manera innocent, no donar lliçons. No discuteixo. No tinc cap interès a fer canviar d'opinió els espanyols, si és que això fos possible aconseguir-ho.
Rellegint Gaziel o Prat de la Riba, rellegint premsa del temps de la República, constates que ells no han reculat ni un centímetre. L'experiència viscuda en aquestes vacances d'enguany em diu que no ha canviat ni el país ni la gent. Almenys si penso en l'Espanya que vaig conèixer prou bé just els anys de la mal anomenada transició, del 1976 al 1982, que els vaig passar a Madrid, a les Castelles i a l'Aragó (i al País Basc, però Euskadi era, i és, molt diferent: per això no forma part de l'Espanya de la qual parlo ací, tot i que al País Basc i a Navarra hi hagi gent més espanyolista que els castellans de tota la vida; i també gent més nacionalista, perquè n'hi ha que pensen que poden matar per aconseguir els seus fins... i és clar que l'Estat espanyol també ha matat fins fa quatre dies, i encara hi ha tortures i detencions arbitràries).
El que em sobta més de l'Espanya actual, i aquí sí que hi ha canvi, és que força gent admet com a hipòtesi de futur el desmembrament de l'Estat. Sí, s'observa un cert fatalisme, des del seu punt de vista, respecte a l'avenir de la seva Espanya, però em sembla que no són capaços d'adonar-se que si un dia l'Estat actual desapareix haurà estat culpa seva i només seva. Per a molta gent espanyola, "la causa de la situació actual", i ho diuen amb pena, és més aviat la falta de mà dura que no pas de mà esquerra. O sigui, estan convençuts que ells, si un dia es trenca l'Estat, no tindran culpes greus. O que si hi ha culpa –aquest missatge arriba sobretot des de la dreta, però també se sent per l'esquerra– és per no haver tallat a l'hora el que s'havia de tallar de soca-rel: les "pretensions nacionalistes". Evidentment, quan parlen dels nacionalismes sempre s'obliden que el primer nacionalisme de l'Estat, el més radical i el més dogmàtic, és el nacionalisme espanyol. Però cal donar-los la raó: la culpa d'un hipotètic trencament de l'Estat (ja vaig dir mig de broma que l'any 2035 seria una cosa feta) serà el nacionalisme: no el nacionalisme defensiu dels països perifèrics, sinó el nacionalisme intolerant dels espanyols centralistes.
També ha canviat molt el perfil del litoral espanyol, però això és només una continuació del que va començar els anys 60. I hi ha llocs de la costa catalana que han fet exactament la mateixa trajectòria: carregar-se tants paradisos com oferia la natura tot al voltant de la península.
Només una anècdota i ho deixo córrer, perquè no crec que valgui la pena aprofundir el tema –em cansa, no serveix de res discutir-ho, ja està molt dit i no és ni de bon tros gratificant com ho era parlar de la Llombardia l'any passat. El primer dia ens van aturar a l'autopista uns agents de l'anomenada guàrdia civil, sense cap motiu, i ens van demanar la documentació "a efectos de control". La persona que conduïa va ensenyar els seus documents. Tot correcte, li van dir. Llavors em van demanar els meus. Jo tenia els meus papers, suposava, en una de les bosses que dúiem al darrere, segurament al fons del tot. No conduïa, hi insisteixo. Portar la documentació hauria de ser només obligatori si hi havia algun motiu perquè te la demanessin, no per a decisions aleatòries que depenen d'un caprici, que no estan subjectes a cap control legal i que poden donar lloc a tota mena d'abusos, com era el cas. Això és d'altres èpoques, pensava jo. Els vaig demanar pietat, explicant-los que havia fet les maletes molt de pressa i que no sabia on tenia els documents. No en van tenir. Vaig estar-me, doncs, amb un paio mirant-me de prop i uns altres dos apuntant-me amb l'arma carregada, unes armes enormes –la meva resistència inicial em feia, suposo, més sospitós–, al mig de l'autopista –havien reduït els tres carrils de circulació a un–, a 35 graus a l'ombra segons el termòmetre del cotxe –però estàvem al sol–, remenant maletes davant d'ells. Tot va quedar estès per terra, mitjó per mitjó i calçotet per calçotet. Quan a la fi –em va costar deu minuts ben bons– vaig aconseguir trobar els papers, els vaig dir que allò em semblava inconstitucional. Es van mirar amb sornegueria. "Verás si te parece constitucional que te llevemos ahora mismo a la comisaría y nos pasemos allí todo el día", va dir un d'ells. No vaig respondre res més, allò feia massa pudor per discutir-ho. Una escena d'altres temps i d'altres règims polítics, pensava jo. Ja som a Espanya, nois, benvinguts. Era el primer dia, tot just havíem travessat la ratlla. Mai m'havia passat una cosa com aquella, ni tan sols feia 30 anys, si bé sabia que llavors això passava. Doncs bé, ara també passa.
Potser vaig tenir mala sort –no sé si triaven els cotxes a l'atzar o nosaltres fèiem, segons ells, mala pinta–, però una mala sort de país tercermundista, de país dictatorial. La policia no pot tenir aquest poder omnímode. Em vaig sentir transportat a 30 anys enrere. Vaig tenir ganes de recular, d'oblidar-me de les vacances, de cercar un altre destí. Si la policia espanyola podia actuar així l'any 2008, volia dir que no havia canviat res. Per tant, no calia continuar la recerca. Ja tenia els resultats. Tothom amb qui he parlat aquests dies de l'assumpte m'ha dit que era normal el que m'havia passat, que és lògic que hi hagi aquests controls, que això va d'aquesta manera. Només algú em reconeixia que la resposta del policia a la meva queixa estava fora de lloc, però no discutia la conveniència de fer controls discrecionals (i exhaustius) d'aquesta mena.
Crec que a Catalunya actuacions policials d'aquest tipus no són freqüents, cridarien massa l'atenció; aquí quan hi ha un abús de poder sol aparèixer a la premsa.
Si m'he queixat? No. Sé que podria fer-ho, però no hi tinc cap interès i sobretot no hi crec. Ja s'ho faran.
Com deia, allò va ser el primer dia. És una anècdota, però tres setmanes després puc confirmar que l'anècdota és un bon símbol. Espanya és així: exactament com era fa 30 anys, com era fa 75 anys, com era fa 100 anys.
* Espanya, en aquest article, vol dir Andalusia, Múrcia, Aragó, les dues Castelles –incloent-hi Madrid, la capital–, Extremadura, Cantàbria i Astúries. O sigui, l'Espanya-Espanya, l'Espanya eterna, l'«Espanya uniforme», en terminologia espanyola canònica del segle XIX –ells mateixos ho deien–, en contraposició a l'«Espanya foral», a l'«Espanya incorporada o assimilada» i a l'«Espanya colonial» (segons un mapa de la Biblioteca Nacional de Madrid).
Rellegint Gaziel o Prat de la Riba, rellegint premsa del temps de la República, constates que ells no han reculat ni un centímetre. L'experiència viscuda en aquestes vacances d'enguany em diu que no ha canviat ni el país ni la gent. Almenys si penso en l'Espanya que vaig conèixer prou bé just els anys de la mal anomenada transició, del 1976 al 1982, que els vaig passar a Madrid, a les Castelles i a l'Aragó (i al País Basc, però Euskadi era, i és, molt diferent: per això no forma part de l'Espanya de la qual parlo ací, tot i que al País Basc i a Navarra hi hagi gent més espanyolista que els castellans de tota la vida; i també gent més nacionalista, perquè n'hi ha que pensen que poden matar per aconseguir els seus fins... i és clar que l'Estat espanyol també ha matat fins fa quatre dies, i encara hi ha tortures i detencions arbitràries).
El que em sobta més de l'Espanya actual, i aquí sí que hi ha canvi, és que força gent admet com a hipòtesi de futur el desmembrament de l'Estat. Sí, s'observa un cert fatalisme, des del seu punt de vista, respecte a l'avenir de la seva Espanya, però em sembla que no són capaços d'adonar-se que si un dia l'Estat actual desapareix haurà estat culpa seva i només seva. Per a molta gent espanyola, "la causa de la situació actual", i ho diuen amb pena, és més aviat la falta de mà dura que no pas de mà esquerra. O sigui, estan convençuts que ells, si un dia es trenca l'Estat, no tindran culpes greus. O que si hi ha culpa –aquest missatge arriba sobretot des de la dreta, però també se sent per l'esquerra– és per no haver tallat a l'hora el que s'havia de tallar de soca-rel: les "pretensions nacionalistes". Evidentment, quan parlen dels nacionalismes sempre s'obliden que el primer nacionalisme de l'Estat, el més radical i el més dogmàtic, és el nacionalisme espanyol. Però cal donar-los la raó: la culpa d'un hipotètic trencament de l'Estat (ja vaig dir mig de broma que l'any 2035 seria una cosa feta) serà el nacionalisme: no el nacionalisme defensiu dels països perifèrics, sinó el nacionalisme intolerant dels espanyols centralistes.
També ha canviat molt el perfil del litoral espanyol, però això és només una continuació del que va començar els anys 60. I hi ha llocs de la costa catalana que han fet exactament la mateixa trajectòria: carregar-se tants paradisos com oferia la natura tot al voltant de la península.
Només una anècdota i ho deixo córrer, perquè no crec que valgui la pena aprofundir el tema –em cansa, no serveix de res discutir-ho, ja està molt dit i no és ni de bon tros gratificant com ho era parlar de la Llombardia l'any passat. El primer dia ens van aturar a l'autopista uns agents de l'anomenada guàrdia civil, sense cap motiu, i ens van demanar la documentació "a efectos de control". La persona que conduïa va ensenyar els seus documents. Tot correcte, li van dir. Llavors em van demanar els meus. Jo tenia els meus papers, suposava, en una de les bosses que dúiem al darrere, segurament al fons del tot. No conduïa, hi insisteixo. Portar la documentació hauria de ser només obligatori si hi havia algun motiu perquè te la demanessin, no per a decisions aleatòries que depenen d'un caprici, que no estan subjectes a cap control legal i que poden donar lloc a tota mena d'abusos, com era el cas. Això és d'altres èpoques, pensava jo. Els vaig demanar pietat, explicant-los que havia fet les maletes molt de pressa i que no sabia on tenia els documents. No en van tenir. Vaig estar-me, doncs, amb un paio mirant-me de prop i uns altres dos apuntant-me amb l'arma carregada, unes armes enormes –la meva resistència inicial em feia, suposo, més sospitós–, al mig de l'autopista –havien reduït els tres carrils de circulació a un–, a 35 graus a l'ombra segons el termòmetre del cotxe –però estàvem al sol–, remenant maletes davant d'ells. Tot va quedar estès per terra, mitjó per mitjó i calçotet per calçotet. Quan a la fi –em va costar deu minuts ben bons– vaig aconseguir trobar els papers, els vaig dir que allò em semblava inconstitucional. Es van mirar amb sornegueria. "Verás si te parece constitucional que te llevemos ahora mismo a la comisaría y nos pasemos allí todo el día", va dir un d'ells. No vaig respondre res més, allò feia massa pudor per discutir-ho. Una escena d'altres temps i d'altres règims polítics, pensava jo. Ja som a Espanya, nois, benvinguts. Era el primer dia, tot just havíem travessat la ratlla. Mai m'havia passat una cosa com aquella, ni tan sols feia 30 anys, si bé sabia que llavors això passava. Doncs bé, ara també passa.
Potser vaig tenir mala sort –no sé si triaven els cotxes a l'atzar o nosaltres fèiem, segons ells, mala pinta–, però una mala sort de país tercermundista, de país dictatorial. La policia no pot tenir aquest poder omnímode. Em vaig sentir transportat a 30 anys enrere. Vaig tenir ganes de recular, d'oblidar-me de les vacances, de cercar un altre destí. Si la policia espanyola podia actuar així l'any 2008, volia dir que no havia canviat res. Per tant, no calia continuar la recerca. Ja tenia els resultats. Tothom amb qui he parlat aquests dies de l'assumpte m'ha dit que era normal el que m'havia passat, que és lògic que hi hagi aquests controls, que això va d'aquesta manera. Només algú em reconeixia que la resposta del policia a la meva queixa estava fora de lloc, però no discutia la conveniència de fer controls discrecionals (i exhaustius) d'aquesta mena.
Crec que a Catalunya actuacions policials d'aquest tipus no són freqüents, cridarien massa l'atenció; aquí quan hi ha un abús de poder sol aparèixer a la premsa.
Si m'he queixat? No. Sé que podria fer-ho, però no hi tinc cap interès i sobretot no hi crec. Ja s'ho faran.
Com deia, allò va ser el primer dia. És una anècdota, però tres setmanes després puc confirmar que l'anècdota és un bon símbol. Espanya és així: exactament com era fa 30 anys, com era fa 75 anys, com era fa 100 anys.
* Espanya, en aquest article, vol dir Andalusia, Múrcia, Aragó, les dues Castelles –incloent-hi Madrid, la capital–, Extremadura, Cantàbria i Astúries. O sigui, l'Espanya-Espanya, l'Espanya eterna, l'«Espanya uniforme», en terminologia espanyola canònica del segle XIX –ells mateixos ho deien–, en contraposició a l'«Espanya foral», a l'«Espanya incorporada o assimilada» i a l'«Espanya colonial» (segons un mapa de la Biblioteca Nacional de Madrid).
dilluns, 12 de maig del 2008
Qüestions de llengua (XXVII): Imposar la llengua
He llegit el llibre de Moreno Cabrera, El nacionalismo lingüístico. Una ideología destructiva (Península, 2008). El resum és que l’estratègia més reeixida històricament per fer triomfar una llengua sobre un territori –un territori amb unes persones que parlaven altres llengües– segueix una sèrie d’etapes ben clares: primer, l’annexió o la conquesta política del nou territori, o la confederació de tots dos –no és descartable que la cosa comenci amistosament–; segon, la implantació per força de la nova llengua en aquell territori; tercer, la declaració de superioritat de la nova llengua respecte a l’antiga. Aquestes tres etapes solen tenir lloc en situacions absolutistes o extrademocràtiques, i sovint s’han imposat amb la força de les armes.
Llavors, arribats a l’època democràtica, en comptes de fer marxa enrere, s’adopta una posició de fets consumats i fins i tot de victimisme per part del dominador, i, sense cap mena d’autocrítica per les etapes anteriors, continua l’evolució: quart, si la llengua antiga encara no ha desaparegut, des del poder es declara que hi ha una situació de «bilingüisme natural»; cinquè, es defensa des del mateix poder central –els poders autònoms, si n’hi ha, en realitat no són autònoms ni, per tant, poders–, amb tots els mecanismes al seu abast, el desenvolupament de la llengua estatal en aquell territori, ja que ara, amb la democràcia, es troba «en perill»; sisè, es combat qualsevol mecanisme de defensa de la llengua antiga del territori, acusant-la d’anar contra el progrés, contra l’entesa universal i contra la llibertat dels que parlen la llengua nova en aquell territori; setè, hi ha una etapa més o menys llarga en què la llengua antiga es conserva al costat de la nova, però en què cada cop més l’antiga s’utilitza només en determinats àmbits o és vista com un fenomen merament folklòric; vuitè, la llengua antiga desapareix, si no és que ha assolit, amb prou temps per poder recuperar-se, uns mecanismes de defensa que tinguin almenys la mateixa força política que empara la llengua fins ara considerada nova, ja hegemònica –o sigui, si no és que ha recuperat la independència que va cedir o perdre en el seu dia.
És això el que l’imperi espanyol va fer amb les llengües ameríndies i ha fet en els territoris que han acabat formant part de l’actual Espanya, és això el que es fa a la Xina des de fa dues generacions. El que van fer els Estats Units amb les altres llengües del nord d’Amèrica no va ser això: va ser directament el genocidi, l’eliminació de les persones. Morta la cuca, mort el verí (el verí de la llengua).
Moreno Cabrera és catedràtic de filologia a la Universitat Autònoma de Madrid. No és sospitós de vel·leïtats nacionalistes perifèriques. És, doncs, ell sí, un espanyol no nacionalista. A cada generació en surt un. El problema és que a aquesta mena de gent clarivident només els fem cas els perifèrics, als quals no ens fa falta que diguin el que diuen –tot i que ens consola– perquè ja ho sabíem o almenys ja ho intuíem. Són tan estranys, que els seus connacionals no els fan cap cas, com si fossin espanyols bords. O sigui, nosaltres ens posem contents perquè hi ha algú a Madrid que ens entén; però els que li haurien de fer cas fan com si sentissin ploure. Més ben dit: ni tan sols el senten.
Llavors, arribats a l’època democràtica, en comptes de fer marxa enrere, s’adopta una posició de fets consumats i fins i tot de victimisme per part del dominador, i, sense cap mena d’autocrítica per les etapes anteriors, continua l’evolució: quart, si la llengua antiga encara no ha desaparegut, des del poder es declara que hi ha una situació de «bilingüisme natural»; cinquè, es defensa des del mateix poder central –els poders autònoms, si n’hi ha, en realitat no són autònoms ni, per tant, poders–, amb tots els mecanismes al seu abast, el desenvolupament de la llengua estatal en aquell territori, ja que ara, amb la democràcia, es troba «en perill»; sisè, es combat qualsevol mecanisme de defensa de la llengua antiga del territori, acusant-la d’anar contra el progrés, contra l’entesa universal i contra la llibertat dels que parlen la llengua nova en aquell territori; setè, hi ha una etapa més o menys llarga en què la llengua antiga es conserva al costat de la nova, però en què cada cop més l’antiga s’utilitza només en determinats àmbits o és vista com un fenomen merament folklòric; vuitè, la llengua antiga desapareix, si no és que ha assolit, amb prou temps per poder recuperar-se, uns mecanismes de defensa que tinguin almenys la mateixa força política que empara la llengua fins ara considerada nova, ja hegemònica –o sigui, si no és que ha recuperat la independència que va cedir o perdre en el seu dia.
És això el que l’imperi espanyol va fer amb les llengües ameríndies i ha fet en els territoris que han acabat formant part de l’actual Espanya, és això el que es fa a la Xina des de fa dues generacions. El que van fer els Estats Units amb les altres llengües del nord d’Amèrica no va ser això: va ser directament el genocidi, l’eliminació de les persones. Morta la cuca, mort el verí (el verí de la llengua).
Moreno Cabrera és catedràtic de filologia a la Universitat Autònoma de Madrid. No és sospitós de vel·leïtats nacionalistes perifèriques. És, doncs, ell sí, un espanyol no nacionalista. A cada generació en surt un. El problema és que a aquesta mena de gent clarivident només els fem cas els perifèrics, als quals no ens fa falta que diguin el que diuen –tot i que ens consola– perquè ja ho sabíem o almenys ja ho intuíem. Són tan estranys, que els seus connacionals no els fan cap cas, com si fossin espanyols bords. O sigui, nosaltres ens posem contents perquè hi ha algú a Madrid que ens entén; però els que li haurien de fer cas fan com si sentissin ploure. Més ben dit: ni tan sols el senten.
dissabte, 23 de juny del 2007
Sempre en castellà
«Establert a Catalunya des de fa dècades, [Luis del Olmo] sempre ha fet ràdio en castellà i sempre ha introduït moderació en les ones quan s’han produït atacs a la singularitat catalana. Per tot plegat, enhorabona.» (Editorial d’El Periódico, 22 juny 2007). És una deficient traducció automàtica del diari, aquest «tot plegat» que inclou, evidentment, una felicitació per haver fet «sempre» ràdio en castellà? Potser sí: tothom sap que la versió catalana d’aquest diari és una traducció. Mirem-ho... Doncs no, en l’original castellà hi ha una diferència no menor, però no és aquesta del «tot plegat». Diu: «Afincado en Catalunya desde hace décadas, ha hecho radio en castellano y siempre ha introducido moderación en las ondas cuando se han producido ataques a la singularidad catalana. Por todo ello, enhorabuena.» La diferència, ja ho veieu, és que el «siempre» afecta només a la «moderación en las ondas», no pas al fet d’haver «hecho radio en castellano».
I doncs, estem ben lluïts. Si l’altre dia parlàvem de les dependències ideològiques i patriòtiques de La Vanguardia, què hem de dir avui d’El Periódico? I a l’editorial! («L'opinió del diari s'expressa només als editorials», diuen ells mateixos.) Això, senyors d’El Periódico, no és un «atac a la singularitat catalana», ni que sigui camuflat? No és una manera de fer bones les tesis dels pallassos? ¿No és com dir: «Bien, Luis, por ser valiente y mantenerte firme en el castellano, pese a la tremenda persecución que sufrís los monolingües castellanos en Cataluña. A nosotros también nos habría gustado haberlo hecho así, haber sido valientes como tú, pero tuvimos que rendirnos porque Pujol nos obligó»? (Un dia algú valent de debò haurà d’explicar la veritable història d’El Periódico, de l’edició primera de Madrid, de les raons de l’edició en català, de tot plegat, que no té res a veure amb la comèdia de la frase d’aquí a dalt. Però calla, que ara manen els seus pertot i tenen ulls al clatell...)
(I ja que hi som, quan hi ha «atacs a la singularitat catalana», què vol dir ser «moderat»? Què significa, davant la injustícia d’un atac, la «moderació»? Estem atrapats com sempre per l’ambigüitat de les paraules. Però als nacionalistes espanyols, ho reconeguin o no, se’ls entén tot. I també es veuen de lluny les seues aliances i a les seues complicitats.)
Bona revetlla, o bona nit de Sant Joan, com es deia abans, els que la festiveu.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
I doncs, estem ben lluïts. Si l’altre dia parlàvem de les dependències ideològiques i patriòtiques de La Vanguardia, què hem de dir avui d’El Periódico? I a l’editorial! («L'opinió del diari s'expressa només als editorials», diuen ells mateixos.) Això, senyors d’El Periódico, no és un «atac a la singularitat catalana», ni que sigui camuflat? No és una manera de fer bones les tesis dels pallassos? ¿No és com dir: «Bien, Luis, por ser valiente y mantenerte firme en el castellano, pese a la tremenda persecución que sufrís los monolingües castellanos en Cataluña. A nosotros también nos habría gustado haberlo hecho así, haber sido valientes como tú, pero tuvimos que rendirnos porque Pujol nos obligó»? (Un dia algú valent de debò haurà d’explicar la veritable història d’El Periódico, de l’edició primera de Madrid, de les raons de l’edició en català, de tot plegat, que no té res a veure amb la comèdia de la frase d’aquí a dalt. Però calla, que ara manen els seus pertot i tenen ulls al clatell...)
(I ja que hi som, quan hi ha «atacs a la singularitat catalana», què vol dir ser «moderat»? Què significa, davant la injustícia d’un atac, la «moderació»? Estem atrapats com sempre per l’ambigüitat de les paraules. Però als nacionalistes espanyols, ho reconeguin o no, se’ls entén tot. I també es veuen de lluny les seues aliances i a les seues complicitats.)
Bona revetlla, o bona nit de Sant Joan, com es deia abans, els que la festiveu.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
divendres, 22 de juny del 2007
Qui ha ajudat els xinesos?
La notícia era aquesta: «El Termcat, Centre de Terminologia de Catalunya, acaba de signar un acord amb el Comitè Nacional Xinès de Terminologia Científica i Tècnica per a la cessió de terminologia olímpica amb motiu de la celebració dels Jocs Olímpics de Pequín l’any 2008.»
La notícia és important en el món de l’olimpisme i també en el terreny científic dels llenguatges d’especialitat, pel que implica de reconeixement a la tasca feta pels professionals catalans en aquest àmbit des de l’any 1992, i abans, en l’avinentesa dels Jocs de Barcelona.
Quin titular han posat en aquesta informació els mitjans de comunicació espanyols que han decidit donar-la? Aquest que els ha proporcionat l'agència Efe: «España cede terminología olímpica a China para los Juegos de Pekín.» Al món mediàtic espanyol, o Españñña va dins el titular o no hi ha notícia. És com allò de no reconèixer a posteriori, i fins i tot sancionar, un equip espanyol de futbol sala que competia en un campionat mundial… perquè va gosar enfrontar-se a un equip de Catalunya –va guanyar Catalunya, per cert.
I després diuen que els nacionalistes som nosaltres.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
La notícia és important en el món de l’olimpisme i també en el terreny científic dels llenguatges d’especialitat, pel que implica de reconeixement a la tasca feta pels professionals catalans en aquest àmbit des de l’any 1992, i abans, en l’avinentesa dels Jocs de Barcelona.
Quin titular han posat en aquesta informació els mitjans de comunicació espanyols que han decidit donar-la? Aquest que els ha proporcionat l'agència Efe: «España cede terminología olímpica a China para los Juegos de Pekín.» Al món mediàtic espanyol, o Españñña va dins el titular o no hi ha notícia. És com allò de no reconèixer a posteriori, i fins i tot sancionar, un equip espanyol de futbol sala que competia en un campionat mundial… perquè va gosar enfrontar-se a un equip de Catalunya –va guanyar Catalunya, per cert.
I després diuen que els nacionalistes som nosaltres.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dissabte, 9 de juny del 2007
Qüestions de llengua (XVI): Sabem molt castellà (i 2)
El resum del capítol anterior: que sabem molt castellà, moltíssim, la immensa majoria de nosaltres sabem segurament més castellà que no català.
És allò que explicava ja Joan Sales en temps del Franco, quan va obrir-se una mica la mà i el català va recomençar a treure el nas socialment, que li demanaven: «–Com s’escriu “diumenge que ve si Déu vol”? –Doncs així, exactament com ho has dit. –No, jo vull dir formalment, per a una participació de casament. –És igual, tal com ho has dit. –Vols dir? Bé, ja ho demanaré a algú altre.» I l’escriptor explicava que la invitació al final eixia així: «El diumenge pròxim, Déu mitjançant.» El castellà, «Franco mitjançant», havia aconseguit ser el paradigma de «la formalitat». I encara hi som.
Bé, el que volia dir és que després del Franco i amb l’statu quo que ens ha deixat aquell senyor, que com sabeu no s’ha modificat gaire, el perill que tenim ara, el risc que corre el català, és sobretot a causa d’aquest gran coneixement que tenim tots del castellà.
Perquè els nostres tresavis no en sabien tant, de castellà. Ni de lluny. Amb prou feines, fora dels més il·lustrats, tenien les paraules justes per entendre’s amb els funcionaris quan de tant en tant havien d’anar a fer una gestió burocràtica.
En canvi, nosaltres sabem molt castellà, no dic que més del compte perquè això seria un error –les llengües són innocents– i de seguida algú m’acusaria d’un munt de coses lletges, però en sabem més que de català, en sabem fins a un punt que el català que sabem –els que en sabem– corre perill de ser fagocitat lèxicament (vocabulari), sintàcticament (construcció de les frases) i fins i tot fraseològicament (les locucions, refranys i frases fetes: allò de “que cada pal aguanti la seva vela” que deia un polític de primera fila l’altre dia).
Això és un gran desastre? Suposo que sí, però hi ha poca cosa a pelar, mentre la gent no faci un cop de cap i no decideixi que convé muntar una revolució pacífica però contundent, una vaga de fam ininterrompuda davant l’ONU o una feta similar per trobar suport internacional i poder desempallegar-nos dels imperialistes que ens han dut fins a aquesta situació galdosa de subordinació i ens hi volen mantenir, situació en què la nostra llengua sembla abocada a una mimetització tan gran amb el castellà que aviat ells ens entendran tan bé com nosaltres, sense saber gallec, entenem molts gallecs actuals quan parlen la llengua que parlen la majoria d’ells. I en canvi, ens costa força més entendre el portuguès, que és –era– la mateixa llengua.
Sempre acabem igual: l’autonomia que ens cal és la de Portugal.
I n’hi ha que diuen que l’important és entendre’s i que, per tant, quin problema hi ha que el gallec s’entengui? Ara, a aquests no els diguis que mimetitzin el seu castellà amb l’anglès o l’hindi, perquè llavors es posaran les mans al cap: el castellà és sagrat tal com està, no cal tocar-lo. Explica-li a un senyor o a una senyora de la meseta castellana que parlar espanyol a Valladolid és provincià i que fa més global que enraoni en xinès, i veuràs què et diu. O sigui, ells, com nosaltres, són partidaris que la gent s’entengui, però sense que la seva llengua no perdi ni la personalitat ni una mica de quota del pastís mundial. I els altres som els que ens hem d’adaptar, els que hem de pactar d’aquella manera, si us plau per força –i com a filosofia ja ens està bé, sembla més civilitzada que l’altra... però sense imposicions.
No sé si ens ha de consolar el fet que totes les llengües, fins les més poderoses, pateixen a hores d’ara processos similars d’assimilació. Potser sí que les llengües actuals tal com les coneixem ara s’acabaran i en sorgirà alguna o unes quantes de noves, diferents de totes les d’avui. Es podrien acabar els particularismes de cada llengua o que la llengua de comunicació global fos una i després n’hi hagués altres de locals per entendre’s en els àmbits més casolans. Potser. Però el que ens fa ràbia de debò és que a nosaltres el procés de globalització, aquesta mena de convergència general de les llengües en un híbrid –a veure què passarà ara amb la llavassada del xinès que és a punt d’arribar–, ens agafa enmig d’una situació històrica com la que tenim, en aquesta nostra conjuntura de feblesa institucional i social, per tot allò que ens han imposat en anys recents i que encara s’arrossega i encara ens imposen.
Si això ens ho haguéssim trobat fa dos-cents anys... doncs, vés a saber què hauria passat, potser la llengua nostra hauria desaparegut del tot, perquè llavors no la teníem ni codificada ni prou fixada: era encara més olla de grills que ara. Però ens ha tocat avui, tenim la llengua que tot just fa un segle va començar a revifar, i ara, amb mitges soles gairebé noves i canvi d’oli recent, tot plegat la maleïda globalització, amb l’«espanyol mitjançant», ens agafa sense confessar.
Això és el que ens neguiteja. I teniu raó... però no sé si amb aquests nyirvis que gastem tots plegats últimament anirem gaire lluny.
Certament, és perillós que ens quedem ulls fits en aquesta llengua espanyola, tancada en una zona de món que no sembla que hagi de ser de les més importants ni estratègiques en el futur immediat. Hem d’anar amb compte, doncs, no fos cas que en el procés d’hibridació de les llengües ens quedéssim en un estadi intermedi, ni carn ni peix, i que amb la llengua que ens domina ara no anéssim gaire més enllà de Madrid, que ja sabeu que l’espanyol de Sud-amèrica cada cop va més al seu aire: o sigui, que ens quedéssim «entre Pinto y Valdemoro».
Posats a anar pel món amb llengües internacionals, doncs, o a transformar la nostra en una versió casolana dels futurs híbrids universals, potser l’espill que ens han posat si us plau per força al costat perquè ens hi emmirallem no sigui el cavall guanyador. Posats a perdre identitat, doncs, val més que cerquem els millors tatanos del mercat.
I ja sé que aquesta nota no conclou gaire res. No tinc solucions.
El que no és solució, sens dubte, sinó una manifestació de cinisme d’allò més perversa, és dir que el castellà està en perill a Catalunya, que “no convergim”, que “no som prou globals”, i que per tant cal fer coses per “recuperar les quotes perdudes de castellà”. És el cinisme dels espanyols imperialistes, dels genocides. I són ells els que manen, a Madrid i a Barcelona. Els hem votat nosaltres. Això és el que tenim. I per a això no hi ha solucions. Jo sóc pacifista convençut i, per tant, no les conec.
És allò que explicava ja Joan Sales en temps del Franco, quan va obrir-se una mica la mà i el català va recomençar a treure el nas socialment, que li demanaven: «–Com s’escriu “diumenge que ve si Déu vol”? –Doncs així, exactament com ho has dit. –No, jo vull dir formalment, per a una participació de casament. –És igual, tal com ho has dit. –Vols dir? Bé, ja ho demanaré a algú altre.» I l’escriptor explicava que la invitació al final eixia així: «El diumenge pròxim, Déu mitjançant.» El castellà, «Franco mitjançant», havia aconseguit ser el paradigma de «la formalitat». I encara hi som.
Bé, el que volia dir és que després del Franco i amb l’statu quo que ens ha deixat aquell senyor, que com sabeu no s’ha modificat gaire, el perill que tenim ara, el risc que corre el català, és sobretot a causa d’aquest gran coneixement que tenim tots del castellà.
Perquè els nostres tresavis no en sabien tant, de castellà. Ni de lluny. Amb prou feines, fora dels més il·lustrats, tenien les paraules justes per entendre’s amb els funcionaris quan de tant en tant havien d’anar a fer una gestió burocràtica.
En canvi, nosaltres sabem molt castellà, no dic que més del compte perquè això seria un error –les llengües són innocents– i de seguida algú m’acusaria d’un munt de coses lletges, però en sabem més que de català, en sabem fins a un punt que el català que sabem –els que en sabem– corre perill de ser fagocitat lèxicament (vocabulari), sintàcticament (construcció de les frases) i fins i tot fraseològicament (les locucions, refranys i frases fetes: allò de “que cada pal aguanti la seva vela” que deia un polític de primera fila l’altre dia).
Això és un gran desastre? Suposo que sí, però hi ha poca cosa a pelar, mentre la gent no faci un cop de cap i no decideixi que convé muntar una revolució pacífica però contundent, una vaga de fam ininterrompuda davant l’ONU o una feta similar per trobar suport internacional i poder desempallegar-nos dels imperialistes que ens han dut fins a aquesta situació galdosa de subordinació i ens hi volen mantenir, situació en què la nostra llengua sembla abocada a una mimetització tan gran amb el castellà que aviat ells ens entendran tan bé com nosaltres, sense saber gallec, entenem molts gallecs actuals quan parlen la llengua que parlen la majoria d’ells. I en canvi, ens costa força més entendre el portuguès, que és –era– la mateixa llengua.
Sempre acabem igual: l’autonomia que ens cal és la de Portugal.
I n’hi ha que diuen que l’important és entendre’s i que, per tant, quin problema hi ha que el gallec s’entengui? Ara, a aquests no els diguis que mimetitzin el seu castellà amb l’anglès o l’hindi, perquè llavors es posaran les mans al cap: el castellà és sagrat tal com està, no cal tocar-lo. Explica-li a un senyor o a una senyora de la meseta castellana que parlar espanyol a Valladolid és provincià i que fa més global que enraoni en xinès, i veuràs què et diu. O sigui, ells, com nosaltres, són partidaris que la gent s’entengui, però sense que la seva llengua no perdi ni la personalitat ni una mica de quota del pastís mundial. I els altres som els que ens hem d’adaptar, els que hem de pactar d’aquella manera, si us plau per força –i com a filosofia ja ens està bé, sembla més civilitzada que l’altra... però sense imposicions.
No sé si ens ha de consolar el fet que totes les llengües, fins les més poderoses, pateixen a hores d’ara processos similars d’assimilació. Potser sí que les llengües actuals tal com les coneixem ara s’acabaran i en sorgirà alguna o unes quantes de noves, diferents de totes les d’avui. Es podrien acabar els particularismes de cada llengua o que la llengua de comunicació global fos una i després n’hi hagués altres de locals per entendre’s en els àmbits més casolans. Potser. Però el que ens fa ràbia de debò és que a nosaltres el procés de globalització, aquesta mena de convergència general de les llengües en un híbrid –a veure què passarà ara amb la llavassada del xinès que és a punt d’arribar–, ens agafa enmig d’una situació històrica com la que tenim, en aquesta nostra conjuntura de feblesa institucional i social, per tot allò que ens han imposat en anys recents i que encara s’arrossega i encara ens imposen.
Si això ens ho haguéssim trobat fa dos-cents anys... doncs, vés a saber què hauria passat, potser la llengua nostra hauria desaparegut del tot, perquè llavors no la teníem ni codificada ni prou fixada: era encara més olla de grills que ara. Però ens ha tocat avui, tenim la llengua que tot just fa un segle va començar a revifar, i ara, amb mitges soles gairebé noves i canvi d’oli recent, tot plegat la maleïda globalització, amb l’«espanyol mitjançant», ens agafa sense confessar.
Això és el que ens neguiteja. I teniu raó... però no sé si amb aquests nyirvis que gastem tots plegats últimament anirem gaire lluny.
Certament, és perillós que ens quedem ulls fits en aquesta llengua espanyola, tancada en una zona de món que no sembla que hagi de ser de les més importants ni estratègiques en el futur immediat. Hem d’anar amb compte, doncs, no fos cas que en el procés d’hibridació de les llengües ens quedéssim en un estadi intermedi, ni carn ni peix, i que amb la llengua que ens domina ara no anéssim gaire més enllà de Madrid, que ja sabeu que l’espanyol de Sud-amèrica cada cop va més al seu aire: o sigui, que ens quedéssim «entre Pinto y Valdemoro».
Posats a anar pel món amb llengües internacionals, doncs, o a transformar la nostra en una versió casolana dels futurs híbrids universals, potser l’espill que ens han posat si us plau per força al costat perquè ens hi emmirallem no sigui el cavall guanyador. Posats a perdre identitat, doncs, val més que cerquem els millors tatanos del mercat.
I ja sé que aquesta nota no conclou gaire res. No tinc solucions.
El que no és solució, sens dubte, sinó una manifestació de cinisme d’allò més perversa, és dir que el castellà està en perill a Catalunya, que “no convergim”, que “no som prou globals”, i que per tant cal fer coses per “recuperar les quotes perdudes de castellà”. És el cinisme dels espanyols imperialistes, dels genocides. I són ells els que manen, a Madrid i a Barcelona. Els hem votat nosaltres. Això és el que tenim. I per a això no hi ha solucions. Jo sóc pacifista convençut i, per tant, no les conec.
diumenge, 22 d’abril del 2007
Fets diferencials (13): Un poble indòmit
El que vaig escriure ahir m’ha fet pensar després, rumiant-hi, que el fet que el català sobrevisqui, amb la història que ha tingut al darrere de persecucions i d’opressió política, social, cultural, de foment institucional i sistemàtic de l’autoodi, és una mena de miracle col·lectiu. I aquest miracle em fa ser conscient alhora que haig d’estar molt orgullós del meu país i de la meva gent, si ho puc dir així, sense penjar-me medalles que no són meves. Orgullós amb un tipus de satisfacció diferent de la prepotència vencedora i superbiosa que senten els membres d’estats, països i nacions imperialistes i triomfants, que segurament deuen estar molt cofois del que han aconseguit els seus connacionals amb sang i foc, presons i desterros, multes i penes. Jo estic orgullós del que ha fet el meu poble: simplement, ha resistit. No crec que hi hagi cap altre poble a la terra –jo no en conec cap– que pugui dir el mateix que pot dir el poble català: malgrat tot, després de segles de repressió, hem resistit!
Continuarem resistint? Aquesta és la pregunta. Contesto de seguida: sí, això ho duem a la sang. M’agradaria que les generacions vinents, (el/le)s nostres fill(e)s i (el/le)s nostres nét(e)s, tinguessin un altre paper a fer en aquesta història, per exemple el de gestionar la normalitat d’un país independent i fer-lo pròsper i acollidor i solidari i més coses, però si no, si encara estem condemnats a ser escla(u/ve)s durant molt més temps, deixeu-me clamar ara a les generacions que ens succeeixin: coratge, catalan(e)s, estigueu orgullos(o/e)s de vosaltres i de l(e)s vostres (p/m)ares, perquè continuem resistint!
Continuarem resistint? Aquesta és la pregunta. Contesto de seguida: sí, això ho duem a la sang. M’agradaria que les generacions vinents, (el/le)s nostres fill(e)s i (el/le)s nostres nét(e)s, tinguessin un altre paper a fer en aquesta història, per exemple el de gestionar la normalitat d’un país independent i fer-lo pròsper i acollidor i solidari i més coses, però si no, si encara estem condemnats a ser escla(u/ve)s durant molt més temps, deixeu-me clamar ara a les generacions que ens succeeixin: coratge, catalan(e)s, estigueu orgullos(o/e)s de vosaltres i de l(e)s vostres (p/m)ares, perquè continuem resistint!
dimecres, 14 de març del 2007
Mullar-se (i 2)
Dels periodistes i col·laboradors que escriuen a El País, m’agrada més o menys com escriuen Juan José Millás i Elvira Lindo, com m’agraden força els articles del diumenge d’Antoni Martínez, i també els d’Empar Moliner a les pàgines suposadament catalanes. Tampoc no em perdo la col·laboració setmanal que hi fa Joan B. Culla i les cròniques del País Valencià de Francesc de P. Burguera.
Dels primers, Millás i Lindo, m’agrada com escriuen excepte quan parlen d’Espanya, perquè són d’aquells espanyols imperialistes que no saben que ho són i que, per tant, consideren que la llengua espanyola i els costums castellans són els que han de prevaldre, naturalment, a tot Espanya, i posar això en discussió és ser nacionalista i provincià. Però quan no parlen d’aquestes coses –malauradament se’ls escapa sovint alguna atzagaiada, perquè quan ets nacionalista ho ets les 24 hores del dia, sobretot si no ho saps i, per tant, no fas res per evitar que es noti–, m’agrada el que escriuen i com escriuen. Tenen gràcia. I crec que són útils per entendre d’alguna manera com són els espanyols, que cada cop són més entenedors a mesura que passa el temps i et vas traient del damunt els engavanyaments que et feien pensar que només podíem ser nacionalistes els perifèrics.
Tot això ve a tomb d’un article recent de Juanjo Millás sobre el tema de «mullar-se» que em va agradar força, perquè és una cosa de la qual hem parlat a casa sovint quan comentem el temps que diu el diari que farà l’endemà. Us el reprodueixo gairebé íntegre:
«De les expressions relacionades amb el pronòstic del temps, potser la més neutral sigui aquella que diu “cel parcialment ennuvolat amb possibilitat de precipitacions”. Cal tenir molt de cap per mullar-se tan poc. Si un trobés una fórmula semblant per moure’s per la vida, seria acceptat a tots els col·legis professionals, a tots els partits polítics, a tots els cenacles. I hi ha gent que ho aconsegueix. Hi ha persones a les quals els demanen si creuen en Déu i responen que cel parcialment ennuvolat amb possibilitat de precipitacions, cosa que agrada igual a totes les confessions religioses. I si es tracta d’opinar sobre l’actualitat, disposem d’un exèrcit de contribuents partidaris del cel parcialment ennuvolat amb possibilitat de precipitacions.
»Parlem de religió o de política per no parlar de la crítica d’art, de les cèl·lules mare o del dinitrotoluè. Penso en una vida així, en una vida de cel parcialment ennuvolat amb possibilitat de precipitacions, una vida en què els gustos propis o les idees personals estiguessin sempre a recer del paraigua plegable. És possible que, malgrat la radicalització aparent de la vida política espanyola, on de debò estiguem instal·lats sigui en una situació ideològica de cel parcialment ennuvolat amb possibilitat de precipitacions. Això és el que ensenyen ara com ara les enquestes, en què les diferències entre els partits [Millás vol dir “els dos partits”, és clar] romanen estables. Hi ha tertúlies radiofòniques que escupen Goma 2 cada matí, que conviden a fer-se guerrillers, però quan na demoscòpia truca a la porta, els oients responen que sí, que bé, que cel parcialment ennuvolat amb possibilitat de precipitacions.
»Aquesta troballa verbal és una variant del “Si surt amb barba, sant Abdó; i si no, la Puríssima Concepció”, pel significat del qual em demanava fa poc el fill d’un veí. Quan li ho vaig explicar, li va semblar estrany que un escultor confiés en exclusiva a la barba la identitat sexual de les estàtues que feia, de manera que va intentar extraure’m una informació sobre la vida que a mi no em corresponia donar-li. Vaig dubtar uns instants. Després, li vaig posar la mà a l’espatlla i li vaig dir: “Amic, creu-me, cel parcialment ennuvolat amb possibilitat de precipitacions. (Juan José Millás, El País 16 febrer 2007).
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Dels primers, Millás i Lindo, m’agrada com escriuen excepte quan parlen d’Espanya, perquè són d’aquells espanyols imperialistes que no saben que ho són i que, per tant, consideren que la llengua espanyola i els costums castellans són els que han de prevaldre, naturalment, a tot Espanya, i posar això en discussió és ser nacionalista i provincià. Però quan no parlen d’aquestes coses –malauradament se’ls escapa sovint alguna atzagaiada, perquè quan ets nacionalista ho ets les 24 hores del dia, sobretot si no ho saps i, per tant, no fas res per evitar que es noti–, m’agrada el que escriuen i com escriuen. Tenen gràcia. I crec que són útils per entendre d’alguna manera com són els espanyols, que cada cop són més entenedors a mesura que passa el temps i et vas traient del damunt els engavanyaments que et feien pensar que només podíem ser nacionalistes els perifèrics.
Tot això ve a tomb d’un article recent de Juanjo Millás sobre el tema de «mullar-se» que em va agradar força, perquè és una cosa de la qual hem parlat a casa sovint quan comentem el temps que diu el diari que farà l’endemà. Us el reprodueixo gairebé íntegre:
«De les expressions relacionades amb el pronòstic del temps, potser la més neutral sigui aquella que diu “cel parcialment ennuvolat amb possibilitat de precipitacions”. Cal tenir molt de cap per mullar-se tan poc. Si un trobés una fórmula semblant per moure’s per la vida, seria acceptat a tots els col·legis professionals, a tots els partits polítics, a tots els cenacles. I hi ha gent que ho aconsegueix. Hi ha persones a les quals els demanen si creuen en Déu i responen que cel parcialment ennuvolat amb possibilitat de precipitacions, cosa que agrada igual a totes les confessions religioses. I si es tracta d’opinar sobre l’actualitat, disposem d’un exèrcit de contribuents partidaris del cel parcialment ennuvolat amb possibilitat de precipitacions.
»Parlem de religió o de política per no parlar de la crítica d’art, de les cèl·lules mare o del dinitrotoluè. Penso en una vida així, en una vida de cel parcialment ennuvolat amb possibilitat de precipitacions, una vida en què els gustos propis o les idees personals estiguessin sempre a recer del paraigua plegable. És possible que, malgrat la radicalització aparent de la vida política espanyola, on de debò estiguem instal·lats sigui en una situació ideològica de cel parcialment ennuvolat amb possibilitat de precipitacions. Això és el que ensenyen ara com ara les enquestes, en què les diferències entre els partits [Millás vol dir “els dos partits”, és clar] romanen estables. Hi ha tertúlies radiofòniques que escupen Goma 2 cada matí, que conviden a fer-se guerrillers, però quan na demoscòpia truca a la porta, els oients responen que sí, que bé, que cel parcialment ennuvolat amb possibilitat de precipitacions.
»Aquesta troballa verbal és una variant del “Si surt amb barba, sant Abdó; i si no, la Puríssima Concepció”, pel significat del qual em demanava fa poc el fill d’un veí. Quan li ho vaig explicar, li va semblar estrany que un escultor confiés en exclusiva a la barba la identitat sexual de les estàtues que feia, de manera que va intentar extraure’m una informació sobre la vida que a mi no em corresponia donar-li. Vaig dubtar uns instants. Després, li vaig posar la mà a l’espatlla i li vaig dir: “Amic, creu-me, cel parcialment ennuvolat amb possibilitat de precipitacions. (Juan José Millás, El País 16 febrer 2007).
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dissabte, 9 de setembre del 2006
Jo també vull un estat propi
Si els espanyols en tenen un, nosaltres per què no? Jo també vull un estat propi. I a més a més, tenen la barra d'acusar-nos de nacionalistes? Jo també vull un estat propi. Que ens deixin ser el que nosaltres vulguem –jo també vull un estat propi–, i llavors ja parlarem de qui és més nacionalista. Jo sóc català, no m'agrada ser nacionalista, però jo també vull un estat propi. O, si sóc nacionalista, ho sóc per obligació, per pura ètica, per consciència, perquè estimo el meu país i la meva llengua. I doncs, jo també vull un estat propi. Perquè és l'única manera que tinc per defensar el que per a mi és el més important del món, després de la meva pròpia família. Per tot això, jo també vull un estat propi.
dimarts, 13 de juny del 2006
Els primers madrilenys
Recordo les bromes de tots els diaris espanyols de fa un parell o tres d'anys, quan a Hostalets de Pierola es van trobar les restes d'un avantpassat dels humans i els diaris d'aquí van titular amb allò –és una manera convencional i simpàtica de fer-ho– dels "primers catalans" que hi va haver aquí fa milions d'anys. Els diaris espanyols es van omplir la boca –repasseu l'hemeroteca– amb comentaris frívols sobre aquells micos que devien dir "escolti", sobre les exageracions nacionalistes, la mentalitat de campanar i gracietes d'aquestes.
Bé, ara han trobat a Madrid unes restes possiblement humanoides de fa mig milió d'anys i veig avui aquest titular d'El País: "Los primeros madrileños llegaron hace 500.000 años". Els altres diaris de la capital d'Espanya, igual, si fa no fa. No els critico. Només volia deixar constància de com són les coses.
(No tornaré a parlar del tripartit)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Bé, ara han trobat a Madrid unes restes possiblement humanoides de fa mig milió d'anys i veig avui aquest titular d'El País: "Los primeros madrileños llegaron hace 500.000 años". Els altres diaris de la capital d'Espanya, igual, si fa no fa. No els critico. Només volia deixar constància de com són les coses.
(No tornaré a parlar del tripartit)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dissabte, 29 d’abril del 2006
"Casablanca" i el nacionalisme
Una de les coses que m’agrada fer de tant en tant amb els amics –amb els amics als quals els agrada això mateix, és clar– és mirar una pel·lícula antiga, un clàssic, i després seure amb calma i comentar-la, improvisant, sense erudicions, deixant-se anar, sense pressa. De vegades ho fem llogant una cinta, de vegades ho fem anant a la Filmoteca o a un altre lloc on projectin pel·lícules de les anomenades mítiques amb motiu d’un aniversari, d’un homenatge, d’un cicle. Ahir simplement ho vam fer a casa d’uns amics, que ens van proposar de veure Casablanca. I vam acabar parlant, entre altres moltes coses, de nacionalisme. A això em volia referir.
L’escena és coneguda. Passa, com gairebé tota la pel·lícula, al local d’en Rick, a Casablanca, una ciutat del Marroc que depèn de la França teòricament no ocupada. Dic «teòricament no ocupada» perquè els nazis són pertot arreu a la França que depèn de Vichy. Un dia, uns nazis que són en un racó del local comencen a cantar. No sembla que vulguin provocar, senzillament tenen ganes de cantar una cançó –la típica marxa militar, no sé si és molt o poc coneguda–, segurament empesos per allò que se’n diu la “sana camaradería” que aquí vam viure tan de prop, per la relaxació que hi pot haver entre militars en un lloc on no hi ha front de guerra i, indubtablement, per la voluntat de deixar clar que ells són els amos del món. Un dels líders de la resistència –que és allà tan tranquil i al qual els nazis no detenen no se sap ben bé per què, però en fi, això ja respon als misteris del guió– s’adreça llavors als de l’orquestra, que en aquell moment no toquen res, i els diu que interpretin La Marsellesa. S’hi posen, i en pocs segons tot el local, dempeus, canta l’himne francès amb llàgrimes als ulls. Els alemanys queden ben mocats.
Doncs bé, se’ns va acudir que era una paràbola de com funcionen normalment el nacionalisme català i l’espanyol. Els nacionalistes són ells, els nazis són ells, els amos són ells, ells són els que dominen pacíficament. I de vegades, nosaltres ens defensem cantant –protestant una mica, jugant a futbol, demanant d’estranquis un domini secundari d’internet...–, ja que no tenim cap més poder que el de la nostra murrieria i cap més força que la de les nostres consciències. I llavors ells ens acusen de nacionalistes exacerbats, perquès ells no ens havien fet cap mal, s’havien limitat a ser ells mateixos i a cantar les seves cançons pacíficament.
Vam començar a parlar-ne, i la conversa es va allargar més de dues hores. Vam estar-hi tots bastant d’acord, fins i tot un dels amics que, diguem-ne, era més pròxim a les tesis dels que diuen que és possible la convivència pacífica amb els espanyols.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
L’escena és coneguda. Passa, com gairebé tota la pel·lícula, al local d’en Rick, a Casablanca, una ciutat del Marroc que depèn de la França teòricament no ocupada. Dic «teòricament no ocupada» perquè els nazis són pertot arreu a la França que depèn de Vichy. Un dia, uns nazis que són en un racó del local comencen a cantar. No sembla que vulguin provocar, senzillament tenen ganes de cantar una cançó –la típica marxa militar, no sé si és molt o poc coneguda–, segurament empesos per allò que se’n diu la “sana camaradería” que aquí vam viure tan de prop, per la relaxació que hi pot haver entre militars en un lloc on no hi ha front de guerra i, indubtablement, per la voluntat de deixar clar que ells són els amos del món. Un dels líders de la resistència –que és allà tan tranquil i al qual els nazis no detenen no se sap ben bé per què, però en fi, això ja respon als misteris del guió– s’adreça llavors als de l’orquestra, que en aquell moment no toquen res, i els diu que interpretin La Marsellesa. S’hi posen, i en pocs segons tot el local, dempeus, canta l’himne francès amb llàgrimes als ulls. Els alemanys queden ben mocats.
Doncs bé, se’ns va acudir que era una paràbola de com funcionen normalment el nacionalisme català i l’espanyol. Els nacionalistes són ells, els nazis són ells, els amos són ells, ells són els que dominen pacíficament. I de vegades, nosaltres ens defensem cantant –protestant una mica, jugant a futbol, demanant d’estranquis un domini secundari d’internet...–, ja que no tenim cap més poder que el de la nostra murrieria i cap més força que la de les nostres consciències. I llavors ells ens acusen de nacionalistes exacerbats, perquès ells no ens havien fet cap mal, s’havien limitat a ser ells mateixos i a cantar les seves cançons pacíficament.
Vam començar a parlar-ne, i la conversa es va allargar més de dues hores. Vam estar-hi tots bastant d’acord, fins i tot un dels amics que, diguem-ne, era més pròxim a les tesis dels que diuen que és possible la convivència pacífica amb els espanyols.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
divendres, 30 de desembre del 2005
No suporto la demagògia
No sé si em considereu gaire demagog, no sé si de vegades caic en aquest vici, però el fet cert és que, almenys en la teoria, quan m’ho plantejo davant casos concrets que visc de prop, que sento o llegeixo, no suporto els arguments demagògics. Per a mi, l’argument demagògic clàssic és el de criticar un govern o una institució o una persona que es gasten diners en “tal cosa”, que es reconeix més o menys que està bé, i en canvi no en gasten, o no en gasten prou segons el punt de vista de qui critica, en “tal altra cosa” que seria molt més profitosa (profitosa per al qui critica). Un exemple de la premsa, però en podria posar mil, de tots els mitjans de comunicació, dels argumentaris de tots els partits polítics i de les converses de cafè o de sobretaula de milions de conciutadans nostres: “Entonces vi en la pared uno de esos carteles de la Generalitat en los que se recomienda dialogar con las personas de comportamiento salvaje y se me ocurrió que el dinero que se invierte en esas campañas podría tal vez invertirse en sueldos para vigilantes nocturnos del metro y otros lugares poco recomendables.” (Ferran Toutain, “De ciegos y locos”, El País, 19 desembre 2005).
Suposo que no cal comentar gaire res. Ens poden molestar o semblar ineficaces o fins i tot resultar-nos insofribles les campanyes del “bon rotllo” i del tarannà institucional que ara són moda, però limitar-se a dir que hi ha altres coses que són “prioritàries” em sembla absurd. Sempre hi haurà coses més urgents per fer, sempre hi haurà coses més importants a les quals dedicar esforços, sempre hi haurà moments més oportuns per prendre decisions difícils, però no es poden desqualificar les bones intencions ni les bones decisions ni et pots limitar a fer –governs, institucions, grups familiars, persones individuals– només l’urgent i el prioritari, perquè llavors ja pots anar venent casa teva i instal·lant-te a sota el pont, i ni això, perquè sempre hi haurà gent que s’ho passarà pitjor que tu i no tindrà ni pont per aixoplugar-se.
Cada cosa en el seu moment, i sempre és bon moment per a les coses gratificants, i fins i tot per a les inútils però plaents, que també cal fer-les, que no som màquines. I ja sabem que el paradís no el tindrem aquí, però el fet de saber-ho no ens ha de llevar l’esperança, perquè hem de fer tots els possibles com si hi poguéssim arribar. El "lasciate ogni speranza" el situa Dant a les portes de l'avern, no pas abans.
Un altre tipus d’argumentació demagògica, molt propera a l’anterior, és la que fan servir els espanyolistes –nacionalistes espanyols– per defensar els drets “sagrats” dels castellanoparlants de Catalunya, que es posen les mans al cap quan comenten determinades normatives protectores del català, i parlen de TV3 i de Catalunya Ràdio i del Parlament de Catalunya, “que sólo hablan en catalán” –i no diuen que si al Parlament no es parla gaire castellà no és perquè estigui prohibit, com a Madrid està prohibit el català, sinó perquè no volen parlar-lo els diputats, ja que cap llei no els impedeix fer-ho–, i consideren que són mitjans i institucions intolerables i provincianes, perquè no respecten el “pluralismo lingüístico”. Pretenen que ens oblidem, doncs, del Parlament espanyol i dels ministeris espanyols i dels mitjans de comunicació espanyols que també afecten i arriben, i de quina manera, a Catalunya. L’únic que volen, és clar, és conservar els seus privilegis, entre els quals hi ha el de no haver de girar la llengua seva, ni passivament, en cap racó d’un Estat que consideren seu de punta a punta. I parlen de lleis catalanes intolerables i ofegadores i provincianes oblidant sempre les lleis de més amunt, les de l’Estat, que també afecten directament i de manera punyent el mateix territori provincià en què aquelles lleis provincianes miren de treure el cap… I així van passant els segles, i ells tan tranquils, castellans tothora a Catalunya, i nosaltres que no podem ser normals ni a casa nostra.
Ja ho dic, em sembla una manera d’argumentar intel·lectualment menyspreable. Potser no mereixen ni l’esforç de rebatre’ls directament. Saben que fan trampa, saben que menteixen.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Suposo que no cal comentar gaire res. Ens poden molestar o semblar ineficaces o fins i tot resultar-nos insofribles les campanyes del “bon rotllo” i del tarannà institucional que ara són moda, però limitar-se a dir que hi ha altres coses que són “prioritàries” em sembla absurd. Sempre hi haurà coses més urgents per fer, sempre hi haurà coses més importants a les quals dedicar esforços, sempre hi haurà moments més oportuns per prendre decisions difícils, però no es poden desqualificar les bones intencions ni les bones decisions ni et pots limitar a fer –governs, institucions, grups familiars, persones individuals– només l’urgent i el prioritari, perquè llavors ja pots anar venent casa teva i instal·lant-te a sota el pont, i ni això, perquè sempre hi haurà gent que s’ho passarà pitjor que tu i no tindrà ni pont per aixoplugar-se.
Cada cosa en el seu moment, i sempre és bon moment per a les coses gratificants, i fins i tot per a les inútils però plaents, que també cal fer-les, que no som màquines. I ja sabem que el paradís no el tindrem aquí, però el fet de saber-ho no ens ha de llevar l’esperança, perquè hem de fer tots els possibles com si hi poguéssim arribar. El "lasciate ogni speranza" el situa Dant a les portes de l'avern, no pas abans.
Un altre tipus d’argumentació demagògica, molt propera a l’anterior, és la que fan servir els espanyolistes –nacionalistes espanyols– per defensar els drets “sagrats” dels castellanoparlants de Catalunya, que es posen les mans al cap quan comenten determinades normatives protectores del català, i parlen de TV3 i de Catalunya Ràdio i del Parlament de Catalunya, “que sólo hablan en catalán” –i no diuen que si al Parlament no es parla gaire castellà no és perquè estigui prohibit, com a Madrid està prohibit el català, sinó perquè no volen parlar-lo els diputats, ja que cap llei no els impedeix fer-ho–, i consideren que són mitjans i institucions intolerables i provincianes, perquè no respecten el “pluralismo lingüístico”. Pretenen que ens oblidem, doncs, del Parlament espanyol i dels ministeris espanyols i dels mitjans de comunicació espanyols que també afecten i arriben, i de quina manera, a Catalunya. L’únic que volen, és clar, és conservar els seus privilegis, entre els quals hi ha el de no haver de girar la llengua seva, ni passivament, en cap racó d’un Estat que consideren seu de punta a punta. I parlen de lleis catalanes intolerables i ofegadores i provincianes oblidant sempre les lleis de més amunt, les de l’Estat, que també afecten directament i de manera punyent el mateix territori provincià en què aquelles lleis provincianes miren de treure el cap… I així van passant els segles, i ells tan tranquils, castellans tothora a Catalunya, i nosaltres que no podem ser normals ni a casa nostra.
Ja ho dic, em sembla una manera d’argumentar intel·lectualment menyspreable. Potser no mereixen ni l’esforç de rebatre’ls directament. Saben que fan trampa, saben que menteixen.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
divendres, 2 de desembre del 2005
Definició de terrorisme
Diu l’escriptor Juan José Millás, a El País d’avui: «La Cimera Euromediterrània de Barcelona va concloure amb una condemna sense pal·liatius al terrorisme. El problema és que els participants no es van posar d’acord sobre el significat del terme. Tampoc és que es moguessin en una ignorància absoluta. Tothom sap, per exemple, que segrestar un avió i llançar-lo contra un edifici habitat és un exercici de terrorisme (i dels més salvatges, per dir-ho tot). Hi ha coses, en fi, que es veuen de lluny. El problema és quan entrem en els matisos. És terrorisme, per exemple, envair un país amb la coartada que representa una amenaça que després es demostra que era falsa? És terrorisme fer servir armes de destrucció massiva, com el napalm o una de les nombroses variants, contra la població civil d’una localitat del país indegudament atacat? Es podria qualificar de terrorista, posem per cas, l’entrada a Fal·luja? És terrorisme segrestar persones i recloure-les en llimbs legals com Guantánamo? És terrorisme la tortura? Són terroristes les presons secretes denunciades per la premsa nord-americana? És terrorisme resistir-se a la invasió d’una potència estrangera? De què parlem quan parlem de terrorisme?»
Fins aquí les preguntes retòriques –les avalo totes– de Millás. Però és curiós que hagi interromput la rastellera justament aquí. Perquè podríem continuar: És terrorisme defensar la teua llengua materna, la pròpia del teu país, amb ungles i dents? És terrorisme imposar amb tota mena de pressions jurídiques, propagandístiques, polítiques, econòmiques i psicològiques una “cultura superior”, en nom d’uns suposats “interessos comuns”? És terrorisme aprofitar el poder per acusar els febles de defensar-se de manera “massa violenta”? És terrorisme allunyar presos del seu país i de les seves famílies? I aquesta darrera que segur que no li importaria a Millás formular-la, però sobre la qual sembla que s’ha imposat un silenci global: són terroristes els càrrecs públics que estant en funcions van protagonitzar una mena de cop d’estat per no perdre el poder, incloent-hi el segrest dels mitjans de comunicació públics i la manipulació d’ambaixades i de l’ONU entre l’11 i el 14 de març del 2004? Són terroristes els polítics dels altres partits que, sabent això, callen i no porten els presumptes colpistes als tribunals? (Perquè sembla que l'omertà de la transició, que potser va estar bé, continuï a hores d'ara, 30 anys després, i que els que manen avui no els interessi l'imperi de la llei, sinó només manar... Perquè no tinc cap dubte que si hagués triomfat el cop d'estat, tothom hauria anat al jutjat a presentar denúncia... Llavors, els cops d'estat s'han de denunciar només si triomfen?)
Acaba Millás, i m’hi afegeixo: «A la Cimera Euromediterrània de Barcelona no hi van ser convidats (si més no que jo sàpiga) acadèmics, ni lingüistes ni filòsofs. Aquests professionals haurien ofert amb molt de gust als polítics una bona definició de terrorisme. “Però és que nosaltres necessitem una definició a la carta, és a dir, una definició que no ens inclogui”. Si a Al Capone li haguessin demanat una definició de gàngster, hauria sol·licitat això mateix. És molt humà.
»I ací hi ha el problema. La definició de gallina inclou totes les gallines, i la de taula, totes les taules, i la d’home, tots els homes. La de terrorisme, inevitablement, inclouria tots els terrorismes. La definició és un invent diabòlic, perquè explica el significat de les paraules amb l’exactitud amb què un cronòmetre divideix en 60 parts un segon. La definició és una arma de destrucció massiva de la mentida, de l’engany. Hi ha una solució, i és qualificar de terrorista la definició de terrorista. Ja hi arribarem.»
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Fins aquí les preguntes retòriques –les avalo totes– de Millás. Però és curiós que hagi interromput la rastellera justament aquí. Perquè podríem continuar: És terrorisme defensar la teua llengua materna, la pròpia del teu país, amb ungles i dents? És terrorisme imposar amb tota mena de pressions jurídiques, propagandístiques, polítiques, econòmiques i psicològiques una “cultura superior”, en nom d’uns suposats “interessos comuns”? És terrorisme aprofitar el poder per acusar els febles de defensar-se de manera “massa violenta”? És terrorisme allunyar presos del seu país i de les seves famílies? I aquesta darrera que segur que no li importaria a Millás formular-la, però sobre la qual sembla que s’ha imposat un silenci global: són terroristes els càrrecs públics que estant en funcions van protagonitzar una mena de cop d’estat per no perdre el poder, incloent-hi el segrest dels mitjans de comunicació públics i la manipulació d’ambaixades i de l’ONU entre l’11 i el 14 de març del 2004? Són terroristes els polítics dels altres partits que, sabent això, callen i no porten els presumptes colpistes als tribunals? (Perquè sembla que l'omertà de la transició, que potser va estar bé, continuï a hores d'ara, 30 anys després, i que els que manen avui no els interessi l'imperi de la llei, sinó només manar... Perquè no tinc cap dubte que si hagués triomfat el cop d'estat, tothom hauria anat al jutjat a presentar denúncia... Llavors, els cops d'estat s'han de denunciar només si triomfen?)
Acaba Millás, i m’hi afegeixo: «A la Cimera Euromediterrània de Barcelona no hi van ser convidats (si més no que jo sàpiga) acadèmics, ni lingüistes ni filòsofs. Aquests professionals haurien ofert amb molt de gust als polítics una bona definició de terrorisme. “Però és que nosaltres necessitem una definició a la carta, és a dir, una definició que no ens inclogui”. Si a Al Capone li haguessin demanat una definició de gàngster, hauria sol·licitat això mateix. És molt humà.
»I ací hi ha el problema. La definició de gallina inclou totes les gallines, i la de taula, totes les taules, i la d’home, tots els homes. La de terrorisme, inevitablement, inclouria tots els terrorismes. La definició és un invent diabòlic, perquè explica el significat de les paraules amb l’exactitud amb què un cronòmetre divideix en 60 parts un segon. La definició és una arma de destrucció massiva de la mentida, de l’engany. Hi ha una solució, i és qualificar de terrorista la definició de terrorista. Ja hi arribarem.»
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
divendres, 14 d’octubre del 2005
Els nacionalistes són ells
Ja ho vaig escriure fa temps i es va publicar, però no recordo a on i no sé trobar-ho. Els catalans vam cometre un error quan ens vam qualificar de nacionalistes. Nosaltres, la majoria, som catalans i prou, només volem que ens deixin ser catalans i prou. La paraula i el concepte de "nacionalisme", arreu, en gairebé tots els idiomes, vol dir una cosa diferent del que diuen el diccionaris catalans. Nosaltres diem "nacionalisme" i "nacionalistes" i no tenim la sensació de dir cap cosa lletja. En canvi, en castellà, anglès, alemany, francès, italià... "nacionalisme" els sona a imperialisme, a mata-degolla, a invasions, a guerra, a... nazis, justament. Per tant, encara que per a nosaltres "nacionalisme" signifiqui simplement la nostra manera de dir que estimem el país, hauríem de bandejar aquest terme. I dir-nos catalans i prou. O "pobres catalans", si voleu, que seria més ajustat.
I llavors, anomenar "nacionalistes" els espanyols, perquè ells sí que ho són: imperialistes, mata-degolla, invasors, guerra... nazis. Si un poble diu que vol viure pacíficament d'una altra manera, amb una altra mena de relació amb els països veïns, no ens poden titllar de nacionalistes. Els nacionalistes són ells, que no ens deixen. I són ells els que tenen els tancs per impedir-ho. Nosaltres, des del Decret de Nova Planta, que no ha estat derogat, no podem tenir ni ganivets a casa. I ni ganes. "Som gent pacífica", els nacionalistes són ells.
(Això ve a tomb per una ressenya que he vist en una publicació de Madrid sobre un llibre d'autor català que al crític li ha semblat molt bé, però deia: "Lástima que sea nacionalista..." Potser la culpa és una mica nostra, que ens fem dir el que no som. No pots anar pel món dient que et dius "nazi" i que això en el teu idioma significa tal cosa bonica. A veure si ho anem canviant.)
(Ep! Que quedi clar que som una nació, eh? Això sí. Com Castella, com el Japó i com els Estats Units d'Amèrica. Però una cosa és el que som i una altra l'isme amb el qual qualifiquem la manera d'estimar la nostra nació.)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
I llavors, anomenar "nacionalistes" els espanyols, perquè ells sí que ho són: imperialistes, mata-degolla, invasors, guerra... nazis. Si un poble diu que vol viure pacíficament d'una altra manera, amb una altra mena de relació amb els països veïns, no ens poden titllar de nacionalistes. Els nacionalistes són ells, que no ens deixen. I són ells els que tenen els tancs per impedir-ho. Nosaltres, des del Decret de Nova Planta, que no ha estat derogat, no podem tenir ni ganivets a casa. I ni ganes. "Som gent pacífica", els nacionalistes són ells.
(Això ve a tomb per una ressenya que he vist en una publicació de Madrid sobre un llibre d'autor català que al crític li ha semblat molt bé, però deia: "Lástima que sea nacionalista..." Potser la culpa és una mica nostra, que ens fem dir el que no som. No pots anar pel món dient que et dius "nazi" i que això en el teu idioma significa tal cosa bonica. A veure si ho anem canviant.)
(Ep! Que quedi clar que som una nació, eh? Això sí. Com Castella, com el Japó i com els Estats Units d'Amèrica. Però una cosa és el que som i una altra l'isme amb el qual qualifiquem la manera d'estimar la nostra nació.)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
