Israelians i palestins

Per mi, els jueus són “els meus germans grans”, de manera que me’ls miro amb afecte i tendeixo a comprendre les seves actuacions. Però cal distingir entre els jueus o hebreus com a ètnia i com a religió –aquests són els meus germans grans–, i els israelians que manen a l’estat d’Israel i que fan una política determinada en un lloc geogràfic concret.

Hi ha tendència a confondre una cosa amb l’altra, tant entre els proisraelians –que de seguida s’agafen a l’argument de l’antisionisme i l’antijudaisme quan és criticat Israel– com entre els antiisraelians –que poden arribar a perseguir o a criticar els jueus o hebreus de tot el món per simple fet de ser-ho i a causa de les errades i els abusos que comet l’estat d’Israel.

Crec que la majoria, aquí i ara, no podem compartir el que han fet en els darrers decennis els israelians, perquè han esclafat i continuen esclafant un poble, el palestí –parlo de la gent del carrer–, que tenia tant dret com ells, o més, a estar-se al seu país, Palestina. El tema és complicat, ja ho sé, però mai no es podrà resoldre amb la llei del més fort, perquè la violència engendra violència, sempre.

Entenc que els israelians no estiguin disposats a sucumbir sota la pressió de tants països que tenen al seu voltant, que no estiguin disposats –“mai més!”– que es repeteixi l’Holocaust.

Però igual com entenc, comprenc i m’explico de vegades els motius de molts «terrorismes» –i alhora no els comparteixo, que quedi clar–, el terrorisme que no puc entendre mai i que m’esgarrifa, que rebutjo totalment i m’indigna, és el terrorisme d’estat.

I això és el que fa Israel els darrers decennis quan decideix per la força de les armes on han d’estar les fronteres, ara posem un mur aquí, avui conquerim aquests terrenys, adés enviem colons cap allà. Tot per la força d’uns canons i unes metralladores i amb el suport de tot un estat armat fins a les dents.

Em diran que si no marquen ells el territori ho fan els altres, i respondré, com sempre, que el fi no justifica els mitjans: que cal distingir entre les pressions dels estats veïns i els patiments de la gent del carrer. La gent no té cap culpa del que decideixen els seus governants de circumstàncies –recordem que els palestins no tenen estat ni, per tant, dirigents realment representatius del poble– ni del que fan veïns seus, o també conciutadans seus, sovint incontrolats, que actuen a la desesperada.

Hi ha palestins, en efecte, que també tiren coets i posen bombes i cometen atemptats, però combatre aquest terrorisme amb un terrorisme d’estat tan indiscriminat com l’altre és desproporcionat. Em sembla aberrant. No es pot matar en nom de la prevenció. Mai.

Aquesta cultura pragmàtica, que em pensava que era d’origen americà –matar innocents si pots assegurar que mates alhora, sense judici previ, un objectiu suposadament culpable–, s’ha estès massa pertot: ara sembla que molts governs de tot arreu utilitzen la tortura i el xantatge «a fi de bé», per aconseguir «evitar mals majors». No, cal dir no, mil vegades no. Potser a Europa ens hem desempallegat del pitjor d’aquesta cultura del terror d’estat –que inclou la pena de mort–, però a Europa tenim prou problemes i deficiències morals com per anar pel món donant lliçons, ni d’això ni de res.

Fou aberrant que la dreta comparés el terrorisme i els abusos comesos durant la nostra guerra incivil en la banda republicana, quasi sempre per descontrol –dic «quasi sempre», no sempre– i no com una cosa buscada des de les institucions oficials de l’estat –ni encara menys de la Generalitat–, i l’altre terrorisme, d’estat, l’estat franquista, amb encara més milers de víctimes i amb l’agreujant –punt decisiu, al meu parer– que era l’estat mateix i tots els seus tentacles el qui exercia aquesta repressió institucional i calculada. No es pot comparar una cosa amb l’altra, de cap manera.

Israel té dret a defensar-se? Sí, però amb armes proporcionades als atacs que rep. Té mitjans per fer-ho. No necessita envair territoris que no li pertanyen, no li cal tornar dent per dent i ull per ull, es fa odiós quan es venja, no ha de canviar fronteres al seu albir, no pot actuar com si fos l’amo únic i absolut del territori que ocupa i els territoris que l’envolten. Això és el que ha fet, amb la protecció de potències poderoses, des dels anys 60.

I, ja que hi som, cal no oblidar que Israel va començar a ocupar aquelles terres amb instruments civils, sí, com fou la compra honrada de metres quadrats, però també amb el terrorisme indiscriminat i salvatge del qual ara acusen els palestins que volen conservar el que ha estat durant segles casa seva.

És un tema complex, ho sé, no hi ha bons i dolents i ja està. Però en aquests moments, i jo diria que des de fa gairebé cinquanta anys –des del final dels anys 60–, Israel es troba en una posició en la qual, almenys moralment, no pot reclamar tenir més raó que Palestina, ans al contrari. Està, com se sol dir, en fals.

Per mi Palestina és un país, digui el que digui l’ONU, amb tant dret d’existir com el que té Israel. O potser més, perquè ells ja hi eren. I molts que encara són vius han perdut casa seva, el seu hort, els seus veïns, els seus referents geogràfics, sense cap culpa, sense cap més raó que la força de les armes dels qui, ara com ara i diguin el que diguin, són els més poderosos de la regió i s’aprofiten d’aquesta superioritat.

Els veïns poden molestar Israel, però Israel pot no sols molestar-los sinó també esclafar i eliminar tots els seus veïns amb una sola decisió, el botó nuclear. Això, aquesta amenaça, per a molta gent és suficient per donar una mica més de raó i de suport, avui, als palestins. Els palestins lluiten no ja sols per sobreviure –que això ho comparteixen amb els israelians– sinó senzillament per tenir un estat i trobar-se, institucionalment, en les mateixes condicions que els seus veïns.

No és bonisme, no, ni mala consciència, ni antisionisme. És comparar dues realitats, una al costat de l’altra, i adonar-se que n’hi ha uns –Israel– que són uns abusananos, per dir-ho de manera casolana. Ja sé que els altres els han emprenyat, són molts més i segurament consideren que els israelians són intrusos a casa seva i voldrien que desapareguessin. Però de fet aquests altres no poden fer tant de mal, no poden esborrar Israel del mapa, encara que els israelians diguin que sí que poden fer-ho.

I tornem-hi: en tot això, els patiments de la gent del carrer, la seva manca de llibertat i de drets humans bàsics no es poden justificar de cap manera. Ni com a prevenció ni, ai, com a represàlia.

No és just que paguin innocents per pecadors. A les dues bandes hi ha innocents, d’acord, però la immensa majoria dels innocents que ara reben, i des de fa molts i molts anys –detencions, desterraments, abusos, manca de drets humans bàsics, ferits i morts– són palestins. No és just.

Guardiola, president

Proposo a totes les plataformes, moviments, partits polítics, etc. que estimin Catalunya i vulguin fer un pas endavant cap a la futura independència del país, que cadascuna d’aquestes entitats nomeni un representant i, tots junts o cadascú pel seu compte, vagin a veure al Sr. Josep Guardiola i Sala, que actualment treballa en una coneguda entitat esportiva, i li diguin:

–Senyor Guardiola, li proposem que encapçali una candidatura unitària per a les eleccions vinents al Parlament de Catalunya amb una única missió: ser nomenat president de la Generalitat i proposar a la cambra com a primer i únic punt de la seva presidència una proclamació solemne* dels representants legals del poble de Catalunya a favor de la independència de Catalunya; sotmetre-la a votació i, si assoleix la majoria absoluta del parlament català (la meitat més un dels vots dels diputats i diputades), portar-la de manera oficial a l’ONU i presentar-la internacionalment. Fet això, senyor Guardiola, vostè hauria de convocar noves eleccions i tot seguit dimitir (i tornar, per tant, a la seva feina), per tal que els partits polítics ordinaris que obtinguessin representació parlamentària en les eleccions següents continuessin gestionant la política autonomista regional com en els darrers trenta anys, de la manera que els vingués de gust, fins que l’apel·lació oficial i solemne feta pel President i el Parlament de Catalunya a la comunitat internacional obtingués el seu fruit i finalment Catalunya fos reconeguda com a estat independent i pogués celebrar les primeres eleccions realment lliures i ordinàries de la seva història. (Tot això, senyor Guardiola, li pot comportar poc més de mig any de temps a partir d’ara mateix, i desitgem de manera fervent que l’empresa en la qual treballa en l’actualitat pugui combinar-s’ho perquè es noti com menys millor la seva excedència temporal.)

* La proclamació del Parlament de Catalunya hauria de dir una cosa com aquesta: «Nosaltres, ciutadanes i ciutadans de Catalunya, proclamem solemnement que som una nació sobirana i democràtica i que ens volem regir pels nostres propis drets i pel dret internacional, i reclamem a l’Organització de les Nacions Unides i a tots els pobles del món que escoltin el nostre desig i ens acullin com un estat més en la comunitat de les nacions, en el termini màxim d’un any a partir de la data de presentació pública d’aquesta declaració constitucional.»

A la llista encapçalada pel Sr. Josep Guardiola i Sala no hi hauria d’haver cap líder de cap partit, moviment o plataforma actual de tipus polític. En tot cas, els líders polítics –amb representació parlamentària actual o no– haurien d’anar en els llocs finals de cadascuna de les quatre llistes “provincials”, sense possibilitat de ser escollits, per avalar simplement amb el nom el seu suport en aquella llista.

Per si de cas la formació encapçalada pel Sr. Josep Guardiola i Sala no assolís la majoria absoluta, tots els integrants de la seva llista –que hauria de confegir ell mateix amb persones de prestigi social que fins ara no hagin demostrat cap ambició política– s’haurien d’haver compromès prèviament, de manera solemne i pública, a fer tots els possibles per promoure unes noves eleccions. Per si no aconseguien aquest objectiu (justament perquè no haguessin obtingut majoria i tots els altres hi votessin en contra), s’haurien d’haver compromès també a no fer politiqueta autonomista i a no utilitzar per a interessos personals ni partidistes de cap mena, per nobles que fossin, l’escó obtingut, sinó, per exemple, a destinar el sou que els correspongués a una ONG o entitat solidària de la seva elecció, fins que sorgís una altra oportunitat, en la mateixa legislatura o més endavant, de tornar a votar exclusivament a favor de la independència de Catalunya.

No em vull posar la bena abans que la ferida respecte a la capacitat dels polítics actuals, amb o sense representació parlamentària, de pactar entre ells una candidatura com aquesta, que potser ja havia plantejat abans algú, i per això faig la proposta amb tota la ingenuïtat. El màxim de dolent que pot passar si això no sortís bé –és a dir, que no s’assolís amb aquest procediment la majoria absoluta– és que els partits espanyolistes agafessin el control del Parlament de Catalunya durant els quatre anys vinents, la qual cosa, en el temps que corre, amb el vent que bufa de ponent i amb les perspectives que ens esperen, no crec que sigui cap gran desastre per al nostre país, que n’ha passat de més galdoses i malgrat tot ha sobreviscut. Encara més, una sola legislatura dels partits espanyolistes a Catalunya –possibilitat que també és factible, ara que hi som, tot i que no tirés endavant aquesta proposta; cal no oblidar el que ha passat al País Basc– asseguraria sens dubte per d’aquí a quatre anys una majoria abassegadora per a una altra Operació Guardiola.

10.000 in Brussel

10.000 a Brussel·les / 10.000 à Bruxelles / 10.000 in Brussels / 10.000 em Bruxelas / 10.000 a Bruxelles.

No escric normalment sobre fets dels quals ja parla tothom, perquè si ja ho diuen els altres em fa l’efecte que és una mica perdre el temps repetir-ho com un lloro.

Però en aquest cas tenim davant un fet que pot ser històric. Uns quants milers de catalans han estat aquest matí a Brussel·les, capital d’Europa, per dir al món que volem parlar de tu a tu amb la resta de països, que volem ser un estat independent.

Per això, l’important no és el que diguin avui o demà els diaris d'aquí –segurament ben poca cosa, tret de VilaWeb, Racó Català, Directe.cat i companys màrtirs–, sinó el que diguin els diaris i les ràdios i les televisions i les webs de Brussel·les, de París, de Londres, de Berlín... i de Nova York, i de Tòquio, i de Tel Aviv, i de Johannesburg...

O sigui, la filosofia d'aquesta manifestació –per a mi, un fet clau en la nostra història– és que ja no anhelem que els diaris que es llegeixen aquí parlin de les aspiracions de Catalunya. Ara, amb aquest acte, hem fet un pas endavant i ens adrecem al món.

Enllacem amb el discurs de Pau Casals a l'ONU, amb la candidatura d’Àngel Guimerà al premi Nobel i amb altres fetes similars. Estem fent història. Avui, a Brussel·les, potser ha començat a canviar el nostre futur.

(Afegitó del 16 de març. Uns quants mitjans del món (no compto els catalans ni els de l’Estat espanyol, que tots n’han parlat, i alguns de Madrid molt extensament) que em consta que van publicar la notícia dels 10.000 catalans a Brussel·les: gairebé tots els de Bèlgica (Le Soir, La Libre Belgique, De Morgen, La Province, DeRedactie, La Dernière Heure, Flanders News, LeVIF/L’Express, Sud Presse, RTBF, etc.) i, fora de Bèlgica, el portal Expatica.com (Països Baixos, Bèlgica, Alemanya, França, Espanya), l’agència AFP (França), RTL (Luxemburg), Expresso (Portugal), The World Press (Portugal), OK Notizie (Italia), News Europa (Italia), MBL (Islàndia), Times of Malta (Malta), DPA (Alemanya), La Jornada (Mèxic), El Periódico de México, Globovisión (Veneçuela), TeleSur (Veneçuela), El Universal (Veneçuela), USA Today (EUA), Univisión (Estats Units), Qatar Tribune... Des del punt de vista mediàtic ha estat un èxit mundial, sens dubte.)

(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

L’himne de l’ONU

No sabia fins fa quatre dies que l’ONU tingués himne*, ni que aquest himne estigués relacionat amb Catalunya, ni que a hores d’ara fos gairebé inèdit per pressions polítiques. Ací el teniu:

Himne de la pau
Eagerly, musician,
sweep your string,
so we may sing.
Elated, optative,
our several voices
interblending,
playfully contending,
not interfering
but co-inhering,
for all within
the cincture
of the sound,
is holy ground.
Where all are brothers,
none faceless others,
et mortals.
Beware of words,
for with words we lie,
can say peace.
When we mean war,
foul thought speak-fair
and promise falsely,
but song is true:
Let music for peace.
Be the paradigm,
for peace means
to change at
the right time,
as the World-Clock
goes Tick-and Tock.
So may the story
of our human city
presently move
like music, when
begotten notes
new notes beget
making the flowing
of time a growing.
Till what it could be,
at last it is,
where even sadness
is a form of gladness,
where fate is freedom,
grace and surprise.**

Lletra: Wystan Hugh Auden (York, Anglaterra 1907 - Viena, Àustria 1973)
Música: Pau Casals (El Vendrell, Catalunya 1876 - San Juan, Puerto Rico 1973)

* Himne de les Nacions Unides o Himne de la pau, encarregat a Auden i Casals amb motiu dels 25 anys de la creació de l’ONU, i estrenat el 24 d'octubre de 1971 a la seu de l’ONU de Nova York. No s’ha tornat a interpretar, pel veto que immediatament hi van posar Espanya i la Gran Bretanya. Espanya, per Pau Casals, exiliat i considerat «desafecto al régimen»; els britànics, perquè Auden havia fugit del país l’any 1939, poc després d’acabar la guerra espanyola en la qual havia participat com a voluntari donant suport a la república, i es va refugiar als Estats Units. La informació prové de Bartomeu Mestre.

** Sóc incapaç de traduir himnes. Els himnes, com les banderes i els noms propis, són símbols. No s’han de traduir, perquè si no es corre el risc d’escapçar-ne l’ànima.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Escenaris postsentència

No tinc ni idea del que dirà el Tribunal Constitucional espanyol (TCE) sobre l’Estatut mitja merda i després passat per aigua i finalment ribotat i referendat que els va arribar perquè hi diguessin la seva. El que sí que puc dir és que segurament passarà una d’aquestes tres coses:

(1) Hi fan una retallada monumental i tan evident que no es podrà dissimular de cap manera (o sigui, donen la raó al PP, al Defensor del Pueblo Español i a tota aquella colla de genis).

(2) Hi fan una retallada, diguem-ne, sibil·lina, amb una bona part del text sense tocar però deixant clar sobretot que la interpretació del text no pot ser literal sinó que ha de ser adaptada a les sentències, lleis, decrets, reglaments i altres normatives, per petites que siguin, de l’estat (o sigui, donen la raó al govern de Madrid i, en general, al PSOE).

(3) El deixen com va arribar al TCE, amb només un parell de retocs tècnics (o sigui, donen la raó a Mas).

És clar que si aquest tribunal constitucional fos imparcial, encara hi podria haver una quarta possibilitat:

(4) Diuen que l’Estatut que val és el que va eixir del Parlament català el 30 de setembre de 2005, aprovat per un 90% dels diputats, i que és inconstitucional que el govern espanyol i les Cortes Españolas hi fiquin cullerada perquè el Parlament de Catalunya és un òrgan sobirà que representa legítimament els catalans (o sigui, donarien la raó a tots els que van considerar indigne anar a votar l’Estatut mig emmerdat, aigualit i ribotat que no tenia res a veure amb el que vam aprovar al nostre parlament)...

Però he dit que parlaria del que passarà segurament, de manera que la ciència ficció i per tant aquesta possibilitat 4 la deixem de banda.

Llavors, un cop confirmada una d’aquelles tres primeres possibilitats, els escenaris es multipliquen. Perquè pot passar que:

(5) Es produeix 1 i la premsa nostra –o la de Madrid, o totes dues–, degudament ensinistrada des de fa mesos, diu que «tot i la retallada, Catalunya hi surt guanyant en això i en allò altre i, per tant, deunidó el que s’ha aconseguit al final del procés». Els partits, que són els que han dictat aquestes instruccions a la premsa, s’avenen a la sentència i qui dia passa any empeny.

(6) Es produeix 1 i la premsa d’aquí s’exclama indignada («quin atropellament, no hi ha dret!») i la d’allà s’exclama alleugerida («s’ha conjurat el perill de secessió!»), etc., i llavors uns partits decideixen fer un referèndum amb l’Estatut original (7) i uns altres partits amb l’actual (8) i al final pacten (9) o no pacten (10) però es porta el tema al parlament nostre (11) i en surt una moció que farà riure i que només serà aprovada per una majoria simple, entre acusacions de «irresponsables», «venuts» i «botiflers» (12).

(13) Es produeix 1 i els partits que van aprovar l’Estatut decideixen anar tots plegats a l’ONU amb l’Estatut del 30 de setembre, o amb l’aigualit i ribotat i referendat (14), explicant que tant amb violència com sense violència el resultat de qualsevol procés democràtic de revisió dels poders espanyols constituïts és sempre el mateix... (però amb 13 i 14 tornem a 4: és ciència ficció; els partits podran cridar tot el que vulgueu, però mai no prendran decisions dràstiques que impliquin trencar l’statu quo).

(15) Es produeix 2 i...

No crec que calgui continuar. Ja ens ho sabem de memòria. I encara caldria dir que tot i el que digui el tribunal espanyol, una cosa és la sentència i la pelleringa d’estatut que en resulti i una altra la interpretació, i encara, amb una interpretació favorable, el desenvolupament posterior, la concreció, el dia a dia. I, per tant, sent les coses com són, tot continuarà igual.

Continuarem vivint amb els espanyols «en paz i pacífica convivencia», com fins ara, ells a dalt i nosaltres a baix. Fins que una nova generació de catalans, d’aquí vint-i-cinc anys, ens senti explicar aquestes històries com les batalletes de l’avi, i pensi que a mitjan segle XXI, «amb la democràcia tan i tan consolidada, segur que si es demana ben demanat», i tal i pasqual, i tot il·lusionats, ho tornin a provar. I així pels segles dels segles amén.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Sobre el Manifiesto

Jo això del Manifiesto ho resolc ràpid, posant-me a la pell de la gent que l’ha signat i que diuen que estan tan preocupats per la supervivència de l’espanyol. Hi ha dues possibilitats. Si aquests senyors i aquestes senyores –Delibes, Matute i Marina entre ells, quins desencisos– creuen que el català és espanyol, no han de veure cap problema en els (suposats) canvis de percentatge d’un idioma espanyol respecte a un altre, justament perquè segons el seu plantejament tots dos idiomes són espanyols. Ningú que parli menys castellà per començar a parlar més català o només català –que ja em dirà on és possible, això darrer– no farà que es perdi cap ni un parlant d’«espanyol».

Des d’aquesta primera perspectiva, l’única cosa que els hauria de preocupar –si és que aquestes coses han de preocupar algú al segle XXI– és que hi hagi parlants d’algun idioma «espanyol», sigui castellà, sigui català, que abandonin l’«espanyol» i comencin a parlar anglès, mandarí o àrab perquè els sembli més pràctic per anar pel món.

La segona possibilitat és que considerin que el català no és espanyol, o que no és un espanyol igual d’espanyol que el castellà (que sembla que és el que pensen, si ens atenim al seu Manifiesto). Llavors, el que els hem de dir és que siguin conseqüents políticament i ens deixin fer la nostra ruta amb llibertat: que ens deixin en pau, que ja ens entendrem amb l’ONU i amb la UE directament.

La resta de discussions i polèmiques i que si tomba i que si gira són palla, ganes d’inflar el gos.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

L’estratègia del firandant engalipador

Ho copio de Francesc-Marc Álvaro, perquè aquest cop diu exactament el que jo penso i així ja no m’hi haig d’esforçar:

«Quasi un quart del total de la població treballadora extremenya depèn directament de les arques públiques [...] A Catalunya, la xifra d’ocupació pública representa només el 8% mentre a les Balears és del 9,9% i a València del 10,1%. Per darrere d’Extremadura, l’Espanya amb més empleats públics és Castella i Lleó (16,1%), Castella - La Manxa (15,4%), Andalusia (15,3%) i Aragó (14,5%). [...] Aquí tenim, doncs, la crua realitat que explica les enormes dificultats amb què s’enfronta la Generalitat a l’hora de negociar el finançament autonòmic, afer clau que Solbes ha concretat penosament la setmana passada, per a alarma dels indígenes.

»Tinc un moment de pitonissa, vostès perdonin. El vicepresident econòmic cedirà poc i per això, ara, li convé remarcar una proposta impresentable per tal que, finalment, l’ínfim que s’acordarà sembli –d’aquí uns mesos– una cosa gegantina i digna de ser venuda per Montilla com “el millor sistema de finançament de la història” [...] Tant de bo m’equivoqui en l’auguri. L’únic dubte que tinc, a dia d’avui, és sobre el conseller Castells: participarà a la comèdia o es plantarà de veritat quan l’estafa sigui incompatible amb el seu prestigi acadèmic?

»[...] Sense recursos públics, ni l’escola, ni la sanitat, ni la seguretat funcionaran. Amb la crisi i l’atur a l’alça, el risc és encara més gros. Urgeix que algú encapçali la batalla i lideri la resposta col·lectiva, almenys perquè els catalans no siguem confosos amb una estora.» (La Vanguardia 21 juliol 2008)

Tant de bo Álvaro també s’equivoqui ara, com s’equivoca sovint. Tant de bo les proclames de Castells i la famosa frase de Montilla –«entre els interessos del PSOE i els interessos de Catalunya, el PSC optarà pels de Catalunya»– no fossin, com em sembla que són, farfolles. Paraules, no fets.

Jo crec que Álvaro, malauradament, no s’equivocarà. I la tragèdia és que, al contrari que Álvaro, que creu que això ho arreglaria en Mas, jo estic convençut que qualsevol d’aquests firandants arxiconeguts que puguin accedir al capdamunt de la Generalitat faran igual com han fet tots fins ara: vendre’ns la idea que el que fan és tot el que és possible «en les circumstàncies actuals». És una cançó que hem sentit ja massa vegades.

Caldria un líder, sí, però un líder nou, diferent de tots aquests. Un líder que, per exemple, tingués en el seu programa electoral anar a l’ONU a presentar-hi l’Estatut del 30 de setembre del 2005 aprovat pel 90% dels diputats de Catalunya –article 1: «Catalunya és una nació»– i a denunciar-hi formalment l’Estat espanyol per impedir als catalans que s’autogovernin de la manera com vulguin. I no hi és.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Perquè fa 800 anys Jaume I...

No crec en els reis, excepte en els d’Orient que vénen cada 5 de gener a la nit, però avui fa 800 anys que va néixer a Montpeller el rei En Jaume i tothom espera que ho celebris d’alguna manera. Bé, ho dic aquí i ja està, perquè en realitat no m’agraden les conquestes ni les reconquestes. Sóc català, m’agrada el català i suposo que li dec a aquell senyor, en bona part, el fet de parlar-lo. O no, perquè els anomenats moros van estar-se aquí segles i la llengua es va continuar parlant. Algú creu que en el temps dels moros va desaparèixer el llatí del tot? No, els moros eren gent força civilitzada, ja ens ho va dir el senyor Jiménez de Parga, que es banyaven en fonts de coloraines. I a més, aquell rei del qual parlem també devia ser força moro: tres esposes legals, nou concubines, un munt de fills reconeguts o no escampats ça i lla...

I si la cosa no hagués anat com va anar, si ara aquí parléssim tots moro, doncs també seríem feliços més o menys amb la nostra parla mora, no? En fi, que no sé exactament per què escric sobre aquesta temàtica avui. Suposo que ho duus als gens i no te’n pots estar. Però psicològicament em resulta molt difícil estar orgullós d’un rei de fa 800 anys que va dedicar la vida a fer la guerra i a deixar dones embarassades pertot. Jo no vull ser un català a la manera d’un espanyol, amb els nostres Pelayos, Cids i Reyes Católicos però de sang catalaníssima (i catalanistes avant la lettre).

La meva defensa de Catalunya, del català, de la llibertat i de la autodeterminació de les persones i dels pobles mira al present i al futur. M’és igual el passat. Les coses són com són ara. No té sentit, per mi, remoure els temps pretèrits, com qui cerca la puresa del llinatge. Patètic. Per mi, la història que m’interessa de cara a l’actualitat comença l’any 1948, amb la Declaració dels drets humans. Catalunya, si ha de ser independent, serà perquè la majoria dels catalans voldrem ser independents. És això el que defenso: que ens deixin ser el que vulguem ser.* (I ara, que ens tornin els calés que ens roben, perquè no hi ha dret el que fan els espanyols amb nosaltres, com si fóssim ciutadans de segona.) Jo no vull la independència per decret d’un rei o pel pronunciament d’un general. Jo vull tenir senzillament la possibilitat de ser independents si volem ser independents, perquè ja n’hi ha prou de tuteles històriques i de drets adquirits per conquestes, reconquestes i imposicions. Jo vull la llibertat de parlar en català i que em parlin en català simplement perquè em ve de gust, perquè em dóna la gana i prou. Si d’aquí a cent anys les coses són d’una altra manera, d’aquí a cent anys quedem un dia a fer el vermut i ho tornem a discutir.

Des d’aquesta perspectiva, doncs, el que va passar fa 800 anys... me la bufa.

No sé si algú em tirarà la cavalleria al damunt, ara.

*Hi ha, per exemple, una declaració solemne, en forma d’Estatut, del Parlament de Catalunya del 30 de setembre del 2005, avalada amb el 90 per cent dels vots dels nostres representants legals. A mi no em convencia, però vam decidir entre tots que allò era el que volíem. Les rebaixes posteriors pactades pels partits i els ribots de Madrid ja no m’interessen, són imposició directa o indirecta. Per mi, si cal reclamar algun dret històric, és el del 30 de setembre del 2005. Perquè és el que hem decidit nosaltres, la nostra generació, no els nostres avantpassats. La resta d’arguments són allò de sempre, enganyifes dels polítics i voler fer-nos ballar la seva dansa. I al capdavall, tampoc els estatuts no serveixen de gaire res, havent-hi com hi ha una Constitución española que a l’hora de les interpretacions sempre jugarà contra nosaltres...


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

‘Ike’ Maragall

Jo no penso retirar ni una de les crítiques –que em sembla que sempre han sigut civilitzades– ni maquillar cap de les lloances que he fet en aquest bloc de Pasqual Maragall. Penso que a ell tampoc li agradaria, si mai caigués per aquí. L’última vegada que en parlava, ara fa un any, vaig ser positiu, però perquè va sortir així. No entenc gaire aquesta mena de beatificació col·lectiva que fan els polítics i altres patums, com fent veure que ara ja no pensen d’ell el que sempre n’han pensat. Pasqual Maragall continua sent qui va ser. Ara una mica més humà, és veritat, perquè el gest seu d’anunciar que pateix alzheimer és un gest valent que pot ajudar en la lluita contra aquesta malaltia, o almenys en la comprensió i la solidaritat màximes que necessiten els malalts, els familiars dels malalts, els cuidadors dels malalts i els cuidadors dels cuidadors. Perquè arriba un moment que és molt difícil, si no sou molta colla a casa, atendre un malalt d’alzheimer sense una ajuda professional. Sé del que parlo, ho he viscut.

Però com a polític, amb els seus encerts i errors –des del meu punt de vista, el pitjor error és la tebiesa a l’hora d’enfrontar-se, com a alcalde i com a president, als dictàmens de Madrid–, ara no és diferent d’abans, no han canviat les coses del passat. Poden canviar el present i el futur, pot canviar la simpatia amb què ens el mirem, però si veus que jo sóc calb i que faig panxa, em sembla absurd que ara diguis que quina cabellera i quin ventre tan pla. Maragall va ser, malgrat les petites dissidències, normalment corregides, un home obedient a un partit que ha fet molt de mal i continua fent molt de mal a Catalunya. I això ha estat així fins fa quatre dies, que va plegar.

Bé, el que jo volia fer en aquest cas era oferir traduïda al català, llengua global, un extracte força ampli de la declaració que Maragall va fer per anunciar això que té i per explicar el que sent en aquests moments, declaració que no he vist publicada més que en un diari espanyol i en un altre d’italià. Les seves paraules de l’altre dia em semblen importants i crec interessant, doncs, que ixin escrites també en català. Important no pel rerefons polític, que també n’hi ha una mica, sinó pel fet que és una persona públicament coneguda que decideix lluitar contra una malaltia devastadora no pel seu compte i amb discreció, sinó cercant la complicitat de tothom i fins i tot amb sentit de l’humor. Crec que aquesta actitud del president Maragall pot ajudar força els malalts d’alzheimer, els seus familiars i els que en tenen cura (de malalts i de familiars). I això, com tot el que és veritat que ha fet, se li ha de reconèixer.

«Contra ‘Eisenhower’

»Sé de bona font, perquè m’han proposat fer part del Patronat de l’Hospital de Sant Pau, que als hospitals de Barcelona es fa recerca de punta. M’agradaria citar un exemple: el de la recerca sobre malalties de la memòria. Em consta que a l’Hospital del Mar assagen noves teràpies i nous sistemes d’implicació dels malalts més recuperats en ajuda dels més greus; que a l’Hospital Clínic Esther Koplowitz finança nous projectes dirigits pel doctor Rodés. Que Sant Pau té una unitat molt avançada en la recerca sobre l’Alzheimer, la principal malaltia de la memòria. I que la consellera Marina Geli està totalment ficada en tot plegat.

»Parlant de la malaltia d’Alzheimer, que n’hi ha que l’anomenen Eisenhower perquè no en recorden el nom autèntic, un amic m’explicava allò que li demana un a un altre: “Com es diu aquella muntanya de turons arrodonits tan famosa?”, i l’altre respon: “Montserrat.” “Exacte!”, diu el primer i llavors crida l’esposa: “Montserrat, on he deixat el diari?” (No va dir “aquella muntanya on hi ha la mare de Déu” perquè les paraules treballen a la memòria com les cireres d’un pot: la primera arrossega les altres. De manera que allò que està encadenat es recorda. La mare de Déu i Montserrat, per exemple, és una connexió fàcil per a un català de certa edat. Com per a un sevillà Dolores i Virgen, o per a un aragonès Virgen i Pilar.)

»Probablement aquest era un cas emergent d’Alzheimer, una malaltia que gaudeix de tan bona salut que les xifres de creixement espanten. I de tan mala fama que m’estimo més anomenar-la Eisenhower, com fa un amic meu que es rifa de la malaltia amb ironia un xic perversa. “Quin nom té aquella malaltia que no recordo mai? No es diu Eisenhower?” L’única cosa certa en aquest nou baptisme irònic és que sí que hi va haver un president dels Estats Units que la va patir en l’exercici del càrrec: Ronald Reagan.

»Va ser el descobridor de la malaltia, el doctor Alzheimer, qui li va donar nom, ara fa cent anys. (Ben mirat, moltes coses són de fa un segle. Aquí, a casa nostra, gairebé tota la modernitat, i per descomptat el modernisme.) I cent anys després, tot indica que la malaltia no ha estat vençuda ni de bon tros. Encara som lluny d’aconseguir-ho. Ens anirem acostant a la victòria, sens dubte. Els americans estan entestats en aquesta batalla; refusen considerar-la una malaltia tabú; animen els afectats a “speak out”, a parlar-ne. [...] “Ja no és com abans”, afirma allà Chuck Jackson, de 53 anys, d’Albany, un dels cinc milions de malalts d’Alzheimer –perdó, Eisenhower– que hi ha als EUA. (Es calcula que l’any 2050 hi haurà 16 milions de malalts en aquell país. “Som davant una epidèmia”, diu John Morris, facultatiu de la Washington University de St. Louis.) Els qui la pateixen, en parlen obertament, com van fent els pacients de sida. Hi ha ajuntaments americans que fins i tot presten als malalts les sales de plens.

»S’imaginen si aquí els malalts poguessin reunir-se a les seus dels districtes o als centres cívics dels barris? Encara seria millor, s’estaria més a prop de casa. (Un dels problemes dels integrants de la secta Eisenhower és que es perden, que no reconeixen els carrers.) Jo recomanaria a qualsevol malalt, de qualsevol malaltia que no fos d’aïllament obligatori, i a tothom a qui convingui la conversa, que es reunís en un local del districte, amb els seus vells amics. No seria el mateix que en un hospital o en una residència, fins i tot en el CAP o centre d’assistència primària.

»El fet cert és que, gràcies als avenços mèdics, avui sobrevivim molts més anys que aquells per als quals genèticament estàvem programats. I és probable que molts dels que ara tenim més de seixanta anys d’edat experimentem la dura realitat d’aquest “efecte col·lateral” del progrés mèdic. Fa uns mesos, a mi mateix m’han descobert símptomes incipients d’Alzheimer.

»Si quan sigui gran passa que perdo la memòria, jo seré un malalt de luxe. Haver estat alcalde durant tants anys i haver estat a més president de la Generalitat de Catalunya durant uns quants anys més, fa que tothom em reconegui, que molts ciutadans s’acostin per saludar-me. Tinc una llista llarguíssima de ciutadans que al carrer m’aturen, em diuen el seu nom i m’animen a crear un partit polític nou. Em parlen sovint i em recorden coses que van passar, que ens van passar. Especialment als barris de treballadors, on els socialistes sempre guanyem. La identitat es deu perdre més difícilment si tothom et reconeix. I més encara, com és el cas, si les parets, els carrers, els museus, fins i tot les platges i el port et diuen alguna cosa del teu passat, del que tu vas ajudar a fer. Encara que de vegades ens faci l’efecte que no passàvem per allà, per aquell carrer concret, des de feia molts anys, o que no havíem tornat a aquell restaurant des de feia molt de temps.

»Em dedicaré, doncs, juntament amb el grup de l’Hospital de Sant Pau, a combatre Eisenhower. Així, Eisenhower, aquest cop, qui va ser president en carn i ossos dels Estats Units, pagarà retrospectivament per haver donat suport a Franco a entrar a l’ONU l’any 1955, salvant de l’aïllament un règim feixista que no tenia horitzons després de la Segona Guerra Mundial.»

(adaptació a partir del text publicat a El País, 21 octubre 2007)


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

«Zero euros»

Diu el conseller de Presidència de la Comunitat de Madrid, el senyor Francisco Granados, que «no pot ser» que s’incrementin les inversions de l’Estat a Catalunya –ha, ha, ha–, perquè això és un «greuge comparatiu» amb els «zero euros» que diu que ha invertit el govern de l’Estat a la Comunitat de Madrid.

Tranquil, senyor Granados, que les promeses del senyor Rodríguez no es compleixen mai. És un mentider compulsiu. No com vostè, que sempre diu la veritat, oi?

«Zero euros», quina barra. Creieu que hi ha alguna possibilitat d’entesa amb aquesta gent, si diuen coses com aquestes?

Anem a l’ONU a fer una plantada de tendes fins que ens escoltin? Fem vagues de fam? Ens cremem en públic de viu en viu?


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Fets diferencials (12): Obrir els ulls

«A vegades ha de venir algú de fora per fer-te veure el més obvi: que el llistat de víctimes de la persecució del castellà a Catalunya és inacabable. Fixeu-vos, si no, en el pobre Pepe Rubianes. Pel sol fet d'actuar en castellà, ha tingut el teatre buit cada nit durant 10 anys. També ha patit el boicot de la televisió pública catalana, que mai no l'ha convidat a cap dels seus programes. Més sort, si ho podem dir així, han tingut els Estopa: TV3 els ha entrevistat en tres ocasions, però sempre amb traducció simultània a la variant garrotxina del català.

»Per Sant Jordi, escriptors en castellà com Antonio Gala o Lucía Etxebarria ja saben que tenen l'entrada prohibida a Catalunya i que les seves piles de llibres acaben sempre escampades per terra. Més o menys el que li passa a La Vanguardia, que ja és l'únic diari en castellà que queda als quioscos. La històrica capçalera resisteix heroicament gràcies al voluntarisme de la gent que hi treballa i a les aportacions desinteressades de ciutadans que no volen que el castellà mori a Catalunya. Amb tot, els seus exemplars, cada dos per tres, apareixen cremats.

»Al Barça, els pocs jugadors que encara gosen utilitzar el castellà amb la premsa són automàticament apartats de l'equip i destinats al gimnàs –cas de Ronaldinho–, on el seu company Oleguer, amb el suport de la junta directiva, els sotmet a un programa de xoc per inocular-los el virus de l'independentisme. I al cinema, els ciutadans (de segona) que, rebuscant a la cartellera, opten per anar a veure una pel·lícula en castellà ja saben que tindran les pitjors sales i els pitjors horaris, i a l'entrada seran insultats i vexats per la mateixa colla de radicals que apedreguen Joan Manuel Serrat o Manolo García per cantar en castellà.

»I sí, és veritat que a Catalunya se celebra la Feria de Abril, però encara és més cert que no ha rebut mai ni un sol euro de subvenció de les institucions. I sí, a un andalús d'origen com Justo Molinero se li han concedit llicències de ràdio, però amb la condició que al festival de Can Zam només s'hi pot escoltar música en català d'exmembres d'Els Setze Jutges.

»I sense anar més lluny, Catalunya deu ser l'únic país del món on el president del govern no és la persona més preparada, sinó qui va poder acreditar un RH autòcton més elevat, qui va mostrar més cognoms nostrats en el seu arbre genealògic i qui va superar amb millor nota l'examen de nivell C de català obligatori per a tots els candidats.» (Albert Om, Avui 17 abril 2007)

(Em sembla un bon resum de tot plegat, però alhora em fa por que passi una mica de temps i hi hagi algú que llegeixi això i ho entengui literalment. Per tant, i esguerrant de manera barroera i imperdonable l’elegant ironia amb què Albert Om havia plantejat el tema (per si un dia arriba a la pàgina de l’Avui o aquí mateix algun marcià... de Valladolid o de Logronyo o d’Albacete i és capaç d'entendre el català i llegeix això –un munt d’utopies seguides, ja ho veieu– i pensa que el que diu Om és la realitat), aclarisc: Pepe Rubianes actua en castellà a Barcelona des de sempre, i el conviden sovint a anar a TV3 i té força èxit també entre molts nacionalistes, que darrerament l’han convertit en una mena de símbol; els d’Estopa, que canten en castellà, surten a TV3 gairebé cada dia (cada setmana més d’una vegada, això segur) i sense cap mena de traducció simultània (mai no es posen subtítols a TV3 ni traducció simultània a Catalunya Ràdio, quan parla algú en castellà), i el mateix quan canta Serrat o Manolo García o altres en castellà, mai no es planteja cap problema; Antonio Gala i l’Etxebarría, com la Carmen Posadas, l’Elvira Lindo, el Javier Marías i un llarguíssim etcètera d’escriptors castellans vénen per Sant Jordi –demà-passat els veurem al carrer: són centenars– a Catalunya, o molts altres cops al llarg de l’any, quan els peta, i s’omplen les butxaques de diners amb els milers de llibres en castellà que venen als catalans sense cap mena d’entrebanc; La Vanguardia és el diari que distribueix més exemplars a Catalunya, i al seu costat hi ha altres diaris castellans com El País, l’edició castellana d’El Periódico, El Mundo, Expansión, 5 Días, l’ABC i tants altres, al costat dels quals els exemplars dels diaris catalans fan més aviat pena; al Barça només parlen en català els jugadors catalans de soca-rel, és a dir, Oleguer de manera sistemàtica, i Xavi, Puyol, Valdés i algun altre quan els ve de gust –no pas els grans cracs com Ronaldinho, Deco o Messi, i ni tan sols Andrés Iniesta, criat aquí–, mentre que els altres tots parlen en castellà i n’hi ha algun, com Eto'o, que s’enfada i tot quan algú li parla en català; si vas al cinema, és molta casualitat que trobis una pel·lícula en català i en els pocs cines en què n’hi ha normalment al costat hi tenen una altra sala més gran on projecten la mateixa cinta en castellà, perquè no es queixin els castellans, ja que les queixes dels castellans són les úniques que fan tremolar molta gent; la Generalitat, la Diputació de Barcelona i els ajuntaments de Barcelona, Badalona, Santa Coloma de Gramenet, l'Hospitalet de Llobregat, Sant Adrià de Besòs i altres subvencionen cada any molt generosament la Feria de Abril que organitzen els andalusos de Catalunya, i allà només s’hi sent parlar castellà i cançons castellanes i balls andalusos; el president actual de Catalunya no té el nivell mínim de català que s’exigeix als funcionaris (és una manera de dir: s’exigeix, com a màxim, un paper que molts aconsegueixen d’estranquis, i amb això en tenen prou, no tenen gairebé mai l'obligació de fer servir el català per a res; doncs bé, el president de Catalunya ni tan sols ha hagut de fer l’esforç d’aconseguir el paperot dels dallonses). Aquests són els fets. Ara, si el marcià de Valladolid o de Logronyo o d’Albacete vol parlar d’alguna altra cosa sobre aquesta temàtica o fer alguna valoració suplementària, endavant.)

(El fet diferencial d'aquesta reflexió és que caldria veure si hi ha cap país que pugui aguantar aquesta situació tan galdosa sense clamar al cel, sense anar a l'ONU a queixar-se cada dia, sense remoure el món explicant-li la nostra tragèdia: els catalans patim un genocidi cultural i nacional cada dia i al damunt –això és el més greu– ens acusen d'opressors a nosaltres.)

Morts al Líban

Despús-ahir l’exèrcit israelià va atacar un centre d’observació de l’ONU al Líban i hi va matar quatre cascs blaus de les Nacions Unides: un finlandès, un xinès, un austríac i un canadenc. L’atac va durar sis hores i va anar acompanyat contínuament per les peticions de l’ONU que s’aturés l’ofensiva, que aquell edifici era un centre seu d’observació. Kofi Annan, secretari general de l’ONU, diu que l’atac va ser “aparentment deliberat”. Israel ja ha demanat excuses, però de moment no ha ofert explicacions. L’ONU no ha pogut condemnar formalment l’agressió perquè el senyor Bush ho ha impedit. I com se sap, l’ONU sense l’aquiescència dels senyors Bush, Putin, Hu Jintao, Blair o Chirac, malauradament és una titella morta. És millor tenir l’ONU amb aquestes condicions penoses que no pas no tenir-la, eh?, d’això jo n’estic convençut, però ja saps que quan toques el voraviu a un dels cinc, i especialment a un dels tres primers, el bloqueig està assegurat. Aquest és el nostre món, benvinguts.

Com ha dit el Govern libanès, la nova gesta dels israelians “demostra un cop més que Israel no distingeix entre un nen, una dona, un hospital o un centre de l’ONU”. Hi ha més possibilitats de morir aquests dies al Líban si ets civil que si ets soldat, segons les estadístiques.

Això és la guerra. No vull carregar la mà ni la tinta contra Israel. Jo pico fort contra qualsevol guerra. L’acció armada de l’exèrcit israelià és absolutament injustificable, com és absolutament injustificable qualsevol guerra d’agressió. Si em parlen dels atemptats previs de Hizbul·là com a justificació, diré que aquest raonament és com si es justifiqués que l’exèrcit espanyol bombardegés Bilbao després de cada atemptat d’ETA a Madrid. Ni Franco s’hi hauria atrevit. I dir això no vol dir que doni suport ni a Hizbul·là ni a ETA. Dir això és senzillament dir que els estats no poden fer terrorisme amb l’excusa que pateixen terrorisme. (I ja que hi som, els atemptats d’ETA han fet un miler de morts en 40 anys... i finalment sembla que s’han acabat sense haver de bombardejar Euskadi; la guerra Israel - Hizbul·là ja ha fet gairebé 500 morts libanesos innocents en quinze dies. Els «danys col·laterals», com a l’Iraq, són els danys principals.)

Malauradament, quan les guerres s’acaben, la gent, horroritzada pel que ha passat i per tot el que s’ha patit i les aberracions que s’hi han vist –no tothom s’horroritza, perquè sempre n’hi ha que justifiquen els mitjans si el fi al qual s’ha arribat, per exemple, més pous petrolífers, és bo per a Occident–, llavors la gent ens dóna la raó als pacifistes. De tant en tant, ens la podrien donar abans de començar a disparar.


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Ja he votat

Hi ha uns senyors que ens deuen vint sous. Ens reunim la família, molt extensa i amb moltes vinculacions, de manera que hi ha gent emparentada amb els deutors i tot, i constatem que inicialment no estem d'acord en el nombre de sous que ens deuen aquells senyors. Al final, però, tret d'un membre de la família, arribem a l'acord conjunt que aquells senyors ens deuen dotze sous. Fem l'escrit corresponent reclamant-los, i aquells senyors ens contesten amb un altre paper que diu que ens donaran un sou i mig i potser més endavant un altre, i que signem el paper i aquell sou i mig és nostre, i no se'n parli més fins d'aquí a vint-i-cinc anys.

1) N'hi ha que diuen: "Acceptem-ho!, més val això que res, peix al cove!" 2) Uns altres diuen: "Això és una presa de pèl, si en volem dotze, hem de tornar a començar i demanar-ne vint-i-cinc, pel cap baix." 3) Els de la minoria que no volien ni els dotze, perquè els semblava que aquells senyors no ens devien res, diuen: "Ni parlar-ne d'un sou i mig, estem en paus." 4) Uns altres diuen: "Qui són aquests senyors deutors per canviar una altra vegada el deute? Ens en devien vint i estàvem disposats a acceptar-ne dotze, però aquests dotze ja van ser el resultat d'una negociació prèvia amb gent que representava els deutors, de manera que els pactes i les rebaixes ja estaven fets i tancats. Res d'esperar vint-i-cinc anys: hem de demostrar dignitat, hem de ser lleials amb els nostres propis pactes, hem de tornar a agafar el paper que havíem acordat gairebé tota la família i discutir una altra vegada nosaltres sols el que n'hem de fer, o bé enviar-lo al Tribunal Europeu de Drets Humans o a l'ONU o allà on pertoqui perquè resolguin l'assumpte i donin la raó a qui la tingui."

He votat 4, es nota?

(Afegitó de la matinada del 19 de juny) Apunts sobre la nit electoral o 'referendal': el president Maragall va fer de president de tots, fins i tot meu, en el seu discurs, ja era hora... i ara se'n va, potser és per això; el president del Parlament, Ernest Benach, va estar molt i molt bé en les seves declaracions dient que calia mirar endavant i sobretot esmenar errors per part de tothom; la resta de polítics, PPP, penosos, partidistes i patètics: tots havien guanyat com sempre i els exàmens de consciència només els havien de fer els altres; de les opcions que jo deia, va guanyar l'1 per pallissa (i no em consola l'abstenció, perquè als llocs on ha votat més gent la pallissa era superior) i, entre els del "no", em penso que malauradament va guanyar 3, si es mira la distribució del vot per barris o per poblacions (suposo que en Carles Castro ens en farà una anàlisi detallada). En resum, torno a la meva promesa de silenci sobre aquests assumptes tan galdosos, que és el millor que es pot fer en casos com aquest.


(No tornaré a parlar del tripartit)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

"Que puc anar al vàter?"

La gent, tothom, el món sencer, estava pendent del president americà. En un moment donat, Bush fa arribar un paper a Condoleezza Rice, secretària d'Estat. Tothom pensa: deu ser alguna cosa de l'estratègia d'aquesta reunió, un punt que ha quedat fosc, un nou argument per defensar davant els representants dels altres països...

"I think I may need a bathroom break. Is this possible? (Em sembla que necessito anar al lavabo. És possible?)". Aquesta és la frase que Bush va escriure la passada nit a la seva secretària d'Estat, Condoleezza Rice, durant l'Assemblea General de les Nacions Unides.

Atenció, no vull fer demagògia. No passa res perquè qualsevol persona hagi d'anar al lavabo, encara que seria recomanable que hi pensessin abans de les reunions. Però això, ganes inesperades d'anar a fer un riu, li pot passar a tothom. El que em preocupa és que un polític, l'emperador del món, no sàpiga si hi pot anar just en aquell moment. És un exemple gràfic que posa de manifest com són, què (no) pensen, amb quin esperit i ganes i coneixement van els líders polítics del món a les reunions on es decideix justament el futur del món. No saben res de res, no entenen de què parlen els altres, només saben, si de cas, somriure i dir que sí, o que no, a les propostes que senten, d'acord amb les instruccions que els han donat abans. No tenen idees pròpies, de cap tipus. No saben ni tan sols on són. No són capaços de decidir si el moment és apropiat o no per anar al vàter.


(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

O ells no entenen res o jo no entenc res

Llegeixo els diaris d'aquests dies i constato que en general, i des del meu punt de vista, hi ha molts polítics, periodistes i opinadors que no entenen res de res sobre els atemptats de Londres. Només parlen de mesures repressives, de vigilància, de tancar fronteres, de controlar immigrants. Es parla de limitar la llibertat i la confidencialitat dels moviments i les comunicacions de tothom, un sacrifici "necessari", diuen, "per preservar la nostra llibertat". Llenguatge de guerra, un llenguatge que a mi em fa por de debò. No s'adonen que, amb tots els matisos que vulgueu, han acabat parlant, gairebé tothom, el llenguatge idiota, unilateral, absurd, de l'emperador Bush, el mateix llenguatge sord del senyor Aznar. No s'adonen encara que els terroristes de Londres eren anglesos, coneguts com a persones normals i corrents, fins i tot -alguns- pacífics i religiosos. Aquesta darrera característica és la que ha fet que alguns clamessin per controlar també els centres religiosos de l'Islam. Quina bestiesa. Seria, un cop més, posar una mica de mercromina i una tireta al damunt d'un tumor cancerós, "perquè no es vegi, que fa mal efecte". El tumor no són les mesquites. El tumor és tot plegat.

Potser és que sóc curt, o m'hi he tornat tot d'una, perquè a mi em sembla prou complicat. Jo crec que, passat el primer cop, després de plorar, cal anar a les causes, o això -el món- farà la fi del cagaelàstics i se n'anirà en pocs anys tot sencer a fer punyetes. Quan hi ha aquest rerefons, de nois i joves normals de famílies corrents que es converteixen en assassins suïcides, cal demanar-se què passa en el fons del fons, què ha passat fins ara, com podem combatre les causes del fenomen. Reduir-ho tot a mesures policials, repressives i militars és una gran bajanada. I a més inútil, perquè l'única cosa que aconseguiran serà aprofundir el mal, fer que hi hagi assassins cada cop més espavilats i més "adormits", "neutralitzats" i "pacífics" fins que els arribi l'hora d'actuar. Diu Joan Barril: "Mentre es bombardeja civils i es profanen les creences [es refereix a l'Iraq i a Guantánamo], a la rereguarda sempre hi haurà un adolescent disposat a l'heroïcitat pòstuma de guanyar-se el cel." (El Periódico, 14 juliol 2005). Doncs, jo crec que ni això, crec que no els caldrà pensar en cap cel. L'expedient aquest de la fantasia del cel amb quaranta verges que t'hi esperen com a raó última dels atemptats a mi no em convenç. Entre altres raons, perquè de vegades les assassines suïcides són dones -i no pas lesbianes, i passeu-me la broma macabra. Jo penso que un dia no gaire llunyà, si continuem igual, l'assassina suïcida serà una joveneta de pell rosada, cabells fúcsia i ulls blaus, una nena farta de les injustícies i les contradiccions del seu món occidental. I ni tan sols reclamarà res: serà una manera de protestar, de cridar l'atenció. I haurem estat nosaltres, els del seu món occidental, i no pas els imams de les mesquites, els qui li haurem ensenyat que el valor d'una vida és molt relatiu. En algunes mesquites, si de cas, potser poden parlar el mateix llenguatge de l'emperador: ull per ull, dent per dent. Però en molts casos, la majoria, segur que a dins de les mesquites se sent parlar més de pau, de perdó, de comprensió, d'integració, d'amor i de bondat que no pas a la Casa Blanca i a la resta de les cancelleries del món occidental.

El problema, senyores i senyors saberuts i setciències, no és el terrorisme. El problema no són els "fanàtics islamistes", el problema no són les mesquites ni els immigrants. I no em digueu que en els seus països tampoc no hi ha llibertats i que, per tant, si els tractem com ells tracten els occidentals als seus territoris no es poden queixar. Deixant de banda que aquestes afirmacions són completament injustes, per genèriques, mai el mal comportament d'un fa que l'altre ja tingui excusa per portar-se de la mateixa manera. Si un comportament és objectivament injust, no pots combatre'l amb comportaments igualment injustos, perquè llavors l'única cosa que aconsegueixes és acréixer el clima d'hostilitat.

Des de sempre, els mals comportaments s'han combatut a curt termini amb disciplina, sí, però a més llarg termini sempre ha calgut el bon exemple, els consells ben donats, l'acompanyament i el fet de compartir sense humiliacions, sense crear guetos, facilitant de debò el progrés autònom i digne de la gent. I quins consells pot donar l'Occident a l'Orient? Som realment exemplars en tot? La nostra democràcia és per llepar-se'n els dits, vista des del punt de vista d'uns "valors universals"? La nostra civilització és superior? Els blancs som superiors? Tenim més respecte i atenció que "els altres" per la vida, en general, per la gent desafavorida, per les persones grans, pels marginats, pels que no tenen casa o feina o senzillament no han tingut sort? Doncs, potser en uns casos sí, però en altres no. I l'Orient, ens pot ensenyar alguna cosa als occidentals? Jo crec que sí. Els occidentals, en general, estem disposats a acceptar cap lliçó? Jo crec que no. Ens pensem que som perfectes o que estem més a prop de la perfecció que ningú.

Tot això, el menyspreu de l'Occident a l'Orient és una part important del problema dels atemptats de l'11-S als Estats Units, de l'11-M a Madrid i del 7-J a Londres. I els que vindran, perquè no sembla que hi hagi ningú disposat a tirar l'esponja.

I ja dic que és una part del problema, perquè tot és molt i molt complicat. Però sembla que els que manen ens volen fer saber que l'única manera de resoldre-ho és a cops de porra.

Posem un exemple. Quan hi ha conflictes, és l'hora que ens asseguem a parlar. I per a això hi ha l'ONU. I l'ONU no funciona. Per què? No és potser per culpa dels occidentals, que no funciona? Qui controla l'ONU? Qui permet o no permet que es prenguin decisions operatives a l'ONU? Si ens hi fixem bé, és la mateixa part del problema. L'ONU actual està muntada a partir d'una guerra mundial després de la qual els països de l'Orient mitjà i altres que no n'havien estat protagonistes principals, no hi van ser tinguts en compte, formaven part a tot estirar de les postres del muntatge.

Una part important del problema, doncs, és que l'Occident no sap dialogar amb l'Orient. I potser l'Orient tampoc no sap dialogar amb l'Occident, però podrien fer-ho si volguessin? L'Occident parla amb l'Orient de tu a tu, o com un pare a un fill? No seria humiliant, si fos això segon? Potser aquesta part important del problema de la qual parlem és que des de fa una colla d'anys, si no són segles, els hem tractat com a ciutadans del món de segona fila. Des d'Occident promovem governs i règims dissenyats des dels despatxos de Washington, Londres, París, Roma o Madrid. (Bé, Madrid de tant en tant, quan algú es pensa que pel fet de posar els peus al damunt de la mateixa taula que l'emperador ja comença a comptar a l'escena mundial i no s'adona que és un convidat de tercera que avui ja va bé perquè fa bulto però demà serà sobrer.) Una part important del problema és que quan interessa alguna cosa d'aquests països i no ens la donen de bon grat -és a dir, pagant quatre duros i emportant-nos els tresors del país que sigui- ens l'emportem per força, si cal fent una guerra. Per a l'Occident, els motius per fer una guerra són gairebé indiferents, i encara després de la guerra -la guerra de l'Iraq s'ha acabat realment, amb 30 o 40 morts cada dia al damunt de la taula? (gairebé els mateixos morts de Londres... però cada dia)-, després de la guerra, doncs, sempre hi ha motius suficients per crear situacians excepcionals, com ara la de Guantánamo. Al vencedor d'una guerra, deia Adolf Hitler quan es pensava que guanyaria la seva, no li demanen mai els motius que va tenir per començar-la. Doncs, ho ha dit Tony Blair aquests dies: "Guanyarem nosaltres, no pas ells." Aquesta és també la part important del problema. Que hi ha una guerra que controlen paternalistament els nostres governants, mirant, això sí -quin detall- que no ens esquitxi gaire a la rereguarda. I quan ens esquitxa una mica ens diuen: "No us amoïneu, que anem guanyant." És clar, la invasió "aliada" de l'Iraq ha fet de moment 25.000 morts civils, pel cap baix, i en canvi "els altres" només ens han fet 3.000 morts a Nova York i Washington, 200 a Madrid i 60 a Londres. O sigui que anem guanyant. Molt bé, Tony Blair i companyia.