Avui vaig de miscel·lània.
Elvira Lindo de vegades –quan no parla de temes espanyols– hi toca, ara sobre el cas Betancourt: «Quan Ingrid Betancourt va ser alliberada i exposada als ulls del món amb un aspecte no terminal, vaig intuir que els comentaris degenerarien de l’admiració a la sospita; el mateix quan, mestressa a la fi d’ella mateixa, s’ha expressat i ha viatjat segons els seus desigs. A una persona que ha passat sis anys a la selva, lligada amb una cadena, se li retreu tenir bon aspecte físic (però no va dir que es moria?), mostrar la voluntat d’intervenir en el futur del seu país i no ser prolixa en detalls escabrosos. Vist el que hi ha, seria de gran utilitat que algú escrivís el Manual del perfecte alliberat, perquè els interessats l’anessin llegint a l’helicòpter, mentre fan via cap a la llibertat.» (El País, 9 juliol 2008). Ja va passar una cosa semblant amb Nastascha Kampusch.
I també Juan José Millás: «Hem de trobar la manera de convèncer-nos que la Llei del retorn és filantròpica. A mi gairebé m’han plantat bledes al clatell aquesta setmana. A veure com les hi planten a un innocent ics quan faci un any que és tancat en una cel·la. Com explicar-li que és allà pel seu bé, per la seva seguretat [...]? Com convèncer-lo que, si no l’hi haguéssim tancat, potser l’hauríem mort, que era el que ens demanava el cos? Però som europeus, noi, dictem lleis capaces de contenir-nos, de posar-nos límits, i tu, enhorabona, n’ets un dels primers beneficiats.» (El País 4 juliol 2008)
I ara jo. Pots estar convençut que Laporta no és culpable, però negar l’evidència és perillós. I l’evidència és que el 60% dels socis culés que han votat han dit a Jan Laporta que no el volen. És igual el que consti als estatuts: els fets són els fets, sis de cada deu li han dit que foti el camp. És un clam. Ni tan sols el rei espanyol Alfonso XIII no va esperar que el fessin fora legalment per anar-se’n. I ell no havia perdut cap votació: va veure en unes eleccions municipals el pa que es donava en determinades ciutats i va tocar el dos (els d’aquesta família, malauradament, sempre acaben tornant). Jo hauria votat que no a la moció, si fos soci, i he defensat Laporta en algun dels esdeveniments al·legats pels que han presentat la censura, però els fets són els fets. Sigui culpa de qui sigui, sigui o no resultat d’una campanya d’intoxicació, quedar-se de president ara és cagar-la, amb perdó, és llençar a rodar totes les raons que pogués tenir. I és llençar a les escombraries el seu futur, en el qual força gent tenia esperances posades, al marge del món del futbol.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Elvira Lindo. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Elvira Lindo. Mostrar tots els missatges
dissabte, 12 de juliol del 2008
dimecres, 14 de març del 2007
Mullar-se (i 2)
Dels periodistes i col·laboradors que escriuen a El País, m’agrada més o menys com escriuen Juan José Millás i Elvira Lindo, com m’agraden força els articles del diumenge d’Antoni Martínez, i també els d’Empar Moliner a les pàgines suposadament catalanes. Tampoc no em perdo la col·laboració setmanal que hi fa Joan B. Culla i les cròniques del País Valencià de Francesc de P. Burguera.
Dels primers, Millás i Lindo, m’agrada com escriuen excepte quan parlen d’Espanya, perquè són d’aquells espanyols imperialistes que no saben que ho són i que, per tant, consideren que la llengua espanyola i els costums castellans són els que han de prevaldre, naturalment, a tot Espanya, i posar això en discussió és ser nacionalista i provincià. Però quan no parlen d’aquestes coses –malauradament se’ls escapa sovint alguna atzagaiada, perquè quan ets nacionalista ho ets les 24 hores del dia, sobretot si no ho saps i, per tant, no fas res per evitar que es noti–, m’agrada el que escriuen i com escriuen. Tenen gràcia. I crec que són útils per entendre d’alguna manera com són els espanyols, que cada cop són més entenedors a mesura que passa el temps i et vas traient del damunt els engavanyaments que et feien pensar que només podíem ser nacionalistes els perifèrics.
Tot això ve a tomb d’un article recent de Juanjo Millás sobre el tema de «mullar-se» que em va agradar força, perquè és una cosa de la qual hem parlat a casa sovint quan comentem el temps que diu el diari que farà l’endemà. Us el reprodueixo gairebé íntegre:
«De les expressions relacionades amb el pronòstic del temps, potser la més neutral sigui aquella que diu “cel parcialment ennuvolat amb possibilitat de precipitacions”. Cal tenir molt de cap per mullar-se tan poc. Si un trobés una fórmula semblant per moure’s per la vida, seria acceptat a tots els col·legis professionals, a tots els partits polítics, a tots els cenacles. I hi ha gent que ho aconsegueix. Hi ha persones a les quals els demanen si creuen en Déu i responen que cel parcialment ennuvolat amb possibilitat de precipitacions, cosa que agrada igual a totes les confessions religioses. I si es tracta d’opinar sobre l’actualitat, disposem d’un exèrcit de contribuents partidaris del cel parcialment ennuvolat amb possibilitat de precipitacions.
»Parlem de religió o de política per no parlar de la crítica d’art, de les cèl·lules mare o del dinitrotoluè. Penso en una vida així, en una vida de cel parcialment ennuvolat amb possibilitat de precipitacions, una vida en què els gustos propis o les idees personals estiguessin sempre a recer del paraigua plegable. És possible que, malgrat la radicalització aparent de la vida política espanyola, on de debò estiguem instal·lats sigui en una situació ideològica de cel parcialment ennuvolat amb possibilitat de precipitacions. Això és el que ensenyen ara com ara les enquestes, en què les diferències entre els partits [Millás vol dir “els dos partits”, és clar] romanen estables. Hi ha tertúlies radiofòniques que escupen Goma 2 cada matí, que conviden a fer-se guerrillers, però quan na demoscòpia truca a la porta, els oients responen que sí, que bé, que cel parcialment ennuvolat amb possibilitat de precipitacions.
»Aquesta troballa verbal és una variant del “Si surt amb barba, sant Abdó; i si no, la Puríssima Concepció”, pel significat del qual em demanava fa poc el fill d’un veí. Quan li ho vaig explicar, li va semblar estrany que un escultor confiés en exclusiva a la barba la identitat sexual de les estàtues que feia, de manera que va intentar extraure’m una informació sobre la vida que a mi no em corresponia donar-li. Vaig dubtar uns instants. Després, li vaig posar la mà a l’espatlla i li vaig dir: “Amic, creu-me, cel parcialment ennuvolat amb possibilitat de precipitacions. (Juan José Millás, El País 16 febrer 2007).
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Dels primers, Millás i Lindo, m’agrada com escriuen excepte quan parlen d’Espanya, perquè són d’aquells espanyols imperialistes que no saben que ho són i que, per tant, consideren que la llengua espanyola i els costums castellans són els que han de prevaldre, naturalment, a tot Espanya, i posar això en discussió és ser nacionalista i provincià. Però quan no parlen d’aquestes coses –malauradament se’ls escapa sovint alguna atzagaiada, perquè quan ets nacionalista ho ets les 24 hores del dia, sobretot si no ho saps i, per tant, no fas res per evitar que es noti–, m’agrada el que escriuen i com escriuen. Tenen gràcia. I crec que són útils per entendre d’alguna manera com són els espanyols, que cada cop són més entenedors a mesura que passa el temps i et vas traient del damunt els engavanyaments que et feien pensar que només podíem ser nacionalistes els perifèrics.
Tot això ve a tomb d’un article recent de Juanjo Millás sobre el tema de «mullar-se» que em va agradar força, perquè és una cosa de la qual hem parlat a casa sovint quan comentem el temps que diu el diari que farà l’endemà. Us el reprodueixo gairebé íntegre:
«De les expressions relacionades amb el pronòstic del temps, potser la més neutral sigui aquella que diu “cel parcialment ennuvolat amb possibilitat de precipitacions”. Cal tenir molt de cap per mullar-se tan poc. Si un trobés una fórmula semblant per moure’s per la vida, seria acceptat a tots els col·legis professionals, a tots els partits polítics, a tots els cenacles. I hi ha gent que ho aconsegueix. Hi ha persones a les quals els demanen si creuen en Déu i responen que cel parcialment ennuvolat amb possibilitat de precipitacions, cosa que agrada igual a totes les confessions religioses. I si es tracta d’opinar sobre l’actualitat, disposem d’un exèrcit de contribuents partidaris del cel parcialment ennuvolat amb possibilitat de precipitacions.
»Parlem de religió o de política per no parlar de la crítica d’art, de les cèl·lules mare o del dinitrotoluè. Penso en una vida així, en una vida de cel parcialment ennuvolat amb possibilitat de precipitacions, una vida en què els gustos propis o les idees personals estiguessin sempre a recer del paraigua plegable. És possible que, malgrat la radicalització aparent de la vida política espanyola, on de debò estiguem instal·lats sigui en una situació ideològica de cel parcialment ennuvolat amb possibilitat de precipitacions. Això és el que ensenyen ara com ara les enquestes, en què les diferències entre els partits [Millás vol dir “els dos partits”, és clar] romanen estables. Hi ha tertúlies radiofòniques que escupen Goma 2 cada matí, que conviden a fer-se guerrillers, però quan na demoscòpia truca a la porta, els oients responen que sí, que bé, que cel parcialment ennuvolat amb possibilitat de precipitacions.
»Aquesta troballa verbal és una variant del “Si surt amb barba, sant Abdó; i si no, la Puríssima Concepció”, pel significat del qual em demanava fa poc el fill d’un veí. Quan li ho vaig explicar, li va semblar estrany que un escultor confiés en exclusiva a la barba la identitat sexual de les estàtues que feia, de manera que va intentar extraure’m una informació sobre la vida que a mi no em corresponia donar-li. Vaig dubtar uns instants. Després, li vaig posar la mà a l’espatlla i li vaig dir: “Amic, creu-me, cel parcialment ennuvolat amb possibilitat de precipitacions. (Juan José Millás, El País 16 febrer 2007).
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
divendres, 8 de setembre del 2006
Fets diferencials (6): Madrid - Barcelona
El Teatro Español de Madrid, propietat de l’Ayuntamiento de Madrid, havia programat per al 19 d’octubre del 2006 una obra en castellà, “Lorca eran todos”, dirigida i interpretada pel senyor Pepe Rubianes. El senyor Rubianes es va cagar una vegada en els espanyols centralistes, en l’Espanya que va donar suport a la dictadura i en la que a hores d’ara tothom considera hereva de Franco –i ells també, perquè els seus representants més conspicus el defensen cada cop que se’n fa esment al Congreso de los Diputados espanyol. El senyor Rubianes es va disculpar pel que havia dit aquella vegada i va matisar molt matisades les seves invectives. Fins i tot el mitjà de comunicació des del qual va parlar Rubianes també es va disculpar. El senyor Rubianes parla gairebé sempre en castellà a Catalunya estant i a mi no em cau gens bé, per l’idioma i perquè moltes de les coses que diu no em fan gens de gràcia. Hi ha madrilenys i altres espanyols que han criticat l’Ajuntament de Madrid per donar suport a la iniciativa de convidar Rubianes a representar en espanyol una obra de temàtica espanyola al Teatro Español de Madrid. L’Ajuntament de Madrid ha cancel·lat finalment l’actuació de Rubianes. “Lorca eran todos” no es representarà al Teatro Español de l’Ayuntamiento de Madrid.
L’Ajuntament de Barcelona va decidir portar l’escriptora Elvira Lindo, andalusa criada a Madrid, a fer el pregó de la Festa Major el 24 de setembre del 2006, diada de la Mercè. La senyora Lindo s’ha cagat diverses vegades en públic contra els catalans nacionalistes, contra l’Estatut, contra el mal rotllo que diu que els catalans sembrem per tot l’Estat... (sí, els del mal rotllo som nosaltres, ja ho veieu: hauríem de demanar-los perdó d’existir encara més sovint). No recordo que la senyora Lindo hagi demanat mai cap mena de disculpes per les seves opinions sobre els catalans. Quan algú s’ha queixat, en la torna ha estat encara més crítica. Jo no li demano rectificacions, que quedi clar: que pensi el que vulgui. Hi ha gent que ha protestat contra la decisió de l’Ajuntament de convidar aquesta senyora i arran d’aquestes protestes a Madrid una altra gent –o els de sempre– s’han posat les mans al cap contra els nacionalistes provincians que no la volen. A més a més, sembla que la senyora Lindo farà el seu pregó de Barcelona en castellà. Hi ha gent que també ho considera un desencert. Pot ser que ho sigui. Tampoc no li costaria gens fer un esforç i almenys dir unes quantes coses en la llengua pròpia de la ciutat que la convida, i potser ho farà. Però suggerir això, a Madrid es considera nacionalisme i provincianisme, una cosa intolerable. En qualsevol cas, la senyora Elvira Lindo farà el seu pregó el dia 24 (o la vigília, no ve d’aquí). Sí, segur, el farà.
No penso anar a escoltar la senyora Elvira Lindo a l’Ajuntament, tot i que ella no em cau malament com a artista –és una bona pallassa, més divertida que el senyor Rubianes–, però l'anècdota em fa concloure un cop més que fins i tot deixant de banda la qüestió nacional, m’estimo més pagar els impostos municipals a Barcelona que a Madrid.
L’Ajuntament de Barcelona va decidir portar l’escriptora Elvira Lindo, andalusa criada a Madrid, a fer el pregó de la Festa Major el 24 de setembre del 2006, diada de la Mercè. La senyora Lindo s’ha cagat diverses vegades en públic contra els catalans nacionalistes, contra l’Estatut, contra el mal rotllo que diu que els catalans sembrem per tot l’Estat... (sí, els del mal rotllo som nosaltres, ja ho veieu: hauríem de demanar-los perdó d’existir encara més sovint). No recordo que la senyora Lindo hagi demanat mai cap mena de disculpes per les seves opinions sobre els catalans. Quan algú s’ha queixat, en la torna ha estat encara més crítica. Jo no li demano rectificacions, que quedi clar: que pensi el que vulgui. Hi ha gent que ha protestat contra la decisió de l’Ajuntament de convidar aquesta senyora i arran d’aquestes protestes a Madrid una altra gent –o els de sempre– s’han posat les mans al cap contra els nacionalistes provincians que no la volen. A més a més, sembla que la senyora Lindo farà el seu pregó de Barcelona en castellà. Hi ha gent que també ho considera un desencert. Pot ser que ho sigui. Tampoc no li costaria gens fer un esforç i almenys dir unes quantes coses en la llengua pròpia de la ciutat que la convida, i potser ho farà. Però suggerir això, a Madrid es considera nacionalisme i provincianisme, una cosa intolerable. En qualsevol cas, la senyora Elvira Lindo farà el seu pregó el dia 24 (o la vigília, no ve d’aquí). Sí, segur, el farà.
No penso anar a escoltar la senyora Elvira Lindo a l’Ajuntament, tot i que ella no em cau malament com a artista –és una bona pallassa, més divertida que el senyor Rubianes–, però l'anècdota em fa concloure un cop més que fins i tot deixant de banda la qüestió nacional, m’estimo més pagar els impostos municipals a Barcelona que a Madrid.
dissabte, 15 de juliol del 2006
Per tot plegat... visca!
No sé si fa lleig copiar fil per randa el que han escrit altres, encara que esmentis la procedència de la citació, però sovint em demano: per què no ho has de copiar si hi ha algú, normalment més capacitat i graciós, que ha escrit just allò que tu volies dir? I per això ho faig sovint. Si l’escrit és massa llarg, llavors potser en reprodueixo només una part, de manera que la reproducció aporta un valor afegit, que és el de la selecció (a banda de la traducció, que si n’hi ha també és meva). Però d'aquest article d’Elvira Lindo no m’ha resultat fàcil treure’n trossos. I a més era ja força breu. De manera que us el transcric (traduït) gairebé íntegre.
«Per tants cops com he passat por i no he gosat demanar al conductor que anés més lent; pel poc prestigi que té el fet de no córrer i respectar els límits de velocitat; per la sensació que els cotxes són com braus escarbotant l’asfalt amb les potes i disposats a llançar-se damunt teu si no arribes a temps a l’altra banda; pel munt de vegades que els vianants han de tornar a la vorera perquè hi ha conductors que els guals zebrats no els diuen res; [...] pels incomptables moments que s’ha sentit el cèlebre crit "a fregar!"; pels pertorbats que surten furiosos del cotxe disposats a matar algú; per tots els que han mort algú i han pogut continuar conduint; [...] per tots els nadons als quals no és possible passejar pel centre de moltes ciutats espanyoles, que estan al servei dels cotxes; per aquestes voreres ridícules que obliguen els vianants a anar enganxats a la paret com l’home aranya; per totes les persones discapacitades, per tots els ancians que molts conductors eliminarien del paisatge urbà per tal que el seu circuit no es veiés destorbat; per aquell milhomes que presumeix de temps rècord d’una ciutat a una altra; pels pares de família forassenyats als quals veus jugar a curses amb les criatures a dins; pels qui s’engaten i amb el gat es posen al volant; per tots els que s’han aprofitat de nosaltres, pobres vianants, que no tenim altra cosa que cames per córrer i braços per protegir-nos el rostre: visca el carnet per punts!» (Elvira Lindo, El País 28 juny 2006).
«Per tants cops com he passat por i no he gosat demanar al conductor que anés més lent; pel poc prestigi que té el fet de no córrer i respectar els límits de velocitat; per la sensació que els cotxes són com braus escarbotant l’asfalt amb les potes i disposats a llançar-se damunt teu si no arribes a temps a l’altra banda; pel munt de vegades que els vianants han de tornar a la vorera perquè hi ha conductors que els guals zebrats no els diuen res; [...] pels incomptables moments que s’ha sentit el cèlebre crit "a fregar!"; pels pertorbats que surten furiosos del cotxe disposats a matar algú; per tots els que han mort algú i han pogut continuar conduint; [...] per tots els nadons als quals no és possible passejar pel centre de moltes ciutats espanyoles, que estan al servei dels cotxes; per aquestes voreres ridícules que obliguen els vianants a anar enganxats a la paret com l’home aranya; per totes les persones discapacitades, per tots els ancians que molts conductors eliminarien del paisatge urbà per tal que el seu circuit no es veiés destorbat; per aquell milhomes que presumeix de temps rècord d’una ciutat a una altra; pels pares de família forassenyats als quals veus jugar a curses amb les criatures a dins; pels qui s’engaten i amb el gat es posen al volant; per tots els que s’han aprofitat de nosaltres, pobres vianants, que no tenim altra cosa que cames per córrer i braços per protegir-nos el rostre: visca el carnet per punts!» (Elvira Lindo, El País 28 juny 2006).
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
