Dejuni de Nadal

(Extrec aquestes idees, gairebé literalment, de www.festes.org.)

Tota festa té la seva vigília o vetlla, i en tota vigília era costum en el món cristià fer dejuni. El costum català de dejunar (relativament) el 24 de desembre a la nit és molt antic i ja està documentat en les cròniques del segle XIII. Per això, a diferència de la resta de l’Estat espanyol, el 24 de desembre a la nit no se celebra la «Nochebuena» amb un gran sopar familiar. Hom acostumava a menjar alguna cosa abans de l’ofici litúrgic i les altres celebracions de mitjanit de Nadal: crema dels focs, Missa del Gall, Cant de la Sibil·la, etc. Aquests petits àpats s’anomenaven col·lació (menjada lleugera que es fa en lloc de sopar els dies de dejuni). Els que es fan després de la mitjanit es poden conèixer amb els noms de xocolatada o bé torronada, segons el contingut dels àpats i la zona on es fan. El ressopó de després de la mitjanit és el trencament del dejuni de Nadal i és un acte de socialització més entre els que se celebren anit.

«En una companya eren 20 almogàvers qui la vespra de Nadal anaren-se’n a percaçar bestiar que menjassen lo dia de Nadal; e aportaren 4 moltons, e faeren-los escorxar, e penjaren-los al porxe. És costuma de catalans que la vespra de Nadal tothom comunament dejuna, e no menja estrò a la nuit; e així los almogàvers aquells anaren a percaçar cols, peix e fruita que menjassen. E al vespre, com foren venguts, veeren prop del foc lo quarter del moltó en ast, e meravellaren-se’n, e se n’esquivaren fort, e digueren: –Qui és qui aquest quarter de moltó nos ha mès al foc? E aquell respòs que ell l’hi havia mès. –E perquè ho havets fet? –Per ço con jo vull anit menjar carn, a deshonor de la festa que demà serà.» I llavors Muntaner explica com l’almogàver descregut fou castigat per Déu i caigué com mort a terra... però es recobrà feliçment quan cantà el gall. (Crònica de Ramon Muntaner)

Més: descripció del dinar de Nadal que va oferir Jaume I l’any 1267: 31 moltons, 350 ous, 30 parells de conills, 12 parells de perdius, 36 parells de capons, 5 parells d’oques, 5 quarteres de pa, 228 quartans de vi i 10 sous de neules. «Però la vigília van dejunar cols amb panses, peix, cigrons, castanyes, nous i neules.» (Joan Amades, Costumari català)

I doncs, si celebreu el Nadal, no sigueu botiflers i recordeu-ho: no us diré que feu dejuni, però la tradició nostra mana que el 24 sigui un dia normal i corrent almenys fins a les 12 de la nit. Si feu un bon sopar perquè el que celebreu és el solstici d’hivern, cap problema... però avui no toca, perquè el solstici d’hivern va ser fa tres nits.

En qualsevol cas, bon Nadal als qui celebreu el Nadal... i als qui no el celebreu, bones festes ;-)


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

La deriva de l’Avui

Ahir al suplement dominical de l’Avui (Plaers d’Avui, 21 setembre 2008) hi havia un reportatge sobre best sellers, d’Anna Cabanillas. Per il·lustrar el reportatge, hi van incloure uns quants retrats d’autors i autores d’arreu del món i també vuit fotografies de portades de llibres d’èxit. Totes les cobertes reproduïdes menys un parell, que són d’autors espanyols, tenen edició catalana, però l’Avui va triar la versió castellana de totes les portades, menys d’una, que la va reproduir en anglès.

«Pus parla català, Déu li don raó» (Ramon Muntaner, segle XIII-XIV) o «puix parla català, vejam què diu» (Joan Fuster, segle XX) són lemes o màximes que tenen el seu què, però que cal contrastar sempre.* Ho dic perquè l’Avui està canviant l’orientació i emparant-se en la bona voluntat de la gent que tradicionalment li ha fet confiança pot introduir dins el catalanisme més o menys militant que el llegeix una manera de veure les coses des de la perspectiva espanyola, que com tothom sap és global i cosmopolita, al contrari que la perspectiva catalana. Com si no hi hagués prou diaris, també a Catalunya, i poderosos, que treballen en la mateixa direcció.

Perquè no digueu que exagero a partir d’una dada solta, us poso un altre exemple també d’ahir mateix. Atemptat contra l’hotel Marriot d’Islamabad, més de 60 morts (Avui, 21 de setembre 2008). Titular: «L’11-S pakistanès». Peça secundària: «No consten hostes espanyols». L’Avui dels nostres dies, al contrari que el d’altres temps, no ha d’informar en primer lloc de si hi havia cap català, incloent-hi els nord-catalans, els andorrans i els algueresos? O tenen por que els titllin de provincians i nacionalistes? Tots els diaris espanyols incloïen ahir aquesta mateixa peça informativa, o molt similar. Si parlant d’un atemptat a Islamabad no és provincià ni nacionalista explicar que allà no hi havia espanyols, l’Avui no pot fer el mateix respecte als catalans?

(Afegitó del 24 de setembre. Dos exemples més i paro, perquè com deia se’n poden trobar cada dia i no em vull fer pesat. Ahir, 23 de setembre, p. 40, sobre l’estrena de la pel·lícula Vicky Cristina Barcelona: «Allen aconsegueix 2,2 milions de taquilla». Et demanes: això és a Catalunya, a l’Estat, a Europa, al món...? Comences a llegir i et queda clar: «als cinemes de tot l'Estat». No seria interessant que l’Avui ho deixés dit en el mateix titular? I no seria molt oportú, ja que d’aquesta pel·lícula, per excepció –la primera vegada a la història!–, se n’han distribuït tantes còpies en català com en castellà, que ens diguessin quant havia recaptat en cada idioma? Sé que un dia ho sabrem, però no és justament aquesta dada la que espera amb candeletes el lector mitjà de l’Avui? Segon exemple, d’avui mateix, dia 24, p. 18: «Els funcionaris cobraran un 2 per cent més l’any que ve». Un cop més parla de l’àmbit de l’Estat. Et demanes: els funcionaris de la Generalitat, els dels ajuntaments catalans, els de les diputacions que hi ha a Catalunya, hi estan inclosos? No? Tindran un augment superior? Inferior? No ho sabem. Però no és justament això el que es deuen demanar els lectors de l’Avui? Només compren l’Avui perquè és escrit en català, o el compren per més coses? Doncs això.)

Els exemples es multipliquen, si us hi fixeu n’hi ha molts en les pàgines informatives, i de manera especial en el suplement esmentat del diumenge.

Diu que el Sr. Lara està fins al capdamunt de l’Avui, com si no hagués sabut fins ara de quina mena de diari li van encolomar el 40% fa quatre anys (a canvi de...?). I llavors, tip de les trucades dels nacionalistes espanyols, entre els quals hi ha els també mig empleats seus de La Razón, que li deuen retreure un munt de coses lletges, ha pressionat els responsables del diari perquè donin una mica de peixet a Madrid. És la manera que tenen alguns catalans de demanar perdó: si ens acusen de provincians, encara que sigui mentida, ens afanyem a fer demostracions d’espanyolitat, que com tothom sap és sinònim de globalitat i d’obertura. Així el Sr. Lara, mentre no aconsegueixi vendre el diari (a qui?, qui l’hi voldrà, després d’aquest gir?), pot ensenyar als amics de Madrid uns quants retalls, cada cop més sovintejats, que compensen els continguts massa catalanistes –és l’Avui!!– d’algunes columnes d’opinió, un àmbit en el qual faria massa lleig introduir-hi censura. Tot i que darrerament hi ha opinadors i entrevistats que deunidó... Bé, segur que amb aquests canvis el Sr. Lara, i potser també el senyor comte, propietari d’un altre 40%, poden dormir més tranquils. Tranquil·litat i bons aliments, sí senyor, molt ben fet.

Atenció, doncs, a la deriva de l’Avui.


* En l’àmbit polític, per exemple, de manera molt especial. Convé tenir en compte que tots els líders que ha tingut el partit lerrou... perdó, el PP a Catalunya, incloent-hi don Alejo, que llavors fins i tot es feia dir Aleix, han parlat habitualment en català. Ara la presidenta és gironina i gasta un català correcte, fins i tot amb bona fonètica. I tenen la senyora Nebrera a la recambra, que també parla un bon català –més farcit de castellanismes, en el seu cas. Però tant ella com la Sánchez Camacho no s’estan de donar suport a les tesis anticatalanes, per arreplegar vots dels pallassos, i ara la Nebrera ha triat com a home seu a Barcelona un personatge de la ultradreta que no s’amaga de ser-ho. Segurament pensen tots plegats que és en aquest terreny on arreplegaran més suports. No seré jo qui els ho desmentirà. En qualsevol cas, el que volia dir és que parlar català no és garantia de bondat. Al llarg de la història n’hi ha hagut uns quants, de catalanoparlants racistes, imperialistes, nazis avant la lettre o dans la suite, botiflers... Cal no ser ingenus.


(Afegitó del 16 d'octubre. El Sr. Lara ha donat el premi Planeta, un fotimer de calés, al gran apòstol espanyol de l’anticatalanisme. No és que l’editorial no tingués alternatives. L’han anat a buscar. El jurat ha dit que aquest cop totes les obres finalistes eren molt bones. Feia temps que no ho deien. Cal no ser ingenus.)

(Afegitó del 23 d'abril 2009. L'Avui –si no m'ha fet algun veí una broma– regala avui, diada de Sant Jordi, un llibre als subscriptors... un llibre en castellà.)

(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)