Retallades i llistes d’espera

Conec gent propera que està en aquesta situació últimament. I constato que, almenys en el seu cas, el que els neguiteja no és tant el retard com la incertesa: no saber quan serà la cosa. Si ara els diguessin: «Miri, això seu serà al juny», o «al setembre», o «l’any que ve», podrien estar més o menys tranquils fins al juny o el setembre o l’any que ve. Però hi ha actuacions de la sanitat que no estan programades d’aquesta manera, sinó que sembla com si s’improvisessin. I un bon dia –això esperen– els diran: «Bon dia, li toca demà.»

El que no sé és si sempre ha estat així o si és cosa de les retallades o què. Però deu fer angúnia, sí.

Discapacitat

Això de la discapacitat, segons com, és igual que l’home dels nassos, que n’hi ha prou amb mirar-te al mirall la vigília de Cap d’Any. Hi ha dies que ets més incapaç que altres, i llavors entres al quarto de bany, t’hi fixes bé, i veus un discapacitat.

Però a partir d’ara, en el meu cas, l’home dels nassos serà tooot l’any. I l’any que ve també. I l’altre. M’han declarat discapacitat de manera definitiva.

M’han declarat incapaç! Diu que només un terç de mi ho és –encara sort–, però sóc incapaç.

I no han canviat gaire les coses, d’ahir a avui. Vull dir, tot és més o menys igual: ha sortit el sol, fa caloreta, la gent de casa et somriu, has esmorzat els teus cereals i el teu pa amb oli i fuet –i les pastilles, ai– i després has agafat el 27 –i el seu maleït aire condicionat– per anar a pencar, com tothom, i ara pensaves què més farem avui.

M’han declarat incapaç i no sé encara si haig de riure o haig de plorar.

I ja està, ja ho he explicat. De moment jo diria que continuo sent el mateix que ahir.

Tòpics desemmascarats (11): «No es va poder fer res per salvar-li la vida»

Es va morir, no? És que sembla que estigui prohibit parlar de la mort, que sigui de mal gust fins i tot en les notícies de successos.

Fixeu-vos-hi, que és constant quan hi ha un accident, un infart, una feridura que són fatals. Auxilien el ferit, potser metges i equips especialitzats, o fins i tot l’ingressen a l’hospital, i «no van poder fer res per salvar-li la vida».

És que no és veritat, perquè van fer coses, moltes coses, un munt de coses. De manera que caldria dir «tot i els esforços fets, es va morir». Però suposo que és aquesta mania de no utilitzar la paraula «mort», o «morir-se»...

O potser és algun altre motiu que se m’escapa.

Prou discriminacions

Ja està bé. Ja n’hi ha prou de parlar de discapacitats, de minusvàlids, de limitats, de malalts, de retardats, de desvalguts, de cecs o bornis o invidents, de sords, de disminuïts, de mutilats, d’invàlids, de paralítics, paraplègics, tetraplègics o quadriplègics, d’esquizofrènics, de bipolars, d’autistes, de dements, de neuròtics, d’infectats de no sé què, de geperuts, de manxols, de coixos, de «gent diversa». Ja està bé. O tots moros o tots cristians. Tothom tenim les nostres deficiències, totes i tots som diferents. Cadascú té unes característiques pròpies, però no són substancials, són accidentals encara que siguin permanents. I no hi ha dret que parlem de la gent posant davant de tot aquestes circumstàncies.

El fet que algunes persones o les seves famílies s’agrupin per demanar empara o per ajudar-se mútuament no converteix aquella associació en l’essència, en la identitat substancial de les persones o famílies que la formen. Una persona és molt més que la malaltia, la dificultat motora o funcional que pugui tenir, tant si és temporal com permanent.

O sigui, hauríem de trobar una manera de parlar que deixés de banda aquests qualificatius «definitoris» –i «definitius»–, hauríem de referir-nos a la gent com el que són, persones. Sense etiquetes substancials. Que per bona fe que es tingui, sempre acabem en el mateix: no són iguals, com si fossin per essència subnormals, mongòlics, esguerrats o idiotes, tal com es deia abans. Sempre acabem dient això, sobreentenent això, encara que utilitzem altres paraules que ara ens sonen més bé i en realitat són eufemismes.

És clar que no som iguals. Jo no conec ningú igual. Ni, per tant, ningú que hagi de ser conegut abans que res com a part d’un col·lectiu que no és el de la humanitat. Quan als éssers humans els posem qualificatius, ni que sigui amb tota la bona intenció del món, els discriminem.

Hi insisteixo, parlem de persones. Que –avui, o durant un temps, o sempre– tenen alguna dificultat i necessiten suport, una ajuda potser immediata, pròxima i urgent, i prou. Però no hem de separar aquestes persones conceptualment de les altres. Les persones que avui o demà o sempre podem tenir dificultats o una necessitat de la mena que sigui podem ser tothom, qualsevol de nosaltres.

Defugir els conflictes

O bé: «En cas de dubte, no et barallis.»

Ja n’he parlat altres cops aquí mateix però ara no he sabut trobar a on. Ho explico amb un exemple. Posem per cas que dubtes si tornaràs a cal metge perquè la vegada anterior et sembla que es va equivocar, fins i tot greument, en no advertir-te dels efectes secundaris d’un tractament sobre els quals efectes sí que t’ha avisat un altre metge, no especialista –com si diguéssim el teu metge de capçalera–, quan li has explicat que t’havien receptat allò. Però no posaries la mà al foc sobre l’objectivitat absoluta dels fets tal com els recordes, perquè tu en saps menys que aquelles dues persones, i a més sempre has defensat que havies de refiar-te de la professionalitat de la gent del ram de què es tracti. Per això són especialistes de la seva àrea, com tu mateix ets especialista en el teu àmbit i et molesta que discuteixin els teus criteris els clients que sens dubte no en saben tant com tu (tot i que ací l’exemple de la salut potser ja no és tan bo perquè normalment, si no és en casos psicopatològics, qui en sol saber més de la pròpia salut és el pacient; però deixem-ho així, com a hipòtesi). I a més tal vegada no vas parar prou atenció al que et deia el primer metge, prou pena tenies amb el desconcert que sempre comporta el fet d’haver-te d’enfrontar a algú que saps que et dirà coses sàvies sobre tu que tu mateix potser no podràs entendre del tot.

Finalment, decideixes anar-hi, amb la idea clara que li diràs quatre fresques pel que recordes que et va dir. Si llavors rectifica o matisa o es disculpa o..., potser encara li demanaràs un altre consell i hi recuperaràs la confiança. Si no, li diràs adéu-siau i bon vent.

Hi vas, encetes la conversa amb inseguretat, comences a dir una mica allò que volies dir però sense parlar d’error sinó de manca d’entesa, que és menys agressiu, el metge dóna la volta a les teves paraules, o de primer t’ho sembla, fa palesa la seva molèstia per la intrusió de l’altre professional no especialista, i t’explica que ell no recorda exactament el que et va dir –t’agrada que ho reconegui– però que el metge no pot avisar tots els pacients de tots els efectes secundaris de tots els medicaments que recepta perquè això no seria gens pràctic i a més causaria en molts casos efectes perversos, en tots els pacients que tendissin a l’aprensió. I trobes que substancialment té raó, potser perquè pateixes el defecte que tenim molts, que ens fa més forat l’últim que parla quan no estem prou segurs de les coses de les quals es parla. (Suposo que per això a mi sempre em convencien l’Anguita o el Guti, quan em mirava per la tele les notícies polítiques, fa un munt d’anys.)

T’aixeques de la consulta sense haver resolt gaire res. Continues amb els teus problemes. Penses, però, que almenys has aconseguit no crear-ne un de nou, que és el que hauria passat si haguessis enviat a porgar fum aquell metge. Perquè n’hauries de cercar un altre i això encara seria més difícil.

No és això el que ha passat perquè no era un tema mèdic, però la història em serveix per explicar un esdeveniment que vaig viure ahir mateix. I com diu el llatinòrum, qui potest capere capiat.

Torna el trigemin

Si no fos perquè em fa mal seria divertit. He arribat al centre d’assistència primària que em toca –abans hi hauria d’haver anat!– i he dit:

–Crec que tinc el trigemin esquerre inflamat, a estones em fa molt de mal.

Al final de tot el procés i a última hora de la tarda, o sigui al vespre, el diagnòstic ha estat:

–Tiene el trigémino izquierdo inflamado. Es muy doloroso.

Gràcies per la traducció. La doctora en pot saber molt de medicina, però ha decidit venir d’Amèrica com a conqueridora, no com a conciutadana. Ja s’ho farà.

Sort que el diagnòstic anava acompanyat de receptes: carbamazepina i un analgèsic fort. Que no enraoni gaire –això ja ho faig habitualment, i ara aprofito el bloc per no haver d'agafar el telèfon i començar a explicar-ho a tothom: escriure al bloc és menys dolorós que no parlar– i que vigili amb els menjars, que no hagi de mastegar molt ni obrir gaire la boca. Que miri de no esternudar i de no badallar. I que no em moqui –això tampoc no ho feia darrerament, perquè notava com se’m despertava el monstre. Diu que la neuràlgia del trigemin pot ser causada per un virus, per estrès o per altres motius com un pinçament del nervi, que no és el meu cas perquè ja em van fer una ressonància i ho van descartar.

La carbamazepina ja la prenia des de feia uns dies, que me’n van sobrar de l’episodi anterior.

Un consell, si mai us hi trobeu. Posem que us comença a fer una mica de mal això –de seguida sabreu què és: són com descàrregues elèctriques al nas, a la boca, a la cella– i no us donen hora per al metge fins al cap d’uns dies. El consell és que comenceu des del primer moment a prendre carbamazepina, de manera progressiva, fins que arribeu a la dosi màxima que diu el prospecte farmacèutic (600-800 mg/dia; el metge després potser ho augmentarà), perquè el monstre no s’apaivaga fins que no passen almenys uns quinze dies d’haver començat el tractament. I el tractament inicial és gairebé sempre aquest, sembla que no n’hi ha d’altre.

(Més informació sobre la neuràlgia del trigemin ací.)

(La il·lustració està presa de la pàgina que he enllaçat abans, que m’ha passat el J.)

Estafa farmacèutica

El mes de gener del 2009 vaig anar a la farmàcia A a comprar un medicament genèric que consumim a casa de manera regular i que em va costar, com sempre, 7,31 €. El mes de març del 2009 vaig anar a la farmàcia B i pel mateix medicament, de la mateixa casa comercial, em van demanar 6,34 €. Vaig mostrar la meva estranyesa alhora que la meva joia i el farmacèutic em va confirmar que aquell genèric s’havia rebaixat, que el preu marcat era 6,34 € des de començament d’any. El mes de maig vaig a la farmàcia A i demano el mateix medicament, de la mateixa casa comercial, i em cobren 7,31 €. Però com que alhora he comprat altres coses ni m’hi fixo. Ho recordo en arribar a casa i penso «que estrany!», però me n’oblido. El mes de juliol del 2009 torno a la farmàcia A, demano el mateix medicament, de la mateixa casa comercial, i em volen cobrar 7,31 €, però aquest cop recordo allò que m’havien dit feia mesos a la farmàcia B i ho dic a la farmacèutica, la qual va a la rebotiga, consulta una llista de preus actuals que em diu que tenen allà i torna al taulell dient que tinc raó, que aquella medecina «ara» val 6,34 €. Demana disculpes, diu que no sap què pot haver passat amb «la màquina» i que no és una cosa voluntària perquè a ella també l’afecta que no funcioni bé «la màquina», ja que igual com uns medicaments baixen de preu, altres s’apugen i ella «potser» els continua cobrant al preu antic. El mes de setembre del 2009 torno a la farmàcia A, demano el mateix medicament, de la mateixa casa comercial, i em volen cobrar 7,31 €. Enfadat, dic que ja és la tercera vegada que em fan el mateix, que el preu marcat no és el que diuen i que facin el favor de no prendre el número a la gent. La dependenta, una noia joveneta que no és la farmacèutica titular de l’establiment, fa primer un gest com de protesta, com d’honradesa profanada, assenyalant el preu que marca la capsa de la medecina (que és, efectivament, l’antic, o sigui, 7,31 €). Li dic que miri el preu actual. La noia se’n va a la rebotiga, sento que parla amb la titular de l’establiment –li conec la veu i ella coneix la meva i m’ha sentit, però no gosa treure el cap– i torna dient que tinc raó, que són 6,34 € i que disculpes. Li dic que això ja m’ho van dir l’altra vegada i que no pot ser que el client hagi d’exigir cada vegada que mirin els preus actuals. Me’n vaig de la farmàcia amb la medecina, però francament emprenyat.

Hi ha coses que em costen d’entendre. Una farmacèutica –i encara més aquesta farmacèutica, tan tocada i posada, tan fina– és també carn de corrupció? Sóc l’únic que té problemes d’aquest tipus? Val més no fixar-se en eixa mena de coses? La gent «normal» paguen un euro més i es queden tan tranquils? I ara què haig de fer? No tornar-hi? Denunciar-les a la policia? Girar la cara cada cop que me les trobi pel carrer... que és cada dia?

Per començar, he explicat els fets al Col·legi de Farmacèutics. I ja m’han contestat, avui mateix. Diuen entre altres coses que «la Comissió de Deontologia durà a terme les comprovacions pertinents i, si és el cas, endegarà les actuacions pertinents per tal de solucionar la situació plantejada». Almenys són ràpids a l’hora d’escriure. I molt «pertinents». Veurem si també són eficaços.

Vacances extraordinàries

No sabia si escriure això, sobretot perquè V. ho llegirà i el que jo diré pot afectar la seva modèstia o el seu sentit d’intimitat, però finalment he decidit que no ve d’aquí si ho llegeix o no, tinc necessitat d’escriure-ho i ho escric. (A més, ja he trobat algú que es pensava que jo duia una mena de vida misantròpica, sempre pel meu compte, i que per tant les vacances les feia entotsolat amb mi i prou, i vull desmentir-ho. No, els que em coneixeu més sabeu que no és així. Ho confesso: em fa l’efecte que no sabria anar sol per la vida gaire més enllà de les primeres 24 o 48 hores, que segurament podria sobreviure com qualsevol adolescent quan s’escapa de casa i s’embafa de cocacoles, entrepans de formatge amb quètxup, crispetes, danups i cinema de centre comercial. Després, com a la majoria dels mateixos adolescents, m’hauríeu de recollir amb pala. Ara exagero, sí, però val més que toquem de peus a terra, que toquem ferro i que toquem tot el que calgui tocar.)

V. és una persona fora de sèrie amb la qual he compartit aquestes vacances d’estiu. Ha fet enguany els quaranta i viu amb una bomba atòmica al bell mig del cap. Ho sap. Té un càncer al capdamunt de la columna vertebral, tan arrelat que no es pot operar. Si no passa alguna cosa excepcional, V. es morirà aviat. No hi ha res a fer.

Conec V. des de fa molt de temps i encara no me’n sé avenir.

V. va cada quinze dies a l’hospital i li inoculen productes químics durant tres o quatre hores per mirar de controlar el creixement del tumor. Hi va amb una mica de prevenció, perquè la quimioteràpia l’afecta força, i en torna, efectivament, amb mareigs i basques, cansament profund, tot el cos alterat. Però V. no es fica al llit, diu que no hi està bé –no està bé enlloc–, i tant per tant s’estima més viure i morir dempeus. Al cap de dos dies de la quimio és el pitjor moment. Però llavors passen dos o tres dies més i diu que ja torna a estar «normal».

La feina l’apassionava, però ja no pot treballar. Durant hores, seu en una butaca i llegeix. A poc a poc. Entre pàgina i pàgina de llibre, mira i reposa i medita sobre la vida. La vida. De tant en tant s’adorm lleugerament. Tampoc no aguanta gaire estona de conversa continuada, es cansa. Sí que li agrada escoltar música, però que no cridin. Després d’anar provant-ho tot, ha arribat a la clàssica: Bach, Chopin, Vivaldi, Beethoven.

V. camina com si fos un autòmat, et recorda C-3PO però amb més rodoneses. No controla els moviments facials, per això els sons li surten que sembla com si li faltés un bull. Ha d’anar amb compte de no mossegar-se la llengua. La vista se li creua, de manera que duu sempre un ull tapat. Un dia vam anar a la piscina i es va estar a la part poc fonda, cap problema, però va voler-se remullar el cap i gairebé s’ofega perquè es va equivocar: va inspirar en comptes d’espirar. Si recordes la seva figura d’abans, alta, forta, contundent, fins i tot dominadora, el que veus ara no hi té gaire relació. Però de seguida li descobreixes l’ànima, i llavors t’oblides completament de com era el cos fa només un any i mig.

No té gaire gana, però menjar menja de tot. Beure no, només aigua i llet. Ni cafè, ni alcohol, ni altres coses que li serien doblement tòxiques.

V. no diu bestieses, no parla per parlar. Però les poques coses que diu, les justes, tenen sempre trellat. Habitualment és optimista, alegre. Quan li expliques qualsevol bajanada que se t’ha acudit, diu «molt bé» o «és clar que sí». Continua essent molt intel·ligent, com sempre: ràpid de reflexos racionals, punyent, profund. Viu.

Pot mirar la tele, si el mareig que té de manera habitual no és absolut. És per això que ens hem empassat junts tota la sèrie de Planet Earth, de la BBC, amb locució de Richard Attemborough, i hem gaudit d’allò més amb el desenrotllament prodigiós de les plantes i els arbres, dels animals coneguts i desconeguts, de la natura sàvia i a vegades esquerpa i cruel, de la vida filmada arran. També ens hem mirat les tres pel·lícules de Bourne: The Bourne Identity, The Bourne Supremacy, The Bourne Ultimatum. Bourne sempre se’n surt, per difícil que sigui. Bourne sobreviu. Ja les havíem vistes però ens van tornar a enganxar. Jo vaig dir que m’agradaven molt perquè els malvats són tots homes, no hi ha dones dolentes: les dones (Franka Potente [Marie], Julia Stiles [Nicky], Joan Allen [Pam Landy]) són amigues de Jason Bourne, el protagonista, o almenys miren d’ajudar-lo. És clar que per a les dones, vaig afegir en un rampell mascloproteccionista (s’ha d’escriure així, suposo) segurament incorrecte, deu ser complicat no ser amigues de Matt Damon, perquè Damon, a més a més de ser un bon actor, i atractiu, és una gran persona –en això vam coincidir tots dos–, tal com es demostra en els continguts extres dels devedés, que també ens vam mirar.

V. té un compte obert a Facebook i se’l mira cada setmana o cada quinze dies si fa no fa. Allà explica de manera molt continguda i sòbria, sense gaires detalls, les seves aventures casolanes, mèdiques i hospitalàries, i rep dotzenes de missatges de tota mena de gent que l’admira, perquè la valentia i la serenor davant les contrarietats –i quines contrarietats!– sempre són admirables.

V., jo també t’admiro. M’has ajudat molt. Gràcies per tot. I perdona’m si he parlat més del compte. Em calia explicar que havia passat unes vacances extraordinàries.


(Afegitó del 22 febrer 2010: V. s’ha mort aquest matí. Ha estat conscient fins ben poques hores abans. Et trobaré a faltar. Un bon cel. Reserva-m’hi lloc.)

Perles (18): Les infermeres i els pacients

«La infermera no es desestabilitza per l’agressivitat dels pacients. [...] Els usuaris ens valoren. Són la raó de ser de la nostra feina. Mai he vist una queixa explícita d’infermeria contra els pacients. Les queixes són contra l’estructura, la institució, el corretorns –horari de matí, tarda o nit–, la impossibilitat de créixer professionalment... Sempre em diuen: “Sort que quan tanco la porta de la consulta, i tinc el malalt al davant, tot pren sentit!” Això les sosté.»

(Olga Bosch, infermera i psicòloga d’infermeres, entrevistada per Àngels Gallardo a El Periódico, 30 juny 2009)

Tenir cura de tres o quatre coses

A mesura que passa el temps i el cos comença també a passar comptes, has d’incorporar a la vida noves rutines. O sigui, per exemple, has de començar a beure aigua de manera regular, si no ho feies, per evitar aquells problemes del ronyó. Has d’acostumar-te a no menjar tal cosa i tal altra, per evitar les dallonses... o els dallonses. Has de recordar que per aplegar una cosa del terra, sobretot si pesa una mica, no t’has d’acotar sinó que t’has de posar a la gatzoneta* perquè si no pateix l’esquena. Has de...

Algunes d’aquestes obligacions que vas adquirint són petits esclavatges que et limiten l’autonomia –posant per cas, allò de beure aigua fa que hagis de tenir previst on i quan la podràs desbeure–, però si t’ho prens amb esportivitat i, sobretot, si t’ho fas teu, si ho harmonitzes amb tu mateix, tens molt de guanyat. Has d’aconseguir que esdevinguin rutines: tenir cura de la salut, llavors, és estar pendent de tres o quatre coses i prou. Però si no, si cada nou mandat del cos te’l prens com una obligació onerosa i no aconsegueixes assimilar-la com quan et poses el pijama cada nit o com quan et raspalles les dents, al cap d’una o dues obligacions d’aquestes se t’enfonsa el món i ja et sembla que tot és a punt de petar.


* Qüestió de llengua. M’he volgut assegurar que es deia així, he escrit «gatzoneta» a la finestra del DIEC i m’ha eixit: «No s’ha trobat cap entrada coincident amb els criteris de cerca.» Ho he provat amb la «condició de cerca: Acabada per» i, ara sí, m’ha sortit: «a la gatzoneta loc. adv. [LC] Arronsant les cames de manera que les natges toquin els talons.» O sigui, per trobar gatzoneta al diccionari has de saber que, tot i que forma part del lèxic comú del català (això és el que vol dir LC) és part d’una locució adverbial. Igual com per trobar inrevés o benentès has de saber que formen part de les expressions a l’inrevés i amb el benentès. I així n’hi ha unes quantes més. Mentrestant, és clar, el corrector de Word em subratllava la paraula gatzoneta; no volia ser més iequista que el IEC. (Us imagineu com de difícil seria que per trobar marduix al diccionari haguessis de saber que forma part de la dita «et conec herbeta que et dius marduix»? Com per penjar-se, oi?)

Afegitó de l’octubre del 2009. Em recorden un altre exemple similar, de gom a gom. Gom no és al diccionari oficial. De manera que si no has sentit mai aquesta expressió i trobes, per exemple, que un indret «és ple de gom a gom» i no saps què vol dir, no t’oblidis d’escriure tota la locució «de gom a gom» a la finestreta, perquè si no et dirà que no existeix. I si sents que tal lloc «s’ha omplert de gom a gom», has de saber que tampoc no trobaràs aquesta expressió a la lletra O, de omplir, sinó, com deia, a la lletra D, de de gom a gom.

Està ben pensat, com a entreteniment. Encara sort que els catalans ja naixem ensenyats i totes aquestes coses no les hem de mirar als diccionaris. Però, i els nouvinguts? Re, que els bombin.


Afegitó del desembre 2011. Havia tornat a denunciar aquest fet al bloc i resulta que la deficiència ja estava esmenada. Allà explico com ha anat la cosa.

Perles (9): Vagi a l’especialista

«Els metges especialistes són molt necessaris, bàsicament perquè són els que permeten progressar en medicina. Però si volen visitar malalts, han de conservar una part de troncalitat. Jo no accepto que un metge digui “això no em pertoca”. Aquest no s’ha de posar davant d’un malalt. El metge, sigui pneumòleg o sigui cardiòleg, és igual l’especialitat, ha de ser capaç de fer una primera visita d’un malalt no classificat prèviament per un diagnòstic. La medicina interna, primària, és crucial. Perquè molts cops el procés del que t’explica el malalt és a distància, a quilòmetres, del que realment li ha passat. Molts dels meus pacients tenien la causa de la malaltia molt lluny de la raó per la qual es queixaven. Ho he explicat moltes vegades: “No es pot visitar a trossos.” L’home, des del punt de vista biològic, no és una suma de sistemes. És una unitat.» (Ciril Rozman, entrevistat per Núria Escur, Magazine 1 febrer 2009)

Quan em van segrestar

Des de fa un temps utilitzo aquesta fórmula, «quan vaig estar segrestat», per parlar del temps llençat en allò que llavors s’anomenava «el servei», «la mili». Perquè allò era un segrest. Legal, però segrest. El fet que en principi et presentessis voluntàriament a l’enfony, a la cofurna –al zulo, que diuen en èuscar– on havies de passar un any tancat no canvia res, perquè la voluntarietat es basava en el xantatge. O hi anaves a les bones, o et venien a buscar i llavors et tancaven més temps i a més, mentrestant, la teva família havia de patir pressions per totes bandes. Llavors no hi havia possibilitat d’objecció. I la insubmissió significava o bé presó o bé exili indefinit. I tant per tant, davant l’opció d’anar-hi un any voluntàriament o que t’hi portessin per força dos anys o més, la immensa majoria de la gent, si voleu covarda com jo mateix, optàvem per presentar-nos-hi.

De manera que l’expressió és encertada: «quan em van segrestar».

Quan em van segrestar, que va ser l’any 79, em van causar una lesió crònica al turmell esquerre (sinostosi sota l’astràgal, en diuen, amb perdó) que normalment no em fa mal, però cada cop que faig una excursioneta o passo més de tres hores seguides dret, em deixa coix durant un parell o tres de dies, especialment als matins. Quan s’escalfa la cama recupero una mica la mobilitat.

Sóc, doncs, un màrtir parcial del terrorisme institucional que hi havia en aquest país fa trenta anys i que de tant en tant encara belluga –ho dic per determinades actuacions preventives de determinats jutges i policies en determinats moments. Miraré d’apuntar-me en alguna associació de víctimes, a veure si se’n pot treure alguna cosa. No sé si m’hi voldran.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Trastorns genials

Una persona m’ha enviat un missatge que m’ha agradat i que em ve de gust compartir, amb el seu permís. L’adjunto a continuació, traient-ne algunes referències que identifiquen les persones implicades:

«“Si poguéssim eliminar del món els que pateixen psicosis maniacodepressives, ens privaríem alhora d’una quantitat incommensurable de bondat i talent, de color i calidesa, d’esperit i frescor.”

»M’hauria agradat haver llegit aquesta cita fa més de tres anys, i haver-la pogut compartir llavors amb alguna persona que tu també coneixes. Aquí en va una altra:

»“És probable que la genialitat sigui una anomalia. Si s’eliminessin els gens causants de l’autisme i d’altres trastorns com el maniacodepressiu, el món podria quedar en mans de conformistes avorrits amb poques idees creatives. És possible que el conjunt de gens que interactuen causant l’autisme, el trastorn maniacodepressiu i l’esquizofrènia tingui un efecte beneficiós a petites dosis.”

»Són dues cites diferents, la segona parla de coses més divulgades, com ara les obres de molts genis, possibles precisament gràcies a les seves patologies (Van Gogh, Einstein, Nietzsche, etc.). La primera, en canvi, per a mi és més nova, aquesta referència a la bondat i la calidesa...

»Les dues cites són del llibre Thinking in Pictures. My Life with Autism (Pensar en imatges. La meva vida amb autisme), de la Temple Grandin. Tal com diu el títol, ella mateixa és autista. És una dona que explica que ha patit molt a causa de la seva particularitat, però malgrat tot diu que si tingués l’oportunitat “de curar-se”, no voldria, ja que el fet de ser com és li ha permès tenir una percepció de les coses insòlita, que li agrada i valora.

»El llibre el trobo fascinant. Aquesta idea sobre allò de socialment positiu que aporten algunes de les anomenades patologies mentals (sobretot en els camps de les ciències i l’art) és només una de les moltes idees diferents i sorprenents que hi ha al llibre, sobre la manera com percebem les coses, com funciona el cervell...

»Parla també molt del patiment, cosa que ella diferencia de les potencialitats inherents a la seva particularitat. No fa cap lloança del patiment, ni el minimitza; al contrari, també explica com s’hi ha barallat constantment, com ha recorregut a la medicació, i com se n’ha pogut beneficiar... sense perdre tanmateix la seva particular manera de pensar i de percebre la realitat. Òbviament, en aquest aspecte ella ha estat més afortunada que algunes persones que poques vegades troben l’equilibri i que estarien encantades si es produís “el miracle” que potser tant demanen: alliberar-se de la seva bipolaritat (possiblement tots els que coneixen aquestes persones ho celebrarien... però potser llavors “no les reconeixerien”).

»Recordar aquestes persones, la seva gran capacitat d’invasió i de generar catàstrofes en alguns moments d’eufòria, o el seu gran patiment dels moments depressius, no seria just ni bo si no fos recordant alhora aquest altre aspecte seu càlid i original que reflecteix la citació del començament.

»Fins una altra estona, i disculpa aquestes reflexions tenint en compte les elevades temperatures d’aquests dies, que segurament no conviden a “cabòries” com aquestes.»


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Encadarnat

Estic amb una calipàndria (o galipàndria, o calapàndria) d’upa, i fa una estona una persona em demana: «Què tens?» I jo: «Estic refredat...» I l’altra persona: «“Refredat”, dius? En català de debò no era “costipat”?» I jo, que encara em queden forces per explicar-ho –i m’odio a mi mateix per no saber estar-me’n–: «En català és “constipat”, amb n, però també, i potser abans, “refredat”, i altres coses.»

En català, que és una llengua normal i corrent, també existeixen els sinònims. En aquest cas –i tot això ja no ho he dit a l’interlocutor, encara sort–, pots tenir un catarro –sí, un catarro!–, o bé un cop d’aire, o bé un embromament, o bé estar empitarrat o encadarnat o empiocat o pioc, i encara més possibilitats. Tant de bo que de mica en mica anem aprenent que en català les coses no es diuen només d’una manera. Això encara són reflexos de la dictadura, quan anàvem per la vida amb el diccionari –arma llancívola– sota l’aixella i/o refiant-nos de la solució màgica dels que en sabien.

Ara sóc al despatx, però aquesta vesprada no em cerqueu: seré a casa –i encara no tenim telèfon– sota un bon dallò de flassades. O a la tarda no em busqueu, perquè m’estaré dins la meua closca davall un bon gruix de mantes.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Ressonància

Una de les expressions clau de l’àmbit de la salut d’elit en el nostre temps: ressonància magnètica. Una altra és la tomografia axial computada, la TAC*, també coneguda com «el TAC» (un cas més de discriminació de gènere?). I també hi ha la tomografia per emissió de positrons (PET), també més coneguda com si fos masculina però que en català ens convindria especialment deixar-la com a femenina, tal com li correspon. I després hi ha allò del bombardeig atòmic amb isòtops radioactius, que ara no recordo si era exactament així però que quan era xicotet m’ho sabia de memòria sense tenir ni idea del que volia dir, perquè a sota casa els pares hi havia uns metges que s’hi dedicaven. Allò em feia molt d’efecte, eren paraules misterioses. No sé si el fet pot explicar que estigui una mica sonat, per algun electró que s’escapés de la bombarda, però espero que no, perquè jo vaig marxar de casa força aviat i amb una mica de sort potser no hi va haver temps.

Bé, no sé què li passa al meu nervi trigemin (cinquè parell de nervis cranials, diu el diccionari, que s’encarrega de la sensibilitat de tota la cara tret de la mandíbula) de l’esquerra, però em fa el burro. I em va dir el metge que m’havia de fer una ressonància magnètica, que jo em pensava que només se la feien els futbolistes quan anaven allà a cal Asepeyo del carrer Anglí, o a Sant Cugat. Es veu que no, que a la gent normal també ens en poden fer al carrer de Còrsega.

Em va demanar el metge si tenia claustrofòbia i li vaig dir que em semblava que no. L’única cosa que em preocupava, i que m’ha deixat sense poder dormir gaire aquesta nit, era que em diguessin: «Ara no es mogui gens, eh?» i que m’hagués d’aguantar sense bellugar ni un cabell durant mitja hora, que és el que em van dir que durava la prova. Perquè no moure’s gens quan et diuen «No es mogui gens, eh?» i estàs ficat dins un tub és molt més difícil que no moure’s gens quan tens tot l’espai exterior al teu abast i no et proposes no bellugar-te. Ara, el que he vist que et fan és immobilitzar-te el cap, de manera que n’hi ha prou que tanquis els ulls i et dediquis a repetir «Ommm» o altres jaculatòries que et vinguin de gust. Sents aquells sorolls diferents, ara greus, ara aguts, ara compassats, ara aleatoris, ara continus, ara sincopats. Suposo que es pot dir que no sóc claustrofòbic. Una menys.

*(Diu el Termcat que ha de ser tomografia computada, sense axial, i per tant en sigla TC. Posats a anar per lliure respecte al que diu la gent, no seria millor tomografia informatitzada, TI?)


(Més informació sobre la neuràlgia del trigemin ací.)

Aire condicionat

Ja veig a venir que estaré tota la tardor, l’hivern, la primavera i fins i tot l’estiu que ve, fins que torni a agafar vacances, mig refredat, o del tot, perquè així com abans anava a la feina a peu, ara hi vaig amb metro. Com sabeu, dins les estacions del metro puja la temperatura respecte al carrer almenys cinc, sis o set graus, perquè lògicament els combois expulsen l’aire calent dels aparells no sols dins dels túnels, sinó pertot el recorregut. I a més faig transbordament. De manera que si al carrer estem a 25 graus, com passa aquests dies, a les estacions la temperatura puja a 32, arriba el metro i baixem a 20, deixes el metro i tornes a estar a 32, surts al carrer i estàs a 25, entres a l’estació altra vegada a 32, puges al metro i novament 20, en surts a 32, puges al carrer i en són 25. Deunidó, per als que som al·lèrgics als corrents d’aire i als canvis de temperatura. Vaig tot el dia que em pengen els mocs del nas i amb la gola enrogallada. Qui ho va dir, que els homes som més valents davant el fred i les dones més porugues? A casa, era la mare la que passava calor sempre, fins al pic de l’hivern. I jo també era així... fins que vaig fer els 40.

Encara sort que al despatx no hi ha aire condicionat.


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)