De vegades no saps explicar prou bé per què les balances fiscals que s’han publicat fins ara –les del BBVA, per exemple, una de les moltes empreses plantades a Madrid que no mossegaran mai la mà de l’amo– asseguren que qui fa més esforços fiscals és Madrid, i sols després, en efecte, Catalunya, les Illes Balears, el País Valencià. Bé, com que de vegades m’he entrebancat a l’hora d’explicar que això és mentida, ho copio de qui s’explica més bé que jo i així ho podré fer llegir a qui me’n demani raons: «És de preveure que a les balances aparegui Madrid com la comunitat més solidària, però això és degut a una metodologia que en sobreestima molt l’esforç fiscal, degut a l’efecte seu. Per entendre’ns, malgrat que Endesa no té cap client a Madrid, l’impost de societats que paga aquesta empresa computa com a esforç fiscal de la comunitat de Madrid. La metodologia també subestima molt la despesa que s’hi realitza. Per exemple, els sous dels funcionaris localitzats a Madrid, on gasten aquests sous i generen riquesa, es reparteixen com a despesa a tot el territori estatal. I té la seva lògica. Tothom sap que, per exemple, els funcionaris del ministeri de Foment porten un segle desvivint-se per mantenir les catenàries dels nostres trens.» (Josep M. Comajuncosa, professor d’Esade, Avui 11 abril 2008). Aquests dos exemples, amb ironia inclosa, són suficients per entendre el que passa, qui ho vulgui entendre.
Jo no em puc creure que el Govern de Madrid publiqui un dia les balances fiscals de debò: segur que continuarà comptant sempre com a «bienes nacionales», i per tant, no imputables a Madrid, la majoria dels «bienes» que sí que són a Madrid i que només disfruten els madrilenys o principalment els madrilenys. O sigui, per entendre’ns, que en les balances fiscals que elabori Madrid el Museo del Prado continuarà comptant sempre com a inversió no imputable a Madrid, sinó feta per al gaudi de tot l’Estat. I encara que no fos així, encara que les balances es fessin ben fetes i es posés de manifest el tracte anticatalà, antivalencià i antibalear que sempre ens ha dispensat Madrid, hi haurà els de sempre que diran que no, que no i que no, que «los catalanes se lo llevan todo y encima se quejan». Espanya ha sigut sempre així i serà sempre així.
(Una altra frustració. L’última esperança que em quedava, com una llumeta, situada dins d’ERC. Haig de rectificar, amb mal al cor, el que vaig dir d’Ernest Benach i el seu fins ara immaculat paper institucional. Aquests dies ha decidit llençar a l’aigüera tot aquell prestigi. El president del Parlament hauria de saber, i de creure-s’ho, que no tenia el dret de fer bullir l’olla del seu partit mentre fos el representant màxim del poder (poder, haha) legislatiu del país. Si vol ficar cullerada en afers partidistes, primer ha de dimitir del càrrec. Ara ja no hi ha remei. Adéu, Benach. D’ERC ja no queda res que valgui la pena.)
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Fecsa Endesa. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Fecsa Endesa. Mostrar tots els missatges
dimecres, 16 d’abril del 2008
dijous, 21 de febrer del 2008
Guanys pornogràfics
Ja sabeu que no m’agrada la pornografia, però en aquest cas em sento obligat per la indignació a parlar-vos-en. És aquesta notícia: «Endesa va registrar un benefici net de 2.675 milions d’euros* l’any 2007. Si es comparen els resultats en termes homogenis, el benefici net hauria crescut un 14,2% respecte al 2006. Els ingressos de l’elèctrica van pujar a 21.931 milions d’euros, un 6,6% més, i les vendes van ser de 21.222 milions, un 8,1% per sobre de les obtingudes l’exercici anterior. El resultat brut d’explotació (ebitda) va ser de 7.485 milions d’euros, amb un increment del 4,9% respecte al 2006, mentre que el resultat net d’explotació (ebit) va arribar als 5.596 milions d’euros, un 6,8% més. Els recursos generats per les operacions es van situar en 5.258 milions d’euros, un 13,3% més, i totes les àrees de negoci de l’elèctrica van contribuir de forma positiva al rendiment de la companyia. En concret, el benefici net del negoci a Espanya i Portugal va ser de 1.785 milions d’euros, que va equivaler al 66,7% del total del grup presidit actualment per José Manuel Entrecanales i fins fa uns mesos pel senyor Manuel Pizarro, candidat del Partido Popular a les eleccions del 9 de març del 2008.» (Dels diaris d’avui.)
(Suposo que tots recordeu que el senyor Pizarro va assegurar el mes d’agost de l’any passat que en el cas hipotètic que fos possible fer més inversions a Catalunya –era hipotètic perquè va dir que aquí ja invertien més del que corresponia, que les inversions a la xarxa catalana eren les més potents de l’Estat–, caldria apujar les tarifes, perquè l’empresa ja estava al límit de la seva capacitat d’inversió. Al límit. Que si invertien un duro més, haurien de plegar. Ja es veu, ja.)
*444.852.000.000 pessetes, no re, una mica menys de mig bilió. L'any que ve hi arribaran (al mig bilió).
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
(Suposo que tots recordeu que el senyor Pizarro va assegurar el mes d’agost de l’any passat que en el cas hipotètic que fos possible fer més inversions a Catalunya –era hipotètic perquè va dir que aquí ja invertien més del que corresponia, que les inversions a la xarxa catalana eren les més potents de l’Estat–, caldria apujar les tarifes, perquè l’empresa ja estava al límit de la seva capacitat d’inversió. Al límit. Que si invertien un duro més, haurien de plegar. Ja es veu, ja.)
*444.852.000.000 pessetes, no re, una mica menys de mig bilió. L'any que ve hi arribaran (al mig bilió).
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
divendres, 27 de juliol del 2007
Ni dues-centes persones
Tenim mala peça al teler, però potser en podem traure conseqüències, ni que siguin teòriques. Resulta que hi ha hagut un desgavell de ca l’ample a Barcelona, aquesta setmana, per culpa de la desídia de les empreses de Madrid que gestionen la nostra –és una manera de dir-ho, ja sé que no és nostra– xarxa elèctrica.
Resulta també que mig milió de persones, o un milió –o més, perquè les repercussions indirectes han arribat a força gent a banda dels directament afectats, però el nombre ara no ve d’aquí–, s’han quedat sense llum, han patit una apagada que els ha deixat a les fosques durant unes hores, un dia, dos dies, tres dies o fins quatre dies –no ho sabem, els mitjans només ens donen les dades oficials que provenen de les empreses responsables del desastre.
I resulta que ahir uns quants dels afectats van decidir anar a plantar-se davant la plaça de Sant Jaume per protestar, convocats per la FAVB. Primer error: la culpa no és d’allà, a la plaça de Sant Jaume potser hi ha còmplices, però no els culpables principals. Segon error: no van avisar tothom, no va ser una convocatòria unitària. Ara bé, malgrat aquests dos errors certament greus, no és fàcil d’explicar d’entrada el perquè de les xifres: tot i la moltíssima gent que ha patit l’apagada monstruosa, la concentració va aplegar només uns pocs centenars de persones, potser ni això, potser no n’eren ni dues-centes. I això sembla que contradiu el que deia l’altre dia.
Llavors? És ben fàcil: els polítics fins ara feien veure que s’espantaven quan la gent ocupava els carrers, però últimament els catalans, que hem eixit unes quantes vegades al carrer els darrers anys, hem pogut comprovar que era inútil. O sigui, que els polítics ja no fan cas ni d’això. Certament, si aquests dies s’haguessin concentrat al carrer centenars de milers de persones, potser la manifestació hauria tingut alguna conseqüència més, potser hauríem arreplegat alguna dimissió inútil d’un personatge secundari, per amansir les feres. I què? La gent sap que això no serveix per a res. La manifa d’ahir a Sant Jaume em sembla que pot ser simptomàtica d’un estat general.
La gent, aquí, està desencantada dels polítics i de tantes decisions que es prenen a la seva esquena, sovint a Madrid, que geogràficament és al costat –si parlem en termes globals–, però que en realitat és lluny, molt lluny de la sensibilitat que requereixen els interessos del país i de la gent concreta que hi viu i hi treballa. I aquesta insensibilitat, certament, també la trobem a la plaça de Sant Jaume: no tan bèstia com la de Madrid, i no només amb el tripartit sinó també abans, no caldria ni dir-ho, però hi és. I doncs, la gent, molta gent, ha decidit entendre’s i ballar sol, callar i fer la seva, anar pel seu compte, viure tan bé com pugui... o mirar de sobreviure i ja en tinc prou. I no sumar als treballs individuals que hom ha de passar per viure més o menys bé, o a la lluita dramàtica per sobreviure, la frustració de comprovar un cop i un altre que no t’ajudaran els que haurien d’ajudar-te –deixant de banda familiars i amics, i algunes ONG, que són els veritables sostenidors de tantes mancances socials.
Com diu avui l’humorista –humorista negre, en aquest cas– Miquel Ferreres a El Periódico, «No és veritat que darrere del caos de Renfe, el de l’aeroport i el de les elèctriques hi hagi una mà negra que ens vulgui enfonsar. Tot és molt més senzill: es deixa d’invertir durant dècades i els “accidents puntuals” cauen pel seu propi pes.»
I acabo amb una citació d’ahir del mateix diari:
«–No és sorprenent que després de tants segles de descobriments continuem utilitzant els mateixos patrons de bellesa, democràcia o pensament lògic que els grecs?
»–Disculpi, això d’ara no és democràcia. Avui vivim manipulats per governants que amaguen la veritat i només votem una vegada cada quatre anys. A Atenes, l’Estat era la gent. Aquells homes van ser els més poderosos de la història perquè ells mateixos exercien el poder i decidien les regles de la moral. Allà les coses es qüestionaven, hi havia debat. Ara vivim governats per la tele i som apolítics i mandrosos, encara que tenim més diners i cases més bones que mai.» (Entrevista de Juan Fernández a l’historiador Robin Lane Fox, El Periódico 26 juliol 2007)
(Afegitó del 31 de juliol. Copio l’editorial d’avui d’El Periódico, diari privat ben subvencionat i progovernamental:
«Els responsables de l’apagada de BCN
»Els polítics són incapaços de sortir del cercle viciós de responsabilitzar sempre dels errors l’adversari o de justificar els propis. Es va veure ahir en les dues comissions informatives dedicades a l’apagada de Barcelona. Al matí, els consellers Saura i Castells van comparèixer al Parlament, a la tarda va ser el ministre Clos qui en va informar al Congrés dels Diputats. Més que informar i ser informats, compartir criteris i treure conclusions per impulsar les reformes que, en la mesura que sigui possible, evitin que torni a passar una cosa semblant al que va succeir a la capital catalana, els diputats de l’oposició i de la majoria es van embrancar en un creuament de retrets relacionats amb les etapes de govern de cadascun.
»Per sobre d’aquest guirigall, es poden treure algunes conclusions: les responsables directes de l’apagada són les companyies elèctriques, Red Eléctrica i Fecsa- Endesa, totes dues privades, si bé la primera participada per l’Estat. És increïble que un cable de 110 quilovolts pogués sobrevolar-ne dos de 220, motiu pel qual el primer va provocar un curtcircuit al caure sobre els segons. Resulta inacceptable que els mecanismes per evitar que aquest curtcircuit s’estengués per la xarxa fallessin un darrere l’altre, cosa que va fer cremar dues subestacions transformadores i en va avariar altres.
»Els polítics, sobretot els que governen o han governat, són responsables d’altres coses: d’haver privatitzat companyies elèctriques sense liberalitzar el mercat, és a dir, sense competència, fins i tot mantenint o creant monopolis en distribució. Són responsables de permetre que aquestes companyies s’autoinspeccionin sense control extern de l’Administració –central o autonòmica (ara prometen solucionar-ho). Són responsables de no haver fomentat més inversions en transport i distribució d’energia, sempre per darrere de l’espectacular augment de la demanda. […] En definitiva, els polítics són responsables per recordar-se només de santa Bàrbara quan trona. Clos va prometre que delimitarà les responsabilitats pel que ha passat, fins i tot les polítiques si n’hi hagués. En prenem nota i estem expectants.» (El Periódico 31 juliol 2007) Ha, ha, ha.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Resulta també que mig milió de persones, o un milió –o més, perquè les repercussions indirectes han arribat a força gent a banda dels directament afectats, però el nombre ara no ve d’aquí–, s’han quedat sense llum, han patit una apagada que els ha deixat a les fosques durant unes hores, un dia, dos dies, tres dies o fins quatre dies –no ho sabem, els mitjans només ens donen les dades oficials que provenen de les empreses responsables del desastre.
I resulta que ahir uns quants dels afectats van decidir anar a plantar-se davant la plaça de Sant Jaume per protestar, convocats per la FAVB. Primer error: la culpa no és d’allà, a la plaça de Sant Jaume potser hi ha còmplices, però no els culpables principals. Segon error: no van avisar tothom, no va ser una convocatòria unitària. Ara bé, malgrat aquests dos errors certament greus, no és fàcil d’explicar d’entrada el perquè de les xifres: tot i la moltíssima gent que ha patit l’apagada monstruosa, la concentració va aplegar només uns pocs centenars de persones, potser ni això, potser no n’eren ni dues-centes. I això sembla que contradiu el que deia l’altre dia.
Llavors? És ben fàcil: els polítics fins ara feien veure que s’espantaven quan la gent ocupava els carrers, però últimament els catalans, que hem eixit unes quantes vegades al carrer els darrers anys, hem pogut comprovar que era inútil. O sigui, que els polítics ja no fan cas ni d’això. Certament, si aquests dies s’haguessin concentrat al carrer centenars de milers de persones, potser la manifestació hauria tingut alguna conseqüència més, potser hauríem arreplegat alguna dimissió inútil d’un personatge secundari, per amansir les feres. I què? La gent sap que això no serveix per a res. La manifa d’ahir a Sant Jaume em sembla que pot ser simptomàtica d’un estat general.
La gent, aquí, està desencantada dels polítics i de tantes decisions que es prenen a la seva esquena, sovint a Madrid, que geogràficament és al costat –si parlem en termes globals–, però que en realitat és lluny, molt lluny de la sensibilitat que requereixen els interessos del país i de la gent concreta que hi viu i hi treballa. I aquesta insensibilitat, certament, també la trobem a la plaça de Sant Jaume: no tan bèstia com la de Madrid, i no només amb el tripartit sinó també abans, no caldria ni dir-ho, però hi és. I doncs, la gent, molta gent, ha decidit entendre’s i ballar sol, callar i fer la seva, anar pel seu compte, viure tan bé com pugui... o mirar de sobreviure i ja en tinc prou. I no sumar als treballs individuals que hom ha de passar per viure més o menys bé, o a la lluita dramàtica per sobreviure, la frustració de comprovar un cop i un altre que no t’ajudaran els que haurien d’ajudar-te –deixant de banda familiars i amics, i algunes ONG, que són els veritables sostenidors de tantes mancances socials.
Com diu avui l’humorista –humorista negre, en aquest cas– Miquel Ferreres a El Periódico, «No és veritat que darrere del caos de Renfe, el de l’aeroport i el de les elèctriques hi hagi una mà negra que ens vulgui enfonsar. Tot és molt més senzill: es deixa d’invertir durant dècades i els “accidents puntuals” cauen pel seu propi pes.»
I acabo amb una citació d’ahir del mateix diari:
«–No és sorprenent que després de tants segles de descobriments continuem utilitzant els mateixos patrons de bellesa, democràcia o pensament lògic que els grecs?
»–Disculpi, això d’ara no és democràcia. Avui vivim manipulats per governants que amaguen la veritat i només votem una vegada cada quatre anys. A Atenes, l’Estat era la gent. Aquells homes van ser els més poderosos de la història perquè ells mateixos exercien el poder i decidien les regles de la moral. Allà les coses es qüestionaven, hi havia debat. Ara vivim governats per la tele i som apolítics i mandrosos, encara que tenim més diners i cases més bones que mai.» (Entrevista de Juan Fernández a l’historiador Robin Lane Fox, El Periódico 26 juliol 2007)
(Afegitó del 31 de juliol. Copio l’editorial d’avui d’El Periódico, diari privat ben subvencionat i progovernamental:
«Els responsables de l’apagada de BCN
»Els polítics són incapaços de sortir del cercle viciós de responsabilitzar sempre dels errors l’adversari o de justificar els propis. Es va veure ahir en les dues comissions informatives dedicades a l’apagada de Barcelona. Al matí, els consellers Saura i Castells van comparèixer al Parlament, a la tarda va ser el ministre Clos qui en va informar al Congrés dels Diputats. Més que informar i ser informats, compartir criteris i treure conclusions per impulsar les reformes que, en la mesura que sigui possible, evitin que torni a passar una cosa semblant al que va succeir a la capital catalana, els diputats de l’oposició i de la majoria es van embrancar en un creuament de retrets relacionats amb les etapes de govern de cadascun.
»Per sobre d’aquest guirigall, es poden treure algunes conclusions: les responsables directes de l’apagada són les companyies elèctriques, Red Eléctrica i Fecsa- Endesa, totes dues privades, si bé la primera participada per l’Estat. És increïble que un cable de 110 quilovolts pogués sobrevolar-ne dos de 220, motiu pel qual el primer va provocar un curtcircuit al caure sobre els segons. Resulta inacceptable que els mecanismes per evitar que aquest curtcircuit s’estengués per la xarxa fallessin un darrere l’altre, cosa que va fer cremar dues subestacions transformadores i en va avariar altres.
»Els polítics, sobretot els que governen o han governat, són responsables d’altres coses: d’haver privatitzat companyies elèctriques sense liberalitzar el mercat, és a dir, sense competència, fins i tot mantenint o creant monopolis en distribució. Són responsables de permetre que aquestes companyies s’autoinspeccionin sense control extern de l’Administració –central o autonòmica (ara prometen solucionar-ho). Són responsables de no haver fomentat més inversions en transport i distribució d’energia, sempre per darrere de l’espectacular augment de la demanda. […] En definitiva, els polítics són responsables per recordar-se només de santa Bàrbara quan trona. Clos va prometre que delimitarà les responsabilitats pel que ha passat, fins i tot les polítiques si n’hi hagués. En prenem nota i estem expectants.» (El Periódico 31 juliol 2007) Ha, ha, ha.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dimecres, 25 de juliol del 2007
Per què 10.000?
Hi ha unanimitat. Tots els diaris, absolutament tots, fins els més independents i crítics, repeteixen la xifra màgica que han proporcionat... els responsables del desastre. Ells han «reconegut» que 10.000 barcelonins encara pateixen els efectes de l’apagada i ningú no s’ha preocupat de comprovar si la xifra és correcta. Tothom s’ha tornat creient, tothom comparteix la fe d’Endesa.
Per què ningú no fa una enquesta ràpida, per veure quanta gent estava realment ahir al vespre sense llum? I quanta gent hi ha avui sense llum? No és tan difícil... O és que no interessa a ningú que se sàpiga la veritat?
(Afegitó del dia 26. Es confirma el que deia ahir. Avui tots els diaris asseguren que el servei ha quedat totalment restablert... perquè això és el que va dir ahir al vespre Endesa en una nota de premsa. Però una frase amagada en una de les darreres informacions de l’agència Europa Press d’aquest matí diu: «...hi ha un nombre indeterminat d'abonats que encara no tenen llum...» Una cosa és la veritat oficial d’Endesa, seguida a ulls clucs per tothom, i una altra la realitat, que a vegades és tossuda i s’entesta a fer malbé la teoria segons la qual «ha estat un malson, però ja ha passat tot».)
(Segon afegitó del dia 26. A casa ens sentim perseguits per les obres. Tenim obres a casa nostra des de fa quatre anys, vam tenir obres al carrer gairebé els tres primers anys que vam estar-nos en precari al carrer Atenes amb uns amics, i ara, al carrer Lepant* on vivim enguany, hi fan aquests dies –de nits també!– la gran obra que es veu que calia fer per arranjar una mica el desgavell elèctric de la ciutat, sense comptar que just aquest any els veïns van decidir restaurar la façana. I n’hi ha més però no us vull avorrir... i a més a Darfur estan pitjor.)
(Tercer afegitó, ara del dia 27. Sobre allò que deia dels 10.000. Avui llegeixo a El País: «Un abonat a Fecsa explica que ahir al matí [dia 26] va trucar a l’empresa per protestar perquè no tenia llum. La companyia li va contestar que, segons les seves dades, això no era veritat: havia de tenir electricitat, encara que ell no fos capaç de veure-ho.» Fins i tot els d’El País, diari força proper al govern central de Zapatero i al colonial de Montilla, topen amb gent que ahir no tenia llum, segurament sense buscar-la i sense bellugar-se més enllà de quatre carrers. I encara sort que han estat capaços d'escriure-ho i de publicar-ho.)
*(Vegeu dos paràgrafs més amunt. Les obres aquestes del carrer Lepant, fetes en un temps rècord de quatre dies, són unes obres mastodòntiques que demostren, un cop més, 1) que quan les obres s’eternitzen no és perquè no es puguin fer més de pressa, sinó perquè no es volen fer de pressa; i 2) que hi ha obres pendents a Barcelona, perfectament estudiades i projectades de fa temps, com aquesta que han fet ara a corre-cuita, que no s’havien fet fins ara perquè no es volien fer, senzillament. Si l’han feta ara és perquè s’han sentit apressats a fer veure que corrien, per mirar d’enganyar una altra vegada la gent, el poble, amb una altra actuació exclusivament reactiva. Són cartes que es guarden a la màniga per a aquests casos. O sigui, l’obra que han fet ara en un ai la podien haver acabada fa cinc anys, però llavors els devia semblar que ningú no els l’aplaudiria, i van deixar-la, amb els plànols damunt la taula, per a quan l’actuació pogués resultar més rendible. Ara tothom ha parlat de la «capacitat de reacció demostrada», en efecte, «per evitar que el que ha passat no torni a passar». Tot i que hi ha qui diu que la intervenció ha estat debades, poc rumiada, i que en realitat no ha servit de res; però és clar, no ho reconeixeran pas, per una cosa que han fet...)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Per què ningú no fa una enquesta ràpida, per veure quanta gent estava realment ahir al vespre sense llum? I quanta gent hi ha avui sense llum? No és tan difícil... O és que no interessa a ningú que se sàpiga la veritat?
(Afegitó del dia 26. Es confirma el que deia ahir. Avui tots els diaris asseguren que el servei ha quedat totalment restablert... perquè això és el que va dir ahir al vespre Endesa en una nota de premsa. Però una frase amagada en una de les darreres informacions de l’agència Europa Press d’aquest matí diu: «...hi ha un nombre indeterminat d'abonats que encara no tenen llum...» Una cosa és la veritat oficial d’Endesa, seguida a ulls clucs per tothom, i una altra la realitat, que a vegades és tossuda i s’entesta a fer malbé la teoria segons la qual «ha estat un malson, però ja ha passat tot».)
(Segon afegitó del dia 26. A casa ens sentim perseguits per les obres. Tenim obres a casa nostra des de fa quatre anys, vam tenir obres al carrer gairebé els tres primers anys que vam estar-nos en precari al carrer Atenes amb uns amics, i ara, al carrer Lepant* on vivim enguany, hi fan aquests dies –de nits també!– la gran obra que es veu que calia fer per arranjar una mica el desgavell elèctric de la ciutat, sense comptar que just aquest any els veïns van decidir restaurar la façana. I n’hi ha més però no us vull avorrir... i a més a Darfur estan pitjor.)
(Tercer afegitó, ara del dia 27. Sobre allò que deia dels 10.000. Avui llegeixo a El País: «Un abonat a Fecsa explica que ahir al matí [dia 26] va trucar a l’empresa per protestar perquè no tenia llum. La companyia li va contestar que, segons les seves dades, això no era veritat: havia de tenir electricitat, encara que ell no fos capaç de veure-ho.» Fins i tot els d’El País, diari força proper al govern central de Zapatero i al colonial de Montilla, topen amb gent que ahir no tenia llum, segurament sense buscar-la i sense bellugar-se més enllà de quatre carrers. I encara sort que han estat capaços d'escriure-ho i de publicar-ho.)
*(Vegeu dos paràgrafs més amunt. Les obres aquestes del carrer Lepant, fetes en un temps rècord de quatre dies, són unes obres mastodòntiques que demostren, un cop més, 1) que quan les obres s’eternitzen no és perquè no es puguin fer més de pressa, sinó perquè no es volen fer de pressa; i 2) que hi ha obres pendents a Barcelona, perfectament estudiades i projectades de fa temps, com aquesta que han fet ara a corre-cuita, que no s’havien fet fins ara perquè no es volien fer, senzillament. Si l’han feta ara és perquè s’han sentit apressats a fer veure que corrien, per mirar d’enganyar una altra vegada la gent, el poble, amb una altra actuació exclusivament reactiva. Són cartes que es guarden a la màniga per a aquests casos. O sigui, l’obra que han fet ara en un ai la podien haver acabada fa cinc anys, però llavors els devia semblar que ningú no els l’aplaudiria, i van deixar-la, amb els plànols damunt la taula, per a quan l’actuació pogués resultar més rendible. Ara tothom ha parlat de la «capacitat de reacció demostrada», en efecte, «per evitar que el que ha passat no torni a passar». Tot i que hi ha qui diu que la intervenció ha estat debades, poc rumiada, i que en realitat no ha servit de res; però és clar, no ho reconeixeran pas, per una cosa que han fet...)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dimarts, 24 de juliol del 2007
Madrid ens castiga
L’empresa Endesa, encara en poder dels numantins anticatalans de Madrid, ha decidit castigar una altra vegada Barcelona, i aquest cop ho ha fet amb la benedicció de la Generalitat. «La Generalitat destacó el esfuerzo inversor de esas empresas», diu El País d’avui a l’editorial. O sigui, que allò de cornut i pagar el vermut. La Generalitat va defensar ahir Endesa! És increïble com ens hem de veure. M’és igual que també els reclamés millores i els digués que calien més inversions –que també els ho va dir. El fet gros és que enmig d’una tragèdia com la que viu Barcelona aquests –de moment– dos dies, amb milers i milers de persones sense poder treballar per la barroeria dels que ens han de subministrar la llum, amb malalts greus que han hagut de ser traslladats, amb pèrdues multimilionàries, amb un emprenyament còsmic de més d’un milió de catalans directament afectats, «la Generalitat destacó el esfuerzo inversor de esas empresas».
Endesa-REE, Renfe-Adif, Correos, Telefónica, Iberia-AENA, els ministeris espanyols... Tot és el mateix: canya contra Catalunya i, alhora, tenir ja preparats els argumentaris per acusar-nos de victimistes quan ens queixem. I la Generalitat de Catalunya, de bracet amb tota aquesta gentola.
Dit això, i un cop posat cadascú al lloc que li correspon, convé fer també la reflexió, diguem-ne, ecològica, sobre la nostra dependència omnímoda de l’electricitat, sobre la fragilitat de la civilització urbana, sobre la impossibilitat que aquest món nostre funcioni sense els avenços tècnics –energètics, en aquest cas– als quals estem tan acostumats que ja no podem viure sense comptar-hi. Convé rumiar-hi, perquè aquesta despesa constant d’energia potser no és sostenible gaire temps, això d’una banda, i de l’altra perquè encara que fos sostenible ens fa perdre el món real de vista, i això no crec que sigui bo de cap manera. Ahir no es podia ni anar a recollir un paquet a Correos perquè no hi havia llum. «És que si no hi ha l’ordinador no ho podem apuntar.» O sigui, ja no poden ni apuntar quatre dades en un paper, en una llibreta?*
Deixant al marge les culpes –Endesa i companyia, i els polítics– i els càstigs que ens volen infligir –això sembla un sermó apocalíptic: culpes, càstigs...–, crec que ens va bé a tots plegats patir de tant en tant daltabaixos com aquest. Per reflexionar sobre tot plegat.
(No escric normalment al bloc en aquestes hores, si no és dissabte, però el fet és que per als que treballem per internet el caos que s’ha produït és força important. Perquè no n’hi ha prou que tu t’hagis salvat del càstig madrileny –a mi em va afectar només una estona ahir–, també s’han d'haver salvat de la crema els teus clients. Si no, no hi ha negoci. O sigui, escric ara perquè tinc una estona lliure, que normalment a mig matí no hi puc comptar mai.)
(Afegitó del 28 de juliol. M’arriba un missatge que diu que el senyor Iceta, que jo ja sabia que de tant en tant llegeix aquest bloc, m’ha copiat aquests dies en les seves intervencions públiques el títol i alguna de les argumentacions que feia jo aquí dimarts. No puc dir que no em faci ni fred ni calor: a tothom li agrada saber que allò que escriu ho llegeix algú -en el meu cas potser no tant, perquè ja he explicat per què no escric-, però jo li diria al senyor Iceta que ell, estant en el partit on està, no pot queixar-se dels càstigs de Madrid sense dimitir tot seguit. Perquè el seu partit ha votat sempre sempre sempre igual que els seus coreligionaris de Madrid i en contra dels interessos de Catalunya, quan s’han plantejat propostes des d’aquí que els dirigents del seu partit de Madrid no veien de bon ull. Les coses com són, senyor Iceta. Els dèficits actuals de Catalunya en infraestructures, senyor Iceta, són més culpa de vostès que del PP, perquè des de l’any 82 vostès han governat aquest Estat més de 16 anys i el partit del senyor Àdolf Aznar exactament la meitat. Hi ha acusacions contra Madrid, senyor Iceta, que no es poden fer impunement des de segons quines trones, si no és que qui les fa és un cínic més recargolat que el príncep de Maquiavel.)
(Afegitó del 30 de juliol. No puc estar-me de copiar el que escriu avui Juli Capella a El Periódico, sota el títol «Avantatges de l'apagada»: «No entenc per què la gent s'ha enfadat amb l'apagada; s'hi ha de veure el costat positiu. Hauríem de donar gràcies a Fecsa i a REE per haver-nos regalat tres dies de retorn a un estat natural, al cicle impertorbable de la vida. Seixanta hores per harmonitzar-se amb la vida primitiva. L'apagada, com aquella cèlebre de Nova York, suposarà un increment notable de l'índex de natalitat d'aquí a nou mesos: el barceloní va poder canviar la tele nocturna per una mica de contacte humà. Un altre dels avantatges ha estat induir-nos a comprar menys: la falta de llum i l'asfixiant aire dels comerços ens han allunyat del pecat consumista. També ha suposat un gran xollo per a molts, que han vist alleujada la seva tasca, al no funcionar ordinadors i caixes registradores. L'apagada ens ha salvat de tots els aliments que teníem guardats al fons del congelador. Una ocasió única per veure de nit les estrelles sense contaminació lumínica i per fer exercici i passejar, ja que no anava el metro. Ens ha fet reflexionar sobre quant depenem dels diminuts electrons i el perill del seu subministrament monopolístic. Ens ha regalat l'espectacle inigualable de veure els que ens manen renyant-se els uns als altres. I una guinda deliciosa, el detall que, durant aquests dies, l'únic que no ha fallat hagi estat el subministrament dels parquímetres. El millor està per arribar. Serà quan n'expliquin les causes. En la primera gran apagada mundial, a la costa est dels EUA, el 1965, van trobar una excusa perfecta: van detectar un ovni sobrevolant la central elèctrica. Segur que als nostres gestors se'ls acut alguna idea més divertida. ¡Visca la foscor!» [El Periódico, 30 juliol 2007]. No em digueu que no valia la pena haver-lo copiat i conservar-lo aquí, amb tota la resta de coses que hem escrit aquests dies sobre el tema.)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Endesa-REE, Renfe-Adif, Correos, Telefónica, Iberia-AENA, els ministeris espanyols... Tot és el mateix: canya contra Catalunya i, alhora, tenir ja preparats els argumentaris per acusar-nos de victimistes quan ens queixem. I la Generalitat de Catalunya, de bracet amb tota aquesta gentola.
Dit això, i un cop posat cadascú al lloc que li correspon, convé fer també la reflexió, diguem-ne, ecològica, sobre la nostra dependència omnímoda de l’electricitat, sobre la fragilitat de la civilització urbana, sobre la impossibilitat que aquest món nostre funcioni sense els avenços tècnics –energètics, en aquest cas– als quals estem tan acostumats que ja no podem viure sense comptar-hi. Convé rumiar-hi, perquè aquesta despesa constant d’energia potser no és sostenible gaire temps, això d’una banda, i de l’altra perquè encara que fos sostenible ens fa perdre el món real de vista, i això no crec que sigui bo de cap manera. Ahir no es podia ni anar a recollir un paquet a Correos perquè no hi havia llum. «És que si no hi ha l’ordinador no ho podem apuntar.» O sigui, ja no poden ni apuntar quatre dades en un paper, en una llibreta?*
Deixant al marge les culpes –Endesa i companyia, i els polítics– i els càstigs que ens volen infligir –això sembla un sermó apocalíptic: culpes, càstigs...–, crec que ens va bé a tots plegats patir de tant en tant daltabaixos com aquest. Per reflexionar sobre tot plegat.
(No escric normalment al bloc en aquestes hores, si no és dissabte, però el fet és que per als que treballem per internet el caos que s’ha produït és força important. Perquè no n’hi ha prou que tu t’hagis salvat del càstig madrileny –a mi em va afectar només una estona ahir–, també s’han d'haver salvat de la crema els teus clients. Si no, no hi ha negoci. O sigui, escric ara perquè tinc una estona lliure, que normalment a mig matí no hi puc comptar mai.)
(Afegitó del 28 de juliol. M’arriba un missatge que diu que el senyor Iceta, que jo ja sabia que de tant en tant llegeix aquest bloc, m’ha copiat aquests dies en les seves intervencions públiques el títol i alguna de les argumentacions que feia jo aquí dimarts. No puc dir que no em faci ni fred ni calor: a tothom li agrada saber que allò que escriu ho llegeix algú -en el meu cas potser no tant, perquè ja he explicat per què no escric-, però jo li diria al senyor Iceta que ell, estant en el partit on està, no pot queixar-se dels càstigs de Madrid sense dimitir tot seguit. Perquè el seu partit ha votat sempre sempre sempre igual que els seus coreligionaris de Madrid i en contra dels interessos de Catalunya, quan s’han plantejat propostes des d’aquí que els dirigents del seu partit de Madrid no veien de bon ull. Les coses com són, senyor Iceta. Els dèficits actuals de Catalunya en infraestructures, senyor Iceta, són més culpa de vostès que del PP, perquè des de l’any 82 vostès han governat aquest Estat més de 16 anys i el partit del senyor Àdolf Aznar exactament la meitat. Hi ha acusacions contra Madrid, senyor Iceta, que no es poden fer impunement des de segons quines trones, si no és que qui les fa és un cínic més recargolat que el príncep de Maquiavel.)
(Afegitó del 30 de juliol. No puc estar-me de copiar el que escriu avui Juli Capella a El Periódico, sota el títol «Avantatges de l'apagada»: «No entenc per què la gent s'ha enfadat amb l'apagada; s'hi ha de veure el costat positiu. Hauríem de donar gràcies a Fecsa i a REE per haver-nos regalat tres dies de retorn a un estat natural, al cicle impertorbable de la vida. Seixanta hores per harmonitzar-se amb la vida primitiva. L'apagada, com aquella cèlebre de Nova York, suposarà un increment notable de l'índex de natalitat d'aquí a nou mesos: el barceloní va poder canviar la tele nocturna per una mica de contacte humà. Un altre dels avantatges ha estat induir-nos a comprar menys: la falta de llum i l'asfixiant aire dels comerços ens han allunyat del pecat consumista. També ha suposat un gran xollo per a molts, que han vist alleujada la seva tasca, al no funcionar ordinadors i caixes registradores. L'apagada ens ha salvat de tots els aliments que teníem guardats al fons del congelador. Una ocasió única per veure de nit les estrelles sense contaminació lumínica i per fer exercici i passejar, ja que no anava el metro. Ens ha fet reflexionar sobre quant depenem dels diminuts electrons i el perill del seu subministrament monopolístic. Ens ha regalat l'espectacle inigualable de veure els que ens manen renyant-se els uns als altres. I una guinda deliciosa, el detall que, durant aquests dies, l'únic que no ha fallat hagi estat el subministrament dels parquímetres. El millor està per arribar. Serà quan n'expliquin les causes. En la primera gran apagada mundial, a la costa est dels EUA, el 1965, van trobar una excusa perfecta: van detectar un ovni sobrevolant la central elèctrica. Segur que als nostres gestors se'ls acut alguna idea més divertida. ¡Visca la foscor!» [El Periódico, 30 juliol 2007]. No em digueu que no valia la pena haver-lo copiat i conservar-lo aquí, amb tota la resta de coses que hem escrit aquests dies sobre el tema.)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dimecres, 7 de setembre del 2005
Una OPA més cara que Catalunya
Com saben, hi ha damunt la taula una oferta pública d'adquisició d'accions (OPA) de Gas Natural per comprar l'empresa elèctrica Endesa, la més important -gairebé l'única, al costat de la basca Iberdrola- de l'Estat espanyol. L'operació anunciada puja a 22.549.000.000 euros.
Saben quin era el pressupost de la Generalitat de Catalunya per a l'any 2005? 21.516.865.333,38 euros. No en tindria prou, el Govern català, amb el pressupost íntegre d'un any sencer, per fer l'operació que volen fer aquests senyors, que diu que són catalans.
I després hi ha qui diu que Catalunya té una autonomia de ca l'ample, com no n'hi ha d'altra al món mundial.
Catalunya té un poder de fireta. I cada dia a Espanya es riuen de nosaltres. I això sí, si l'OPA tira endavant, estarem molt cofois perquè "els catalans" dominem el sector de l'electricitat espanyola.
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Saben quin era el pressupost de la Generalitat de Catalunya per a l'any 2005? 21.516.865.333,38 euros. No en tindria prou, el Govern català, amb el pressupost íntegre d'un any sencer, per fer l'operació que volen fer aquests senyors, que diu que són catalans.
I després hi ha qui diu que Catalunya té una autonomia de ca l'ample, com no n'hi ha d'altra al món mundial.
Catalunya té un poder de fireta. I cada dia a Espanya es riuen de nosaltres. I això sí, si l'OPA tira endavant, estarem molt cofois perquè "els catalans" dominem el sector de l'electricitat espanyola.
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
