Perles (70): El català aparent

El dilema és entre el català i el català aparent. En qualsevol llengua, el lèxic és superficial, l’ortografia és una convenció. L’estructura, allò que fa que una llengua sigui ella mateixa i no una altra, la formen la fonètica i la sintaxi. Doncs bé, el català aparent consisteix, fonèticament, en un apitxament general, amb la desaparició de les sonores en tots els contextos –dins d’una paraula o en un enllaç fònic– i la reducció de les vocals neutres a a en totes les posicions, i, sintàcticament, en la substitució dels pronoms febles i una equivalència total i constant amb el castellà. El català aparent no és res més que un dialecte nou del castellà. No el defensa cap lingüista, el català aparent, senzillament hi és. I s’escampa com una taca d’oli.

(Joan Tudela, Avui, 16 juny 1989)

Perles (68): Quan lligàvem els hàmsters amb llonganisses

«Convé recordar que cap a l'any 2005 els gossos, els gats i fins i tot els hàmsters es lligaven amb llonganisses. Tot plegat va tenir conseqüències, i estan perfectament identificades. Ningú no dubta, si més no, de tres coses: a) els bancs van actuar d’una manera irresponsable tot concedint hipoteques al 120% sobre un preu ja inflat (a les quals, a més, afegien un pack de despeses complementàries: assegurances de tota mena, crèdits personals); b) molts particulars van jugar d’una manera absurda tot repetint vells i ridículs tòpics que després s’han hagut d'empassar amb patates, com ara “llogar és llençar els diners!” (ara paguen la mateixa hipoteca per un pis que val la meitat, i que continua –i continuarà– baixant de preu); c) l’estat va acabar sent el gran beneficiari d’aquests despropòsits: cada transacció immobiliària era un fabulós pessic. Per això no només va tolerar la farsa, sinó que la va fomentar (amb esquers fiscals per a la compra d’un habitatge, per exemple).»

(Ferran Sàez Mateu, Avui 19 abril 2011)

Independència sí, però com?

L’altre dia (25 gener 2011) Ferran Sáez escrivia a l’Avui:

«És evident que Catalunya pot arribar a ser un estat independent, com també és evident que jo puc arribar a ser el propietari d’un Ferrari Testarossa (vermell, evidentment) i aparcar-lo davant del meu palauet a la Toscana. No la nega ningú, aquesta possibilitat.

»Només m’agradaria saber com es faria realitat en les actuals circumstàncies, no d’una manera difusa, genèrica i abstracta.»

Malauradament, per una part té raó. Primer perquè el context internacional imprescindible per reeixir en una aventura com aquesta fins ara l’hem cuidat ben poc. N’hi ha prou de veure que ni tan sols eixim en l’agenda de la revista Time sobre els països que tenen aquest problema per resoldre, i sí que hi apareixen el Kurdistan, el Quebec, el País Basc, el Sàhara Occidental...

Sáez, malauradament, també té una part de raó perquè és relativament fàcil dir «voteu-me a mi, que proclamaré la independència», però no és tan fàcil posar-ho en pràctica avui, ara. Demaneu-ho als independentistes «purs» del grup mixt, un dels quals fins fa quatre dies era a CiU i un altre va defensar aferrissadament fins al penúltim dia els èxits del tripartit. De fet, el líder dels «purs» ja ha dit que d’aquí un parell de mesos, abans que hagi passat mig any des que és diputat, potser es presentarà a l’alcaldia de Barcelona.

A l’hora de la veritat, ja s’ha vist, els independentistes majoritàriament cal suposar que han votat CiU o que s’han quedat a casa. O potser alguns han tornat a votar un partit anomenat Esquerra, pretès hereu d’aquella històrica Esquerra Republicana de Catalunya que va encaterinar els nostres avis.

I és que els independentistes partidaris de fer-ho ara per damunt de qualsevol altra consideració no són –no som– tants. Per dos motius.

U, no som tants no perquè siguem relativament pocs els que participem en les consultes sobiranistes que es fan a Catalunya des de fa un any i mig. Les xifres d’aquestes consultes no són indicatives perquè les votacions són purament simbòliques i hi ha molta gent pràctica que no hi participa; és independentista fins al moll de l’os, però pensa que no serveixen per a res i que més aviat descoratgen. Aquesta opinió és respectable, sobretot perquè em sembla que és majoritària entre els independentistes si les xifres de participació són tan baixes com ho són en les ciutats grans: vol dir que hi ha molta gent que pensa això que acabo de descriure. (Aclareixo que per mi les consultes sí que fan servei, perquè creen cultura al voltant, desdramatitzen el fet de parlar sobre l’assumpte i de dir cadascú la seva de manera desacomplexada i sense que passi res de tràgic –com sí que podria passar si les consultes fossin de veritat. Si els barcelonins o els empadronats a Barcelona anessin a votar amb ganes el 10 d’abril –o abans, que també es pot fer–, encara que «no serveixi per a res», potser sí que aprofitaria per a alguna cosa també de cara enfora. Com a mínim perquè la revista Time o una altra, la pròxima vegada que parlin de l’assumpte, ens tinguin en compte.)

Dos, els sobiranistes d’avui i d’ara mateix no som tants no perquè no hi hagi molts independentistes, moltíssims, almenys dos milions i mig o tres, o més i tot –que hi som–, sinó perquè molta gent fa aquesta reflexió: «Sí, sóc independentista, estic convençut que la independència de Catalunya arreglaria molts dels nostres problemes, però miri, ara mateix haig de portar la canalla a l’escola, haig d’anar a la plaça, haig de trobar feina, haig de preparar el sopar, haig de reclamar la pensió, haig de... Qui m’ajudarà ara, avui, a fer totes aquestes coses que he de fer, mentre no arriba la independència?» I llavors aquesta immensa majoria d’independentistes, quan hi ha eleccions, va a les urnes i vota, entre les dues o tres o quatre opcions de sempre, la que li sembla que podrà fer més per ajudar-lo avui i ara en les seves tasques ordinàries.

Ara bé, també cal dir que els de CiU es repengen abusivament en aquests arguments, en allò del «trepitgem de peus a terra», i que no fan passes serioses en cap direcció clara, no es mouen ni a una banda ni a l’altra, com també va fer l’altre partit d’obediència estrictament catalana durant els anys que han durat els dos governs successius de PSC-PSOE, Esquerra i ICV-EUiA. I com que no es mouen, contribueixen a afermar el que hi ha fins ara. Tot això recorda una mica, amb perdó per l’exemple, els tecnòcrates del franquisme –Sardà Dexeus, López Rodó, Estapé, etc., entre els catalans que hi havia–, que van posar mitges soles al règim dictatorial perquè pogués tirar endavant quinze anys més, fins que allò es va tornar a col·lapsar, i encara gràcies que just llavors Franco es va morir de vell i el panorama va canviar una mica. Sort que hi va haver el fet biològic, doncs, que si no haurien eixit uns altres posttecnòcrates –els mateixos que van fer la transició, potser– que haurien tornat a engiponar els sabatots de la dictadura per fer-la cuejar uns quants lustres més. Però, acabada la dictadura, llavors ens van tornar a enredar amb un esquer que ja fa 35 anys que dura, el de «ara ja veureu com ho farem bé i us tindrem en compte», etcètera.

Però sense idealisme no hi ha progrés. Els avenços sempre els han aconseguit els que pretenien l’impossible. No aconseguien l’impossible, certament, però sí que feien que amb el seu crit impacient i el seu cop de puny damunt la taula s’avancés una miqueta més, i de vegades molt més. I ara que no em diguin que el concert o pacte que s’han empescat és un cop de puny damunt la taula, perquè això ja no ens ho creiem. Jo no conec ningú que hagi votat CiU pel tema del pacte econòmic: tothom que conec que diu que els ha votat ho ha fet per les qüestions que deia abans: feina, escola, seguretat ciutadana, pensions... economia domèstica d’avui i d’ara, no pas promeses vagues de futur sobre «condicionar el govern de Madrid» i aquestes històries.

O sigui, si no avancem realment per la via del sobiranisme, si no anem més enllà del peix al cove que fins ara ha practicat sempre CiU –l’anomenat pacte econòmic, hi torno, també és un plat de peix– igual com els dos darrers experiments governamentals, la causa, la culpa, serà nostra, dels nostres polítics, de tothom.

Sigui com sigui, tots i totes podem ajudar en el terreny del reconeixement internacional de Catalunya. Tant de bo hi hagi cada cop més gent engrescada a fer, de franc, la tasca fosca de mantenir encesa la flama a l’exterior. Ja ho fan el Col·lectiu Emma i uns quants més. Aquesta és la via, ara com ara, fins que els polítics decideixin fer un pas endavant en aquesta direcció sense esperar que la cosa estigui «més madura» –mentre no fan res perquè maduri.

Perquè la veritat és que, en democràcia, els polítics ens fan falta.

(Ara que hi som, Jordi Pujol podria tenir un paper a fer en el context exterior, perquè parla idiomes i coneix gent. S’hi veu amb cor? S’hi posarà? O només ha parlat per parlar i ha dit el que ha dit perquè ara el que pugui dir ja no compta ni impressiona ni fa cossigolles a ningú?)

Un cop més, doncs, no tinc solucions, només preguntes.

Enquestes i previsions 2010 (4)

Reprodueixo algunes frases de l’article publicat diumenge 24 d’octubre per Salvador Cardús al diari Avui, i hi faig uns breus comentaris.

«Em decideixo a confessar les meves intuïcions electorals per d'aquí a un mes, amb la reserva lògica sobre els possibles efectes devastadors que pugui produir la campanya electoral, que a hores d'ara no puc endevinar.»

Jo considero que la campanya electoral no canviarà gaire res i que la gent, que no és tan ximple com es pensen els polítics, no es deixa influir tant. Crec que la immensa majoria dels que votaran tenen decidit de fa temps el que votaran.

«He d'advertir, tanmateix, que aquestes intuïcions no es corresponen, necessàriament, amb allò que desitjo que passi. Parlo d'allò que pot passar, a diferència del que fan els que tenen en joc interessos directes en aquestes properes eleccions, i que confonen realitat i conveniència.»

En aquest punt coincidim. Dic exactament el mateix que Cardús.

«Primer de tot, preveig –en contra del que tothom dóna per fet– una més gran participació electoral.»

Jo no, jo crec que hi haurà menys participació que en les darreres eleccions.

«Sembla estrany que també es presenti com “el canvi real” qui vol aportar com a actiu l’acció de govern. El PSC es dedica a fer gratis la campanya de CiU i de l’independentisme.»

A mi també m’ho sembla.

«Crec que el vot es concentrarà en el partit amb més expectatives de victòria, i que CiU pot arribar fàcilment a la majoria absoluta.»

Jo no crec en la majoria absoluta de CiU, perquè CiU està també tocada per una desafecció que jo, al contrari del que diu Cardús, penso que existeix, i molt grossa, respecte a tots els partits. Sí que crec en un creixement notable de CiU, però limitat, com dic, perquè la gent conserva a la memòria el cas Palau, el cas Pretòria, els pactes amb Zapatero, les declaracions molt recents contra l’aeroport d’Alguaire –cap a ponent CiU pot tenir una sorpresa*–, etc.

«Per res del món em puc imaginar gaire bons resultats per a un PP desbocat, oferint un escenari de conflictivitat social...»

Jo sí que me’ls imagino, i per això penso que el PP serà el tercer partit del parlament amb diferència, perquè arreplegarà molts vots de partits minoritaris de la seva mateixa corda racista, espanyolista i anticatalana –que en alguns segments de l’electorat són paraules sinònimes– tipus PxC, Ciudadanos, UPyD, Nebrera. El PP recollirà molt vot útil d’aquesta franja.

«...i encara menys –diguin el que diguin les enquestes– per a Ciudadanos, que crec que no seran finalment al Parlament.»

Jo tampoc crec que estiguin al Parlament, però no perquè el vot d’aquest tipus baixi, sinó perquè estarà més repartit, com he dit en el comentari anterior; per tant, penso que els pallassos despullats no arribaran al 3%. Si s’haguessin coalitzat amb UPyD (Rosa Díez), ja ho crec que tindrien diputats, més i tot que ara. I si no es presentessin cap dels dos, ni la Nebrera, ni els altres racistes de PxC, el PP s’acostaria molt perillosament al PSOE en escons –perillosament per al PSOE, ja s’entén, i perillosament per a la resta, perquè llavors tots dos junts s’acostarien també a la majoria.

«ERC, en canvi, podria millorar els pronòstics actuals.»

Depèn de a quins «pronòstics actuals» es refereixi, però jo crec que ERC s’haurà de barallar amb ICV pel cinquè lloc de la cambra, i penso que aquesta posició la guanyarà finalment ICV-EUiA perquè han estat coherents, en general, i la majoria dels seus votants els seran fidels.

«I no em veig amb cor de dir res de Reagrupament o Solidaritat, que seran una veritable sorpresa guardada fins al 28 de novembre a la nit.»

Aquest segment és l’únic, penso, on hi pot haver moviments d’última hora, com suggereix Cardús, però jo sí que m’he vist amb cor de fer una previsió. Crec que entre els dos poden arreplegar entre 6 i 8 escons si fan una campanya ben feta... que cal remarcar que de moment no la fan gaire bé. A mi, la Carreterina de Reagrupament –idea estrella, fins ara, de la seva precampanya («precampanya»: un mot cínic per amagar que actuen tots contra el que diu la llei)– em sona a diarrea, i Laporta, amb el seu protagonisme omnímode dins de SICat, que s’ho juga tot a aquesta carta messiànica, està començant a pagar la seva manera poc ortodoxa de conduir els projectes, començant pel Barça, malgrat els èxits esportius assolits. Hi ha molta gent al país que encara creu que els fins –guanyar-ho tot– no justifiquen els mitjans –la manera com es dirigeix un projecte. Que Laporta és millor que Núñez i Gaspart? Sí. Però quans vots traurien Núñez i Gaspart en unes eleccions polítiques? Quatre de mal comptats. Doncs Laporta uns quants més, però prou.

Queda clar, en qualsevol cas, que ni Cardús ni jo fem –almenys jo no ho faig– el que fa aquest professor de la UPF –analitza les enquestes publicades i en fa un capmàs–, sinó deixar-nos guiar per la intuïció. El que fa Fernández és científic. El que faig jo és absolutament acientífic. Veurem sí també la meva previsió, o la de Cardús, és acientífica en els resultats, o ho és més la de Fernández.

* Després CiU ha rectificat aquelles declaracions contra l'aeroport de Lleida. Però ha rectificat tard, molt tard, al cap de setmanes d'haver-les fet. I doncs, han rectificat quan les enquestes els han dit que havien de rectificar si no volien perdre un munt de vots a terres de ponent. Però en perdran igual, perquè la gent, tornem-hi, no és ximple i amb aquest episodi ha recordat la manera com CiU ha tractat les ciutats i territoris poc afectes al (seu) règim, sobretot pel que fa a les infraestructures. La gent sap que la rectificació ha estat causada per estratègia, no per convenciment. (Afegitó del 9 novembre 2010.)

I acabo amb la darrera enquesta publicada i la previsió del vigilant feta el 13 de setembre del 2010.

Enquesta de Feed Back per a RAC1, 25 octubre 2010
Distribució d’escons:
CiU: 65-66
PSOE: 27-28
PP: 13
Esq.: 11-12
ICV-EUiA: 9-11
Ciudadanos: 4
SICat: 0-4

Previsió VF, 13 setembre 2010
Distribució d’escons:
- CiU: 56
- PSOE: 32
- PP: 16
- ICV-EUiA: 12
- Esq.: 12
- RCat: 3-4
- SICat: 3-4

Enquestes i previsions 2010 (1)
Enquestes i previsions 2010 (2)
Enquestes i previsions 2010 (3)

Perles (53): Trilingüisme... a Suïssa

«Vaig pujar al tren a Lugano, i als pocs minuts passà el revisor demanant els bitllets, Signore e signori, biglietti prego, i una senyora amb un carret proclamant Birra panini, birra panini. Una estona més tard el mateix revisor demanava Meine Damen und Herren, Fahkarte bitte, i la mateixa senyora venia en veu alta Bier und Brötchen. I ja de cara a Ginebra el revisor, el mateix, no cal dir-ho, pronunciava amb accent correctíssim Mesdames et messieurs, les billets s’il vous plaît, i la mateixa senyora del carret venia entrepans i cervesa en francès. Suïssa, no hi tinguen cap dubte, és una de les nacions –nació política, comunitat compacta i convençuda de ciutadans– més sòlides d’Europa, però cada llengua és sobirana i única en el seu territori: si un revisor, cosa inimaginable, demana bitllets en alemany en territori francòfon, pot haver-hi un autèntic terratrèmol nacional.»

Joan F. Mira, Avui, 8 octubre 2005

Perles (50): Els catalans no som tan nacionalistes

«Alguna cosa em diu que el públic català, potser pel volum inferior de la massa, no és igual que el públic espanyol. Tampoc no són iguals els respectius emperadors ni els trompetistes i missatgers. Mirem el Reial Madrid i el Barça. El Rudy Ventura i Manolo el del Bombo. O mirem la bandera de la Plaza Colón i la torxa del Fossar de les Moreres.

»En general, els catalans som molt menys nacionalistes que els espanyols, i ens sentim obligats a ser-ho de forma sostenible, amb un impacte mediambiental discret, i amb un embolcall de modèstia i disseny cosmopolita. Si ara mateix tinguéssim una selecció pròpia a Sud-àfrica, sabríem que guanyar és molt complicat, que cal suar la cansalada, que la mida sí que importa, i que els petits poden ser campions però no pas abans de saltar al camp. Miraríem cap a Holanda, Dinamarca, Txèquia. Cap a Suïssa.»

Alfred Bosch, Avui 20 juny 2010

Perles (48): Burques i altres esclavatges

«Pot passar, tristament, que algunes dones es vegin obligades a tapar-se la cara per la imposició arbitrària del marit, o que la cobreixin per decisió pròpia. Però també és veritat que hi ha algunes peces d’ús quotidià que poden tenir una clara connotació servil. Em refereixo a la corbata, un complement indispensable per trobar feina i, segons sembla, bona presència. [...] Per semblar ciutadans honrats, hi ha persones corruptes que es camuflen sota un vestit elegant (obsequiat per empreses addictes al suborn) i una corbata honorable. El cert és que hi ha individus fantàstics que porten una corbata esplèndida perquè volen i altres que la fan servir obligatòriament. Però seria absurd prohibir-les.

»Ja sé que comparar el burca amb la corbata és una exageració, però mentrestant, què fem amb el burca ideològic, el cosset mental consistent a amagar la discriminació laboral de la dona, el racisme de gènere, la injustícia, la tirania, l’explotació en totes les seves variants, la fabricació d’armes en països democràtics (que després es venen als senyors de la guerra perquè exterminin els pàries), i un llarg reguitzell d’oprobis capitals?»

Toni Coromina, La Vanguardia 8 juny 2010


«Són lliures les dones occidentals que viuen esclavitzades per la moda, i que són moltes més de les que creiem? Ho són les dones que fan règims de fam per poder posar-se una peça de roba? Potser són lliures les dones que pateixen perquè no accepten el seu cos, que es desvia de no sé quin coi de cànon de la bellesa prefabricada? Totes respondran que sí, però em sap greu: vist des de fora i de manera desapassionada, em sembla que aquestes dones també porten un burca. Un burca benvist, perquè activa el comerç i la indústria, però burca al capdavall. I el pitjor de tot: és un burca insidiós perquè és invisible. Quin dels dos burques és pitjor?»

Lluís Martínez, Avui 9 juny 2010

Perles (46): Saber dir que no

«El món es divideix entre els partidaris de la Nocilla i els partidaris de la Nutella. O també: el món es divideix entre aquells que són presoners del propi destí i aquells que lluiten per canviar-lo. I encara: el món es divideix entre persones que demanen coses sabent que la resposta pot ser que no, i persones que només gosen demanar alguna cosa quan saben segur, segur, que els respondran que sí.

»Les persones que expressen el que volen sense manies i les que confien que les seves intencions o desitjos ja seran deduïts s’entenen d’aquella manera. Vull dir que sovint no s’entenen. Si em truca una amiga per autoconvidar-se a venir a casa meva, no sabré com dir-li que no em va bé, perquè pensaré que ella és com jo: de la mena de gent que només demana una cosa quan sap que li respondran que sí. I potser la meva amiga és de la raça demanaire i no li sap cap greu rebre un no per resposta: entra dintre de les seves expectatives. Si el meu cap de secció em demana un article per d’aquí un minut, jo pensaré que l’he d’escriure sí o sí (com que no se m’acudiria mai demanar una cosa si sé que em diran que no, tampoc se m’acut dir que no quan em demanen una cosa), quan en realitat podria negar-m’hi i no passaria res.

»Ara que he entès aquesta divisió del món (gràcies al columnista Oliver Burkeman, de The Guardian), provaré de respondre “no” de tant en tant, a veure què.»

Eva Piquer, Avui 31 maig 2010

TV3 no és ‘líder’

Les responsables de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals i de TV3 –que diu que no van gaire d’acord entre elles, però això jo no ho sé– han mostrat tot cofoies aquests dies les xifres segons les quals TV3 ha estat «la líder» d’audiència entre les emissores de televisió que es veuen a Catalunya.

Però això és fals. O més ben dit, està mal plantejat i és absurd que en parlin cofoies. En l’àmbit de la tele no hi ha llibertat i per tant TV3 i les seves emissores satèl·lit, que són les úniques de matriu catalana que emeten en obert per a tot Catalunya –ja s’entén que vull dir la Catalunya vista des de la perspectiva espanyola, o sigui, «les quatre províncies»–, no són líders perquè tenen només entre el 12% i el 16% de l’audiència total. TV3, ens agradi o no, és «la nostra» com fa molts anys de TVE es deia que era «la mejor televisión de España» (quan era l’única que hi havia). La resta d’audiència, tret d’algunes engrunes que s’emporten altres emissores locals o la bífida dels senyors Godó –que té força mèrit, tot s’ha de dir–, és de les emissores espanyoles, que van de bracet en la majoria de les coses que es refereixen a Catalunya i especialment en la seva tasca constant d’inculcació estratègica, ideològica i política.

Per tant, parlar de lideratge de l’audiència en l’àmbit controlat de la televisió, si no s’assoleixen xifres superiors al 40% –que sumades als percentatges més xicotets d’altres emissores locals podrien donar un avantatge real de les televisions catalanes, avantatge liderat, ara sí, per TV3–, és la manifestació més clara de l’autoconsolació idiota dels impotents. Em fa pensar en l’atleta desgraciat d’un decatló trampós que crida «sóc el més fort!» perquè ha llençat el pes més lluny que els altres i no vol saber que segons les regles els números dels altres se sumen no sols en la prova del pes sinó també en les altres nou proves i que, a més, tots els altres aniran contra ell en una prova número 11, que és de lluita.

Pot ser líder, ara sí, Catalunya Ràdio en l’àmbit de les emissores radiofòniques –si és que és la primera, que ara no sembla que ho sigui–, perquè aquí competeixen amb una certa llibertat i en un àmbit en què gairebé tothom qui vol pot emetre. Però parlar de lideratge televisiu, en les circumstàncies actuals i amb els números actuals, és tan patètic que fa plorar les pedres.

Afegitó gener 2011: «Pàtria i sobirania nacional són aspiracions diferencials, televisivament i aferrissadament defensades per alemanys, francesos, russos, espanyols, italians, lituans o croats. A Catalunya, l'anomalia es diu TV3. I el perquè no pot ser més obvi. Perquè, sola, com Sísif, pretén contrarestar els treballs de la mancomunitat real imposada, formada per TVE, Tele5, A3, Cuatro, La Sexta i una desena de canals menors, que sumen un 60% de quota i que busquen d'assegurar una audiència nacional espanyola a Catalunya, com fan als altres Països Catalans de l'Estat.» (Josep Gifreu, «Audiències nacionals?», Avui 15 gener 2011) Ja es veu que en aquest context que descriu Gifreu parlar de lideratge de TV3, hi torno, resulta patètic.

Perles (23): Necessitats d’expressió

«“Les nostres paraules” són les que, entre tots, fem i desfem per comunicar-nos. De vegades n’agafem una d’estrangera per omplir un forat, per expressar un matís que amb les peces que teníem quedava sense dir. L’agafem, l’adaptem en so, grafia i significat, i la fem encaixar al nostre puzle. La llengua que no ho fa esdevé una bonica peça de museu. Una llengua viva és un puzle que es refà cada dia. No la convertim en un mosaic.

»[...] Creure que l’immens cabal lèxic del territori serà estàndard quan el toqui la vareta màgica del filòleg, és creure en les fades. Un mot en desplaça un altre quan la gent s’hi sent millor, li va més bé; no només perquè sona o és més català.»

(Albert Pla Nualart, Avui 23 octubre 2009)

Completament d’acord. Ara només cal que filem ben prim a l’hora de dictaminar qui és «la gent». Perquè hi ha cada fresc que et diu que «on vas a parar amb aquesta paraula?, si això no ho diu ningú!» i cada altre perepunyetes que concedeix carnets de bondat i de perversió (lingüístiques) simplement perquè a casa seva –i al seu voltant, d’acord, concedim-ho, i potser fins i tot en algun llibre savi dels molts que hi ha– «això sempre s’ha dit d’aquesta manera», que no és fàcil de saber què és el que diu de debò «la gent» i encara menys el que hauria de dir. Sobretot quan el que diu la gent –la gent competent–, com bé apunta Pla, evoluciona cada dia.

Perles (16): Ambaixadors de Catalunya al món

«El Barça, com a fenomen de masses, va demostrar [...] el seu poder. Immens. [...] Milions de persones han venut l’ànima a l’equip tricampió. Sense contrapartides. Però no ha estat només una comunió interna. Hi ha hagut, també, una explosió cap a l’exterior que ha fet més per la imatge pública de Catalunya i la seva capital que cinc segles de diplomàcia frustrada. La premsa italiana es retia ahir sense concessions als catalani. Des que els Borja van prendre el Vaticà i van fer-ne propietat vitalícia i hereditària, que a Roma aquest país no hi havia obert un forat tan gran. Comentaven uns italians, sorpresos, al costat mateix del Colosseu, que allà no hi havia “espanyols”, que tota la marea blaugrana contestava, a qui els preguntava, que era “catalana”. La premsa italiana i la d’arreu del món ha cedit. Contra les inèrcies i davant una allau entusiàsticament nacional. El Barça és més que un club perquè representa un país.» (Vicent Sanchis, Avui 29 maig 2009)

Ja només cal que alguns que són a dins se n’assabentin.

Un partit marginal

Dijous, l’endemà del «dia històric», vaig trobar un conegut que feia temps que no veia. Barceloní. Vam xerrar una mica i, en un moment determinat, li vaig demanar si estava content per allò del Barça. Li va canviar la cara: diu que és afeccionat al futbol, però que no pot suportar el Barça. Se’m va escapar: «Que ets del PP?» Em va semblar que es tornava a enfadar: «Què té a veure una cosa amb l’altra? Que no podem separar la política del futbol?» Vaig callar, vam passar breument a un altre tema per desbloquejar la conversa i que no acabés així, de punta, i ens vam acomiadar. No li vaig demanar disculpes –tot i que la meva pregunta improvisada i ingènua pot considerar-se ofensiva, segons com– perquè em va semblar que, efectivament, devia ser votant del PP i que justament per això li havia molestat que ho descobrís en una conversa de tres minuts.

Per dins, tanmateix, li vaig donar una mica la raó, perquè en efecte hi ha moltes excepcions. Aquí et pots trobar fins i tot gent del Madrid que és independentista –per a mi és un misteri irresoluble, però el fet és que existeix. Ara, sí que em sembla incontrovertible que, a Barcelona, els del PP que són alhora antibarcelonistes arriben a uns percentatges molt superiors als que els pertocarien –i, amb una majoria encara més gran, anticatalanistes o directament anticatalans: contra la llengua i contra el fet diferencial que vagi més enllà del folklore regional.

La prova la vam tenir ahir mateix, en una crònica del diari sobre un míting del PP a Barcelona:

Les crides als catalans a confiar en el PP per combatre la crisi econòmica i la “crisi de valors” de la qual responsabilitzen Zapatero es feien just mentre els carrers de Barcelona bullien de culerisme i catalanitat, amb l’arribada triomfal dels guanyadors de la Champions. Tant Mayor com Vidal-Quadras, Alícia Sánchez-Camacho, María Dolores de Cospedal o el mateix Rajoy –a través d’un telegrama llegit a l’inici del míting– van fer contínues felicitacions al Barça i van reclamar l’espanyolitat de la seva victòria. Alguns dels presents a l’acte també lluïen ensenyes del Barça, però es constatava certa incomoditat de bona part del públic, que es va posar de manifest amb alguns xiulets i amb el fet que els més grans aplaudiments se sentissin quan Mayor va dir que entre els assistents “n’hi ha d’altres equips”. [...] Les crides a la llibertat d’elecció d’idioma i contra la imposició del català també van ser constants. Mayor proposa més promoció per a l’espanyol. (Avui, 29 maig 2009).

En quin altre partit polític pot passar (a Barcelona estant) una cosa com aquesta? En cap més. Potser en el dels pallassos, certament, que són en molts aspectes com els del PP però una mica més extremats –només una mica, no us penséssiu; ja veureu com el PP creixerà amb la davallada d’aquests que venien a «regenerar la vida política» de Catalunya.

Et vénen calfreds, quan penses que aquesta gent té majoria absoluta al País Valencià, quan veus que s’alternen al poder a les Illes o quan saps que de manera alternativa amb el PSOE controlen tot l’Estat, que inclou Catalunya –i els nostres diners, i la internacionalitat de la nostra llengua, i, mentre no ens espavilem, el nostre futur.

(La foto de la nena i el nen emmanillats, per als qui no sabeu de què va, correspon a una cínica campanya recent del PP, que va voler denunciar d’aquesta manera goebbelsiana que els infants catalans no són lliures de triar la llengua. I no volien dir que no poden parlar en català amb moltíssima gent, ni poden llegir moltes coses en català, ni gairebé mirar la tele o anar al cine en català, ni tenir videojocs en català, ni còmics en català, ni ser atesos en català en molts indrets..., no, volien fer veure que no se’ls deixa aprendre espanyol!!)

Les aventures de Langdon

Em va sorprendre molt positivament l’article d’ahir de Matthew Tree sobre les aventures de Robert Langdon. No és normal, o no és freqüent, que un ateu tan militant i apostòlic com ell sigui capaç de criticar un company de feina com Dan Brown. Normalment tots callem com prostituts quan un col·lega de trinxera la vessa. «Que no ho sàpiga l’enemic!», ens diem. En aquest cas, Tree assenyala la nuesa del rei propi, potser per no perdre pistonada, que no li puguin dir que no és coherent. La feta parla, sens dubte, a favor de Tree. Altres serien incapaços d’una autocrítica –em refereixo injustament a l’antireligió com un col·lectiu compacte, de la mateixa manera com ells se solen referir injustament a la religió com un col·lectiu compacte– com aquesta. Gent com ara l’ínclit Fernando Savater, sectari per tants conceptes, segur que diuen davant l’esguerro de Brown: «Tot és bo el que amb olla es cou.»

(Per entendre’ns, un exemple d’un altre àmbit: oi que De Azúa, De Carreras, el mateix De Savater..., ai no, Savater, aquest sense de, i companyia no han dit re en contra de les barbaritats darreres del PP sobre el català? Que si és d’ignorants aprendre català, que si és com emmanillar els fills, que si «els meus avis van prohibir parlar en èuscar a casa i n’estic molt orgullós», etc. Doncs això: «Tot és bo el que amb olla es cou.»)

Escriu Tree:

El codi del dimoni

Divendres passat, a TV3 es va emetre El codi Da Vinci, un film basat en la novel·la. Fa un temps, en trobar-ne un exemplar per casualitat –o no tant: en circulen 70 milions de venuts–, vaig llegir la primera frase, escrita amb una graponeria difícil de superar (i això que conté només quatre mots, dos dels quals són noms propis); en comprovar que tres frases més, escollides a l’atzar, eren d’una lectura tan o més arduosa, vaig tancar el llibre convençut que mai no el llegiria encara que me’l pengessin davant dels nassos en una cel·la d’aïllament. Ara bé, la pel·lícula, vaig pensar, seria més fàcil d’empassar, i així, per fi, entendria per què l’argument d’El codi Da Vinci ha entusiasmat tanta gent. Però no, atès que anava d’una tirallonga d’antics tòpics pseudomístics (el Priorat de Sió, etc.), tots els quals havien estat exposats com a fraus fa dècades. Vaig apagar l’aparell del tot perplex per l’èxit del frau més gros de tots: aquesta història escruixidorament inversemblant sobre quatre no-temes. Que consti, però, que –al contrari del que se sol suposar d’escriptors que no venen a gavadals– mai no he sentit enveja envers els autors de bestsellers; un gènere inventat, per cert, per l’anglo-australià Nat Gould (1857-1919), que va batre tots els rècords de vendes de l’època amb les seves novel·les, avui caigudes en l’oblit més oblidat, igual que el seu autor: una mena de segona mort, que és el que els espera, a la immensa majoria dels escriptors d’aquest ram. Ara bé, si hi ha alguna cosa que m’empipa, és el fet que, per bé que no poden evitar aquest destí poc envejable, sí que els Dan Browns d’aquest món tenen –al contrari dels que escrivim no-bestsellers– un munt d’àngels i dimonis de la guarda per ajudar-los a fer la viu-viu abans del final definitiu.

(Matthew Tree, escriptor, Avui 15 maig 2009)

La presó és massa barata

Estic d’acord amb l’Ada Castells i amb tantes altres dones, i també alguns homes, que han manifestat la seva sorpresa pel preu tan barat que ha hagut de pagar el maltractador del metro, caçat in fraganti mentre insultava i pegava una jove que fa relativament poc temps que viu a Catalunya. «Vuit mesets per set minuts d’infern», titulava l’article la senyora Castells despús-ahir. En reprodueixo l’essencial: «Només imagina’t que ets una noia sola, en un tren, i al vagó hi entra un paio com un boig i et comença a estomacar, a pessigar-te un pit i a dir-te porca. Imagina’t que això et passa a l’estranger i l’individu en qüestió també et deixa anar que ets una immigrant de merda i que hauries de ser morta. Imagina’t que, abans de sortir, et clava una guitza amb tota la seva violència de mascle prepotent. Imagina’t que tot això ho grava la càmera de seguretat del vagó i l’agressió es pot veure per totes les teles. [...] Imagina’t que li cauen vuit mesos de presó. [...] Imagina’t que fins i tot havent-hi imatges tan dures i contundents no s’acusi l’agressor de xenòfob i sexista. [...] Imagina’t que tot això està escrit en una sentència redactada perquè no l’entengui ningú i que encara et fa sentir més estúpida i més indefensa. [...]» (Avui, 23 març 2009)

No crec que en la immensa majoria dels casos la presó –que aquest agressor segurament no complirà, perquè em penso que no tenia antecedents– serveixi de res. Ara, si aquest noi, en comptes de ser condemnat a vuit mesos teòrics de presó, fos condemnat a perdre tots els seus diners actuals i a tenir embargats uns quants anys una part important dels ingressos, pocs o molts, fins que pagués una indemnització realment seriosa a la víctima i a la societat –sí, justament en aquest cas i no en altres potser no tan clars: aquí hi ha totes les evidències i garanties per poder estar segurs que una condemna forta seria exemplar–, potser la pròxima vegada sí que s’ho pensaria una mica més. Ell i altres bèsties com ell.

En canvi, la presó no ve gaire d’aquí, em penso, des del punt de vista de l’exemplaritat i el penediment, que siguin vuit mesos o dos anys. Allà dins, en general, tothom diu que segons quin tipus de delinqüents encara es corrompen més (a altres segur que els aniria molt bé, però aquests no hi solen anar mai, tenen sempre mitjans i recursos, i racons a Suïssa, per impedir-ho). En canvi, a aquests desgraciats els toques l’armilla present i futura i, ep, això sí que els fa mal.

Que consti que jo he estat més d’un any, com tanta gent de la meua generació i anteriors, en una situació psicològicament molt similar a la de la presó (el que se’n deia servei militar) i un engabiament d’aquest tipus no és cap cosa per fer cleques,* però la presó no crec que sigui pedagògica de cap manera, tret dels casos que deia dins els parèntesis del paràgraf anterior. (I, és clar, hi ha d’haver també un lloc per isolar els criminals perillosos incurables, però ara no parlem d’això, em penso, d’aïllar, sinó de la manera de castigar algú de manera eficaç.)


* Qüestió de llengua (afegitó del 28 març 2009): m’escriu un expert en llengua demanant-me què vol dir fer cleques, que no ho ha sentit mai. M’espanto: pot ser que no existeixi? Miro els diccionaris: els normals i també l’Alcover-Moll, el de Raspall-Martí (Diccionari de locucions i de frases fetes) i el monumental d’Espinal (Diccionari de sinònims de frases fetes). El meu corresponsal té raó: fer cleques no hi és. Demano l’opinió a la gent de Zèfir. Buf: fer cleques és conegut al Baix Llobregat, al Barcelonès, al Vallès Occidental (la variant fer clecs o fer clec-clecs) i a les Garrigues, almenys. I, per descomptat, a l’Anoia, tot i que a Prats de Rei em diuen que no ho han sentit mai. Deu anar per barris, o per famílies.

Per què no és als diccionaris? Perquè és impossible ficar en un llibre tot el que existeix, vet-ho aquí. Si us digués que he fet un buidatge de les Memòries de Sagarra i hi he plegat més de cinc-centes paraules, expressions i frases fetes que no sé trobar documentades enlloc (més), em creuríeu? Doncs és veritat.

Ah, fer cleques vol dir riure amb ganes, sorollosament.

(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Perles (13): Llençar els esforços a les escombraries

«A manera d’anècdota il·lustrativa, de com es pot dilapidar en quatre dies un futur immediat consistentment forjat n’és exemple el Barça actual. Quan surti aquest article faltaran amb prou feines quinze dies perquè hagi tirat per la borda d’una manera que per ser suaus en direm idiota les possibilitats d’èxit en tres competicions llaurades en sis mesos. Quin model de consistència, de determinació mental. No hi ha millor emblema de Catalunya.» (Miquel de Palol, Avui 3 març 2009)

(O potser aconseguiran no llençar-ne un, el de l’antiga Copa de Su Excelencia, aquell torneig tan prestigiós pel qual es barallen sempre els millors equips de l’estat?)

Perles (12): Afrontar el conflicte

«Quan des de Política Lingüística ens amonesten perquè cedim el català, ens vénen ganes de dir-los que en lloc de gastar-se els nostres impostos fiscalitzant-nos la privacitat, tinguin ells el coratge d’afrontar en el terreny polític i legislatiu el conflicte que nosaltres afrontem cada dia al carrer fent equilibris entre la necessitat de comunicar-se i la fidelitat a la llengua.» (Albert Pla Nualart, Avui 26 febrer 2009)

Molt bé, Jana Beris

Hi ha dies que et reconcilies amb la professió periodística, quan veus un/a periodista que fa ben feta la seva feina, que fa allò que et sembla que tu mateix faries en la seva situació. Però reconec que el judici crític del tipus «com és que no han investigat això o com és que no fan aquesta pregunta tan òbvia a la persona que entrevisten?» és molt fàcil de fer i que no ho és tant enfrontar-te amb la feina real de la informació quotidiana, i pensar, dins el brogit del dia a dia, en allò que has de fer just ara, ara o mai –si no ho fas ara ja t’ha passat l’ocasió, perquè d’aquí cinc minuts ja no tindràs aquella persona al davant.

Dit això, o sigui, que comprenc el que passa perquè ho he viscut des de dins, torno a afirmar que és realment refrescant trobar que un/a periodista fa exactament el que creus que tu hauries fet –en teoria. En aquest cas, és l’entrevista de la periodista Jana Beris, corresponsal de la BBC, a Ahmed Iussef, membre del govern de Hamàs a Gaza (Avui 3 gener 2009, p. 10). Deixo ara de banda que en principi jo m’inclino pels palestins en el conflicte global Israel-Palestina, perquè em sembla que el que fan els israelians és molt gros i molt més difícil de justificar que el que fan els palestins. No entro tampoc en la qüestió de si unes accions són conseqüència de les altres o si són o no proporcionades, tot i que si m’ho demaneu us diré que entre dos malvats que juguen amb les vides de persones innocents, sempre em semblarà més greu l’acció de qui dispara sabent que matarà segur un innocent que no la de qui situa aquell innocent com a escut humà per protegir altres coses que li semblen més valuoses que la vida humana. I també crec que la violència no és mai un camí vàlid per assolir la pau.

El mèrit de l’entrevistadora, però, al marge de tot això que dic, és que pregunta i repregunta a l’entrevistat sobre la qüestió clau en el moment actual del conflicte. Potser és una qüestió col·lateral en els 60 anys d’història que arrossega aquesta guerra, però en aquest moment, des del punt de vista periodístic, és el punt número 1 de l’actualitat: Hamàs ha provocat ara Israel sí o no? I encara que sap que l’altre no li respondrà amb claredat –o justament per això, perquè la periodista interpreta que la resposta no és prou clara– insisteix una vegada i una altra per mirar d’atrapar l’interlocutor. Una pregunta concreta i fins a sis repreguntes sobre el mateix tema, la darrera precedida d’una qüestió secundària plantejada, suposo, per intentar que l’altre es refiï i pensi que la bateria s’ha acabat, i llavors, tot seguit de la resposta, tornar-hi amb el darrer intent.

Vet ací el fragment d’entrevista que em sembla magistral:

«–Israel manté que l’ofensiva és fruit del llançament de míssils disparats contra el seu territori des de Gaza.
–Durant sis mesos hem viscut una treva que els israelians no han respectat. No van complir la seva part i van continuar amb el bloqueig.

–També durant la treva van impactar míssils a Israel...
–Ells van idear aquesta guerra no contra Hamàs, sinó contra els palestins. Els israelians utilitzen els míssils com a excusa per justificar l’agressió de què som objecte.

–El fet és que es van disparar míssils. Hamàs reconsiderarà aquest tema?
–Lamentablement, els israelians no ens deixen cap altra alternativa que no sigui la de defensar-nos i la de preservar la nostra dignitat.

–Creu que el llançament de míssils contribueix a defensar els palestins?
–No es pot comparar l’acció dels avions israelians i la dels projectils de fabricació casolana, que són l’únic mitjà per defensar-nos de l’agressió.

–Els israelians mantenen que la guerra és una reacció als míssils...
–No és veritat. I no entenem per què el món s’omple la boca parlant de Hamàs, quan Israel fa el que fa.

–Si el món critica, no pot ser que Hamàs s’hagi equivocat?
–Què espera el món? Que ens rendim? Fa anys que patim un bloqueig.

–L’escriptor israelià Amos Oz, una figura identificada amb la recerca de la pau, manté que Hamàs és responsable de la situació.
–Ell és israelià, un sionista, tant se val si és del camp de la pau o del camp de la guerra. Ell vol justificar l’agressió.

–Què li aconsella ara a Ismail Haniyeh? Que accepti o demani un alto el foc?
–El que hem de mostrar és resistència davant Israel. No acceptarem una treva que mantingui Hamàs bloquejat o amb sancions. Volem veure com l’alto el foc acaba amb els atacs i el tancament de Gaza.

–També posarà fi al llançament de míssils contra territori d’Israel?
–Si no ens agredeixen dubto que es llanci cap míssil des de Gaza. Els míssils només són per defensar-nos.»

Molt bé, doncs, Jana Beris.

(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Perles (1): Els casaments

Des de fa una colla d’anys que arreplego idees i dades que m’agraden, o que coincideixen amb el que jo havia pensat sempre, o que no sabia i em resulten suggeridores, o que són realment curioses, originals o interessants, i que trobo escrites en els diaris que llegeixo, o les sento pel carrer, o me les explica algú, i que són breus. Ara les aniré penjant aquí de tant en tant.


Últimament (el darrer any) he penjat algunes d’aquestes idees breus com a centelles, aquí al costat, perquè em semblava que no tenien prou entitat per al bloc, però ja m’adono que tot i ser breus, quan ocupen més d’una finestra del Twitter es fa més complicat de llegir-les, perquè ho has de fer de baix a dalt. Llavors el que faré és continuar publicant-les com a llampeguejos, a la columna de la dreta, si la perla no arriba als 140 espais (límit màxim de Twitter) i en canvi la penjaré ací, a la sèrie Perles, si passa de la llargària esmentada. A més, fent això podré anar enganxant sota el mateix títol altres perles en el futur, si en trobo que siguin sobre el mateix tema.


(Com sempre, l’objectiu principal de reproduir aquí textos dels mitjans de comunicació o d’altres procedències és poder trobar-les amb facilitat quan jo mateix necessiti llegir-les una altra vegada. El bloc aquest no deixa de ser un bloc de notes personal, com una farmaciola d’idees terapèutiques o útils per a determinades finalitats.)

Perla número 1, doncs:

«Els casaments no m’agraden gaire. Menges massa, xerres amb gent que no t’interessa i si et descuides acabes ballant la conga amb el convidat més bavós de la festa enganxat a la teva cintura.» (Sílvia Soler, Avui 14 juny 2008)

La deriva de l’Avui

Ahir al suplement dominical de l’Avui (Plaers d’Avui, 21 setembre 2008) hi havia un reportatge sobre best sellers, d’Anna Cabanillas. Per il·lustrar el reportatge, hi van incloure uns quants retrats d’autors i autores d’arreu del món i també vuit fotografies de portades de llibres d’èxit. Totes les cobertes reproduïdes menys un parell, que són d’autors espanyols, tenen edició catalana, però l’Avui va triar la versió castellana de totes les portades, menys d’una, que la va reproduir en anglès.

«Pus parla català, Déu li don raó» (Ramon Muntaner, segle XIII-XIV) o «puix parla català, vejam què diu» (Joan Fuster, segle XX) són lemes o màximes que tenen el seu què, però que cal contrastar sempre.* Ho dic perquè l’Avui està canviant l’orientació i emparant-se en la bona voluntat de la gent que tradicionalment li ha fet confiança pot introduir dins el catalanisme més o menys militant que el llegeix una manera de veure les coses des de la perspectiva espanyola, que com tothom sap és global i cosmopolita, al contrari que la perspectiva catalana. Com si no hi hagués prou diaris, també a Catalunya, i poderosos, que treballen en la mateixa direcció.

Perquè no digueu que exagero a partir d’una dada solta, us poso un altre exemple també d’ahir mateix. Atemptat contra l’hotel Marriot d’Islamabad, més de 60 morts (Avui, 21 de setembre 2008). Titular: «L’11-S pakistanès». Peça secundària: «No consten hostes espanyols». L’Avui dels nostres dies, al contrari que el d’altres temps, no ha d’informar en primer lloc de si hi havia cap català, incloent-hi els nord-catalans, els andorrans i els algueresos? O tenen por que els titllin de provincians i nacionalistes? Tots els diaris espanyols incloïen ahir aquesta mateixa peça informativa, o molt similar. Si parlant d’un atemptat a Islamabad no és provincià ni nacionalista explicar que allà no hi havia espanyols, l’Avui no pot fer el mateix respecte als catalans?

(Afegitó del 24 de setembre. Dos exemples més i paro, perquè com deia se’n poden trobar cada dia i no em vull fer pesat. Ahir, 23 de setembre, p. 40, sobre l’estrena de la pel·lícula Vicky Cristina Barcelona: «Allen aconsegueix 2,2 milions de taquilla». Et demanes: això és a Catalunya, a l’Estat, a Europa, al món...? Comences a llegir i et queda clar: «als cinemes de tot l'Estat». No seria interessant que l’Avui ho deixés dit en el mateix titular? I no seria molt oportú, ja que d’aquesta pel·lícula, per excepció –la primera vegada a la història!–, se n’han distribuït tantes còpies en català com en castellà, que ens diguessin quant havia recaptat en cada idioma? Sé que un dia ho sabrem, però no és justament aquesta dada la que espera amb candeletes el lector mitjà de l’Avui? Segon exemple, d’avui mateix, dia 24, p. 18: «Els funcionaris cobraran un 2 per cent més l’any que ve». Un cop més parla de l’àmbit de l’Estat. Et demanes: els funcionaris de la Generalitat, els dels ajuntaments catalans, els de les diputacions que hi ha a Catalunya, hi estan inclosos? No? Tindran un augment superior? Inferior? No ho sabem. Però no és justament això el que es deuen demanar els lectors de l’Avui? Només compren l’Avui perquè és escrit en català, o el compren per més coses? Doncs això.)

Els exemples es multipliquen, si us hi fixeu n’hi ha molts en les pàgines informatives, i de manera especial en el suplement esmentat del diumenge.

Diu que el Sr. Lara està fins al capdamunt de l’Avui, com si no hagués sabut fins ara de quina mena de diari li van encolomar el 40% fa quatre anys (a canvi de...?). I llavors, tip de les trucades dels nacionalistes espanyols, entre els quals hi ha els també mig empleats seus de La Razón, que li deuen retreure un munt de coses lletges, ha pressionat els responsables del diari perquè donin una mica de peixet a Madrid. És la manera que tenen alguns catalans de demanar perdó: si ens acusen de provincians, encara que sigui mentida, ens afanyem a fer demostracions d’espanyolitat, que com tothom sap és sinònim de globalitat i d’obertura. Així el Sr. Lara, mentre no aconsegueixi vendre el diari (a qui?, qui l’hi voldrà, després d’aquest gir?), pot ensenyar als amics de Madrid uns quants retalls, cada cop més sovintejats, que compensen els continguts massa catalanistes –és l’Avui!!– d’algunes columnes d’opinió, un àmbit en el qual faria massa lleig introduir-hi censura. Tot i que darrerament hi ha opinadors i entrevistats que deunidó... Bé, segur que amb aquests canvis el Sr. Lara, i potser també el senyor comte, propietari d’un altre 40%, poden dormir més tranquils. Tranquil·litat i bons aliments, sí senyor, molt ben fet.

Atenció, doncs, a la deriva de l’Avui.


* En l’àmbit polític, per exemple, de manera molt especial. Convé tenir en compte que tots els líders que ha tingut el partit lerrou... perdó, el PP a Catalunya, incloent-hi don Alejo, que llavors fins i tot es feia dir Aleix, han parlat habitualment en català. Ara la presidenta és gironina i gasta un català correcte, fins i tot amb bona fonètica. I tenen la senyora Nebrera a la recambra, que també parla un bon català –més farcit de castellanismes, en el seu cas. Però tant ella com la Sánchez Camacho no s’estan de donar suport a les tesis anticatalanes, per arreplegar vots dels pallassos, i ara la Nebrera ha triat com a home seu a Barcelona un personatge de la ultradreta que no s’amaga de ser-ho. Segurament pensen tots plegats que és en aquest terreny on arreplegaran més suports. No seré jo qui els ho desmentirà. En qualsevol cas, el que volia dir és que parlar català no és garantia de bondat. Al llarg de la història n’hi ha hagut uns quants, de catalanoparlants racistes, imperialistes, nazis avant la lettre o dans la suite, botiflers... Cal no ser ingenus.


(Afegitó del 16 d'octubre. El Sr. Lara ha donat el premi Planeta, un fotimer de calés, al gran apòstol espanyol de l’anticatalanisme. No és que l’editorial no tingués alternatives. L’han anat a buscar. El jurat ha dit que aquest cop totes les obres finalistes eren molt bones. Feia temps que no ho deien. Cal no ser ingenus.)

(Afegitó del 23 d'abril 2009. L'Avui –si no m'ha fet algun veí una broma– regala avui, diada de Sant Jordi, un llibre als subscriptors... un llibre en castellà.)

(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Els auditors

De fa temps que tenia ganes de ficar-me amb les abans totpoderoses empreses auditores independents. El diari d’ahir, en un article sense signatura, em treu les paraules de la boca:

«Standard & Poor’s admet la seva culpa. Ara reconeix que va ser incapaç de preveure les pèrdues originades per la colossal crisi de les hipoteques porqueria. S&P forma part de la curtíssima llista d’agències de ràting que reparteixen qualificacions a les grans societats d’arreu del món. Un cas similar és el de les firmes d’auditoria. La seva mà pecadora és a tots els escàndols financers esdevinguts a Espanya. Pricewaterhouse va subscriure sense excepcions l’última auditoria del Banesto de Mario Conde, pocs mesos abans que la intervenció pública n’evités el naufragi. Arthur Andersen va donar el vistiplau als balanços de Corporación Banesto, Banco Europeo de Finanzas i La Unión y el Fénix, sense adonar-se dels grans forats que tenien. Coopers va fer el mateix amb Grupo Torras. Ernst & Young, amb la firma de valors Safe i i la cooperativa ugetista PSV. KPMG, amb la constructora Huarte. Deloitte, amb Gescartera. Aquesta lletania de desenganys ha engegat a rodar el prestigi dels grans auditors.» (Avui, 13 juny 2008, p. 27)