dijous, 26 de desembre del 2013

Perles (136): Nacionalfutbolisme

«“El que no guanyen en el terreny esportiu, ho volen guanyar així”, ha dit el ministre [...] en resposta a les denúncies de la Comissió Europea sobre irregularitats en el futbol espanyol.” [...]

»El patriotisme futbolístic és una malaltia molt estesa. I, en aquest sentit, Catalunya és una terra que hi està abonada: cada cop que algú assenyala el Barça es desplega el discurs de la conspiració i dels enemics (en el meu cas, els pericos som molt donats a veure fantasmes i persecucions; tot a petita escala, que encara és més trist).

»Podríem dir que el futbol és així. Que els seus directius, conscients que els governs necessiten aquest espectacle per entretenir el personal, sempre s’han mogut en territoris d’excepció. Fins que Europa va començar a posar-hi ordre, el futbol pretenia viure al marge de la legislació comuna.»

(Extracte de l’article de Josep Ramoneda publicat al diari Ara, 22 desembre 2013)

dimecres, 25 de desembre del 2013

No hi ha respostes fàcils


–Creu en la possibilitat de Déu?
–Sí, absolutament.

–Per què?
–No ho analitzo, perquè quan et vas fent gran el món no es més traduïble, sinó ben al contrari: cada cop es fa més indesxifrable; i la vida no se simplifica, al revés: es va complicant, i no hi ha respostes fàcils a aquestes complicacions.

–Vaja.
–Si tinguéssim la resposta de per què Déu permet els horrors d’aquest món, llavors nosaltres seríem els déus.

–Ja li està bé viure sense respostes?
–Tot art és una recerca de la confirmació de les nostres creences. Tota obra és part de la pregunta sobre la mortalitat o la immortalitat, que, al final, són el mateix.

–Què és el que ha valgut la pena?
–Jo estic molt agraït de cada talent que tinc. Agraeixo poder escriure poesia, perquè la poesia no és només artesania, és una benedicció.

–El segle XX ha sigut el seu escenari.
–Probablement el més horrible per a la humanitat, començant per l’holocaust i fins avui: el fet que els països més rics del món permetin que milions de persones es morin de fam, quan aquí es llença el menjar o es crema panís perquè els preus es mantinguin alts, no té cap mena de sentit.

(Entrevista d’Ima Sanchís a Derek Walcott, premi Nobel de Literatura 1992, La Vanguardia 30 maig 2009)

dimarts, 17 de desembre del 2013

Qüestions de llengua (64): I encara més sobre apòstrof i cometes (3)


(Utilitzo caixa alta [majúscules] per al nom de les lletres, per facilitar la lectura.)

Aporto més exemples de la premsa que em sembla que palesen, per tot el que he dit fins ara sobre la qüestió, un criteri erroni, que espero que algun dia es corregirà.

Vull dir, que es reconeixerà que traspassa la frontera del que és raonable el criteri d’apostrofar sempre davant els mots masculins començats per les vocals A, E, I, O, U, els femenins començats per A, E, O i també I, U tòniques, hi hagi el que hi hagi entremig, o davant sigla començada per consonant el nom de la qual s’expressa amb vocal inicial (F, L, M, N, R, S --> efa, ela, ema, ena, erra, essa).

Se suposa, a més, que davant sigles d’origen estranger el criteri descrit tampoc no varia, perquè el parlant –l’escrivent– ha de saber si aquells mots són masculins o femenins (si és que tenen gènere en la llengua d’origen).

L’error encara és més patent –per mi–, quan alhora es continua sent fidel al vell criteri de no apostrofar davant el nom de les lletres o davant d’uns pocs casos (la una, la ira i quatre més) que, com deia Fabra, si s’apostrofessin induirien a confusió.

Com si no indugués a confusió l’apostrofació davant sigles, especialment les començades per A... La AP-7 (autopista) és «l’AP-7» o «la P-7»?

Em direu: però si per escrit es veu clarament la diferència: «l’AP-7» és una cosa i «la P-7» una altra de diferent! On és el problema? Responc amb una altra pregunta: i on és el problema d’escriure «l’a» o «l’una» i no «la a» o «la una», com marca la norma ara, si per escrit queda claríssim el que volem dir amb «l’a» o «l’una»? Doncs el problema, per Fabra, és que l’escriptura ha de reflectir tant com sigui possible, dins dels límits de la norma, la parla. I la parla, la gent que parla, es resisteix a dir «l’a», per referir-se a la lletra A (no gaire per dir «l’una», per referir-se a les 13:00 hores o a les 1:00 hores). La majoria –la majoria, no dic que sigui tothom– diem «la a» i (aquí no la majoria) «la una», no per norma, sinó per claredat, perquè ens surt així de manera natural, no cal que ningú ens ho hagi ensenyat.

Doncs això.

Els exemples que deia:
- L’“I Love NY” s’ha convertit en un símbol universal
- La gent permet els abusos per allò d’“em costarà més el collar que el gos”
- L'SNP atia la por de l'unionisme per convèncer els electors
- [...] la primera dècada [...] de funcionament d’RTVV
- D''¡Ay, Carmela!' a les aventures de 'Thor'
- Vaig entendre que ser amable era sinònim d’“et demanaré alguna cosa”
- Els temps de Jed Bartlet, el president idealista d’“El ala oeste”, queden lluny
- [...] obre portada amb el titular “Fi a l’«Espanya ens roba»”
- Quan apareix a la pantalla l’“et noto estrany”...
- Allò d’“es pot dir més alt però no més clar”...
- Allò d’“a veure qui mana aquí”...

En canvi, trobo a la Bíblia Catalana Interconfessional exemples del contrari:
Isaac va aixecar un altar en aquell indret i va invocar-hi Déu amb el nom de «el Senyor» (Gen 26,25)

I el diari Ara ha deixat de posar apòstrof –o no n’hi havia posat mai i no m’hi havia fixat– davant sigles (p. ex.: «la NSA», National Security Agency) que es consideren de gènere femení i que comencen amb consonant en la llengua original, tot i que en aquesta llengua original no siguin de gènere femení (en anglès molt pocs substantius tenen gènere).


Hi torno: hi ha inseguretat en la qüestió, els criteris ballen, no està tot dit. És aquí, on volia anar a parar.

[Article actualitzat juliol 2014]

dimecres, 11 de desembre del 2013

Serem corruptes

Oi tant que sí. Hi ha gent que sembla que no hagi trencat mai cap plat, una candidesa que gairebé et desarma: esperen, desitgen i parlen de la futura independència de Catalunya –sigui aviat o sigui... quan sigui– com si fos el paradís terrenal.

La independència ens convé per molts motius, i un dels principals, per mi, no és el dels calés (o calers), que també, sinó que no haurem de dir si us plau per força que plou quan aquella gent se’ns està pixant al damunt. Serem amos dels nostres pixums –i víctimes dels de la resta del món, però en igualtat de condicions. I nosaltres també podrem pixar de gust, al nostre aire i a l’hora que ens plagui, sols o acompanyats.

Disculpes per la comparació. En aquest blog –i també bloc de notes, ara i abans de l’oracle de Delfos– sempre hem sigut molt com cal, i això d’avui se surt una mica de la tass... del que és costum a la casa.

El que vull dir és que la independència no serà la panacea.

Hi haurà corrupció, hi haurà delinqüència de coll blanc, i perversos i malvades també de coll de midó, hi haurà polítiques ineficaces i xarlatans de fira, hi haurà prevaricació, hi haurà pederàstia, hi haurà diputats mandrosos i parlamentàries mantes, hi haurà brutícia i caques, hi haurà incompliments, hi haurà jutges amb posat egipci, hi haurà mentiders i embusteres, hi haurà també tirabuixons amb doble salt mortal, hi haurà violència masclista i tota mena d’abusos matrimonials o de parella, hi haurà lladres, hi haurà espavilats i també llestes, hi haurà prostitució, hi haurà immigració que la tractarem com en els temps de l’esclavitud tret del cas que siguin futbolistes o creueristes o iotistes, hi haurà atur, hi haurà violacions, hi haurà contrabandistes, maquilladors d’impostos i evasores de contribucions i altres pirates de l’estil, hi haurà assetjament escolar i també laboral i sexual, hi haurà pobres i captaires, hi haurà moltíssimes vagues justes –amb tot el que impliquen, una barreja de tristesa, estupor i ràbia– però també n’hi haurà unes quantes d’excessives o xantatgistes, i ja que hi som hi haurà tota mena de gàngsters amb tot tipus d’armament pesant i juridicoadministratiu, hi haurà morts i sang, hi haurà de tot i molt. No ens ho acabarem.

Convé tenir en compte aquestes cosetes no sols ara, sinó sobretot de cares a l’endemà, no fos cas que ens agafessin al llit, sorpresos i incrèdules, amb les secrecions sebàcies encara als ulls.

Que no ens quedi algú glaçat, com aquell parell de pensadors espanyols, Ortega i Gasset, que exclamaven fent eco l’un a l’altre: «¡No era esto, no era esto!».

(Sigui com sigui, jo em continuo estimant més el «no era esto» que el «no será nada».)

divendres, 6 de desembre del 2013

Tòpics desemmascarats (23): L'esgotament

Estic esgotat que tot i tothom estigui esgotat. Esgotat per allí, esgotada per allà, esgotats més enllà, esgotades d’aquí fins a la quinta forca, pertot esgotament. O esgotamenta.

Una persona interessada que parlés d’aquesta qüestió –i a qui dec, per tant, la idea de l’article– ja m’ha enviat pel mateix preu alguns sinònims de estar esgotat:
- estic cansat
- estic rebentat
- estic rendit
- estic trinxat
- estic fatigat
- estic lassat
- no puc dir fava
I n’hi ha més, molts més, com ara els que trec del monumental Diccionari de sinònims de frases fetes de M. Teresa Espinal (Barcelona-València 2004):
- estic cansada com un ase
- estic (o he quedat) amb els braços caiguts
- estic feta papilla (o pols, o puré, o caldo)
- vaig amb un pam de llengua fora (o trec un pam de llengua)
- no puc amb la meva ànima
- no puc dir pruna
- estic més morta que viva (o mig morta)
- no m’aguanto dreta
- estic plegada en dos
- estic sense alè
- tinc els ossos mòlts (o capolats)
- no tinc cap os sencer
- estic carregada de cames
I encara no dic els sinònims de estar esgotat quan fem servir aquesta expressió no en el sentit de no poder més físicament sinó per dir que estem fins al capdamunt d’algú o alguna cosa, o que n’estem fins al monyo, o que en tenim els nassos o els c... o els o... plens. Ni tampoc dic els sinònims de estar esgotat quan volem dir que una cosa se’ns ha acabat, hem fet curt, en tenim tants com nostre Senyor germans (aquest últim exemple pres de l’Alcover-Moll [òbviament]).

És clar, si només sabem dir «estic esgotat» acabarem dient, com a expressió sinònima, «estic exhaurit» (experiència real, traumàtica, que va viure la mateixa persona que em suggeria que escrivís aquest article). O, qui ho sap, ens queixarem que hem tirat curt amb en Pasqual quan volem dir que ens fastigueja. O bé direm, potser, que estem fins al capdamunt de la llet quan en realitat el que ha passat és que la llet, aquí sí, se’ns ha exhaurit. O sigui, s’ha acabat.

C’est fini.

(Dedicat a i.)

dimarts, 3 de desembre del 2013

En mans de botxins



A un amic meu molt amic meu l’han desnonat i per primer cop aquesta desgràcia em toca de prop. Molt de prop.

Ha passat la nit fora de casa, m’ho han dit fa una estona. Encara té la casa, encara hi pot viure, no l’han «llançat» d’allà. Així es diu, «llançament»; potser volen dir llençament, de llençar a les escombraries. No és casa seva, ja no és seva, però encara hi viu, esperant els botxins. Ha volgut provar què passava si es mirava casa seva del carrer estant. No ha dormit. Ha estat tota la nit pensant en casa seva i plorant a estones. Ja és gran, força gran.

S’ha arribat a aquesta situació per... El meu amic no havia fet res, no havia comès cap error de gestió... Només havia avalat l’activitat, llavors puixant i després no tan puixant, però mai deficitària, d’una filla, la seva única filla, una filla amb el cap ben moblat, molt preparada. Com no havia d’avalar allò que li proposava? Allò que ja funcionava i «només» necessitava una «petita» empenta per adequar la seu a la creixença de la clientela? Com podia no fer-ho si a més aquella activitat proporcionava un servei tan necessari, tan valuós i tan contributiu a la societat? No tenia res a veure amb especulacions, ni amb immobiliàries, ni amb càlculs desproporcionats.

Aquella societat, aquella empresa unipersonal, important, de les que surten a la premsa de tant en tant i sempre amb lloances, no ha deixat de tenir números blaus en cada exercici, però últimament no eren prou blaus per pagar els interessos de les diverses obligacions contretes –no se satisfeien amb la celeritat que marcava el contracte. I al final el banc, el Banco de Santander, ha dit prou i s’ho queda tot: el local on continuava fent-se l’activitat de la qual sortien els diners per pagar el deute de mica en mica, i també la casa on viu el matrimoni gestor i responsable del negoci, i el pis on viu l’avalador.

Ja havien exhaurit la capacitat de préstec de familiars i amics. Tothom viu amb justesa, i qui encara té un racó potser ha de pensar en la gent de casa. Tampoc no hauria servit de gaire anar ajudant-los cada mes amb una quantitat raonable, perquè els interessos del deute s’ho menjaven tot. Tot vol dir tot.

Ara no és l’hora de retreure res, és l’hora de posar-se al costat de les víctimes. «Ja trigaves», em direu, i us he de donar la raó. No m’havia adonat fins ara, tot i que «ja ho sabia», que el fenomen aquest horrible el podien viure famílies del meu entorn immediat. Fins ara eren gent llunyana, que no coneixia, pobra gent. Fins i tot havia arribat a pensar algun cop que les víctimes potser havien sigut gent poc responsable i poc previsora, però que els ho fessin pagar d’aquella manera, que els fessin fora de casa, les autoritats haurien d’impedir-ho com fos. Em semblava horrorós. M’afectava, em dolia, però no m’afectava ni em dolia com ara. I això no està bé, ho reconec, no t’has de preocupar dels problemes socials només quan et toquen de prop, és egoista.

Bé, potser exagero. Des del primer moment, en converses i en àmbits molt diversos, sempre, m’he mostrat contrari als desnonaments, fos quina fos la responsabilitat de les víctimes d’aquest abús intolerable. Però potser no havia escrit res aquí sobre aquest tema.

No hi ha dret.

No hi ha dret que no tinguin ni tan sols en compte, en aquest cas, que el negoci funciona, que els anava pagant, que hi ha gent que en depèn: la que hi treballa, la clientela, les empreses proveïdores. No: ells són un ordinador i si no arribes a la ratlla has perdut, quedes fora, sense casa, sense dignitat, sense res.

«M’ho prenen tot.» «M’ho prenen tot!» «M’ho prenen tot!!!!» Què he fet jo? Sí, una signatura en un aval. Mea culpa. No ho faré més. Perdó. Els ho pagarem, tinguin una mica de paciència. Què volen? No sols quedar-s’ho tot sinó també que la família es trenqui? Que discutim a veure qui té més culpa? Que ens dividim per sempre?

No hi ha dret.

Assassinen. Amb guant blanc, amb coll blanc. Però assassinen. No per l’esquena, no són d’aquelles persones que aquí o allà volen reivindicar una cosa o pretenen ser conegudes ni que sigui mortes, i per fer-ho maten com més gent millor. Aquesta gent del coll blanc vénen de cara. I els que podrien impedir-ho s’ho miren. Perquè tenen raó. Vas signar. Vénen de cara, sí, tu t’has equivocat. Vas signar, vas avalar, et toca despullar-te davant de tothom, et toca afusellament, et toca injecció letal, et toca garrot, et toca forca, et toca deixar d’existir.

Em vénen al cap aquells versets: «Com que no tenia amb què pagar, aquell senyor va manar que, per a poder satisfer el deute, el venguessin com a esclau, amb la seva dona, els seus fills i tots els seus béns. Ell se li va llançar als peus i, prosternat, li deia: “Tingues paciència amb mi i t'ho pagaré tot.” Llavors, compadit d'ell, el senyor deixà lliure aquell subordinat i li va perdonar el deute.» (Mateu 18,25-27).

I també aquests altres: «“¿No t'havies de compadir del teu company, com jo m'havia compadit de tu?” I, indignat, el va posar en mans dels botxins perquè el torturessin.» (Mateu 18,33-34).

D’alguna manera ho pagaran.