Fets diferencials (24): Anar pel carrer amb carretons

M’ho diu un amic de Madrid que de tant en tant ve per aquí. Que li sorprèn trobar a Barcelona tanta gent, molta més que enlloc, que va pel carrer arrossegant carros amb rodes. Diu que a Madrid això no passa –no passa tant– i que li crida molt l’atenció.

Per mi ha sigut una sorpresa. Però des que m’ho va dir m’hi he fixat. I sí, és veritat. Molta gent porta coses amb rodes darrere o davant seu: maletes amb rodes, carros i carretons d’anar a comprar, motxilles amb rodes, cotxets de criatures, bosses amb rodes, carros de supermercat (robats?, trobats?), carteres amb rodes i tota mena d’estris i d’invents rodats. Si us hi comenceu a fixar ho veureu.

Es compleix, en paraŀlel, allò que fa un segle deien que passava a Vic: si no veus un capellà davant teu, ni darrere teu, ni a la teva dreta ni a la teva esquerra vol dir que el capellà ets tu. O sigui, si no veus ningú que porti carretó amb rodes al teu voltant, vol dir que el carretó el duus tu.

(La il·lustració està presa de Садовед)

Fets diferencials (23): Lectura de resultats polítics

A Madrid hi va haver eufòria desfermada el 25 de novembre del 2012, quan Convergència i Unió va perdre 12 diputats. A Madrid, llavors, havien convertit Artur Mas en «el català dolent», l’enemic d’Espanya per antonomàsia, i el dolent havia perdut.

No van ser capaços de veure, o no van voler veure, el que aquí vam veure de seguida: que posats a anar cap a l’estat propi, per a molta gent valia més confiar en els que sempre havien defensat aquesta sortida a l’atzucac que és, per a Catalunya, la pertinença a l’Estat espanyol. I, per tant, valia més confiar en Esquerra Republicana i en altres opcions fins i tot més radicals.

I a més, si CiU, fins llavors ni carn ni peix, obtenia 50 escons, ara sí que caldria considerar-los tots «pro estat propi» –aquest havia estat el leit motiv de la seva campanya.* A aquests 50 calia sumar els 21 d’ERC, que pujava 11 escons (total d’escons per l’estat propi: 71), la Candidatura d’Unitat Popular, que obtenia 3 escons i era la primera vegada que es presentava a unes eleccions nacionals (total d’escons per l’estat propi: 74), i Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa, que fins llavors no tenia l’estat propi com una prioritat i en aquestes eleccions sí, n’obtenia 13, tres més que abans (total d’escons per l’estat propi: 87).

Resultat: s’havia passat de 10 escons que tenien com a objectiu prioritari l’assoliment d’un estat propi (els d’ERC), a 87 escons que havien incorporat aquest objectiu com una de les primeres fites del seu programa electoral. 77 escons més.

I a Madrid reien perquè «l’enemic, el dolent», havia perdut 12 escons.

* Una altra qüestió és que després, aconillits, hagin fet marxa enrere. Però aquí em refereixo al moment aquell: l’endemà de les eleccions, 26 de novembre del 2012.

Notícies del 1847

Alumnes a la universitat de Barcelona

Nombre d’alumnes matriculats a la Universitat de Barcelona el curs 1846-47: Facultat de Jurisprudència, 377; Facultat de Filosofia, 423; Facultat de Medicina, 551; Facultat de Farmàcia, 162; Facultat de Teologia, 20. Total: 1.523. Alumnes d’escoles de comerç: 1.067. Alumnes de nobles arts: 946.


Data de la creació del món

L’any 1847 era el 5830 de la creació del món (“segons el P. Petavi”*); el 4171 del diluvi universal; el 4091 del poblament d’Espanya; el 4016 del de Madrid; el 3524 del de Barcelona; de la fundació de Roma (“segons Varró”**), el 2599; el 265 de la correcció gregoriana del calendari; de les Corts de Cadis, el 33; el 15, del regnat d’Isabel II de Borbó; de la constitució de la nova monarquia, el 3; i el 2 del pontificat de Pius IX.

* Es refereix a Dionís Petavi, S.J. (1583-1652), autor de l’obra Rationarum temporum, una mena d’enciclopèdia dels “coneixements” cronològics de l’època.
** Es refereix a l'erudit romà Marc Terenci Varró (116-28 aC)


Barcelona-Madrid en 79 hores

Viatge de Barcelona a Madrid, 1847. Surt de Barcelona a les 12 de la nit. Arriba a Saragossa a les 13 h. del segon dia (37 h de viatge). 11 h de descans a Saragossa, d’on es reprèn el viatge a les 12 de la nit. I s’arriba a Madrid a les 7 del matí del quart dia (31 h més de viatge). I doncs, 68 hores de viatge, comptant les parades per als àpats, + 11 h de descans, total 79 hores.

(cf. Miguel Dubá y Navas, Guia de Barcelona, 1847)

Perles (101): «No volien una Catalunya poderosa»

«Estàvem sols amb el problema que s’acabaven les matèries primeres, que el govern havia tancat l’aixeta. La fal·lera de la gent de Madrid era comprar, a tot el món hi havia delegats que compraven pólvora, que no volien crear indústria. Només podíem guanyar la guerra creant indústria, i això s’hauria pogut fer ràpidament, perquè hi havia entusiasme.

»A Catalunya, la guerra la teníem fora: a Aragó, a Andalusia, a Extremadura, a Madrid... A la nostra zona no s’havia creat res, tota la indústria era al nord, a Astúries. El govern es trobava que no tenia manera de poder tenir material i que la solució era que arribessin carregaments pel port de Barcelona o de València, molt bombardejats.

»Llavors van dir que calia transportar la fàbrica de cartutxeria de Toledo a Barcelona. Vaig anar a Madrid amb un enginyer i un altre tècnic. Les vam passar molt negres per arribar-hi. Era fàcil, llavors, donar l’ordre de transportar la fàbrica de Toledo, perquè era als afores, en zona nostra. Largo Caballero va dir que no. Jo vaig pensar que estàvem perduts.

»Jo pensava que, després que havíem guanyat a Catalunya, que havíem fet tot el que havíem de fer, tothom ens felicitaria. Vaig veure també l’Azaña, que estava en un estat lamentable de por. I em vaig trobar amb un sentiment anti-Catalunya com mai, per diverses raons, però principalment perquè havíem guanyat. Ells haurien volgut que nosaltres perdéssim la guerra [...] perquè no volien una Catalunya poderosa, en definitiva.

»De triomfar l’alçament tot d’una, la República l’hauria absorbit, una república tipus la del 34, ben entès, de la qual en Franco ja va ser subsecretari de la Guerra. I llestos. També hi havia un altre factor molt en contra nostra, que era això de Mallorca. Era l’excusa per dir que fèiem una política imperialista.»

(Josep Tarradellas, 1977, entrevistat per Baltasar Porcel, text recollit a L’àguila daurada, Destino, Barcelona 2003, p. 147; fotografia de Quim Pedret)

Visceralitat

Un diari de Madrid del qual no penso dir el nom ni posar-hi cap enllaç vomitava l’altre dia això que m’han passat i que, després de dubtar-ho un parell de dies, reproduiré tot seguit. Ho tradueixo perquè aquesta és la política habitual del bloc, tot i que em cal reconèixer que la traducció no és prou bona perquè encara sona més contundent, intoxicant i verinós el text en la llengua en què va ser parit que no la meva versió. Segur que hi ha algun bonafè que dirà que amb la traducció potser he manipulat alguna cosa per tal que la notícia sembli més mentidera i idiota del que era en la versió original. I no, de cara al judici que us puguin merèixer els autors d’aquesta gasòfia, cal tenir en compte que la traducció, si bé he procurat que fos literal, encara l’endolceix. Ací la teniu, agafeu-vos fort i preneu biodramina:

Catalunya gasta un milió d’euros a “transcriure” [sic] sessions del Parlament

La Generalitat adjudica el contracte a una empresa privada especialitzada en traduccions. El període de vigència del servei es prolonga fins a l’any 2013

Mai abans [sic] la cooficialitat de llengües [sic] en el si del Parlament català havia sortit tan cara [sic] en plena recessió econòmica. El Govern [sic] tripartit (PSE[sic]-ERC-ICV) que presideix el socialista José Montilla ha emprès, en el que és ja la recta final del seu mandat, l’adjudicació d’un contracte per valor de gairebé un milió d’euros per a la prestació d’un servei de “transcripció” [sic] de les sessions i actes institucionals que se celebren en aquesta cambra autonòmica.

En concret, aquest contracte, que s’eleva a 929.250 euros, acaba de ser concedit provisionalment a una empresa privada, amb seu social a Barcelona, especialitzada en “traduccions de diferents idiomes i en diferents sectors tècnics”, com diu la pàgina web de l’entitat.

Segons consta en el plec de prescripcions tècniques d’aquesta assignació, al qual ha tingut accés aquest diari, la Generalitat ha optat per externalitzar aquest servei, que manté, però, sota la coordinació del Departament d’Edicions del Parlament català. Així, s’exigeix que l’empresa adjudicatària ha d’estar en condicions de recollir “les intervencions orals de les sessions parlamentàries i dels actes institucionals del Parlament produïts en qualsevol de les llengües oficials a Catalunya o, eventualment, en una altra llengua de la Unió Europea (habitualment, anglès, francès i alemany), segons els criteris establerts pel document de treball d’ús intern Manual de redacció dels diaris de sessions.

Va ser el passat 7 d’octubre quan la Mesa de la Diputació Permanent (Montilla va signar tres dies abans el decret de dissolució del Parlament català i la convocatòria d’eleccions per al 29-N) va acordar requerir aquests treballs per un període de vigència que s’allargarà fins al 2013 (dos anys i tres mesos). [...]

L’Executiu de Montilla, que acumula un deute proper als 30.000 milions d’euros (ara s’ha vist obligat a recórrer a l’inversor particular amb l’emissió d’uns “bons patriòtics”) i que no ha escatimat en dispendis i ajudes a col·lectius afins per promoure la immersió lingüística, no ha volgut, d’acord amb els fets, contenir la despesa i cobrir aquestes tasques mitjançant l’ús de treballadors públics de la regió, com passa en altres parlaments autonòmics, per exemple, en el d’Andalusia.


(traducció literal, abreujada, de la notícia d’un diari de Madrid del 14 octubre 2010; a la web del diari, segons em diuen –jo no miro mai pornografia–, la notícia anava acompanyada de 48 comentaris, tots menys un amb insults als catalans, als quals qualifiquen de lladres)

Això és Espanya. Jo ja ho sabia, ja no em ve d’aquí, llegeixo això i em sento igual que abans. Però per si de cas hi ha cap lector d’aquest bloc que encara no ho sabés, i per si hi ha cap lector que tampoc no sàpiga que conec de primera mà la història de la qual es parla –o de la qual no es parla–, perquè m’afecta directament...

Si ni tan sols saben què vol dir “transcriure”! (les cometes són del text original, encara que sembli mentida). Si ni tan sols encerten la data de les eleccions! I fa deu anys que el servei de transcripció està externalitzat! I no és el Govern el que fa la licitació, sinó el Parlament! I tantes i tantes coses –he començat a posar-hi sics i ho he deixat córrer quan he vist que m’havia d’haver limitat a escriure un gran SIC final i prou– que es podrien anar comentant de cada frase, de cada línia, de cada paraula d’aquesta èmesi llefiscosa i verda que pareix eixida de la boca de la nena de L’exorcista!

Quina és la raó d’un vòmit com aquest? Només una: l’odi, les ganes de fer mal. En aquest cas ho he sabut perquè m’afectava i m’ho han enviat directament a mi, i per això he decidit al final explicar-ho també aquí. Però això és cada dia, amb qualsevol excusa: volen desmuntar-nos el poc que tenim de paradeta pròpia, fins i tot les coses que des d’una perspectiva raonable gairebé tothom consideraria bones, o si més no indiferents. Menteixen i ho saben. I si poguessin enviar-nos els tancs, ens destruirien. Ja ho deia aquell: «No serà pacífic.» Fa anys i panys que no és pacífic, senyor ministre, no cal que ens parli del futur. Fa anys i panys que a Espanya hi ha instal·lats els altaveus omnipotents de l’odi al diferent, enfocats cap a l’estranger i cap a tots els racons de l’Estat, i encara es queixen cínicament dels nostres quatre megàfons de piles.

De vegades encara algú em demana: com és que ets tan independentista? Doncs amb aquest sol motiu ja n’hauria de tenir prou qualsevol persona que visqui aquí i que miri les coses amb un mínim d’objectivitat: hi ha gent a Madrid, a Espanya, que fan i faran tots els possibles per fotre’ns, amb totes les lletres, tant com puguin. Ells no saben contra qui disparen els seus obusos, a qui fereixen concretament: en tenen prou de saber que el canó apunta a Catalunya. En aquest cas era un projectil amb el qual han intentat perjudicar un col·lectiu d’una vintena de persones amigues meves, bona gent, que es guanyen la vida honradament des de fa una pila d’anys amb aquesta feina.

Perles (50): Els catalans no som tan nacionalistes

«Alguna cosa em diu que el públic català, potser pel volum inferior de la massa, no és igual que el públic espanyol. Tampoc no són iguals els respectius emperadors ni els trompetistes i missatgers. Mirem el Reial Madrid i el Barça. El Rudy Ventura i Manolo el del Bombo. O mirem la bandera de la Plaza Colón i la torxa del Fossar de les Moreres.

»En general, els catalans som molt menys nacionalistes que els espanyols, i ens sentim obligats a ser-ho de forma sostenible, amb un impacte mediambiental discret, i amb un embolcall de modèstia i disseny cosmopolita. Si ara mateix tinguéssim una selecció pròpia a Sud-àfrica, sabríem que guanyar és molt complicat, que cal suar la cansalada, que la mida sí que importa, i que els petits poden ser campions però no pas abans de saltar al camp. Miraríem cap a Holanda, Dinamarca, Txèquia. Cap a Suïssa.»

Alfred Bosch, Avui 20 juny 2010

Un senyor de Madrid

Ho copio descaradament, és d’ahir mateix:

El valor de la prova
per Mario López Sellés

«Una primera lectura dels resultats de les consultes sobiranistes a Catalunya ens pot fer pensar que als catalans no els preocupa gens ni mica modificar la seva relació amb l’Estat espanyol. Si mirem la participació, un 21%, és difícil pensar cap més cosa. Però cal tenir present que la preocupació s’activa, fonamentalment, quan hi ha indicis que es pot actuar sobre la realitat. És difícil calcular el valor d’una participació d’un 21% en un simple joc. Però del que no hi ha cap mena de dubte és de l’èxit abassegador, en una mostra tan reduïda, que ha aplegat el vot afirmatiu a favor de la independència: el 92%.

»Si el poble català tingués l’oportunitat de decidir el seu destí, estic convençut que la participació en el referèndum seria una altra. Quan es va sotmetre l’Estatut a consulta popular, la resposta ciutadana va ser força tèbia: un 48%. És ben clar que l’Estatut no entusiasmava quasi ningú, però el 73% dels vots van ser favorables a l’aprovació. Crec que en un referèndum sobre la independència, la participació superaria el 48% de la convocatòria per l’Estatut, i els vots negatius no superarien mai la barrera del 20,76% fixada aleshores.»

(L’original d’aquesta carta, publicada en castellà a La Vanguardia el 2 març 2010, a la secció de Cartas de los Lectores, anava signat senzillament així: Mario López Sellés, Madrid.)

A Madrid, doncs, a més dels que només criden i fan escarafalls, hi ha gent que pensa i fa números.

El vell fetitxe

«I know that I am very near the end of my time. I am, as you know 89 years old. May I ask you to consider granting my country the honour and also the duty to organise the Games and Paralympic Games in 2016. Thank you.» (Sé que estic al final dels meus dies. Com sabeu, tinc 89 anys. Deixeu-me demanar que premieu el meu país amb l’honor i també la responsabilitat d’organitzar els Jocs Olímpics i Paralímpics l’any 2016. Moltes gràcies.)

Aquesta era la clau, el perquè Madrid no volia deixar passar vuit anys entre l’anterior candidatura i aquesta. Tenien por que se’ls morís el tòtem. I se’ls morirà sense donar el fruit que esperaven que donés, perquè les seves mamelles ja no ragen, amb perdó de l’expressió: els darrers quatre anys els vots que ha pogut arreplegar no han variat gens. Com ha escrit Martí Perarnau, «Samaranch fa prodigis, però no se li coneixen miracles» (El Periódico, 5 octubre 2009). Igualment hi toca Pedro Palacios, al mateix diari i també ahir: «Des que Samaranch va abandonar la presidència ha perdut influència. Per guanyar vots s’ha d’administrar el poder.» En canvi d’això, el senyor marquès ha vist com les seves fotos de falangista amb el braç alçat corrien per tots els fòrums d’Europa, per iniciativa de la plataforma Democracy and Dignity in Sport. A Europa, el feixisme no té gaire bona premsa. I si fins fa poc la història política del senyor Samaranch tothom la coneixia aquí però mentre manava només es comentava abaixant la veu, ara ha corregut de portes enfora i se’n parla a tot vent arreu del món.

Dissabte mateix, els de la candidatura de Madrid 2016 reconeixien: «Esos votos* son heredados como agradecimiento a la labor de Samaranch, pero no hemos podido arañar votos en el mundo anglosajón y ya no tendremos los de Samaranch en una futura asamblea, que cambiará en un tercio a sus componentes.» (La Vanguardia, 4 octubre 2009)
*Es refereixen als 32 vots aconseguits per Madrid tant per als Jocs del 2012 com per als del 2016.

A mi em sembla clar, a més, que Madrid no tindrà Jocs Olímpics si no canvia molt i molt el seu model de ciutat. I per canviar un model de ciutat fan falta uns quants anys, perquè un gir de 180 graus no s’improvisa. Gairebé tot el que fa Madrid i algunes de les seves institucions més representatives, tant públiques com privades com expúbliques, segueix el tarannà prepotent de nou ric que es pensa que les coses es poden aconseguir sempre amb diners i influències, més que amb capacitat de seducció.

Ara bé, si mentrestant volen anar presentant candidatures que ho facin –«tothom qui es pugui beneficiar personalment de quatre anys més de gestions remunerades recolzarà la proposta», ha escrit també Perarnau–, però si pot ser que no es gastin els diners de tots per fer-ho. Que creïn una fundació i que treguin els millets d’allà. Els capricis, que se’ls pagui cadascú. (Per muntar la fundació ja els enviarem el senyor Bitllet, que continua lliure, al carrer, tan tranquil, i per tant amb disposició de rebre nous encàrrecs, perquè els assessori, ell que ja és tan amic de tanta gent de Madrid i dels que pacten cada dia amb Madrid. [Després ens parlaran de les «alarmes socials» que es creen en no se sap quins altres casos.])

Des de Catalunya, en qualsevol cas –convé recordar, potser, que Barcelona no va acabar de pagar el seu deute dels Jocs del 1992, amb els nostres diners, fins fa dos anys?– ens ho seguirem mirant des de la distància, alguns fent veure que els donen suport moral però gairebé tothom aplaudint el COI amb una mà –amb l’altra ens tapem el nas*– cada cop que obrin la plica final amb el nom de la ciutat guanyadora, que molt probablement serà sempre una altra, la que sigui.
*Ens tapem el nas perquè cal no oblidar mai que al COI són una colla de mafiosos impresentables.

I, pel que fa al futur, el que diu un amic meu: «Tant de bo que quan ells puguen subornar prou delegats del COI perquè designen a dit Madrid com a seu olímpica... Catalunya ja siga independent.»

(La fotografia de dalt és del 1974, només un any abans de la mort del dictador Francisco Franco. Ja no hi havia cap obligació, des de feia anys, d'alçar el braç en públic, ni en privat. El vell fetitxe hi creia, sens dubte. Com el Sr. Martín Villa, al costat seu.)

Afegitó del 21 abril 2010. El vell fetitxe ha mort hui. Com diu VilaWeb, «sense passar comptes del seu passat franquista». En qualsevol cas es confirma que Madrid ha perdut segurament, de cop i volta, 32 vots de cara a una pròxima candidatura olímpica.

Paradoxes lingüístiques (3): El gènere de les ciutats

La pregunta que em faig és: per què hi ha ciutats masculines i ciutats femenines? Per què parlem de «la Barcelona olímpica» i «el Madrid envejós» (referint-nos a la ciutat, ara no parlo d’equips de futbol)? Ho ha estudiat algú, això? Per què la llengua no ens permet de dir «el Barcelona olímpic» (referint-nos a la ciutat) o «la Madrid envejosa»? O sí que ens ho permet (almenys «la Madrid envejosa») i és una simple convenció que ens hàgim acostumat a anomenar-les d’una manera o de l’altra?

El fet cert és que hi ha noms de poblacions que atrauen el gènere masculí, com Castro Urdiales, i altres que atrauen el femení, com Nova York (aquesta fins i tot en el seu nom) o Buenos Aires (tot i que tingui el nom en inequívoc masculí), però les fronteres no són sempre clares i hi ha casos clars de bigeneritat. Tenim, en principi, el París romàntic i el Londres bromós i el Berlín germànic, i en canvi la Roma monumental, la Lisboa històrica i l’antiga Atenes, però segons com els primers casos també te’ls pots trobar amb determinants femenins. I n’hi ha que són de bon començament, com ho diria, una mica d’aquella manera, com Sabadell o Reus o Vic o Perpinyà. De les ciutats principals de Catalunya, la majoria són clarament femenines: Barcelona, Lleida, Terrassa, Badalona, Girona, Tortosa, Tarragona. És perquè acaben en a que les fem femenines? Ni idea, però segur que hi ajuda. Tot i que allò de «si acaba en o, masculí», no funciona: parlem de «la Toledo visigòtica», no? I què me’n dieu de «el Sitges (femení plural) pecaminós»? I, en canvi, què passa amb Banyoles i amb Figueres? I amb Fraga? Ho teniu clar?

N’hi ha que semblarien incontrovertibles, com Sant Cugat... però en canvi de vegades hi tenim dubtes: «el nou Sant Cugat» o «la Sant Cugat canalla»? I no diem també que «Madrid és, segons com, molt provinciana» i coses similars? Però de cap manera no diríem que «Bilbao ara és molt bonica». Els biscaïns, i també les biscaïnes, se’ns enfadarien molt, em penso. Bilbao sempre masculí, crec, en diguis el que en diguis, sigui bo o dolent. O també hi ha «una Bilbao» de les amatxoak?

I en tots aquests casos, també els masculins, parlem de ciutats o de viles o de poblacions (tot femenins), no entrem en els pobles ni en els llogarets (masculí). O sigui, diem «la ciutat de Londres» o «la vila de Madrid», o «la incomparable població de l’Hospitalet de Llobregat», exactament igual com diem «la sempre imitada i mai Igualada ciutat d’ídem», tot i que aquesta també tingui honoràriament el títol de carrer (masculí) de Barcelona.

O sigui, un embolic.

(El dia de la final de la Copa d’Europa de futbol un diari de Madrid publicava una notícia amb aquest titular: «El Barça a Roma i la policia al Bernabeu!», així, amb exclamació. No té res a veure amb el que dèiem, però em fa gràcia conservar-ho aquí.)

Ensurt en un Madrid oníric

Em truca al despatx no sé qui i em diu que vagi a Madrid que m’han nomenat director general de Cultura, internament dic que ni parlar-ne [gràcies, subconscient] però vaig a Madrid perquè no em donen cap opció i també perquè no entenc res i vull saber com és que m’han nomenat cap cosa si no em coneixen, arribo a Madrid amb avió i a l’aeroport agafo un taxi, quan ens acostem a la ciutat li demano al taxista què pensa de la nova ministra i ell es gira i amb un somriure barroer i masclista em diu «En fi, és una dona, no?», li dic indignat [bé!] que aturi el taxi que baixo, li canvia la cara i diu que no pot parar a l’autopista però li contesto que si no sap qui sóc [merde de subconscient] i que pari ara mateix, s’atura i baixo, passa un altre taxi i l’agafo i de seguida li demano ansiós al taxista què sap de la nova ministra, em diu «Vostè és el nou director general, no?» i jo «Com ho sap?» i ell «Perquè últimament arriben molts directors generals nous i tots ens demanen què sabem del ministre», arribem a La Moncloa i em diuen que ara em rebrà la ministra i llavors tinc la sensació de punt de no-retorn perquè allà hi ha tota la faramalla preparada per als juraments i li dic a la primera persona que passa que jo no vull ser director general [si senyor!] i que a veure com s’ha d’arreglar, em diu que no hi ha precedents d’una negativa com la meva i fa cara de circumstàncies i diu que la cosa és greu i que no sap què pot passar però que ho consultarà, començo a suar de valent mentre allò s’arregla o no s’arregla...

Per sort sona el despertador i em desvetllo xop de suor.

No conservo gairebé mai els somnis a la memòria, i quan al llevar-me en recordo alguna cosa s’esvaeix de seguida, fins i tot quan penso que era interessant i que en podria treure algun relat i tot, o un article absurd com aquest, si fos capaç de prendre notes a primera hora. En aquest cas no sé per què el somni m’ha quedat més o menys viu al cap fins ara, que ja fa ben bé un parell d’hores que bellugo. La vivència era molt més rica de com l’he descrita aquí, però crec que n’he reflectit en essència els detalls principals.

Com haig d’interpretar tot això? Hi ha cap Daniel (Daniel 2, 17-49) o cap Pepa Freud de guàrdia que em pugui orientar?

(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

«La cosa aquesta de Spanair»

Ramon Aymerich va escriure l’altre dia la peça que reprodueixo a sota. Abans, però, una mica d’informació prèvia: la companyia aèria d’origen espanyol Spanair –el nom ja ho diu tot– darrerament estava controlada per la danesa SAS, però l’estat espanyol i la seva companyia «de bandera» Iberia, ara en mans d’amics fidels del govern de Madrid, hi tenien una opció preferent de compra i havien dit que la utilitzarien. Però SAS volia tancar l’empresa si no la hi compraven de seguida i el procés de compro - no compro s’eternitzava. Spanair s’anava morint d’inanició per manca d’inversions i fins i tot de l’adequada política de manteniment, sense que ni Madrid ni Iberia ni ningú altre dels que podien intervenir-hi fessin res per impedir-ho, tot i les promeses segons les quals amb Spanair es competiria internacionalment des de Barcelona –cal no descartar, és clar, la possibilitat que els obstacles vinguessin del fet d’haver promès justament això. Llavors, un grup d’empresaris catalans, amb el suport sobretot moral de l’Ajuntament de Barcelona i de la Generalitat de Catalunya, recullen diners, avals i préstecs, s’endeuten fins a les orelles i decideixen rescatar l’empresa en el darrer moment, per mirar de convertir-la en una mena de «companyia de bandera» de l’aeroport de Barcelona. De seguida, Iberia i determinats poders fàctics, mediàtics i econòmics de Madrid, que vol dir Espanya, es queixen de la participació pública en l’operació. Increïble però veritat: Espanya que clama pels ajuts públics a empreses privades... quan són catalanes o sembla que vulguin fer un servei específic a Catalunya.

I en aquest punt se situa l’article d’Aymerich:

Avui, quan llengües i territoris ja no coincideixen i les migracions modifiquen de manera permanent el paisatge humà, quan la mobilitat del capital fa que la gent se senti més vulnerable, poques coses recorden a quin país pertany cadascú. Entre aquestes poques coses hi ha les banderes, les seleccions de futbol i, una mica menys, les línies aèries. Durant el segle XX, tenir línia de bandera va ser signe de riquesa i poder per a un país. Després va arribar la liberalització. I les línies de baix cost, que es mouen en terra de ningú. Però així i tot, les aerolínies encara desvetllen sentiments extrems. La prova és Spanair: mai un projecte havia aixecat tantes (i tan infundades) sospites ni havia desvetllat tants (i tan absurds) recels.

Les motivacions semblen clares. En un moment que les grans ciutats passen per damunt de nacions i estats com a subjectes d’inversions empresarials, heus ací una gran aglomeració, Barcelona i tot el que l’envolta, que veu com s’esvaeix el seu potencial de connexió internacional perquè una aerolínia privada (Iberia) decideix que el futur de l’aeroport del Prat ha de subordinar-se al de Madrid. I perquè el gestor aeroportuari de Barcelona no es deu tant a la viabilitat de les pròpies instal·lacions com a un organisme superior i estatal. Llunyà.

El que ve després ja és conegut. Per què no comprar una aerolínia que tingui com a base Barcelona? Però qui? Les institucions financeres, no. A diferència de Madrid –on la comunitat utilitza la seua caixa d’estalvis per a apuntalar Iberia i Barajas– les entitats se’n desentenen. La burgesia local, tampoc: perquè l’entorn financer és pèssim, perquè destacats membres d’aquest col·lectiu s’han cremat en projectes semblants, perquè el projecte dóna una visibilitat i comporta un risc que no volen assumir o simplement perquè no, perquè no ho veuen. Qui acudeix a la crida? Una coalició de gestors que es mouen amb habilitat entre el món privat i el públic; un grup d’empresaris-gestors menys pudorosos i amb una mica més d’ambició que les generacions anteriors, i grups directament afectats, com els hotelers. I per postres, un president que teoritza sobre la gestió empresarial aplicada al futbol.

És una combinació heterodoxa? Sí, però per a això hi ha la història, per a canviar-la. I fins i tot és possible que la fórmula s’obri camí. Que hi ha els poders públics darrere? Poc, però hi són. Els aeroports són poder i seria un error gravíssim que no s’haguessin mogut per salvar la causa de l’aeroport. Però d’aquí a dir que es malbaraten diners públics hi ha molta distància. Amb prou feines supera el 3% del capital compromès. Pot acabar malament l’operació? Per descomptat, no hi ha res segur en aquesta vida tret de la mort. És objectable el moment de la compra? És clar. Però imagini’s de què parlaríem ara si no s’hagués comprat Spanair.

(Ramon Aymerich, periodista, La Vanguardia 18 abril 2009)

És important que missatges d’aquest estil, sense complexos, vagin apareixent a La Vanguardia. Perquè és decisiu per al nostre futur que la gent que llegeix La Vanguardia des de tota la vida i que sempre mirava cap a Madrid pensant-se que allà anaven de bona fe descobreixin, ni que sigui de mica en mica i amb comptagotes, la realitat dels fets: Madrid no estima Catalunya i a Madrid no li interessa gens que Barcelona pugui competir amb la capital espanyola en cap àmbit internacional d’abast estratègic. Per a molta gent poderosa, sens dubte, això és una veritat dura, difícil de pair, però es va imposant de manera incontrovertible a mesura que transcorre el temps i passen coses. A poc a poc van lligant caps.

(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Balances fiscals

De vegades no saps explicar prou bé per què les balances fiscals que s’han publicat fins ara –les del BBVA, per exemple, una de les moltes empreses plantades a Madrid que no mossegaran mai la mà de l’amo– asseguren que qui fa més esforços fiscals és Madrid, i sols després, en efecte, Catalunya, les Illes Balears, el País Valencià. Bé, com que de vegades m’he entrebancat a l’hora d’explicar que això és mentida, ho copio de qui s’explica més bé que jo i així ho podré fer llegir a qui me’n demani raons: «És de preveure que a les balances aparegui Madrid com la comunitat més solidària, però això és degut a una metodologia que en sobreestima molt l’esforç fiscal, degut a l’efecte seu. Per entendre’ns, malgrat que Endesa no té cap client a Madrid, l’impost de societats que paga aquesta empresa computa com a esforç fiscal de la comunitat de Madrid. La metodologia també subestima molt la despesa que s’hi realitza. Per exemple, els sous dels funcionaris localitzats a Madrid, on gasten aquests sous i generen riquesa, es reparteixen com a despesa a tot el territori estatal. I té la seva lògica. Tothom sap que, per exemple, els funcionaris del ministeri de Foment porten un segle desvivint-se per mantenir les catenàries dels nostres trens.» (Josep M. Comajuncosa, professor d’Esade, Avui 11 abril 2008). Aquests dos exemples, amb ironia inclosa, són suficients per entendre el que passa, qui ho vulgui entendre.

Jo no em puc creure que el Govern de Madrid publiqui un dia les balances fiscals de debò: segur que continuarà comptant sempre com a «bienes nacionales», i per tant, no imputables a Madrid, la majoria dels «bienes» que sí que són a Madrid i que només disfruten els madrilenys o principalment els madrilenys. O sigui, per entendre’ns, que en les balances fiscals que elabori Madrid el Museo del Prado continuarà comptant sempre com a inversió no imputable a Madrid, sinó feta per al gaudi de tot l’Estat. I encara que no fos així, encara que les balances es fessin ben fetes i es posés de manifest el tracte anticatalà, antivalencià i antibalear que sempre ens ha dispensat Madrid, hi haurà els de sempre que diran que no, que no i que no, que «los catalanes se lo llevan todo y encima se quejan». Espanya ha sigut sempre així i serà sempre així.

(Una altra frustració. L’última esperança que em quedava, com una llumeta, situada dins d’ERC. Haig de rectificar, amb mal al cor, el que vaig dir d’Ernest Benach i el seu fins ara immaculat paper institucional. Aquests dies ha decidit llençar a l’aigüera tot aquell prestigi. El president del Parlament hauria de saber, i de creure-s’ho, que no tenia el dret de fer bullir l’olla del seu partit mentre fos el representant màxim del poder (poder, haha) legislatiu del país. Si vol ficar cullerada en afers partidistes, primer ha de dimitir del càrrec. Ara ja no hi ha remei. Adéu, Benach. D’ERC ja no queda res que valgui la pena.)

Per què el vull, el TGV?

Jo fa anys i panys que no vaig a Madrid. Em comunico amb gent de Madrid cada dia, hi tinc clients. Però no hi haig d’anar. El TGV és per facilitar que la gent de Barcelona pugui anar a Madrid més ràpid. Molt bé. I perquè els de Madrid puguin venir també més de pressa a controlar la colònia de tant en tant. També molt bé. Però no em sembla que sigui una cosa essencial per al progrés del nostre país. És un avenç essencial per al progrés i la cohesió interna d’Espanya, això sí, però no per al progrés ni la cohesió de Catalunya. Catalunya ha de mirar a Madrid per obligació o repressió constitucional, com si diguéssim, però no per vocació. Per vocació hauria de mirar més a València i a Palma, i a Marsella, Lió o Milà. També a Bilbao i Brussel·les i Lisboa i Madrid i París i Frankfurt i Londres... i Nova York i Singapur i Tòquio i Pequín i Shanghai, eh? Però no a Madrid en primer lloc.

Quan arribi el TGV a Barcelona, doncs, hi haurà força gent que s’oblidarà de tot el que ha passat fins ara i exclamarà: “Ja tenim l’AVE!” –perquè els més entusiastes de l’assumpte parlen sempre de l’AVE, i amb això ja es comencen a retratar–, i també: “Amb una mica de retard, però finalment tot arriba!”, com si aquest tot inclogués realment tot el que ens interessa, tot el que esperàvem, etc. I ens diran que el retard haurà estat d’uns pocs mesos, o d’uns anys, i coses així, però que pagava la pena fer-ho bé, etc. I a mi tot això no em fa ni fred ni calor.

Quan arribi el TGV, els de Madrid que es miren Barcelona com una colònia del nord-est, i també els catalans per als quals el món s’acaba a Madrid, diran que ja tenen la feina feta i que a partir d’ara el futur serà diferent. Els altres catalans, els que mirem més la bola del món, encara ho tindrem tot per fer, perquè l’estructuració d’Espanya és un afer local que no ens interessa gaire, la veritat sia dita.

Llavors, jo per què el vull, el TGV? Doncs, la veritat, només per dues coses. Una, perquè la connexió Madrid-Barcelona és condició sine qua non perquè ens deixin fer la connexió amb Europa, i dues, per desinflar Iberia. I després ja pensarem com desinflem la Renfe. Primer David havia de ferir Goliat amb un bon cop de pedra, i després, ja a terra el gegant, prendre-li l’espasa per rematar-lo tallant-li el cap. Perquè David només tenia una fona.

Acabem amb un somriure: «Entre els usuaris de Renfe n’hi ha que estan pensant a llançar-se a la via per posar fi a tot plegat. Però no ho fan, perquè ara com ara això comportaria una mort una mica lenta. Pots envellir entre els rails fins que no arribi el tren. I quan arribi, serà difícil que vagi amb prou velocitat com per treure’t del mig.» (Empar Moliner, El País 19 novembre 2007)

(Afegitó del 26 de febrer del 2008. Ahir, debat Zapatero - Rajoy. Diu Zapatero: «Ni España se rompe, ni Cataluña está en un proceso de secesión -más bien está más unida porque ahora ya hay alta velocidad-.» (TVE, 25 febrer 2008) Més clar, l'aigua. És així com ho veuen ells. I jo també.)

«Zero euros»

Diu el conseller de Presidència de la Comunitat de Madrid, el senyor Francisco Granados, que «no pot ser» que s’incrementin les inversions de l’Estat a Catalunya –ha, ha, ha–, perquè això és un «greuge comparatiu» amb els «zero euros» que diu que ha invertit el govern de l’Estat a la Comunitat de Madrid.

Tranquil, senyor Granados, que les promeses del senyor Rodríguez no es compleixen mai. És un mentider compulsiu. No com vostè, que sempre diu la veritat, oi?

«Zero euros», quina barra. Creieu que hi ha alguna possibilitat d’entesa amb aquesta gent, si diuen coses com aquestes?

Anem a l’ONU a fer una plantada de tendes fins que ens escoltin? Fem vagues de fam? Ens cremem en públic de viu en viu?


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Carta al senyor Villar

He enviat al senyor Villar, un antic boxador que ara presideix un organisme esportiu de Madrid, la carta següent:

«Sr. Ángel María Villar Llona
»Presidente de la Real Federación Española de Fútbol

»Li expresso la meva sorpresa absoluta per la negativa de la Real Federación Española de Fútbol de permetre disputar un innocent partit de futbol entre la selecció de futbol dels EUA i la selecció catalana de futbol, que estava previst per al dia 14 d'octubre.

»Penso que amb aquesta actuació han aconseguit en un sol dia milers i milers de nous independentistes a Catalunya. Ja sé que ho han fet sense voler, però els dono les gràcies per ajudar-nos a fer un nou pas vers la meta que molts catalans desitgem assolir: que arribi un dia en què no calgui cap mena de permís de Madrid per fer cap cosa.

»Gràcies, doncs, i a reveure.»

Mira que són curts.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Pambtomàquet western

Hi ha gent a Madrid que ens entenen una mica. El meu amic Antonio Martínez, un català d’origen que normalment no exerceix com a tal i que moltes vegades ha rigut o s’ha rifat del nostre «victimisme», en el seu balanç de fi de vacances ha gosat fins i tot fer servir la primera persona del plural per parlar de «los catalanes». Deu ser que l’Antonio aquestes setmanes ha vingut a casa i ha ensopegat de sobte amb el marro que tenim aquí instal·lat. Tradueixo:

«La culpa que els trens vagin malament és dels catalans per entotsolar-se o és de la resta dels espanyols per haver abandonat Catalunya? Ens hem entotsolat els catalans perquè ens sentim abandonats, o ens han abandonat per entotsolats i pesats? Ens fallen els trens perquè només ens preocupem de l’Estatut o ens preocupem de l’Estatut perquè ens fallen els trens i n’estem fins a les catenàries? Amb aquest costum hispanoespanyol de trobar culpables en comptes de solucions, mentre es debat de qui és la culpa, l’única cosa segura és que els trens van malament. Pel que fa a la llum, és una incògnita. Com a las pel·lícules de l’Oest: la llum, insegura; els trens, una aventura. (Idea: transport amb diligència, il·luminació amb canelobres. Catalunya parc temàtic o plató de cine. Si hi va haver l’espagueti-western, per què no el pambtomàquet-western?).» (El País, 2 setembre 2007)

Ja està bé que això ho diguin a Madrid, i que ho digui un dels periodistes més coneguts i llegits de Madrid.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Ni dues-centes persones

Tenim mala peça al teler, però potser en podem traure conseqüències, ni que siguin teòriques. Resulta que hi ha hagut un desgavell de ca l’ample a Barcelona, aquesta setmana, per culpa de la desídia de les empreses de Madrid que gestionen la nostra –és una manera de dir-ho, ja sé que no és nostra– xarxa elèctrica.

Resulta també que mig milió de persones, o un milió –o més, perquè les repercussions indirectes han arribat a força gent a banda dels directament afectats, però el nombre ara no ve d’aquí–, s’han quedat sense llum, han patit una apagada que els ha deixat a les fosques durant unes hores, un dia, dos dies, tres dies o fins quatre dies –no ho sabem, els mitjans només ens donen les dades oficials que provenen de les empreses responsables del desastre.

I resulta que ahir uns quants dels afectats van decidir anar a plantar-se davant la plaça de Sant Jaume per protestar, convocats per la FAVB. Primer error: la culpa no és d’allà, a la plaça de Sant Jaume potser hi ha còmplices, però no els culpables principals. Segon error: no van avisar tothom, no va ser una convocatòria unitària. Ara bé, malgrat aquests dos errors certament greus, no és fàcil d’explicar d’entrada el perquè de les xifres: tot i la moltíssima gent que ha patit l’apagada monstruosa, la concentració va aplegar només uns pocs centenars de persones, potser ni això, potser no n’eren ni dues-centes. I això sembla que contradiu el que deia l’altre dia.

Llavors? És ben fàcil: els polítics fins ara feien veure que s’espantaven quan la gent ocupava els carrers, però últimament els catalans, que hem eixit unes quantes vegades al carrer els darrers anys, hem pogut comprovar que era inútil. O sigui, que els polítics ja no fan cas ni d’això. Certament, si aquests dies s’haguessin concentrat al carrer centenars de milers de persones, potser la manifestació hauria tingut alguna conseqüència més, potser hauríem arreplegat alguna dimissió inútil d’un personatge secundari, per amansir les feres. I què? La gent sap que això no serveix per a res. La manifa d’ahir a Sant Jaume em sembla que pot ser simptomàtica d’un estat general.

La gent, aquí, està desencantada dels polítics i de tantes decisions que es prenen a la seva esquena, sovint a Madrid, que geogràficament és al costat –si parlem en termes globals–, però que en realitat és lluny, molt lluny de la sensibilitat que requereixen els interessos del país i de la gent concreta que hi viu i hi treballa. I aquesta insensibilitat, certament, també la trobem a la plaça de Sant Jaume: no tan bèstia com la de Madrid, i no només amb el tripartit sinó també abans, no caldria ni dir-ho, però hi és. I doncs, la gent, molta gent, ha decidit entendre’s i ballar sol, callar i fer la seva, anar pel seu compte, viure tan bé com pugui... o mirar de sobreviure i ja en tinc prou. I no sumar als treballs individuals que hom ha de passar per viure més o menys bé, o a la lluita dramàtica per sobreviure, la frustració de comprovar un cop i un altre que no t’ajudaran els que haurien d’ajudar-te –deixant de banda familiars i amics, i algunes ONG, que són els veritables sostenidors de tantes mancances socials.

Com diu avui l’humorista –humorista negre, en aquest cas– Miquel Ferreres a El Periódico, «No és veritat que darrere del caos de Renfe, el de l’aeroport i el de les elèctriques hi hagi una mà negra que ens vulgui enfonsar. Tot és molt més senzill: es deixa d’invertir durant dècades i els “accidents puntuals” cauen pel seu propi pes.»

I acabo amb una citació d’ahir del mateix diari:

«–No és sorprenent que després de tants segles de descobriments continuem utilitzant els mateixos patrons de bellesa, democràcia o pensament lògic que els grecs?
»–Disculpi, això d’ara no és democràcia. Avui vivim manipulats per governants que amaguen la veritat i només votem una vegada cada quatre anys. A Atenes, l’Estat era la gent. Aquells homes van ser els més poderosos de la història perquè ells mateixos exercien el poder i decidien les regles de la moral. Allà les coses es qüestionaven, hi havia debat. Ara vivim governats per la tele i som apolítics i mandrosos, encara que tenim més diners i cases més bones que mai.» (Entrevista de Juan Fernández a l’historiador Robin Lane Fox, El Periódico 26 juliol 2007)


(Afegitó del 31 de juliol. Copio l’editorial d’avui d’El Periódico, diari privat ben subvencionat i progovernamental:

«Els responsables de l’apagada de BCN

»Els polítics són incapaços de sortir del cercle viciós de responsabilitzar sempre dels errors l’adversari o de justificar els propis. Es va veure ahir en les dues comissions informatives dedicades a l’apagada de Barcelona. Al matí, els consellers Saura i Castells van comparèixer al Parlament, a la tarda va ser el ministre Clos qui en va informar al Congrés dels Diputats. Més que informar i ser informats, compartir criteris i treure conclusions per impulsar les reformes que, en la mesura que sigui possible, evitin que torni a passar una cosa semblant al que va succeir a la capital catalana, els diputats de l’oposició i de la majoria es van embrancar en un creuament de retrets relacionats amb les etapes de govern de cadascun.

»Per sobre d’aquest guirigall, es poden treure algunes conclusions: les responsables directes de l’apagada són les companyies elèctriques, Red Eléctrica i Fecsa- Endesa, totes dues privades, si bé la primera participada per l’Estat. És increïble que un cable de 110 quilovolts pogués sobrevolar-ne dos de 220, motiu pel qual el primer va provocar un curtcircuit al caure sobre els segons. Resulta inacceptable que els mecanismes per evitar que aquest curtcircuit s’estengués per la xarxa fallessin un darrere l’altre, cosa que va fer cremar dues subestacions transformadores i en va avariar altres.

»Els polítics, sobretot els que governen o han governat, són responsables d’altres coses: d’haver privatitzat companyies elèctriques sense liberalitzar el mercat, és a dir, sense competència, fins i tot mantenint o creant monopolis en distribució. Són responsables de permetre que aquestes companyies s’autoinspeccionin sense control extern de l’Administració –central o autonòmica (ara prometen solucionar-ho). Són responsables de no haver fomentat més inversions en transport i distribució d’energia, sempre per darrere de l’espectacular augment de la demanda. […] En definitiva, els polítics són responsables per recordar-se només de santa Bàrbara quan trona. Clos va prometre que delimitarà les responsabilitats pel que ha passat, fins i tot les polítiques si n’hi hagués. En prenem nota i estem expectants.» (El Periódico 31 juliol 2007) Ha, ha, ha.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Per què 10.000?

Hi ha unanimitat. Tots els diaris, absolutament tots, fins els més independents i crítics, repeteixen la xifra màgica que han proporcionat... els responsables del desastre. Ells han «reconegut» que 10.000 barcelonins encara pateixen els efectes de l’apagada i ningú no s’ha preocupat de comprovar si la xifra és correcta. Tothom s’ha tornat creient, tothom comparteix la fe d’Endesa.

Per què ningú no fa una enquesta ràpida, per veure quanta gent estava realment ahir al vespre sense llum? I quanta gent hi ha avui sense llum? No és tan difícil... O és que no interessa a ningú que se sàpiga la veritat?

(Afegitó del dia 26. Es confirma el que deia ahir. Avui tots els diaris asseguren que el servei ha quedat totalment restablert... perquè això és el que va dir ahir al vespre Endesa en una nota de premsa. Però una frase amagada en una de les darreres informacions de l’agència Europa Press d’aquest matí diu: «...hi ha un nombre indeterminat d'abonats que encara no tenen llum...» Una cosa és la veritat oficial d’Endesa, seguida a ulls clucs per tothom, i una altra la realitat, que a vegades és tossuda i s’entesta a fer malbé la teoria segons la qual «ha estat un malson, però ja ha passat tot».)

(Segon afegitó del dia 26. A casa ens sentim perseguits per les obres. Tenim obres a casa nostra des de fa quatre anys, vam tenir obres al carrer gairebé els tres primers anys que vam estar-nos en precari al carrer Atenes amb uns amics, i ara, al carrer Lepant* on vivim enguany, hi fan aquests dies –de nits també!– la gran obra que es veu que calia fer per arranjar una mica el desgavell elèctric de la ciutat, sense comptar que just aquest any els veïns van decidir restaurar la façana. I n’hi ha més però no us vull avorrir... i a més a Darfur estan pitjor.)

(Tercer afegitó, ara del dia 27. Sobre allò que deia dels 10.000. Avui llegeixo a El País: «Un abonat a Fecsa explica que ahir al matí [dia 26] va trucar a l’empresa per protestar perquè no tenia llum. La companyia li va contestar que, segons les seves dades, això no era veritat: havia de tenir electricitat, encara que ell no fos capaç de veure-ho.» Fins i tot els d’El País, diari força proper al govern central de Zapatero i al colonial de Montilla, topen amb gent que ahir no tenia llum, segurament sense buscar-la i sense bellugar-se més enllà de quatre carrers. I encara sort que han estat capaços d'escriure-ho i de publicar-ho.)

*(Vegeu dos paràgrafs més amunt. Les obres aquestes del carrer Lepant, fetes en un temps rècord de quatre dies, són unes obres mastodòntiques que demostren, un cop més, 1) que quan les obres s’eternitzen no és perquè no es puguin fer més de pressa, sinó perquè no es volen fer de pressa; i 2) que hi ha obres pendents a Barcelona, perfectament estudiades i projectades de fa temps, com aquesta que han fet ara a corre-cuita, que no s’havien fet fins ara perquè no es volien fer, senzillament. Si l’han feta ara és perquè s’han sentit apressats a fer veure que corrien, per mirar d’enganyar una altra vegada la gent, el poble, amb una altra actuació exclusivament reactiva. Són cartes que es guarden a la màniga per a aquests casos. O sigui, l’obra que han fet ara en un ai la podien haver acabada fa cinc anys, però llavors els devia semblar que ningú no els l’aplaudiria, i van deixar-la, amb els plànols damunt la taula, per a quan l’actuació pogués resultar més rendible. Ara tothom ha parlat de la «capacitat de reacció demostrada», en efecte, «per evitar que el que ha passat no torni a passar». Tot i que hi ha qui diu que la intervenció ha estat debades, poc rumiada, i que en realitat no ha servit de res; però és clar, no ho reconeixeran pas, per una cosa que han fet...)

(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Madrid ens castiga

L’empresa Endesa, encara en poder dels numantins anticatalans de Madrid, ha decidit castigar una altra vegada Barcelona, i aquest cop ho ha fet amb la benedicció de la Generalitat. «La Generalitat destacó el esfuerzo inversor de esas empresas», diu El País d’avui a l’editorial. O sigui, que allò de cornut i pagar el vermut. La Generalitat va defensar ahir Endesa! És increïble com ens hem de veure. M’és igual que també els reclamés millores i els digués que calien més inversions –que també els ho va dir. El fet gros és que enmig d’una tragèdia com la que viu Barcelona aquests –de moment– dos dies, amb milers i milers de persones sense poder treballar per la barroeria dels que ens han de subministrar la llum, amb malalts greus que han hagut de ser traslladats, amb pèrdues multimilionàries, amb un emprenyament còsmic de més d’un milió de catalans directament afectats, «la Generalitat destacó el esfuerzo inversor de esas empresas».

Endesa-REE, Renfe-Adif, Correos, Telefónica, Iberia-AENA, els ministeris espanyols... Tot és el mateix: canya contra Catalunya i, alhora, tenir ja preparats els argumentaris per acusar-nos de victimistes quan ens queixem. I la Generalitat de Catalunya, de bracet amb tota aquesta gentola.

Dit això, i un cop posat cadascú al lloc que li correspon, convé fer també la reflexió, diguem-ne, ecològica, sobre la nostra dependència omnímoda de l’electricitat, sobre la fragilitat de la civilització urbana, sobre la impossibilitat que aquest món nostre funcioni sense els avenços tècnics –energètics, en aquest cas– als quals estem tan acostumats que ja no podem viure sense comptar-hi. Convé rumiar-hi, perquè aquesta despesa constant d’energia potser no és sostenible gaire temps, això d’una banda, i de l’altra perquè encara que fos sostenible ens fa perdre el món real de vista, i això no crec que sigui bo de cap manera. Ahir no es podia ni anar a recollir un paquet a Correos perquè no hi havia llum. «És que si no hi ha l’ordinador no ho podem apuntar.» O sigui, ja no poden ni apuntar quatre dades en un paper, en una llibreta?*

Deixant al marge les culpes –Endesa i companyia, i els polítics– i els càstigs que ens volen infligir –això sembla un sermó apocalíptic: culpes, càstigs...–, crec que ens va bé a tots plegats patir de tant en tant daltabaixos com aquest. Per reflexionar sobre tot plegat.

(No escric normalment al bloc en aquestes hores, si no és dissabte, però el fet és que per als que treballem per internet el caos que s’ha produït és força important. Perquè no n’hi ha prou que tu t’hagis salvat del càstig madrileny –a mi em va afectar només una estona ahir–, també s’han d'haver salvat de la crema els teus clients. Si no, no hi ha negoci. O sigui, escric ara perquè tinc una estona lliure, que normalment a mig matí no hi puc comptar mai.)

(Afegitó del 28 de juliol. M’arriba un missatge que diu que el senyor Iceta, que jo ja sabia que de tant en tant llegeix aquest bloc, m’ha copiat aquests dies en les seves intervencions públiques el títol i alguna de les argumentacions que feia jo aquí dimarts. No puc dir que no em faci ni fred ni calor: a tothom li agrada saber que allò que escriu ho llegeix algú -en el meu cas potser no tant, perquè ja he explicat per què no escric-, però jo li diria al senyor Iceta que ell, estant en el partit on està, no pot queixar-se dels càstigs de Madrid sense dimitir tot seguit. Perquè el seu partit ha votat sempre sempre sempre igual que els seus coreligionaris de Madrid i en contra dels interessos de Catalunya, quan s’han plantejat propostes des d’aquí que els dirigents del seu partit de Madrid no veien de bon ull. Les coses com són, senyor Iceta. Els dèficits actuals de Catalunya en infraestructures, senyor Iceta, són més culpa de vostès que del PP, perquè des de l’any 82 vostès han governat aquest Estat més de 16 anys i el partit del senyor Àdolf Aznar exactament la meitat. Hi ha acusacions contra Madrid, senyor Iceta, que no es poden fer impunement des de segons quines trones, si no és que qui les fa és un cínic més recargolat que el príncep de Maquiavel.)

(Afegitó del 30 de juliol. No puc estar-me de copiar el que escriu avui Juli Capella a El Periódico, sota el títol «Avantatges de l'apagada»: «No entenc per què la gent s'ha enfadat amb l'apagada; s'hi ha de veure el costat positiu. Hauríem de donar gràcies a Fecsa i a REE per haver-nos regalat tres dies de retorn a un estat natural, al cicle impertorbable de la vida. Seixanta hores per harmonitzar-se amb la vida primitiva. L'apagada, com aquella cèlebre de Nova York, suposarà un increment notable de l'índex de natalitat d'aquí a nou mesos: el barceloní va poder canviar la tele nocturna per una mica de contacte humà. Un altre dels avantatges ha estat induir-nos a comprar menys: la falta de llum i l'asfixiant aire dels comerços ens han allunyat del pecat consumista. També ha suposat un gran xollo per a molts, que han vist alleujada la seva tasca, al no funcionar ordinadors i caixes registradores. L'apagada ens ha salvat de tots els aliments que teníem guardats al fons del congelador. Una ocasió única per veure de nit les estrelles sense contaminació lumínica i per fer exercici i passejar, ja que no anava el metro. Ens ha fet reflexionar sobre quant depenem dels diminuts electrons i el perill del seu subministrament monopolístic. Ens ha regalat l'espectacle inigualable de veure els que ens manen renyant-se els uns als altres. I una guinda deliciosa, el detall que, durant aquests dies, l'únic que no ha fallat hagi estat el subministrament dels parquímetres. El millor està per arribar. Serà quan n'expliquin les causes. En la primera gran apagada mundial, a la costa est dels EUA, el 1965, van trobar una excusa perfecta: van detectar un ovni sobrevolant la central elèctrica. Segur que als nostres gestors se'ls acut alguna idea més divertida. ¡Visca la foscor!» [El Periódico, 30 juliol 2007]. No em digueu que no valia la pena haver-lo copiat i conservar-lo aquí, amb tota la resta de coses que hem escrit aquests dies sobre el tema.)


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Un punt d’inflexió?

Abans-d’ahir potser hi va haver un punt d’inflexió en l’elit de la societat catalana, amb la reunió absolutament unànime que hi va haver al IESE –al IESE!–, per reclamar dignitat i plantar-se davant de Madrid –amb tots els matisos que vulgueu, però el pinyol és aquest–, amb ideòlegs polítics i econòmics de tots els colors, amb empresaris de totes les àrees, amb representants de tots els col·lectius socials, culturals, ciutadans... Hi era tothom –dels que manen, ja s’entén–, i qui no hi era va ser perquè no hi cabia, no pas perquè no hi hagués volgut estar. No es va convidar els representants dels partits polítics, justament, per assegurar que de l’acte no s’escaparien galls. Com ha dit Benach, el fet que no se’ls convidés comporta «una crítica explícita als partits per la seva falta d’unitat», i tal com ho ha dit el president del Parlament ha quedat clar que assumia la crítica. El motiu de la reunió, com se sap, era demanar que a l’Aeroport de Barcelona no li escapcin més les ales els governs de Madrid. Que no l’ajudin, si no volen, però que tampoc no posin pals a les rodes dels trens d’aterratge dels avions que pretenen envolar-se o arribar a la terminal del Prat.

Jo no recordo res de similar en tota la història recent de Catalunya, amb tanta unanimitat física i gràfica dels poders fàctics catalans –catalans que se senten espanyols, la majoria, i potser també la majoria amb interessos només econòmics, però que despús-ahir van exercir de catalans. Una cosa semblant en l’àmbit politicopartidista va ser tal volta la foto del Parlament del 30 de setembre del 2005, però allà només hi havia polítics i a més hi faltava el PP –aquella foto representava «només» un 90% de la societat. Abans-d’ahir la «sensibilitat PP» hi era molt clarament representada –si a La Moncloa hi hagués ara el senyor Aznar I, o el II, potser alguns que eren despús-ahir al IESE tampoc no haurien volgut fer-se la foto, però com que a La Moncloa hi ha ara els socialistes, benvingudes les fotos a la contra, ni que sigui amb els perversos nacionalistes. O sigui, despús-ahir hi havia tothom, i tothom vol dir tothom.

Ahir vaig mirar la premsa de Madrid, la premsa que diu que és «nacional». L’acte del IESE no apareixia a les pàgines «nacionals» dels diaris que vaig mirar-me. Només, com a màxim, a les pàgines «de desconnexió» –i en alguns diaris no vaig saber trobar-ne ni un breu. No vaig mirar els telenotícies espanyols d’abans-d’ahir, però m’imagino que si la cosa va sortir devia ser igual com en aquests diaris, potser arraconada com una nosa molestosa de províncies –a les webs d’Antena 3 i Tele 5 ahir tampoc no hi vaig saber trobar la informació. No fos cas que als habitants de la «nació única» els arribés una notícia que posa en qüestió, si més no una mica, que els catalans siguem sempre i en tot lloc un poble mesell.

Despús-ahir va passar un fet important a Barcelona, la capital de Catalunya, i em penso que pot ser un punt d’inflexió. Si d’això en surt alguna cosa i tota aquesta gent «catalana» que mana tant ací s’adona que units podem avançar en una línia diferent de la que ens marca Madrid des de fa segles, potser pot canviar alguna cosa. És clar que el més important és que algú de Madrid hagi pres nota de la bellugadissa i hi faci alguna cosa. Perquè si no, els nostres cappares tornaran al «anar fent», i al «aquí caic i allà m’aixeco» de tota la vida durant un parell de generacions més.