Ve d’
aquí.
Reprodueixo tot seguit les llistes publicades al
Full Oficial del Consell Municipal d’Igualada, setembre del 1936. El fill del picapedrer és el segon de la primera llista. Pertanyia a la lleva del 1939 i, per tant, va ser cridat tres anys abans del que li correspondria. Des del començament de la guerra, van convocar els nois a partir dels disset anys i fins als vint-i-vuit (tret dels que se’n salvaven, com en totes les guerres, gràcies a influències).
«Relació nº 1 que comprèn els individus pròfugs i desertors els familiars dels quals apareixen com a inductors o encobridors»
«Relació nº 2 dels individus pròfugs o desertors contra els familiars dels quals no apareixen càrrecs concrets»
«Relació nº 3 que comprèn els casos pendents d’informació i també aquells en els quals manca determinar encara la responsabilitat dels familiars»
No us perdeu la crida que apareix al final de la tercera llista:
«Invitem a tots els ciutadans que tinguin algun dubte o recel justificat respecte a la no incorporació d’algun minyó comprès en les lleves cridades, en formulin la corresponent denúncia a l’Ajuntament, per escrit o de paraula, sense cap mena de compromís. Així ajudaran la nostra secció depuradora. En últim terme, hom pot, àdhuc, limitar-se a donar compte del cas dubtós en un paper sense signar. SÓN TOTS ELS CIUTADANS ELS CRIDATS A COMPLETAR LES NOSTRES LLISTES. TOTS HI PODEN COL·LABORAR!»
En temps de guerra, desertar o no presentar-se a files quan et cridaven era un delicte gravíssim que normalment es castigava amb pena de mort.
El fill del picapedrer tenia divuit anys i no volia anar a la guerra. No sols amb els «rojos», sinó tampoc, de bon començament, amb els «nacionals». Va desaparèixer, va estar amagat un any i mig, ningú no sap on.
Pot ser que això el marqués per sempre. Cap persona actualment viva no sap com era ell abans, i ell, quan vivia, no en parlava mai. Ningú no sap què va passar en aquells divuit mesos.
No sabem si era «facciós» fins aleshores, tal com es deia llavors; sí que sabem que la seva família era religiosa i que l’argument de la religió va ser decisiu en el seu capteniment d’aquells anys crítics.
El fill del picapedrer, el dia de la primera comunió, ca. 1926. Deu anys després d’aquesta foto, aproximadament, el van cridar a files
A partir d’aquí, com que no es va presentar a la crida de l’exèrcit «roig», el van convertir en «facciós» sisplau per força. I la seva família, també catòlics, com que no van dir on s’amagava el xicot, van ser declarats còmplices del delicte.
A casa seva no sabien on era, però. Ell no els va voler comprometre.
És una incògnita, doncs, el que va fer el fill del picapedrer durant el primer any i mig de la guerra. Només sabem que va estar ocult.
El picapedrer i el seu fill delinqüent no van dir res. ¿Potser es van amagar tots dos una temporada a casa la
tia Antònia, la germana del picapedrer, a Cal Barraquer o a Cal Puiggròs? Potser al pla del Magre, a la casa abandonada? Potser van estar refugiats tots dos a l’Hospital d’Igualada?
Ara fa poc he descobert que la plaça dels Porcs, al costat de la qual vivia, pacíficament, la família del picapedrer, es va rebatejar en aquella època, quan va començar la guerra, com a «plaça dels Picapedrers».
Dels 74
canvis de noms de carrers i places que es van fer els anys 1936-39, només se’n van dedicar tres a professions. Dues eren inexcusables a Igualada: els Blanquers (antic carrer de Sant Antoni Baix) i els Teixidors (antic carrer de Sant Faust). La tercera, sorprenent: plaça dels Picapedrers (plaça de Pi i Margall des del 1931 fins al 1936, plaça d’Espanya a partir del 1939, i, de sempre, plaça dels Porcs).
Pot ser que els picapedrers tinguessin tanta importància a Igualada en aquella època? Si se’n coneixen només dos o tres!
Ara bé, si els picapedrers s’havien fet mereixedors de tenir una plaça com aquella, amb antecedents tan gloriosos (el nom de Pi i Margall, president de la I República, passà a donar nom a la rambla, anomenada fins aleshores de Sant Isidre), més motius perquè als del «comitè antifeixista» els fes ràbia que un d’aquells picapedrers hagués sortit «facciós», segons les etiquetes fàcils de la guerra.
O potser en van dir «plaça dels Picapedrers» perquè tenien molt en compte que el nom popular de la plaça era «plaça dels Porcs», i amb aquell canvi de nom volien bescantar el picapedrer traïdor, el fill covard i la resta de la família, que vivien a la cantonada?
Però no es pot jutjar com a covardia el fet que algú no vulgui ser còmplice del que interpreta com a terrorisme d’estat. I el fill del picapedrer té proves d’aquest terrorisme, ho ha vist amb els seus propis ulls: ha vist com aquella gent s’emportava i assassinava, sense cap judici, enemics polítics i gent que per ell era innocent. Ha vist com han destruït la Soledat, com han cremat el santuari dels Caputxins –els Caputxins, on s’havia casat feia tot just un any la seva germana!– i altres esglésies i escoles, ha vist com al final, després d’uns primers dies que semblava que la volien respectar, buidaven i apilonaven a la plaça tot el que hi havia dins la basílica de Santa Maria. Ha vist com aquella gent s’ha presentat a les cases, les ha saquejades, se n’ha emportat l’amo i l’ha mort rere el primer revolt de la carretera.
Església dels Caputxins d'Igualada al final de la guerra
Ha vist, sobretot, com anaven a casa seva a buscar el pare, un humil i honrat proletari que, ai las, havia comès el delicte de ser... sindicalista, sí, però també membre d’una confraria catòlica. El van anar a buscar per emportar-se’l, com als altres, a fer un passeig.
Per sort per a ell, el picapedrer s’havia trencat el braç la vigília i era a l’hospital. Com és lògic, ja no va tornar a casa.
Segurament, el bon home es devia amagar un cop que el van fer fora de l’hospital, on va estar-s’hi tant de temps com el van deixar. Potser, per protegir-lo, van trigar més del compte a donar-li l’alta, i va tornar a casa quan ja s’havia posat una mica d’ordre al descontrol del primer mig any de guerra. L’Hospital d’Igualada sembla que va tenir un cert estatut d’inviolabilitat durant uns quants mesos.
Edifici d’entrada a l’antic Hospital d’Igualada
I doncs, el fill del picapedrer, el picapedrer mateix i la seva família van veure aquells desastres i no tenien la sensació que tot plegat fos obra d’uns incontrolats, perquè els incontrolats seguien actuant, ufanosos, sense cap problema, enmig del carrer. Van transcórrer massa dies, massa setmanes, massa mesos sense que Barcelona, la Generalitat, la Guàrdia d’Assalt, l’exèrcit, qui fos, actués per posar fi a la disbauxa.
Igualada no va ser, durant mesos, una ciutat democràtica que lluitava contra la revolta militar. Allò era una altra cosa.
Després d’aquella temporada desastrosa encara hi va haver molts problemes, però ja era diferent: eren els problemes que, en efecte, es podien atribuir a una situació de guerra. Ara bé, molta gent havia quedat marcada per sempre.
El fill del picapedrer no era pacifista, cal dir-ho de seguida. Si més no, va arribar un moment que va deixar de fer-li por el front de guerra. I per això, un any i mig després d’estar amagat, veient que la cosa s’allargava i no volent de cap manera allistar-se amb els que havien amenaçat la seva família... va creuar la frontera i es va passar als «nacionals». Era el mes de novembre del 1937.
No era carlí, ni tan sols monàrquic, però com que coneixia gent que s’hi havia apuntat, anà a parar als requetès de Montserrat, aquells que diu que cantaven cançons piadoses durant les batalles –quines barreges blasfemes. «Sigueu pels bons pilar de fortalesa / pels pecadors el port de salvament.» I a continuació potser deien: «Disparem al pecador aquest!», i ja s’oblidaven del port, i del salvament i de tot. També cantaven, cal dir-ho,
L’emigrant, L’Empordà, Muntanyes del Canigó i similars: «Adéu, germans; adéu-siau, mon pare, no us veuré més!»
El periodista Eloi Vila, al seu llibre
Cartes del front (Ara Llibres, 2012),* recull una sèrie de documents escrits sobre la guerra, gairebé tots d’antics combatents republicans. Explica la raó per la qual li falten testimonis de «nacionals»: «Ningú vol explicar un passat franquista.»
* En aquest paràgraf i el que segueix he comès plagi de la ressenya de Sílvia Marimon publicada al diari Ara, 16 agost 2012.
Però un dels que ha col·laborat amb ell és l’escultor de Vic Salvador Puntí. Diu que el seu pare, també escultor, tenia un taller d’imatgeria religiosa i va ser detingut i empresonat a la Model. En Salvador té por que li passi el mateix i decideix marxar i lluitar al bàndol feixista. Lluita a la batalla de l’Ebre amb el terç de Montserrat i és dels pocs que sobreviu.
Gairebé calcat al periple del picapedrer i el seu fill.
El fill del picapedrer va ser ferit a la batalla de l’Ebre, a Vilalba dels Arcs –els seus quatre companys d’esquadra van morir el mateix dia. Andreu Canet, combatent republicà de la Lleva del Biberó, ho explicava fa unes setmanes en un altre diari: «A Vilalba dels Arcs matàvem requetès franquistes, carlins catalans: lluitaven cantant el Virolai... Els vam donar treva perquè poguessin enterrar els seus morts.» (
La Vanguardia, 25 juliol 2012).
El picapedrer no era facciós. El seu fill es va amagar per no incorporar-se a la lleva de l’exèrcit republicà, sí, i després va anar a la guerra amb els «nacionals», però la seva trigança a decidir-se va comportar que després de la guerra hagués de fer tres anys més de servei militar. El gendre del picapedrer, també catòlic i casat de feia poc amb la filla gran, no va voler amagar-se i es va allistar amb els «rojos» fins que se’n va poder escapolir cap al final de la guerra. Un dels dos germans del picapedrer, Jaume, solter, que vivia a Cal Peret Sení del Pla del Penedès, va lluitar també amb els republicans, va ser fet presoner pels franquistes i va passar una bona temporada, després de la guerra, a la presó Model de Barcelona. I la dona i la filla petita del picapedrer anaven, un cop acabada la guerra, a la presó d’Igualada a portar cigarretes als presos.
La del picapedrer era una família com tantes altres de l’època, hi hagué de tot segons com els va tocar el rebre les primeres setmanes i segons com van desenvolupar-se després els fets al seu voltant.
Escola i convent de Sant Agustí d’Igualada. S’utilitzà com a presó després de la guerra
(Ja que hi som: al començar la guerra hi va haver un gran escàndol perquè la presó s’instal·là a l’església dels Dolors. Després de la guerra a tothom li va semblar «normal» que la presó estigués al convent de Sant Agustí, propietat dels escolapis.)
Sigui com sigui, no s’hi val a jutjar la gent segons el que va fer un cop acabada la guerra. No s’hi val a dir: «Ja que va fer la guerra amb els nacionals, era normal que abans el perseguissin», per exemple. És un argument completament demagògic. Ja deien els clàssics que el
post hoc ergo propter hoc (després d’això i, per tant, per això) és mentida.
Per això era important saber amb detall el que va passar a Igualada els tres primers mesos de la guerra per poder entendre una mica el que van fer –o van deixar de fer– una bona quantitat de joves que van ser cridats a files per l’exèrcit i no s’hi van presentar o, un cop presentats i allistats, van decidir desertar. I per això em vaig entretenir tant a
explicar-ho amb tots els ets i uts.
Hauria anat de la mateixa manera la història del fill del picapedrer si no hagués estat perseguit per no anar a la guerra amb els republicans? Hauria anat tot igual si no hi hagués hagut aquella acusació pública i oficial i aquella amenaça a la seva família? Hauria fet el que va fer –anar a la guerra– si l’haguessin deixat en pau?
Potser sí o potser no.
Quants misteris que amaguen les guerres.
