Mil rutines

Heu pensat mai en les múltiples petites coses que cal fer cada dia per a un mateix? És increïble, si et poses a fer-ne la llista. I ja no dic res dels qui teniu criatures i no sols heu d’estar per vosaltres i per elles com si tinguéssiu doble personalitat –o triple, o més–, sinó que a més heu de fer tot de previsions cada dia perquè la gimcama de l’endemà tingui alguna probabilitat d’èxit... I tampoc no dic res dels que teniu animals a casa, i ja no diguem si és un animal exòtic com un cocodril o una constrictor.

Per exemple, abans d’anar a dormir. Parlo només d’un mateix, com deia: raspallar les sabates i/o posar-hi crema, despullar-se i descalçar-se, posar-se el pijama i les sabatilles, rentar les ulleres –una rentada al dia amb aigua i sabó sempre els va bé–, ficar la roba bruta del dia al cossi del safareig o al calaix de la roba bruta o directament a la rentadora, triar la roba de demà –els homes només necessitem a l’hivern entre set i deu peces bàsiques, que s’han de deixar preparades o almenys previstes–, rentar-se les dents –raspallet interproximal i raspall normal–, deixar el llibre de capçalera o la revista o el diari i les ulleres de llegir a la tauleta de nit –ja tenim la vista cansada–, prendre la pastilla per a evitar els refluxos gàstrics si escau, accionar el piu del despertador i mirar que ningú no ens hi hagi canviat l’hora, tenir la tovallola a punt i el sabó del cap a l’abast per a la dutxa de demà, fer un riu o fins i tot alguna altra cosa més substancial perquè fins ara no hem tingut temps...

I abans de tot això, deixar l’esmorzar mig preparat, revisar que la porta hagi quedat ben tancada, abaixar persianes, apagar llums de la casa, revisar el gas, mirar l’agenda per veure demà què passa i actuar en conseqüència –preparant el que calgui–, obrir el correu si no l’hem pogut mirar abans no fos cas que haguéssim de fer una gestió d’urgència demà de camí cap a la feina...

I ja suposem que hem deixada neta la cuina després de sopar i arreglades totes les altres coses que hem desordenat al llarg del dia. I que hem baixat la bossa d’escombraries al carrer. I que hem mirat el contestador del telèfon, si en tenim..., i segur que m’he deixat un munt de rutines.

És clar que la majoria d’aquestes coses les fem d’esma i sense pensar-hi, però a mesura que et vas fent gran notes que t’hi has de concentrar cada cop més, per no deixar-te res d’important. Com diu avui mateix l’actor Joan Pera, que enguany en fa seixanta, «abans de sortir de casa haig de comptar una per una les coses que puc necessitar, per assegurar-me que les porto al damunt».

El nivell de sofisticació de la nostra vida és espectacular, ens ha fet esclaus. Segur que als llocs més pobres del món, només que tinguin un bol d’arròs per sopar i un llit per dormir saben ser més feliços. Quan se’n van a clapar, remullen una mica el tapavergonyes a la galleda que tenen a l’entrada de la barraca i el deixen estès perquè l’endemà estigui eixut. I a fer nones.

Però no m’enganyo: la majoria de nosaltres, ara, tal com som, tal com hem pujat, em penso que no seríem capaços de sobreviure sense la comoditat a què ens hem avesat. Potser sí que en cas de necessitat t’acostumes a tot, com diuen, però vist de lluny i en teoria, em fa l’efecte que jo, al cap de dos dies... al calaix.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Consells per a blocaires

«Sigues tu mateix. Escriu per plaer i no per esport. No facis cas d’estadístiques i escolta el cor. No existeix la blocosfera, només existeix la nota que escrius ara mateix. Concentra’t en el contingut i expressa’l amb sinceritat. El teu bloc és una il·lusió, sigues tu mateix el bloc, amic meu. (Versió oriental)

»Dona’t d’alta en directoris. Escriu molt i enllaça més. Cuida les keywords i els metatags. Obre un compte a Feedburner i a Google Analytics. Fes servir l’etiqueta rel=nofollow. Estudia SEO. Compte amb l’intercanvi d’enllaços. Vigila on col·loques els AdSense. Canvia de disseny sovint. Estimula la participació i la fidelització dels teus visitants. Crea un fòrum. Usa plugins amb els quals destaquis els posts més llegits i més comentats. Escriu comentaris en altres blocs de temàtica semblant i deixa-hi la teva URL. Usa un corrector ortogràfic. Llegeix tots els feeds que puguis. Enllaça totes les teves fonts. Apunta’t a esdeveniments, blogs & beers, trobades i fòrums d’emprenedors. Posa un bon cercador al teu bloc. Dona’t d’alta a Alexa. Fes ping a tots els directoris o cercadors que existeixen. Destaca en negreta els termes del post que vols posicionar. Consulta Technorati o Del.icio.us per estar al dia de quins són els tags més buscats i escriu algun post que hi estigui relacionat. Fes servir una paleta coherent de colors en el disseny del teu bloc. Afegeix una imatge a cadascun dels teus posts encara que no vinguin a tomb, recorda que internet és visual. Etcètera. (Versió occidental)»

(Traduït d'ací; agraït al lector que m’ha enviat l’enllaç.)

Crec que sóc més aviat oriental, però tinc –sobretot tenia: cada cop menys– alguns trets occidentals.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

El miracle de Barcelona

(Nota prèvia: no llegiu aquest article en cas que hàgiu tingut una setmana dolenta per un cúmul de desgràcies, o si heu perdut recentment algun familiar o una amistat en un accident o a causa de la imperícia d’algú.)

Potser és pels gens pagesos que duc a la sang, que encara m’influeixen, però no em puc estar d’admirar-me tot sovint pel funcionament d’una ciutat gran com Barcelona. A escala global, ja sé que no és una ciutat gran-gran, sinó sols mitjana, però deunidó com està d’atapeïda. Fa anys vaig llegir no sé on que Barcelona era una de les ciutats del món amb més densitat d’habitants per quilòmetre quadrat. No sé si continua sent així, o això era només quan rondàvem els dos milions –ara estem per sota del milió i mig, si més no legals. I és que Barcelona està molt limitada d’espai tot al voltant i no té la vocació d’altres metròpolis d’abassegar municipis per decret llei –ho va fer a cavall dels segles XIX i XX amb Sarrià, Sant Andreu, Gràcia, etc., però no ho ha fet més– per créixer. Catalunya és un país que puja de manera sorprenentment homogènia, pertot arreu on hi ha uns mínims de condicions d’habitabilitat. Així com altres regions d’Europa creixen només per les capitals, Catalunya creix pertot.

Però parlava del miracle de Barcelona. Cada dia hi ha milers de serveis públics i privats que funcionen raonablement bé, i a més mitjanament compassats. Metro, autobusos, taxis, neteja dels carrers, distribució de queviures, telèfon i adessela, circulació de l’aigua, l’electricitat i el gas, cinemes, bars, llibreries, súpers i altres comerços, premsa, ràdio, televisió... No em digueu que té moltes fallades –jo també me n’he queixat ací, i l’altre dia no hi havia galetes cràquer al caprabu, i ahir mateix vaig arribar set minuts tard a una cita per culpa del metro–, que ja ho sé, però globalment funciona: les fallades són excepcions! I les fallades ens afecten més perquè estem massa acostumats a les perfeccions i massa apressats per la vida moderna, carai. Al segle XIX, si no passava la diligència quan tocava, la gent deia: «Mala sort, es deu haver posat malalta l’euga d’en Pancraç. A veure si la setmana que ve ja està bona i puc anar a Granollers a veure la filla, que per la data que som ja deu haver parit.» I segurament llavors la majoria de la gent era mig feliç si fa no fa com ara.

Una amiga a qui li feia l’altre dia aquestes reflexions em va dir: «Sí, és com el cos humà, que té molts components i tots van a l’hora.» I un be negre amb potes roses –o amb patates rosses, que ara no sé com era. O potser sí, una ciutat com aquesta funciona com un organisme viu, certament, però l’organisme del cos, supercomplicat i megacomplex, funciona sol –només has de donar-li uns mínims– mentre que la ciutat és un conjunt de milions de decisions lliures i simultànies de milers de persones en paral·lel, i això és un miracle molt més gran que el d’un formiguer en funcionament –un altre exemple que m’ha posat l’amiga–, ja que al cap i a la fi les formigues van totes a fer la mateixa feina, més o menys, i les seves necessitats no tenen ni el 0,0001 per cent de la sofisticació de les nostres, per dir una xifra. Els cotxes funcionant pels carrers a tota pastilla, amb tan pocs atropellaments, i les motos, i les bicicletes per la vorera, i els gossos que hi caguen al mig, i els amos fastigosos dels gossos innocents que no els cau la cara de vergonya, i les pobres romaneses que capten, i els quatre lladregots, i els executius agressius, i els polítics amnèsics, i els jutges prevaricadors i els banquers escanyapobres i els arquitectes municipals que permeten que els promotors immobiliaris s’enfilin per Collserola i pel Putget, i els advocats corruptes i els traficants de putes i els corruptors de menors que aniran a l’infern de dos en dos..., i la gent normal, que és la immensa majoria. És espectacular. Quan veus el metro –cada dia de quatre a vuit vegades, el veig– com entra en una estació atapeïda com la de Diagonal o la de Sagrada Família, i penses que el metro és una màquina industrial de matar si algú s’hi posa al davant, amb les dalles de les portes que corren fregant turmells per tota l’andana, i passen els dies i encara no has vist cap accident –tret del que vaig explicar, protagonitzat per un voluntari– dius: això és més miracle que la multiplicació dels pans i els peixos, que al cap i a la fi eren només cinc mil persones que van berenar un dia. I no és el típic comentari de descregut –ho dic pels que no em coneixeu–, és el comentari de qui veu miracles constants en la humanitat i en el cosmos, cada dia, i no li calen més arguments. El miracle més miraculós de tots els miracles és la raó. La raó humana que fa que la ciutat sigui cada dia un gran miracle.

(Avui és dissabte i el dissabte, en general, sóc més optimista. Això dura fins el diumenge al migdia, que torna la davallada quan començo a pensar en el sendemà.)


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)