Poc abans d’esclatar la crisi, algú, a Barcelona mateix, la va preveure, la va mig anunciar, va dir noms de països –només s’oblida d’Irlanda– i de sectors en perill. Gairebé tot s’ha acomplert. Recuperem l’entrevista que va fer Víctor M. Amela a
Pere Brachfield el mes de febrer del 2007. Brachfield parlava sobretot de morositat, però morositat volia dir endeutament, que volia dir precarietat, que volia dir manca de confiança, que volia dir crisi quan alguna peça de la base fallés.
–Qui són els més morosos d’Europa?
–Els grecs: de mitjana paguen a 105 dies vista.
–Qui els segueix?
–Els portuguesos: 99 dies. Després els italians, a 98 dies. I en quarta posició, els espanyols, a 90 dies.
–Dubtós honor.
–I els tercers en risc de impagament. Només per darrere de Portugal i Hongria.
–Cal amoïnar-se per això?
–A mi em sembla vergonyós... però ser morós no està tan mal vist en aquesta cultura com en altres: un amic meu francès se sorprèn quan veu que aquí has de perseguir el deutor perquè et pagui.
–Ah, i allà no?
–Allà, i gairebé a tot Europa, n’hi ha prou amb una carta o avís. Dos, màxim! Aquí és al revés: el deutor es considera exempt de pagament si el creditor no l’assetja. Fins el refranyer ho recull: “Quien en Espanya dineros ha de cobrar muchas vueltas ha de dar.”
–I ens inventem el cobrador del frac.
–Sí. Un altre refrany espanyol diu: “Deuda vieja, deuda muerta”, o sigui, que si vols cobrar ja saps que has d’afanyar-te... o oblidar-te’n. Per això sorgeixen aquests cobradors disfressats de
tuno, de torero, de gaiter... Hi ha desenes d’empreses de cobradors de morosos amb disfressa a Espanya! A la resta dels països europeus les prohibeixen.
–Total, que som alegres morosos.
–Sí. I em fa l’efecte que ho serem encara més.
–Per què?
–Devem als bancs –entre particulars, empreses i administracions–dos bilions d’euros, amb
b de barbaritat! El 75% d’aquest deute correspon a hipoteques... [...]
–De quin país europeu hauríem d’aprendre a ser menys morosos?
–De Finlàndia: els pagaments entre empreses són a 30 dies, i els compleixen.
–I afecta la morositat a l’economia?
–Moltes empreses petites i mitjanes fan fallida a causa de la morositat de clients. Comporta un llast greu.
–Podem quantificar aquest llast?
–Difícil. El fet greu és que ens hem aficionat a finançar les nostres empreses a còpia de demorar pagaments a proveïdors...
–Que alhora demoraran el pagament a altres...
–Un cicle viciós, i tant! Sostinc que això podria tallar-se si la justícia actués d’ofici i amb celeritat per penar el morós.
–I per què no ho fa?
–Només un 23% de les empreses presenta demandes per impagaments: s’estimen més cobrar menys (o no cobrar) que enemistar-se per sempre amb un client... i menys quan saben que només el 50% de les sentències s’executa, i es recupera només el 35% de la reclamació...
–El morós sap que ho té tot a favor [...]
–Avui no va ningú a la presó per deutes. I no sempre va ser així: en el dret romà, el creditor tenia dret a vendre el morós com a esclau. A l’edat mitjana, el penjaven. I Carles I enviava a galeres l’insolvent.
–Tampoc no caldria [...]
–Sí, però no són els particulars els més morosos a Espanya: ho són les administracions públiques! Hi ha ajuntaments, comunitats autònomes i organismes públics de l’Estat que demoren fins a 900 dies els pagaments.
–Deunidó! Dit el pecat, digui el pecador.
–La sanitat valenciana, per exemple: compra medicaments, material hospitalari... i triga gairebé tres anys a pagar-los.
–Per sectors, quin és el més morós?
–La construcció: fa un any pagava els materials a 200 dies. Ara ja a 225 dies [...]
–I vostè, ha sigut morós algun cop?
–Mai! Jo tinc una filosofia: no compro res que no pugui pagar al comptat.
–Que estrany que és, vostè.
–Ja, perquè aquí ens hem acostumat a gastar més del que podem: estem immergits en un consumisme desfermat. Jo m’hi nego: no penso consumir per damunt de les meves possibilitats. Tinc una petita hipoteca i refuso endeutar-me més.
–És la seva filosofia. I la del morós quina és?
–El morós es repeteix aquest mantra: “Si ignoro el creditor, desapareixerà...!” I el fet llastimós és que, a Espanya, funciona.
(Adaptat de
La Vanguardia, 22 febrer 2007)
