Amb xiruques o com sigui

Com deia Joan Baptista, ho confesso i no ho nego: els primers dies, quan en vaig sentir a parlar, em vaig enriure de la Via Catalana. No entenia per quins set sous ens havíem de ficar en aquest embolic, no entenia què aportava de més aquesta iniciativa respecte a una manifestació milionària, com és que a algú inteŀligent se li havia acudit que una cosa xirucaire com aquella, kumbaià –ho confesso!, sí, això era el que pensava!–, que segurament es podria fer amb quatre escoltes i uns quants voluntaris, podria tenir el més mínim ressò enlloc més que en el nostre melic.

Després vaig saber que el melic i la xiruca era jo i que havien fet el mateix Estònia, Letònia i Lituània abans de l’alliberament del jou de l’URSS. Després vaig saber que per fer això que es pretenia calia la coŀlaboració, pel cap baix, de 400.000 persones. Després vaig calcular i vaig pensar que per assegurar que això sortís no sols calien 400.000 persones sinó gairebé el doble per a serveis d’ordre, organització, intendència, comunicació, reserva de gent cada cent metres per omplir forats que pogués haver-hi...

I llavors em vaig espantar.

Però vaig pensar també que aquests càlculs meus, un cop coneguda la xifra dels 400 quilòmetres que allò abastava –per això els 400.000 participants, mil per cada quilòmetre, un cada metre, i això estrictament per a la cadena, sense comptar la resta–, aquests mateixos càlculs els farien Pirineus enllà, oceans enllà, a tot arreu a on arribés la notícia. I la gent del món de la comunicació buscaria precedents internacionals i trobaria allò dels països bàltics i altres exemples similars que van acabar en èxit.

I ens mirarien.

I de seguida em vaig engrescar en veure que la gent començava a respondre i s’esvaïen els dubtes. Em vaig posar a fer feina, vaig participar en la creació d’una sectorial i he posat el meu gra de sorra en tot plegat, traient temps del temps i aprofitant-me de la meva salut de ferro.

I avui, demà, demà passat i l’altre, sobretot l’altre, miraré nord enllà i oceans enllà –que hem d’oblidar-nos del que passa a Madrid!, del que diguin o deixin de dir, estem en una altra fase del procés!, és que no ho veuen?– i hauré de creure de nou que això és possible, que ho tirarem endavant vulguin o no vulguin els polítics, i encara que s’hi oposin i facin rialletes tantes patums dels diners i del poder.

Demà passat no l’altre se’ns girarà feina, molta feina, perquè hem de començar a bastir un país, aixecar-lo per sota, un país sencer que de moment només té fonaments, el poble, i al damunt gent que promet i anuncia i xerra i xerra i més que xerra. I discuteixen sobre quatre plànols polsosos de pa sucat amb oli.

(Al capdavall faran falta, esclar. I ja els veig, alguns, quan ja estigui tot dat i beneït, que es voldran posar a la primera fila. No són ni seran els actors principals. Ni ho han sigut fins ara. Es penjaran totes les medalles. Però això no ve d’aquí, hi hem de comptar, l’important és que arribem a port. Que se les confitin, les medalles.)

I no ens oblidem de Síria i de l’Orient Mitjà, 

que una Catalunya-estat 

haurà de posicionar-se també 

sobre els conflictes del món.

Qüestions de llengua (61) Més sobre el ‘lo’ neutre

Copio lleugerament extractat l’article d’Albert Pla Nualart, cap del departament lingüístic del diari Ara, publicat a Núvol, 26 març 2013. Conté reflexions que complementen les que feia jo sobre el lo masculí –aquell article també incloïa una aportació del mateix Pla Nualart sobre el tema d’avui– ara fa cinc anys. Dic això de “complementen”, que és una mica barroer des del punt de vista lingüístic, perquè per determinada gent que llegeix aquest blog potser no és tan fàcil distingir entre els diversos ‘lo’ del català [no us vull desanimar, però també hi ha el ‘lo’ pronom feble].

Algunes consideracions sobre el ‘lo’ neutre

per Albert Pla Nualart

Les raons a favor i en contra d’acceptar en l’estàndard l’article neutre són tan diverses com els factors socials, ideològics i lingüístics que envolten el procés d’estandardització. És un trencacolls complex i multifactorial i jo em limitaré a apuntar (enumerant-los però sense ànim de ser exhaustiu) alguns dels punts que crec que s’haurien de tenir en compte quan s’aborda aquest debat. [...]

1) Contra el que apunto massa alegrement en el meu llibre Això del català, i per tant aquí ho rectifico, no és clar que el pas del lo masculí a el en els dialectes de més pes social comportés automàticament el manteniment d’un lo neutre (i invariable morfològicament) que s’oposava al masculí el.

Crec que hi ha estudis publicats que demostren que en alguns documents anteriors al segle XX el el masculí conviu amb un el neutre. No sóc filòleg investigador i per tant és una pista que apunto i que demana treballar-hi. En tot cas, això demostraria que el lo neutre és d’influència castellana i potser no hauria mai arrelat sense aquesta influència.

Dit això, crec que quan parlem d’influència castellana hem de distingir la interferència de la convergència lingüística. És a dir, hi ha castellanismes que interfereixen en el sistema lingüístic català i d’altres que omplen buits necessaris, que el fan més estable i coherent. El fet que tant els pronoms febles com els demostratius tinguin formes específiques per al neutre (el, la, ho / aquest, aquesta, això / aquell, aquella, allò) permet aventurar que una forma específica també en els articles no és estranya sinó més aviat benvinguda en el nostre sistema lingüístic. És el que insinua Francesc de Borja Moll quan en la seva Gramàtica catalana afirma que “l’adopció de la forma lo [...] podria denotar, més que influència castellana, una tendència espontània del català a distingir la funció de l’article neutre per evitar la seva confusió amb l’article masculí”.

I el que és clar és que quan una forma s’integra en un sistema lingüístic (per molt que s’hi hagi arribat per la influència d’una altra llengua) presenta una forta resistència estructural a ser desallotjada, perquè el sistema queda coix quan se’n prescindeix.

2) El fet incontrovertible és que com a mínim a partir de finals del XIX el català oral dels dialectes en què el ja és la forma de masculí general manté una forma lo invariable i específica per al neutre, cosa que reconeix Fabra i que Badia Margarit corrobora quan diu en la seva Gramàtica de la llengua catalana (Barcelona, 1994, p. 453): “S’ha de reconèixer que, en el llenguatge corrent (modalitat oral), la forma lo és pràcticament universal en l’ús espontani de la llengua: no estranya ningú i ningú s’hi sent estrany.”

Badia continua dient els arguments que hi ha a favor d’acceptar el lo neutre. 1) Que “diu i no pesa”, com els pronoms febles i a diferència de substituts correctes com allò (allò té un accent i lo és àton). 2) Que permet una crucial distinció entre el masculí i el neutre que evita greus ambigüitats. 3) Que pertany a un sistema homogeni d’oposicions significatives en paraŀlel al que es dóna en el camp dels demostratius amb les formes específiques per al neutre açò / això / allò. 4) Que permet tot de girs castellans que, si no, sembla que no sabem com dir.

Però, havent dit tot això, Badia conclou sorprenentment que tot i que aquest lo és un element de la llengua des del punt de vista descriptiu, ha de ser considerat incorrecte des del punt de vista normatiu. [...]

3) Si som capaços d’entendre que per a Badia la llengua normativa i correcta no inclou els registres més informals (no inclou la coŀloquialitat) i que, en canvi, l’estàndard en l’actual univers mediàtic és en bona part oral i informal, el que no sembla que tingui sentit és que el lo neutre sigui també bandejat sistemàticament d’aquests registres en els llenguatges de ficció orals (almenys en els guions) i escrits, i sigui vist com a suspecte en la parla més espontània d’espais de no-ficció.

Aquesta sembla que seria l’aposta d’algú tan poc sospitós d’heterodòxies light com Badia Margarit, que al llarg de la seva gramàtica classifica les formes del català en tres nivells de llenguatge: N1 (nivell elevat), N2 (nivell corrent) i N3 (nivell coŀloquial). Badia ho deixa clar quan especifica a la seva gramàtica (p. 452) que les formes de l’article neutre per al català són el, el que, allò que, ço que, etc. per a N1 i lo per a N2 i N3.

I en aquest sentit quan autors com Pep Coll o Quim Monzó demanen poder incloure el lo neutre en els seus diàlegs de ficció més informals, estan reclamant el que dicta el sentit comú. De fet, Monzó ja el fa servir en alguns dels seus últims contes publicats a Quaderns Crema. Però hi ha editors que no deixen que estengui aquest ús en altres llocs on publica, malgrat que ell ho demana.

La posició d’aquests editors no és gens excèntrica. Respon, de fet, al consens actual sobre el tema en el món de la correcció, un consens que fa que un dels alts responsables lingüístics del nostre principal mitjà públic, TVC, afirmi que el lo neutre no s’ha d’admetre en cap cas perquè és una càrrega de profunditat contra la gramàtica.

4) Aquesta última afirmació no és gens forassenyada en l’actual marc sociolingüístic català, ja que l’establiment encara molt precari de la codificació vigent fa poc prudent crear més inseguretats i desconcerts dels que ja hi ha.

Per aquest motiu sempre he cregut que seria bo assolir un consens màxim en lloc de donar via lliure a la indisciplina normativa des de posicions minoritàries. D’això n’exceptuaria aquells autors del món de la literatura, el teatre, la televisió o el cinema, etc. que volen fer ús del lo per reflectir la realitat del llenguatge més espontani [hi afegiria la gent que escriu en mitjans no convencionals, com ara blogs, xarxes socials, etc.]. Crec que negar-los aquest dret en aquests registres concrets atempta contra la seva creativitat, sobretot si són autors de prestigi [glups].

En tot cas, seria bo que aquest debat acabés desembocant en una flexibilització de la norma que assumís l’autoritat acadèmica. Ara mateix sembla molt difícil però sóc més partidari d’augmentar la complicitat i la pressió perquè algun dia es flexibilitzi la norma que no pas de saltar directament a una indisciplina indiscriminada.

5) Els arguments contra l’acceptació de lo posen una especial èmfasi en el fet que moltes construccions que aquesta forma encapçala són castellanismes. Temen, amb raó, que acceptar el lo obrirà la porta a un gran nombre de girs idiomàtics calcats del castellà.

En aquest sentit, és molt important distingir entre el lo abstractiu* i el lo intensiu**. L’enorme versatilitat d’aquest últim en castellà pot ser la principal font d’interferència, però tampoc hem d’oblidar, com remarca Badia a la seva gramàtica, que seria un greu error limitar-se a canviar lo per el en aquestes construccions, com fan alguns, ja que el calc no és pas morfològic sinó sintàctic. Per tant, fins i tot no admetent el lo, cal combatre aquests calcs quan es maquillen de formes correctes.

* El lo abstractiu és el de lo bo [de tal cosa], lo millor, lo interessant, lo temporal [‘les coses que són temporals’], lo positiu, lo divertit i tants altres, entre els quals els que dirà després, al n. 6, el mateix autor de l’article. És a dir, quan l’adjectiu es comporta com un substantiu i pot fer de subjecte, de complement directe, etc. Sovint tenen molt difícil alternativa: evidentment, no és el mateix “el divertit” (‘un noi que és divertit’) que “lo divertit” (‘les coses que són divertides’).

** El lo intensiu és el de “amb lo difícil que és, no crec que aprovi” (“sent tan difícil com és, no crec que aprovi”, “de difícil que és, no crec que aprovi”, etc.); “has vist lo gran que era?” (“has vist que gran que era?”, “has vist si n’era, de gran?”, “has vist com n’era, de gran?); “no està massa prim per lo molt que endrapa?” (“no està massa prim endrapant com endrapa?, “no està massa prim pel molt que endrapa?”); “té molta força molt per lo menut que és” (“té molta força sent tan menut”, “té molta força menut com és”, “té molta força, tan menut com és”). Normalment tenen fàcil substitució sense que es perdi cap matís ni s’atempti contra l’economia de llenguatge.

Per evitar aquest problema [els calcs del castellà], alguns (jo mateix) creiem que la prohibició s’hauria de relaxar primer en el lo abstractiu i, com ja he dit abans, començant pels registres més informals.

6) Començar pels registres més informals no ens hauria de fer oblidar que també en els més formals i, especialment, en el llenguatge filosòfic, la impossibilitat de substantivar el sentit abstracte d’un adjectiu (lo inteŀligent, lo terrible, etc.) crea una greu llacuna en català que dificulta la feina dels traductors i fa més enrevessada la versió catalana de textos d’un alt nivell d’abstracció.

Per aquest motiu em sembla que almenys el lo abstractiu també s’hauria d’acabar acceptant en aquests registres. De fet, estic convençut que, com en altres qüestions conflictives, el relaxament que comença pels registres informals es va estenent a poc a poc fins als més formals. Pot semblar una mica absurd fer-ho així però crec que resulta menys traumàtic i és, per tant, més efectiu estratègicament.

7) Un dels argument de més pes contra el tancament radical a acceptar el lo neutre és la tendència cada vegada més estesa, i en textos i autors més cultes, a trobar-li un substitut espuri.

Com a corrector em causa especial alarma la tendència a fer servir el demostratiu allò com a article neutre. Joan Solà ja ho va denunciar però la tendència no para d’avançar. [...] Si no ens afanyem, aquest allò acabarà formant part de l’estàndard i haurem acabat naturalitzant una aberració per l’obsessió de no acceptar una forma totalment integrada en la llengua de possible influència castellana.

L’aberració, entre altres coses, és que desplaça el nucli de sintagma. En efecte, a lo blau [‘les coses blaves’] el nucli és (i ha de ser, perquè porta la principal càrrega semàntica) l’adjectiu blau i, en canvi, a allò blau [‘aquella cosa que és blava’] és allò. (No cal ni dir que allò blau és una forma inqüestionablement correcta quan allò manté el sentit de díctic, és a dir, quan vol dir aquella cosa blava.) [...]

Espero que algunes de les meves observacions us puguin ser útils[...].

(Els elements escrits amb cursiva o inserits entre claudàtors, i també els enllaços i les notes introduïdes amb asterisc enmig del text, són aportacions del VF o bé per aclarir-se ell mateix o bé, en un cas, perquè hi té un interès egoista, amb tota la cara, tu: campa cavallo che l’erba cresce.)

Perles (102): Fígaro en calçotets

«De vegades m’enfado i no vaig a l’òpera quan surt un Fígaro en calçotets o una Carmen amb bicicleta. Si vaig al museu i vull modernitzar un Tintoretto amb un retolador, se m’endurien a la presó. Llavors, per què no porten a la presó també alguns directors d’escena?»

Teresa Berganza, mezzosoprano espanyola, citada per Quim Monzó, Magazine 11 novembre 2012

Perles (85): Racisme profitós

«Nicanor Vélez, poeta, i editor de les obres completes de Cortázar, Borges, Paz [...] em va parlar d’una actitud que havia detectat en molts escriptors hispanoamericans i que li repugnava: el mètode fàcil per caure bé a Espanya. Quan per primer cop hi arriben i veuen que la rebuda de la societat literària no és tan càlida com voldrien, molts adopten la ideologia del nacionalisme espanyol més intolerant i escriuen articles on diuen fàstics de Catalunya i dels catalans. Immediatament, la societat espanyola els acull amb els braços oberts. No falla mai. Em va explicar que retallava cada nou article de cada nou escriptor que seguia aquest mètode i el desava en una carpeta on els tenia tots, datats i documentats, de Vargas Llosa endavant. La seva idea era escriure algun dia sobre aquesta infàmia.»

Quim Monzó, La Vanguardia 4 gener 2012

Vélez ara ha traspassat. A veure si algú li troba la carpeta.

Històries del metro (23): És lògic...?

Com dic sempre, no cal que ho escrigui jo quan ja ho han escrit altres:

«És lògic que en alguns autobusos el volum de la gravació que anuncia les parades vinents estigui tan baix que no es percebi més que un rumor incomprensible? Si no li interessa a ningú saber quina és la següent parada, per què posen la gravació? I si consideren que interessa, per què no la posen prou alta com perquè se senti?

»És lògic que, en canvi, al costat del conductor hi hagi un poligoner amb jaqueta del zoo* de Barcelona que no para de xerrar amb ell a crits i que li diu coses com: “¡Es que estoy hasta los cojones, y por mí se lo puede meter por el culo!”? I així tota l’estona, fins que arriba la seva parada i s’acomiada: “Ya nos veremos. Hasta luego.” Què se’n va fer, d’aquells bonics rètols que especificaven: “Prohibit parlar amb el conductor”?

»És normal que –un cop situat al fons de l’autobús per deixar lliure el passadís entre els seients i permetre així que els altres passatgers circulin amb facilitat–, quan prems el botó per demanar parada (i el cartell “Parada sol·licitada” s’encén) el conductor només obri la porta del mig i no la del darrere, que és on esperes tu, que ets precisament qui ha demanat que parés i l’única persona que en baixarà? És lògic, després, que quan arrenques a córrer per poder sortir per la porta del mig abans que el conductor la tanqui veient que no baixa ningú, just llavors obri, de manera displicent, la del darrere?»

(Quim Monzó, La Vanguardia 5 març 2011)


* Jo, més que poligoners amb samarra del zoo, el que veig molt sovint, però molt, i cada cop més, són altres conductors i conductores de TMB que fan petar la xerrada amb la persona que condueix fins que arriben al punt on han de fer el relleu, en aquell mateix autobús o en un altre que té la parada allà o a prop. Xerren, i xerren, i tornen a xerrar, tal com beuen els peixos en el riu –normalment en el mateix idioma dels peixos, però sobre això no hi ha res a dir. I, és clar, mentre xerren, qui condueix fa frenades i arrencades brusques, s’oblida d’obrir les portes, s’equivoca de parada, va més a poc a poc, envaeix carrils veïns, no respecta els passos de vianants, es menja semàfors en vermell...

Perles (49): Canviar la llei perquè la gent la respecti

«Veient que els ciclistes es passen les normes pels dallonses i fan exactament el que els rota –circular per les voreres, no fer cas dels senyals de trànsit, anar contra direcció–, les autoritats, en comptes de moure’ls un sagramental grandiós, canvien el codi. Ja que no poden aconseguir que el compleixin tal com està escrit ara, doncs el reescriuen perquè s’ajusti a les barbaritats que cometen. Així, després podran dir, sense mentir, que han aconseguit que els ciclistes el respectin. És el disbarat pur. Si a còpia d’incomplir sistemàticament unes normes del codi de circulació aconsegueixes que les canviïn perquè, així, acomodades als teus deliris, ja no te les saltis, per pura regla de tres a còpia d’incomplir de manera repetida determinades normes del codi penal, acabaran per modificar-les, perquè no hagis de carregar l’enuig de quedar com un delinqüent o un criminal. Em sembla que començaré a treure’m demà mateix el permís d’armes i després passaré per l’armeria del barri, a Viladomat amb Parlament, a veure què hi tenen.»

Quim Monzó, La Vanguardia 10 juny 2010

Perles (42): Romeu i Julieta dins l’armari

«Just aquests dies, en el Registre Civil de la ciutat anglesa de Liverpool han tret dues pintures que presidien la sala on se celebren els casaments. En una hi eren representats Romeu i Julieta. En l’altra és veia un nuvi i una núvia firmant l’acta matrimonial. Tots dos quadros s’han retirat perquè podien resultar “inapropiats” per als homosexuals. Diu un portaveu del Registre Civil: “Les pintures eren innocents, però és més probable que les noves no ofenguin ningú.” Les noves són paisatges, que en general solen ser sexualment poc comprometedors. És interessant destacar que la iniciativa no sorgeix arran de protestes d’associacions gais, sinó del mateix ajuntament, que deu estar fervorosament imbuït del catecisme de la correcció. Pobre Romeu, pobra Julieta. Tindria conya que mentre per televisió comencen a aparèixer anuncis amb parelles de nuvis del mateix sexe, proscrivissin els quadros amb parelles heterosexuals.»

Quim Monzó, «Romeu i Julieta dins l’armari», La Vanguardia 7 desembre 2005

Tornen les ulleres rodones!

Dimecres en Quim Monzó en tornava a parlar, després de gairebé tres anys de silenci. Jo ni m’hi havia fixat, i ara que ell ho ha escrit ja no cal que m’esforci a explicar-ho, ell ho fa més bé que jo (aquesta frase queda pretensiosa, però no sé com dir-ho; és com aquella dedicatòria: «Al professor Tal, que em va ensenyar la poca llengua que sé»).

Fa amb prou feines un any, trobar ulleres rodones a les òptiques catalanes era un objectiu impossible. Durant lustres, van ser obligatòriament estretes, allargades i de tija ampla, si podia ser, com les que col·locava Jordi Labanda als seus personatges. Així hem vist (i encara veiem) tota mena de cares. Cares esveltes en què aquest estil no cau malament, però també cares desmesurades, que els queda fatal. Però la moda dictava que les ulleres havien de ser així, i eren així.

Durant tot aquest temps vaig buscar a les òptiques de Barcelona ulleres rodones, que són les que m’agraden. No n’hi havia enlloc. “És que no es porten”, em deien després d’observar-me com a un llunàtic. De manera que havia de comprar-les a l’estranger. Les dues darreres, a l’òptica Meyrowitz, a la rue Castiglione de París, al costat de la place Vendôme, i a Frankfurt, en una òptica de la Hochstrasse, a la vora de la vella Òpera.

Però des de fa potser mig any començo a veure ulleres rodones als nostres carrers. A mesura que més gent en porta, més tronades semblen les allargades i estretes. La tendència és mundial (ara els adotzenats es mouen al so de trompetes globals) i, per això, el dijous, The New York Times va voler certificar el canvi de tendència. Ho va fer en un article que, tot i cenyint-se a les de sol, analitza el fenomen. Un: durant els seixanta van ser “element definidor de l’estil hippy”. Dos: l’última vegada que van estar de moda va ser fa vint anys. Tres: al llarg del segle passat “les ulleres rodones s’han associat amb arquitectes cèlebres, estrelles literàries i pensadors”. Quatre: a la Biennal de Venècia del 2007 van premiar Malick Sidibé, de Mali, que els anys cinquanta i seixanta va fer fotografies en les quals les ulleres rodones abunden. Cinc: el factor John Lennon: “El juliol del 2007, es va tornar a parlar de Lennon quan unes ulleres seves, rodones i de muntura metàl·lica, van eixir a subhasta. [...] També hi ha contribuït el fet que, des del maig, la cara de Lennon, amb ulleres rodones, hagi estat mirant els novaiorquesos des de tanques i parets del metro, en cartells que anuncien una exposició sobre ell al Rock & Roll Hall of Fame del SoHo.”

De manera que, vist que en qüestió de mesos els carrers de Barcelona s’ompliran de gent amb ulleres monotemàticament rodones, prendré ara una decisió. Abans que els estocs d’ulleres allargades i estretes desapareguin de les òptiques –perquè, ja buits els prestatges, puguin omplir-los durant uns quants lustres amb ulleres rodones i res més–, en compraré unes quantes de les allargades i estretes, per a quan –d’aquí un any, posem-hi– em sigui insuportable trobar-me, sense fer-hi res, marcant el pas de l’oca de la moda òptica.

(Quim Monzó, La Vanguardia 17 juny 2009)

Cal que aclareixi als que no em coneixeu que des del primer dia que vaig triar i pagar jo solet les meves ulleres, fa ben bé trenta anys, sempre les he portades rodones –tret d’una època en què anava especialment curt d’armilla i me les vaig haver d’espinyar amb una muntura de cap preu–, també aquests dos o tres darrers lustres que semblaven prohibides i no les trobaves enlloc. Les que duc ara, comprades fa un parell d’anys, són importades de Dinamarca i realment fantàstiques, no pesen gens i en canvi són molt fortes, i a més no em va caldre anar a Copenhaguen, les podies encarregar per catàleg a Vista Òptica. També, com diu Monzó, sabia que a Frankfurt i en alguns altres indrets europeus on viu més gent amb (una certa) personalitat les ulleres rodones no havien desaparegut mai. Però em sembla que els meus pressupostos no són els de Monzó... si és que és veritat tot això que explica de París i Frankfurt, que també podria ser una més de les seves històries divertides i pedagògiques amb les quals ens entreté cada dia al diari de dimarts a dissabte. Finalment, jo no faré com (diu que farà, vés a saber) Monzó i continuaré portant ulleres rodones. Crec que no em sentiré estrany marcant el pas de l’oca, sinó més aviat cofoi, perquè jo ja era oca abans que tots els altres volàtils m’imitessin, no veig per què ara me n’hauria d’amagar.

Qüestions de llengua (XXXIV): Els americans

Us copio un extracte del que escriurà Quim Monzó al Magazine de diumenge 2 de novembre, amb el seu permís presumpte:

«Fa un parell de dies, un home deia fàstics dels Estats Units a la barra del Sandor*, amb el dry martini a la mà. [...] La seva opinió és que no es pot esperar res de bo d’un país que ni tan sols té nom i que, per batejar-se, ha hagut de recórrer a una vulgar descripció política. Segons ell, fins a l’aparició dels Estats Units al mapamundi, els països tenien noms normals: França, Anglaterra, Rússia... Estats Units va ser el primer que féu servir la seva manera d’organitzar-se per donar-se un nom. Després, més tard, el van seguir la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques, i fins i tot el Regne Unit. Tot això deia el del dry martini.

»Hom se sorprendria si no fos perquè, a hores d’ara, ha conegut ja molts antiamericans i sap que –en general– la ignorància és el seu denominador comú. Perquè Estats Units té un topònim, i aquest topònim és Amèrica. I passa que de la mateixa manera que, per abreujar, anomenem Espanya el Regne d’Espanya o Uruguai la República Oriental de l’Uruguai, els Estats Units d’Amèrica, per abreujar, els anomenem Estats Units, o Amèrica, o EUA, o USA. És Estats Units d’Amèrica, igual com el nom complet de Mèxic és Estats Units Mexicans i igual com, abans, Colòmbia, Veneçuela i el Brasil es deien, oficialment, Estats Units de Colòmbia, Estats Units de Veneçuela i Estats Units del Brasil. De la mateixa manera, al final del segle XVIII hi hagué uns Estats Units de Bèlgica.

»I per què se’n diu Amèrica si també anomenem Amèrica tot el continent? Doncs, per començar, perquè ells el continent l’anomenen the Americas. També nosaltres parlàvem tradicionalment de les Amèriques: per distingir-ho d’Amèrica. Cal tenir en compte que en aquell tros de món les colònies britàniques van ser les primeres d’independitzar-se. Mentre la resta de territoris continuava sota dominació espanyola, portuguesa, francesa o holandesa, ells van tallar els vincles amb Europa abans que ningú. I quin nom s’havien de posar, si ells mateixos s’anomenaven Amèrica, si tothom els deia Amèrica (pel comerciant britànic Richard Amerike, per cert, i no per Amerigo Vespucci)? Doncs, Amèrica, és ben clar. Per això, quan canten God bless America pensen en el seu país i no en el continent sencer. Per això, quan a West Side Story els porto-riquenys canten “I want to live in America, everything is free in America!” tenen clar que, quan diuen Amèrica, volen dir el país que dimarts triarà nou president, i no el continent del qual Puerto Rico també forma part. Què volen que els digui? Si altres volien aquell topònim, que s’haguessin independitzat abans.»

(L’article de Monzó es titula «Déu ajuda el qui matina». Com que el títol fa referència a un refrany castellà, en català podríem dir: «El primer peix per a qui primer neix.»)

Contundent, Monzó. Però suposo que té raó, com tantes vegades. Per tant, de moment mea culpa jo, que vaig ser dels que va demanar un gentilici específic i inequívoc per als habitants dels Estats Units d’Amèrica. I doncs, ara que fa poc que hem aconseguit que el Termcat beneís la forma estatunidenc/a com a patronímic dels habitants d’aquell país, tots convençuts que no eren ningú per apropiar-se en exclusiva del continent, ara arriba en Monzó i tot empescant-se una història de les seves amb ridículs i estrafolaris personatges mig inventats, ens diu –i sembla que té raó– que ja estava bé no sols nord-americans, sinó fins i tot americans ras i curt. Malaguanyats esforços...!

O no. Perquè un cop desfermats els motius que ens han portat fins on som, que molts pobles d’Amèrica no accepten que els gringos s’hagin apoderat del nom del continent, el gentilici estatunidenc/a continuarà fent-nos servei, digui el que digui Monzó. Però és veritat que estatunidenc/a és també equívoc, perquè podria referir-se ara com ara igualment al mexicans, i fa més temps als habitants d’uns quants països més.

* Sandor: bar decadent amb terrassa pròpia a la part alta de la Diagonal, a tocar dels jardins del Turó Parc, zona exclusiva i característica d’algunes famílies d’upa de Barcelona. Es pronuncia plana, Sàndor. Casa meva és a pocs metres d’allà. Però per sota de la Diagonal ;-)

Qüestions de llengua (XXVIII): L’article «lo»

Mireu què diu el diccionari de l’institut: «lo art. [LC] Antigament, i en el català nord-occidental en registres informals, forma masculina de l’article definit. Lo pare i los fills.» La sigla «LC» que encapçala l’entrada del diccionari vol dir «lèxic comú».

He llegit aquesta entrada gràcies a uns amics, que han volgut comprovar si el diccionari normatiu per excel·lència continuava beneint, ni que fos de manera vergonyant i indirecta –però prou explícita–, l’article lo. N’hi ha que han dit que no, que amb les expressions «registres informals» i «antigament» el diccionari vol deixar clar que l’entrada és una pura constatació d’un fet històric o marginal i que aquestes expressions certifiquen justament que ara com ara lo ja no és normatiu.

Però crec que aquests no tenen raó, perquè quan el IEC parla en els seus documents de «registres informals» es refereix –cito l’institut– «a unes altres maneres de dir, en les quals, sense perdre la correcció, l’equilibri ni l’elegància, aquells que s’hi emparen o bé no volen renunciar a l’espontaneïtat d’expressió, o bé apel·len a diverses connotacions que es justifiquen per la realitat social i psicològica de cada situació concreta». Deunidó, cal llegir-ho dues vegades, però la cosa és clara: dient lo no es perd la correcció en la parla. I doncs, lo és normatiu.

Ja el vell diccionari Fabra deia, en una accepció secundària de lo: «Forma arcaica, d[ialectal] i ocasional de l’article definit masculí.»

El fet és que les dues expressions esmentades –«arcaica» i «antigament»– són contradictòries amb la realitat, perquè el lo continua dient-se (o sigui, no és que es digués «antigament» o «arcaicament»). I llavors, és increïble que una forma com aquesta –en l’àmbit occidental de la llengua: a ponent i al sud de Catalunya, i al nord del País Valencià–, sobre la qual ens han insistit durant més d’un segle que era «arcaica» i que, com a màxim, era dialectal, informal, etcètera, continuï viva com una flor acabada de néixer, i que el diccionari tingui la barra de continuar escrivint «antigament». El Fabra tampoc ho deia bé, ens enganyava. Dir «arcaica» i «dialectal» ja sentencia que allò és una cosa «que es deia abans» i «que no queda bé dir-la segons com», i el parlant, en consultar el diccionari, devia pensar que era millor no dir-la gaire. Doncs ara, després d’un segle, els senyors del IEC volen continuar tancant els ulls a la realitat: lo, que no ha desaparegut malgrat tots els esforços, continua sent «antic» o «informal».

En resum, podeu fer-hi totes les voltes que vulgueu, però la conclusió de tot plegat només pot ser una: l’article lo és normatiu i ben normatiu. Agradi o no a la gent del IEC, que podrien oblidar-se ja d’una vegada del fet que sigui o no més o menys antic, el lo és perfectament viable en el català modern «sense perdre la correcció, l’equilibri ni l’elegància».

(Una precisió, per si algú la necessita: aquest lo no és el lo anomenat –no sé si prou correctament– «neutre», eh? Que ningú no tiri per la via del mig, ara. O sigui, no parlem del lo de quan diem «no és lo mateix això que allò». Aquest lo em sembla que encara és incorrecte, almenys de moment, perquè diu que ens ve directament del castellà. Ara, doncs, parlàvem del lo masculí, el de l’exemple del diccionari esmentat: Lo pare i los fills. O sigui: com que en castellà no diuen «lo padre», nosaltres podem dir «lo pare», però com que en castellà sí que diuen «lo mío», «lo mismo» i «lo que sea», nosaltres no podem dir «lo meu», «lo mateix» ni «lo que sigui». Si ho he entès bé, crec que ara com ara les coses estan així. Potser un dia convindrà oblidar-nos del castellà i fer un pensament autònom, perquè la veritat és que molts cops el lo anomenat «neutre» és força útil.)

(Un afegitó del 13 de juny del 2008 sobre aquest lo anomenat «neutre». Ara em passen un article del cap d’edició del diari Avui Albert Pla Nualart, publicat a començament d’any. Us en faig un extracte:

«Llegint l’excel·lent conte L’arribada de la primavera de Quim Monzó, que us recomano abordar amb el Prozac a mà, constato satisfet que no té cap mania per admetre el lo neutre en l’estil directe: “Lo millor –diu la mare– seria no menjar [...]. A mi em seria fàcil, amb lo poc que menjo”. Però sis pàgines després la veu del narrador ens sorprèn amb un “considerava que allò normal és que el pare fos a casa”. Semblaria, doncs, que Monzó admet el lo en el col·loquial més estricte, i opta per l’allò així que puja un graó de formalitat i parla com a narrador.

»Tot el que té de reconfortant l’espontani lo ho té d’inquietant el postís allò. És d’agrair que se salti la normativa per fer més creïble el diàleg, però neguiteja que poc després ens surti amb un allò que, a més de sonar fals, és agramatical. [...]

»No hauria estat gaire difícil admetre el lo neutre en l’etapa de codificació. Tot i que en origen potser és un castellanisme, [...] “l’adopció de la forma lo [...] podria denotar, més que influència castellana, una tendència espontània del català a distingir la funció de l’article neutre per evitar la seva confusió amb l’article masculí” (Francesc de B. Moll Gramàtica catalana 1968) [...] Més encara: la gran majoria dels que avui acaben filologia catalana ignoren que aquest “allò normal” sigui qüestionable i el disbarat està arrelant amb força en el llenguatge formal i correcte. L’usuari de la llengua sempre fa el que pot per agafar una drecera quan la normativa només li proposa fer marrada. I per aquest camí quan anem a parar a la residència d’aquí a 30 anys potser direm: “Allò millor seria no menjar. A mi em seria fàcil, amb allò poc que menjo”. [...]

»Amb quasi un segle de proscrit el pobre lo arrossega una immensa mala fama. És inútil que asseguri que ell no és com els absurds castellanismes de fa quatre dies, que ja era als llavis dels besavis que ni sabien castellà. [...] I, tanmateix, aquesta valuosa transgressió de Monzó, aquest camí que avui desbrossa per a l’estil directe, ¿no convindria fressar-lo perquè demà hi poguéssim caminar tots sense mala consciència? Quan els parlants troben la manera més àgil i efectiva de dir una cosa i la fan seva, ¿la pot condemnar la normativa invocant la identitat? I si ho fa, ¿no és un signe de vitalitat saltar-se-la? Al capdavall, els acadèmics són només notaris que posen fites a un terreny definitivament conquerit perquè ja fa temps que els parlants el llauren.» (Avui, 22 gener 2008)

El discurs de Monzó

Hi ha gent que em demana si el discurs inaugural de Quim Monzó a Frankfurt em sembla que ha fet forat a Alemanya, si realment pot ser, com es diu per ací potser amb un pèl de triomfalisme, un punt d’inflexió per al coneixement a Europa de la literatura catalana i de la cultura catalana en general.

Responc que crec que sí. El discurs va ser dimarts 9. L’endemà-passat, o sigui, dijous 11, n’hi havia prou de posar a Google les paraules quim monzó frankfurter buchmesse 2007 –així, tal com raja– i eixien més de 10.000 resultats*, la immensa majoria –més del 95%–, lògicament, de diaris, portals i blocs alemanys. Avui ja són més de 13.000. La setmana passada, que vaig tenir la precaució de provar-ho, no arribaven a 1.000.

Els esdeveniments culturals i les novetats en el terreny, diguem-ne, del coneixement, avancen molt a poc a poc i, per tant, el retorn ens arribarà –els arribarà als editors, en primer lloc– de mica en mica. Però jo crec que qui va escollir Monzó ha fet diana, i cal reconèixer-ho i aplaudir-ho. A hores d’ara, molts alemanys que no sabien res de nosaltres ens han situat al mapa. I els alemanys manen molt a Europa. Donem-los temps. La via internacional és una bona via per avançar, sigui com sigui. Ni que sigui amb la cultura.

*(Afegitó del 16 d’octubre. Una setmana després del discurs, els resultats ja són més de 31.000. Per fer-se una idea del que aquesta xifra significa, la cerca en anglès, o sigui, quim monzó frankfurt book fair 2007, no dóna ni 700 resultats.)


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

El paper de La Vanguardia

(Fixeu-vos que el títol té rerefons, és un joc de paraules tant en català com, parcialment, en anglès. Perquè paper vol dir ‘rol’ i també el material del qual estan fets els diaris, i encara paper en anglès significa ‘diari’. És que us ho haig de dir tot :-P)

Per què, m’ha demanat algú, escric tant sobre La Vanguardia? Per què l’esmento tant, ja des de la segona nota d’aquest bloc? Per què, si és un diari globalment de referents espanyol(iste)s, li faig tant de cas? Doncs, resumint-ho –o fent una analogia–, per això que ha passat amb la Fira de Frankfurt. Que, a l’hora de la veritat, els grans protagonistes de Frankfurt són columnistes de La Vanguardia, Quim Monzó –segurament, l’escriptor català número u en aquests moments– i Baltasar Porcel. I alhora La Vanguardia ha estat el gran enemic de Frankfurt, ja que amb la connivència d’alguns polítics l’havia polititzada i entre tots havien causat desconcert i malentesos a la Fira de Frankfurt mateix i entre els seus dirigents, perquè volien que la fira es dediqués també a la cultura castellana que es fa a Catalunya –a Catalunya es fa cultura de molts tipus i en molts idiomes diversos–, quan Frankfurt originàriament havia convidat a la seva fira la «cultura catalana», la cultura amb aquest nom i no cap altre, la cultura que compartim amb les Balears i les Pitiüses, amb el País Valencià, amb Andorra, amb l’Alguer, amb la Catalunya Nord, la Franja de Ponent i el Carxe murcià. És per això que a Frankfurt hi ha també representants d’alguns d’aquests territoris que no són Catalunya. No són representants de tota la cultura que es fa en tots aquest territoris, sinó de la part de la cultura d’aquests territoris que compartim tots aquests territoris. Aquesta és la diferència entre «cultura catalana» i «cultura de Catalunya»: és la mateixa diferència que hi ha entre «escriure en català» i «escriure».

La Vanguardia, doncs, és segurament el diari que retrata més bé el pluralisme –em costa dir-ho– de determinada societat catalana mitjana i urbana, que conjumina una bona part de la gent autòctona, diguem-ne, i de tota la vida amb la contradictòria i acomplexada per dècades d’autoodi –si és que no són la mateixa gent–, la burgesa i més aviat conservadora amb la que és arrauxada en determinats punts –ídem. La Vanguardia recull tot això, excepte en un tret: la llengua. Inevitablement, La Vanguardia haurà de fer un pensament i un dia haurà d’eixir en català. O almenys també en català. I llavors reflectirà més exactament aquesta classe mitjana que a hores d’ara em sembla que és majoritària en la Catalunya urbana actual que fa com a mínim un parell de generacions que viu aquí. Gent que quan vota ho fa pels convergents o pels socialistes, però segurament poc convençuda en els dos casos, gent que vota PP i comunistes també amb molts dubtes, fins i tot gent que vota Escons Insubmisos, i molta gent que no vota i que odia tots els polítics –aquesta gent que hauria de mirar què diuen els Escons Insubmisos i llavors potser els votarien per clavar un bon ensurt a la classe política, a la qual no fa ni fred ni calor que la gent no voti i protesti abstenint-se mentre els quatre que voten votin les seves llistetes.

Els d’El Periódico, fent cabal de tot això –vull dir, de la representativitat de La Vanguardia excepte en el punt de la llengua–, van apostar fa anys per traure la doble edició catalana/castellana, pensant que d’aquesta manera els podrien robar el protagonisme, el primer lloc de representació social, ja que La Vanguardia no feia el pas. Però, tot i que pel que fa al nombre, a la quantitat, quasi ho van aconseguir, el fet és que per aquella època Monzó ja era a La Vanguardia i La Vanguardia conservava com si fos or Porcel i altres patums–continuem amb l’exemple simbòlic, però il·lustratiu. Qualitativament, El Periódico no ha aconseguit arrossegar la gent que compta, si es pot dir així. Hi ha molta gent que deixen de llegir La Vanguardia, emprenyats, i no compren pas El Periódico, i si el compren al cap de dos dies ho deixen córrer perquè els sembla que allò no té ni prou gruix intel·lectual ni prou solidesa social, i que a més és massa partidista. L’única cosa sòlida que El Periódico va poder emportar-se de La Vanguardia va ser Joan Barril, que tot i ser un bon fitxatge estava massa sotmès a obediències partidistes, tingui o no els carnets corresponents, i en qualsevol cas estava massa sol. Joan Barril, com Margarita Rivière, com José Martí Gómez, com Miquel Ferreres i tants d’altres es van pensar que els bons eren ells, i la realitat ha demostrat que el que els feia bons-bons davant molta gent era el fet que treballessin a La Vanguardia.

Encara recordo les primeres declaracions que va fer Quim Monzó –català de pedra picada i sense complexos, si això vol dir res– quan va embarcar-se a La Vanguardia procedent d’El Periódico. Sabia on anava, és clar, però llavors s’exclamava meravellat pel nou món que anava descobrint. Només mirant la qualitat de les cartes al director –les que es publiquen i sobretot les que no es publiquen però arriben a les persones a qui van adreçades–, les esqueles dels difunts i el nombre de subscriptors, que és de rècord mundial, es pot concloure que La Vanguardia és un portaavions –ara, pintat de coloraines– que cal considerar el buc insígnia mediàtic d’aquest malaurat país nostre. De moment, si voleu, però ja fa molts anys que és així.

Doncs és això. Encara que ens emprenyi cada dia, encara que no la puguem sofrir, encara que la llençaríem molts matins a les escombraries només de veure la portada, La Vanguardia serveix per saber què pensa molta de la gent que compta en aquest país, com pensa o com vol pensar –com vol que li ensenyin a pensar, com vol que li expliquin la vida. Fins ara és així. Ja veurem si el fenomen continua durant.

(I ara no em digueu que com és que no dic res de l’Avui ni d’El Punt, ni d’El País ni de Público, perquè no parlava de diaris en general, parlava d’una altra cosa.)

(Afegitó del 30 d’octubre. Una confirmació d’això que deia. Quan el senyor Rodríguez, president del Govern espanyol, ha volgut adreçar-se «als catalans» per dir-los que el Govern que ell presideix ho fa tot gairebé perfecte i que només hi han hagut alguns errors però que les quantitats industrials de diners que el seu Govern inverteix a Catalunya són el non plus ultra i la nata amb maduixes de les inversions que mai s’han fet al nostre país..., com ho ha fet? Escrivint un article a La Vanguardia. No a El Periódico, no a El País, diaris més o menys afins a la seva ideologia [he escrit ideologia?, ehem, volia dir interès] i suposadament més afins a la ideologia [ara sí] d’una majoria de votants seus. No: el primer dia, a La Vanguardia. Demà potser eixirà un altre article en altres diaris, però el primer ha estat La Vanguardia.)

(Afegitó del dia 1 de desembre del 2007: Sorpresa! Màrius Carol, director de comunicació del Grupo Godó, ha dit que a hores d’ara pensen seriosament a fer una edició del diari en català. No ho faran en un mes ni en un any, diu, però hi pensen. És el primer cop que en parlen en públic.)

(Afegitó del dia 12 de desembre del 2007: Màrius Carol continua sent el director de comunicació del Grupo Godó ;-))

(Afegitó del 5 de juliol del 2008: una altra prova del paper tan especial que juga LV: el Premi Nacional de Periodisme de Catalunya l'han guanyat Joan de Sagarra, Lluís Permanyer i José Martí Gómez. Tots tres escriuen a LV.)

Les ulleres tronades

Escrivia fa uns mesos l’admirat –per mi no sempre, però generalment sí– i homèric –ara li fan broma amb aquest epítet, que no sé si fa referència al clàssic grec o al modern nord-americà: hi caieu?– Quim Monzó: «L’evolució dels costums fa que el que a començament dels noranta era imprescindible per fer-se veure avui hagi quedat tronat. L’any 1992, per exemple, no es portaven ulleres estretes i allargades, i ara no hi ha qui se n’escapi.» (LV, 4 octubre 2006)

Doncs bé, em va tocar la cama del mal. Jo em vull escapar de les ulleres que duu tothom, i no trobo enlloc, ara que me les vull canviar, que en tinguin cap de les que jo faig servir de sempre: de muntura rodona –rodona perfecta– i de pasta, no metàl·liques (sense pont ni suports metàl·lics, tampoc). Hi ha cap lector d’aquest bloc que em pugui donar una pista per trobar-ne?

I si no ens veiem... bon Nadal. No, abans de Nadal penjaré aquí encara una altra cosa, com ja és tradicional en aquest bloc. El Nadal mereix una nota específica.


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)