Tòpics desemmascarats (24): «Abans clamaven per allò, ara demanen això»

També hi ha la fórmula: «Diuen o fan tal cosa però també diuen o fan tal altra.»

Ja deveu entendre que els motius pel quals clamaven i les coses que ara demanen semblen contradictòries; i que les coses que diuen o fan són incompatibles amb les altres coses que diuen o fan. I que l’orador s’exclama per la incoherència o la hipocresia d’aquesta gent.

Ara bé, qui ho diu, que són la mateixa gent en un cas i en l’altre? Que el subjecte de clamaven és el mateix que el de demanen? De vegades sí, però...

L’exemple més antic que conec és la interpretació ordinària que es fa dels evangelis sobre els últims dies de la vida de Jesús. Segons el que ens explica la història, Jesús arriba a Jerusalem i és aclamat per la multitud (això és commemora el Diumenge de Rams) i cinc dies després és crucificat (Divendres Sant).

Doncs bé, hi ha molts autors i moltes estudioses del relat que interpreten que és la mateixa la gent que aclama Jesús i la que reclama que el crucifiquin. Però per què havia de ser així? Qui ho diu, que la mateixa multitud que el va aclamar després el va voler mort? Qui ho diu, que la gent que va voler la seva mort eren cinc dies abans a les portes de Jerusalem agitant palmes i palmons? Podien ser perfectament gent diferent. Per la Pasqua jueva, que és el que se celebrava aquells dies, pelegrinaven a Jerusalem desenes de milers de persones. Quantes d’aquestes hi cabien, al «pati del pretori» on el famós Ponç Pilat es va rentar les mans i amb aquell gest Jesús va quedar condemnat, a petició de «la multitud»?

Els exemples es multipliquen per mil si mirem el que passa avui:

- «El del dopatge sempre m’ha semblat un assumpte complex, sobre el qual els aficionats acostumem a mantenir una actitud confusa: exigim als esportistes gestes cada cop més extremes però, alhora, els obliguem que les emprenguin només amb química natural, sempre escassa per a aquestes gestes.» (sic)

Qui són «els aficionats»? Per quins set sous els subjectes de tots tres verbs han de ser els mateixos?

- Quim Monzó es queixa que en una botiga no tenien uns calçotets que ell volia i que li van dir amb desgana que eren molt difícils de trobar, tot seguit els compra en un gran magatzem i conclou que «després es queixaran que la gent no va als comerços petits de tota la vida».

Segur que a tots els comerços de proximitat tracten malament la gent i, «per tant», si la gent no hi va és que s’ho han guanyat? Jo sempre he trobat amb més mala cara o més indiferent o incompetent determinat personal d’El Corte Inglés, per dir-ne uns, que el que et pots trobar en la immensa majoria de les botigues petites o mitjanes del meu barri.

- Gregorio Morán diu que «els modernets del hihi haha» tenen molt mala bava i que després «m’assabento que llegien Fuerza Nueva “per la seva informació excepcional”».

(Crec que això dels modernets que llegien Fuerza Nueva va per –contra– Quim Monzó, que n’havia parlat uns dies abans.) Però això que diu Morán, suposant que sigui veritat, afecta tots «els modernets del hi haha»? Qui són «els modernets del hihi haha»? Per què aquesta identificació del que se suposa que fa un amb el que se suposa que són uns altres no especificats als quals es qualifica com a «modernets del hihi haha»? És de debò que tots llegien Fuerza Nueva «per la seva informació excepcional»?

- «Molta gent diu que se solidaritza amb els treballadors [de TV3], però al mateix temps canvien de canal quan TV3 fa vaga» (sic).

Com pot saber algú que aquesta gent que canvia de canal és la mateixa que la que se solidaritza amb els treballadors de TV3? Ha comptat la quota d’audiència? Sap d’algú que hagi canviat de canal després de solidaritzar-se amb els treballadors de TV3?

- La gent votava tal partit polític i ara ha optat per tal altre.

I per què és el mateix segment de població el que vota el primer partit que el qui vota el segon? No hi va haver un 30 o un 40 % de població (per dir una xifra) que es va quedar a casa a les primeres eleccions i un (altre?) 30-40 % que no ha votat ara?

I així els que vulgueu: a les notícies, als articles d’opinió, als comentaris dels articles, als tuits, a les cartes dels diaris... Cada dia. Fixeu-vos-hi i ho veureu. És un no parar que m’encén la sang... quan me n’adono.

Camps de reeducació

Em penso que quan serem independents hauré d’anar a un camp de reeducació català. Fins ara ha passat força desapercebut perquè no en parlo gaire, però no m’agrada ni la samfaina ni l’escalivada. Sobretot sobretot sobretot la ceba no la puc sofrir en estat escalivat –en altres formats sí.

Però és que encara és pitjor, no tolero els tortells ni les coques ni el pa de pessic ni els carquinyolis ni la ratafia ni la mistela. Ni la fruita confitada, ni els bunyols de quaresma, ni els pets de monja, ni la crema cremada, ni els panellets, ni les mones de xocolata o de crocant, ni tan sols els xuixos o les ensaïmades. Ni el braç de git..., el braç de català, vull dir.

Ara tampoc cal que ho esbombeu gaire, eh? Prou pena tinc.

Els postres de músic, el vi ranci, el fuet, la carn d’olla, el fricandó, la sobrassada, l’allioli, el romesco, els cargols, la botifarra amb seques, el suquet de peix i el mató sí –sense mel. Tot això que tinc guanyat. Però ja veieu que no arribaré a l’aprovat ni de bon tros, el dia que facin l’examen.

O sigui, que hauré d’anar a un dels centres de reeducació que suposo que hi haurà en un futur pròxim, en el meu cas un camp que tingui un pavelló dedicat a la normalització alimentària, amb la Rosa Gil o la Carme Ruscalleda com a cap de cuina i la Núria Feliu fent d’animadora i de punxadiscos –La santa espina i Boig per tu a tot drap. Les queixes per les disfuncions del camp les podria vehicular la Magda Oranich i el cronista del dia a dia dels interns estaria bé que fos en Carod-Rovira. El responsable de tot plegat crec que hauria de ser inexcusablement en Josep Espar i Ticó.

El camp podria estar, no ho sé... per allà a San Clemente Sasebas (Figueras, Jerona)? Té l’avantatge que ja s’hi havien fet campaments militars en temps del Franco.

Jo hi aniria de gust, no fos cas que després de tants esforços al final no pogués quedar-me aquí per falta d’idoneïtat.

(Aquest article és d’encàrrec. Era això, no, Alicia? Us ocupeu vosaltres de fer-lo córrer? D’acord, gràcies. A veure si em feu famós.)

Votar com si t’hi juguessis la vida

No crec en la transcendència absoluta del fet de votar. Ens han venut aquesta història perquè no volen de cap manera que intentem controlar el que fan durant quatre anys, o durant cinc anys en les eleccions europees. Ens volen fer creure que hem signat un taló o un full en blanc i que la nostra signatura és transcendental. De fet, fins a les eleccions vinents ells no han de respondre a ningú per res del que facin, i et diuen que tot el que fan és al programa electoral o que tot es pot deduir del programa electoral. És fals, però ens ho diuen. I llavors, davant tanta unanimitat, i al no tenir aquest plantejament una resposta senzilla, callem i tirem endavant.

Però votar no és tan important, sobretot perquè tots o gairebé tots votem a les palpentes i llavors el que fas molts cops és mirar d’evitar el pitjor, assegurar que aquells no, de cap manera, consolar-te amb el mal menor, enganyar-te amb el número 1 de la llista, que és tan de confiança –o el suposat número 1, que fins en això ens enganyen. Coses d’aquest tipus. Ens inculquen que votar és transcendental, que allò que fem en dipositar un paperet a l’urna marcarà els anys vinents, però no ens diuen que nosaltres no decidim res. La nostra responsabilitat, de fet, acaba en el moment que tanquen els col·legis electorals. Després, ens diuen, ja no et pots queixar: si has votat els que guanyen, no et pots queixar del que facin perquè tu has volgut fer-los confiança, malgrat que els altres candidats t’havien avisat que no votessis aquells, que eren poc fiables (el número 1 dels altres sembla bon jan, t’havien concedit els seus contrincants, però has de saber, et xiuxiuejaven també amb tot el cinisme, que aquell número 1 és només d’aparador, perquè qui porta les calces és el partit); si no has votat els que guanyen, no et pots queixar perquè així és la democràcia i només un pot guanyar (també et diuen que ells, els que han perdut, no tenen la culpa dels desastres que facin els que han guanyat); si no has votat, no et pots queixar que uns o altres facin el que els rota, perquè tu has renunciat a participar en la decisió. Tots –fins ara tots– són còmplices del sistema i tots els que algun cop han sortit escollits se n’han aprofitat quan han guanyat. I nosaltres, cornuts i a pagar el vermut.

Els partits d’aquí tenen segrestada la vida política catalana, espanyola i europea per la part que ens toca, i no hi ha res a fer almenys fins que no canviïn una mica les coses a casa nostra: representació proporcional, circumscripcions més pròximes, llistes obertes, comptes transparents de tots els calés públics, interacció amb els candidats electes al llarg de tota la legislatura, etcètera. Els partits se senten forts, perquè tal com està muntat el sistema n’hi ha prou que voti una persona sola perquè el partit al qual ha votat aquella persona ocupi tots els escons en joc. Si són dos els que voten i voten diferent, es repartiran toooot el pastís els dos partits als quals han votat aquells dos passerells. Si són tres, un terç per a cadascú. I així successivament.

No hi ha vot de càstig ni abstenció que els faci repensar-s’hi, ni vots de protesta que comptin, no es pot fer res des de fora. O sigui, perquè canviés alguna cosa haurien de posar-se d’acord ells mateixos. Com si quatre desgraciats diguessin als senyors feudals: ei, vosaltres, a veure si repartiu els vostres béns entre tots, i si no... votarem en blanc! Hahahahahahahahahahahahahaha! Que li llesquin el cap!! No, calla, no escapcis res, que quan es comencen a tallar caps... Farem com si fos un miratge. Tu has sentit res? Jooo?

Ara sí, després ells mateixos es queixen un dia –només un dia: l’endemà de les eleccions– que molta gent no vota o que alguns que voten voten coses estranyes. Un secret, polítics: sabeu què passa?, que molta gent rumia, fa comptes i conclou: vols dir que paga la pena?

Jo, de tota manera, sí que votaré, però m’asseguraré de no haver de penedir-me del que hauré votat.

Els vaixells de Lesseps

Ja ho veieu, a l’hora de la veritat faig bondat i no escric barco. Sempre he sigut massa crèdul, massa obedient –potser és símptoma d’inseguretat, no ho sé, m’ho hauria de fer mirar.

Ara es veuen els vaixells, o les barcasses, en què s’ha convertit la plaça Lesseps, tan esmentada aquí perquè la tinc a tocar del despatx. Es veu almenys una proa i una popa a cada extrem de la plaça (o dues proes, o dues popes, o bé la proa i la popa que encara suren d’un mateix vaixell trencat pel mig i enfonsat, però això potser seria una mica fort), les arboradures, les grues del port, les rescloses del canal de Suez que va dissenyar i construir el senyor Ferdinand de Lesseps ara fa 150 anys. Els diaris no en parlen, dels vaixells, suposo que en parlaran quan s’inauguri. De moment, estan massa ocupats a reproduir queixes de suposats veïns als quals no els agrada com queda la plaça. Parlen dels elements que dèiem abans, els que conformen els vaixells i el seu context històric, com d’escultures desproporcionades, incomprensibles i lletges. A mi sí que m’agrada. No del tot, hi trobo pegues, però crec que és una plaça correcta, original, està prou bé.

S’han perdut arbres, és veritat, però ara hi ha una plaça de ciutat, una plaça de la qual pots veure les dimensions, una plaça que no t’impedeix, com abans, situar-te de seguida i poder indicar als turistes i passavolants, amb un simple gest, per on han d’anar per arribar al parc Güell o per agafar la travessera de Dalt o Gran de Gràcia. És veritat que l’estructura principal del túnel que hi passa per sota només s’ha abaixat un metre i mig, però com que la resta de la plaça s’ha aplanat, el guany en visibilitat és enorme. Hi ha edificis interessants a la plaça que abans només podies observar des de davant mateix de la façana, i ara es poden veure amb perspectiva, de lluny estant –però a la banda mar n’hi ha dos d’enganxats, un de clàssic i un de suposadament modern, més alt el nou, que tots dos fan un conjunt d’anar directament a queixar-se al síndic de greuges. Abans, moure’s per la plaça i orientar-se, si no n’eres un expert, era com una gimcana: amunt, avall, ara per sota, després per aquest passadís rònec atapeït de captaires que hi viuen, adés pugi per aquestes escales, tombi a la dreta i torni a preguntar, etcètera. Caldrà veure què passa quan plogui de debò, per on correrà l’aigua de l’antiga riera de Vallcarca, tot i que n’hauria de baixar molta per saltar el talús del capdavall de l’avinguda. Però i la que baixarà per República Argentina, que recull tota la que cau al vessant nord-est del Putget, què farà quan trobi tot aquell bé de Déu de plaça inclinada, la convertirà en un tobogan de piscina?

En qualsevol cas els veïns, justament, em sembla que no poden queixar-se, almenys els que estan associats: diu que ells van poder veure els plànols i la maqueta del projecte abans que comencessin les obres. Ara s’han d’aguantar –la democràcia consisteix tot sovint en això: suportar allò que has votat o que entre tots s’ha votat o que han decidit els qui tu has votat i, si no t’agrada com ho fan, votar-ne uns altres la vegada següent– i, sobretot, han de ser més conseqüents. No poden dir que al plànol no es veien les enormes dimensions dels elements que conformen la plaça. Si no saben mirar plànols, no poden dirigir una comunitat de veïns.

Tot i que també pot ser que a mi em falti informació. Només tinc la que he recollit de visu, jo mateix. No he llegit argumentacions extenses ni dels uns ni dels altres, més que els resums apressats que han eixit als diaris, la immensa majoria –el senyor comte fa campanya contra l’ajuntament– contraris a la nova plaça. Com ho era jo mateix, o si més no escèptic, fins fa quatre dies. És fàcil rectificar quan només tens un bloc.

(Afegitó del gener del 2009: Oriol Bohigas defensa la plaça. Potser hauré de repensar-m’ho.)

(Afegitó del 30 abril 2009. Si algú sap com ha de ser Barcelona, aquest és el cronista oficiós de la ciutat, Lluís Permanyer. Coneix Barcelona com ningú. Lluís Permanyer ha parlat, causa finita: «Ha nascut una plaça. La plaça Lesseps era malauradament una ficció, malgrat les intervencions diverses i lamentables que havia sofert. Per fi ha nascut una plaça; i encara més: una plaça per estar-s’hi, en uns àmbits d’allò més variats. Els ciutadans, siguin veïns o no, ja han començat a fer-se-la seva. M’ha semblat sospitós que el resultat mereixés tanta desesperació com la manifestada; només es justificava pel desig de passar comptes, també polítics. N’és una bona prova que molt abans d’estar acabada ja es va provocar el debat. La plaça millorarà sensiblement quan estiguin culminats els punts encara sota el tràngol de les obres i sobretot quan l’arbrat assoleixi la dimensió prevista. L’arquitecte Albert Viaplana, autor del projecte amb el seu fill David, ha aconseguit fer anar dret un indret endimoniat, en el qual els agressius desnivells i les vies de circulació queden per fi minimitzats. I també aconsegueix dissimular el caòtic i mediocre entorn de façanes, perquè la mirada queda presa en les formes arquitectòniques que s’hi han aixecat, entre les quals destaquen les proes, el canal i les jardineres. La qualitat de les matèries és impecable. Es cus amb sensibilitat la trobada amb els espais residuals d’un entorn que ara s’incorpora per fi a la plaça, i l’enriqueix.» (La Vanguardia, 30 abril 2009)

(Afegitó del 25 maig 2009. Veig una foto del centre NEMO d'Amsterdam i jo diria que els vaixells de Lesseps n'han copiat la idea, o s'hi han inspirat. No em sembla malament, ho dic només com a curiositat.)

Sobre cotxes de luxe (i 2)

Ve d'ací.

Van eixint les xifres comparatives, i els partits i els qui van iniciar la batalla comencen a callar com putes (o com prostituts).

Dades de fora de Catalunya
- Cotxes de la presidenta de les Corts Valencianes: dos Audi A8 com el d’Ernest Benach.
- Cotxes del president de la Generalitat Valenciana: dos Audi A8 com el d’Ernest Benach.
- Cotxe de la presidenta del Parlament andalús: un Audi A8 com el d’Ernest Benach.
- Cotxe del president de les Corts d’Aragó: un Audi A8 com el d’Ernest Benach.
- Cotxes del president de la Xunta de Galicia: tres Audi A8, un d’ells de 480.000 euros (6 vegades més que el d’Ernest Benach) i un quart cotxe per a ús personal.
- Cotxe de l’alcalde de Madrid: un Audi A8 blindat de 591.624 euros, set vegades i mitja més que el d’Ernest Benach.
- Cotxe del president del Govern espanyol: com a mínim un Audi A8 com el d’Ernest Benach, però blindat (el blindatge pel cap baix dobla el preu).
- Cotxe de la vicepresidenta del Govern espanyol: un BMW 750 (superior al d’Ernest Benach).
- Cotxe del vicepresident del Govern espanyol: un BMW 750 (superior al d’Ernest Benach).
- Cotxes dels ministres: Peugeot 607 (inferior al d’Ernest Benach).
- Cotxes de la família reial espanyola: diversos Rolls-Royce, Mercedes, Audi, BMW... (la majoria de gamma superior al d’Ernest Benach).
- Total de cotxes oficials a l’Estat espanyol: uns 30.000.

Dades de Catalunya
- Per als set membres de la Mesa del Parlament (president, dos vicepresidents, una secretària i tres secretaris), s’alternen els 16 xòfers que el Parlament té en plantilla per a 17 cotxes.
- La Diputació de Barcelona té 26 cotxes oficials.
- L’Ajuntament de Barcelona té 43 cotxes oficials.
- El Govern de la Generalitat té 83 cotxes oficials (algunes fonts diuen que hi ha 202 alts càrrecs del Govern amb dret a cotxe oficial).
- Els grups parlamentaris tenen subvencions anuals, per gastar-les com vulguin (per exemple, en reposapeus o en blutuz per al cotxe), segons els seus resultats electorals: CiU rep 5,89 milions d’euros; el PSC, 4,63; Esquerra, 2,81; el PP, 2; ICV-EUiA, 1,77, i Ciutadans, 0,7.
- Els partits (tots) han retirat les demandes d’«aclariments» presentades sobre el cotxe del president del Parlament de Catalunya.

Ara, doncs, amb les xifres a la mà, exclamem-nos tots plegats i jo el primer i protestem contra la multiplicació d’alts càrrecs i la proliferació de cotxes oficials (i de despatxos oficials i de secretàries oficials, ja que hi som). Però amb la llista completa a la mà.

Perquè suposo que és ben clar: hi ha hagut una maniobra anticatalana dirigida des de Madrid a la qual no s’ha respost amb prou contundència ni dignitat des de Catalunya. Per a molts espanyols i també catalans, els aclariments posteriors i les comparatives no compten. Només els ha quedat la primera dada, difosa per un mitjà de Madrid i esbombada per la resta, amb la complicitat de molta gent, mitjans i institucions d’aquí. El missatge transmès és: «El president del Parlament català es gasta els diners públics en luxes i en foteses. Per tant, cada cop que els catalans reclamin un millor tractament econòmic, finançament, etc., haurem de recordar allò del cotxe del Sr. Benach.»

O sigui, el que podia haver estat «el cas dels cotxes oficials», un bon tema per a un reportatge periodístic, ha esdevingut, també per a la premsa d’aquí, «el cas Ernest Benach». Ens hem deixat arrabassar la dignitat que ens quedava, la poca que encara no ens havien pres.

Goebbels triomfa un cop més.


(Afegitó del dia 30. Hi ha gent que em demana com és que, si estic decebut del senyor Benach, sóc capaç de defendre’l. La resposta és ben senzilla: critique les coses que em pareix que fa malament el president del Parlament català, i el defenc quan amb l’excusa de criticar-lo a ell, en realitat critiquen Catalunya i els catalans. O siga, ens claven a tots una puntada al seus darreres. Supose que esta manera d’actuar és l’avantatge que dóna el fet de no ser membre de cap partit, de no estar condicionat en les meues opinions polítiques per dependències ni disciplines col·lectives. Quin mal que fa a la democràcia l’actual sistema de partits, tal com estan muntats!)

Afegitó del 10 març 2009: «El Parc Mòbil de l’Estat (PME), que dóna servici al Govern espanyol i a altes personalitats en Madrid, el componen 1.098 vehicles (no compten els de les forces i cossos de seguretat). Tota la flota ha costat 36.655.619,64 euros, segons les dades oficials. L’any 2008 el PME es gastà 1.973.096,56 euros en reparacions, que deunidó com a factura del taller, i 1.195.177 euros en benzina per a estos vehicles. I cal sumar-hi 509 cotxes més de les delegacions i subdelegacions del Govern espanyol.» (cf. El País, 10 març 2009)

Sobre cotxes de luxe

Tots aquests que s’han escandalitzat pel cotxarro del president del Parlament de Catalunya, m’agradaria que reflexionessin sobre els punts següents:

1) Quin cotxe creieu que ha de fer servir la segona autoritat de Catalunya? No s’hi valen les demagògies: cal respondre aquesta pregunta. Ha d’anar amb un Seat Ibiza? Amb un Mercedes CL65 AMG? Més? Menys? De quin preu ha de ser com a màxim? Crec que les crítiques d’aquest tipus han d’anar acompanyades de propostes. Criticar el cotxe perquè «és molt car» em sembla demagògia. Qualsevol cotxe que usi una autoritat serà de luxe per a la gent normal i corrent. O sigui, cal mullar-se. Per exemple: crec que el president del Parlament en tindria prou amb un cotxe de 40.000 a 50.000 euros. Menys no, perquè a mi em sembla raonable que el president del Parlament viatgi amb un bon cotxe.

2) Una altra cosa interessant de demanar és amb quin vehicle es desplaça habitualment el qui critica. Perquè s’han sentit veus de gent que gasta uns carros que deixa’ls córrer. (En el meu cas, vaig amb autobús i amb metro. Si algun dia necessito un cotxe, el demano o el llogo. Enguany ho he fet quatre o cinc vegades.)

3) I una tercera dada que he trobat a faltar en les crítiques desfermades és una taula comparativa: quins cotxes utilitzen els presidents dels governs i dels parlaments de dins l’Estat espanyol i quins cotxes gasten els presidents de govern i de parlament dels estats veïns. Podríem tenir més d’una sorpresa.

4) Tothom ha repetit com lloros que a més de les comoditats que ja té el cotxe, el president del Parlament s’hi ha fet instal·lar un bluetooth i un mp3, entre altres coses. Un amic meu va comprar fa unes setmanes un cotxe de gamma més aviat mitjana, d’aquells que se’n venen milers cada mes, i duia de sèrie aquests dos gadgets (fòtils, en podríem dir en català, no?). Respecte a la taula de treball, el televisor i el reposapeus, francament, no m’esvera que una autoritat que cada dia ha de fer més de dues hores de cotxe per anar i venir de casa seva vulgui aprofitar aquest temps per informar-se, llegir i feinejar una estona amb comoditat. No crec que tingui la tele per mirar Ventdelplà, francament. Em sembla que és ben clar que si visqués a Barcelona en una residència oficial les despeses es dispararien molt més enllà de les xifres que han corregut aquests dies.

5) No caldria sospitar d’una informació que dóna el diari ABC, de les dades i de les xifres que ofereix, si és sobre un afer català? No caldria anar amb una mica més de cura amb el que diu un diari que està sistemàticament en campanya contra Catalunya? Els catalans no hauríem de tenir una mica més de dignitat i no utilitzar mai dels mais arguments dels enemics comuns, encara que siguin raonables? No hi ha mitjans prou independents a Catalunya per pescar informacions que realment interessen, com aquesta dels cotxes oficials –i espero amb candeletes el quadre comparatiu que deia, ja que hi som–, abans que ho facin a Madrid? Ja sé que a partir del que deia l’ABC, molts diaris d’aquí –sobretot els que aprofiten qualsevol oportunitat per cascar les baules febles del govern– s’hi han llançat en planxa. Però jo amb aquestes coses, quan vénen de fora, em sento incòmode, què voleu que us digui. Tinguin raó o no les denúncies, em sembla clar que fer-ne un seguiment acrític és compartir estratègies de desgast pensades en clau anticatalana. Cal no ser ingenus. (Suposo que en aquest punt hi estaran d’acord almenys els de CiU, ja que sempre deien que els atacs espanyols contra Pujol eren atacs contra Catalunya.)

6) Algú s’ha aturat un moment a pensar que les despeses corresponents a la Presidència del Parlament no depenen exclusivament de la persona del president del Parlament, sinó que les han d’aprovar altres persones de diferents partits? Té sentit que les mateixes persones, o coreligionaris seus, que han donat el vistiplau a una despesa institucional després se’n desmarquin perquè un diari de Madrid està en campanya permanent contra qualsevol cosa que es bellugui a Catalunya i ha decidit que aquesta era una bona peça per caçar?

I ho deixo ací, que encara m’acusaran d’agent a sou.

Un cop fetes aquestes reflexions, que no he vist en els mitjans de comunicació que miro de manera habitual i per això les escric aquí, ja podeu continuar criticant. No seré jo qui us en faci estar. De fet, sobre la resposta del president del Parlament a les crítiques –una resposta que jo he llegit avui, després d’haver enllestit aquest article– es poden fer unes quantes observacions punyents. Però segur que ja les faran altres.

No suporto la demagògia

No sé si em considereu gaire demagog, no sé si de vegades caic en aquest vici, però el fet cert és que, almenys en la teoria, quan m’ho plantejo davant casos concrets que visc de prop, que sento o llegeixo, no suporto els arguments demagògics. Per a mi, l’argument demagògic clàssic és el de criticar un govern o una institució o una persona que es gasten diners en “tal cosa”, que es reconeix més o menys que està bé, i en canvi no en gasten, o no en gasten prou segons el punt de vista de qui critica, en “tal altra cosa” que seria molt més profitosa (profitosa per al qui critica). Un exemple de la premsa, però en podria posar mil, de tots els mitjans de comunicació, dels argumentaris de tots els partits polítics i de les converses de cafè o de sobretaula de milions de conciutadans nostres: “Entonces vi en la pared uno de esos carteles de la Generalitat en los que se recomienda dialogar con las personas de comportamiento salvaje y se me ocurrió que el dinero que se invierte en esas campañas podría tal vez invertirse en sueldos para vigilantes nocturnos del metro y otros lugares poco recomendables.” (Ferran Toutain, “De ciegos y locos”, El País, 19 desembre 2005).

Suposo que no cal comentar gaire res. Ens poden molestar o semblar ineficaces o fins i tot resultar-nos insofribles les campanyes del “bon rotllo” i del tarannà institucional que ara són moda, però limitar-se a dir que hi ha altres coses que són “prioritàries” em sembla absurd. Sempre hi haurà coses més urgents per fer, sempre hi haurà coses més importants a les quals dedicar esforços, sempre hi haurà moments més oportuns per prendre decisions difícils, però no es poden desqualificar les bones intencions ni les bones decisions ni et pots limitar a fer –governs, institucions, grups familiars, persones individuals– només l’urgent i el prioritari, perquè llavors ja pots anar venent casa teva i instal·lant-te a sota el pont, i ni això, perquè sempre hi haurà gent que s’ho passarà pitjor que tu i no tindrà ni pont per aixoplugar-se.

Cada cosa en el seu moment, i sempre és bon moment per a les coses gratificants, i fins i tot per a les inútils però plaents, que també cal fer-les, que no som màquines. I ja sabem que el paradís no el tindrem aquí, però el fet de saber-ho no ens ha de llevar l’esperança, perquè hem de fer tots els possibles com si hi poguéssim arribar. El "lasciate ogni speranza" el situa Dant a les portes de l'avern, no pas abans.

Un altre tipus d’argumentació demagògica, molt propera a l’anterior, és la que fan servir els espanyolistes –nacionalistes espanyols– per defensar els drets “sagrats” dels castellanoparlants de Catalunya, que es posen les mans al cap quan comenten determinades normatives protectores del català, i parlen de TV3 i de Catalunya Ràdio i del Parlament de Catalunya, “que sólo hablan en catalán” –i no diuen que si al Parlament no es parla gaire castellà no és perquè estigui prohibit, com a Madrid està prohibit el català, sinó perquè no volen parlar-lo els diputats, ja que cap llei no els impedeix fer-ho–, i consideren que són mitjans i institucions intolerables i provincianes, perquè no respecten el “pluralismo lingüístico”. Pretenen que ens oblidem, doncs, del Parlament espanyol i dels ministeris espanyols i dels mitjans de comunicació espanyols que també afecten i arriben, i de quina manera, a Catalunya. L’únic que volen, és clar, és conservar els seus privilegis, entre els quals hi ha el de no haver de girar la llengua seva, ni passivament, en cap racó d’un Estat que consideren seu de punta a punta. I parlen de lleis catalanes intolerables i ofegadores i provincianes oblidant sempre les lleis de més amunt, les de l’Estat, que també afecten directament i de manera punyent el mateix territori provincià en què aquelles lleis provincianes miren de treure el cap… I així van passant els segles, i ells tan tranquils, castellans tothora a Catalunya, i nosaltres que no podem ser normals ni a casa nostra.

Ja ho dic, em sembla una manera d’argumentar intel·lectualment menyspreable. Potser no mereixen ni l’esforç de rebatre’ls directament. Saben que fan trampa, saben que menteixen.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

"Que puc anar al vàter?"

La gent, tothom, el món sencer, estava pendent del president americà. En un moment donat, Bush fa arribar un paper a Condoleezza Rice, secretària d'Estat. Tothom pensa: deu ser alguna cosa de l'estratègia d'aquesta reunió, un punt que ha quedat fosc, un nou argument per defensar davant els representants dels altres països...

"I think I may need a bathroom break. Is this possible? (Em sembla que necessito anar al lavabo. És possible?)". Aquesta és la frase que Bush va escriure la passada nit a la seva secretària d'Estat, Condoleezza Rice, durant l'Assemblea General de les Nacions Unides.

Atenció, no vull fer demagògia. No passa res perquè qualsevol persona hagi d'anar al lavabo, encara que seria recomanable que hi pensessin abans de les reunions. Però això, ganes inesperades d'anar a fer un riu, li pot passar a tothom. El que em preocupa és que un polític, l'emperador del món, no sàpiga si hi pot anar just en aquell moment. És un exemple gràfic que posa de manifest com són, què (no) pensen, amb quin esperit i ganes i coneixement van els líders polítics del món a les reunions on es decideix justament el futur del món. No saben res de res, no entenen de què parlen els altres, només saben, si de cas, somriure i dir que sí, o que no, a les propostes que senten, d'acord amb les instruccions que els han donat abans. No tenen idees pròpies, de cap tipus. No saben ni tan sols on són. No són capaços de decidir si el moment és apropiat o no per anar al vàter.


(Per què no hi ha comentaris al bloc?)