Imagineu aquest titular de premsa:
(1) «Vuit germans de l’Estat Islàmic han sacrificat 130 infidels a París.»
El trobeu bé? Us sembla objectiu? No és el que pensen i diuen ells? Ja se sap: nosaltres, laics i inteŀligents com som, ja traurem les conseqüències que toquen: «Fixa’t a quin nivell de depravació ha arribat aquesta religió, que pensen i fan aquestes coses en nom del seu déu i amb aquestes raons, aquest llenguatge i aquests motius ridículs.»
En canvi, a la premsa democràtica occidental solem escriure:
(2) «Vuit membres d’Estat Islàmic [o ISIS, o Daesh, millor] han assassinat 130 persones a París.»
Doncs, per mi, donar tot seguit la informació que «dos s’han immolat» és la continuació de (1), no de (2). La continuació lògica de la segona frase, per mi, és «dos s’han suïcidat / s’han fet explotar / s’han matat». I en canvi, la immensa majoria dels mitjans de comunicació catalans escriuen: «Dos s’han immolat.» I ho justifiquen: «És el que ells pensen que han fet.»
És gros. Ara resulta que hem d’escriure el que uns assassins pensen d’ells mateixos o de les seves obres, i no el que ha passat objectivament –o el màxim d’objectivament que puguem, que ja se sap que es fa el que bonament es pot.
Albert Pla Nualart, a qui admiro molt però que en aquest cas no aconsegueixo entendre,
reconeix: «
Immolar-se vol dir sacrificar la vida (l’honor, la fortuna, etc.) per un ideal que és –en el sentit més propi i etimològic– religiós» (
Ara, 20 novembre 2015). I amb això justifica l’ús d’«immolar-se» en el context que esmentem!: els suïcides
diuen que es maten –i maten en la mateixa operació, sigui dit de passada, com més gent millor– per motius religiosos;
ergo, respectem els seus motius –que per nosaltres, laics, són menyspreables– i utilitzem el
seu verb.
Efectivament: quan utilitzem el verb «immolar-se» no estem fent anar un verb que expressi fredament el que fan aquests senyors; estem utilitzant el
seu verb. Ens estem deixant arrossegar per la
seva ideologia. Si «s’immolen» vol dir que
se sacrifiquen per un ideal, religiós o no, que consideren
superior a la seva pròpia vida. És això, el que hem d’explicar al públic?
No us adoneu del potencial de perill que pot tenir, en determinats àmbits, aquesta sola concessió?
Però sobretot, sobretot, i des del punt de vista purament periodístic, d’intentar ser al màxim d’objectiu, no us adoneu que la paraula
immolar-se encaixa perfectament amb la frase (1)?
Faig una repassada ràpida a mitjans de comunicació en altres idiomes i veig que afortunadament en la majoria dels casos em donen la raó. I si, per excepció, escriuen «immolate», «immoler», «immolare», «imolar»... tenen prou cura de posar-ho entre cometes, és a dir, un mínim distanciament.
