Tres germans

És conegut el fenomen dels matrimonis en què es mor un cònjuge i, al cap de pocs dies o setmanes, es mor l’altre. Com si, amb el final de la vida també, volguessin testimoniar que efectivament estaven fets l’un per l’altre i que no podien viure separats. Diu que això passa sobretot si primer es mor la dona, que l’home no sap com fer-s’ho de cap manera, però jo he sentit i vist les dues situacions.

El que no coneixia era que un fenomen paral·lel es podia produir entre germans. I tres germans, en el cas que comentaré. La força de la sang.

Tres germans que s’han mort en el transcurs de quatre mesos: el primer al juliol, el segon a l’agost, i el tercer ara, a l’octubre. No eren precisament joves, però la mort gairebé conjunta no crec que sigui un «ja li tocava» i prou, perquè entre el primogènit i l’últim hi havia deu anys de diferència. I qui es mor primer és justament el més jove. Vivien en ciutats diferents. Més precís: dos en poblacions pròximes i el tercer en una altra a cent quilòmetres de distància. Es veien relativament poc. Es comunicaven força per telèfon, això sí, sobretot els últims anys: cada setmana, cada quinze dies.

Entre germans grans que viuen junts i depenen bastant l’un de l’altre en el dia a dia —potser han quedat vidus i han decidit compartir la resta de la vida plegats, o l’han compartida tota la vida—, s’entendria més. Però ara parlem de germans que vivien separats, i estaven emmaridats o compromesos cadascun d’ells pel seu compte. Això sí, han estat confidents de tota la vida, i especialment còmplices dels seus anys infantils i juvenils, els anys —segur— que es recorden més quan s’és gran. I això estableix una mena de vincle invisible però fortíssim, que fa que perdre els altres sigui perdre una part molt important, vital, dels teus referents. Fins al punt que, no se sap com, hi ha casos en què se segueixen un rere l’altre a la tomba.

És trist però alhora és bonic. Vaja, per mi és bonic. Suposo que a les vídues respectives i als fills, i als nets, els deu fer menys gràcia. O no, perquè els tres eren grandets i, tret del primer, que ho anat endurant força temps, han mort sense grans patiments. Simplement, s’han acabat. Morir-se també és part de la vida. Tots tres, agafats  a l’esperança de retrobar-se en una altra situació. Perquè tots tres, almenys al final, eren creients i estaven sagramentats. Que també consola, i per això hi ha molta gent que s’hi agafa per passar millor el tràngol. O perquè al final veus les coses d’una altra manera. O pel que sigui.

Ja vaig parlar d’un d’ells, en Ramon, a través del qual havia conegut els seus germans. En Ramon no podia parlar gaire estona seguida —els anys que l’he conegut més, que han estat el últims vint-i-cinc— sense fer referència als seus germans, als seus pares i a la seva infància i adolescència. I li feia molta il·lusió portar amics a veure els seus germans i nebots quan hi anava ell, i a passar-hi el dia, com si fossis de la família.

De fet eren quatre, els germans, però un d’ells —amb qui, ja és curiós, havia fet jo més amistat, encara que fos aquesta mena d’amistat vicària— es va morir ja fa una bona colla d’anys, potser vuit o deu. Jo era de vacances —o sigui, devia ser a l’agost— i en Ramon em va trucar, angoixat. Angoixat de la seva manera, o sigui, fent veure que no ho estava. Però de fet em va trucar. No sé què li vaig dir llavors per mirar de consolar-lo, però en Ramon em va agrair molt, i força temps, aquelles paraules. Paraules que dius sense pensar-les, les que et surten en aquell moment. Per a en Ramon, que estava força unit a tots quatre, va ser un trasbals, sens dubte, però no va anar més enllà d’això. Potser encara no estava tou per al que de fet ha passat després. Potser els tres que quedaven necessitaven més temps de cocció.

Primer s’ha mort, com deia, el que arrossegava la malaltia de feia més temps, tot i que fos amb diferència el més jove. Haig de recordar d’ell que em va regalar el Coromines —l’Etimològic, deu volums—, que jo vaig veure un dia a casa seva i segur que vaig fer cara de delir-me’n. «—Que el voldries? —I tant!, però és vostre i no estaria bé... —Al contrari. Ens fas un favor, perquè no el fem servir i ens ocupa molt d’espai. —I com és que el teniu, doncs? —Mira, una subscripció d’aquelles que fas sense pensar-hi gaire. —Escolta’m, jo encantat de la vida i més!» I així va anar, d’això ja deu fer quinze anys. Ara, un càncer lleig d’aquells que no perdonen i que arrossegava de feia una llarga temporada. Ha lluitat bravament, però no se n’ha sortit. Al juliol —aquest juliol—, molt pocs dies després d’una visita d’en Ramon que tots dos van considerar providencial però alhora postrema, es va acabar de consumir. Tenia dona i dos fills.

Un mes després, va ser el torn d’en Ramon. I ara, al cap de dos mesos d’en Ramon, se n’ha anat el tercer, que ha deixat vídua i cinc fills.

Pensant-hi, he recordat que tots tres han tingut consciència perfecta que això s’acabava i tots tres ho han dit d’una manera o d’una altra. No he retingut les frases exactes, però tots tres m’han expressat la idea de comiat, cadascun de la seva manera. El primer que es va morir, en una trucada telefònica, el mes de juny. El segon, en Ramon, en diverses converses mantingudes al llarg de l’últim mig any i, especialment, en unes paraules que em va dir molt poc després d’haver vist el seu germà petit —el de la trucada telefònica— per última vegada, al juliol. Una cosa com: «Jo ja he acabat la feina.» I l’últim, en el funeral d’en Ramon, que se’m va queixar —i es veu que ho va dir sovint aquells dies— que s’havia quedat sol i que ja no hi feia res aquí. Era inútil mirar d’inculcar-li que tenia la dona, tenia els fills, tenia els nets. Havia perdut dos referents d’una altra mena, dues peces massa grosses del cor, i era com si no ho pogués suportar.

Cal dir que, a banda del càncer del primer que ens va deixar, en tots tres casos havien tingut problemes seriosos de salut. Però anaven fent. Ara, de vegades es produeix allò del tòpic: la gota que fa vessar el got.

Descansin en pau tots tres. I el quart, que ja me n’havia oblidat i que, com he dit, era força amic meu.

En Ramon

No sé quan vaig conèixer en Ramon. Amb seguretat, l’any 88, o sigui, fa trenta-tres anys. Per tant, ell en tenia seixanta – era del 1928, com la mare– i jo trenta. Però és possible que ja ens coneguéssim, no descarto que ens haguéssim vist abans algun dia en alguna banda. Sigui com sigui, en aquests trenta-tres anys ens hem trobat tan sovint que n’he perdut el compte. I en els últims vint-i-cinc anys, a més, hem estat veïns d’escala –ell al quart, jo al tercer– i hem compartit tantes vivències, tantes estovalles i tants quilòmetres. Hem parlat tant, discutit tant, ens hem escridassat tant, estimat tant! Amics i prou, no penseu en altres coses. Però tan amics. I no pretenc ser «l’amic», i ara. En Ramon en tenia uns quants, d’amics com jo. Molts. Era un home que feia amics. 

Una amistat peculiar, la seva, també s’ha de dir. En Ramon no era la típica persona que t’explicava la seva vida a la primera. Ni de lluny. De fet, després de tants anys, no sé si l’he acabat de conèixer del tot. Bé, això és una bestiesa: el coneixia perfectament. Potser soc jo, el qui és més complicat i té més capes que una escarxofa. 

Alguna vegada havíem viatjat plegats –ara ja feia temps que no– i ens havíem burxat o queixat l’un de l’altre, posem per cas, per la manera de conduir –penosa en les reaccions, cançonera, en el seu cas, necessitava la carretera per a ell sol; la meva és, o era, més esportiva i dinàmica. També m’he ficat sovint amb la seva incapacitat de dir les coses a la valenta –era, segons els tòpics, com un diplomàtic anglès–, mentre que jo soc sovint massa directe, fins i tot eixut. Amb altres amics, com ens havíem rigut si, per exemple, dinant plegats, ell observava calmós que l’amanida devia ser més bona amb sal, o et demanava si t’agradaven les patates amb allioli, i aquests comentaris volien dir que li passessis sisplau la sal o que li atansessis l’allioli, que el tenies al costat. Sempre parlava així i era divertit. Jo en deia llenguatge «ramonià». I de vegades l’imitava, tot i que no era fàcil arribar al seu nivell de subtilesa. 

Em consta que de jove havia jugat a bàsquet, era força alt i me n’havia ensenyat alguna fotografia. I li agradava molt el tenis. Hi va jugar fins que ja no en va tenir prou esma. Amb mi no, perquè jo el tenis no l’he tocat mai. I, ja de gran, li venia de gust mirar tenis per la tele –i futbol alguna vegada–, si tenia temps. Com recordo la imatge seva a la porta, demanant què pensàvem fer a primera hora de la tarda. Això volia dir que hi devia haver un partit de Roland Garros, o d’allà on sigui, i que demanava si posaríem la tele. Perquè ell no en tenia al seu pis. I com que sempre hi havia algú a casa amb ganes de mirar tenis, o de fer-li companyia, doncs ja tenia dissenyada la seva tarda ideal –si no el cridaven per a alguna cosa d’última hora, que això també passava sovint. Jo el que recordo d’aquelles tardes és que, si eres a casa, senties com ell aplaudia de tant en tant i deia «molt bo, molt bo!». Talment com si l’escoltés el Roger Federer a l’altra banda de la pantalla. 

A part de l’amistat, jo he recorregut a ell, als seus serveis religiosos, quan ha estat imprescindible. Ah, no ho havia dit, perdó: en Ramon era capellà. Els que veniu per aquí ja sabeu que tinc uns quants amics capellans, algun bisbe i tot, i també frares, laics compromesos, religiosos i monges de totes les escuderies. En Ramon era bastant conegut pel barri i els barris propers, perquè ara que s’ha mort n’ha parlat algun diari: «el mossèn somrient», n’han dit. Treia temps dels seus encàrrecs pastorals ordinaris per visitar malalts i de fet l’havien nomenat capellà d’un hospital, un dels més importants de Barcelona. Hi tenia molta dedicació i estava sempre disponible per a qualsevol urgència. 

El mossèn somrient, és veritat, però jo el definiria també com a mossèn ingenu, pillet, murri. Dialogant, però caparrut com ell sol. Sense gens de malícia, és veritat. 

Caparrut... com jo. Els crits que ens vam fer. A mi sempre m’ha costat cedir quan sé que tinc raó. I a ell també. De manera que teníem els crits sempre a punt quan ens trobàvem i començàvem a parlar de qualsevol cosa. Ben aviat arribaven els desacords. I algunes vegades ens acomiadàvem tots dos amb cara de pomes agres. Però n’hi havia prou amb una salutació cordial a l’escala el mateix dia al vespre, si ens trobàvem, o l’endemà, perquè ell s’oblidés del que havia passat. Que no era mai res, eren discussions gairebé d’adolescents, per més que de vegades ens embranquéssim en qüestions teològiques, o ves a saber per on ens enfilàvem. 

Era més previsible que un tren –pel que fa als llocs per on passa, ara no parlo d’horaris. Vull dir, podies conèixer amb exactitud el que farà ara, i ara, i ara. Per exemple, alguna vegada vam quedar a berenar. Doncs sabies que els primers cinc minuts eren de recorregut seu per l’expositor del local –o pel refrigerador, si t’estava mirant la geladora– mirant tot el que hi havia: dolç, salat, això, allò. I al final demanava un suc de taronja –o pitjor: un vas d’aigua. I això, sempre. S’ho mirava tot de dalt a baix, feia veure que li interessaven tot de coses, i al final, suc de taronja o aigua. Com a màxim, algun dia, una peça de fruita –que solia ser una taronja. 

A veure, no pararia d’explicar coses d’ell, tantes pàgines viscudes. Són molts anys amb pocs envans de separació entre tots dos! 

S’ha mort dret, com volia. Una infecció final molt ràpida de la bufeta del fel, i pam. Amb noranta-tres anys plens de vida intensa –pastoral, diria ell– i de molta feina feta de servei a altres persones. Sempre estava disponible per a qui li ho demanés. 

Tenia l’edat de ma mare, he dit. Però quan vaig cridar el Ramon i els vaig presentar, un dia que la mare va venir a casa, no es van caure bé. Més ben dit, ell no li va caure bé a ella. (Ella difícilment queia malament a ningú, quan estava bé de salut.) Ma mare era més d’una altra mena de capellà, més convencional. O potser no es van entendre senzillament perquè en Ramon era força sord. Tot i que feia veure que no. Tu deies qualsevol cosa i no et demanava què havies dit –ja he explicat que no parlava mai directament–, sinó que et preguntava per alguna idea que potser de lluny es podia assemblar, en alguna síl·laba, a allò que havies dit. De manera que no cedia. Diu que va costar que es posés uns audiòfons. I potser ja va ser massa tard, perquè no es va notar gaire. A partir del moment que va tenir audiòfons, llavors atribuïa la seva sordesa a les piles de l’audiòfon, o que s’havia descuidat de posar-se’ls o que potser tenia un tap de cera a l’orella. Això és el que deia quan l’avisaves perquè estaves xerrant amb ell i començaves a sentir que li sonava el mòbil –fort, al màxim de volum– sense que ell en fes cabal. 

He dit abans que no es van caure bé amb la mare, però quan es va morir el pare a casa, de sobte –arrossegava l’alzheimer de feia anys–, qui va estar disponible per al que li demanéssim? En Ramon. De fet, va anar a cals pares i va dir missa allà mateix, amb el pare de cos present, com volia la mare, fent servir d’altar una calaixera on ma mare tenia habitualment els seus sants i les seves llànties, al dormitori de tots dos, i amb un munt de gent –fills, nets– treient el cap pel passadís i per tota la casa, mirant de veure alguna cosa. Aquella missa ens va emocionar molt als que hi vam ser presents i, només per això, la mare li va estar al Ramon infinitament agraïda. I jo també. De manera que quan es va morir ella vaig avisar en Ramon. I ell, sol·lícit com sempre, va dir també la missa de comiat –en aquest cas al tanatori, una cosa més normal, perquè ella es va morir a l’hospital. 

Ara que hi caic, aquella calaixera de la missa del pare me la vaig quedar jo, i encara m’emociono, de vegades, si me la miro gaire estona. 

* * *

(Han passat més coses a la família d'en Ramon.)

 

(La foto que il·lustra l'article és de David Skyrius, Pexels)

Sàpiens

Va ser moda fa alguns anys aquest llibre de Yuval Noah Harari, Sàpiens. Una breu història de la humanitat. Explica que, de sobte –en termes còsmics–, fa setanta mil anys un canvi misteriós i profund en les habilitats cognitives de l’Homo sapiens el va convertir en l'amo del món. I la tesi és que l’ésser humà està destruint la Terra «tal com la coneixíem» –és una manera de dir. 

A veure, imaginem-nos –ja sé que per a alguns de vosaltres és molt imaginar, començant per Harari– que hi ha un déu, al qual anomenarem Déu per fer via –el podríem anomenar d’altres maneres–, que fa petar els dits i, amb el temps, com a conseqüència, va apareixent un món gairebé perfecte, equilibrat, amb zones de calor i zones de fred i zones temperades, amb aigua salada i dolça i fruits de tota mena que venen de gust per menjar i beure, amb tot tipus d’animals a l’aigua, al terra i a l’aire, amb dies per anar d’ací d’allà i nits per descansar. És evident que Déu no ha fet tot això tal com ho coneixem ara, ni es va fer en un dia ni en qüestió de pocs anys, sinó de milions de segles, però ara suposem que en aquell petar de dits que crea la pols, l’energia i l’aigua inicials, o el que fos, hi havia les condicions necessàries i suficients perquè es produís l’evolució impressionant amb la qual s’ha arribat fins a tot això variat i meravellós que dèiem. 

I aleshores, gairebé al final de tot el procés, a un d’aquells animals, Déu –suposem-ho– li dona unes característiques superiors adequades i el fa rei. Rei i reina, perquè són una parella. I els diu:

–Sou els reis, però la vostra missió no és subjugar el món, els altres animals, la terra i el mar, les plantes i els arbres, sinó treballar-hi, conviure-hi i conservar-ho tot, perquè no són propietat absoluta vostra. Governar és administrar, guiar, encarrilar, sent exemplars, tenint cura particular dels més febles perquè puguin tirar endavant.

»I aquesta missió la complireu lliurement, no us hi obligo. Això us distingeix també dels altres animals. L’equilibri del món dependrà del vostre seny a l’hora d’exercir de reis. Feu bondat.»

Malauradament, aquell rei i aquella reina de seguida trenquen l’harmonia perfecta que hi havia i es dediquen a anar a la seva: no respecten res, malmeten, destrossen, canvien les lleis, torturen, maten, es creuen déus, però no déus segons la imatge de qui els havia dit «feu bondat», sinó déus cruels. Normalment més violent el rei que la reina, però ella també deunidó si venia a tomb. 

D’acord. Sàpiens no és una història religiosa, però tampoc es pot tractar com una obra materialista i descreguda que no té en compte la bondat de la creació ni el destí transcendent al qual està cridat l’ésser humà. Perquè, encara que deixa Déu de banda –Harari s’esforça molt a dir que la religió és un dels càncers que ha portat l’humà al món–, el llibre explica el mateix que aquella història del paradís, de la poma prohibida, del trencament de la prohibició, del desastre, del descompassament, de la flora i la fauna devastades, dels animals que es comencen a descontrolar, dels terratrèmols, els tsunamis i altres desgràcies, del desequilibri del món. I, finalment, de l’expulsió del causant de tot plegat, per irresponsable. 

Harari ens explica l’hecatombe parlant-nos d’algunes d’aquestes coses, la Bíblia parla d’algunes altres. Però tant Harari com la Bíblia condemnen la humanitat: és culpable. 

O sigui, substancialment, de fet, el que explica Sàpiens, que sovint s’ha considerat una anàlisi antireligiosa, és el que ja s’explicava a la Torà hebrea i a la Bíblia cristiana –concretament, al llibre del Gènesi– tres mil anys abans. Perquè, si ens ho mirem bé, la història real i la que s’explica a la Bíblia –que és descripció de fets i de símbols, no prescripció, la prescripció arribarà després– conflueixen en molts punts. 

Nihil novum sub sole, res de nou sota el sol. Que també és de la Bíblia. 

Direu: i ara aquest per on s’enfila. Per què parlo d’això ara, si el llibre és del 2016? Perquè l’amic Jaume Corbera s’hi ha referit, a propòsit dels dèficits de la traducció catalana. 

Doncs, ja que hi som, haig de dir que en aquest punt estic ben d’acord amb ell. Cada registre del llenguatge té el seu context apropiat, i el context de Harari no demana precisament un registre col·loquial i desenfadat, sinó erudit i circumspecte.