Quatre mesos d’aturades intermitents, quinze dies de vaga completa, centenars de milers de persones afectades, joves i grans, avis i criatures, gent amb cadira de rodes que no té alternatives, dotzenes d’autobusos malmesos, milions d’hores de feina perdudes i més milions d’euros directament a l’aigüera. I ara diuen que a partir del 15 d’abril comencen una vaga indefinida.
No n’hi ha prou, ja? Què més ha de passar perquè el Govern hi faci alguna cosa? Jo no sé de qui és la culpa –dels usuaris no, això segur, i són els que ho pateixen–, però davant un conflicte d’aquesta volada em penso que el Govern té instruments legals i democràtics per resoldre’l. Per què no ho fa? Què esperen per dictar un laude imparcial, del CTESC o de qui sigui, de compliment obligat per a totes dues parts?
(Parlo de la vaga d’autobusos de Barcelona, per si no hi quèieu els que no viviu aquí.)
(Avís a navegants i corresponsals)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
divendres, 28 de març del 2008
dimecres, 26 de març del 2008
No estic d’acord a boicotejar els Jocs
Ni parlar-ne. Serà molt més eficaç per al progrés futur de la Xina i per a la llibertat de la seva gent en l’avenir que hi hagi Jocs Olímpics i que hi vagi tothom, que no pas que se’ls faci boicot i uns quants països capdavanters del món suposadament lliure decideixin no anar-hi. Això seria maquillatge per tapar vergonyes, catifa per amagar la manca d’acció fins ara real i efectiva a favor del Tibet. Ja sé que els Jocs Olímpics són per ells mateixos maquillatge i artifici, però és justament en aquestes situacions delicades que l’artifici pot ajudar a canviar la realitat. Eixir d’una dictadura és molt difícil –que ens ho demanin a nosaltres, que encara no n’hem sortit del tot– i qualsevol ajuda que arribi des de fora, ni que sigui tapant-te el nas, els ha d’anar bé. És veritat que la celebració dels Jocs fa també que el règim xinès es presenti al món com si fos un règim normal i corrent, però també estic convençut que de cara endins el boicot distanciaria molt més el règim del mirall democràtic –presumptament democràtic, si voleu, però tendint a la democràcia com a ideal si més no teòric– occidental. La Xina no canviarà per un boicot, i en canvi sí que pot canviar –o canviar una mica més– per uns Jocs. Els Jocs poden ser l’avinentesa perquè molta gent d’allà dins vegin món, el boicot només els produirà frustració i serà aprofitat pel règim per fer veure que Occident no els estima. Els xinesos, el poble, no es mereixen tenir els governants que tenen –nosaltres tampoc, ja que hi som–, però el que no es mereixen de cap manera és que Occident destrossi el seu joiell, una vegada que els ha estat concedit mostrar-lo i mirar de vendre’l. I ja sé que la majoria dels xinesos segurament no tastaran cap avantatge dels Jocs Olímpics, i a la majoria, també, no els deu venir d’aquí que s’hi facin els Jocs o no mentre no es resolguin altres qüestions transcendentals del seu immens país de països. Però ho veig claríssim: la suspensió de la festa els perjudicaria encara molt més.
Una altra cosa hauria estat que s’hagués descartat Beijing en el seu moment com a candidata pels dèficits democràtics de la Xina. Però ara ja no es pot fer marxa enrere. I avui deixem de banda que de dèficits democràtics, encara que no siguin segurament tan bèsties, també n’hi ha als EUA (Guantánamo, Iraq) i, ehem, a l’Estat espanyol (cal posar exemples?).
I sí que estic d’acord, només faltaria, que s’aprofiti tota la parafernàlia dels Jocs, incloent-hi la passejada de la flama olímpica pel món, perquè els tibetans i altres pobles oprimits pel règim xinès es facin sentir. És que és això el que volia dir també: si es fan els Jocs, les protestes poden arribar més lluny, poden tenir molta més repercussió. Si no es fessin els Jocs, no se sentiria ni un clam protibetà al planeta, o se sentiria molt fluixet, com sempre. Els Jocs, doncs, són un altaveu. Un altaveu que sentiran també els mateixos xinesos.
(Avís a navegants i corresponsals)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Una altra cosa hauria estat que s’hagués descartat Beijing en el seu moment com a candidata pels dèficits democràtics de la Xina. Però ara ja no es pot fer marxa enrere. I avui deixem de banda que de dèficits democràtics, encara que no siguin segurament tan bèsties, també n’hi ha als EUA (Guantánamo, Iraq) i, ehem, a l’Estat espanyol (cal posar exemples?).
I sí que estic d’acord, només faltaria, que s’aprofiti tota la parafernàlia dels Jocs, incloent-hi la passejada de la flama olímpica pel món, perquè els tibetans i altres pobles oprimits pel règim xinès es facin sentir. És que és això el que volia dir també: si es fan els Jocs, les protestes poden arribar més lluny, poden tenir molta més repercussió. Si no es fessin els Jocs, no se sentiria ni un clam protibetà al planeta, o se sentiria molt fluixet, com sempre. Els Jocs, doncs, són un altaveu. Un altaveu que sentiran també els mateixos xinesos.
(Avís a navegants i corresponsals)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dimecres, 19 de març del 2008
Qüestions de llengua (XXV): El català no és espanyol?
Les de l’Institut Català de les Dones han tingut un disgust enguany, perquè han premiat un cartell per commemorar el Dia Internacional de la Dona (8 de març) i els han caigut crítiques de la caverna espanyolista i també d’una determinada quinta columna catalana. La qual cosa ha causat malestar en gent de bona voluntat. El cartell, titulat «Violeta», era de l’artista Rut Rovira i incloïa un seguit de 25 quadres amb tonalitats diferents del color violeta, i a sota, el nom d’aquest color en 25 llengües diferents. I ai las, s’han descuidat de posar-hi el nom «espanyol», entre les llengües en què s’identifica el nom del color. I aquesta anècdota, per la qual les de l’ICD s’han disculpat a corre-cuita, no caldria ni dir-ho –els catalans això ho tenim molt ficat endins, demanar perdó d’entrada, per si de cas–, em porta a comentar aquest assumpte del català com a llengua espanyola.
Des del punt de vista espanyol, la cosa no té discussió: oficialment, dins d’Espanya el català és una llengua espanyola. I si això és així per llei, que ho és, llavors no tenen sentit les queixes des d’Espanya, penso, per aquest cartell de l’ICD. Si el català és una de les llengües d’Espanya –una «llengua espanyola», doncs–, els espanyols haurien de veure el nom «català» com a representatiu d’Espanya. És com la bandera: allà on hi hagi la catalana, des d’un punt de vista constitucional espanyol, els espanyols haurien d’estar contents i no trobar a faltar res més, perquè aquella bandera no implica cap discriminació. No cal que al seu costat hi hagi sempre la bandera espanyola, perquè la bandera catalana, des del punt de vista espanyol, és espanyola. La llei que obliga a posar-les totes dues juntes, per mi, és absolutament contradictòria amb el que ells anomenen l’Estat de les autonomies i el constitucionalisme. Si Catalunya és Espanya, segons ells i perquè ho diuen les lleis –i aquí circumscrivim Catalunya a les quatre províncies, perquè parlem des del seu punt de vista–, la paraula «català» l’han de llegir com si hi digués «espanyol», i la bandera catalana l’han de veure com a bandera «espanyola». I si no ho veuen així, tenen un problema seriós d’incongruència.
L’ús de la bandera catalana i el fet de parlar català, doncs, s’haurien de veure com dues manifestacions concretes de l’essència espanyola. O no? Negar-ho equival a dir que el català no és espanyol i que la bandera catalana no és espanyola. Entestar-se a dir que l’única bandera espanyola és la d’Espanya o que l’única llengua espanyola és el castellà és el mateix que dir que Catalunya no és Espanya i que el català no és espanyol. A mi ja m’està bé, però per què acceptem que ens ho diguin cada dia a la cara i alhora ens obliguin a creure? Per què hi ha d’haver gent –la gent d’aquí que mana– que de seguida demanen disculpes i s’apressen a restablir l’«ordre constitucional» suposadament alterat? Per què ningú no fa veure als espanyols que la seva manera de raonar, en aquest punt, és fugir d’estudi: quan veuen que des del punt de vista racional la raó està en el nostre bàndol, llavors passen de seguida a parlar-te des del punt de vista legal, o del «sentit comú», o emocional. Fan trampa contínuament. Canvien els termes del discurs a conveniència, a vegades parlen de lleis i a vegades de sentiments, a vegades d’Espanya i a vegades d’Estat de les autonomies, sempre de manera que ells tinguin la raó. I si fos només dialèctica rai. El problema és que tenen els quartos i els canons, i pressionen i pressionen i pressionen fins que no es restableix «la legalitat», ni que sigui irracional.
En un context internacional, la cosa té encara menys discussió: la llengua catalana, la bandera catalana i el nom «català» haurien de poder omplir del tot qualsevol «quota d’espanyolitat» que fos necessària. Si el català no pot ser llengua oficial «de cara enfora» vol dir que hi ha llengües oficials que són més oficials que altres, i això ens porta al problema de sempre: ens creiem o no ens creiem l’Estat de les autonomies, la igualtat, la democràcia?
No hi ha cap motiu raonable per a la queixa, doncs, en el cartell del qual parlem, si la paraula «català» s’entén en el context en el qual s’ha d’entendre: un context de màxima representatitivitat. No cal anar pel món dient: «Sóc d’Igualada, comarca de l’Anoia, sotsvegueria del Penedès, vegueria de la Catalunya Central, província de Barcelona, Catalunya, nord-est de la península Ibèrica, estat d’Espanya, Europa... i ara veureu totes les meves banderes, perquè totes tenen el mateix dret de remenar la cua.» En un context on ens puguin situar, n’hi hauria d’haver prou dient: «Sóc d’Igualada.» Això ho inclou tot. Qui cregui que no ho inclou tot, té un problema seriós de manca de racionalitat... o és un cínic.
I d’altra banda, fins i tot concedint la raó als que parlen de discriminació de l’espanyol en aquest cartell –una raó que no tenen, hi torno, però els la concedeixo momentàniament a fi i efecte de continuar raonant–, la guerra de les llengües és una guerra que els espanyols guanyen 1.000 a 0, per dir unes xifres. Per tant, encara que els catalans, amb aquest cartell, haguéssim fet un gol en suposat fora de joc, els espanyols serien cínics de queixar-se –ho són, perquè s’han queixat–, per no dir directament perversos. O sigui, segons ens diuen, nosaltres hem de ser exquisits en el respecte de les lleis. Ells, en canvi, no, «perquè l’important és que ens entenguem», perquè hi ha unes lleis espanyoles «superiors», «perquè el castellà és oficial a tot l’Estat», «perquè l’espanyol és la llengua comuna», «perquè a Catalunya es parlen dues llengües», etc.
Per exemple, l’Estat no compleix allò que disposa la Carta europea de llengües regionals o minoritàries, que va ser ratificada per Espanya l’any 2001, quan el PP gaudia de majoria absoluta a les Corts espanyoles. En ratificar la Carta esmentada, l’Estat es va comprometre a assegurar, en els procediments penals, civils o administratius, «que els òrgans jurisdiccionals, a sol·licitud d’una de les parts, duguin el procediment en la llengua regional o minoritària». O sigui, l’Estat incompleix sistemàticament, cada dia, un tractat internacional signat formalment i lliurement per ell mateix. Ningú no els va obligar a firmar, però ara estan obligats a complir el seu compromís. Quines raons donen per no complir-lo? Que no poden obligar els jutges, que no es pot trencar la unitat judicial, que l’Estat no es pot convertir en un regne de taifes... Però llavors, per què van signar el tractat? Doncs, això és el que volia dir: ells se salten la llei quan no la veuen clara. Ells van signar aquell document per fer veure de cara enfora que no tenien cap problema amb les diverses llengües espanyoles –des del seu punt de vista–, però a l’hora de la veritat és molt evident que de llengua espanyola, per ells, només n’hi ha una.
Els espanyols, doncs, no compleixen la seva quota de pluralisme lingüístic respecte al català milers de vegades, ni els del sector públic ni els del privat: ministeris, jutges, policies, mitjans de comunicació... De fet, en tots els àmbits en què poden decidir autònomament, que són la majoria, ells tenen molt clar quines són les seves prioritats identitàries. Han convertit l’Estat de les autonomies en l’excusa perfecta perquè l’Estat no s’hagi de preocupar de cap tipus de pluralisme: «Ja se’n cuiden ells», diuen, i obvien el fet que l’Estat és el que té el poder i els diners, també els que calen per protegir les llengües malmeses. El gran escàndol, per a ells, és que a un empresari català se’l multi perquè no compleix la llei que l’obliga a informar de la seva activitat pública també en català. Per a ells, l’important és que el castellà no desaparegui d’enlloc, mentre que no passa res si desapareix, o ni tan sols comparegui, el català en molts àmbits, i ja no diguem en els internacionals, perquè en castellà «ens entenem tots i ens entén tothom».
Finalment, des del punt de vista dels catalans, la manca d’autoestima que implica donar la raó als espanyols que guanyen 1.000 a 0 –o 1.000 a 1, si voleu, després d’això de l’ICD– per un suposat fora de joc d’una cartellista que es va presentar a un concurs i el va guanyar, és penosa. No hi ha res més trist en aquest episodi –paradigmàtic de la manera d’actuar i de pensar de molts espanyols i, ai, d’uns quants catalans– que la renúncia consegüent dels catalans als seus drets, en aquest cas al dret de sentir-se orgullosos d’un cartell que l’autora ha fet com li ha donat la gana.
I a més, en aquest cas concret –ho deixo per al final perquè tot i ser contundent no és el moll de l’os de la qüestió– no hi ha cap manca de comprensió que els espanyols puguin al·legar, perquè en castellà «violeta» es diu... «violeta».
Des del punt de vista espanyol, la cosa no té discussió: oficialment, dins d’Espanya el català és una llengua espanyola. I si això és així per llei, que ho és, llavors no tenen sentit les queixes des d’Espanya, penso, per aquest cartell de l’ICD. Si el català és una de les llengües d’Espanya –una «llengua espanyola», doncs–, els espanyols haurien de veure el nom «català» com a representatiu d’Espanya. És com la bandera: allà on hi hagi la catalana, des d’un punt de vista constitucional espanyol, els espanyols haurien d’estar contents i no trobar a faltar res més, perquè aquella bandera no implica cap discriminació. No cal que al seu costat hi hagi sempre la bandera espanyola, perquè la bandera catalana, des del punt de vista espanyol, és espanyola. La llei que obliga a posar-les totes dues juntes, per mi, és absolutament contradictòria amb el que ells anomenen l’Estat de les autonomies i el constitucionalisme. Si Catalunya és Espanya, segons ells i perquè ho diuen les lleis –i aquí circumscrivim Catalunya a les quatre províncies, perquè parlem des del seu punt de vista–, la paraula «català» l’han de llegir com si hi digués «espanyol», i la bandera catalana l’han de veure com a bandera «espanyola». I si no ho veuen així, tenen un problema seriós d’incongruència.
L’ús de la bandera catalana i el fet de parlar català, doncs, s’haurien de veure com dues manifestacions concretes de l’essència espanyola. O no? Negar-ho equival a dir que el català no és espanyol i que la bandera catalana no és espanyola. Entestar-se a dir que l’única bandera espanyola és la d’Espanya o que l’única llengua espanyola és el castellà és el mateix que dir que Catalunya no és Espanya i que el català no és espanyol. A mi ja m’està bé, però per què acceptem que ens ho diguin cada dia a la cara i alhora ens obliguin a creure? Per què hi ha d’haver gent –la gent d’aquí que mana– que de seguida demanen disculpes i s’apressen a restablir l’«ordre constitucional» suposadament alterat? Per què ningú no fa veure als espanyols que la seva manera de raonar, en aquest punt, és fugir d’estudi: quan veuen que des del punt de vista racional la raó està en el nostre bàndol, llavors passen de seguida a parlar-te des del punt de vista legal, o del «sentit comú», o emocional. Fan trampa contínuament. Canvien els termes del discurs a conveniència, a vegades parlen de lleis i a vegades de sentiments, a vegades d’Espanya i a vegades d’Estat de les autonomies, sempre de manera que ells tinguin la raó. I si fos només dialèctica rai. El problema és que tenen els quartos i els canons, i pressionen i pressionen i pressionen fins que no es restableix «la legalitat», ni que sigui irracional.
En un context internacional, la cosa té encara menys discussió: la llengua catalana, la bandera catalana i el nom «català» haurien de poder omplir del tot qualsevol «quota d’espanyolitat» que fos necessària. Si el català no pot ser llengua oficial «de cara enfora» vol dir que hi ha llengües oficials que són més oficials que altres, i això ens porta al problema de sempre: ens creiem o no ens creiem l’Estat de les autonomies, la igualtat, la democràcia?
No hi ha cap motiu raonable per a la queixa, doncs, en el cartell del qual parlem, si la paraula «català» s’entén en el context en el qual s’ha d’entendre: un context de màxima representatitivitat. No cal anar pel món dient: «Sóc d’Igualada, comarca de l’Anoia, sotsvegueria del Penedès, vegueria de la Catalunya Central, província de Barcelona, Catalunya, nord-est de la península Ibèrica, estat d’Espanya, Europa... i ara veureu totes les meves banderes, perquè totes tenen el mateix dret de remenar la cua.» En un context on ens puguin situar, n’hi hauria d’haver prou dient: «Sóc d’Igualada.» Això ho inclou tot. Qui cregui que no ho inclou tot, té un problema seriós de manca de racionalitat... o és un cínic.
I d’altra banda, fins i tot concedint la raó als que parlen de discriminació de l’espanyol en aquest cartell –una raó que no tenen, hi torno, però els la concedeixo momentàniament a fi i efecte de continuar raonant–, la guerra de les llengües és una guerra que els espanyols guanyen 1.000 a 0, per dir unes xifres. Per tant, encara que els catalans, amb aquest cartell, haguéssim fet un gol en suposat fora de joc, els espanyols serien cínics de queixar-se –ho són, perquè s’han queixat–, per no dir directament perversos. O sigui, segons ens diuen, nosaltres hem de ser exquisits en el respecte de les lleis. Ells, en canvi, no, «perquè l’important és que ens entenguem», perquè hi ha unes lleis espanyoles «superiors», «perquè el castellà és oficial a tot l’Estat», «perquè l’espanyol és la llengua comuna», «perquè a Catalunya es parlen dues llengües», etc.
Per exemple, l’Estat no compleix allò que disposa la Carta europea de llengües regionals o minoritàries, que va ser ratificada per Espanya l’any 2001, quan el PP gaudia de majoria absoluta a les Corts espanyoles. En ratificar la Carta esmentada, l’Estat es va comprometre a assegurar, en els procediments penals, civils o administratius, «que els òrgans jurisdiccionals, a sol·licitud d’una de les parts, duguin el procediment en la llengua regional o minoritària». O sigui, l’Estat incompleix sistemàticament, cada dia, un tractat internacional signat formalment i lliurement per ell mateix. Ningú no els va obligar a firmar, però ara estan obligats a complir el seu compromís. Quines raons donen per no complir-lo? Que no poden obligar els jutges, que no es pot trencar la unitat judicial, que l’Estat no es pot convertir en un regne de taifes... Però llavors, per què van signar el tractat? Doncs, això és el que volia dir: ells se salten la llei quan no la veuen clara. Ells van signar aquell document per fer veure de cara enfora que no tenien cap problema amb les diverses llengües espanyoles –des del seu punt de vista–, però a l’hora de la veritat és molt evident que de llengua espanyola, per ells, només n’hi ha una.
Els espanyols, doncs, no compleixen la seva quota de pluralisme lingüístic respecte al català milers de vegades, ni els del sector públic ni els del privat: ministeris, jutges, policies, mitjans de comunicació... De fet, en tots els àmbits en què poden decidir autònomament, que són la majoria, ells tenen molt clar quines són les seves prioritats identitàries. Han convertit l’Estat de les autonomies en l’excusa perfecta perquè l’Estat no s’hagi de preocupar de cap tipus de pluralisme: «Ja se’n cuiden ells», diuen, i obvien el fet que l’Estat és el que té el poder i els diners, també els que calen per protegir les llengües malmeses. El gran escàndol, per a ells, és que a un empresari català se’l multi perquè no compleix la llei que l’obliga a informar de la seva activitat pública també en català. Per a ells, l’important és que el castellà no desaparegui d’enlloc, mentre que no passa res si desapareix, o ni tan sols comparegui, el català en molts àmbits, i ja no diguem en els internacionals, perquè en castellà «ens entenem tots i ens entén tothom».
Finalment, des del punt de vista dels catalans, la manca d’autoestima que implica donar la raó als espanyols que guanyen 1.000 a 0 –o 1.000 a 1, si voleu, després d’això de l’ICD– per un suposat fora de joc d’una cartellista que es va presentar a un concurs i el va guanyar, és penosa. No hi ha res més trist en aquest episodi –paradigmàtic de la manera d’actuar i de pensar de molts espanyols i, ai, d’uns quants catalans– que la renúncia consegüent dels catalans als seus drets, en aquest cas al dret de sentir-se orgullosos d’un cartell que l’autora ha fet com li ha donat la gana.
I a més, en aquest cas concret –ho deixo per al final perquè tot i ser contundent no és el moll de l’os de la qüestió– no hi ha cap manca de comprensió que els espanyols puguin al·legar, perquè en castellà «violeta» es diu... «violeta».
dilluns, 17 de març del 2008
Diaris gratuïts
No he llegit mai, fora dels primers dies quan van sortir, els diaris de franc. Però com que estic cansat de trobar-me’ls contínuament al davant del nas, al metro, a l’autocar i al carrer, he acabat que els identifico perfectament, de lluny i tot, només pels titulars. Hi ha qui deia que aquests diaris no tenien ideologia. Ja ho crec que en tenen! I doncs, si un dia em passés tot allò de l’illa deserta i només em pogués emportar un diari d’aquests, tinc força clares les preferències. Per aquest ordre: ADN, Metro, 20 Minutos, Què. I amb els dos darrers em fa l’efecte que diria: no, gràcies, m’estimo més anar a l’illa sense diari. O me’ls enduria, ara que hi penso, per si a l’illa no hi ha escòtex, que no se sap mai el que hi pot haver o no en una illa.
(Afegitó del 25 d’abril del 2008. Aquests dies he sentit explicar la facècia aquesta de l’illa deserta amb una variant. Un autor que ara no recordo deia, si fa no fa: "Ara no em feu dir quin llibre m’hi enduria, perquè no ho he rumiat, però podeu estar segurs que m’hi emportaria un llibre que no hagués llegit." Bona pensada, però difícil d’entendre-la, perquè si no l’has llegit, com sabràs que t’agradarà? I si no l’has llegit però t’agradaria endur-te’l a una illa deserta, com és que no el llegeixes ara?)
(Avís a navegants i corresponsals)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
(Afegitó del 25 d’abril del 2008. Aquests dies he sentit explicar la facècia aquesta de l’illa deserta amb una variant. Un autor que ara no recordo deia, si fa no fa: "Ara no em feu dir quin llibre m’hi enduria, perquè no ho he rumiat, però podeu estar segurs que m’hi emportaria un llibre que no hagués llegit." Bona pensada, però difícil d’entendre-la, perquè si no l’has llegit, com sabràs que t’agradarà? I si no l’has llegit però t’agradaria endur-te’l a una illa deserta, com és que no el llegeixes ara?)
(Avís a navegants i corresponsals)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dijous, 13 de març del 2008
Corona de grues
No només el turó del Putget està coronat per una grua: ara n’hi han posat una altra gairebé al capdamunt del de la Creueta del Coll. Vist des del Putget, aquest altre turó sembla que la tingui clavada al mateix cim, perquè visualment sobresurt força. Potser és per això, entre altres motius, que els autoanomenats ecosocialistes, que ara són els socis de referència del senyor alcalde de Barcelona, a cada bugada electoral perden un llençol de vots.
O potser no és per aquest motiu, que perden vots, perquè d’aquestes grues –la del Putget encara hi és: no han acabat el pàrquing social– els diaris no n’han dit ni ase ni bèstia (i se’ls florirà el pa a la boca, perquè de saber-ho ho saben). O sigui que només ho devem saber els veïns i els que treballem al barri.
Pobra Barcelona. Fa massa anys que governen els mateixos: més anys que el Porcioles! I ningú no els controla. «Els electors», diuen. Exacte: cada quatre anys, els electors tenim la gran oportunitat –gràcies, gràcies– de dir sí a tot o no a tot, incloent-hi la possibilitat que els que tu has votat compleixin o no compleixin el que han dit que farien o deixarien de fer. I si no t’agrada el que han fet, pots votar els altres, que són moooolt diferents, no cal dir-ho.
O potser no és per aquest motiu, que perden vots, perquè d’aquestes grues –la del Putget encara hi és: no han acabat el pàrquing social– els diaris no n’han dit ni ase ni bèstia (i se’ls florirà el pa a la boca, perquè de saber-ho ho saben). O sigui que només ho devem saber els veïns i els que treballem al barri.
Pobra Barcelona. Fa massa anys que governen els mateixos: més anys que el Porcioles! I ningú no els controla. «Els electors», diuen. Exacte: cada quatre anys, els electors tenim la gran oportunitat –gràcies, gràcies– de dir sí a tot o no a tot, incloent-hi la possibilitat que els que tu has votat compleixin o no compleixin el que han dit que farien o deixarien de fer. I si no t’agrada el que han fet, pots votar els altres, que són moooolt diferents, no cal dir-ho.
dilluns, 10 de març del 2008
Avís a navegants i corresponsals
Som molt vulnerables. La setmana passada, dimecres o dijous, en vaig tenir sospites. Divendres ja era gairebé una seguretat. I avui m’ho ha confirmat l’informàtic. M’han entrat a l’ordinador, des de fora. M’han robat missatges de correu (tot els col·locats dins la safata d’entrada i els d’una carpeta on tenia missatges que considerava, per dir-ho així, de vigència permanent), m’han robat uns quants documents crec que intranscendents i m’han robat segurament altres coses que de moment no hem descobert.
Us aviso perquè si rebeu cap missatge meu amb algun contingut estrany, sorprenent, confidencial, insultant, etc., penseu que segurament no he estat jo. I perquè m’aviseu, si rebeu notícies meves d’aquest tipus. No podré fer res per remeiar-ho, però almenys sabrem quin tipus de pirata m’ha vingut a visitar, si és de la mena bromista, de la mena pedagògica o de la mena filldeputa, amb perdó.
El problema no ha estat de falta de seguretat. Es veu que el meu perfil d’activitat ha interessat un black hat hacker (pirates o furoners de barret negre, també anomenats crackers) anònim, passavolant, i ha decidit fer-me una visita, robar-me alguns documents que pel nom li devia semblar que podrien ser interessants –ja els deu haver examinat tranquil·lament al seu cau– i, alhora, deixar-me un avís perquè tingués més cura (és per això que els fan desaparèixer, en comptes de copiar els documents, que és el que passa quan et ve a visitar expressament algú que et coneix però no vol que sàpigues que ningú t’ha espiat). Però diu l’informàtic que el meu nivell de seguretat és adequat. Que si posés més proteccions de les que ja tinc llavors cridaria més l’atenció, i la protecció faria d’imant per a pirates encara més malvats.
Som molt vulnerables.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Us aviso perquè si rebeu cap missatge meu amb algun contingut estrany, sorprenent, confidencial, insultant, etc., penseu que segurament no he estat jo. I perquè m’aviseu, si rebeu notícies meves d’aquest tipus. No podré fer res per remeiar-ho, però almenys sabrem quin tipus de pirata m’ha vingut a visitar, si és de la mena bromista, de la mena pedagògica o de la mena filldeputa, amb perdó.
El problema no ha estat de falta de seguretat. Es veu que el meu perfil d’activitat ha interessat un black hat hacker (pirates o furoners de barret negre, també anomenats crackers) anònim, passavolant, i ha decidit fer-me una visita, robar-me alguns documents que pel nom li devia semblar que podrien ser interessants –ja els deu haver examinat tranquil·lament al seu cau– i, alhora, deixar-me un avís perquè tingués més cura (és per això que els fan desaparèixer, en comptes de copiar els documents, que és el que passa quan et ve a visitar expressament algú que et coneix però no vol que sàpigues que ningú t’ha espiat). Però diu l’informàtic que el meu nivell de seguretat és adequat. Que si posés més proteccions de les que ja tinc llavors cridaria més l’atenció, i la protecció faria d’imant per a pirates encara més malvats.
Som molt vulnerables.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
diumenge, 9 de març del 2008
Me’n vaig a Qatar
Com que estic fart dels tripijocs polítics, més encara si són en clau espanyola, i a més tot està dat i beneït –ETA refermarà la majoria absoluta, o quasi, tal com ja us havia dit, del Mentider ZP enfront del Mentider MR, que segurament haurà de dimitir, o el dimitiran– fujo d’estudi i me’n vaig virtualment a Qatar a esbravar-me.
A Qatar comença avui el campionat mundial de motos. I en un moment en què el millor motorista de tots els temps, Valentino Rossi, va de baixa, vull trencar una llança a favor seu i dir que l’any passat i l’altre, i segurament enguany també –que no crec que guanyi el mundial–, Rossi fa una feina obscura i eficaç que cal reconèixer. Quan ell va arribar a Yamaha procedent de la llavors totpoderosa Honda, ara fa cinc anys, la Yamaha era una màquina de segona fila. Ell tot sol la va fer campiona en un any, i l’any següent una altra vegada. I alhora, l’Honda, sense els seus consells d’expert –un bon pilot és també un bon mecànic i fins i tot un bon enginyer–, començava la davallada.
Avui, a Qatar, les tres primeres posicions de sortida de la cursa de Moto GP són per a motos Yamaha: Lorenzo, Toseland (tots dos debutants) i Edwards. La quarta moto és la Ducati de Stoner. La cinquena és finalment una Honda (De Puniet), seguida d’una altra Honda (Hayden). Però fa només cinc anys, si ho recordeu, quan Vale estava a Honda, les motos Honda ocupaven les primeres posicions fins a la setena o la vuitena, que llavors apareixia una Suzuki o una Ducati o de tant en tant una Yamaha.
Aquest triomf de les Yamaha –és igual que no guanyin avui, o que no guanyin el mundial: estan en camí de fer-ho– és degut en molt bona part a Valentino Rossi. Vale ja no és tan bon conductor com era, potser perquè ja no té els reflexos que tenia o potser perquè l’instint de supervivència, a mesura que passa el temps, s’imposa sobre la temeritat. I tot i que jo encara no he vist en cap altre dels seus contrincants la ràbia i la passió de Rossi com pilota la moto, el fet cert és que possiblement a Rossi se li han acabat les victòries individuals. Però continua triomfant com a pilot global, perquè, com deia, seria impensable que tres Yamaha sortissin avui a la primera fila de la cursa de Qatar si no fos perquè Vale Rossi és part de l’equip.
És clar que per als aficionats als esports que l’única cosa que els interessa és que es guanyi o que es perdi, i no que es jugui o es competeixi bé o malament, tot això és poesia i històries sentimentals sense cap mena de transcendència.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
A Qatar comença avui el campionat mundial de motos. I en un moment en què el millor motorista de tots els temps, Valentino Rossi, va de baixa, vull trencar una llança a favor seu i dir que l’any passat i l’altre, i segurament enguany també –que no crec que guanyi el mundial–, Rossi fa una feina obscura i eficaç que cal reconèixer. Quan ell va arribar a Yamaha procedent de la llavors totpoderosa Honda, ara fa cinc anys, la Yamaha era una màquina de segona fila. Ell tot sol la va fer campiona en un any, i l’any següent una altra vegada. I alhora, l’Honda, sense els seus consells d’expert –un bon pilot és també un bon mecànic i fins i tot un bon enginyer–, començava la davallada.
Avui, a Qatar, les tres primeres posicions de sortida de la cursa de Moto GP són per a motos Yamaha: Lorenzo, Toseland (tots dos debutants) i Edwards. La quarta moto és la Ducati de Stoner. La cinquena és finalment una Honda (De Puniet), seguida d’una altra Honda (Hayden). Però fa només cinc anys, si ho recordeu, quan Vale estava a Honda, les motos Honda ocupaven les primeres posicions fins a la setena o la vuitena, que llavors apareixia una Suzuki o una Ducati o de tant en tant una Yamaha.
Aquest triomf de les Yamaha –és igual que no guanyin avui, o que no guanyin el mundial: estan en camí de fer-ho– és degut en molt bona part a Valentino Rossi. Vale ja no és tan bon conductor com era, potser perquè ja no té els reflexos que tenia o potser perquè l’instint de supervivència, a mesura que passa el temps, s’imposa sobre la temeritat. I tot i que jo encara no he vist en cap altre dels seus contrincants la ràbia i la passió de Rossi com pilota la moto, el fet cert és que possiblement a Rossi se li han acabat les victòries individuals. Però continua triomfant com a pilot global, perquè, com deia, seria impensable que tres Yamaha sortissin avui a la primera fila de la cursa de Qatar si no fos perquè Vale Rossi és part de l’equip.
És clar que per als aficionats als esports que l’única cosa que els interessa és que es guanyi o que es perdi, i no que es jugui o es competeixi bé o malament, tot això és poesia i històries sentimentals sense cap mena de transcendència.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dijous, 6 de març del 2008
Gent desanimada
Suposo que hauria de parlar una mica de política, de les eleccions espanyoles. I no m’hi veig gaire amb cor. Encara menys aquests dies, amb vaga d’autobusos contra els usuaris, amb el metro que no funciona –hauríeu d’haver vist dimarts el carrer Gran de Gràcia amb les voreres atapeïdes de gent que anava i tornava–, amb els trens de Rodalies que ja són el pa nostre que ens falta cada dia, amb la Gran Via tallada pels mateixos autobusers. Ahir no funcionava ni el funicular de Montjuïc, m’a que té collons (sentit a Gandia).
El que veig és gent desanimada, sense ganes de res, amb la idea clara de no anar a votar –o de votar, alguns més conscients, Escons insubmisos. Gent descoratjada perquè veu més que mai que aquestes no són les nostres eleccions, que són eleccions de Madrid, que no ens hi juguem res: només quatre anys d’enganys per part d’uns, o quatre anys de crits i mala cara per part dels altres. I tant per tant... tant ens fa, la veritat. Suposo que a Catalunya hi haurà una abstenció rècord. O no, perquè ja no saps mai què faràs, potser a última hora diràs: val més que no guanyin aquells, que si ara estem malament, amb ells podem anar a la guerra. O altres potser descobriran Ei i decidiran, per una vegada, que val la pena el vot de càstig realment efectiu, el que no es pot tornar contra els votants de cap manera, perquè es convertirà en un retret permanent i mut. Com si poguéssim fer saber als polítics que ens abstenim no un dia cada quatre anys, sinó cada dia de cada any. Un escó buit, sisplau, ni que sigui només per comprovar la cara que els queda a aquesta gent i el munt de gestions que es posaran a fer tots plegats per intentar anul·lar aquesta cosa estranya i sense precedents: que hi hagi un escó buit no per absentisme –que això ja passa cada dia–, sinó estructuralment. I els calés, a una oenagé.
La paraula que defineix més bé aquests dies, pel que fa a l’àmbit social, és aquesta: impotència.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
El que veig és gent desanimada, sense ganes de res, amb la idea clara de no anar a votar –o de votar, alguns més conscients, Escons insubmisos. Gent descoratjada perquè veu més que mai que aquestes no són les nostres eleccions, que són eleccions de Madrid, que no ens hi juguem res: només quatre anys d’enganys per part d’uns, o quatre anys de crits i mala cara per part dels altres. I tant per tant... tant ens fa, la veritat. Suposo que a Catalunya hi haurà una abstenció rècord. O no, perquè ja no saps mai què faràs, potser a última hora diràs: val més que no guanyin aquells, que si ara estem malament, amb ells podem anar a la guerra. O altres potser descobriran Ei i decidiran, per una vegada, que val la pena el vot de càstig realment efectiu, el que no es pot tornar contra els votants de cap manera, perquè es convertirà en un retret permanent i mut. Com si poguéssim fer saber als polítics que ens abstenim no un dia cada quatre anys, sinó cada dia de cada any. Un escó buit, sisplau, ni que sigui només per comprovar la cara que els queda a aquesta gent i el munt de gestions que es posaran a fer tots plegats per intentar anul·lar aquesta cosa estranya i sense precedents: que hi hagi un escó buit no per absentisme –que això ja passa cada dia–, sinó estructuralment. I els calés, a una oenagé.
La paraula que defineix més bé aquests dies, pel que fa a l’àmbit social, és aquesta: impotència.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dilluns, 3 de març del 2008
Qüestions de llengua (XXIV): L’euríbor
L’euríbor no és ningú. Tampoc no és cap lloc. És una taxa de tipus d’interès, un índex, un nombre, el resultat d’una estadística, un càlcul. Oi que no escrivim “Índex de Preus al Consum” amb majúscules, tret del cas que l’escurcem en una sigla, IPC? Veritat que no escrivim “Preu Mitjà del Pa”? Doncs igualment penso que hauríem d’escriure amb minúscules tots els altres índexs i xifres: des del nombre pi fins al producte interior brut (o PIB), el canvi del dòlar respecte a l’euro, el patró or, el preu del petroli o l’índex Big Mac (que no és per fer broma sinó que serveix per calcular el poder adquisitiu de la moneda en cada país: un Big Mac no costa el mateix a Porto que a Barcelona, a Tòquio que a Delhi, a Nova York que a Medellín [Big Mac sí que ha de dur majúscules, perquè és la marca d’un producte, com Pulligan o Moritz, però no la paraula “índex”]).
A l’ibex 35 (índex del comportament a borsa de 35 empreses espanyoles significatives, contracció o acrònim d’iberian index) suposo que la gent li posa majúscula perquè es considera que la suma d’empreses que en formen part són com una mena d’associació, però de fet no hi ha cap associació, sinó tan sols una llista, el resultat d’un càlcul automàtic. És com si al preu del pa haguéssim decidit que li direm “preupà” o a l’IPC “ipecex”. (L’ibex, ja que hi som, en català l’hauríem d’escriure i pronunciar sempre amb accentuació [no gràfica] a la e, ja que l’accent que es posa a vegades a la “i” ve per mimesi de l’adjectiu castellà “íbero -a”, que com sabeu en català fem agut en el masculí: iber, no íber (i en el femení ibera, no íbera).
L’eurostoxx 50 està en el límit de la majúscula, perquè tot i que és també una llista com l’ibex (en aquest cas, de 50 empreses europees), la segona part de l’acrònim (stoxx) ve de Stoxx Ltd., que de fet és una entitat creada pels responsables d’aquest índex europeu (la Deutsche Börse, la Dow Jones americana i la suïssa SWX). Els que hi vulguin la majúscula, potser seria més lògic que la posessin al mig –que modern–, o sigui euroStoxx.
I el Nikkei? L’índex Nikkei, que aplega els resultats a borsa de 225 empreses del Japó i que és cada dia el primer punt de referència sobre el comportament de l’economia mundial, és un índex calculat per un diari que és conegut popularment amb aquest nom, El Nikkei, tot i que en realitat es diu Nihon Keizai Shinbun (que significa Diari Japonès de Negocis, segur que ja ho sabíeu). O sigui, és un nom propi. Però no tindria sentit que escrivíssim Índex Nikkei. No: índex Nikkei o índex del Nikkei.
Tornem al començament. Com diuen els diccionaris anglesos, un índex és a single number calculated from a set of prices or of quantities. En català, el “nombre que expressa la relació entre dues o més magnituds i que és emprat per a comparar factors o magnituds més complexos”. No hi ha cap motiu per posar-los amb majúscules.
Molts cops, totes aquestes majúscules no tenen cap més raó de ser que el fet que els inventors o creadors dels índexs els han volgut escriure d’una manera concreta. Són majúscules més de marca que altra cosa. Posant per cas, hi ha un índex que els seus creadors l’escriuen d’aquesta manera: iTraxx. És un índex d’empreses europees i asiàtiques que es consideren atractives, i l’elabora la International Index Company, una empresa angloalemanya (tenen un altre índex que escriuen així: iBoxx). Hi ha cap raó per conservar aquesta disposició tan original de lletres quan es treballa fora dels límits de control de qui les han creades? No: crec que hauríem d’escriure “índex itraxx” o “itraxx” i avall. (I ara seré dolent, però ve a tomb: hi ha cap motiu perquè anomenem sempre “la Caixa” una de les nou caixes que hi ha a Catalunya? Ells, a la seva propaganda, que facin el que vulguin, i la gent que se’ls cregui si vol, però des de fora, no n’hauríem de dir sempre Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona, o la Caixa de Barcelona, o la caixa del Samaranch, o la CEPB, si voleu fer-ho resumit?)
Alguns d’aquests índexs duen un nom propi, que lògicament ha d’anar amb majúscula: el barril de Brent (preu del petroli en un dels mercats considerats estàndards) o l’índex Dow Jones (el nom complet és Dow Jones industrial average, o DJIA, també conegut com índex de Wall Street i com NYSE, sigla de New York stock exchange). Standard & Poor’s és una empresa que publica diversos índexs: l’empresa, com l’hem escrita o en forma abreujada (S&P), va amb majúscules inicials, però els índexs que publica no haurien d’anar-hi: per exemple: índex borsari ASX 200 S&P (l’índex de borsa més important d’Austràlia). Altres són una sigla en origen, com el NASDAQ (National Association of Securities Dealers Automated Quotations), l’FTSE (Finantial Times stock exchange, de Londres), el CAC 40 (cotation assistée en continu; sí, és l’índex de París i aplega la posició borsària de 40 empreses) o el Dax 30 (acrònim de deutscher aktien index, de Frankfurt). I també hi ha altres índexs que provenen de sigles i són prou coneguts, com l’EONIA (euro over-night index average) o el líbor (lexicalització de l’antiga sigla LIBOR, de London inter-banking ofered rate, ara transformada en index eurilibor, en anglès [i eurilíbor, hauria de ser, en català, però no ho he vist enlloc]), a banda del terrible euríbor.
Però llavors què passa? Que com que sovint es posen els uns al costat dels altres, per fer comparacions, si escriuen CAC, NASDAQ i FTSE, que són sigles, molts editors no gosen aleshores escriure a sota Eurostoxx, ni Ibex, ni Standard & Poor’s, ni Nikkei, sinó que escriuen EUROSTOXX, IBEX, STANDARD & POOR’S i NIKKEI. Tots s’encomanen de les majúscules de les sigles. I altres el que fan és unificar-ho tot per l’altra banda: Ibex, Eurostoxx, Nasdaq, Nikkei, Standard & Poor’s (o S&p, he vist), Ftse, Cac, Dax (ara ens imaginem aquests índexs formant part d’una llista i, per tant, amb la majúscula inicial que correspon a inici de frase o de paràgraf, si no els toca aquesta majúscula per se). O sigui, quan s’opta per unificar d’una manera se n’escriuen bé unes i malament les altres, i quan s’unifica d’una altra manera és a l’inrevés. (Potser és una paràbola de la vida mateixa, quan es volen unificar alçades tallant caps o peus; i demano disculpes per posar-me transcendent també avui.)
Si tot això és tan clar (;-)), o m’ho sembla, per què no hi ha manera que els mitjans de comunicació escriguin molts d’aquests índexs i xifres que hem esmentat amb minúscules, quan toca? Doncs, perquè hi ha en general una tendència irrefrenable a elevar tots aquests conceptes a la dignitat de la majúscula, tinguin l’origen que tinguin o signifiquin el que signifiquin. Són majúscules que posen de manifest que a determinats conceptes els tenim una reverència que frega la idolatria (o la demonolatria). (Perdó una altra vegada.)
(He estat anys mirant d’explicar als meus clients que euríbor en català s’havia d’escriure així, amb minúscula i accent, i no hi havia manera. Ara, El Periódico, El Punt, l’Enciclopèdia catalana i la CCMA [TV3 i Catalunya Ràdio, per entendre’ns] ja s’han incorporat a la grafia euríbor. Però em fa l’efecte que la batalla de l’ibex i companyia serà més difícil.)
A l’ibex 35 (índex del comportament a borsa de 35 empreses espanyoles significatives, contracció o acrònim d’iberian index) suposo que la gent li posa majúscula perquè es considera que la suma d’empreses que en formen part són com una mena d’associació, però de fet no hi ha cap associació, sinó tan sols una llista, el resultat d’un càlcul automàtic. És com si al preu del pa haguéssim decidit que li direm “preupà” o a l’IPC “ipecex”. (L’ibex, ja que hi som, en català l’hauríem d’escriure i pronunciar sempre amb accentuació [no gràfica] a la e, ja que l’accent que es posa a vegades a la “i” ve per mimesi de l’adjectiu castellà “íbero -a”, que com sabeu en català fem agut en el masculí: iber, no íber (i en el femení ibera, no íbera).
L’eurostoxx 50 està en el límit de la majúscula, perquè tot i que és també una llista com l’ibex (en aquest cas, de 50 empreses europees), la segona part de l’acrònim (stoxx) ve de Stoxx Ltd., que de fet és una entitat creada pels responsables d’aquest índex europeu (la Deutsche Börse, la Dow Jones americana i la suïssa SWX). Els que hi vulguin la majúscula, potser seria més lògic que la posessin al mig –que modern–, o sigui euroStoxx.
I el Nikkei? L’índex Nikkei, que aplega els resultats a borsa de 225 empreses del Japó i que és cada dia el primer punt de referència sobre el comportament de l’economia mundial, és un índex calculat per un diari que és conegut popularment amb aquest nom, El Nikkei, tot i que en realitat es diu Nihon Keizai Shinbun (que significa Diari Japonès de Negocis, segur que ja ho sabíeu). O sigui, és un nom propi. Però no tindria sentit que escrivíssim Índex Nikkei. No: índex Nikkei o índex del Nikkei.
Tornem al començament. Com diuen els diccionaris anglesos, un índex és a single number calculated from a set of prices or of quantities. En català, el “nombre que expressa la relació entre dues o més magnituds i que és emprat per a comparar factors o magnituds més complexos”. No hi ha cap motiu per posar-los amb majúscules.
Molts cops, totes aquestes majúscules no tenen cap més raó de ser que el fet que els inventors o creadors dels índexs els han volgut escriure d’una manera concreta. Són majúscules més de marca que altra cosa. Posant per cas, hi ha un índex que els seus creadors l’escriuen d’aquesta manera: iTraxx. És un índex d’empreses europees i asiàtiques que es consideren atractives, i l’elabora la International Index Company, una empresa angloalemanya (tenen un altre índex que escriuen així: iBoxx). Hi ha cap raó per conservar aquesta disposició tan original de lletres quan es treballa fora dels límits de control de qui les han creades? No: crec que hauríem d’escriure “índex itraxx” o “itraxx” i avall. (I ara seré dolent, però ve a tomb: hi ha cap motiu perquè anomenem sempre “la Caixa” una de les nou caixes que hi ha a Catalunya? Ells, a la seva propaganda, que facin el que vulguin, i la gent que se’ls cregui si vol, però des de fora, no n’hauríem de dir sempre Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona, o la Caixa de Barcelona, o la caixa del Samaranch, o la CEPB, si voleu fer-ho resumit?)
Alguns d’aquests índexs duen un nom propi, que lògicament ha d’anar amb majúscula: el barril de Brent (preu del petroli en un dels mercats considerats estàndards) o l’índex Dow Jones (el nom complet és Dow Jones industrial average, o DJIA, també conegut com índex de Wall Street i com NYSE, sigla de New York stock exchange). Standard & Poor’s és una empresa que publica diversos índexs: l’empresa, com l’hem escrita o en forma abreujada (S&P), va amb majúscules inicials, però els índexs que publica no haurien d’anar-hi: per exemple: índex borsari ASX 200 S&P (l’índex de borsa més important d’Austràlia). Altres són una sigla en origen, com el NASDAQ (National Association of Securities Dealers Automated Quotations), l’FTSE (Finantial Times stock exchange, de Londres), el CAC 40 (cotation assistée en continu; sí, és l’índex de París i aplega la posició borsària de 40 empreses) o el Dax 30 (acrònim de deutscher aktien index, de Frankfurt). I també hi ha altres índexs que provenen de sigles i són prou coneguts, com l’EONIA (euro over-night index average) o el líbor (lexicalització de l’antiga sigla LIBOR, de London inter-banking ofered rate, ara transformada en index eurilibor, en anglès [i eurilíbor, hauria de ser, en català, però no ho he vist enlloc]), a banda del terrible euríbor.
Però llavors què passa? Que com que sovint es posen els uns al costat dels altres, per fer comparacions, si escriuen CAC, NASDAQ i FTSE, que són sigles, molts editors no gosen aleshores escriure a sota Eurostoxx, ni Ibex, ni Standard & Poor’s, ni Nikkei, sinó que escriuen EUROSTOXX, IBEX, STANDARD & POOR’S i NIKKEI. Tots s’encomanen de les majúscules de les sigles. I altres el que fan és unificar-ho tot per l’altra banda: Ibex, Eurostoxx, Nasdaq, Nikkei, Standard & Poor’s (o S&p, he vist), Ftse, Cac, Dax (ara ens imaginem aquests índexs formant part d’una llista i, per tant, amb la majúscula inicial que correspon a inici de frase o de paràgraf, si no els toca aquesta majúscula per se). O sigui, quan s’opta per unificar d’una manera se n’escriuen bé unes i malament les altres, i quan s’unifica d’una altra manera és a l’inrevés. (Potser és una paràbola de la vida mateixa, quan es volen unificar alçades tallant caps o peus; i demano disculpes per posar-me transcendent també avui.)
Si tot això és tan clar (;-)), o m’ho sembla, per què no hi ha manera que els mitjans de comunicació escriguin molts d’aquests índexs i xifres que hem esmentat amb minúscules, quan toca? Doncs, perquè hi ha en general una tendència irrefrenable a elevar tots aquests conceptes a la dignitat de la majúscula, tinguin l’origen que tinguin o signifiquin el que signifiquin. Són majúscules que posen de manifest que a determinats conceptes els tenim una reverència que frega la idolatria (o la demonolatria). (Perdó una altra vegada.)
(He estat anys mirant d’explicar als meus clients que euríbor en català s’havia d’escriure així, amb minúscula i accent, i no hi havia manera. Ara, El Periódico, El Punt, l’Enciclopèdia catalana i la CCMA [TV3 i Catalunya Ràdio, per entendre’ns] ja s’han incorporat a la grafia euríbor. Però em fa l’efecte que la batalla de l’ibex i companyia serà més difícil.)
dijous, 28 de febrer del 2008
Paranoic (i 2)
No vaig poder acabar i per això vaig posar-hi un 1.
O sigui, el problema no és que et diguin paranoic, neuròtic, esquizofrènic, ciclotímic, dislèctic, epilèptic, sinó que et tractin com a tal habitualment quan potser el teu problema, com el de molta gent, hagi estat només una cosa puntual –si és que hi ha hagut problema. Això sí que m’hauria de preocupar: que et tractin com un discapacitat crònic si no ho ets. O potser no m’hauria de preocupar, però em preocupa.
Per tant, en principi no m’he d’emprenyar amb qui em digui paranoic, perquè ha tingut prou confiança amb mi per dir-m’ho. En canvi, hi ha gent que potser no em diu paranoic, però que en realitat ho creuen i actuen d’acord amb aquesta creença: es pensen que ho sóc i per això no m’ho diuen, perquè creuen que, com que sóc paranoic, no reaccionaria bé o m’ho prendria massa a la valenta. I això és realment molest, perquè te n’adones. Per una banda no et tenen prou confiança com per dir-te les coses, i per l’altra es pensen que en saben més que els que et coneixen i que els que t’estimen i que tu mateix, i que no podràs superar el fet de saber la veritat. Dic això perquè hi ha gent que no m’ha dit mai paranoic i a vegades em fa l’efecte que em tracten com si estiguessin convençuts que ho sóc. (I suposo que ja he demostrat prou clarament que sí que sóc paranoic, o que en tinc rampells de tant en tant, posant per cas avui.)
Anant per una altra banda. No em fa mal que em diguin o que em recordin aquestes coses perquè pensi que no tinc o que no hagi tingut, almenys parcialment, símptomes evidents de totes aquestes disfuncions (disfuncions, suposo), sinó que em fa mal quan aquesta mena de retrets es diuen amb especial mala idea: quan es diuen amb la voluntat de fer mal. O sigui, no com quan et diuen «fill de puuuutaaaa» després de fer una malifeta, sinó quan et diuen paranoic o neuròtic de veritat, havent-ho rumiat. En realitat, aquests retrets són insultants per a tot el col·lectiu de malalts mentals. És com allò de dir en to de reny «subnormal» a algú, «mongòlic» o «discapacitat» o «handicapat» (que totes són iguals: només que hi ha moments que són moda o que resulten més políticament correctes uns o altres apel·latius; tots, crec, s’haurien de poder fer servir, perquè tots han viscut la seva etapa gloriosa en què eren considerats eufemismes). Però quin mal gust tot plegat, dir aquestes coses com insults, i quina falta d’humanitat i d’imaginació, fer servir les mancances o les característiques físiques com retrets. És com un retorn de decennis enrere: com allò de dir «quatreülls» als que duem ulleres o «tarongera» a qui comença a tenir cel·lulitis.
Ramon Folch i Camarasa ha escrit a la seva darrera obra –que no us puc recomanar: és una mica plom, comparada amb Testa de vell en bronze i sobretot amb aquella delícia de Bon dia, pare– una frase que fa més o menys referència a l’assumpte: «És curiós el que passa amb certes malalties, que poden ser tan greus o més que d’altres i tanmateix sovint els que les pateixen són objecte de mofa o protagonitzen acudits o escenes còmiques en el teatre i el cinema» (Contra el silenci, 2006, p. 119).
Perquè, a veure, què té de dolent ser mongòlic, esquizofrènic o paranoic?
I amb tot això, que encara no sé si sóc paranoic a temps complet o parcial. Però deixem-ho aquí, almenys avui.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
O sigui, el problema no és que et diguin paranoic, neuròtic, esquizofrènic, ciclotímic, dislèctic, epilèptic, sinó que et tractin com a tal habitualment quan potser el teu problema, com el de molta gent, hagi estat només una cosa puntual –si és que hi ha hagut problema. Això sí que m’hauria de preocupar: que et tractin com un discapacitat crònic si no ho ets. O potser no m’hauria de preocupar, però em preocupa.
Per tant, en principi no m’he d’emprenyar amb qui em digui paranoic, perquè ha tingut prou confiança amb mi per dir-m’ho. En canvi, hi ha gent que potser no em diu paranoic, però que en realitat ho creuen i actuen d’acord amb aquesta creença: es pensen que ho sóc i per això no m’ho diuen, perquè creuen que, com que sóc paranoic, no reaccionaria bé o m’ho prendria massa a la valenta. I això és realment molest, perquè te n’adones. Per una banda no et tenen prou confiança com per dir-te les coses, i per l’altra es pensen que en saben més que els que et coneixen i que els que t’estimen i que tu mateix, i que no podràs superar el fet de saber la veritat. Dic això perquè hi ha gent que no m’ha dit mai paranoic i a vegades em fa l’efecte que em tracten com si estiguessin convençuts que ho sóc. (I suposo que ja he demostrat prou clarament que sí que sóc paranoic, o que en tinc rampells de tant en tant, posant per cas avui.)
Anant per una altra banda. No em fa mal que em diguin o que em recordin aquestes coses perquè pensi que no tinc o que no hagi tingut, almenys parcialment, símptomes evidents de totes aquestes disfuncions (disfuncions, suposo), sinó que em fa mal quan aquesta mena de retrets es diuen amb especial mala idea: quan es diuen amb la voluntat de fer mal. O sigui, no com quan et diuen «fill de puuuutaaaa» després de fer una malifeta, sinó quan et diuen paranoic o neuròtic de veritat, havent-ho rumiat. En realitat, aquests retrets són insultants per a tot el col·lectiu de malalts mentals. És com allò de dir en to de reny «subnormal» a algú, «mongòlic» o «discapacitat» o «handicapat» (que totes són iguals: només que hi ha moments que són moda o que resulten més políticament correctes uns o altres apel·latius; tots, crec, s’haurien de poder fer servir, perquè tots han viscut la seva etapa gloriosa en què eren considerats eufemismes). Però quin mal gust tot plegat, dir aquestes coses com insults, i quina falta d’humanitat i d’imaginació, fer servir les mancances o les característiques físiques com retrets. És com un retorn de decennis enrere: com allò de dir «quatreülls» als que duem ulleres o «tarongera» a qui comença a tenir cel·lulitis.
Ramon Folch i Camarasa ha escrit a la seva darrera obra –que no us puc recomanar: és una mica plom, comparada amb Testa de vell en bronze i sobretot amb aquella delícia de Bon dia, pare– una frase que fa més o menys referència a l’assumpte: «És curiós el que passa amb certes malalties, que poden ser tan greus o més que d’altres i tanmateix sovint els que les pateixen són objecte de mofa o protagonitzen acudits o escenes còmiques en el teatre i el cinema» (Contra el silenci, 2006, p. 119).
Perquè, a veure, què té de dolent ser mongòlic, esquizofrènic o paranoic?
I amb tot això, que encara no sé si sóc paranoic a temps complet o parcial. Però deixem-ho aquí, almenys avui.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dimarts, 26 de febrer del 2008
Paranoic (1)
Al llarg de la vida m’han dit de tot. A banda dels retrets normals, que a voltes no tenen més transcendència, els que m’han fet més mal han estat els relacionats directament amb malalties: neuròtic, esquizofrènic, ciclotímic, dislèxic, epilèptic... En tot hi ha un rastre de veritat, cal dir-ho. Pel que fa a l’epilèpsia, he tingut almenys un episodi –molt breu– d’out body experience. Va ser interessant. De fet, vaig descriure amb detall l’experiència i vaig publicar el relat en una web de contes curts.
També m’han dit psicòpata. Tot, per un gat que vaig matar fa un munt d’anys, més de trenta: un gat que tenia jo a casa meva i que me’l va atropellar un cotxe i el va deixar molt malferit. Vaig prendre el determini de matar-lo perquè no patís més... i no me’n sortia. No tenia eines prou contundents i no se m’acudia com fer-ho i vaig anar provant coses, cada cop més fortes. Total, que el vaig fer patir més del compte per la meva malaptesa. I la bèstia, pobreta, vinga a miolar de dolor. D’aquí ve allò de psicòpata que em va dir una veïna.
O que sóc un histèric, és clar, i un cínic, però això em penso que ja no són malalties. I he sigut cleptòman, perquè un cop en un magatzem d’aquells grans, quan tenia tretze anys, vaig robar no recordo què –una cosa que no necessitava, segur, perquè només recordo que ho vam fer uns quants per l’emoció que comportava–, i una altra vegada em vaig endur un parell de duros del moneder de ma mare.
M’haig d’enfadar, doncs, si algú un dia em diu que sóc paranoic? No, jo crec que no. Primer em va molestar molt que m’ho diguessin, és veritat, però després vaig veure que no, que el fet que m’ho hagués dit volia dir que d’alguna manera aquella persona em tenia prou confiança. No m’hi havia de capficar gaire. Tot i que també podria ser que aquell no em digués paranoic normalment però ho pensés de manera habitual, i que m’ho digués un dia justament perquè estava molt enfadat, que és quan es diuen les veritats, i se li va escapar...
Ja ho veieu que sí, que sóc una mica paranoic. Els lectors d’aquest bloc segur que no en tenen dubtes.
Continuarà.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
També m’han dit psicòpata. Tot, per un gat que vaig matar fa un munt d’anys, més de trenta: un gat que tenia jo a casa meva i que me’l va atropellar un cotxe i el va deixar molt malferit. Vaig prendre el determini de matar-lo perquè no patís més... i no me’n sortia. No tenia eines prou contundents i no se m’acudia com fer-ho i vaig anar provant coses, cada cop més fortes. Total, que el vaig fer patir més del compte per la meva malaptesa. I la bèstia, pobreta, vinga a miolar de dolor. D’aquí ve allò de psicòpata que em va dir una veïna.
O que sóc un histèric, és clar, i un cínic, però això em penso que ja no són malalties. I he sigut cleptòman, perquè un cop en un magatzem d’aquells grans, quan tenia tretze anys, vaig robar no recordo què –una cosa que no necessitava, segur, perquè només recordo que ho vam fer uns quants per l’emoció que comportava–, i una altra vegada em vaig endur un parell de duros del moneder de ma mare.
M’haig d’enfadar, doncs, si algú un dia em diu que sóc paranoic? No, jo crec que no. Primer em va molestar molt que m’ho diguessin, és veritat, però després vaig veure que no, que el fet que m’ho hagués dit volia dir que d’alguna manera aquella persona em tenia prou confiança. No m’hi havia de capficar gaire. Tot i que també podria ser que aquell no em digués paranoic normalment però ho pensés de manera habitual, i que m’ho digués un dia justament perquè estava molt enfadat, que és quan es diuen les veritats, i se li va escapar...
Ja ho veieu que sí, que sóc una mica paranoic. Els lectors d’aquest bloc segur que no en tenen dubtes.
Continuarà.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dijous, 21 de febrer del 2008
Guanys pornogràfics
Ja sabeu que no m’agrada la pornografia, però en aquest cas em sento obligat per la indignació a parlar-vos-en. És aquesta notícia: «Endesa va registrar un benefici net de 2.675 milions d’euros* l’any 2007. Si es comparen els resultats en termes homogenis, el benefici net hauria crescut un 14,2% respecte al 2006. Els ingressos de l’elèctrica van pujar a 21.931 milions d’euros, un 6,6% més, i les vendes van ser de 21.222 milions, un 8,1% per sobre de les obtingudes l’exercici anterior. El resultat brut d’explotació (ebitda) va ser de 7.485 milions d’euros, amb un increment del 4,9% respecte al 2006, mentre que el resultat net d’explotació (ebit) va arribar als 5.596 milions d’euros, un 6,8% més. Els recursos generats per les operacions es van situar en 5.258 milions d’euros, un 13,3% més, i totes les àrees de negoci de l’elèctrica van contribuir de forma positiva al rendiment de la companyia. En concret, el benefici net del negoci a Espanya i Portugal va ser de 1.785 milions d’euros, que va equivaler al 66,7% del total del grup presidit actualment per José Manuel Entrecanales i fins fa uns mesos pel senyor Manuel Pizarro, candidat del Partido Popular a les eleccions del 9 de març del 2008.» (Dels diaris d’avui.)
(Suposo que tots recordeu que el senyor Pizarro va assegurar el mes d’agost de l’any passat que en el cas hipotètic que fos possible fer més inversions a Catalunya –era hipotètic perquè va dir que aquí ja invertien més del que corresponia, que les inversions a la xarxa catalana eren les més potents de l’Estat–, caldria apujar les tarifes, perquè l’empresa ja estava al límit de la seva capacitat d’inversió. Al límit. Que si invertien un duro més, haurien de plegar. Ja es veu, ja.)
*444.852.000.000 pessetes, no re, una mica menys de mig bilió. L'any que ve hi arribaran (al mig bilió).
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
(Suposo que tots recordeu que el senyor Pizarro va assegurar el mes d’agost de l’any passat que en el cas hipotètic que fos possible fer més inversions a Catalunya –era hipotètic perquè va dir que aquí ja invertien més del que corresponia, que les inversions a la xarxa catalana eren les més potents de l’Estat–, caldria apujar les tarifes, perquè l’empresa ja estava al límit de la seva capacitat d’inversió. Al límit. Que si invertien un duro més, haurien de plegar. Ja es veu, ja.)
*444.852.000.000 pessetes, no re, una mica menys de mig bilió. L'any que ve hi arribaran (al mig bilió).
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dimecres, 20 de febrer del 2008
Estigueu contents, avui no us pegarem
Deia el diari d’ahir: «Les cues eternes de rostres resignats per treure’s el DNI a la comissaria del carrer Balmes tenen els dies comptats. Els barcelonins no n’hauran de perdre dos per obtenir el carnet d’identitat. Ni esperar un mes per tenir-lo a la cartera. Ni tacar-se els dits amb tinta. Totes aquestes incomoditats són ja història. Ara tots els tràmits podran fer-se en un quart d’hora en una única visita a les noves dependències repartides per la capital catalana.»
Etcètera. Per què continuar? És el to general, presentar d’aquesta manera no tan sols acrítica sinó fins i tot laudatòria una estructura d’abús, una creació de la dictadura per controlar la gent, és això el que em fica malalt. No ho puc sofrir. Ni una paraula sobre la conveniència o la inconveniència de continuar obligant la gent a identificar-se amb un carnet amb empremtes dactilars com si fóssim tots delinqüents. Així ja tenen la feina feta per quan siguem delinqüents de debò o per quan decideixin que ho som (separatistes, rojos, asocials, etc.). Ni una paraula sobre l’origen d’aquest instrument de control de la ciutadania (1941, juntament amb Alemanya, on manava un tal Adolf Hitler). A tothom li sembla bé que l’estat faci el paper de gran germà, ningú no discuteix res. Va acabar la dictadura (?) i els nous governants van deixar dempeus tot allò que no va provocar protestes massives explícites. Ja els anava bé conservar com més instruments de control millor. És així com va anar la cosa, sí. I la premsa presenta avui com un gran avenç que ara això ja no serà tan costós com ho era abans, que ara es podrà fer en un quart. Llegeixes notícies d’aquesta mena i sembla un relat d’aquells de Kadaré o de Kafka sobre els buròcrates als quals havies d’estar agraït si feien la seva feina, sembla una crònica dels camps de concentració on els presos estaven contents si un dia el kapo de torn només els havia clavat una fuetada, en comptes de les quinze habituals. Alegria, alegria, que avui no us pegarem tant.
Jo no estic content. Em rebel·lo contra aquest mesellisme. No l’accepto! I el problema és que ho dic i, al meu voltant, gairebé ningú no m’entén. N’hi ha que em donen la raó, però crec que ho fan per fer-me feliç. En el fons pensen: pobre vigilant, la soledat del far li ha capgirat el magí, o potser ja ve d’abans, potser va ser per això que se’n va anar a viure al far, tot sol, pobret.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Etcètera. Per què continuar? És el to general, presentar d’aquesta manera no tan sols acrítica sinó fins i tot laudatòria una estructura d’abús, una creació de la dictadura per controlar la gent, és això el que em fica malalt. No ho puc sofrir. Ni una paraula sobre la conveniència o la inconveniència de continuar obligant la gent a identificar-se amb un carnet amb empremtes dactilars com si fóssim tots delinqüents. Així ja tenen la feina feta per quan siguem delinqüents de debò o per quan decideixin que ho som (separatistes, rojos, asocials, etc.). Ni una paraula sobre l’origen d’aquest instrument de control de la ciutadania (1941, juntament amb Alemanya, on manava un tal Adolf Hitler). A tothom li sembla bé que l’estat faci el paper de gran germà, ningú no discuteix res. Va acabar la dictadura (?) i els nous governants van deixar dempeus tot allò que no va provocar protestes massives explícites. Ja els anava bé conservar com més instruments de control millor. És així com va anar la cosa, sí. I la premsa presenta avui com un gran avenç que ara això ja no serà tan costós com ho era abans, que ara es podrà fer en un quart. Llegeixes notícies d’aquesta mena i sembla un relat d’aquells de Kadaré o de Kafka sobre els buròcrates als quals havies d’estar agraït si feien la seva feina, sembla una crònica dels camps de concentració on els presos estaven contents si un dia el kapo de torn només els havia clavat una fuetada, en comptes de les quinze habituals. Alegria, alegria, que avui no us pegarem tant.
Jo no estic content. Em rebel·lo contra aquest mesellisme. No l’accepto! I el problema és que ho dic i, al meu voltant, gairebé ningú no m’entén. N’hi ha que em donen la raó, però crec que ho fan per fer-me feliç. En el fons pensen: pobre vigilant, la soledat del far li ha capgirat el magí, o potser ja ve d’abans, potser va ser per això que se’n va anar a viure al far, tot sol, pobret.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dissabte, 16 de febrer del 2008
La raó d’una bestiesa
S’acosten eleccions i suposo que no me’n podré abstreure. La pressió és massa forta per a un periodista.
Miro d’entendre la raó per la qual els de CiU asseguren ara que si el PSOE depèn d’ells després de les eleccions del 9 de març, la condició que els posaran és que facin plegar Montilla. No entenc aquesta amenaça perquè:
1) Si fos veritat que CiU vol demanar aquesta barbaritat, no seria lògic que ho digués públicament.
2) CiU queda, dient això, com un partit absolutament fenici (per no dir coses més políticament incorrectes).
3) Zapatero és un mentider, un nacionalista espanyol bastant exacerbat i un home molt aferrat al poder, però no és tan ximple com per cometre un error d’aquesta grandària.
4) És veritat que PSOE i PSC són exactament la mateixa cosa –ara s’ha tornat a demostrar amb el repartiment dels espais electorals, ja que els del PSC han renunciat a la quota que els corresponia per afavorir que el PSOE pogués ser el primer a l’Estat–, però fins ara no hi ha precedents, em sembla, d’un partit que hagi fet un bescanvi govern espanyol - govern autonòmic com el que pretén fer ara CiU, i no crec que al senyor Zapatero li interessi enemistar-se per sempre més amb l’esquerra catalana. El PSOE pot guanyar sempre a Catalunya per golejada sense baixar de l’autocar, però potser deixaria de fer-ho si es verifiqués una hipòtesi com aquesta que planteja CiU: que el preu de governar a Madrid fos que governés la dreta a Catalunya (CiU + PP, amb l’abstenció almenys inicial del PSOE). Segur que els del PSOE que manen –vull dir els de Madrid, en aquest punt Montilla no és qui ha de decidir, no depèn d’ell–, quan s’acostin més les eleccions ho desmentiran. O no: potser faran servir l’amenaça aquella que «no podem dependre d’altres» com a esperó per motivar el vot dels seus. El vot de la por.
En canvi, hi ha una raó d’aquest anunci de CiU que sí que funciona i que naturalment no ens diran. Per a la gent que estigui fins al capdamunt del tripartit i alhora no els sembli malament Zapatero si l’alternativa és Rajoy –antics votants de CiU i, atenció, votants del PP desencantats de la deriva última d’aquest partit a Catalunya–, dir-los que ara també es pot votar contra Montilla votant CiU pot ser una raó suplementària per animar-se a anar a votar, ja que la majoria d’aquests dos segments són partidaris d’abstenir-se, estan desencantats i cansats de no aconseguir que les coses vagin com ells es pensen que haurien d’anar.
De tota manera, ja poden prendre-s’ho amb calma, tots plegats, perquè diguin el que diguin les enquestes crec que el PSOE guanyarà per pallissa i no necessitarà ningú per governar amb comoditat, o en tindrà prou amb els quatre d’Iniciativa - Izquierda Unida. Fa temps que ho dic i no em creu ningú. És clar que jo m’equivoco sovint ;-) Però encara més erren les enquestes.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Miro d’entendre la raó per la qual els de CiU asseguren ara que si el PSOE depèn d’ells després de les eleccions del 9 de març, la condició que els posaran és que facin plegar Montilla. No entenc aquesta amenaça perquè:
1) Si fos veritat que CiU vol demanar aquesta barbaritat, no seria lògic que ho digués públicament.
2) CiU queda, dient això, com un partit absolutament fenici (per no dir coses més políticament incorrectes).
3) Zapatero és un mentider, un nacionalista espanyol bastant exacerbat i un home molt aferrat al poder, però no és tan ximple com per cometre un error d’aquesta grandària.
4) És veritat que PSOE i PSC són exactament la mateixa cosa –ara s’ha tornat a demostrar amb el repartiment dels espais electorals, ja que els del PSC han renunciat a la quota que els corresponia per afavorir que el PSOE pogués ser el primer a l’Estat–, però fins ara no hi ha precedents, em sembla, d’un partit que hagi fet un bescanvi govern espanyol - govern autonòmic com el que pretén fer ara CiU, i no crec que al senyor Zapatero li interessi enemistar-se per sempre més amb l’esquerra catalana. El PSOE pot guanyar sempre a Catalunya per golejada sense baixar de l’autocar, però potser deixaria de fer-ho si es verifiqués una hipòtesi com aquesta que planteja CiU: que el preu de governar a Madrid fos que governés la dreta a Catalunya (CiU + PP, amb l’abstenció almenys inicial del PSOE). Segur que els del PSOE que manen –vull dir els de Madrid, en aquest punt Montilla no és qui ha de decidir, no depèn d’ell–, quan s’acostin més les eleccions ho desmentiran. O no: potser faran servir l’amenaça aquella que «no podem dependre d’altres» com a esperó per motivar el vot dels seus. El vot de la por.
En canvi, hi ha una raó d’aquest anunci de CiU que sí que funciona i que naturalment no ens diran. Per a la gent que estigui fins al capdamunt del tripartit i alhora no els sembli malament Zapatero si l’alternativa és Rajoy –antics votants de CiU i, atenció, votants del PP desencantats de la deriva última d’aquest partit a Catalunya–, dir-los que ara també es pot votar contra Montilla votant CiU pot ser una raó suplementària per animar-se a anar a votar, ja que la majoria d’aquests dos segments són partidaris d’abstenir-se, estan desencantats i cansats de no aconseguir que les coses vagin com ells es pensen que haurien d’anar.
De tota manera, ja poden prendre-s’ho amb calma, tots plegats, perquè diguin el que diguin les enquestes crec que el PSOE guanyarà per pallissa i no necessitarà ningú per governar amb comoditat, o en tindrà prou amb els quatre d’Iniciativa - Izquierda Unida. Fa temps que ho dic i no em creu ningú. És clar que jo m’equivoco sovint ;-) Però encara més erren les enquestes.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dimecres, 13 de febrer del 2008
Viure al dia
The prize winner of Defiance, Ohio (2005) és una pel·lícula dolentota de sèrie E (embafadora) que vaig veure dissabte a la classe d’anglès. És d’una mare de família nombrosa (Julianne Moore) dels anys 50, casada amb un home violent, alcohòlic i primari (Woody Harrelson). La mare, una bleda encantadora –si es pot dir d’aquesta manera– ha de tirar endavant els fills a base de molt coratge i una murrieria natural que la fa experta a treure transcendència dels exabruptes del seu home i també a guanyar tota mena de concursos i premis convocats per mitjans de comunicació i empreses de tota mena: des de viatges i cotxes, que no pot aprofitar perquè sempre hi ha necessitats més peremptòries que passen al davant, fins a llaminadures o premis de supermercat. L’Evelyn ho guanya quasi tot, és una campiona nacional, reconeguda per les altres concursants professionals de tots els Estats Units.
Bé, no val gaire res, a banda del fet que parlen en anglès, que era el que m’interessava. Però em va fer profit una frase. La història, basada en un cas real, està explicada des de la perspectiva d’una de les filles, que no entén com la mare, tan espavilada com era (guanya prou diners per sobreviure i a més la casa on s’estan és propietat seva, un dels premis que ha aconseguit), continuava aguantant al costat d’aquell marit que per a l’única cosa que servia, diu ella, és per fer-li fills, treballar com una bèstia (això sí que ho feia) i viure els partits de bèisbol per la ràdio com si s’hi juguessin tots la vida. La filla, però, recorda molt vivament una de les converses que té amb la mare, que li diu que s’ha de viure al dia, que qui dia passa any empeny i que el que és important és gaudir de cada minut de què es pugui gaudir, i mirar de no pensar en els moments dolents, que d’altra banda són impossibles d’evitar. (És clar que hi ha fronteres –aquesta glossa és meva– que no has de passar o no has de deixar que els altres passin si t’afecten, però no és gens fàcil establir aquestes fronteres, ni decidir que siguin inamovibles.)
És un tipus de consell que haig de reconèixer que a mi em va molt i molt bé. Viure al dia. Us el penjo aquí per si a algú més li fa servei.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Bé, no val gaire res, a banda del fet que parlen en anglès, que era el que m’interessava. Però em va fer profit una frase. La història, basada en un cas real, està explicada des de la perspectiva d’una de les filles, que no entén com la mare, tan espavilada com era (guanya prou diners per sobreviure i a més la casa on s’estan és propietat seva, un dels premis que ha aconseguit), continuava aguantant al costat d’aquell marit que per a l’única cosa que servia, diu ella, és per fer-li fills, treballar com una bèstia (això sí que ho feia) i viure els partits de bèisbol per la ràdio com si s’hi juguessin tots la vida. La filla, però, recorda molt vivament una de les converses que té amb la mare, que li diu que s’ha de viure al dia, que qui dia passa any empeny i que el que és important és gaudir de cada minut de què es pugui gaudir, i mirar de no pensar en els moments dolents, que d’altra banda són impossibles d’evitar. (És clar que hi ha fronteres –aquesta glossa és meva– que no has de passar o no has de deixar que els altres passin si t’afecten, però no és gens fàcil establir aquestes fronteres, ni decidir que siguin inamovibles.)
És un tipus de consell que haig de reconèixer que a mi em va molt i molt bé. Viure al dia. Us el penjo aquí per si a algú més li fa servei.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dissabte, 9 de febrer del 2008
Qüestions de llengua (XXIII): Paradoxes lingüístiques (1)
Ja sabeu que les gramàtiques diuen que el, la, lo, els, les són articles definits o determinats i un, una, uns, unes són articles indefinits o indeterminats.
Bé, doncs compareu aquestes dues frases:
- Mostren una boa com es menja un conill (notícia de la premsa d’aquesta setmana)
- Al meu pare li agradava el conill
Sembla que és més determinat o definit (concret) l’article del primer cas que el del segon, no?
En el primer cas, se’ns parla d’un conill, un de sol, que va ser devorat per una boa dins l’aparador d’una botiga em penso que era dimarts o dimecres passat, davant la mirada expectant del públic que passava pel carrer i que va poder veure com la boa se’l menjava. Pobre conillet. Un conill que podia tenir nom i tot, de tan concret com era. I, en canvi, hem fet servir l’article indeterminat o indefinit per anomenar-lo.
En el segon cas no es fa referència a cap conill en concret, sinó a la carn de conill en general. No hi ha cap conill que puguem assenyalar amb el dit dient «és aquest», com en l’altre cas. I, tanmateix, aquí hem fet servir l’article determinat o definit.
No descobreixo la sopa d’all, eh?, que aquesta paradoxa ja l’expliquen les gramàtiques. Però és una bona entrada per a d’altres paradoxes que de mica en mica aniré exposant aquí, a mesura que se’m vagin acudint.
Més paradoxes lingüístiques aquí.
Bé, doncs compareu aquestes dues frases:
- Mostren una boa com es menja un conill (notícia de la premsa d’aquesta setmana)
- Al meu pare li agradava el conill
Sembla que és més determinat o definit (concret) l’article del primer cas que el del segon, no?
En el primer cas, se’ns parla d’un conill, un de sol, que va ser devorat per una boa dins l’aparador d’una botiga em penso que era dimarts o dimecres passat, davant la mirada expectant del públic que passava pel carrer i que va poder veure com la boa se’l menjava. Pobre conillet. Un conill que podia tenir nom i tot, de tan concret com era. I, en canvi, hem fet servir l’article indeterminat o indefinit per anomenar-lo.
En el segon cas no es fa referència a cap conill en concret, sinó a la carn de conill en general. No hi ha cap conill que puguem assenyalar amb el dit dient «és aquest», com en l’altre cas. I, tanmateix, aquí hem fet servir l’article determinat o definit.
No descobreixo la sopa d’all, eh?, que aquesta paradoxa ja l’expliquen les gramàtiques. Però és una bona entrada per a d’altres paradoxes que de mica en mica aniré exposant aquí, a mesura que se’m vagin acudint.
Més paradoxes lingüístiques aquí.
dimecres, 6 de febrer del 2008
Volen una bomba?
Sembla que el Govern espanyol estigui entestat a aconseguir que un boig de l’entorn abertzale mati algú abans de les eleccions. Si no, no s’entén a què treu cap aquesta dèria de fer tancar tota cuca que bellugui d’aquell àmbit. Que no saben que matar és una de les coses més fàcils del món (deixant de banda la consciència, ara parlo de la factibilitat), si algú es proposa de veritat fer-ho?
I doncs, si el Govern no vol disgustos, el que ha de fer és respectar escrupolosament els drets democràtics de la gent, encara que no li agradin i encara que hi hagi un partit a l’oposició que cridi cada dia a la guerra. Per la via de la repressió pura i dura, no se’n sortiran més que a curt termini. Potser és això el que cerquen: qui dia passa, any empeny.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
I doncs, si el Govern no vol disgustos, el que ha de fer és respectar escrupolosament els drets democràtics de la gent, encara que no li agradin i encara que hi hagi un partit a l’oposició que cridi cada dia a la guerra. Per la via de la repressió pura i dura, no se’n sortiran més que a curt termini. Potser és això el que cerquen: qui dia passa, any empeny.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dissabte, 2 de febrer del 2008
Perquè fa 800 anys Jaume I...
No crec en els reis, excepte en els d’Orient que vénen cada 5 de gener a la nit, però avui fa 800 anys que va néixer a Montpeller el rei En Jaume i tothom espera que ho celebris d’alguna manera. Bé, ho dic aquí i ja està, perquè en realitat no m’agraden les conquestes ni les reconquestes. Sóc català, m’agrada el català i suposo que li dec a aquell senyor, en bona part, el fet de parlar-lo. O no, perquè els anomenats moros van estar-se aquí segles i la llengua es va continuar parlant. Algú creu que en el temps dels moros va desaparèixer el llatí del tot? No, els moros eren gent força civilitzada, ja ens ho va dir el senyor Jiménez de Parga, que es banyaven en fonts de coloraines. I a més, aquell rei del qual parlem també devia ser força moro: tres esposes legals, nou concubines, un munt de fills reconeguts o no escampats ça i lla...
I si la cosa no hagués anat com va anar, si ara aquí parléssim tots moro, doncs també seríem feliços més o menys amb la nostra parla mora, no? En fi, que no sé exactament per què escric sobre aquesta temàtica avui. Suposo que ho duus als gens i no te’n pots estar. Però psicològicament em resulta molt difícil estar orgullós d’un rei de fa 800 anys que va dedicar la vida a fer la guerra i a deixar dones embarassades pertot. Jo no vull ser un català a la manera d’un espanyol, amb els nostres Pelayos, Cids i Reyes Católicos però de sang catalaníssima (i catalanistes avant la lettre).
La meva defensa de Catalunya, del català, de la llibertat i de la autodeterminació de les persones i dels pobles mira al present i al futur. M’és igual el passat. Les coses són com són ara. No té sentit, per mi, remoure els temps pretèrits, com qui cerca la puresa del llinatge. Patètic. Per mi, la història que m’interessa de cara a l’actualitat comença l’any 1948, amb la Declaració dels drets humans. Catalunya, si ha de ser independent, serà perquè la majoria dels catalans voldrem ser independents. És això el que defenso: que ens deixin ser el que vulguem ser.* (I ara, que ens tornin els calés que ens roben, perquè no hi ha dret el que fan els espanyols amb nosaltres, com si fóssim ciutadans de segona.) Jo no vull la independència per decret d’un rei o pel pronunciament d’un general. Jo vull tenir senzillament la possibilitat de ser independents si volem ser independents, perquè ja n’hi ha prou de tuteles històriques i de drets adquirits per conquestes, reconquestes i imposicions. Jo vull la llibertat de parlar en català i que em parlin en català simplement perquè em ve de gust, perquè em dóna la gana i prou. Si d’aquí a cent anys les coses són d’una altra manera, d’aquí a cent anys quedem un dia a fer el vermut i ho tornem a discutir.
Des d’aquesta perspectiva, doncs, el que va passar fa 800 anys... me la bufa.
No sé si algú em tirarà la cavalleria al damunt, ara.
*Hi ha, per exemple, una declaració solemne, en forma d’Estatut, del Parlament de Catalunya del 30 de setembre del 2005, avalada amb el 90 per cent dels vots dels nostres representants legals. A mi no em convencia, però vam decidir entre tots que allò era el que volíem. Les rebaixes posteriors pactades pels partits i els ribots de Madrid ja no m’interessen, són imposició directa o indirecta. Per mi, si cal reclamar algun dret històric, és el del 30 de setembre del 2005. Perquè és el que hem decidit nosaltres, la nostra generació, no els nostres avantpassats. La resta d’arguments són allò de sempre, enganyifes dels polítics i voler fer-nos ballar la seva dansa. I al capdavall, tampoc els estatuts no serveixen de gaire res, havent-hi com hi ha una Constitución española que a l’hora de les interpretacions sempre jugarà contra nosaltres...
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
I si la cosa no hagués anat com va anar, si ara aquí parléssim tots moro, doncs també seríem feliços més o menys amb la nostra parla mora, no? En fi, que no sé exactament per què escric sobre aquesta temàtica avui. Suposo que ho duus als gens i no te’n pots estar. Però psicològicament em resulta molt difícil estar orgullós d’un rei de fa 800 anys que va dedicar la vida a fer la guerra i a deixar dones embarassades pertot. Jo no vull ser un català a la manera d’un espanyol, amb els nostres Pelayos, Cids i Reyes Católicos però de sang catalaníssima (i catalanistes avant la lettre).
La meva defensa de Catalunya, del català, de la llibertat i de la autodeterminació de les persones i dels pobles mira al present i al futur. M’és igual el passat. Les coses són com són ara. No té sentit, per mi, remoure els temps pretèrits, com qui cerca la puresa del llinatge. Patètic. Per mi, la història que m’interessa de cara a l’actualitat comença l’any 1948, amb la Declaració dels drets humans. Catalunya, si ha de ser independent, serà perquè la majoria dels catalans voldrem ser independents. És això el que defenso: que ens deixin ser el que vulguem ser.* (I ara, que ens tornin els calés que ens roben, perquè no hi ha dret el que fan els espanyols amb nosaltres, com si fóssim ciutadans de segona.) Jo no vull la independència per decret d’un rei o pel pronunciament d’un general. Jo vull tenir senzillament la possibilitat de ser independents si volem ser independents, perquè ja n’hi ha prou de tuteles històriques i de drets adquirits per conquestes, reconquestes i imposicions. Jo vull la llibertat de parlar en català i que em parlin en català simplement perquè em ve de gust, perquè em dóna la gana i prou. Si d’aquí a cent anys les coses són d’una altra manera, d’aquí a cent anys quedem un dia a fer el vermut i ho tornem a discutir.
Des d’aquesta perspectiva, doncs, el que va passar fa 800 anys... me la bufa.
No sé si algú em tirarà la cavalleria al damunt, ara.
*Hi ha, per exemple, una declaració solemne, en forma d’Estatut, del Parlament de Catalunya del 30 de setembre del 2005, avalada amb el 90 per cent dels vots dels nostres representants legals. A mi no em convencia, però vam decidir entre tots que allò era el que volíem. Les rebaixes posteriors pactades pels partits i els ribots de Madrid ja no m’interessen, són imposició directa o indirecta. Per mi, si cal reclamar algun dret històric, és el del 30 de setembre del 2005. Perquè és el que hem decidit nosaltres, la nostra generació, no els nostres avantpassats. La resta d’arguments són allò de sempre, enganyifes dels polítics i voler fer-nos ballar la seva dansa. I al capdavall, tampoc els estatuts no serveixen de gaire res, havent-hi com hi ha una Constitución española que a l’hora de les interpretacions sempre jugarà contra nosaltres...
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dimecres, 30 de gener del 2008
Mil rutines
Heu pensat mai en les múltiples petites coses que cal fer cada dia per a un mateix? És increïble, si et poses a fer-ne la llista. I ja no dic res dels qui teniu criatures i no sols heu d’estar per vosaltres i per elles com si tinguéssiu doble personalitat –o triple, o més–, sinó que a més heu de fer tot de previsions cada dia perquè la gimcama de l’endemà tingui alguna probabilitat d’èxit... I tampoc no dic res dels que teniu animals a casa, i ja no diguem si és un animal exòtic com un cocodril o una constrictor.
Per exemple, abans d’anar a dormir. Parlo només d’un mateix, com deia: raspallar les sabates i/o posar-hi crema, despullar-se i descalçar-se, posar-se el pijama i les sabatilles, rentar les ulleres –una rentada al dia amb aigua i sabó sempre els va bé–, ficar la roba bruta del dia al cossi del safareig o al calaix de la roba bruta o directament a la rentadora, triar la roba de demà –els homes només necessitem a l’hivern entre set i deu peces bàsiques, que s’han de deixar preparades o almenys previstes–, rentar-se les dents –raspallet interproximal i raspall normal–, deixar el llibre de capçalera o la revista o el diari i les ulleres de llegir a la tauleta de nit –ja tenim la vista cansada–, prendre la pastilla per a evitar els refluxos gàstrics si escau, accionar el piu del despertador i mirar que ningú no ens hi hagi canviat l’hora, tenir la tovallola a punt i el sabó del cap a l’abast per a la dutxa de demà, fer un riu o fins i tot alguna altra cosa més substancial perquè fins ara no hem tingut temps...
I abans de tot això, deixar l’esmorzar mig preparat, revisar que la porta hagi quedat ben tancada, abaixar persianes, apagar llums de la casa, revisar el gas, mirar l’agenda per veure demà què passa i actuar en conseqüència –preparant el que calgui–, obrir el correu si no l’hem pogut mirar abans no fos cas que haguéssim de fer una gestió d’urgència demà de camí cap a la feina...
I ja suposem que hem deixada neta la cuina després de sopar i arreglades totes les altres coses que hem desordenat al llarg del dia. I que hem baixat la bossa d’escombraries al carrer. I que hem mirat el contestador del telèfon, si en tenim..., i segur que m’he deixat un munt de rutines.
És clar que la majoria d’aquestes coses les fem d’esma i sense pensar-hi, però a mesura que et vas fent gran notes que t’hi has de concentrar cada cop més, per no deixar-te res d’important. Com diu avui mateix l’actor Joan Pera, que enguany en fa seixanta, «abans de sortir de casa haig de comptar una per una les coses que puc necessitar, per assegurar-me que les porto al damunt».
El nivell de sofisticació de la nostra vida és espectacular, ens ha fet esclaus. Segur que als llocs més pobres del món, només que tinguin un bol d’arròs per sopar i un llit per dormir saben ser més feliços. Quan se’n van a clapar, remullen una mica el tapavergonyes a la galleda que tenen a l’entrada de la barraca i el deixen estès perquè l’endemà estigui eixut. I a fer nones.
Però no m’enganyo: la majoria de nosaltres, ara, tal com som, tal com hem pujat, em penso que no seríem capaços de sobreviure sense la comoditat a què ens hem avesat. Potser sí que en cas de necessitat t’acostumes a tot, com diuen, però vist de lluny i en teoria, em fa l’efecte que jo, al cap de dos dies... al calaix.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Per exemple, abans d’anar a dormir. Parlo només d’un mateix, com deia: raspallar les sabates i/o posar-hi crema, despullar-se i descalçar-se, posar-se el pijama i les sabatilles, rentar les ulleres –una rentada al dia amb aigua i sabó sempre els va bé–, ficar la roba bruta del dia al cossi del safareig o al calaix de la roba bruta o directament a la rentadora, triar la roba de demà –els homes només necessitem a l’hivern entre set i deu peces bàsiques, que s’han de deixar preparades o almenys previstes–, rentar-se les dents –raspallet interproximal i raspall normal–, deixar el llibre de capçalera o la revista o el diari i les ulleres de llegir a la tauleta de nit –ja tenim la vista cansada–, prendre la pastilla per a evitar els refluxos gàstrics si escau, accionar el piu del despertador i mirar que ningú no ens hi hagi canviat l’hora, tenir la tovallola a punt i el sabó del cap a l’abast per a la dutxa de demà, fer un riu o fins i tot alguna altra cosa més substancial perquè fins ara no hem tingut temps...
I abans de tot això, deixar l’esmorzar mig preparat, revisar que la porta hagi quedat ben tancada, abaixar persianes, apagar llums de la casa, revisar el gas, mirar l’agenda per veure demà què passa i actuar en conseqüència –preparant el que calgui–, obrir el correu si no l’hem pogut mirar abans no fos cas que haguéssim de fer una gestió d’urgència demà de camí cap a la feina...
I ja suposem que hem deixada neta la cuina després de sopar i arreglades totes les altres coses que hem desordenat al llarg del dia. I que hem baixat la bossa d’escombraries al carrer. I que hem mirat el contestador del telèfon, si en tenim..., i segur que m’he deixat un munt de rutines.
És clar que la majoria d’aquestes coses les fem d’esma i sense pensar-hi, però a mesura que et vas fent gran notes que t’hi has de concentrar cada cop més, per no deixar-te res d’important. Com diu avui mateix l’actor Joan Pera, que enguany en fa seixanta, «abans de sortir de casa haig de comptar una per una les coses que puc necessitar, per assegurar-me que les porto al damunt».
El nivell de sofisticació de la nostra vida és espectacular, ens ha fet esclaus. Segur que als llocs més pobres del món, només que tinguin un bol d’arròs per sopar i un llit per dormir saben ser més feliços. Quan se’n van a clapar, remullen una mica el tapavergonyes a la galleda que tenen a l’entrada de la barraca i el deixen estès perquè l’endemà estigui eixut. I a fer nones.
Però no m’enganyo: la majoria de nosaltres, ara, tal com som, tal com hem pujat, em penso que no seríem capaços de sobreviure sense la comoditat a què ens hem avesat. Potser sí que en cas de necessitat t’acostumes a tot, com diuen, però vist de lluny i en teoria, em fa l’efecte que jo, al cap de dos dies... al calaix.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dissabte, 26 de gener del 2008
Gent de ciències
No sé si són acudits vells, però me’ls acaben d’explicar i m’han fet gràcia.
Un:
Cau un globus aerostàtic en un camp i el pilot, desorientat, demana a un senyor que hi ha per allà:
—Perdoni, sap on som?
—Sí, vostè és dins d’un cistell de vímet força gros, sota un globus aerostàtic desinflat, enmig d’un camp sembrat de bledes.
—Molt amable. Vostè és de ciències, no?
—Sí, per què?
—Perquè m’ha donat una informació tan precisa com inútil.
I l’altre:
Un màster d’aquells tan moderns va a fer un estudi de camp a la muntanya. Troba un pastor amb un enorme ramat d’ovelles. Diu l’expert:
—Ja sap quantes «cabretes» té? Vol que l’hi digui?
—Psé. Si ho endevineu, us en dono una.
L’home de ciutat fa unes quantes fotografies digitals del ramat, treu un ordinador portàtil, comença a ampliar les fotografies, a quadricular-les, a fer càlculs i dibuixos i operacions amb la calculadora i al final diu:
—El ramat té 1.754 ovelles.
—Deunidó! Ho heu encertat! Bé, ja podeu triar la que vulgueu.
El màster fa la tria. Diu el pastor:
—Vós deveu ser un auditor, o consultor o com se digui, no?
—Sí, com ho sap?
—Perquè heu vingut aquí sense que ningú us ho demanés, m’heu dit una dada que jo ja coneixia i no teniu ni idea d’ovelles, perquè heu triat el gos d’atura.
Que ningú no se m’enfadi, ara, eh?, si hi ha gent de ciències i màsters i auditors que llegiu això. Que és només per riure una mica.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Un:
Cau un globus aerostàtic en un camp i el pilot, desorientat, demana a un senyor que hi ha per allà:
—Perdoni, sap on som?
—Sí, vostè és dins d’un cistell de vímet força gros, sota un globus aerostàtic desinflat, enmig d’un camp sembrat de bledes.
—Molt amable. Vostè és de ciències, no?
—Sí, per què?
—Perquè m’ha donat una informació tan precisa com inútil.
I l’altre:
Un màster d’aquells tan moderns va a fer un estudi de camp a la muntanya. Troba un pastor amb un enorme ramat d’ovelles. Diu l’expert:
—Ja sap quantes «cabretes» té? Vol que l’hi digui?
—Psé. Si ho endevineu, us en dono una.
L’home de ciutat fa unes quantes fotografies digitals del ramat, treu un ordinador portàtil, comença a ampliar les fotografies, a quadricular-les, a fer càlculs i dibuixos i operacions amb la calculadora i al final diu:
—El ramat té 1.754 ovelles.
—Deunidó! Ho heu encertat! Bé, ja podeu triar la que vulgueu.
El màster fa la tria. Diu el pastor:
—Vós deveu ser un auditor, o consultor o com se digui, no?
—Sí, com ho sap?
—Perquè heu vingut aquí sense que ningú us ho demanés, m’heu dit una dada que jo ja coneixia i no teniu ni idea d’ovelles, perquè heu triat el gos d’atura.
Que ningú no se m’enfadi, ara, eh?, si hi ha gent de ciències i màsters i auditors que llegiu això. Que és només per riure una mica.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
