Quan en dèiem «bucadillu»

El català en temps del Franco

 

Sovint se sent a dir que en temps del Franco («Caudillo de España por la Gracia de Dios», 1936-1975, a Catalunya a partir del 1938-39), sí, estàvem ben fotuts en molts terrenys, però no tant en el de la llengua. L’any 1975 la inflació era del 15% –i va arribar fins al 26,39%!–, continuava en força àmbits l’autarquia comercial, es mantenien molts controls econòmics i de circulació, la corrupció era encara més brutal que ara, només a Catalunya hi havia dotzenes de presos polítics, la pobresa rural era endèmica i únicament s’hi feien pegats, eren recurrents les sentències de mort i de cadena perpètua, hi havia innombrables prohibicions, estava vigent la censura (prèvia en molts casos) de la premsa i dels llibres, les ràdios privades havien de connectar amb «el parte» de RNE si volien donar notícies (i si no volien també), només hi havia un canal de televisió...

Però, com deia, alguns afirmen coses tan inversemblants –ateses les circumstàncies– com que gairebé tothom parlava en català i que aquell català que es parlava era un bon català. Com si els trenta-sis o trenta-set anys d’aquell règim nefast per a Catalunya haguessin sigut tan tous en la qüestió lingüística que en realitat ni tan sols es podrien considerar dictadura. No ho diuen així, però sembla que ho diguin!

Se solen fer aquesta mena de manifestacions per comparació amb l’empobriment del català d’avui.

Doncs a mi sempre m’ha semblat molt fora d’osques la percepció tan bona sobre el català del temps del Franco. Algú podrà dir que jo era encara massa jovenet per poder valorar-ho –Franco es va morir quan jo tenia disset anys–, i que el meu entorn escolar dels anys setanta no havia sigut precisament gaire catalanista, com sí que ho havia sigut, amb reserves, el dels anys seixanta –curiosa evolució–, però l’entorn familiar era ben català i el del barri ho podria ser si fos veritat allò que diuen: que es parlava més català llavors que ara, també al carrer i als comerços, i que es parlava més bon català.

Bé, doncs cinquanta anys després he pogut comprovar-ho. Que no. Que no és com diuen. Com ho he comprovat? Rellegint els articles que publicava cada setmana Jeroni Girona (pseudònim d’Àlvar Maduell) a la Hoja del Lunes de Barcelona entre els anys 1977 i 1980. Els he pogut rescatar gràcies al volum Recatalar, publicat el 2007 en el que sembla un recull editat pel mateix autor. Me l’han regalat ara, no en coneixia l’existència. I, si mai vaig llegir algun d’aquests articles a la Hoja del Lunes, no me’n recordava gens, tot i que el nom de Jeroni Girona no se’m fa estrany.

En aquells articles, Girona (o sigui, Maduell) denunciava com es deien moltes coses en el català barceloní de l’època (recordem-ho: 1977-1980) i explicava amb força vehemència –senyal que trobava necessari recalcar-ho– com s’havien de dir aquelles coses en català normalitzat. Per tant, concloc que aquells articles retraten bastant la manera de parlar d’una majoria (?) de catalanoparlants de l’àmbit metropolità. Dic «majoria» perquè ell parla d’una «massiva claudicació» a Barcelona i rodalia, una rodalia força generosa, tot i que segur que hi havia àrees i àmbits que se salvaven més que altres del desastre, fins i tot dins de Barcelona mateix. Maduell es referia no sols a la copiosa terminologia castellana incorporada al català –adopció que en alguns casos seria definitiva i normalitzada–, sinó també a sintaxi i a fonètica: construccions castellanes omnipresents, oblit sistemàtic dels pronoms (sobretot en i hi), omissió de les apostrofacions orals, possessius reiteratius, règim dels verbs i ús de preposicions a la manera castellana, pronúncia espanyola de moltes paraules i lletres –fins i tot de noms i cognoms!–, en fi, de tot.

Nosaltres (a casa meva) encara vam estar de sort, perquè teníem uns oncles i uns cosins molt conscienciats amb la puresa de l’idioma, que a més a més tenien bons contactes amb àmbits menys enllardats per la castellanització; això ens va salvar de la catàstrofe absoluta. I, de base, vam rebre una llengua molt ben travada, com ja vaig explicar, només contaminada, això sí, i força, en l’àmbit lèxic. Encara recordo una cosina que es reia de mi perquè havia arribat tard a una cita familiar dient que havia tingut un «percanse». Jo devia ser força llepat –més que ara i tot– i aquesta paraula la devia treure d’alguna de les novel·letes de Los Tres Investigadores de Robert Arthur, que llegia amb fruïció. Ella se n’ha recordat tota la vida, afectuosament, per a torbació meva.

La pregunta és: de debò que estàvem, en aquest aspecte concret (el de la llengua), més bé llavors que ara?

Ho dubto molt.

Encara que limitar la descripció d’aquell català a l’àmbit lèxic sigui ajustar molt el focus, reprodueixo aquí només la llista dels castellanismes del lèxic comú, denunciats per Maduell en els seus articles. No crec que aquesta relació sigui exhaustiva, i ja d’entrada deixem de banda els noms propis, topònims i antropònims. Jo he afegit algunes paraules, poques, que m’han anat passant pel cap a mesura que feia la llista.

(Repasso aquesta relació i he de reconèixer que, pel que recordo del lèxic de casa i del meu entorn, l’encert és de prop d’un 90%. Perquè sí, per vergonya nostra, a casa en dèiem «bucadillu».)

 

Castellanismes documentats del català de Barcelona i rodalia, decenni del 1970:*

*Escric J majúscula quan vull marcar que la J es pronunciava amb fonètica castellana. Naturalment, la catalanització o anostrament d’aquest vocabulari intrús consistia a pronunciar quasi totes les O àtones com a U i quasi totes les E àtones com a neutres (ə): per exemple, dèiem rəcadu, però piJo. Les que no es feien així denotaven que hi havia una consciència clara de barbarisme i que confessaves sincerament que no sabies com s’havien de dir en català.

 

A

a raJatabla

acidès

aconteixement

acortar

afrenta

ahorros

aJedrés

aJillo

al tanto

alfombra

algo

almeJa

alquiler

ama de casa

ametralladora

ancla

anàlisis (el)

anteoJos

aparato

apellido

apretar

arraigar

arroJar o roJar

artícul

assafata

assera

asseo

assunto

assustar

aterrissar

atun

 

B

babosa

balasso

bandeJa

barco

barquet

bassura

batacasso

berberetxos

bocadillo

boligrafo

bolsa (de valors)

bolso

bombilla

boniato

boquerons

borde

botones

bòveda

bueno

bulto

bursàtil

busson

 

C

callos

cambi

camilla

camionasso

candau

canyeria

capullo

caraJillo

carga

cargar

carinyo

carpetasso

carretilla

casco

casi

catxondo

caudal (d’un riu)

caure’s

ceda el paso

cercanies

chàndal

chipirons

chufa

cirrosis

colmado

coltxoneta

còmodo

composar (música)

con (amb)

conceJal

conta (la [numèric])

contabilitat

copa (d’un arbre)

corseteria

corte

corteses (de porc)

cosetxadora

costum (la)

crisis (la)

cubito

cubo

cuidado

cuna

cunya

cutre

cutxaron

 

D

dato

de cop i porrasso

de pe a pa

de que

delanter

demés (els/les)

dent (el)

derribo

des de luego

desaigüe, desagüe

desaloJo

descuartissar

desmadrar-se

desmadre

desparpaJo

despegar

despeJar/despeJat

desquiciar/desquiciat

desvio

diga?

disco

disfrutar

donar el sol

dotzau

dubta (la)

 

E

empenyar

en gran

en quant a

encomenar

encontronasso

enfrentament

enfrentar-se

enfrente

enseguida

enterar-se

entresuelo

enxufe

escape

espinilla

espuma

espumadera

estar de por

esterilla

explayar

explanada

expoli

extendre

extranjer

extranyar

 

F

fiambre

fletxasso

frenasso

fogonasso

fregona

frent (la)

fressa (fruita)

fressó

fulla (de paper)

fútbol

 

G

gasto

gordo

gorro

granuJa

gratacels (el) (i rascacels)

 

H

hi ha que

honradés

horma

huelga

 

I

ida i vuelta

inglés

 

J

Jabalí

Jalar

Jefasso

Jefe

Jerés

JiJona

Joder

jusgat

 

L

laguna

làmpara

lavadora

lavanderia

leJía

letxeria

liar, liat, liar-la

limpiacristales

lis (pronom)

llegum (la)

llenasso

lo que

lograr

luJo

lutxar

 

M

maJo

mameluc(o) (pijama infant)

mando (a distància)

manguera

màrmol

marxar-se

mediar

membret

membrillo

mermelada

metro (mesura)

metxero

minipímer

missil

molar

montacargues

montícul

morcilla

mostrador

motxo

muleta

murcièlag

 

N

neurosis

ninguna

níspero

no vegis

nombrar

 

O

obrebotelles

octavilla

oeste

oJalà

oJo

onzau

òrgan (orgue)

 

P

paiasso

paJarita

palosanto

panaderia

pantorrilla

pantufla

panyals

papeleria

parabrises

paraigües (el)

paràlisis

parrilla

parrillada

passillo

pastel (dolç)

pastelejar

pasteleria

patada

patinasso

pato

pavo

pedalejar (Fabra!)

pedido

pegatina

peluqueria

pepinillo

pepino

per suposat

permanèixer

pescaderia

pestillo

pico

piJama

piJo

pilotasso

pinxasso

pitar

pitillo

pito

plaç/plasso

plano

plàtano

pluma

plumasso

polvo

porcentatge

poste

precisar/precís (obligació, necessitat)

prèstam

pues

puesto

pulveritzador

 

Q

quesito

quint

quinto

 

R

rapidès

raJar

rana

raro

rato

recado

recaudació

recaudar

recent fet

recibo

red

reembolso

reflexar

reJilla (drap)

remanent

remolque

renta (renda)

rentable (rendible)

rentista

reptil

respaldo

rotulador

 

S

sablasso

sacacortxos

sacar

sable

salmonet

saltamontes

sangria

saque

seguro

sello

senzillès

sèptim

seqüestrar

seqüestro

sessos

sext

siesta

silló

solomillo

sombra

suelto

susto

 

T

tabaco

taladro

tallo (tija)

tamany

tarta

tartaleta

telefonejar

telèfono

tenir que

termòmetro

testic (testimoni)

testícul

textil

tio

tirants

tisis

tonto

topetasso

topo

tortícolis

tossineria

tossino

tossudès

traje

trancasso

tranquillo

tuberculosis

tubo

 

V

vado

vaJilla

vale

vaquero

vehícul

venta

vivenda

vistasso

volta (canvi)

 

X

ximenea

xispa

xispasso

xupet

xupito

 

Y

yema

 

Des del pla del Magre a la prehistòria

Del pla del Magre n’hem parlat aquí força i per això em fa il·lusió copiar textualment aquest article que es va publicar fa trenta-cinc anys al periòdic bisetmanal Igualada (1942-1997), el 19 de desembre del 1987 (pàgina 28), recollint una excursió del 13 de desembre anterior organitzada pel Club Excursionista UEC-Anoia. L’article va aparèixer, sota l’epígraf «Matinals a la UEC», amb el mateix títol d’aquesta entrada del blog («Des del pla del Magre a la prehistòria»), i anava signat per «A. Caballé», és a dir, Amadeu Caballé i Solé (1926-2005), articulista habitual del periòdic, soci de la UEC i autor de la sèrie esmentada. El retall de l’article el va tenir arxivat el meu pare durant anys i després, durant més anys, l’ha tingut guardat un meu germà. El reprodueixo tal com raja, amb una mínima edició ortotipogràfica, i hi afegeixo algunes notes. 

 

Des del pla del Magre a la prehistòria 

Sens dubte el punt destacat de la matinal de diumenge passat fou el pla del Magre. Un planell que té quasi dos km de llargada per un km d’amplada. Situat a la zona oest de la Conca d’Òdena, la seva silueta allargada es veu des de la carretera a Tous. Lloc deshabitat, és poc visitat pels excursionistes. 

Aquest planell té la seva història humana, agrícola i industrial. Ens ho comentà Rafel Tort i Miquel,(1) qui a la vegada, junt amb Antoni Gili i Vich, es responsabilitzaren de tot l’itinerari. Fou aquest: inici des de la Mallola, cap a la Casa Roja, pla del Magre, coll Roig, font de l’Orant, font de la Nou, pla de Llenes, plans de Ferran i Mas del Vent. 

Un itinerari que als seixanta-quatre assistents que el trepitjàrem ens agradà molt. Racons, panoràmiques, serres i valls, ens oferiren una personalitat indubtable d’aquella part de l’Anoia. Una comarca, aquesta nostra, que, més bonica o no tant com altres, l’estimem i la sentim com a cosa molt pròpia. En aquesta estimació i coneixement hi té des de fa unes temporades, part positiva la UEC igualadina amb les seves matinals, que aglutinen un bon grup d’igualadins en contacte obert i franc. 

L’itinerari es feu sota cel ennuvolat. La pluja, però, ens respectà. La humitat, densa, es respirà en tot el trajecte on els trams de fangueig ens feren xipollejar una mica. Ambientació ja experimentada en sortides anteriors i que els «uequencs» (perdoneu!), acceptem amb tranquil·la serenitat per a moure’ns-hi adequadament. 

El pla del Magre 

A redós de les ruïnes de La Punta (masia que es troba així que arribes dalt el pla),(2) en Rafel Tort i Miquel ens feu una xerrada de la vida que allí hi hagué; les dades les havia recollit oralment. Hi era present Isidre Miquel i Saumell,(3) que l’ajudà a puntualitzar-ne detalls. Ambdós tenen una branca genealògica, que més llunyana o més propera, en procedeix. 

Al pla del Magre, l’any 1850 hi havia dotze masies. Tenien cisterna i bassa i es proveïen d’aigua a les fonts Grevalosa, la Mata, en un pou d’aigua viva i també a la bassa de coll Roig. Vivien de conrear les terres del pla i feixes de l’entorn. «Llavors guanyar-se la vida no tenia el significat d’ara. Si una família collia per alimentar-se ella, el matxo, l’aviram i el porc, ja ho tenia tot. L’estalvi es feia per a una malaltia, o per a comprar un altre matxo o eines de treball. Si tenien aviram, fruits, bolets i altra cosa sobrera ho venien a la plaça. Dels diners en compraven roba, trossos per apedaçar la vella i les espardenyes. L’home es feia un vestit en casar-se que servia pel bateig dels fills, casaments d’aquests i familiars, i de mortalla en morir. El vestit de núvia, sovint, també servia per a casar la filla. No els preocupava la vellesa, ja que era llei de vida que els fills atenguessin els pares quan eren vells i no podien valer-se per si sols.» 

Posteriorment vingué l’auge de la pedra. Els qui no havien emigrat del pla s’hi dedicaren de ple. Per a treballar-la vingué gent de Jorba, Clariana, Tous, Igualada i també un grup de gallecs. La pedra era traslladada amb carro de trabuc de tres i quatre animals; els gallecs instal·laren un funicular elemental que funcionava amb el mateix pes de la pedra que davallava de dalt el pla. A Igualada, amb aquella pedra es feu l’asil del Sant Crist, les Escolàpies, molts portals, pilars, cantoneres i les voravies i lloses dels carrers. Amb el tren se n’enviava a Barcelona. 

La decadència del pla l’ocasionà de mica en mica l’evolució industrial, on la construcció utilitzà pedra artificial. També la mà d’obra absorbida per la indústria mateixa i la manca d’iniciativa en la modernització de la mecànica per a treballar la pedra. Actualment encara es treu pedra d’allí per a determinades construccions. 

La cista megalítica 

L’itinerari, en general, oferí ascensió lenta. Bona part per camí boscós, en el qual, fins arribar a l’Hostal del Vent, es trobà alguna llenega a la vorera i també pel mig, a més de pins joves que creixien en igual lloc. Poc transitats ni agençats per l’home, en aquests camins la naturalesa s’hi desenvolupa lliurement. 

En ésser al final teníem temps sobrer. I es decidí d’arribar-nos fins a la cista megalítica dels plans de Ferran, que no era lluny. És una tomba prehistòrica de l’edat del bronze, ja estudiada pels arqueòlegs, que conserva l’estructura exterior de lloses de pedra rudimentària i simple, resulta ben interessant. Hom, en fotografia, l’havia imaginat de grosses proporcions; la realitat no arriba a l’altura de l’home. 

Al seu entorn la imaginació pogué fer-se córrer des d’aquells habitants prehistòrics que enterraren allí un dels seus, en mig d’un paisatge ara difícil d’imaginar, fins els qui, avant- passats nostres, habitaren el pla del Magre austerament. Dues formes de vida plenament diferenciades i que en relació amb nosaltres encara ho són més. En reflexionar-ho, costa d’encaixar-nos-hi. 

A. Caballé. 

------ 

(1) Rafel Tort i Miquel era cosí germà d’Isidre Miquel, esmentat més endavant. 

(2) La Punta és un dels noms populars que reben les ruïnes encara anomenades «Cal Saumell» en els mapes oficials. En una de les dues cases que hi havia allà va néixer el meu pare. 

(3) Isidre Miquel i Saumell era, si no vaig errat, cosí segon del meu pare i, per tant, tenien besavis comuns, Joan Saumell Piquer i Maria Palomas Rovira, que van viure a Jorba i segurament al mateix pla del Magre.

La Vil·la Maria, els Viñas i nosaltres (i 2)

Ve d’aquí. 

Els anys 1960 i 70

Tornant als Saumell, teníem identificats tots els racons del jardí. La majoria dels noms que fèiem servir responien a elements objectius, com «la Magnòlia» o «el Sagrat Cor», però altres eren inventats per nosaltres i solien ser els més interessants, com ara «la Corda». Fins i tot la meva mare tenia el seu lloc per amagar-se dels més petits quan volia estar una estona sola, «el Racó de la Mare». La Corda que dic era un reduït pla d’aquell jardí en pendent on hi havia una alzina tremenda de la qual el meu pare havia penjat una soga de mariner, i a l’extrem una coberta de roda de camió. El conjunt servia de gronxador, de refugi i de castell inexpugnable. En aquell mateix racó vam viure tota mena d’aventures, també nocturnes, perquè era un dels llocs preferits per acampar-hi i passar-hi la nit.

La Corda

També hi teníem un Biscúter vermell, que va comprar el meu germà gran i que, quan ja li va deixar de funcionar el motor, jo mateix li vaig recomprar gastant-me tots els estalvis, i als germans mitjans i petits ens va donar molt de joc per dins del jardí, ple de pujades, baixades i revolts. Érem prou colla per arrossegar-lo pendent amunt i prou irreflexius per fer-lo lliscar costa avall carregat de criatures. Cal dir que els frens funcionaven, i el volant. Va ser la millor joguina que vam tenir a Vallvidrera durant anys. Però no vull ni pensar el que hauria passat si la senyoreta Viñas ens hagués enxampat. Per sort, sempre que ella venia el Biscúter estava aparcat en un racó, com si fos un element decoratiu. 

Nosaltres ocupàvem la planta baixa de la casa. Al pis superior, amb entrada independent, hi havia els Baró, que em penso que eren tres germans i una germana. I abans dels Baró hi havia hagut almenys una altra família, també nombrosa com la dels Baró, segons ens van explicar la gent d’allà. Però nosaltres érem els primers «estranys» que ocupàvem la planta baixa: abans allà només hi havien viscut els Viñas, que els últims anys havien deixat d’estar-s’hi amb continuïtat, potser arran de la mort del pare (1948). Poc després, van deixar d’anar-hi, si no era en visites ràpides per comprovar que tot estigués bé.

La Vil·la Maria (casa de la dreta), l’any 1915, vista des del porxo original del restaurant Montserrat.

A banda dels Baró, amb els quals compartíem sovint el jardí i els jocs, també ens fèiem amb els Alegret, propietaris del restaurant Montserrat de la plaça Pep Ventura i artífexs, durant dues o tres generacions, de bona part de la vida social de Vallvidrera, que ajuntava els veïns de tota la vida amb els estiuejants. També teníem bones relacions amb altres veïns immediats de la Vil·la Maria: els Puig –‍amb els quals vam compartir jocs i aficions, i les noies van fer de cangur dels més petits–, els Morillo –‍que quan es van fer una casa nova al camí de la Budellera ens hi van convidar sovint, perquè hi tenien piscina–, els Llorens... Dels Morillo és impossible oblidar la senyora Rosín, tan amiga de la meva mare com afectuosa amb tots nosaltres. 

Igualment eren veïns de les cases pròximes els Civil (al capdavall de l’escala, al costat de la fleca), els Parellada (els del restaurant 7 Portes de Barcelona), els Boada i algun altre, però amb aquests no hi vam tenir gaire relació fora de les salutacions de cortesia. I fora dels esmentats, en general ens vam fer sobretot amb estiuejants o bé coneguts de Barcelona: Fornós, Martínez i altres de l’Agrupació Sant Lluís. Amb uns quants la relació establerta aleshores, molt profunda, ha continuat fins avui, també perquè amb alguns, llavors adolescents com nosaltres, després vam compartir estudis o aficions diverses. 

Ma mare, que s’havia ofert per a activitats col·laboradores de la parròquia, també hi va conèixer altra gent, de la qual, però, no recordo ni el capellà, només la senyora Elvira, que li feia de tant en tant alguna visita. Sí que és veritat que vam conèixer Carles Rexach a l’església, perquè potser era l’únic del Barça, quan l’equip es concentrava a l’Hotel Vallvidrera, que anava a missa, sempre amb les Ray-Ban, i no fugia sinó que es deixava estimar per la gent quan s’acabava la cerimònia. Vull dir, que no s’estava de saludar a qui volia saludar-lo. 

Ara bé, recordo més les misses al Tibidabo que no les de Vallvidrera. Al Tibidabo deia la missa, segons afirmaven, un dels germans petits d’en Francesc Cambó, Ramon –‍que ja era força vellet–, i ens entendria a tots assistir-hi perquè tenia molt de geni abans i després de la missa però durant la missa es posava tou i se li escapaven les llàgrimes. Fos com fos, allò era com estar present en un moment de la història passada.

La Llar Betània, abans hotel Buenos Aires i actualment Casa Buenos Aires. No sé si era en aquesta sala on els pares Paüls hi feien cine de vegades.

Els nois anàvem a la barberia que hi havia al començament de Mont d’Orsà, i ja de més grans a prendre alguna cosa i a xerrar al bar Paradís, allà mateix, i alguna vegada havíem anat al cine no recordo si a la Llar Betània (abans hotel Buenos Aires) o a quina altra casa grossa dels voltants. 

Compràvem gel en barres, els primers anys, perquè em penso que no teníem frigorífic, o algun dia no ens hi cabia tot. I potser també ho he somiat, però em balla pel cap que alguna vegada ens havien portat llet de granja en un d’aquells atuells metàl·lics enormes que es feien anar abans per distribuir la llet fresca per les cases. I parlant de granges, anàvem a la de l’altre costat de la carretera quan volíem gelats per celebrar alguna cosa –‍n’hi tenien de vainilla, de xocolata i de tres gustos, a part dels polos–, igual com anàvem a la fleca dels Lledó, al peu de les escales, i anys després a la pastisseria Oliva quan la festa mereixia un braç de gitano o un tortell. 

I sempre al mercat, esclar, i al colmado de Cal Maties, però no vam arribar a coincidir amb els Tomàs, perquè ells havien plegat just el 1958, just quan vam arribar nosaltres, i llavors ja era dels Crespo. Però sí que em consta que els Viñas havien estat clients dels Tomàs, perquè en Cisco Tomàs mateix –‍que va ser després «el taxista» de Vallvidrera– recorda perfectament les seves anades a la Vil·la Maria amb encàrrecs de la botiga, i que allà hi vivien les germanes Viñas i la majordoma, una minyona anomenada Pilar i el que semblava fill seu, l’Alfonso... Però això era els anys 40 i potser els primers 50.

La plaça Pep Ventura, un dia de sardanes a començament del s. XX. A l’esquerra, la Vil·la Maria. Al mig, el primer restaurant Montserrat, que tenia al costat un petit quiosc de begudes modernista que aquí només s’entreveu.

Aquí, el quiosc en primer pla. La casa de més a la dreta és la Vil·la Maria. Hi ha gent que diu que aquest quiosc va ser un dels primers treballs d’Antoni Gaudí, que va assajar els seus paraboloides hiperbòlics en construccions senzilles com aquesta.

Les sardanes de Vallvidrera, famoses arreu de Catalunya almenys des del 1907, aplegaven centenars de persones. I era molt esperat l’envelat de la Festa Major, l’oportunitat de barrejar-se amb els llebrencs, sense complexos ni retraccions per part d’uns o altres, i que permetia els balls i la gresca continguda. I alguna vegada hi va haver cinema a cel descobert, i també tómboles, com putxinel·lis i pallassos per als més petits... I nosaltres, sempre en primera fila, perquè gairebé sempre tot això es feia a la plaça Pep Ventura. 

De tómboles i alguna altra distracció menuda potser n’hi va haver també a la plaça de baix, però la de dalt tornava a ser, com ja ho havia estat els primers decennis del segle –‍‍gairebé des del seu naixement, les fotografies no enganyen–, el centre social de la vila. I el restaurant Montserrat i la família Alegret, els amfitrions de tothom, locals i forans. Per això quan, ja als anys 70, el restaurant va tancar, la Festa Major i Vallvidrera mateix van deixar de tenir un punt d’atracció fonamental i, com ja ha dit algú, la vida social es va morir també una mica.

El jardí de la Vil·la Maria.

El jardí modernista 

Un component molt important de l’atractiu de la Vil·la Maria és el jardí, que cal suposar que en bona part va ser dissenyat també per Pere Viñas i Maria Vilardell. Hi havia molta abundància de flors (hortènsies, dàlies, lliris, roses, geranis, clavells de moro...), uns quants arbres fruiters (dos cirerers, un nesprer, una figuera, un ametller, pins pinyoners) i molts altres arbres (palmeres datileres, pins blancs, avets, xiprers, teixos, cedres, un llorer, una magnòlia gegant, glicines...). 

El jardí havia tingut un sistema de reg amb aixetes i tubs de ferro foradats, però llavors ja estava del tot rovellat i trencat, i per això calia regar amb la mànega. Durant molts i molts anys, es va fer càrrec del jardí el senyor Pere Adam, tan orgullós ell de la seva furgoneta Jeep quan finalment va jubilar la DKW grisenca, antiquíssima, una carraca, i se la va poder comprar. El senyor Pere sempre feia olor de jardí, de plantes i de terra molla. Algun any va necessitar un ajudant –un ajudant de debò, no com nosaltres, que potser preteníem fer-li algun servei amb tota la bona fe i més aviat moltes vegades l’enredàvem, tot i que és veritat que també escombràvem força i que vam aprendre amb ell un munt de coses: li agradava molt xerrar– i, com que era molt aficionat al ciclisme, es veu que havia anat a buscar-los a les curses ciclistes quan es feien relativament a prop i podia atansar-s’hi. 

Va ser així que vam conèixer un d’aquells anys Luis Pedro Santamarina, que va ser campió d’Espanya «de fons en carretera», tal com es deia llavors (després se’n va dir «ciclisme en ruta»). Va guanyar aquell campionat a Sabadell, el 31 de juliol del 1967. No va ser l’última de les seves victòries. Ell era sorrut com pocs i no explicava res, però el senyor Pere se’n desfeia en elogis i ens en donava tots els detalls.

Tal com està indicat, Luis Pedro Santamarina.

El jardí és –a hores d’ara ja haig d’escriure «era»– eclèctic, sembla que no tingui ordre establert, però l’ordre el trobes en cadascun dels seus racons, alguns molt sorprenents. Hi ha taules i bancs de pedra decorats amb trencadís blanc i blau marí, amb algun detall de groc, molts marges, torretes i jardineres ça i lla amb decoració dels mateixos colors, una espectacular magnòlia envoltada d’un banc circular –amb la mateixa base blanc-i-blava– que té com a respatller un cercle de xiprers, de sobte albires una font amagada sota unes escales i una bosquina retallada de boix, camins amb poderosos pins pinyers sorgits al bell mig, escales que pugen i baixen, una pèrgola colgada de glicines, en un racó de pas un altre bust del tenor Viñas, maltractat pels anys... 

Mig abandonat en l’última època, el pas del temps ho ha anat malmetent tot, i no hi ha posat remei ningú. Ha semblat com si els propietaris deixessin passar el mesos sense cuidar ni la casa ni el jardí per aconseguir el que han aconseguit: que la casa i el jardí comencessin a tenir un aspecte desolador. 

Estaven condemnats a desaparèixer. 

 

El final

Si me n’han informat bé (que és possible que no), quan va morir Júlia Viñas (2012) la casa va passar a ser propietat única de la seva germana Maria, que va intentar treure’n un rendiment econòmic. Traspassada la germana (2018), la Vil·la Maria ha format part d’un patrimoni comú familiar compartit per tots els nets de Francesc, Concepció i Pere Viñas Dordal, o sigui, de les famílies Viñas, Vilardell, Llenas i Buxadé. Una herència complicada que s’ha resolt de la pitjor manera: amb la renúncia dels esmentats hereus a protegir les parts de la vil·la que va afegir-hi Pere Viñas, les més representatives, i amb la decisió de destruir el jardí per edificar-hi dues o tres torres modernes del gust dels (nous?) propietaris. En qualsevol cas, si alguna cosa és certa és que tot s’ha fet amb el secret més gran possible.

Procés de destrucció de la Vil·la Maria

I s’ha acomplert: a final de gener del 2023 les màquines van entrar a la Vil·la Maria i van començar a enderrocar tota la part posterior de la casa: escales en una banda i en una altra de l’edifici, sala hipòstila, columnes laterals, galeria heptagonal i galeries laterals, terrasses, estàtues, mosaics, amb les torretes, marges, jardineres, bancs i taules de trencadís del jardí, en resum, tot el que tenia valor i que lligava la casa amb la família Viñas. Hi han deixat una capsa de sabates amb una teulada a dues aigües. Els veïns es van queixar inútilment a l’ajuntament abans i durant les obres de la pèrdua de patrimoni que això comportava. 

Per a l’ajuntament, amb l’excusa que la casa no tenia proteccions oficials –unes proteccions que pot concedir o demanar el mateix ajuntament–, tal dia farà un any. L’ajuntament va prometre que deixarien la casa tal com era abans dels «afegits» de Viñas, però ni això. L’han deixada feta una ruïna, amb l'aspecte d’enderroc imminent.

Una ruïna.

La casa ha quedat com reflecteix aquesta última foto: el mes d’octubre està exactament igual que el mes de febrer, quan van «acabar» les obres, i l’únic que ha canviat és que no hi ha l’excavadora bobcat de la foto anterior. Passats els mesos, doncs, es pot comprovar que ho han deixat tot a mitges, amb les ferides obertes, i que només esperen que les inclemències del temps i les obertures mortals obliguin finalment a enderrocar el que ha quedat encara dret. 

Compareu aquesta última foto amb una vista de la casa presa aproximadament des del mateix lloc cap al 1920, abans de les intervencions de Pere Viñas: res a veure, evidentment, tret de la semblança de la part de dalt d’aquesta façana posterior.

Fa un segle.

El que ha sobreviscut del Lohengrin i algunes de les estàtues de Viñas esperen amb paciència, doncs, el moment en què la casa els acabarà de caure al damunt.