En mans de qui va estar el govern d’Espanya?

Francisco Rubio Llorente (exvicepresident del Tribunal Constitucional espanyol), Miguel Rodríguez-Piñero (expresident del Tribunal Constitucional espanyol), Jerónimo Arozamena (exvicepresident del Tribunal Constitucional espanyol), Manuel Díez de Velasco (exmembre del Tribunal Constitucional espanyol), Rafael Gómez-Ferrer (exmembre del Tribunal Constitucional espanyol), Pedro Cruz Villalón (exmembre del Tribunal Constitucional espanyol), Landelino Lavilla (expresident del Congreso de los Diputados d’Espanya en temps de la UCD i ara president de la Real Academia de Jurisprudencia espanyola), Fernando de Mateo (exmagistrat del Tribunal de Conflictos de Jurisdicción espanyol), Antonio Sánchez del Corral (exmagistrat del Tribunal de Conflictos de Jurisdicción espanyol), José Luis Manzanares (exvicepresident del Consejo General del Poder Judicial espanyol), Miguel Vizcaíno (exgeneral del Cuerpo Jurídico Militar del Ejército d’Espanya), Félix Sanz (cap de l’Estado Mayor de Defensa d’Espanya), Santiago Valderas (extinent general de l’Ejército del Aire espanyol), Víctor García de la Concha (director de la Real Academia Española), Enrique Fuentes (president de la Real Academia de Ciencias Políticas espanyola), Jaime Montalvo (president del Consejo Económico y Social espanyol), Cándido Conde-Pumpido (fiscal general de l’Estat espanyol), Carlos Carnicer (president del Consejo General de la Abogacía espanyol), Luis Díez-Picazo (president de la Sección Primera de la Comisión General de Codificación del Ministerio de Justicia espanyol), Joaquín Fuentes Bardají (advocat general de l’Estat espanyol), José Álvarez (director del Centro de Estudios Políticos y Constitucionales espanyol), Jaime Caruana (governador del Banco de España), Aurelio Menéndez (exministre espanyol d’Educación y Ciencia en temps de la UCD), José Joaquín Puig de la Bellacasa (exsecretari de la Casa del Rey d’Espanya), Juan José Badiola (president del Consejo General de Colegios Veterinarios [sic] d’Espanya), José Luis Meilán (exrector de la Universitat de La Corunya [més sic]), Juan Ramón Quintás (president de la Confederación Española de Cajas de Ahorros [un altre sic]), Josefina Gómez Mendoza (catedràtica d’anàlisi geogràfica regional de la Universitat Autònoma de Madrid [encara més sic]), José María Martín Oviedo (lletrat i secretari general). I José María Aznar, expresident del Govern espanyol. Tots els esmentats són els membres de l’anomenat Consejo de Estado, el consell consultiu de l’Estat espanyol.

Ahir el Consejo de Estado va presentar un informe tècnic al Govern al qual serveix, sobre les reformes constitucionals mínimes, de detall, que es proposa fer l’esmentat Govern, amb l’aquiescència de les Cortes Españolas. Tothom va votar a favor de l’informe, que ja dic que era tècnic, per unanimitat... Per unanimitat? No. El senyor Aznar, que era a l’estranger, es va presentar de sobte a la reunió i va votar-hi en contra –davant la sorpresa de tothom, perquè no havia participat gens en la preparació ni en les discussions prèvies de l’informe: no sabia què votava– i va aprofitar l’ocasió per fer un míting sobre els perills de disgregació de la unitat d’Espanya. Per aquest incident va arribar a ser renyat per altres membres de l’organisme, alguns considerats fins ara tan de dretes com ell.

No ve d’aquí el que es ventilava en aquesta votació. Només volia posar de relleu un cop més, amb tots els noms i càrrecs de les persones a les quals s’ha enfrontat aquesta vegada aquest desgraciat, la seva categoria moral. El cas és que el seu discurs de fons és el que triomfa actualment entre la meitat dels ciutadans de l’Estat espanyol, i potser una mica més i tot. I aquest pobre home va ser president de l’Estat espanyol durant vuit anys, en part gràcies a un partit català anomenat Convergència i Unió.

Adolf Aznar (pronunciï’s “Àdolf”) és, no cal dir-ho, carn de psiquiatre, però els de CiU encara han de purgar més temps de penitència a l’oposició. Perquè, tot i que llavors segurament no sabien el que havia de venir, no s’han excusat prou pel monstre que van contribuir a enlairar, i no han donat prou garanties que no ho tornaran a fer. Per tant, a purgar fins que no rectifiquin de debò: no amb declaracions interessades, sinó amb compromisos seriosos. Mentre no ho facin, no seran fiables. A mi em fan por. Els monstres els veus de lluny, però els seus possibles còmplices no saps mai la cara que fan ni quina actitud has de tenir-hi.


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)