Això d’ERC

He rebut tres correus demanant-me l’opinió sobre l’assumpte del finançament d’ERC, atès que –diu una de les comunicants, bona amiga... virtual– és “evident que dels partits amb representació parlamentària Esquerra sembla que és el que et cau més bé”. No sé si aquesta percepció és exacta, ni m’ho havia plantejat. Posats a dir alguna cosa sobre això, almenys sentimentalment suposo que coincideixo en més coses amb ICV que amb altres. El problema ve quan guanyen les eleccions, que tots fan el que els rota, i quan les perden, que també: tothom agafa del programa electoral –i tots els programes ja són prou genèrics– allò que li convé més, sobretot si serveix per fer soroll. En qualsevol cas, com que els meus-meus són extraparlamentaris, tinc una gran llibertat per dir el que penso de cada partit, de cada personatge i de cada feta sense sentir-me especialment proper a res ni a ningú. És clar que davant problemàtiques concretes m’he mullat més d’un cop aquí mateix a favor de solucions polítiques concretes, però mirant de fugir sempre de la política dels partits, perquè si bé són necessaris, també crec que cal refundar-los tots i tornar a començar.

Sí que em sento proper al meu país i a la meva llengua, i em sembla que ho he demostrat en concret quan calia –més enllà de la declaració de principis, que compromet poc. I dins el món de la política sóc partidari dels criteris ètics. Bé, doncs, ja hi som.

És ètic que un partit es financi amb les aportacions dels seus càrrecs públics? I tant, només faltaria. Ara bé, m’agradaria que aquestes aportacions fossin més voluntàries. Vull dir que si algú, un cop ocupat el despatx i el sofà, un cop que ja té la secretària i el cotxe i tot plegat, diu que aquells diners són seus, no em sembla correcte que el partit pugui decidir que el despatxin. Els partits no han de manar per damunt dels governs i els parlaments, aquesta és la qüestió. Això em sembla obvi. O sigui, si t’has equivocat i has triat un pocavergonya perquè sigui conseller, director general, etc., mala sort, però no el pots despatxar per un assumpte que no afecta el seu rendiment en el càrrec. Potser es podria arreglar amb una quota fixa proporcional per a tothom del partit que tingui determinat sou, tant si és en l’àmbit públic com en el privat, però mai amb l’amenaça de l’acomiadament laboral. No ho sé, és difícil, però la solució actual no em sembla prou bona.

Evidentment, vull dir amb molta claredat que em sembla més correcta la fórmula d’ERC, com a plantejament previ, que altres fórmules encara més fosques de finançament dels partits, com les comissions per obres públiques, els pagaments previs per estar a la llista de rebre encàrrecs, etc. Però dir això és demagògic. Ara no es tracta de dir si això és més bo que allò, sinó de dir si això d’ERC em sembla bé o no. I ja ho he dit, em sembla un procediment teòricament correcte, però que es podria millorar.

Ara –i aquí hi ha la mare dels ous–, el que no té cap explicació de cap mena és que aquestes contribucions econòmiques es demanin a gent que no són d’ERC. M’és igual que treballin en una conselleria o en una altra, que siguin simpatitzants del partit o no i fins i tot que ho sabessin d’abans o no. No és acceptable de cap manera que a algú se l’hagi forçat ni una mica, pel fet de treballar a l’Administració pública, a fer una donació a un dels partits que sosté el Govern, ni que només s’hagi fet amb una persona. Defensar això és demencial. I qui ha fet això, encara que hagi sigut per error, ha de cessar irrevocablement, si té cap càrrec públic. Es poden cometre errors, no cal dir-ho, però cal pagar-los. No es tracta d’enviar ningú a l’infern, es tracta de ser exemplars en l’exercici de la funció pública. Si ERC té una mica d’ètica, ha de fer plegar Xavier Vendrell com a responsable de finances del partit. I el conseller primer ha de fer cessar Xavier Vendrell com a secretari general seu. Si no ho fan, haurem de pensar que era tot el partit i tot el Govern els qui es dedicaven a les pràctiques mafioses, ni que fos per un error que ara diu que corregiran. Els errors, en política, es paguen. Si no es paguen, vol dir que no es consideren prou errors. I això, quan hi ha peles pel mig, és un error molt més greu.

I ja se sap, els partits d’esquerres sempre han de ser més ètics que els de dreta. És un preu doble que han de pagar. La societat, en conjunt, no es pot permetre que qui defensa els desafavorits –això és l’esquerra, en síntesi– fiqui la mà allà on no toca, en aquest cas la butxaca de terceres persones, encara que siguin simpatitzants. Que ho facin els de dretes i continuïn tan tranquils ja ho tenim assumit. Els nostres no. És com aquell acudit macabre de l’home que defensava alegrement la prostitució... fins que es va assabentar que hi tenia ficada la dona.


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)