Pobre Déu, tan maltractat

Passa bastant sovint que quan els creients parlem de Déu de seguida ens afanyem a fer una autocrítica curiosa que consisteix a criticar els altres creients i a excusar-nos pels seus pecats i a dir “jo no sóc així, jo no sóc com els fonamentalistes, jo sóc un creient raonable”. Fins que ens toquen la cama del mal. Llavors, saltem tots, els que creiem en Déu i els que diuen que no hi creuen. Tothom té els seus, de déus. Jo, fins ara no he conegut ningú que no tingui cap déu, cap ni un. Tots tenim les nostres manies personals i intransferibles i les nostres maneres de pensar innegociables i –espero– les nostres conviccions fermes, i per poc que coneguis una persona una mica amb cara i ulls t’adones que és així. I no tots els fonamentalistes són creients, ja que hi som. Hi ha fonamentalistes ateus, per descomptat, i no cal remuntar-se a Stalin per trobar-ne.

Déu no és el déu del Bush, ni el déu d’al-Qaida, ni el déu d’Ariel Sharon, ni el déu de Hitler –suposo que sabeu que els soldats de la Wehrmacht duien a la sivella del cinturó la blasfèmia “Déu és amb nosaltres”–, ni el d’Aznar, ni el de la cadena aquella de ràdio que ara no recordo com es diu, ni segurament el déu meu, el que moltes vegades em fabrico jo mateix com a remei psicoterapèutic. Déu, si existeix –i jo crec que existeix–, segur que és força diferent del déu que cadascú creem a mesura de les nostres necessitats. De fet, suposo que no podríem saber gairebé res d’ell si no fos que ell ens ha volgut fer conèixer unes quantes coses (que els homes tot sovint hem malinterpretat, o interpretat d’acord amb els nostres interessos).

La Bíblia, que no és escrita per Déu sinó pels homes, sí que em sembla que mostra un procés –no lineal, però més o menys progressiu– en la composició que per aquests verals de la civilització occidental ens hem fet de Déu al llarg dels segles. Hi ha hagut una progressió clara. Per exemple, en els primers llibres –el Pentateuc–, el déu que se’ns presenta és un déu sovint –no sempre– combatiu, violent, sanguinari, que vol que els seus seguidors siguin sobretot gelosos i vindicatius. Tot molt antropomòrfic, molt semblant als homes de l’època: era més una projecció nostra, de com érem llavors els humans d’aquesta zona del món, que cap altra cosa. Déu potser intentava comunicar-se, ni que fos indirectament, però la comunicació no funcionava prou bé, hi havia molt soroll de fons. En canvi, en els últims llibres, de manera especial als Evangelis –una lectura que us recomano, sense prejudicis–, Déu és un déu perseguit i els seus seguidors són generalment incompresos..., i això anava contra la mentalitat de l’època en què van ser escrits aquells llibres. Hi ha molt més misteri, molt menys antropomorfisme, molta menys projecció.

Ara, tot comptat i debatut, la Bíblia sencera em sembla una obra preciosa, perquè trobo evident que mostra un progrés clar, només fixant-nos en aquest punt que he comentat. De fet, no són pocs els que conclouen que la religió venjativa i violenta a la qual encara han apel·lat tantes vegades els homes ens els darrers vint segles –i abans, és clar– és una religió que no troba suport en els llibres anomenats del Nou Testament –els escrits a partir del naixement de Jesús de Natzaret. I doncs, els homes que s’anomenen creients i que alhora són violents es pot dir que s’han quedat en un estadi antic, precristià. El cristianisme és incompatible amb la violència, encara que hi hagi gent que intenti conjuminar-los. A mi m’agrada pensar que és així, tot i que ja sé que hi hauria més d’un papa de Roma –no parlo dels actuals, no vull fer demagògia barata, parlo dels darrers vint segles– que em contradiria. En canvi, un déu que es compadeix dels homes i envia el seu fill a córrer la mateixa sort que els humans, em sembla evidentment que s’acosta més a la veritat del que ha de ser Déu que no pas l’altre, molt més criatura nostra i déu dels nostres interessos que cap altra cosa.

Ara bé, des dels primers llibres de la Bíblia fins als últims apareix de tant en tant, de manera repetitiva, allò bàsic que un creient en aquest déu ha de tenir en compte: el famós Decàleg. Aquest Decàleg es resumeix en un manament: estimar Déu per damunt de tot i estimar els altres com a nosaltres mateixos. El problema, em direu –i us donaré la raó–, ve de les interpretacions perverses que es poden fer i es fan d’aquest “estimar Déu per damunt de tot”, però també és veritat que aquest manament està acotat per un altre que mana de “no usar el nom de Déu debades”, i aquesta precisió és prou important. A més, si la segona part del manament, “estimar els altres com a nosaltres mateixos”, s’utilitza com a clau interpretativa de tot plegat, d’alguna manera ja es posa un contrapunt que limita les possibles desviacions indesitjables del primer. O sigui, es pot encloure el manament en aquesta síntesi: “Creu en Déu i demostra-li que te l’estimes estimant tant com puguis la gent que tens al teu voltant.”

Ja he deixat caure al començament que no descarto que hi hagi en tota aquesta composició meva sobre la creença en Déu una part de remei psicoterapèutic personal. Què voleu que hi faci? Psicològicament sóc feble. Hi ha gent que tenen conviccions socials molt fermes sense creure en cap déu, i jo els admiro. Jo també les tinc –crec– però em resulta més difícil creure en una sopa d’àtoms de la qual hem sorgit per casualitat nosaltres i tot el que ens envolta que no pas creure que hi ha un déu que es diu Déu-Pare-Fill-i-Esperit-Sant, que ens ha posat aquí i vol que ens estimem i que es riu de nosaltres quan fem entremaliadures i plora quan veu que ens ofeguem dins la sopa d’àtoms. El fet que ell pugui estar al darrere de la creació primigènia no vol dir que sigui responsable de tot el que ha passat després, com un pare o una mare no són responsables de tot el que fan i pateixen els seus fills, néts, renéts, etc., tot i que sí que siguin responsables d’haver-los portat en aquest món tan irregular i, per tant, responsables del fet que hi siguin. Per tant, la comparança de Déu –el déu en el qual jo crec– amb un pare no em sembla desencaminada. El meu déu segur que plora molt... com plora una mare o un pare que veuen que el seu fill pren mal. Com es conjuga la cura absoluta dels teus fills majors d’edat amb el respecte a la seva llibertat? És clar, si els tanques en un “paradís” no prendran mal, però llavors tampoc seran lliures, no?

En fi, que quedi clar que en aquest esquema, com en tots tret dels totalitaris, queda molta cosa a l’ombra de l’inexplicable, però em sembla una mica injust que als creients se’ns acusi de refugiar-nos en la comoditat del misteri, com si els no creients no tinguessin misteris per resoldre. Vull dir, que en qualsevol sistema llevat dels totalitaris, com deia, hi ha coses inexplicables, i cadascú s’ho manega com pot per no quedar aclaparat per les circumstàncies irresolubles que l’envolten. O creieu de veritat que tots els mals tenen un culpable, que no hi ha accidents i que quan passa alguna desgràcia el més important és comprovar si a alguna de les persones afectades li faltava algún document o algún permís? Bé, ara és moda entre els excreients dir que el culpable és déu –el déu que ens hem fet a la nostra mida– per no haver-ho previst tot. A mi em sembla un plantejament injust, francament.

A veure, i si Déu, al final, no existeix? Doncs, la veritat, jo tindria un disgust, però crec que no me n’hauré de penedir gaire, perquè les poquetes bones obres que puc haver fet empès per la creença en Déu tampoc no hauran fet mal a ningú. O sigui, no crec haver fet mal per haver seguit l’exemple dels meus pares en aquest punt. Espero i desitjo que els que diuen que no creuen en Déu puguin traure conclusions similars a la inversa.

Ingenu? És clar que sí. I feble psicològicament, ja ho he dit. Ara, per mi, tot això és part d’un patrimoni que jo he rebut de franc per via familiar i que em sembla essencialment valuós. Evidentment, jo miraré de transmetre’l, purificat, si voleu, d’accessoris propis d’altres èpoques, però en consciència crec que no el puc deixar perdre sense més ni més.

No pretenc demostrar res, eh? I encara menys fer el tifa. Només explicar com veig jo aquestes coses. O com les veig de tant en tant, quan estic inspirat (?). Perdoneu, doncs, la sessió de teologia barata. Som a la Setmana Santa i, com ja em va passar per Nadal, em poso tendre i em ve al cap que estaria bé parlar d’alguna cosa d’aquestes. A més, ja n’hi ha prou de política, no?... que per a alguns sembla una religió (la religió del poder i dels diners, ai). I prou justificacions, tu. Al cap i a la fi, és el meu bloc. (Per què costa tant parlar d’aquestes coses amb normalitat?)