Les quatre temptacions de Becket

Thomas Becket, l’onomàstica del qual es recorda avui, va patir segons T.S. Eliot (Murder in the Cathedral, obra de la qual ja vaig parlar fa un parell d’anys) quatre temptacions interiors davant les creixents i abusives exigències del rei, contra les quals es resistia: una, defugir el problema de consciència que se li havia plantejat, desaparèixer del país i viure de rendes –tenia prou poder i béns per a fer-ho–; dues, declarar lleialtat incondicional al rei i fer tot el que el sobirà li reclamava –però així trairia la seva consciència–; tres, desobeir obertament el rei i fer conxorxa amb els enemics, que li ho sabrien recompensar –però amb això trairia el rei–; quatre, accelerar les coses, sobreactuar en solitari per tal que el matessin per ordre del rei i passés a ser un màrtir i un heroi per al poble, amb la qual cosa seria encara més poderós, mort i tot, que amb cap de les tres solucions anteriors, perquè triomfarien les seves idees i ell viuria eternament, a cavall d’aquest triomf, en la memòria dels homes.

Alguna vegada a la vida –poques, per sort, perquè són desconcertants– passa això, que se’t presenta com a «temptació» allò que ja no sols és un deure, sinó que com de fet és més costós. O sigui, a l’inrevés de com sol ser i se sol pensar (temptació = atractiu però nociu / refús = rebutjable però profitós). És a dir, perquè s’entengui més bé –no m’és gens fàcil d’explicar-ho–, normalment considerarem una temptació que convé rebutjar les postres cremoses i hipercalorífiques, tret que se sigui anorèctic/a o es tingui intolerància al sucre, i en canvi considerarem un deure onerós però convenient l’oli de fetge de bacallà si tenim problemes de raquitisme o d’arteriosclerosi. I llavors, haver de prendre l’oli aquest que és el paradigma del mal gust no se’ns presentarà mai com una «temptació», sinó en tot cas com una obligació.

Segons Eliot, a Becket, com deia, li va passar a l’inrevés. Havia de rebutjar totes quatre temptacions –les tres primeres de manera normal: atractius contra els quals s’imposa el deure ètic–, però a l’hora de la quarta... com podia evitar que, whether he liked it or not, es complís fil per randa el que augurava aquell «mal pensament»? Com no «condemnar-se» en qualsevol cas? Com esquivar el destí tancat i la desesperació, si fins i tot l’opció «bona» es presentava amb aire de sospita?

I doncs, la resposta d’Eliot és: ho va fer perquè no va pensar en les conseqüències personals, va prescindir de si mateix, va superar la temptació a còpia d’entomar el problema sense tenir-se en compte ell: com si fos un altre. O sigui, tot i que es va complir el quart supòsit –Becket continua sent un referent ètic a Anglaterra al cap de vuit segles i mig–, això ha sigut així sense que ell s’ho proposés. La qual cosa vol dir, segons Eliot, que no va «caure» en la temptació, ja que no es pot dir que has comès «pecat» si no hi ha hagut prèviament la voluntat de cometre’l. Encara que el resultat sigui exactament –o aparentment– el mateix que si l’haguessis comès.

I doncs, el que féu Becket, senzillament –segons Eliot–, era allò que creia que havia de fer. Les conseqüències del seu acte heroic no eren responsabilitat seva, sinó dels altres. Ell va mirar de no pensar que allò que feia fos heroic: era el que havia de fer i fora.

Un home savi, Eliot. I profund. A mi m’encanta. No sé si se’l valora prou en l’actualitat. O és que jo ja sóc molt antic.

I amb això em penso que acabarem l’any. Fins després de Reis.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

L’article de Nadal

Enguany no me n’he sortit a l’hora de preparar un article específic per a aquest Nadal com havia fet en anys anteriors, tot i que hi ha hagut diversos intents d’engiponar alguna cosa amb cara i ulls que finalment han quedat en esborranys. De manera que he decidit manllevar-lo del meu amic Eugeni S. Reig, un home bo d’Alcoi i autor de l’impagable Valencià en perill d’extinció, un llibre molt i molt recomanable també com a regal de Reis perquè inclou, a tall de diccionari transversal, milers de paraules, frases i dites de la nostra llengua exposades de manera molt atractiva. D’altra banda, ja sabeu –mireu el final d’eixa plana que us enllace– que entre Alcoi i Igualada hi ha hagut sempre lligams molt especials. Les bones relacions han de continuar.

Vet ací el que ens diu Reig:

«S’acosta el període Nadal - Cap d’Any - Reis, una època màgica per a tots els que som, diguem-ho així, culturalment catòlics, independentment que siguem creients, agnòstics o ateus, catòlics practicants o anticlericals convençuts. Tots els que ens hem criat immersos en una cultura de tradició cristiana –i als valencians, això ens afecta de ple–, els dies que envolten Nadal ens porten a la memòria vivències de la nostra infància, i no únicament de la nostra, sinó també de la dels nostres pares, dels nostres avis, dels nostres besavis, vivències del passat que ens han arribat per tradició oral i s’han barrejat amb les pròpies. Tant el dia de Nadal, com també els dies immediatament anteriors i els posteriors fins al dia 6 de gener, se’ns presenten envoltats d’una parafernàlia que transcendix els actes religiosos i, fins i tot, la mateixa religió. La gastronomia nadalenca, les cançonetes de Nadal, les innocentades, les múltiples celebracions festives, els àpats, els regals dels reis, etc., formen part indissociable de la nostra tradició, de la nostra cultura, de la nostra personalitat, de la nostra idiosincràsia. Però la globalització uniformitzadora i anihiladora que, per desgràcia nostra, ens ha tocat viure, anorrea les cultures mil·lenàries i substituïx els trets específics dels pobles que tenen una personalitat diferenciada per altres trets universals que són clons vulgars i uniformes, idèntics arreu del món.

»Fem una ullada ràpida a la gastronomia nadalenca, concretament al sopar de la nit de Nadal i al dinar del dia de Nadal. La tradició valenciana ha sigut, durant centenars d’anys, la nit del 24 de desembre –que els valencians sempre hem anomenat nit de Nadal, perquè és la nit en què es celebra el naixement de Jesucrist i que ara pràcticament tothom anomena amb el castellaníssim i innecessari Nochebuena– fer un sopar frugal que només es diferenciava del d’una nit quotidiana pel fet que, per a postres, es menjaven fruites seques, com ara ametles, avellanes, castanyes, bellotes dolces, figues seques, panses, etc., i, per descomptat, el tradicional panfígol. Era un sopar lleuger que permetia dormir bé i arribar amb forces i bona cosa de gana al dinar del dia de Nadal, el típic putxero valencià amb pilotes, que abans s’anomenaven tarongetes perquè tenen, aproximadament, la forma i la grandària d’una taronja petita.

»L’alcoià Josep Garcia Llopis arreplega en el seu llibre Revoltim la cançoneta següent, que ell recordava haver sentit en l’Alcoi de primeries del segle XX:

Passen bones festes,
festes de Nadal;
bones tarongetes
i un conill ben gran.

»Actualment, a Alcoi, ja no s’usa la denominació tarongeta –tothom en diu pilota–, però els valencians que viuen al sud de la línia Biar-Busot continuen emprant-la amb normalitat. A Elx, per exemple, no es diu de cap altra manera.

»A partir dels anys seixanta del segle XX va començar a entrar la televisió en les nostres llars i els valencians ens vàrem assabentar que en altres punts d’Espanya –a Madrid, per exemple– la nit de Nadal era costum fer un gran tiberi, amb angules, gambes, llagostins, percebes, un besuc al forn o mig corder rostit i, per a postres, dolços a orri. Nosaltres, immediatament, ho vàrem copiar i, ¡hala!, bona fartada per a sopar. I l’endemà, dia de Nadal, com no volem renunciar a res, ¡això podíem fer!, a menjar-nos l’olla de Nadal amb pilotes, el torró i tot el que siga menester. I encara sort que el dia 26 de desembre, en què sempre hem celebrat el segon dia de Nadal i ens hem menjat un bon plat de canalons fets amb les sobres del putxero, ara ja no és festa i podem anar a l’ambulatori a buscar ajuda per a combatre l’enfit.

»I de les cançonetes de Nadal ¿què en podem dir? Els valencians, durant anys i anys, hem cantat les nadales en la nostra llengua. Manuel Sanchis Guarner en va arreplegar unes quantes que va publicar en el seu Cançoneret de Nadal que ara, molt encertadament, ha reeditat l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, acompanyat d’un CD amb tretze nadales nostres interpretades per diversos grups i cantants de la terra. Fa uns anys el Grup de Danses Carrascal d’Alcoi va editar el CD titulat L’asgilando. Cançons populars del Nadal alcoià amb quinze nadales alcoianes. Eixes són les cançonetes que els valencians hem cantat sempre fins que ens varen ficar en el cap que en lloc de cantar allò de “a la rum rum, a la rum rum, figues i panses i apagueu la llum” (també hi ha la variant “a la rum rum, a la rum rum, figues i panses apaguen la llum”) el que havíem de fer és mirar “cómo beben los peces en el río”, que es veu que és una cosa d’un nivell intel·lectual més elevat. Però com açò de la globalització va i ve i no s’entreté ara, gràcies als mitjans de comunicació i als altaveus de les grans superfícies, ja no ens interessa si “los peces beben y vuelven a beber” o si el “chiquirritín está dormidito entre pajas”, ara l’interés rau en jingle bells, joy to the world, deck the halls, let it snow, up on a housetop, sleigh ride, winter wonderland o here comes Santa Claus, tot amb autèntic i inequívoc sabor americà, com toca.

»De tota manera, com sé que, afortunadament, encara hi havem uns quants valencians que estimem profundament les nostres coses, reproduïsc a continuació la lletra de Pastoret ¿a on vas?, una cançó de Nadal genuïnament nostra. Aquesta nadaleta la conec d’Alcoi i la lletra que aporte correspon a com l’he sentida cantar a persones de la meua família. Vull aclarir, no obstant això, que la cançó és coneguda, amb variants molt lleugeres, en diversos llocs del nostre domini lingüístic, com ara Girona, el Pirineu de Lleida, el Priorat, les Terres de l’Ebre, l’illa de Mallorca i diverses poblacions valencianes.

»Desitge un molt bon Nadal a tothom.

PASTORET ¿A ON VAS?

Pastoret ¿a on vas?
A la muntanya, a la muntanya.

Pastoret ¿d’a on véns?
De la muntanya de vore el temps.

¿Quin temps fa?
Plou i neva, plou i neva.

¿Quin temps fa?
Plou i neva i nevarà.

Pastorets que en aquella muntanya,
en aquella cabanya, estaven sopant.
Baixa un àngel que els allumenava
i els encaminava als peus de l’infant. (bis)

Pastoret ¿què fas?
Feixos de llenya, feixos de llenya.

Pastoret ¿per què?
Per a calfar-me que fa molt de fred.

¿Vas molt llunt?
A un pesebre, a un pesebre.

¿Vas molt llunt?
A on el bon Déu ha nascut.

Pastorets que en aquella muntanya,
en aquella cabanya, estaven sopant.
Baixa un àngel que els allumenava
i els encaminava als peus de l’infant. (bis)

Pastoret ¿a on vas?
A la muntanya, a la muntanya.

Pastoret ¿d’a on vens?
De la muntanya de vore el temps.

¿Quin temps fa?
Plou i neva, plou i neva.

¿Quin temps fa?
Plou i neva i nevarà.

Pastorets que en aquella muntanya,
en aquella cabanya, estaven sopant.
Baixa un àngel que els allumenava
i els encaminava als peus de l’infant. (bis)»

Fins ací l’article de Reig.

Però ja que hi som, i encara que açò s’ha fet molt llarg, no em puc estar de copiar-vos una altra nadala que he rebut de Guardamar del Segura, allà a baix de tot, del meu amic elxà Joan-Carles Martí i Casanova. De Guardamar també m’han enviat enguany un programa de festes de Nadal –en català, espanyol i anglès– i un calendari del 2008 en valencià amb tot de referències als costums que toquen cada dia: que si la mona del dilluns de Pasqua, que si el cant de les granotes del 5 de juny, que si les nyores de l’agost-setembre, que si les pilotes de Nadal, i els refranys corresponents a cada mes: «Pel maig, cada dia un raig», etc. Bé, vet ací la nadala, que porta el títol «Naixcut un xic» (us la copie tal com m’assegura Joan-Carles que la canten: «pesebre» i no «pessebre», «les pastorets» i no «els pastorets»):

Na(i)xcut un xic
que és molt alegre
a mitjanit
en el pesebre.
Flautes tocaven,
flautes tocaven,
fent-se a trossos,
fent-se a trossos.
A(i)xí ballaven
les pastorets,
flautes tocaven,
fent-se a trossos,
fent-se a trossos,
a(i)xí ballaven. [*]

[* La i de «naixcut» i «així», com en el català oriental, tampoc no es pronuncia en el valencià més meridional.]

I ara sí que prou. L’any que ve més. Bon Nadal.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Original

Aquests dies al Chicho –encara hi vaig de tant en tant, quan no tinc temps d’anar a dinar a casa o quan els nostres amics autobusers decideixen fer servir els usuaris com a moltó contra els seus caps– s’hi pot veure una performance original. Miro de descriure-us-la. Imagineu una caixa de fusta oberta d’uns 20 centímetres de costat, tombada de cara a vosaltres. Damunt la caixa, una Estrella Damm. A dins, un paquet de galetes Maria, una ampolla de Tio Pepe i una altra menuda de Benjamín. Al darrere, amagat rere un arbust, un Cacaolat. Més lluny, una ampolla de Coronas, una altra d’Emperador i una altra de Re Ruggero –no recordo si són aquestes tres, però per l’estil–, totes tres com carregades de paquetets. A la banda esquerra, un seguit d’ampolletes d’aigua, i al costat una de colònia Lavanda Puig i un paquetet de Dixan. Més enllà, a la vora d’altres ampolles que ara no recordo de què són, hi ha uns ous i unes pastilles d’Avecrem. I així. És graciós.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Enquestes manipulades

Els que alguna vegada hem fet enquestes sabem no sols que s’equivoquen sovint, sinó que també es poden manipular. En el cas de la darrera que ha publicat la Generalitat, no he passat de la pàg. 9 (de 293). Fixeu-vos, a la primera pregunta demanen quins són els problemes principals que té Catalunya avui, i llavors apareix un muntó de possibilitats, entre les quals quatre o cinc que es podrien reduir a una: dèficit d’infraestructures de Catalunya, relacions Catalunya - Espanya, sistema de finançament de Catalunya, crisi d’identitat catalana i excessiva pressió fiscal. Saben perfectament que aquests conceptes podrien anar perfectament tots junts, però no els interessa. No els interessa perquè a la pregunta 2, quan demanen quin d’aquests problemes creuen que és el més important, cap d’aquests cinc apareix com a primer, quan tots junts –o fins i tot només dos d’ells– sí que serien el primer. Però als nostres governants els interessa ara per damunt de tot inculcar la idea que les «qüestions identitàries», com en diuen de manera displicent, no preocupen als ciutadans. Potser té alguna cosa a veure amb això el fet que Montilla hagi dit avui mateix que vol «aparcar el finançament i les infraestructures fins a després de les eleccions».

I doncs, un cop vistes les preguntes 1 i 2 de l’enquesta, he decidit que tenia coses més interessants a fer.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

El resistencialisme

Copio de Jordi Solé Camardons: «El resistencialisme és una actitud política basada en l’activisme com a eina única d’acció política i en el tancament defensiu per protegir-se de les agressions externes. El resistencialisme és molt útil en èpoques de dictadura dura, és gairebé l’únic camí que els queda als pobles i a les cultures agredides. Però un cop superada la pura dictadura continuar amb actituds “resistencialistes” no ajuda a avançar, no ajuda a sortir del clos dels convençuts perquè de fet hi ha una renúncia a la política. El resistencialisme és poc ambiciós, no creu en els salts polítics ni en els canvis de conjuntura, no s’adona de les oportunitats que cada dia tenim al nostre voltant. Resistencialisme és encaparrar-se en les velles receptes de predicar als convençuts i fer-se la víctima sense practicar l’autocrítica. El resistencialisme organitza molt bé el discurs per a la parròquia conscient, però no s’adona de les escletxes que es produeixen entre els sectors de la majoria inconscient. El resistencialisme organitza casals però li costa imaginar xarxes més grans perquè té por dels que no són dels seus. En èpoques de clandestinitat té sentit perquè estalvia caigudes de militants, però avui no ens ajuda a avançar.» (Jordi Solé Camardons, Les set tribus de la nació catalana, Documenta Balear, 2005, pp. 171-174).

I ara de Ramon Monton: «Ens cal una forma positiva de discurs, més enllà del clàssic ja n’hi ha prou (tot i que la indignació implica dignitat i, com deia l’escriptor José Saramago, és un bon indicador de la vigoria moral d’un poble) i l’esgotador resistencialisme que topa una vegada i una altra contra la sorda tàpia espanyola; una forma positiva que superi la fase infantil de la queixa perpètua, faci explícita la impostura dels marcs manipuladors que intenten destruir-nos, que enceti la construcció d’un futur nacional de debò i ens permeti articular uns valors alliberadors que condueixin la nostra nació a l’esperança i la il•lusió presents i a la llibertat futura.» (Ramon Monton, “No pensis en un espanyol”, Llengua Nacional n. 61, 2007, p. 11).

I jo quedo tocat, perquè em fa l’efecte que tenen tota la raó i que això no només serveix per a la política. El problema és posar-ho en pràctica, o no deixar-se portar, en la vida de cada dia, per les inèrcies del resistencialisme que el 99,9 per cent dels mortals amb un pèl de consciència tenim tan ficat a dins. El problema és també, com sempre, d’interpretar com es conjumina en cada moment l’«essencial i innegociable» amb el «d’això, parlem-ne». El resistencialisme sembla molt ambiciós perquè ho demana tot, i és per això que té tant d’atractiu entre gent lluitadora i magnànima. Però s’ha de superar. Un gran tema de reflexió, sí senyor.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

El viaducte de Lesseps

Es veu que els diaris van rebre una nota de premsa i van decidir publicar-la perquè sí, perquè els agradava, era molt gràfica. Hi ha hagut titulars graciosos: «Enderroquen l’últim mur dels antics túnels de la plaça Lesseps per refer-la», deia un diari despús-ahir. I no era un mur ni formava part de cap túnel, sinó que era un pas de vianants elevat. A la plaça Lesseps han tirat a terra un viaducte pel qual fa anys passaven els vianants que anaven des de la plaça fins a un antic carreró que pujava a Mare de Déu del Coll, per darrere del CEIP Rius i Taulet. Aquell viaducte es va tancar i inutilitzar fa un munt de temps, quan es va obrir el tros del carrer Maignon que uneix l’avinguda de Vallcarca amb Mare de Déu del Coll. Però el pont de formigó continuava allà, com a testimoni d’un temps antic. I ara, finalment, aprofitant que tenien per la zona les màquines de les obres de la plaça Lesseps, l’han enderrocat. Algú va fer l’altre dia una nota de premsa dient que les màquines havien enderrocat l’últim mur del pas subterrani de Lesseps, i hi acompanyaven la foto, la foto de l’enderrocament de l’antic pas de vianants que era qualsevol cosa menys subterrani. I tothom l’ha publicada tal com raja, sense fer-se cap pregunta.

De fet, el pas subterrani em penso que ni l’han tocat: n’han tapat les boques i d’aquí a 20 anys, o 50, o 300, un veí caurà per una escletxa de la plaça Lesseps i es descobrirà que hi ha un túnel que van fer uns desgraciats els anys 70 del segle XX i que van decidir conservar uns altres desgraciats l’any 2007 quan el que havien de fer és destruir-lo. Heu llegit enlloc que el túnel no l’hagin enderrocat? No, no ho ha dit ningú, que jo sàpiga. Encara més, el web de l'Ajuntament de Barcelona parla (20 desembre 2007) de "la urbanització de la plaça un cop s’han enderrocat les estructures del túnel viari existent". O sigui, que oficialment s’ha enderrocat l’estructura. Però si hi aneu ràpid veureu que no, que encara hi és, però amb les boques tapades. Ara la cobriran, hi posaran unes plantetes i au, ja s’ho trobarà qui sigui d’aquí a uns anys.

Un cop més, quan saps de què va el tema, sovint els diaris et deceben d’allò més. I aleshores penses: per què llegeixo el diari cada dia?

La resposta: per saber allò que una majoria de gent pensen que és més o menys la veritat, per compartir amb tothom la mateixa virtualitat parcial. Perquè si no ho fas així, llavors vas perdut per la vida, no tens referents comuns amb l’altra gent. Necessitem creure en alguna cosa plegats, encara que sigui imaginari, ens cal un imaginari col·lectiu.

I ho diu un periodista. Un periodista decebut i alhora aclaparat. Encara sort que no m’hi dedico gaire, últimament.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Els atemptats que compten

Ahir, que era dia 11, hi va haver atemptats a Algèria i tothom en parla. Portades pertot, grans titulars. Són els dolents, que ataquen el dia 11. Però ahir, que era dia 11, també hi va haver atemptats a l’Iraq, i abans-d’ahir, i abans-d’ahir no l’altre, i cada dia des que els senyors Bush, Blair i Aznar van anar a conquerir aquell país, ara fa quatre anys i mig, per salvar el món dels atemptats que fan els altres de tant en tant, els dies 11. Però dels morts de cada dia a l’Iraq els diaris ja no en diuen res, perquè són cada dia i això cansa. I a més, els culpables són els nostres, els bons.

Sant Nicolau

Avui, fa molts i molts anys, començaven les festes de Nadal a Catalunya i a la majoria del països del món occidental. Ja ho vaig explicar.

Ara, per molt sant Nicolau que sigui, i amb tot l’afecte per aquest sant i les seues tradicions, jo el 6 de desembre vaig al despatx i penco. No només és que tingui feina endarrerida, és que no veig cap motiu per no fer-ho així.

Ja sabeu l’acudit? (al marge del rerefons polític del paràgraf anterior). Diu que un bon home rumiava què demanar al geni de la llàntia i per fi se li va acudir: «Que no em posi mai malalt.» I el geni: «Ah, això és fàcil. Fes-te autònom.»


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Consells per a blocaires

«Sigues tu mateix. Escriu per plaer i no per esport. No facis cas d’estadístiques i escolta el cor. No existeix la blocosfera, només existeix la nota que escrius ara mateix. Concentra’t en el contingut i expressa’l amb sinceritat. El teu bloc és una il·lusió, sigues tu mateix el bloc, amic meu. (Versió oriental)

»Dona’t d’alta en directoris. Escriu molt i enllaça més. Cuida les keywords i els metatags. Obre un compte a Feedburner i a Google Analytics. Fes servir l’etiqueta rel=nofollow. Estudia SEO. Compte amb l’intercanvi d’enllaços. Vigila on col·loques els AdSense. Canvia de disseny sovint. Estimula la participació i la fidelització dels teus visitants. Crea un fòrum. Usa plugins amb els quals destaquis els posts més llegits i més comentats. Escriu comentaris en altres blocs de temàtica semblant i deixa-hi la teva URL. Usa un corrector ortogràfic. Llegeix tots els feeds que puguis. Enllaça totes les teves fonts. Apunta’t a esdeveniments, blogs & beers, trobades i fòrums d’emprenedors. Posa un bon cercador al teu bloc. Dona’t d’alta a Alexa. Fes ping a tots els directoris o cercadors que existeixen. Destaca en negreta els termes del post que vols posicionar. Consulta Technorati o Del.icio.us per estar al dia de quins són els tags més buscats i escriu algun post que hi estigui relacionat. Fes servir una paleta coherent de colors en el disseny del teu bloc. Afegeix una imatge a cadascun dels teus posts encara que no vinguin a tomb, recorda que internet és visual. Etcètera. (Versió occidental)»

(Traduït d'ací; agraït al lector que m’ha enviat l’enllaç.)

Crec que sóc més aviat oriental, però tinc –sobretot tenia: cada cop menys– alguns trets occidentals.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Sobre la manifestació (III): Xifres

Suposo que tothom que sap comptar és conscient que la gent que hi havia ahir a la manifestació no és la que diuen els diaris. No és tan difícil de comptar manifestants que passen per un carrer. Si en passen tants cada deu segons quan estan en moviment, aviat tens una xifra aproximada, a l'alça, al cap d'un minut. Llavors comptes els minuts i aviat has acabat de fer els números.

El problema, ja ho sé, és que com que tothom fa el mateix tu no pots ser el primer bajà de dir la veritat, sobretot quan saps que ningú no et seguirà l'exemple a partir de la teva bona actitud. I doncs, tothom menteix, i això ja ve de lluny, dels temps que es reunia un milió de persones en una plaça de Madrid per aclamar un dictador. Continuem instal·lats en la mentida.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Sobre la manifestació (II): Incomoditats

Una organització potent va col·locar ahir agents seus cada vint metres per cridar una consigna, de manera que aviat va semblar que tota la gent s'havia de sentir identificada amb aquella consigna. Ahir a la manifestació hi havia gent no independentista que se'n va anar, incòmoda, perquè no se sentien de gust sota aquella consigna que semblava de tothom. Vaig sentir diverses converses en aquest sentit. I doncs, aquesta és la manera de fer pedagogia d'una determinada organització potent que diu que vol que a poc a poc gent no independentista es vagi apuntant a les tesis independentistes. És una pedagogia molt bona, que aconsegueix que se'n vagin d'una manifestació que tenia uns motius prou clars, encara que fossin múltiples i força articulats, gent d'altres sensibilitats polítiques. Aplaudiments per als dissenyadors de l'estratègia.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Sobre la manifestació (I): El president de tots?

Diu l'autoanomenat vicepresident de la Generalitat que el fet que el president de la Generalitat no anés ahir a la manifestació és una decisió correcta, perquè el Sr. Montilla és el president dels que van anar a la manifestació i dels que no hi van anar. No entenc el raonament: si el president no va anar a la manifestació i els paràmetres de judici són els que diu el Sr. Carod-Rovira, llavors el president ahir va ser el president dels que NO van anar a la manifestació i NO va ser el president dels que van anar a la manifestació. No?

És trist viure en un país on el president no et representa i el vicepresident justifica que el president no et representi.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Manifestapena

Així és com en diuen els bascos, manifestapena, potser per subratllar que la majoria de vegades que eixim al carrer a manifestar-nos és perquè estem tristos.

Sóc escèptic sobre els efectes que puga tenir aquesta manifestapena. Suposo que si ho hagués de decidir jo solet, diria: ja us ho fareu. Però alhora molts amics meus creuen no sols que cal anar-hi, sinó que aquest cop pot tenir algun resultat –més enllà d’algun cessament per amansir les feres, que no em sembla que pugui ser gaire útil.

Bé, una cosa que vas aprenent amb els anys és que no sempre t’has de refiar del teu criteri. És per això que aniré a la manifa.

(Afegitó de dissabte a dos quarts d’una del migdia: ETA ha mort un policia espanyol a Capbretó, prop de Baiona, a Euskadi Nord –o potser Capbretó ja és a Occitània, ho dic pel nom–, i n’ha deixat ferit un altre que també es pot morir. Això pot fer que la manifestació de Barcelona se’n vagi a l’aigua. Jo crec que no s’han de barrejar les dues coses, però em fa l’efecte que per a molta gent el fet serà desmobilitzador. Jo hi aniré igualment, si no es desconvoca o ajorna.)


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Qüestions de llengua (XXI): El «bolso»

L’altre dia vaig escoltar –per força, era una sala d’espera– una llarga conversa entre tres senyores de Barcelona. Més ben dit, de Gràcia de tota la vida. Parlaven un català impecable: sintaxi, morfologia, lèxic, fonètica. També girs, jocs de paraules, fraseologia, tot incontestablement catalaníssim. Eren senyores més aviat grans, en la setantena. Va ser una experiència, per a mi, realment enriquidora. Sent de Barcelona –que no: de Gràcia!–, es podria esperar que cometessin errors. Però només els en vaig sentir dos, segons la normativa, i quan passa això, que gent que enraona amb competència comet errors, cal demanar-se si no pot ser que la normativa tingui un problema, o si potser caldria discutir una mica més aquesta normativa.

Un dels errors era «puesto», del qual ja vaig parlar. L’altre era «bolso» –pronunciat «bolsu», en la zona oriental del català. I és que aquelles dones necessitaven distingir entre bossa –de plàstic, de paper, de roba, d’espart...– i «bolso». I van parlar d’això, justament, quan una va dir a una altra, el primer cop que a aquesta altra se li va escapar allò del «bolso»: «I no diuen que se n’ha de dir bossa, del “bolso”?» I amb això van fer bullir l’olla una bona estona, i jo amb l’orella parada, perquè ja fa temps que hi havia pensat. Una deia que el «bolso» era una cosa massa seriosa com per dir-ne bossa –ja he dit que eren senyores de Barcelona... de Gràcia! Una cosa –deien si fa no fa– són aquesta mena de senalles de palmó i altres bosses similars on pots portar tot tipus de coses a més de les personals, que d’això sí que en podem dir bosses perquè ho són, i una altra els «bolsos» de pell dura, o d’imitació, i les múltiples variants, normalment petites, on portes quatre coses perquè no tens butxaques o perquè no t’agrada dur res a les butxaques. En resum, aquelles tres dones no estaven disposades a renunciar per res a de la vida a l’especificitat del «bolso» respecte a les bosses.

I doncs, si volem evitar que tothom digui «bolso» –que és el que diu el 99% de la gent de Barcelona i rodalia quan parlen en català–, la meva proposta, que no vaig gosar dir a les tres senyores –quina vergonya!–, és avançar-nos a aprovar i beneir una variant de bossa que estic segur que seria acceptada i compresa immediatament per una gran majoria de gent: es tracta de dir bosso o bosset –potser millor això segon– o fins i tot simplement bosseta –i així encara ens complicaríem menys la vida: seria només una especialització semàntica del diminutiu, un fenomen ben freqüent en la majoria de les llengües: monja, mongeta; cavall, cavallet; fil, filet– al complement normalment menut, més o menys sofisticat i d’una certa consistència que utilitzen moltes dones –i uns quants homes– com a recipient per a transportar objectes personals. Escolteu, ja han passat molts anys des que vam començar a mirar de convèncer la gent que aquest objecte no es diu «bolso», sinó bossa, i no ens en sortim sinó amb uns pocs reductes de gent molt obedient... que sovint manifesten la seva incomoditat amb la manca de precisió, per exemple quan van a comprar i duen en una mà una bossa i en l’altra..., la bossa. Si en aquest temps hem desterrat gairebé del tot «bussó» (bústia), «bucadillu» (entrepà), «assera» (vorera), «aterrissar» (aterrar), etc. i en canvi no ens n’hem sortit amb el «bolso» ni tan sols amb gent lingüísticament competetent i conscienciada, potser va arribant l’hora de fer un pensament, no? Potser cal que ens adonem que la gent necessita distingir lingüísticament dues coses que psicològicament, socialment, utilitàriament, són molt diferents, no?

O, directament, aprovem «bolso», tot i que és una mica absurd. Es tracta d’escollir entre un préstec adaptat, bosset –o fàcilment adaptable, en aquest cas– i un estrangerisme cru, «bolso».

Ja vaig escriure sobre aquests qüestió fa temps i ara no trobo on. No va ser aquí, sinó en una vida anterior. Per això he volgut recuperar l’argument i deixar-lo escrit... sobretot després de sentir una conversa «de sala d’espera» que m’ha semblat absolutament reveladora sobre la problemàtica que s’amaga al darrere d’aquesta paraula.

(Afegitó de l’abril del 2008. A l’av. Príncep d'Astúries de Barcelona hi ha una botiga que es diu Multiserveis Miky i que al frontal lluu aquest avís, amb lletres de gairebé mig metre: «Folrem sabates i bolsos». Què hi haurien d’haver escrit? «Folrem sabates i bosses»? Quin tipus de bosses folren en aquesta botiga?, es demanaria la gent. Els reclams publicitaris han de ser més aviat transparents o més aviat confusos?, em demano jo. Els amos d’aquesta botiga, què havien de fer per tal d’explicar de manera palesa i inequívoca la seva activitat?)

(Afegitó del 3 de juny del 2008. Potser el cas de «traje» –«trajo» amb j catalana, o directament «traje» amb j castellana entre molts i molts parlants– és similar. Per a molts parlants, no n’hi ha prou amb vestit. Un vestit és massa ampli, un «trajo» és una peça molt concreta (i ara no em refereixo al vestit de bany ni al vestit de mudar ni al vestit jaqueta, que són coses ben concretes; em refereixo a un simple «trajo» de pantalons i americana, per exemple de vellut). I «jefe» –«quefe», per a uns quants catalans conscienciats, per evitar la j castellana– també és un cas pròxim: cap és un mot amb massa significats i molts cops, en molts contextos, resulta equívoc. I doncs, no beneïm «trajo» i «quefe» i llavors la gent diu «traje» i «jefe».)

Afegitó de l'11 juny 2008. El cap d'edició del diari Avui, Albert Pla Nualart, escriu:

«Els parlants que se senten prou segurs de la seva identitat copien dels veïns allò que els ajuda a expressar nous matisos, i ho copien integrant-ho, és a dir, modificant-ne, si cal, la fonètica i la sintaxi perquè aquelles formes ja no siguin un cos estrany sinó part del teixit viu de la llengua. El quefe (e oberta i vocal neutra) o el bolso (o tancada i u) són candidats a ser integrats que potencien la funcionalitat del català. Designen realitats massa vives per expressar-les amb els genèrics hiperònims cap i bossa. La forma quefe, estesa en l'ús popular de fa mig segle, va ser rebutjada per un purisme que l'estigmatitzava com a vulgarisme. El bolso lluita encara avui per entrar al diccionari davant l'arrufament de nas de l'autoritat lingüística, que el rebutja com a fill bord. Però l'ús espontani no està per romanços i el preu d'haver aturat l'ara ja anacrònic i oblidat quefe és un jefe de perfecta fonètica castellana molt més destructiu per a la identitat. Mirant-ho amb perspectiva: ¿no hauria sigut millor per a la vitalitat del català haver afavorit la tendència popular?, ¿tornarem a fer el mateix amb bolso i tantes altres formes mestisses que ens farien més forts si les reconeguéssim com a ciutadans de primera?»

Avui, 11 juny 2008.

Afegitó del setembre 2014. Una cosa anecdòtica: em diuen que en anglès hi ha pocketbook –el bolso de les àvies–, purse –el de les mares–, i bag –el de les noies.

Carta a un amic blanc

«Benvolgut amic blanc:

»Quan vaig néixer ja era negre. Quan començava a créixer continuava sent negre. Quan vaig a la platja sóc negre. Quan tinc fred també sóc negre. Quan tinc por continuo sent negre. Quan em poso malalt també sóc negre. Fins i tot quan em moriré, seré negre.

»En canvi, tu quan vas néixer eres rosat. Quan vas començar a créixer vas anar esdevenint més blanc. Quan véns de la platja t’has tornat vermell. Quan tens molt de fred et poses blau. Quan tens pànic agafes una tonalitat groguenca. Quan et fiques malalt ets verdenc. I quan et moriràs et tornaràs gris.

»I encara tens la barra de dir que nosaltres som “de color”?

»Cordialment, un negre.»

(Anònim, trobat a internet per un amic, a qui agraeixo l’aportació)


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

No se n’assabenten o no ho volen veure?

Hi ha catalans que no se n’assabenten. El president del Govern espanyol fa gires per les Espanyes enduent-se de bracet la ministra dels desastres, perquè la ministra dels desastres és una grandíssima captadora de vots espanyols... justament per allò que ha fet aquí. «Dales caña a los catalanes, Maleni», se sent en els mítings.

I l’altre, el Rajoy, com que veu que el Rodríguez se li escapa en les intencions de vot a Espanya, el que proposa és una llei anticatalana, antibasca i antigallega, per assegurar que qui vulgui ser monolingüe castellà actiu i passiu a Catalunya i al País Basc i a Galícia, ho pugui continuar sent sense cap problema. Quan el Rajoy va dir això, va recollir l’aplaudiment més llarg i més enèrgic de la nit.

I em direu: i els vots d’aquí, que no compten? I responc: no, no compten. Ací no votarem PP, i per tant al Rodríquez i companyia els és igual. I al Rajoy també... perquè sap que faci el que faci no votarem PP.

Aquest Estat és així com funciona. Però hi ha gent, aquí, que davant les ruixades i cagarades de ponent s’estimen més mirar cap a una altra banda i fer veure que plou.

(Afegitó del dia 24: El CIS diu que la ministra aquesta és la que els espanyols mateix valoren més malament de tot el Govern de Madrid. Això no invalida, penso, la meua anàlisi. Per a molts espanyols, els desastres que provoca aquesta ministra són no res comparats amb el fet que diu que està abocant un munt de calés a Catalunya, i això no agrada als espanyols; alhora, per als més pròxims, el fet que aboqui tants diners a Catalunya –diuen– queda compensat perquè ens ho fa pagar amb sang, i per això l’aplaudeixen als mítings. És com allò de fer veure que et fan un favor perquè no sigui dit ací, i alhora clavar-te un mastegot perquè no sigui dit allà. No sé si m’explico prou bé, però jo ja m’entenc. En qualsevol cas, també és possible que l’enquesta del CIS s’equivoqui i molt també en aquest punt concret, com ha passat altres vegades.)


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Fets diferencials (17): Els López

Tot i que les meves antipaties pels comunistes històrics són ben manifestes, ja he explicat alguna altra vegada que ells van ser dels pocs que van mantenir la flama viva d’un cert esperit democràtic mentre aquí estàvem sota la bota del franquisme –en el meu cas sense sentir-me’n gaire, ho reconec: hi havia com una submissió psicològica deguda al context meu de l’època, ja en parlaré un altre dia.

Una altra cosa és que els ideòlegs i cappares d’aquell comunisme possibilista, després, no s’hagin esforçat gaire a explicar-nos el que sabien exactament sobre què passava mentrestant a l’est d’Europa. Alguns d’ells ho coneixien, però miraven cap a una altra banda o ho justificaven amb raons de necessitat conjuntural..., exactament igual com aquí altres justificaven el franquisme i les seves atrocitats més cridaneres, i força gent d’un dels partits majoritaris de l’Estat encara ho fa. Ni uns ni altres no han demanat gaires disculpes, ni han decidit, en conseqüència, desaparèixer una temporada de l’escena política, ni que fos per vergonya. Però tot això és una altra història.

El fet diferencial és que mentre a Espanya es parlava dels «Lópeces» –que eren els tecnòcrates del franquisme, els que van posar mitges soles al règim perquè el dictador pogués manar sense problemes quinze anys més–, aquí teníem el López Raimundo, que llavors era, com el Guti i altres, un dels herois de la resistència. I ara el López Raimundo s’ha mort a 93 anys.

Aquest López «nostre» era company de la Teresa Pàmies i pare de quatre fills, un dels quals l’escriptor Sergi Pàmies, a qui ja es veu que no agrada això de dir-se López. (Afegitó del mes de març del 2008. Diu la mare de Sergi Pàmies, Teresa, al Magazine del 9 de març 2008, que «per la clandestinitat del pare, [els nostres fills] no van poder dur el seu cognom i quan van poder canviar-lo, quan ens vam casar en arribar la democràcia, ja era tard perquè estaven escolaritzats, i passar d’un dia a l’altre a deixar de dir-se Pàmies per tal de dir-se López podia ser difícil d’assimilar en el seu entorn». Queda explicat: no és una qüestió de gustos, sinó de fets imposats per les circumstàncies.)

No deixa de ser estrany, ja que parlàvem de revisar el passat d’uns i altres, que entre els «Lópeces» n’hi hagués un que parlava català –em van enviar a fer-li una entrevista els anys 80, a Madrid, on jo vivia llavors i ell també, i la vam fer en català– i que en canvi el López Raimundo no el gastés ni per dir bon dia –també ho vaig poder comprovar un dia en una entrevista. Això em porta a fer una teoria: saber català i parlar català no vol dir que entenguis Catalunya. Però, alhora, viure a Catalunya i no parlar català potser és compatible en alguns casos amb entendre més o menys Catalunya.

Però des del meu punt de vista no parlar català vivint aquí és incompatible amb estimar prou Catalunya ni amb estimar prou els catalans (i les catalanes). Tret que siguis realment incapaç d’aprendre cap idioma per raons genètiques que podríem disculpar, cosa que em penso que no és el cas. Bé, és una teoria com una altra.

Ara, quaranta anys després, tenim aquí els agitadors polítics López Bofill i López Tena, l’actor Sergi López, el notari López Burniol i els editors Antonio i Claudio López Lamadrid. Allà no sé quins López coneguts tenen, però m’estimo més els nostres –els editors no tant, i no és pel segon cognom, és que són molt i molt castellans.

Per què ara

Davant això de Madrid, que s’hi ha descobert una trama de corrupció de gran volada, jo em demano per què ara. Que no se sabia d’abans? A qui interessava cridar l’atenció sobre Madrid, justament ara, en aquest moment? Cui prodest? Cal esperar que tot un ajuntament estigui corromput per actuar? Per què només a Madrid? No hi havia hagut mai fins ara cap mena de denúncies? O és que els jutges esperen que arribi el moment oportú, que el decideixen ells? O no l’han decidit ells? Qui investigarà un dia els jutges d’aquest Estat i la manera aleatòria d’actuar de l’únic poder que encara conserva l’estructura bàsica que li va conferir el senyor Franco? Quan tindrem uns jutges democràtics? Quan controlarem realment –ni que sigui cada quatre anys, votant-los o botant-los– que tots els poders d’aquest Estat estiguin realment al servei dels ciutadans i no dels interessos sovint inconfessables d’una cúpula judicial que no se sap exactament ni com ni quan ni per què ni per qui és nomenada? Per què ni el Defensor del Pueblo Español ni el Síndic de Greuges català no poden investigar les actuacions dels jutges? Per què els que manen ens amaguen tantes coses?

La curiositat immediata més forta, però –perquè totes aquestes preguntes són crits al vent que sé que no em respondrà ningú–, és saber si les comissions que s’havien de pagar allà per desbloquejar expedients eren només del 3 per cent o de més volum.

(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Qüestions de llengua (XX): Les dualitats lingüístiques

Recupero el que deia l’altre dia i ho completo amb unes reflexions de Joan Coromines.

En català, deia jo, que és una llengua normal i corrent, també existeixen els sinònims. En el cas dels refredats o constipats, també pots tenir un catarro –sí, un catarro!–, o bé un cop d’aire, o bé un embromament, o bé estar empitarrat o encadarnat o empiocat o pioc, i encara més possibilitats. Tant de bo que de mica en mica anem aprenent que en català les coses no es diuen només d’una manera. Això encara són reflexos de la dictadura, de quan anàvem per la vida amb el diccionari –arma llancívola– sota l’aixella i/o refiant-nos de la solució màgica dels que en sabien.

I Coromines:

«Contra l’actitud lingüística unitarista dels castellans i els francesos, tinguem en compte que llengües com l’anglès, el rus i l’italià presenten un sistema gramatical i lèxic més flexible, codificat molt menys estrictament, en el qual regna una actitud més liberal davant les dualitats lingüístiques. ¿I per què no preferiríem aquesta actitud liberal en la nostra llengua? ¿L’existència de dualitats ha creat cap entrebanc a l’enorme expansió de llengües com l’anglès, l’àrab o el rus? Si el castellà s’ha estès o s’estén ha estat precisament a Amèrica, on no hi ha hagut l’Acadèmia d’estil borbònic, i en efecte les dualitats antigues hi han sobreviscut molt més que a Espanya i se n’hi han creades, per dotzenes, de noves, que no perjudiquen gens la força de l’idioma. Recordem que construccions com saludarlo, por siempre o acordarse que, a Espanya mirades com a catalanismes, són encara predominants a les repúbliques iberoamericanes.

»Tenim ja prou feina si volem combatre els barbarismes reals, les castellanades i francesades intolerables, les confusions i impropietats grolleres que cap llengua culta no pot deixar surar si no vol caure al nivell d’un patuès, la pobresa i fluixedat d’expressió que deformen i neuleixen, que toleixen tristament el català de tants compatricis! Aquests són els enemics reals, amb els quals no hi ha pau possible, ni treva saludable. Contra aquests hem de concentrar totes les forces que ens queden. Forces limitades en totes les llengües del món actual per la vulgaritat i la distracció, que boteixen de dia en dia, a manera d’onada, l’embrutiment mecànic del segle XX; forces encara més limitades en català, gràcies a la persecució tossuda d’uns forasters prepotents.

»No seria pas el poble català el que hi sortiria guanyant si volíem abolir tots els casos de dualitat lingüística: com més prohibicions de llenguatge hi hagi, més gramàtica haurà d’apendre (sic) l’home comú per poder escriure en català; i no convé a una llengua amenaçada, com la nostra, que aquest pes augmenti més del que cal. Tampoc no hi guanyaria l’escriptor, per a qui la varietat de mitjans d’expressió pot ser sempre útil. Hi guanyaria solament el corrector lingüístic, l’acció del qual seria llavors cada cop més necessària; però els correctors de català són massa bons patriotes en general per preferir un interès tan mesquí als interessos de Catalunya.»

(Joan Coromines: «Normes lingüístiques, catalanes: ni antifranceses ni anticastellanes», a Lleures i converses d’un filòleg, Club Editor, Barcelona 1989; l’original de l’article és del 1958).

Catalunya, 2035

Ja ningú no recorda com va anar exactament la cosa ni els historiadors es fiquen d’acord. Hauran de passar uns quants anys més per posar cada dada al seu lloc i garbellar els fets anecdòtics dels realment importants. Des del meu punt de vista, segurament tan subjectiu com qualsevol altre, el final de l’estat d’Espanya ha estat un procés molt semblant al que hi va haver el segle passat a l’Europa central, que en quatre dies van desaparèixer unes baluernes estatals com Iugoslàvia o l’URSS, construïdes al llarg del temps de manera artificial i violenta al voltant dels antics imperis de Sèrbia i de Rússia, respectivament. A Espanya ha costat més temps i el procés encara no ha acabat, perquè si bé les Balears i les Canàries s’han independitzat fa poc i semblava que amb això ja estava tot enllestit, ara en el País Valencià, al qual acompanya Múrcia, han revifat de nou i cada cop amb més força els moviments secessionistes i volen separar-se també de Castella-Extremadura, el que queda de l’antiga Espanya. Al-Andalus va ser reconquerida pels seus antics propietaris del sud ara fa gairebé deu anys, i van dir que ja en tenien prou, que no pujarien més amunt.

En el cas espanyol –quina paraula tan antiga, i fa trenta anys era omnipresent– el procés no va ser degut a les activitats terroristes dels diversos grups violents que sempre es creen en aquestes situacions. Tal com jo ho veig, els resultats actuals van ser directament provocats pels poders centralistes de la mateixa Espanya, que van anar construint a poc a poc, però amb fermesa, un mur de separació al seu voltant, es van anar aïllant de la resta de l’estat que teòricament ells eren els primer interessats a conservar unit. Un dels factors inicials de dissolució, des del meu punt de vista, va ser la negativa de Madrid a parlar l’any 2005 d’un projecte dels bascos més moderats, aprovat pel seu parlament, que va ser de fet l’últim intent euskaldun de posar les bases per a un projecte comú d’entesa política. L’estat espanyol es va negar ni tan sols a prendre’l en consideració. Un any després, un projecte similar dels catalans, aprovat per una aclaparadora majoria dels seus representants, es va trobar que els espanyols sí que van dir que el negociarien, però amb l’estil peculiar de negociació que gastaven llavors a Madrid, que consistia a dir que no a cada proposta i a anar desmuntant tots els articles de la nova llei amb la qual els catalans volien entendre’s amb els espanyols. Després van venir els gallecs i els va passar una cosa similar, tot i que el seu projecte venia avalat per un ja centenari antic ministre del general Franco, militar que havia guanyat una guerra civil que hi va haver ara fa un segle i que també va fer molt per al creixement de l’independentisme a tota la perifèria de l’estat, diuen.

Entremig, la intervenció directa de l’ONU per obligar Espanya a retornar al Marroc unes colònies que tenia al continent africà i evitar així una guerra entre el Nord d’Àfrica i Europa –això va ser abans de la reconquesta d’al-Andalus–, i alhora un seguit de desastres en les infraestructures i els serveis de les zones més dinàmiques del país i un dèficit històric de connexions internacionals que feia que aquelles zones es trobessin condemnades en la pràctica a tornar a la situació d’autarquia dels anys 40 del segle passat, just després de la guerra esmentada. Tot això va desvetllar la consciència de molta gent de bona voluntat, que es van sumar en pes i sense dubtar-ho a les protestes dels nacionalistes històrics.

Ja dic que tot és molt confús, perquè la resta va ser una successió de fets ràpids, alguns violents, altres relacionats amb diversos esdeveniments similars a Europa –la unificació d’Irlanda, la secessió de Bèlgica, la independència de Kosova, l’estatus especial aconseguit per Escòcia dins la Commonwealth–, fins i tot alguns successos del món de l’esport internacional, i altres que els historiadors trigaran temps a explicar-nos amb detall perquè s’anaven encavalcant els uns amb els altres contínuament. Però per mi el castell –mai més ben dit– va començar a desmuntar-se definitivament arran d’aquests dos fets que he dit: la manca de sensibilitat de l’antiga Espanya per adonar-se que les coses al món havien canviat de manera radical i que no es podia menystenir una col·lectivitat nombrosa simplement dient-los «no» o fent-los ballar com un putxinel·li i explicant-los eternament el conte de la vella.

És així que va arribar finalment la caiguda d’aquell antic imperi, Hispania, en el qual, quatre segles enrere, no es ponia mai el sol, cosa que als castellans i als seus associats més dúctils i arrepenjats els permetia viure a l’esquena de les colònies. Ara la majoria dels espanyols s’han de llevar al matí per pencar, com tothom al món civilitzat, han de treballar vuit o nou hores cada dia i ja no poden fer tantes festes de setmanes senceres, com feien abans. És clar que n’hi ha molts que no han estat capaços d’adaptar-se al nou ritme i és un país amb un nombre molt alt de marginats. El seu sistema de salut pública i de seguretat social va fer fallida ja fa anys i depenen força de les ajudes de l’estranger, especialment en tecnologia, transports i programari informàtic. Els catalans són força generosos i ara estan disposats a renegociar amb ells, una altra vegada, una condonació parcial del seu monstruós deute extern.

Afegitó del març del 2009: Patrícia Gabancho publica Crònica de la independència, un assaig de ficció suposadament escrit l’any 2037. Segons el protagonista de l’obra, el primer president és Miquel Roca i Junyent. Té gràcia, no em digueu que no.


Afegitó gener 2013. Notícia publicada a Vilaweb:

Catalunya, el País Basc i Escòcia, independents abans del 2035, segons un informe d'experts russos

Diuen que s'han basat en documents de la CIA i el GRU • També apunten la independència de Còrsega, la reunificació d'Irlanda i la divisió de Bèlgica

El portal informatiu serbi B92 parla d'un informe elaborat per experts russos que preveuen tot de canvis en les divisions territorials dels estats europeus abans del 2035, dels quals s'ha fet ressò Naiz.info. Els experts diuen que s'han basat en informes dels serveis d'intel·ligència nord-americà (CIA) i rus (GRU). Entre els canvis, hi ha la independència d'Escòcia amb el referèndum del 2014, la reunificació d'Irlanda i declaracions d'independència del País Basc i Catalunya. El nou estat català abastaria la comunitat autònoma actual i una part de Catalunya Nord.


Afegitó 9 novembre 2014. Justament fa set anys que vaig escriure aquest article. Avui hi ha hagut una mena de referèndum (una consulta ciutadana, en realitat, però per a Espanya ha sigut transcendental, perquè han reaccionat com si els matessin) per veure si els catalans volíem ser un estat independent o no. Hi han participat 2,5 milions de persones; el 80% hem votat que sí. Just, deia, el 9 de novembre. Coincidències de la vida.

Encadarnat

Estic amb una calipàndria (o galipàndria, o calapàndria) d’upa, i fa una estona una persona em demana: «Què tens?» I jo: «Estic refredat...» I l’altra persona: «“Refredat”, dius? En català de debò no era “costipat”?» I jo, que encara em queden forces per explicar-ho –i m’odio a mi mateix per no saber estar-me’n–: «En català és “constipat”, amb n, però també, i potser abans, “refredat”, i altres coses.»

En català, que és una llengua normal i corrent, també existeixen els sinònims. En aquest cas –i tot això ja no ho he dit a l’interlocutor, encara sort–, pots tenir un catarro –sí, un catarro!–, o bé un cop d’aire, o bé un embromament, o bé estar empitarrat o encadarnat o empiocat o pioc, i encara més possibilitats. Tant de bo que de mica en mica anem aprenent que en català les coses no es diuen només d’una manera. Això encara són reflexos de la dictadura, quan anàvem per la vida amb el diccionari –arma llancívola– sota l’aixella i/o refiant-nos de la solució màgica dels que en sabien.

Ara sóc al despatx, però aquesta vesprada no em cerqueu: seré a casa –i encara no tenim telèfon– sota un bon dallò de flassades. O a la tarda no em busqueu, perquè m’estaré dins la meua closca davall un bon gruix de mantes.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

13 euros per dia

Copio de la premsa: «Uns 60.000 pensionistes catalans tenen 403 euros per passar el mes. Això vol dir que es poden gastar 13 euros per dia. Segons la Unió Europea, per viure amb una mínima dignitat (!) a l’Estat espanyol es necessiten 556 euros el mes. A més de les pensions de jubilació i invalidesa de les persones que no van cotitzar oficialment prou temps, altres pensions de vellesa i de viduïtat estan també per sota del llindar de la pobresa. “Hi ha qui acaba dormint al carrer, perquè han de prioritzar entre pagar un lloguer o bé dinar i sopar cada dia”, diu Enric Soriano, president de l’Associació de Perceptors de Pensions No Contributives (APPNC). I afegeix que són persones que sobreviuen gràcies a ajudes puntuals d’entitats com Càritas.

»Un dels directius de la Federació d’Associacions de la Tercera Edat (FATEC), Enric Oller, denuncia que “hi ha molta gent que quan arriba a la jubilació ho passa malament no perquè no hagin treballat, sinó perquè no hi havia el control d’ara i algunes empreses no cotitzaven a la Seguretat Social.” (Extracte fet a partir d’una informació de Sònia Pau publicada a l’Avui, ja fa dies).

Mentre les coses estiguin així, mentre els polítics quan parlen d’aquesta qüestió es limitin a discutir si de cara a l’any que ve apujaran les pensions un tant per cent en comptes de fer creu i ratlla d’aquestes quantitats ridícules i començar de nou almenys amb el sou mínim interprofessional, mentre això estigui així que no em vinguin amb històries de governs progressistes i d’esquerres. Són tots plegats uns carallots i no paga la pena ni escoltar el que puguin dir sobre qualsevol altre tema.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

República Argentina

Carles Riba, Marià Manent, Joan Perucho, Carlos Pujol, Carles Lladó, Antoni Ribera, Eduardo Mendoza... I encara Lluís Romaní, que va ser qui em va iniciar en els secrets de la feina de corrector de textos, allà pels anys vuitanta del segle passat, quan jo encara era periodista i anava una tarda per setmana amb ell a revisar els originals d’una publicació feta per voluntari(ste)s, feina que a mi em servia, se suposa, com a teràpia. Tots ells, escriptors prolífics siguin o no coneguts pel gran públic, viuen o vivien fins que es van morir a l’avinguda de la República Argentina o arran d’aquesta avinguda –en Romaní vivia a Craywinkel, com els Manent, i en Ribera en un altre carrer d’aquests.

Què té aquesta avinguda?

Rumiar

Açò que ens passa a Catalunya ara, aquesta evidència cada dia més transparent que des de Madrid, amb connivències i complicitats ben clares aquí, ens prenen el número i que ho fan d’una manera sagnant, sense embuts, pot anar bé a mitjà termini. Més ben dit, no és que pugui anar bé, perquè no crec en allò de «com pitjor millor» si no és en una situació de totalitarisme, que em penso que encara no hi som. Però sí que en podríem treure algun resultat que ens deixés una mica més bé que abans, si més no moralment, anímicament. És clar que també pot esdevenir-se tot el contrari –és el que passa ara com ara, en el curt termini–, però avui m’estimo més veure l’ampolla mig plena –com diu aquell, el problema no és si és mig plena o mig buida, sinó qui carall s’ha begut el que hi manca.

La raó d’aquest meliorisme –manllevo el terme d’un amic i col·lega saforenc que l’usa tot sovint, i ja sé que és al diccionari, però jo no el coneixia fins que el vaig veure usat per aquest amic– és que em pareix que la gent reflexionarà una mica. Em sembla que la gent, molta gent, ja està reflexionant. Qualsevol líder polític o social amb cara i ulls que aquests dies hagués proposat un full de ruta clar, hagués aixecat una bandera i hagués dit «Seguiu-me!», hauria tingut centenars de milers de persones al darrere. Ja sé que això no és l’important, que amb accions populistes no es guanya res i que a més són perilloses, però em sembla simptomàtic que ningú no ho hagi ni provat.

I doncs, la gent, molta gent, pot ser que estigui rumiant. Els sento cada dia, gent de tot l’àrea metropolitana de Barcelona que vénen de la plaça Espanya o de Sants i que els veus amb ulleres de pam i cara de cansats, sorruts, sense ganes de dir res. Però de tant en tant se’ls escapa: «Quin desastre!», o «¡Vaya mierda!», o «¡Todos son iguales, todos!», o «Només ens faltava aquesta!». Jo tot això no ho havia vist mai, tan unànime. I no sé què en sortirà, d’aquest rumiar, però quan la gent rumia i ho fa durant dies, les conseqüències poden ser positives. Tinc molta confiança en la gent com rumia.

Esperem que no siguin molts els qui es limitin, després de rumiar, a decidir que el que cal és votar els altres com si amb això estigués tot solucionat. Perquè els altres van ser els que van dissenyar aquest desgavell, com els d’ara són els que hi van consentir i ara el posen en pràctica.

Esperem també que tot plegat no tingui conseqüències tràgiques. Perquè és l’altra via per la qual pot rebentar el desencís. Les conseqüències tràgiques, però, no serien causades per la gent que rumia, sinó pels extremistes que hi sol haver en qualsevol moviment social de masses. Una minoria de gent que tenen un punt d’esclat quan l’emprenyamenta puja de graus. De minories d’aquestes també n’hi ha als antics oasis.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Histerismes

Aquesta és la història del trauma que em va provocar un succés. Un dia anava conduint... Això era, és clar, quan jo conduïa, que ja fa temps, més de deu anys: ara només ho faig molt de tant en tant, per no perdre la pràctica per si un dia me’n penedeixo i torno a descobrir les bondats del transport privat, descobriment que ara com ara sóc molt lluny de fer. (Això és molt típic meu: renunciar a fer una cosa però, per si de cas, deixar la porta ajustada: per exemple, deixar de fumar, però conservar el gust pel tabac i fumar un cigarret de tant en tant, per si un dia me’n penedeixo i vull tornar-hi... [i també perquè m’emprenya que m’obliguin a no fumar mentre deixen fer tot d’altres coses amb les quals no estic d’acord i també són dolentes per a la salut corporal i/o mental]. Perdoneu-me, m’he desmarxat un altre cop...)

Doncs bé, anava amb cotxe per una carretera secundària i veig de lluny un altre cotxe travessat al mig. Es veu que s’havia equivocat de camí i volia fer mitja volta, però amb tan mala fortuna que se li havia calat el cotxe fent la maniobra. I jo, veient ja de lluny quina era l’operació que feia, vinga a pitar amb la botzina, com dient: on vas? –pip, pip, piiip–, per què no tiraves una mica més endavant i buscaves un lloc més segur per girar? –pip, pip, piiip–, que no veus que és perillós fer-ho aquí al mig? –pip, pip, piiip–, que no veus que a més, justament per això que et dic –pip, pip, piiip– t’has posat tu mateix nerviós i se t’ha calat el cotxe? I així –pip, piiip, piiiiiiiip– fins que vaig ser davant mateix del seu cotxe. En aquell moment ella –tot just llavors vaig veure que el conduïa una noia jove– havia aconseguit reengegar la màquina. Era a l’estiu. Cap dels dos dúiem aire condicionat –llavors encara era cosa de pocs. O sigui, anàvem amb les finestres abaixades. Ella em va mirar molt digna, i em va dir: «Histèric!» Em vaig cremar com una mala cosa, és clar, vaig tenir ganes de dir-ne alguna de grossa, però ella ja marxava en direcció contrària. Em vaig emprenyar, sobretot, perquè ella, per bé que havia fet una maniobra incorrecta, tenia tota la raó. El que emprenya més quan et renyen és quan tenen tota la raó i l’encerten. Aquella noia desconeguda que no recordo ni quina cara feia em va donar una bona lliçó.

L’episodi m’ha vingut al cap molt sovint durant tots aquests anys i encara em fa posar vermell quan me’n recordo. I des de llavors, miro de no ficar-me histèric davant les errades involuntàries o inconscients, o no, dels altres. Tot i que de vegades no ho aconsegueixo i, sobretot, per dins, no puc estar-me de remugar. Però almenys crec que ja no «toco tant el clàxon» com abans, a ningú.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

‘Ike’ Maragall

Jo no penso retirar ni una de les crítiques –que em sembla que sempre han sigut civilitzades– ni maquillar cap de les lloances que he fet en aquest bloc de Pasqual Maragall. Penso que a ell tampoc li agradaria, si mai caigués per aquí. L’última vegada que en parlava, ara fa un any, vaig ser positiu, però perquè va sortir així. No entenc gaire aquesta mena de beatificació col·lectiva que fan els polítics i altres patums, com fent veure que ara ja no pensen d’ell el que sempre n’han pensat. Pasqual Maragall continua sent qui va ser. Ara una mica més humà, és veritat, perquè el gest seu d’anunciar que pateix alzheimer és un gest valent que pot ajudar en la lluita contra aquesta malaltia, o almenys en la comprensió i la solidaritat màximes que necessiten els malalts, els familiars dels malalts, els cuidadors dels malalts i els cuidadors dels cuidadors. Perquè arriba un moment que és molt difícil, si no sou molta colla a casa, atendre un malalt d’alzheimer sense una ajuda professional. Sé del que parlo, ho he viscut.

Però com a polític, amb els seus encerts i errors –des del meu punt de vista, el pitjor error és la tebiesa a l’hora d’enfrontar-se, com a alcalde i com a president, als dictàmens de Madrid–, ara no és diferent d’abans, no han canviat les coses del passat. Poden canviar el present i el futur, pot canviar la simpatia amb què ens el mirem, però si veus que jo sóc calb i que faig panxa, em sembla absurd que ara diguis que quina cabellera i quin ventre tan pla. Maragall va ser, malgrat les petites dissidències, normalment corregides, un home obedient a un partit que ha fet molt de mal i continua fent molt de mal a Catalunya. I això ha estat així fins fa quatre dies, que va plegar.

Bé, el que jo volia fer en aquest cas era oferir traduïda al català, llengua global, un extracte força ampli de la declaració que Maragall va fer per anunciar això que té i per explicar el que sent en aquests moments, declaració que no he vist publicada més que en un diari espanyol i en un altre d’italià. Les seves paraules de l’altre dia em semblen importants i crec interessant, doncs, que ixin escrites també en català. Important no pel rerefons polític, que també n’hi ha una mica, sinó pel fet que és una persona públicament coneguda que decideix lluitar contra una malaltia devastadora no pel seu compte i amb discreció, sinó cercant la complicitat de tothom i fins i tot amb sentit de l’humor. Crec que aquesta actitud del president Maragall pot ajudar força els malalts d’alzheimer, els seus familiars i els que en tenen cura (de malalts i de familiars). I això, com tot el que és veritat que ha fet, se li ha de reconèixer.

«Contra ‘Eisenhower’

»Sé de bona font, perquè m’han proposat fer part del Patronat de l’Hospital de Sant Pau, que als hospitals de Barcelona es fa recerca de punta. M’agradaria citar un exemple: el de la recerca sobre malalties de la memòria. Em consta que a l’Hospital del Mar assagen noves teràpies i nous sistemes d’implicació dels malalts més recuperats en ajuda dels més greus; que a l’Hospital Clínic Esther Koplowitz finança nous projectes dirigits pel doctor Rodés. Que Sant Pau té una unitat molt avançada en la recerca sobre l’Alzheimer, la principal malaltia de la memòria. I que la consellera Marina Geli està totalment ficada en tot plegat.

»Parlant de la malaltia d’Alzheimer, que n’hi ha que l’anomenen Eisenhower perquè no en recorden el nom autèntic, un amic m’explicava allò que li demana un a un altre: “Com es diu aquella muntanya de turons arrodonits tan famosa?”, i l’altre respon: “Montserrat.” “Exacte!”, diu el primer i llavors crida l’esposa: “Montserrat, on he deixat el diari?” (No va dir “aquella muntanya on hi ha la mare de Déu” perquè les paraules treballen a la memòria com les cireres d’un pot: la primera arrossega les altres. De manera que allò que està encadenat es recorda. La mare de Déu i Montserrat, per exemple, és una connexió fàcil per a un català de certa edat. Com per a un sevillà Dolores i Virgen, o per a un aragonès Virgen i Pilar.)

»Probablement aquest era un cas emergent d’Alzheimer, una malaltia que gaudeix de tan bona salut que les xifres de creixement espanten. I de tan mala fama que m’estimo més anomenar-la Eisenhower, com fa un amic meu que es rifa de la malaltia amb ironia un xic perversa. “Quin nom té aquella malaltia que no recordo mai? No es diu Eisenhower?” L’única cosa certa en aquest nou baptisme irònic és que sí que hi va haver un president dels Estats Units que la va patir en l’exercici del càrrec: Ronald Reagan.

»Va ser el descobridor de la malaltia, el doctor Alzheimer, qui li va donar nom, ara fa cent anys. (Ben mirat, moltes coses són de fa un segle. Aquí, a casa nostra, gairebé tota la modernitat, i per descomptat el modernisme.) I cent anys després, tot indica que la malaltia no ha estat vençuda ni de bon tros. Encara som lluny d’aconseguir-ho. Ens anirem acostant a la victòria, sens dubte. Els americans estan entestats en aquesta batalla; refusen considerar-la una malaltia tabú; animen els afectats a “speak out”, a parlar-ne. [...] “Ja no és com abans”, afirma allà Chuck Jackson, de 53 anys, d’Albany, un dels cinc milions de malalts d’Alzheimer –perdó, Eisenhower– que hi ha als EUA. (Es calcula que l’any 2050 hi haurà 16 milions de malalts en aquell país. “Som davant una epidèmia”, diu John Morris, facultatiu de la Washington University de St. Louis.) Els qui la pateixen, en parlen obertament, com van fent els pacients de sida. Hi ha ajuntaments americans que fins i tot presten als malalts les sales de plens.

»S’imaginen si aquí els malalts poguessin reunir-se a les seus dels districtes o als centres cívics dels barris? Encara seria millor, s’estaria més a prop de casa. (Un dels problemes dels integrants de la secta Eisenhower és que es perden, que no reconeixen els carrers.) Jo recomanaria a qualsevol malalt, de qualsevol malaltia que no fos d’aïllament obligatori, i a tothom a qui convingui la conversa, que es reunís en un local del districte, amb els seus vells amics. No seria el mateix que en un hospital o en una residència, fins i tot en el CAP o centre d’assistència primària.

»El fet cert és que, gràcies als avenços mèdics, avui sobrevivim molts més anys que aquells per als quals genèticament estàvem programats. I és probable que molts dels que ara tenim més de seixanta anys d’edat experimentem la dura realitat d’aquest “efecte col·lateral” del progrés mèdic. Fa uns mesos, a mi mateix m’han descobert símptomes incipients d’Alzheimer.

»Si quan sigui gran passa que perdo la memòria, jo seré un malalt de luxe. Haver estat alcalde durant tants anys i haver estat a més president de la Generalitat de Catalunya durant uns quants anys més, fa que tothom em reconegui, que molts ciutadans s’acostin per saludar-me. Tinc una llista llarguíssima de ciutadans que al carrer m’aturen, em diuen el seu nom i m’animen a crear un partit polític nou. Em parlen sovint i em recorden coses que van passar, que ens van passar. Especialment als barris de treballadors, on els socialistes sempre guanyem. La identitat es deu perdre més difícilment si tothom et reconeix. I més encara, com és el cas, si les parets, els carrers, els museus, fins i tot les platges i el port et diuen alguna cosa del teu passat, del que tu vas ajudar a fer. Encara que de vegades ens faci l’efecte que no passàvem per allà, per aquell carrer concret, des de feia molts anys, o que no havíem tornat a aquell restaurant des de feia molt de temps.

»Em dedicaré, doncs, juntament amb el grup de l’Hospital de Sant Pau, a combatre Eisenhower. Així, Eisenhower, aquest cop, qui va ser president en carn i ossos dels Estats Units, pagarà retrospectivament per haver donat suport a Franco a entrar a l’ONU l’any 1955, salvant de l’aïllament un règim feixista que no tenia horitzons després de la Segona Guerra Mundial.»

(adaptació a partir del text publicat a El País, 21 octubre 2007)


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Té límits l’expressió artística?

Escriu Rosa Montero:

«H. [ella diu el nom sencer, a mi no em ve de gust fer-li propaganda] és un costa-riqueny que assegura que és artista. El mes d’agost va fer una exposició en una galeria de Managua i, després de lligar un gos a una paret, el va deixar morir de fam. Segons ell, aquesta obvietat sàdica, bàrbara i ximple era una manifestació artística. A internet es poden veure fotos estremidores del pobre animal» [no incloc l'enllaç perquè en aquests casos em penso que també se cerca l’extensió de l’escàndol com a prolongació de la presumpta obra d’art, i jo no hi vull col·laborar de cap manera].

«El repugnant muntatge d’H. –continua Montero– reobre la qüestió dels límits de l’art, o de com amb l’excusa del fet artístic es poden cometre tota mena de sobreries que en realitat cerquen només cridar l’atenció i són solament pur narcisisme patològic. Fa dos anys, una exposició del Reina Sofía de Madrid va incloure un vídeo de 53 minuts on mataven a cops de martell una vaca; i encara el pitjor mal va ser que el Consell de Crítics d’Arts Audiovisuals va traure un comunicat en defensa de “la llibertat creativa”. Que trist que justament els qui haurien de reflexionar sobre l’art, sobre el seu sentit i les seves fronteres morals, s’estimessin més abdicar del pensament i cultivar el corporativisme i el lloc comú. Però què dimonis és la llibertat creativa? Els deu semblar creatiu matar de fam un gos? I llavors, per què no fer art de turmentar un infant, per exemple? Terroritzar una criatura unes quantes hores, no revelaria molt creativament el substrat referencial de la por arquetípica i altres bajanades semblants? El cas H. voreja una qüestió encara més essencial, una de les fronteres de la civilitat del segle XXI: la comprensió de la nostra continuïtat orgànica amb la resta dels animals, i la certesa que no serem capaços de respectar-nos a nosaltres mateixos si no respectem els altres éssers vivents (igual com, després de la Revolució Francesa, vam haver d’aprendre que la llibertat de l’home només es podia aconseguir si també encloïa la dona). [...]» (El País, 16 octubre 2007)

Aquests arguments de Montero, tan evidents, no serveixen als espanyols –especialment als espanyols– per rumiar sobre alguna altra coseta? O és que determinats maltractaments animals, si tenen tradició i es fan en carrers i places públiques, sí que poden ser art? I no vull dir només els toros espanyols, eh?, parlo també dels correbous catalans i d’altres costum ben nostrats.

Deslegitimitat d’origen

Perdoneu el paraulot del títol, però ja ho diuen ells mateixos (els espanyols): «La cosa pitjor de l’embolic [del Tribunal Constitucional espanyol] és que sigui quina sigui la resolució sobre l’Estatut català que s’aprovi, naixerà deslegitimada i amb prou punts febles en la tramitació com perquè la part perdedora no l’accepti. Eixa serà la responsabilitat dels magistrats que han avantposat interessos de facció o personals als de la seua funció.» (El País, editorial, 12 octubre 2007)

I canviant de tema, haig de reconèixer que m’he reconciliat (platònicament) amb Carod-Rovira. Vull dir, feia un temps que no el podia ni veure i canviava de canal quan sortia a la tele, com si em produís urticària, i en canvi l’he vist en el programa aquell d’una televisió espanyola que van fer l’altre dia –en diferit, perquè abans de veure’l no m’interessava veure’l, però després me l’han recomanat tant i tant–, on responia preguntes de ciutadans de tot l’Estat i com se’ls menjava d’un en un sense adormir, com defensava Catalunya i com exposava raonadament el que sentim molts catalans –penso que cada cop més, encara que no votem el partit del senyor Carod. El problema seu, i de tants altres polítics en actiu –tots?– és que diuen i no fan. O més ben dit, fan a l’inrevés del que diuen. O diuen una cosa aquí i voten una altra cosa allà. I una prova incontestable de la manera de fer, en el partit que comentem, és l’afer Vendrell. Màfia pura. Aviam què passa dissabte, que tenen reunió, però em penso que no cal esperar-ne gaires canvis.

Ja ho veieu: no sóc d’ells, però em preocupen. Crec que això ens passa a molts catalans.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Coneixements pagats amb sang

He acabat de llegir All the King’s Men, de Robert Penn Warren i, a banda de recomanar-vos la novel·la –una de les grans aportacions de la literatura estatunidenca del segle XX–, us volia copiar una frase del capítol final: «És possible que tot coneixement realment valuós s’hagi de pagar amb sang. Tal volta l’única cosa que ens pot assegurar que un coneixement que acabem d’adquirir és realment valuós per a nosaltres és que l’hàgim pagat amb sang.»

He pensat sobretot en la maternitat –i si voleu la paternitat, però sobretot la maternitat, perquè les que parixen* són elles– com a font de coneixements excepcionals –la vida!–, però he pensat en moltes altres coses que no acabem d’aprendre o d’assimilar si no és després de passar per un mal tràngol. Això no té res a veure amb allò prefranquista, medieval, de «la letra con sangre entra», perquè allò no tenia res a veure amb el coneixement. Podríem dir que el que s’aprèn per la força imposada per un altre no és coneixement, és com a màxim erudició. Potser amb el pas del temps es pot assimilar i aprofitar com a coneixement. En canvi, això altre de Warren és el coneixement que s’adquireix de manera voluntària... encara que costi molt, encara que hàgim de serrar les dents, encara que plorem.

Potser Warren va més enllà del compte. Hi ha coneixements que s’adquireixen sense gaires penes ni treballs i fins i tot amb un somriure als llavis. Però el que ell vol dir és que n’hi ha uns quants als quals no s’arriba sense maldecaps, i que no sols malgrat això paguen la pena sinó que només es poden adquirir a través del patiment.

*(Qüestió de llengua. Veus? Ací teniu una prova que la combinació de les morfologies verbals del català oriental i el valencià és útil. En aquest cas, si escriguera sempre en el limitat català que em van ensenyar i no usés res de les altres varietats de la nostra llengua, hauria hagut d’escriure «pareixen». Però aquest bloc té lector valencians, que si hagueren llegit «pareixen» haurien pensat que volia dir «semblen». En canvi, escric «parixen» i tothom ho entén. I encara, els valencians es demanaran com diem nosaltres «pareixen» quan volem dir «semblen». Doncs, aquest és el problema, que tenim la llengua limitada: no diem «pareixen», només diem «semblen». Això vol dir que el valencià és més perfecte i complet? No, perquè ells també tenen problemes similars a la inversa. El que sí que vol dir és que és absurd que limitem les possibilitats d’una llengua rica i variada com la nostra a l’ús provincià, mai més ben dit, que ens ensenyaren de menuts. I hi ha gramàtics que ho defensen aferrissadament! Jo no ho puc entendre, de veres.)

(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Un segle i mig

«L’1 d’octubre de l’any 1857 entrava en funcionament, al cim dels penya-segats del cap de Sant Sebastià, en el litoral de Palafrugell, el segon, després del cap de Creus, dels vuit fars que funcionen encara avui al litoral de la Costa Brava: el far de Sant Sebastià. Ara, 150 anys després i malgrat la incorporació de noves tecnologies d’ajuda a la navegació, la llum del far continua sent punt de referència per a la navegació de cabotatge en aquesta zona i per a totes les persones que solquen el Mediterrani entre el cap de Begur i les illes Formigues. L’historiador i arxiver David Moré ha recollit en un llibre publicat per l’Ajuntament de Palafrugell el segle i mig d’història del far.

»La idea de construir un far a la zona central de la Costa Brava va sorgir el 1851, que els llavors responsables del Ministeri de Foment es van plantejar construir dos senyals lluminosos –un al cap de Sant Sebastià i l’altre a les illes Formigues– per posar fi als nombrosos naufragis que al llarg de la història s’havien esdevingut en aquells illots situats una milla mar endins. Al final, atesa la dificultat que comportava construir un far a les illes, es va acabar ubicant en el promontori costaner.

»El far de Sant Sebastià és actualment, per les característiques tècniques, el més important de tots els que hi ha repartits pel litoral de Catalunya. Però les seves prestacions –està dotat de GPS diferencial– no van ser sempre tan destacades. Durant els primers anys de funcionament la llanterna del far s’il·luminava mitjançant la combustió d’un ble amarat d’oli vegetal, i fins a l’electrificació definitiva, acabada ja la guerra civil espanyola, la parafina de carbó o el petroli van les fonts d’energia que van mantenir encès el llum.

»En el seu treball, David Moré recull totes aquestes etapes en la història del far i la vinculació d’aquestes instal·lacions amb Palafrugell i el seu entorn. Sobretot, però, narra les vivències dels faroners i de les seves famílies al llarg de tots aquests anys.

»Fill d’unes quantes generacions de faroners, Moré recull en el seu llibre anècdotes i vivències i explica com era la vida en aquestes instal·lacions, la majoria aïllades i ubicades en zones solitàries, que van ser també –fins a l’any 2000 en el cas del far de Sant Sebastià– residència de les famílies dels funcionaris encarregats del funcionament.» (informació d’Antoni F. Sandoval, La Vanguardia 1 octubre 2007)

(L’únic vigilant de far que queda en actiu a Catalunya va mirant de recollir les informacions que apareixen a la premsa sobre la seva professió i sobre els antics companys i companyes.)


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

El discurs de Monzó

Hi ha gent que em demana si el discurs inaugural de Quim Monzó a Frankfurt em sembla que ha fet forat a Alemanya, si realment pot ser, com es diu per ací potser amb un pèl de triomfalisme, un punt d’inflexió per al coneixement a Europa de la literatura catalana i de la cultura catalana en general.

Responc que crec que sí. El discurs va ser dimarts 9. L’endemà-passat, o sigui, dijous 11, n’hi havia prou de posar a Google les paraules quim monzó frankfurter buchmesse 2007 –així, tal com raja– i eixien més de 10.000 resultats*, la immensa majoria –més del 95%–, lògicament, de diaris, portals i blocs alemanys. Avui ja són més de 13.000. La setmana passada, que vaig tenir la precaució de provar-ho, no arribaven a 1.000.

Els esdeveniments culturals i les novetats en el terreny, diguem-ne, del coneixement, avancen molt a poc a poc i, per tant, el retorn ens arribarà –els arribarà als editors, en primer lloc– de mica en mica. Però jo crec que qui va escollir Monzó ha fet diana, i cal reconèixer-ho i aplaudir-ho. A hores d’ara, molts alemanys que no sabien res de nosaltres ens han situat al mapa. I els alemanys manen molt a Europa. Donem-los temps. La via internacional és una bona via per avançar, sigui com sigui. Ni que sigui amb la cultura.

*(Afegitó del 16 d’octubre. Una setmana després del discurs, els resultats ja són més de 31.000. Per fer-se una idea del que aquesta xifra significa, la cerca en anglès, o sigui, quim monzó frankfurt book fair 2007, no dóna ni 700 resultats.)


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Els propòsits del senyor Montilla

Hi ha una cosa que convé no oblidar, i és que el governador José Montilla ha arribat per quedar-s’hi. Seria un error greu considerar-lo un president accidental de la quadriputació. I ara, a més a més, tindrà una oportunitat d’or per treure’s del damunt els socis que podrien ser emprenyatius, els socis fins ara mesells que li han fet el favor de col·locar-lo allà a dalt en canvi d’uns quants càrrecs i cotxes oficials, però que en qualsevol moment li podrien fer la llesca o almenys posar-li terra a l’escudella. L’oportunitat és dissoldre el Parlament juntament amb el de Madrid i fer les eleccions catalanes amb les espanyoles, per aprofitar el tarannà Zapatero i guanyar finalment en vots i en escons els regionalistes, distrets ara amb el seu projecte de no se sap quina casa nova que es volen fer fer. Els agafaran amb els pixats al ventre. Potser és per això que Montilla fa empipar els altres i els fa fer coses contranatura dia rere dia, a veure si són ells els que rebenten primer i així el president no tindria cap més remei que convocar eleccions. No sé com no se m’havia acudit abans. Suposo que ja ho deuen haver escrit altres, perquè em sembla una possibilitat d’allò més versemblant en un president de referents tan espanyolistes com l’actual –encara més que Maragall, encara més que Pujol, encara més que Tarradellas, i semblava impossible... Però jo no ho he llegit enlloc. Més ben dit, ho he llegit però no ho puc dir. Per això ho escric aquí. Per denunciar-ho, si és que ho tenen previst i callen com putes fins a l’últim dia.

Si no ho tenen previst, millor.

Ara, no m’estranyaria gens ni mica que el senyor Montilla, que potser no és prou intel·ligent o potser no té prou dots de govern però que no és ruc, o a l’inrevés, tingués previst aquest programa des del primer dia. Per això va tan tranquil, estarrufat i cua dreta, per això va a pas de convidat i trepitjant fort. Si els mesells trenquen el tripartit, a partir d’ara, ell té assegurada la presidència, amb el suport dels mesells o amb sense. I, a més a més, assegurant que al cap de quatre anys serà sant tornem-hi.

(Afegitó del 7 de febrer del 2008: ha passat el perill. Ja no hi ha possibilitat que es compleixi el que deia. Millor. I avui mateix ERC ha votat al Parlament en contra del PSC i ICV. També els d’ERC respiren tranquils: Montilla ja no els podrà fer la jugada que segur que més d’un cop a tots els havia passat pel cap. Potser és per això que els d’ERC feia mesos que no piulaven, per no donar-li motius de treure’ls del Govern, que és el que els interessa de debò. La independència? Ja han dit que en parlaríem l’any 2014. Mentrestant, a escalfar cadira.)


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)