Rumiar

Açò que ens passa a Catalunya ara, aquesta evidència cada dia més transparent que des de Madrid, amb connivències i complicitats ben clares aquí, ens prenen el número i que ho fan d’una manera sagnant, sense embuts, pot anar bé a mitjà termini. Més ben dit, no és que pugui anar bé, perquè no crec en allò de «com pitjor millor» si no és en una situació de totalitarisme, que em penso que encara no hi som. Però sí que en podríem treure algun resultat que ens deixés una mica més bé que abans, si més no moralment, anímicament. És clar que també pot esdevenir-se tot el contrari –és el que passa ara com ara, en el curt termini–, però avui m’estimo més veure l’ampolla mig plena –com diu aquell, el problema no és si és mig plena o mig buida, sinó qui carall s’ha begut el que hi manca.

La raó d’aquest meliorisme –manllevo el terme d’un amic i col·lega saforenc que l’usa tot sovint, i ja sé que és al diccionari, però jo no el coneixia fins que el vaig veure usat per aquest amic– és que em pareix que la gent reflexionarà una mica. Em sembla que la gent, molta gent, ja està reflexionant. Qualsevol líder polític o social amb cara i ulls que aquests dies hagués proposat un full de ruta clar, hagués aixecat una bandera i hagués dit «Seguiu-me!», hauria tingut centenars de milers de persones al darrere. Ja sé que això no és l’important, que amb accions populistes no es guanya res i que a més són perilloses, però em sembla simptomàtic que ningú no ho hagi ni provat.

I doncs, la gent, molta gent, pot ser que estigui rumiant. Els sento cada dia, gent de tot l’àrea metropolitana de Barcelona que vénen de la plaça Espanya o de Sants i que els veus amb ulleres de pam i cara de cansats, sorruts, sense ganes de dir res. Però de tant en tant se’ls escapa: «Quin desastre!», o «¡Vaya mierda!», o «¡Todos son iguales, todos!», o «Només ens faltava aquesta!». Jo tot això no ho havia vist mai, tan unànime. I no sé què en sortirà, d’aquest rumiar, però quan la gent rumia i ho fa durant dies, les conseqüències poden ser positives. Tinc molta confiança en la gent com rumia.

Esperem que no siguin molts els qui es limitin, després de rumiar, a decidir que el que cal és votar els altres com si amb això estigués tot solucionat. Perquè els altres van ser els que van dissenyar aquest desgavell, com els d’ara són els que hi van consentir i ara el posen en pràctica.

Esperem també que tot plegat no tingui conseqüències tràgiques. Perquè és l’altra via per la qual pot rebentar el desencís. Les conseqüències tràgiques, però, no serien causades per la gent que rumia, sinó pels extremistes que hi sol haver en qualsevol moviment social de masses. Una minoria de gent que tenen un punt d’esclat quan l’emprenyamenta puja de graus. De minories d’aquestes també n’hi ha als antics oasis.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)