dimecres, 21 de març del 2007

Qüestions de llengua (X): Deixar parlar malament

Són una colla d’amics de tota la vida, de l’institut, que es troben de tant en tant a Barcelona. Professionals de mitjana edat, uns 35 anys. Tots homes. Queden en un bar, per exemple, per veure un partit de futbol de pagament. O simplement per xerrar. N’hi ha tres que són catalanoparlants, un dels quals tan caparrut –coherent, diu ell, lleial– que no dimiteix mai del seu dret de parlar la llengua materna mentre estigui a Catalunya. Els altres dos també solen parlar en català, però no de manera tan exclusiva: de vegades hi ha situacions en què es troben més còmodes parlant en castellà amb segons qui. En aquest ambient on són ara, aquests dos van alternant la llengua. Dos amics més són castellanoparlants militants, dels que no són capaços gairebé ni de dir «bon dia». Els altres, fins a set o vuit, són bilingües actius, o sigui, castellanoparlants si l’ambient és bilingüe, com aquí, tot i que parlen català amb naturalitat en un ambient monolingüe català o fins i tot si s’adrecen al catalanoparlant de pedra picada en aquest ambient d’amics.

Un dia, cap al final de la trobada, quan ja són al carrer, un dels dos castellanoparlants diu que es vol llençar a parlar en català, i ho comença a fer, trontollant. Enraona molt malament, però diu que s’hi ha d’acostumar perquè cada vegada ho troba més necessari a la feina, en les relacions socials, etc. El catalanoparlant de pedra picada l’aplaudeix. Però de seguida n’hi ha dos que li diuen «para, para, quin turment!...» Endevineu qui són els dos que miren d’aturar-lo? Els altres dos catalanoparlants. No el deixen continuar! Asseguren que el que fa és insultar la llengua, que és millor que parli castellà i així l’entén tothom. L’altre castellanoparlant i els bífids callen –però per l’actitud vital ja es veu que estan d’acord que un castellanoparlant no s’ha d’esforçar gens ni mica per intentar parlar en català, si li costa fer-ho. El catalanoparlant de pedra picada els diu que són idiotes, que no tenen respecte pel país on viuen i que això no passa en cap altre lloc del món, i se’n va molt emprenyat. Abans, però, ha tornat a felicitar el castellanoparlant convers i se li ha ofert per fer alguna sessió de conversa bilateral, si el pot ajudar: «Quan vulguis, truca’m.». El castellanoparlant, però, no el truca. Un dia que es troben tots dos, diu que no sols li fa mandra aprendre català, sinó que només li faltava que li posessin pegues, que el seu mal no vol soroll. «De moment, diu, continuaré amb el castellà. Quan us aclariu vosaltres, ja m’ho tornaré a rumiar.» Això va passar fa cosa d’un any.

L’anècdota me l’ha explicada aquest castellanoparlant que intentava «convertir-se». I em fa l’efecte que deu ser veritat tot el que m’ha dit, perquè situacions semblants les hem viscudes tots. I crec que deu ser veritat, també, perquè malgrat aquells amics que no el deixen, ell torna a fer ara veritables esforços per parlar en català. Però segurament no els farà quan estigui amb la colla d’amics de l’institut. No el deixen.