Qüestions de llengua (XXVIII): L’article «lo»

Mireu què diu el diccionari de l’institut: «lo art. [LC] Antigament, i en el català nord-occidental en registres informals, forma masculina de l’article definit. Lo pare i los fills.» La sigla «LC» que encapçala l’entrada del diccionari vol dir «lèxic comú».

He llegit aquesta entrada gràcies a uns amics, que han volgut comprovar si el diccionari normatiu per excel·lència continuava beneint, ni que fos de manera vergonyant i indirecta –però prou explícita–, l’article lo. N’hi ha que han dit que no, que amb les expressions «registres informals» i «antigament» el diccionari vol deixar clar que l’entrada és una pura constatació d’un fet històric o marginal i que aquestes expressions certifiquen justament que ara com ara lo ja no és normatiu.

Però crec que aquests no tenen raó, perquè quan el IEC parla en els seus documents de «registres informals» es refereix –cito l’institut– «a unes altres maneres de dir, en les quals, sense perdre la correcció, l’equilibri ni l’elegància, aquells que s’hi emparen o bé no volen renunciar a l’espontaneïtat d’expressió, o bé apel·len a diverses connotacions que es justifiquen per la realitat social i psicològica de cada situació concreta». Deunidó, cal llegir-ho dues vegades, però la cosa és clara: dient lo no es perd la correcció en la parla. I doncs, lo és normatiu.

Ja el vell diccionari Fabra deia, en una accepció secundària de lo: «Forma arcaica, d[ialectal] i ocasional de l’article definit masculí.»

El fet és que les dues expressions esmentades –«arcaica» i «antigament»– són contradictòries amb la realitat, perquè el lo continua dient-se (o sigui, no és que es digués «antigament» o «arcaicament»). I llavors, és increïble que una forma com aquesta –en l’àmbit occidental de la llengua: a ponent i al sud de Catalunya, i al nord del País Valencià–, sobre la qual ens han insistit durant més d’un segle que era «arcaica» i que, com a màxim, era dialectal, informal, etcètera, continuï viva com una flor acabada de néixer, i que el diccionari tingui la barra de continuar escrivint «antigament». El Fabra tampoc ho deia bé, ens enganyava. Dir «arcaica» i «dialectal» ja sentencia que allò és una cosa «que es deia abans» i «que no queda bé dir-la segons com», i el parlant, en consultar el diccionari, devia pensar que era millor no dir-la gaire. Doncs ara, després d’un segle, els senyors del IEC volen continuar tancant els ulls a la realitat: lo, que no ha desaparegut malgrat tots els esforços, continua sent «antic» o «informal».

En resum, podeu fer-hi totes les voltes que vulgueu, però la conclusió de tot plegat només pot ser una: l’article lo és normatiu i ben normatiu. Agradi o no a la gent del IEC, que podrien oblidar-se ja d’una vegada del fet que sigui o no més o menys antic, el lo és perfectament viable en el català modern «sense perdre la correcció, l’equilibri ni l’elegància».

(Una precisió, per si algú la necessita: aquest lo no és el lo anomenat –no sé si prou correctament– «neutre», eh? Que ningú no tiri per la via del mig, ara. O sigui, no parlem del lo de quan diem «no és lo mateix això que allò». Aquest lo em sembla que encara és incorrecte, almenys de moment, perquè diu que ens ve directament del castellà. Ara, doncs, parlàvem del lo masculí, el de l’exemple del diccionari esmentat: Lo pare i los fills. O sigui: com que en castellà no diuen «lo padre», nosaltres podem dir «lo pare», però com que en castellà sí que diuen «lo mío», «lo mismo» i «lo que sea», nosaltres no podem dir «lo meu», «lo mateix» ni «lo que sigui». Si ho he entès bé, crec que ara com ara les coses estan així. Potser un dia convindrà oblidar-nos del castellà i fer un pensament autònom, perquè la veritat és que molts cops el lo anomenat «neutre» és força útil.)

(Un afegitó del 13 de juny del 2008 sobre aquest lo anomenat «neutre». Ara em passen un article del cap d’edició del diari Avui Albert Pla Nualart, publicat a començament d’any. Us en faig un extracte:

«Llegint l’excel·lent conte L’arribada de la primavera de Quim Monzó, que us recomano abordar amb el Prozac a mà, constato satisfet que no té cap mania per admetre el lo neutre en l’estil directe: “Lo millor –diu la mare– seria no menjar [...]. A mi em seria fàcil, amb lo poc que menjo”. Però sis pàgines després la veu del narrador ens sorprèn amb un “considerava que allò normal és que el pare fos a casa”. Semblaria, doncs, que Monzó admet el lo en el col·loquial més estricte, i opta per l’allò així que puja un graó de formalitat i parla com a narrador.

»Tot el que té de reconfortant l’espontani lo ho té d’inquietant el postís allò. És d’agrair que se salti la normativa per fer més creïble el diàleg, però neguiteja que poc després ens surti amb un allò que, a més de sonar fals, és agramatical. [...]

»No hauria estat gaire difícil admetre el lo neutre en l’etapa de codificació. Tot i que en origen potser és un castellanisme, [...] “l’adopció de la forma lo [...] podria denotar, més que influència castellana, una tendència espontània del català a distingir la funció de l’article neutre per evitar la seva confusió amb l’article masculí” (Francesc de B. Moll Gramàtica catalana 1968) [...] Més encara: la gran majoria dels que avui acaben filologia catalana ignoren que aquest “allò normal” sigui qüestionable i el disbarat està arrelant amb força en el llenguatge formal i correcte. L’usuari de la llengua sempre fa el que pot per agafar una drecera quan la normativa només li proposa fer marrada. I per aquest camí quan anem a parar a la residència d’aquí a 30 anys potser direm: “Allò millor seria no menjar. A mi em seria fàcil, amb allò poc que menjo”. [...]

»Amb quasi un segle de proscrit el pobre lo arrossega una immensa mala fama. És inútil que asseguri que ell no és com els absurds castellanismes de fa quatre dies, que ja era als llavis dels besavis que ni sabien castellà. [...] I, tanmateix, aquesta valuosa transgressió de Monzó, aquest camí que avui desbrossa per a l’estil directe, ¿no convindria fressar-lo perquè demà hi poguéssim caminar tots sense mala consciència? Quan els parlants troben la manera més àgil i efectiva de dir una cosa i la fan seva, ¿la pot condemnar la normativa invocant la identitat? I si ho fa, ¿no és un signe de vitalitat saltar-se-la? Al capdavall, els acadèmics són només notaris que posen fites a un terreny definitivament conquerit perquè ja fa temps que els parlants el llauren.» (Avui, 22 gener 2008)