Quan em van segrestar

Des de fa un temps utilitzo aquesta fórmula, «quan vaig estar segrestat», per parlar del temps llençat en allò que llavors s’anomenava «el servei», «la mili». Perquè allò era un segrest. Legal, però segrest. El fet que en principi et presentessis voluntàriament a l’enfony, a la cofurna –al zulo, que diuen en èuscar– on havies de passar un any tancat no canvia res, perquè la voluntarietat es basava en el xantatge. O hi anaves a les bones, o et venien a buscar i llavors et tancaven més temps i a més, mentrestant, la teva família havia de patir pressions per totes bandes. Llavors no hi havia possibilitat d’objecció. I la insubmissió significava o bé presó o bé exili indefinit. I tant per tant, davant l’opció d’anar-hi un any voluntàriament o que t’hi portessin per força dos anys o més, la immensa majoria de la gent, si voleu covarda com jo mateix, optàvem per presentar-nos-hi.

De manera que l’expressió és encertada: «quan em van segrestar».

Quan em van segrestar, que va ser l’any 79, em van causar una lesió crònica al turmell esquerre (sinostosi sota l’astràgal, en diuen, amb perdó) que normalment no em fa mal, però cada cop que faig una excursioneta o passo més de tres hores seguides dret, em deixa coix durant un parell o tres de dies, especialment als matins. Quan s’escalfa la cama recupero una mica la mobilitat.

Sóc, doncs, un màrtir parcial del terrorisme institucional que hi havia en aquest país fa trenta anys i que de tant en tant encara belluga –ho dic per determinades actuacions preventives de determinats jutges i policies en determinats moments. Miraré d’apuntar-me en alguna associació de víctimes, a veure si se’n pot treure alguna cosa. No sé si m’hi voldran.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)