divendres, 24 d’abril del 2009

Ensurt en un Madrid oníric

Em truca al despatx no sé qui i em diu que vagi a Madrid que m’han nomenat director general de Cultura, internament dic que ni parlar-ne [gràcies, subconscient] però vaig a Madrid perquè no em donen cap opció i també perquè no entenc res i vull saber com és que m’han nomenat cap cosa si no em coneixen, arribo a Madrid amb avió i a l’aeroport agafo un taxi, quan ens acostem a la ciutat li demano al taxista què pensa de la nova ministra i ell es gira i amb un somriure barroer i masclista em diu «En fi, és una dona, no?», li dic indignat [bé!] que aturi el taxi que baixo, li canvia la cara i diu que no pot parar a l’autopista però li contesto que si no sap qui sóc [merde de subconscient] i que pari ara mateix, s’atura i baixo, passa un altre taxi i l’agafo i de seguida li demano ansiós al taxista què sap de la nova ministra, em diu «Vostè és el nou director general, no?» i jo «Com ho sap?» i ell «Perquè últimament arriben molts directors generals nous i tots ens demanen què sabem del ministre», arribem a La Moncloa i em diuen que ara em rebrà la ministra i llavors tinc la sensació de punt de no-retorn perquè allà hi ha tota la faramalla preparada per als juraments i li dic a la primera persona que passa que jo no vull ser director general [si senyor!] i que a veure com s’ha d’arreglar, em diu que no hi ha precedents d’una negativa com la meva i fa cara de circumstàncies i diu que la cosa és greu i que no sap què pot passar però que ho consultarà, començo a suar de valent mentre allò s’arregla o no s’arregla...

Per sort sona el despertador i em desvetllo xop de suor.

No conservo gairebé mai els somnis a la memòria, i quan al llevar-me en recordo alguna cosa s’esvaeix de seguida, fins i tot quan penso que era interessant i que en podria treure algun relat i tot, o un article absurd com aquest, si fos capaç de prendre notes a primera hora. En aquest cas no sé per què el somni m’ha quedat més o menys viu al cap fins ara, que ja fa ben bé un parell d’hores que bellugo. La vivència era molt més rica de com l’he descrita aquí, però crec que n’he reflectit en essència els detalls principals.

Com haig d’interpretar tot això? Hi ha cap Daniel (Daniel 2, 17-49) o cap Pepa Freud de guàrdia que em pugui orientar?

(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)